L'individu i l'entorn

"El 'sistema', por llamarlo de algún modo, ha encontrado una hábil fórmula para defenderse y eximirse de toda responsabilidad frente a aquellos que sufren mentalmente en su entorno: responsabilizar al individuo de sus éxitos y de sus fracasos, descontextualizarlo de su medio social. Como decíamos en el capítulo anterior, se le atribuye un 'fracaso personal'. Pensamos que la realidad actual, coyuntural, globalizada, medicalizada y economicista, tiende a ver los trastornos mentales como enfermedades de las cuales sólo el sujeto es portador; enfermedades en el término más médico de la palabra, ausentes de contacto con el medio en el que está el individuo, su biografía, sus relaciones y los riesgos que asume por el hecho de vivir en sociedad." Antoni Talarn (1)

Altres vegades ja he recollit cites com aquesta de l'Antoni Talarn, cites de diferents persones en les quals s'argumenta, es remarca, es defensa, aquesta idea de la dimensió social o relacional dels problemes mentals. Una idea que a mi em serveix per explicar una part important de la complicada biografia de la meva mare, en contraposició a les persones que, en els problemes emocionals d'ella, només hi veien, o volien veure-hi, "problemes estrictament seus".

Avui, a banda d'exposar un cop més aquest punt de vista, volia afegir que aquesta dimensió "comunitària" dels problemes mentals és present (en diferents graus i tipus), en les històries de totes les persones amb alguna mena de problema mental que he conegut. No recordo cap cas amb relació al qual pugui dir que és una excepció, en aquest sentit. Canvia la intensitat, el grau d'influència, la tipologia concreta, però sempre es possible detectar aquesta relació.

És a dir, que pel que fa a aquest tema, la meva mare no era una excepció, sinó "un exemple més de la norma". La norma que diu que els problemes mentals de les persones que en pateixen estan relacionats amb el tipus de vincles amb les persones del seu entorn, amb les respectives idees, creences, expectatives, demandes, etc.

Aquesta constatació més general o norma, a la vegada, com una paret de frontó em retorna al relat concret de la meva mare. I llavors, amb aquesta altra referència general present, integrada, trobo que encara desentona més, eventualment, la postura relativitzadora de la influència sobre ella del seu entorn (familiar, educatiu, religiós, etc.).

És probable que alguna altra estona reprengui aquest tema, potser amb l'excusa d'una altra cita adequada, com avui. Considero que s'ho mereix tant la memòria de les persones que van viure (i patir) aquesta negació, com va ser el cas de la meva mare, com les persones que avui, d'una manera o d'una altra, viuen i pateixen aquesta mateixa negació. 

Perquè avui, aquest tipus de negacions, sovint segueix tenint bastant protagonisme.

--
(1) Globalización y salud mental. Herder, 2007 (p. 196). Al llibre hi participen diferents autors; Talar és tant l'autor del capítol d'aquest fragment (El mercado de la salud), com el compilador de l'obra.

L'accent

A la làpida familiar del cementiri hi falta un accent, el de la paraula "família". Fa més de vint anys que està així, des que es va morir el nostre pare. Un dia, fa uns mesos, un dels germans ho va comentar, i algú altre va afegir que s'hauria de corregir, perquè "família" sense accent feia mal d'ulls.

Durant unes setmanes hi va haver un animat debat familiar al voltant d'aquest accent. D'una banda, els defensors de la normalització lingüística, d'una altra, els que consideraven que no passava res, que ja estava bé com estava.

Com que la paraula estava en majúscules, també hi va haver les aportacions expertes sobre l'accentuació en català de les majúscules, el seu origen històric, etc. I també hi va haver qui va dir que al cementiri, la paraula família amb majúscula, a la majoria de làpides no duia accent. Inclosos els casos en què es podia pensar, pels cognoms, que els nínxols devien correspondre a famílies catalanoparlants.

Una altra opinió era que, ves a saber, potser al nostre pare, el primer que va ser enterrat al nínxol, ja li estaria bé el text en castellà. 

Sobre l'eventual intervenció de cara a afegir l'accent, també hi havia més d'una idea, com ara pintar-lo, o tallar-lo. Una altra opció era el canvi de làpida, però això semblava que ja implicava tràmits burocràtics, i també més diners.

El cas és que van ser uns dies d'animat debat al voltant de l'accent. Després, el tema es va anar esllanguint, i al final es va morir: no en va parlar més ningú.

Ara bé, no s'ha de descartar que qualsevol dia revifi. Perquè un accent pot ser molt important, sobretot si decidim que un accent és molt important.

Arxius històrics

Fa uns anys havia anat alguna vegada a l'arxiu del Tribunal Militar Territorial III, amb seu a Barcelona (al Govern Militar). Hi havia anat a consultar sumaris de judicis dels primers anys de la postguerra. La persona que normalment m'atenia, i que abans d'anar-hi ja havia buscat els sumaris que m'interessaven, era un militar, de paisà, molt amable.

Un dia li vaig dir que em sobtava una mica que jo, o qualsevol altra persona, tingués tan fàcil endur-se alguns dels fulls dels sumaris, ja que no estaven relligats, i les consultes es feien en una sala en la qual de vegades hi estaves sol, o potser amb la companyia d'alguna altra persona que també hi havia anat a consultar expedients, i que naturalment anava al seu aire. Em va contestar que "se suposava" que ningú no ho faria, que hi havia aquesta confiança.

Les vegades que hi he anat ha sigut per consultar expedients sobre, o relacionats amb, algun familiar meu. Si m'hagués proposat alterar "el relat" que es dedueix del conjunt de documets d'algun d'aquests sumaris (per exemple, declaracions d'alguns testimonis), m'hauria sigut molt fàcil fer-ho. I després no hi hauria hagut cap manera de restablir la informació sostreta, ja que el contingut d'aquests sumaris no està digitalitzat (només ho està una fitxa bàsica, amb el nom, la localitat, l'any i el motiu del judici).

Un cop consultat l'expedient, sense cap revisió el tornen a arxivar (cosa que d'altra banda seria difícil, a causa de la falta d'un índex detallat de cada un dels fulls que conformen el sumari, sovint de diferents mides i característiques).

Un incís: abans he dit alterar "el relat" que es pot construir a partir dels diferents documents, mentre que una altra cosa és "el relat de la sentència", perquè en aquests sumaris, el relat que un pot construir pot tenir precisament molt poc a veure amb el relat del jutge (a partir del qual dicta sentència). Però aquest ja és un altre tema.

D'altra banda, a més de fer "desaparèixer" documents d'un sumari, encara es podria fer una cosa pitjor: substituir-los per altres de falsos, amb la informació que algú desitgés que quedés al sumari, arxivada. En aquest cas, encara seria més difícil detectar l'engany (els diferents documents que conformen un sumari estan numerats de manera correlativa, i si algú volgués investigar eventuals irregularitats, d'entrada el primer que veuria seria "que els documents hi eren tots").

També és veritat que cal ser una mica hàbil per fer falsificacions d'aquest tipus, ja que cal disposar de diferents materials i diferents habilitats: papers desgastats, descolorits, envellits, destreses cal.ligràfiques, màquines d'escriure antigues, papers-carbó també antics, etc. Vaja, que per fer una falsificació una mica decent hi hauria d'haver una motivació important, que justifiqués tot l'esforç que caldria fer per fer la falsificació (i després la substitució). Però no és impossible. Jo mateix, si m'ho proposés, i amb la inversió de temps necessària, segur que considerable, crec que seria capaç de fer, si no una falsificació perfecta, com a mínim bastant reeixida.

Si a algú li semblen rebuscades, aquestes reflexions sobre sostraccions i substitucions en un arxiu, només puc afegir que aquestes coses passen. Segurament no en casos com els que m'interessen a mi, que afecten persones poc o gens rellevants, però sí en casos que hi ha interessos més importants en joc (del tipus que sigui, polític, associatiu, econòmic, familiar, religiós, etc.).

La història, potser més sovint del que ens pensem, de vegades està escrita a partir de manipulacions d'aquesta mena. Una eventual manipulació a la qual, després, s'hi afegeix "la segona manipulació": la interpretativa. Ja que, al capdavall, la majoria dels relats històrics no busquen acostar-se el més possible a la realitat, sinó sovint, reforçar "el  relat previ", el prejudici, de l'historiador de torn. Però aquest ja és també un altre tema.

239

Balmes 239, el primer domicili.

Bipolaritat i alzheimer

La meva mare durant dècades va tenir problemes emocionals (depressions i bipolaritat). El meu pare, ja gran, va tenir problemes neurològics (alzheimer).

Durant els quatre últims anys de vida del meu pare, vaig buscar informació sobre l'alzheimer; vaig parlar amb algunes persones i vaig llegir articles i llibres sobre el tema. Sabia molt poca cosa sobre les demències, i aquelles lectures i consultes llavors em van ser molt útils. Però després de la mort del meu pare gairebé no he llegit res més sobre aquest tema de les demències, tot i que he tingut relació (i tinc també ara), amb altres persones que en patien o pateixen.

Durant els últims anys de vida de la meva mare, vaig continuar les lectures, iniciades ja abans, d'alguns llibres (o articles) sobre depressions i bipolaritat. I després de la seva mort he seguit amb aquest tipus de lectures, de vegades, durant algunes temporades, de manera bastant intensa. També he aprofitat per parlar-ne amb algunes persones, quan ha vingut a tomb.

Avui segueixo igual: cap lectura sobre demències i, alhora, sempre que se'm presenta l'ocasió, que veig un títol que em crida l'atenció o una ressenya que em sembla interessant, noves lectures sobre depressions o bipolaritat, siguin assajos o textos autobiogràfics. I sovint (no sempre), tot i la progressiva acumulació de lectures, punts de vista, vivències exposades, etc., en els nous llibres vaig descobrint alguna cosa que em sembla interessant, que potser em planteja dubtes, que em fa pensar... que m'obre noves finestres o m'aporta noves peces sobre aquest complicat trencaclosques del món dels desequilibris emocionals.

Sé que pot semblar fins i tot pedant, tal com ho diré, però tinc la sensació "de saber-ho tot", sobre les demències (malgrat les poques i antigues lectures i converses), i de seguir sabent poc, sobre les depressions i la bipolaritat (malgrat les moltes lectures i converses passades i actuals).

Per què he dit això de "saber-ho tot", en el primer cas? Per descomptat, no perquè ho sàpiga, perquè em pensi que ho sé, ni de bon tros. Sinó només perquè considero o sento que ja sé "el que per a mi ja és suficient". En concret, que la demència severa és una catàstrofe tan absoluta i irreversible, tan destructora de la identitat, que a mi només em permet pensar o desitjar una cosa: que a aquella persona que n'és víctima el millor que li pot passar és que es mori com més aviat millor, i així s'acabi la seva degeneració i humiliació, el seu malviure.

Com que, malalties al marge, la relació amb la meva mare va ser més estreta i més còmplice que amb el meu pare, aquest diferent interès informatiu o autoformatiu sobre demències i depressions que he exposat suposo que pot ser interpretat en funció d'aquesta diferent vinculació amb cada un. Però seria un error, perquè l'interès considero que tenia i té un origen diferent.

Tal com he dit, per a mi a una persona amb una demència avançada el millor que li pot passar és morir-se. Per exemple, i ho sento per la reiteració (perquè ja ho he dit moltes altres vegades): considero que el meu pare va trigar molt, massa, i quan finalment va morir, llavors sobretot el que vaig sentir va ser alleujament, fins i tot alegria. Perquè el seu calvari s'havia acabat. 

En canvi, pel que fa a una persona amb depressions, o amb oscil.lacions emocionals de caràcter bipolar, penso que sempre, si més no en teoria, hi ha alguna cosa que es pot fer, que pot fer la persona afectada o les que es relacionen amb ella, de cara a afavorir la superació de la seva crisi de torn o, si més no, algun tipus de reducció. Perquè una persona amb una greu depressió pot tenir un futur ple llum, i moltes vegades és així, mentre que en el futur d'una persona amb una greu demència només hi ha foscor, degeneració progressiva, dependència absoluta i cap possibilitat de recuperació.

Dit d'una altra manera: crec que si la situació familiar hagués sigut la contrària, que qui hagués tingut problemes emocionals hagués sigut el meu pare, i qui hagués patit una demència al final de la seva vida hagués sigut la meva mare, els meus interessos en relació amb aquests dos problemes, desequilibris emocionals i demències, ara serien els mateixos. Crec, honestament, que seria així.

Una altra cosa és que em senti absolutament incapacitat d'imaginar, en un imaginari cas així, quina hauria sigut, aleshores, la meva relació amb cada un dels meus pares, és a dir, amb el meu pare bipolar i amb la meva mare amb alzheimer. No puc fer la més mínima especulació, en aquest sentit, el més mínim exercici d'imaginació. Ni crec que, en cas de fer-lo, tingués cap sentit o utilitat (perquè només seria una fantasia bastida a partir d'una altra fantasia).

"Hasta que todo queda gris i borroso"

Eva Meijer, a 'Los límites de mi lenguaje, Meditaciones sobre la depresión' (Katz Editores, 2021), escriu:

"Una cama es una muy buena imagen para la depresión, porque muchas depresiones se sobrellevan en la cama y porque es un lugar fuera de la vida real (...) El tiempo en una depresión es siempre un entretiempo, o un tiempo a medias, así como la persona deprimida es una persona a medias, no está muerta pero ciertamente no está viva (ojalá pudiera estar o muerta o viva)." (p. 29)

"Cuando tanto la vida como el pensamiento se desmoronan, se enredan y tejen sus hilos oscuros a mi alrededor (...) Entonces empiezo a dormir peor, y cuando duermo peor ya no puedo relativizar las cosas, y los pensamientos equivocados  anidan dentro de mí, se traducen en sentimientos y a la inversa; luego los cubre de moho, que luego de tapar la alegría, tapa la lógica, la desdibuja, hasta que todo queda gris y borroso." (p. 88)

"La depresión hace que el mundo se vuelva más blanco, pero no blanco como la nieve, cuya belleza nos muestra que el mundo es más grande que nosotros. La depresión no recubre: borra. Cuanto más ruidoso y alegre sea el mundo a tu alrededor, mayor será el contraste." (p. 132)

Llegir textos com aquests, ja ho he dit altres vegades, em porta records de la meva mare i, alhora, "a través d'ella", em vincula a les persones que conec ara amb problemes emocionals semblants als seus. Per això, encara que la meva mare faci molts anys que va morir, m'agrada seguir llegint llibres sobre les depressions, com aquest de l'Eva Meijer. Un llibre que aquesta vegada m'he trobat, per casualitat (no coneixia de res aquesta autora), a la taula de novetats de la biblioteca. A més, és un llibre no només rellevant pel seu contingut, sinó també pel seu "continent", amb una prosa que a mi m'encisa.

Un altre tema que surt més d'un cop al llibre, i que també em fa pensar en la meva mare, és aquest:

"Cuando me pasa esto, me pongo en modo militar, en el que la disciplina y la regularidad son fundamentales (...) Puedo y debo cancelar citas, porque no logro tolerar a otras personas, pero tengo que seguir (...) Aunque sea muy lento. No tengo otra opción. Si dejo de hacerlo, me resbalo." (p. 89)

Hi ha persones que quan les atrapa la depressió són del tot incapaces de mantenir "aquests mínims", uns mínims que, si es poden mantenir, sembla que, d'una banda, eviten una ensulsiada de més envergadura i que, per tant, probablement, també afavoreixen les possibilitats (això sí, sense garanties) de sortir potser més aviat de la foscor. En aquest sentit, pel que fa a aquesta "militarització" o "manteniment de mínims", la meva mare era com l'Eva Meijer (d'aquest aspecte seu en concret ja n'he parlat també altres vegades).

Tres religions

"Si estás en una empresa que no trata bien a sus empleados, no eres tú el que tiene que cambiar, es la empresa." Alejandro Cencerrado, La Vanguardia / LC, 30/5/2022

Els desequilibris emocionals de la meva mare estaven condicionats per la influència de tres religions. A banda de la "religió religiosa" (creences sobrenaturals, pregàries, missa, confessions, etc.), les altres dues eren la de les "convencions socials", i la "medico-biològica-farmacològica". 

Cap de les tres no considerava important posar el focus en la causa de les seves depressions: es limitaven a ocupar-se de les conseqüències. De manera que, ignorant les causes, a tot estirar podien arribar a "dissimular-les", les conseqüències. Per tant, la cronificació de les depressions era bastant inevitable.

Cap dels representants o intermediaris d'aquestes tres religions mai no es va plantejar la possible modificació de les condicions de vida de la meva mare, per tal que la repercussió d'alguns factors del seu entorn sobre la seva vida no fos tan severa. Aquesta variable no tenia cabuda, a dins dels seus esquemes mentals. Com a possibilitat, "ni tan sols existia".

El resultat, tal com he dit, era que al posar només l'atenció en les simptomatologies finals (ignorant les causes), ella acabava sent una víctima dels "principis sagrats" de cada una de les tres religions. 

Ningú no volia que la meva mare patís depressions, per descomptat que no ho volia ningú, però alhora tothom la volia submisa. I no era gens fàcil, sobreviure al mig d'aquesta contradicció, d'aquesta tensió. 

Ateses les circumstàncies, l'època, el seu entorn, potser era inevitable, el que va passar. 

Pastilles i paraules (una altra vegada)

"También hubo un tiempo en la que los psiquiatras eran conocidos por sus habilidades para escuchar y hablar. Hoy los especialistas en enfermedades mentales son conocidos principalmente por prescribir medicamentos."

"Después de ver miles de casos de 'depresión resistente al tratamiento', he descubierto que muchos de estos pacientes podrían ser descritos mucho mejor como personas infelices. (...) Sin embargo, vivimos en una época en la que hablar con las personas y conseguir una historia detallada de su vida parece algo pasado de moda."

Les cites anteriors són de "El espectro bipolar. ¿Diagnóstico o moda?", de Joel Paris (1). En contra del que es pot pensar a partir d'aquestes cites, Joel Paris no és cap psicoanalista. En el llibre, en diferents moments, aquest psiquiatre fa referència a un futur en el qual, pensa ell, gràcies a indicadors biològics, serà més fàcil diagnosticar les malalties mentals i, gràcies a nous medicaments més específics, tractar les persones diagnosticades de manera més eficaç que ara, i amb menys efectes adversos.

Tanmateix, aquest optimisme diagnòstic i farmacològic seu de cara al futur (en relació amb el qual cadascú pot tenir la seva opinió, i ser més o menys escèptic), no li impedeix mirar, sense prejudicis, la realitat actual. Una realitat que, en canvi, molts professionals de la salut mental sembla que miren amb unes ulleres que fan que vegin "el que volen veure": el que els agradaria que fos, i no el que és.

Com sempre en casos així, llegir aquest llibre de Joel Paris em fa pensar en la meva mare. I també en l'Elisabet. I en altres persones molt properes a mi. Persones amb diferents tipus de problemes mentals, i que tenen vides "encara més complicades" a causa que l'únic referent terapèutic que se'ls ofereix és el vinculat a aquest sistema fonamentalista biològic-farmacològic.

El futur és un misteri, però el present és el que és. I és difícil no mirar-se amb escepticisme tots aquests discursos basats "en l'optimisme tecnocientífic" i en les presumptes meravelles farmacològiques presents o futures. Sobretot, quan tot això alhora va acompanyat pel poc interès a oferir, avui, a les persones vulnerables, no només un tractament, sinó també "un tracte": dedicació, atenció, receptivitat, comprensió... en resum, "temps i interès". (2)

--
(1) NED Ediciones, 2021 (p. 80 i 103). El títol del llibre fa referència a una tendència actual que considera bipolars cada vegada més persones, a causa de la flexibilització dels requisits necessaris per encaixar en aquesta categoria diagnòstica (una flexibilització afavorida per la confluència entre els criteris d'un sector de la psiquiatria, i els interessos dels laboratoris). Amb la conseqüència que moltes persones són medicades amb medicaments que no necessiten. Mentre que alhora se'ls neguen (a banda de medicaments potser més indicats), teràpies psicològiques que, moltes vegades, els ajudarien més que les pastilles. El que jo he ressaltat del llibre de Joel Paris, a través de les dues cites, de fet no és el tema principal del seu contingut.
(2) Això no vol dir descartar els fàrmacs, sinó només baixar-los del pedestal on se'ls ha posat. I no oblidar que moltes vegades (que no vol dir sempre), les paraules "adequades" són més efectives que les pastilles.

Els cafès

Des de fa temps, si algun dia vaig a prendre un cafè amb algú, sobretot si és de la família, si convido jo sempre procuro remarcar que no sóc jo qui paga, sinó que és el meu pare (i la meva mare), ja que els diners amb els quals pago són els que conservo de les herències familiars que em van tocar.

Abans de les herències, amb el que jo guanyava ni tan sols em podia permetre pagar cafès, de tan escurat com anava: llavors normalment només tenia el just per anar tirant amb molta austeritat (val a dir que ja m'estava bé, hi estava acostumat i no trobava a faltar res).

En relació amb els cafès i els bars, a banda del tema econòmic, la veritat sigui dita és que també tenia un altre problema, ideològic: m'empipava que la socialització, amb segons quines persones, de vegades semblava que només fos possible a través dels bars. 

Fins que va arribar un punt que em vaig adonar que potser havia de ser una mica menys integrista, pel que fa a aquest tema, i al cap d'un temps de l'arribada de les herències, vaig començar a comportar-me amb una mica més de "normalitat". 

Podria dir, en aquest sentit, que "el consumisme em va derrotar". Però fins a un cert punt: un cop decidit que entraria als bars "i prendria alguna cosa", quan vaig haver de triar el tipus de consumició, vaig decantar-me pels cafès. No perquè els preferís, perquè m'agradessin especialment (no n'havia pres mai), sinó només perquè era la consumició més barata que podia fer en un bar. 

Ara em puc permetre, econòmicament i mentalment, aquests cafès (i fins i tot alguna cervesa algun cop). Això sí, sempre cafès compartits, perquè són sempre amb algú, ja que, fins ara, no he entrat mai sol en un bar. Mai: per a mi, entrar en un bar és exclusivament un acte social, i la consumició, el cafè, és només una excusa. Què hi farem, cadascú té les seves rareses: "Onzè manament: no entraràs mai sol en un bar".

El cas és que, com que finalment m'he acabat incorporant al món dels bars i els cafès, ara hi ha qui em diu que hauria de fer el següent pas: apuntar-me a algun dinar. Però ep, això ja és diferent, i no ho veig gens clar. En primer lloc, perquè un dinar potser costa deu cafès, i la meva economia pot resistir cafès, però no cafès multiplicats per deu... I, en segon lloc, per problemes meus íntims diguem-ne "ètico-morals", però això si de cas ho deixo ja per a un altre dia (el resum seria aquest: és diferent suportar la contradicció d'un cafè que de deu).

De tota manera, el cas és que actualment sembla que sóc una persona una mica més normal. Gràcies als meus pares, gràcies a les seves herències, i gràcies al meu canvi parcial de mentalitat. I el resultat de tot plegat és que ara de vegades entro amb algú a algun bar, i llavors dic:

-Per a mi un cafè llarg, per favor! (sempre el demano llarg perquè, com que el preu és el mateix, ho aprofito).

El deu per cent

Després de la mort del meu pare, el dia de l'acceptació de l'herència, a cal notari, no tot va anar bé. L'hereva única era la meva mare i, sobre la legítima dels fills, el meu pare havia inclòs en el testament la "petició" que els fills dediquéssim el deu per cent de la nostra part a l'Església. 

He dit que no tot va anar bé perquè allí, a cal notari, hi va haver una petita discussió, que va provocar que la meva mare acabés plorant. En aquell incident jo vaig tenir-hi un protagonisme important. Però ara no en donaré més detalls, volia només exposar just el que he exposat.

Jo, per descomptat, de la meva part de l'herència no tenia la més mínima intenció de donar-ne res a l'Església, malgrat la petició pòstuma del meu pare. 

El cas és que, ara (ell va morir el 1998, fa vint-i-quatre anys), pensant en el que he anat fent amb els diners que llavors vaig heretar (més els que després vaig heretar al morir la meva mare), m'adono que, sense haver-m'ho proposa mai, resulta que sí que he acabat donant a l'Església aquell deu per cent (o més) al qual el meu pare es referia en el seu testament.

El meu pare no va concretar a quina activitat de l'Església s'havien de destinar aquells diners i, per tant, això incloïa la possibilitat de destinar-los a la seva obra social. Per exemple, a Caritas, o a altres iniciatives a càrrec d'algunes de les diferents institucions i ordes de l'Església que, entre les seves activitats, inclouen el treball social.

En general, i altres cops ja ho he dit, confio bastant en la serietat, l'honestedat i l'eficiència d'aquestes iniciatives socials vinculades a l'Església, i això ha fet que quan m'ha semblat que amb els diners que disposava (fos quin fos el seu origen) havia de fer o podia fer alguna aportació a alguna iniciativa solidària, alguna vegada em decidís per alguna d'aquestes obres socials de l'Església. (1)

El resultat és que al final, sense haver-m'ho proposat en cap moment, resulta que he acabat complint el desig del meu pare. Però és que encara he fet una altra cosa, una que no hauria dit mai que jo pogués arribar a fer-la. Perquè l'última contribució meva a una obra de l'Església la vaig fer "sense respectar els meus criteris" de contribuir només a obres socials, però no a apostolats, finançament de cultes, temples, etc. 

Me'ls vaig saltar, els meus criteris, quan per primera vegada (i segur que última), vaig donar uns diners pensant només que, en aquell cas, "allò era el que el meu pare hauria fet", si hagués viscut. I ho vaig fer sense que em preocupés gens, llavors, que aquells diners s'acabessin gastant (potser, no ho sé), en alguna iniciativa proselitista, evangèlica, etc. I a sobre, vaig estar ben content.

(Si algú espera ara que doni més detalls d'aquest cas o excepció, doncs no cal que s'esperi, perquè de les històries no cal explicar-ho sempre tot, només faltaria)

D'altra banda, al marge d'aquest cas concret, en general crec que aquest tipus d'actituds pel que fa a l'ús dels diners, tenen molta relació amb el solatge que m'ha quedat de l'educació familiar que vaig rebre. Perquè els meus pares em van ensenyar, sobretot amb l'exemple, que els diners no havien de ser només per satisfer les pròpies necessitats i desitjos, sinó que, si se'n tenen, també es tenen obligacions socials, de diferents envergadures segons l'envergadura dels diners que es disposen.

De manera que si avui penso en el meu pare quan escrivia aquella part del seu testament, o en el malestar i les llàgrimes de la meva mare aquell dia a cal notari, alhora també penso que, si ells existeixen a algun lloc (ser un descregut impenitent no és un impediment per, de vegades, fer volar una mica la fantasia), i potser miren per un foradet què fan els seus fills, al capdavall potser no estaran del tot descontents, del que jo he anat fent amb la meva vida... i del que he fet amb els seus diners. 

Potser no n'estaran del tot descontents, encara que alhora els disgusti (com abans els disgustava), que jo segueixi sent un descregut i, de vegades, fins i tot un poca-solta anticlerical.

-
(1) En aquests casos, sempre he procurat separar la poca simpatia, fins i tot animadversió, que sento cap a l'Església com a institució alienant, dogmàtica, fonamentalista, amb aspectes reaccionaris, misògina, etc., de les seves implicacions en iniciatives de caràcter estrictament social. O més ben dit, d'aquestes implicacions seves "quan no són instruments al servei del seu apostolat", ja que llavors, malgrat la seva part de benefici social, no vull contribuir-hi de cap manera.

Preguntes no fetes

De les moltes preguntes que m'hauria agradat fer-li al meu pare, les que em sap més greu no haver-li fet (quan ell encara era absolutament lúcid), són aquestes:

- Si la vida se't complica, ¿com t'agradaria morir? ¿Voldries que es fes sempre el màxim per conservar-te la vida, fos quina fos la teva qualitat de vida? ¿Ho voldries, si t'afectés una demència, i seguir vivint impliqués que fossis una persona absolutament dependent en tots els sentits? ¿Ho voldries si, afectat per una demència creixent, arribés un dia que t'ho haguessin de fer tot, absolutament tot, també posar-te i treure't bolquers, i rentar-te el cul? ¿Ho voldries?

Però quan jo vaig començar a pensar en la importància d'aquestes preguntes, fer-les-hi a ell ja no era possible, perquè ja s'havia iniciat "la seva  gran catàstrofe".

Remarco que les preguntes es refereixen només a "desitjos", no n'hi ha cap sobre hipotètiques actuacions vinculades als desitjos eventualment expressats, aquest ja és un altre tema en el qual avui no entraré (ja n'he parlat altres vegades, sobretot, de la mort afavorida pel "deixar de fer", més que pel fer).

Ja que aquesta conversa no va existir, si ara me la imagino, m'és impossible imaginar que el meu pare llavors m'hagués contestat que sí, a aquestes preguntes. És a dir, que estava disposat a acceptar-ho tot, fos el que fos. 

No m'ho puc imaginar, això, perquè el meu pare era molt independent, i orgullós, i gelós de les seves diferents intimitats. Però és clar, que ell fos així (dubto que hi hagi algú que ho qüestioni), no canvia el fet que el que jo ara em pugui imaginar sigui només això: una imaginació, una especulació meva. 

El cas és que quan més endavant ell va quedar completament desvalgut i indefens, jo, només amb l'argument "de la meva imaginació", no tenia cap pes, de cara a oposar-me a decisions que llavors es van prendre. I qui en va pagar les conseqüències va ser ell, amb un final de vida innecessàriament llarg, torturat i humiliant. 

També és veritat que ignoro si, quan el meu pare encara era del tot lúcid, en el cas que s'hagués presentat l'ocasió, jo hauria sabut trobar les paraules per parlar amb ell d'aquest tema de manera adequada i, en cas que sí, si llavors ell s'hauria avingut, o s'hauria atrevit, a parlar-ne. No ho sé, l'únic que sé és que això no va passar. En primer lloc, perquè "la meva distància en relació amb la seva vida" era molta, a causa tant de la meva llunyania física (i en part mental), com a causa de la meva immaduresa, de les meves limitacions, de les moltes coses que llavors encara havia d'aprendre.

I tampoc sé si, en el cas que haguéssim parlat d'aquest tema, i ell m'hagués contestat les preguntes, i les hagués contestat de la manera que jo m'imagino, hauria servit de res, hauria canviat alguna cosa, donada la situació familiar. Però aquesta ja és també una altra història.

El jardiner i la memòria

Una persona explica als seus germans que, quan eren petits, el jardí de la casa on estiuejaven el cuidava un jardiner. Afegeix que aquest jardiner havia tingut un ajudant i, alhora que ho explica, ensenya una foto d'un noi vestit de ciclista. Pregunta si algú recorda si l'ajudant era aquell ciclista (no explica qui és el ciclista, ni d'on ha sortit la foto).

Un dels germans diu que recorda alguna vegada algun ajudant jove, però que no pot donar-ne més detalls.

Un altre diu que no recorda cap ajudant.

Un altre diu que ell tenia entès que era al revés, que el suposat jardiner principal era l'ajudant.

Un altre diu que el jardiner era un gran aficionat al ciclisme, un admirador del gran Federico Martín Bahamontes, guanyador d'un Tour de França.

Un altre diu (són molts germans) que també hi va haver un jardiner molt més gran, sense ajudant, i que es dedicava a plantar cols a un extrem del jardí.

Són records de fa bastants anys, uns cinquanta. Sembla que hi ha un consens, no absolut però molt general, sobre qui era el jardiner principal. Després, ja és tot bastant boirós: si tenia o no ajudant i, en cas que sí, si era ciclista, si hi havia hagut un altre jardiner que plantava cols...

Quan només una persona recorda i escriu sobre uns fets del passat que altres desconeixen, no hi ha problemes: expliqui el que expliqui, probablement no hi haurà confrontacions, es donarà per bo, sigui el relat ben fidel a la realitat, o més o menys amanit, enriquit, subjectiu... o potser del tot inventat.

En aquest cas, el jardiner era "el senyor Pere", el jardí, el de la Villa Maria de Vallvidrera, i els germans, els meus germans i jo.

Les eventuals conclusions que es puguin treure d'aquesta història d'avui ja són cosa de cadascú.

Lliçons de caminar

De vegades dic que de la meva tia Rosa la lliçó més valuosa per a mi va ser la seva forma de caminar. Sembla una broma, però no ho és.

La Rosa tenia un caminar pausat, suau, i alhora constant, incansable; feia la sensació que feia molt poc esforç, quan caminava. D'aquesta manera era capaç de caminar grans distàncies. De vegades suportant elevades temperatures i molta humitat.

Jo la veia durant alguna de les vegades que venia de vacances, cada uns quants anys. És clar, no té res a veure caminar per corriols de la selva que pels carrers d'una ciutat, però a mi de tota manera em cridava l'atenció, com ella caminava pel carrer; m'hi fixava, em tenia meravellat.

De vegades el contrast encara era més acusat, o divertit, si resultava que caminava al costat de la meva mare: tot allò que en el caminar de la Rosa era suau i pausat, en la meva mare era apressat. I a sobre, aquest contrast encara era més evident quan potser anava acompanyat dels comentaris de l'una i de l'altra.

Recordo aquest cas, un bon exemple. Anaven a agafar un autobús urbà, es dirigien a la parada, i la meva mare, que sempre estava alerta, va veure que en venia un i, de manera automàtica, va accelerar, per tal que no se'ls escapés. Però la Rosa no es va immutar, va seguir al seu pas, suau, lent, i li va dir: "No et preocupis, després d'aquest autobús en passarà un altre".

Potser aquesta reflexió és la segona gran lliçó que vaig poder aprendre de la meva tia, "que després d'un autobús, més aviat o més tard, en ve un altre".

Quan penso en la meva tia Rosa són les dues coses que més sovint em venen al cap: la seva forma de caminar, i aquest comentari. I m'agrada, sento que és una herència bonica i útil que ella m'ha deixat.

D'altra banda, sé que aquesta economia a l'hora de desplaçar-se no reduïa l'eficàcia de la molta feina que feia la meva tia (fos quin fos el seu destí, a un poblat de la selva, fent algun treball social a alguna ciutat, etc.). Al contrari, suposo que si era una persona tan efectiva i incansable (i sens dubte ho era), en bona part era gràcies a això, a què tenia incorporada aquesta forma de caminar. 

Aquesta forma de caminar pels camins... i de caminar "a través de la vida".

Apunts sobre la vida a les missions

La meva tia, per la seva feina de mestra als poblats de la selva, cobrava un sou que li pagava el bisbat. El bisbe feia la funció de "delegat d'ensenyament" en aquelles zones a les quals, a causa del seu aïllament, només hi arribaven les missions. És a dir, que el sou de la meva tia el pagava l'Estat, però a través del bisbe, cosa que era molt pràctica per a l'administració de l'Estat, ja que així no s'havia de responsabilitzar directament d'aquells territoris del país tan difícils, de poblats dispersos, allunyats els uns dels altres i mal comunicats.

En aquests poblats, les monges no assumien només les responsabilitats educatives. La meva tia, com altres monges de la seva orde destinades a missions, prèviament s'havien format per poder fer front "a qualsevol necessitat" que es pogués presentar en llocs aïllats com aquells.

Per descomptat, en aquells llocs de metges no n'hi havia, de manera que l'atenció mèdica també entrava dins de les competències de les monges. La companya de la meva tia, amb la qual va compartir diferents destins (la María Jesús, amb la que actualment mantinc el contacte), es va especialitzar en l'atenció sanitària. Ella també rebia un sou del mateix tipus que el de la meva tia, a través del bisbe, en tant que donava un servei, en el seu cas mèdic, que en cas contrari no hauria donat ningú. 

De fet, en aquells llocs tan apartats, les monges tocaven pràcticament totes les tecles. Menys la "d'agents de l'autoritat". I aquesta que no tocaven, sovint no la tocava ningú, de manera que si hi havia problemes grans calia anar molt lluny (de vegades le monges tenien una ràdio-telèfon, però funcionava quan funcionava...).

Una de les feines més habituals d'aquesta monja-metgessa, la María Jesús, havia sigut, a alguns dels poblats, els dies de borratxeres, cosir les ferides que els borratxos, aquests dies, es feien quan es barallaven. Sovint, talls de molta envergadura. I això es repetia cada setmana: cada setmana, a causa de l'alcohol i les baralles, de nit la María Jesús havia de llevar-se, enfilar l'agulla i, amb la llum d'una espelma, cosir els talls i esvorancs que amb els ganivets o matxets es feien els homes borratxos. S'emborratxaven amb un alcohol fet a partir de la canya de sucre, aspre i fort, d'una considerable graduació.

La María Jesús de vegades també havia hagut d'enfrontar-se a casos de tifus, de còlera i de malària. La malària a alguns poblats era endèmica; una vegada, en un de cent cinquanta habitants, quan ella hi era van acabar coincidint, alhora, cinquanta persones malaltes de malària.

De vegades potser la venien a buscar d'un poblat que estava a tres o quatre hores de camí. Després de la caminada, a l'arribar, es podia trobar qualsevol cosa, que ella havia d'enfrontar equipada amb els seus coneixements mèdics apresos en cursets, junt amb la seva intuïció, i amb una farmaciola de medicaments molt limitada. L'atenció mèdica era gratuïta, però els medicaments no, els havien de pagar les famílies i, aquí, sovint, hi havia problemes, un cop el malalt o malalta havia estat atès. Però d'una manera o una altra, no deixaven ningú sense atendre.

Un cas curiós: durant un brot de malària, un malalt no es podia empassar el medicament, i si aconseguia empassar-se'l, el vomitava (la cloroquina, efectiva en aquests casos). Ella, veient que si no feia alguna cosa l'home probablement moriria, va anar barrinant i, al final, va tenir una idea: va triturar la pastilla, va fer un embut, li va posar al cul i, d'aquesta manera, li va entaforar el medicament als budells. I va funcionar: el cap de poc el malalt va millorar, li va poder començar a donar les pastilles per la boca, sense que les vomités, i es va salvar.

Tot i que no era la seva feina, la meva tia de vegades també havia hagut d'assumir responsabilitats mèdiques, quan no hi havia la monja que en principi se n'ocupava, i que, per tant, tenia més experiència.

Tots això només són pinzellades. Naturalment, sobre la vida de la meva tia monja i la de les seves companyes, se'n podrien explicar centenars, milers d'anècdotes i històries. Jo només n'explico algunes, les poques que sé, perquè quan la meva tia vivia i encara tenia el cap clar, no vaig pensar que havia d'aprofitar per fer-li preguntes.

Fotos i estampes

El dia que quedo amb la germana María Jesús em dóna un sobre amb fotos i estampes que havien sigut de la meva tia Rosa. 

De fotos n'hi ha poques, unes cinc de familiars, quatre més amb la fundadora de la seva orde, i tres d'ella en algun dels seus destins missioners. Algunes fotos estan plastificades, per tal de retardar el seu deteriorament a causa de la humitat dels llocs on vivia la Rosa.

Una altra cosa que hi ha al sobre són els recordatoris de la mort dels seus pares (la mare va morir el 1958, als 65 anys, i el pare el 1966, als 78 anys). Als recordatoris, ella hi havia afegit petites fotos de les cares d'ells, i picats a màquina, els noms i les dates de naixement dels pares dels seus pares.

A dins del sobre hi ha també, en un sobre més petit, un penjoll, una insígnia i un clauer, els tres amb la bandera de Catalunya. I les estampes, set, totes són de la Mare de Déu de Montserrat. Una de les estampes té impresa, a una cantonada, la bandera de Catalunya, i dues més tenen enganxades un tros de cinta estreta, també amb la bandera

Miro el contingut del sobre quan encara estic amb la María Jesús, i li dic que em sorprenen, tantes Maresdedeus de Montserrat, i tantes banderes. I ella em diu que la Rosa era així, que tenia molt arrelada aquesta vinculació amb Catalunya. Em diu també que la Rosa era molt cantadora, i que li agradava molt cantar el Virolai i la Santa Espina. 

Suposo que el sobre que em dóna la Maria Jesús és una selecció que ha fet ella, de coses de la Rosa que ha pensat que em podien fer gràcia a mi. Però no faig cap comentari sobre això de la selecció, per tal que no sembli que faig "algun tipus de reclamació". Ja és molt, que hagi tingut aquest detall, de dur-me des de Colòmbia aquest sobre.

Els lligams de la Rosa amb Catalunya eren del tot compatibles amb els seus lligams amb Colòmbia, normals i inevitables deprés de tants anys vivint-hi. Per exemple, recordo que alguna vegada m'havia dit que era una seguidora del Atlético Nacional, un club de Medellín, tot un referent del futbol colombià (com el Barça o el Madrid aquí). Quan feien partits de l'Atlético Nacional per la tele, no se'n perdia ni un. Això, és clar, quan va començar a viure a llocs on hi havia electricitat, teles i cobertura televisiva, perquè al mig de la selva, per descomptat, no hi havia res de tot això: allí, quan es feia fosc, funcionaven amb espelmes.

Dels partits de l'Atlético Nacional també li agradava llegir-ne les cròniques dels diaris. I després dels partits li agradava parlar-ne: que si aquest jugador això, que l'altre allò, que quina barra l'àrbitre... Quan estava a la selva, és clar, les cròniques li arribaven bastant tard, quan potser els arribava algun diari, de potser feia un mes...

Abans d'acomiadar-me de la María Jesús, li dono les gràcies per triplicat. Per la conversa, pel sobre, i perquè també m'ha dut un paquet de cafè colombià: "Juán Valdez. Selección Premium".

Cinc anys / 2

Escric "A i B van a C i, allí, en un bar d'una plaça rodona, prenen un cafè".

Després, algú potser em diu que en aquell mateix text el que ell hi ha llegit és que "C i B van a A, a una merceria d'una plaça quadrada". Una altra opció. He escrit el que deia abans, i algú em diu que ho ha llegit igual. Però, a continuació, fa interpretacions sobre el que diu el text. Per exemple, si des del meu punt de vista el text era "un recordatori del fet que A i B havien anat amigablement a prendre un cafè a la plaça", aquesta persona potser diu que el text és "un menyspreu encobert d'A i B, i una crítica dissimulada sobre la qualitat del cafè". Per descomptat, no puc descartar que la interpretació d'aquesta persona sigui encertada, perquè sé que el món del subconscient és un misteri, i ens pot fer males passades amb facilitat. Potser aquesta persona, amb una visió clarivident, ha vist aquesta relació oculta. Tot és possible: el funcionament dels caps és complicat, del meu cap, del teu, del seu... Per tant, no ho puc descartar, ho haig de tenir en compte. Ara bé, de la mateixa manera que la meva tendència a dubtar de tot m'obliga a contemplar aquesta possibilitat, aquesta mateixa tendència també fa que, alhora, dubti d'aquesta possibilitat. A més, contribueix a alimentar aquest segon dubte el fet que, en general, d'entrada m'atrauen menys els plantejaments psicoanalítics que els analítics racionals. Torno a agafar el fil inicial. Entendre que davant d'un mateix text hi pot haver diferents lectures, i també diferents interpretacions de les lectures, no és gaire complicat. Sobretot si ja tens una edat, i has anat vivint situacions d'aquest tipus. De manera que, quan t'hi trobes, es tracta d'assumir-ho, amb naturalitat, sense alterar-te, sense donar-li més importància de la que té: les persones som així, el món és així, no passa res d'especial... Tot és absolutament normal.

Mariana Pineda

La meva mare va viure tres anys al carrer Mariana Pineda, durant els tres anys que va durar la Guerra Civil, i durant els quals el seu carrer oficialment va deixar de dir-se Sant Josep. No sé si la gent va fer gaire cas del canvi oficial, suposo que a banda de la gent més exaltada, devia prevaldre el costum, per comoditat i rutina, de seguir fent servir el nom de Sant Josep (si més no, quan no patien perquè els pogués sentir "algun delator"...). (1)

A la capital de província on vivia la meva mare llavors es van fer molts canvis de noms de carrers: el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer es va rebatejar com a Miquel Bakunin, el de Sant Jordi com a Lenin, el de la Misericòrdia com a Vapor Cremat... S'entretenien així.

Els canvis de nom dels carrers de les ciutats sovint sembla que estiguin motivats per les inseguretats de qui els promou: es veu que conviure amb el nom a la cantonada d'algú amb un pensament oposat a la teva ideologia, et podria encomanar la seva infecció ideològica. I això deu fer molta por.

Potser, per estalviar feina material i reduir una mica les demagògies mentals, una opció alternativa a la d'anar canviant de tant en tant els noms i les plaques dels carrers podria ser, en lloc de substituir-les, conservar-les, i al costat o a sota, afegir-hi les noves plaques amb els nous noms. I d'aquesta manera a les cantonades tindríem un bonic historial del canvi de noms de les places i carrers. I llavors, les escoles podrien aprofitar-ho per fer interessants lliçons d'història, d'una manera original, a partir d'aquests noms successius: 

-Aquest nom, qui el va afegir? Quan i per quin motiu? I aquest altre? I...? (2)

D'altra banda, també és veritat que canviar noms i plaques té una part positiva: dóna feina als marbristes (de fet, es probable que alguna d'aquelles plaques les fes el meu avi patern, ja que aquest era el seu ofici).

--
(1) "¡Oh! Qué día tan triste en Granada, / que a las piedras hacía llorar / al ver que Marianita se muere / en cadalso por no declarar." És l'inici (i també el final) de l'obra teatral 'Mariana Pineda', de Federico García Lorca, sobre la vida (sobretot la mort i les seves causes), d'aquesta heroïna liberal executada amb el garrot vil el 1831, a l'edat de 26 anys. Un recordatori de l'antiguitat dels enfrontaments ideològics a Espanya, i de la forma com es ventilaven...
(2) I amb les estàtues, es podria fer també una cosa semblant: parcs temàtics amb les diferents estàtues d'aquest o l'altre dictador, o demagog, o qui fos, i llavors, amb aquests amuntegaments de bronze i ciment presumptament artístics, afavorir la reflexió sobre aquesta dèria, tant de les esquerres com de les dretes, estatuística, monumental, propagandística...

Més sorolls

El mateix dia que la companya monja de la meva tia m'explica la història de les cadenes i les pedres, també m'explica (ens explica, hi són també les seves dues germanes), aquesta altra història.

Ella i la meva tia llavors feien vida urbana, vivien les dues, des de feia uns anys, a la casa principal que la comunitat tenia al país. Els temps dels poblats de la selva, els anys dels viatges en canoa, de les grans caminades, tot això quedava ja molt lluny. 

A la casa de la comunitat, aquesta companya de la meva tia s'ocupava (es segueix ocupant), d'atendre les monges més grans que ella. La mateixa ocupació que, uns anys abans, va tenir la meva tia, fins que va arribar el dia que, malauradament, va ser ella, la que va necessitar ser atesa. 

Fa uns dos anys, a aquesta casa, de nit, un dia aquesta monja va sentir que algú picava a la seva porta amb els nusos dels dits: "toc, toc, toc, toc, toc", cinc vegades. Va preguntar: "Qui hi ha? Què vols?", i ningú no va contestar. 

L'endemà, va passar el mateix: els trucs, a continuació ella va preguntar qui hi havia, i ningú va dir res. I al dia següent, igual. I si llavors obria la porta, no hi havia ningú. I allò es va anar repetint.

Alguna vegada fins i tot es va quedar immòbil darrere la porta, esperant els trucs, per tal de poder sorprendre qui els feia. Però quan llavors, en mig dels trucs, obria la porta d'una revolada, doncs igual, no hi havia ningú.

Va resar molt, per tal que aquells trucs misteriosos paressin: "Senyor, sigui quina sigui la causa, fes que aquests trucs s'aturin". Primer resava ella sola, i després tota la comunitat. Però malgrat les oracions, els trucs seguien. 

Llavors, una monja jove, nadiua, va dir que ella sabia una oració especial que servia, precisament, "per a aquell tipus de casos". No va dir a les altres monges quina oració era, però la va resar. I els misteriosos trucs nocturns es van acabar, en sec. No es van repetir mai més.

Quan això va passar, la meva tia encara vivia. Va morir poc després. Però no es va assabentar de res, d'aquell misteri dels trucs nocturns, perquè llavors la meva tia ja tenia el cap bastant extraviat.

Pedres i cadenes

Quan la meva tia monja vivia en un dels poblats perduts en mig de la selva, en aquell cas un petit poblat de descendents d'esclaus negres (duts allí pels espanyols, per extreure or dels torrents), un dia, ja ben de nit, van sentir, ella i les altres monges, a fora, sorolls de cadenes i de cops de pedres.

A partir d'aquell dia, cada nit, les monges van anar sentint aquells sorolls. Quan sortien de la seva cabana i miraven d'aclarir qui els provocava, no veien ningú. I quan cridaven, "Què passa, qui hi ha?", els sorolls s'aturaven. La següent nit, es repetia la història, i així un dia i un altre.

Una nit, la meva tia i una companya seva, al vespre es van beure un munt de cafè, per tal de no adormir-se i, dissimuladament, es van amagar al davant de la cabana, per tal de mirar d'aclarir el misteri d'aquells sorolls. La companya de la meva tia va veure que la meva tia duia a la mà un bon ganivet i, sorpresa, li va preguntar que què pensava fer, amb el ganivet. La meva tia li va dir que no ho sabia, que ja ho veuria, que el duia per si de cas...

Aquella nit no va passar res. Però la següent, sense la vigilància, van tornar a sentir els sorolls de cadenes i pedres. Una nit rere l'altra, s'anaven repetint els sorolls. Eren uns sorolls, però, que si sortien a fora i deien alguna cosa, s'aturaven.

Hi havia una tercera monja que tot allò ho vivia molt malament, i com més dies passaven, més alterada estava. De manera que les altres van decidir que havien de fer alguna cosa. Fins aleshores havien resat molt, demanant que els sorolls nocturns s'aturessin i no es repetissin. Llavors, com que les oracions de moment no havien funcionat, van decidir fer un pas més, i van aspergir aigua beneïda per la cabana. 

I amb l'aigua beneïda, els sorolls es van acabar. No es van repetir mai més.

La història me l'explica la companya de la meva tia que va compartir aquella guàrdia nocturna (amb la meva tia amb el ganivet a la mà). Després d'explicar-me la història, afegeix que ella està segura sobre quin va ser l'origen dels sorolls. La seva explicació és la següent.

Diu que llavors hi havia una seglar que les ajudava en feines educatives (aquest tipus d'ajudes eren habituals, perquè hi havia bastants poblats, i molt allunyats els uns dels altres). Elles supervisaven la feina d'aquesta seglar, i l'havien destinat a un altre poblat. 

Es veu que aquella educadora era una mica fresca, i van arribar queixes sobre la seva feina, ja que es veu que hi havia dies que ni tan sols compareixia. A causa de les queixes, va ser amonestada: li van dir que havia de ser més responsable i complidora.

Al ser amonestada, aquella educadora es va enfadar molt, fins al punt que va pagar una mena de bruixot que vivia al poblat de les monges, per tal que les perjudiques amb alguna de les seves màgies (aquella educadora era nadiua d'aquella zona, i creia en aquestes coses).

La monja que m'ho explica està aquí de vacances, ve cada quatre anys. Quan fa mesos em va dir que vindria, li vaig dir que em faria molta il.lusió veure-la, i al final hem pogut quedar a casa d'una de les seves germanes. De manera que la seva explicació l'escolten també la germana que l'ha acollit, i una altra germana que ha vingut de visita.

Un cop explicada la història, una de les germanes hi busca explicacions racionals, mentre que l'altra està convençuda de la intervenció del dimoni. Aquestes dues germanes també són molt creients i practicants. La monja no opina res, sobre els comentaris de les seves germanes. Només diu que sap el que ha explicat, i que després de l'aigua beneïda, es va acabar definitivament el problema.

Jo no dic ni una paraula. Tinc prou feina a escoltar amb el màxim d'atenció, per tal d'intentar no perdre'm detalls (i alhora memoritzar-los), de manera que així, després, em sigui més fàcil recordar la història de la manera més fidel possible.

Selecció de records

"Punto número dos: la memoria trae también recuerdos encubridores, que pueden ser perfectamente recuerdos de nimiedades. ¿Por qué me acuerdo de eso cuando realmente de lo importante no me acuerdo?. Y eso que ahora evoco tapa completamente lo que es relevante." Justo Serna (1)

Tant si parlem de nosaltres com si parlem de persones o històries que ens interessen, tots fem un ús selectiu de la memòria, de manera més o menys inconscient, i de manera més limitada o generalitzada (és només una qüestió de proporcions, ja que aquests mecanismes i distorsions ens afecten a tots, formen part "de la nostra naturalesa humana").

Penso en això, o més ben dit, "torno a pensar-hi" (és evident que estic aviciat amb aquest tipus de reflexions sobre la memòria, les seves trampes, interessos, etc.), quan llegeixo el relat d'un familiar sobre uns fets de fa molts anys, amb algunes dades no del tot coincidents amb les que jo tinc (no dic que les meves siguin més verídiques, només dic que són en part diferents).

D'altra banda, aquesta versió no m'estranya, perquè en el relat hi detecto traces d'informacions i informadors que en el seu moment vaig decidir relativitzar, perquè em van semblar poc fiables, tenint en compte la seva procedència (cada font d'informació té el seu grau de credibilitat, en funció "de les trajectòries i credibilitats prèvies"). En aquest cas, el relat em sembla, sobretot, un bon exemple del fàcil, gairebé inevitable, que és que uns mateixos fets acabin explicats a través de relats no coincidents i, de vegades, fins i tot oposats.

Però no és això, el que més em crida l'atenció aquesta vegada, sinó una altra característica del funcionament de la nostra memòria: la feina conscient de selecció que fem, de vegades, entre les diferents memòries o relats que conservem, a l'hora de compartir-los. Una selecció que implica que, al seleccionar, alhora decidim (aquí ja no hi ha falta de consciència) deixar alguns fets, temporalment o definitivament, en algun calaix tancat, ocults, pels motius que sigui.

En l'exemple concret d'avui, en el relat que he esmentat s'exposen (entre altres coses) uns fets els protagonistes dels quals no eren persones de la família, i alhora se'n critiquen, amb severitat, alguns dels seus comportaments. I aquí rau l'interès de la història: perquè alhora que es fa aquesta exposició, no es diu res d'uns comportaments semblants, durant el mateix període històric, d'un membre destacat de la pròpia família. 

Qui explica la història ho sap, n'està al corrent, d'això que estic dient. No és que no en tingui la informació, però prefereix parlar "d'altres casos", i no del més proper. (2)

--
(1) "Historia y ficción. Conversaciones con Jacvier Cercas". Justo Serna. Punto de Vista Editores, 2019 (p. 232)
(2) Deia Arthur Schopenhauer que "cadascú té el màxim de memòria per a allò que li interessa, i el mínim per a allò que no li interessa". No sé si jo algun dia tornaré a parlar d'aquest cas o història, afegint-hi llavors els fets concrets, les dates i els noms dels protagonistes... No ho sé, ja ho veurem, també pot ser que no ho faci mai.

Una cadena de causes o atzars

Suposo que em repetiré una mica (perquè ja m'hi he anat referint), però em sembla que ara pot estar bé fer un repàs de conjunt, sobre la trajectòria dels papers de la meva mare.

Començo. Si la meva mare hagués aconseguit acabar i publicar el llibre sobre les seves depressions que s'havia proposat escriure, probablement després no hauria conservat totes les notes que durant anys havia anat acumulant amb aquest propòsit. No les hauria conservat perquè, en aquest cas, la seva conservació ja no hauria sigut necessària. 

I si hagués anat així, jo ja no hauria trobat aquestes notes entre les seves coses, més tard, quan ella va morir.

Que la meva mare volia escriure un llibre sobre les seves depressions ho sabíem tots els fills. Sabíem també que de vegades ho anava intentant, i que li costava, que no se'n sortia. 

Alguns d'aquests fills teníem les habilitats literàries necessàries per poder-la ajudar en aquest projecte, i d'aquests, alguns alhora també compartien amb ella les seves creences religioses. Els segons, llavors haurien pogut tenir l'interès afegit d'ajudar la mare per aquest motiu, el de l'apostolat, ja que era un dels propòsits del seu llibre.  

Però ni la possibilitat que ella pogués tenir l'alegria de veure el llibre acabat i publicat, ni el fet de contribuir a la seva intenció de fer apostolat a través del llibre, no van ser suficients de cara a que algun fill es decidís a ajudar-la. 

Si l'haguéssim ajudat, i gràcies a l'ajuda ella hagués aconseguit acabar el llibre, pel que fa a les seves notes hauria passat el mateix que he dit al principi: més tard, jo no les hauria trobat. Va ser un altre punt d'inflexió que va incidir en la possibilitat de conservació o desaparició de les notes de la meva mare.

Després de morir ella, tots aquests papers van estar, durant dos anys, a dins d'un armari del pis familiar. Tothom sabia que hi eren, i qui va voler se'ls va mirar. I va agafar el que va voler, sense cap mena de control. Però sembla que ningú no va considerar que les notes relacionades amb el seu projecte de llibre tinguessin gens d'interès, ja que ningú no va dir que les volgués conservar. Algú, fins i tot va dir, explícitament, que d'interès no en tenien cap. 

Si algú, durant aquells dos anys, hagués recollit aquells papers (tant si ho hagués fet amb el propòsit de conservar-los, o de llençar-los, o del que fos), jo tampoc els hauria trobat allí, quan al final vam haver de buidar definitivament el pis i tornar les claus.

Durant aquells dos anys jo no vaig agafar ni un sol paper d'aquell armari, ni un. M'ho havia proposat així, i vaig ser absolutament estricte. D'altra banda, llavors jo també pensava que d'interès en tenien poc, aquells papers; tanmateix, com que em dolia haver-los de llençar, al final vaig decidir conservar-los. 

Si llavors jo no els hagués conservat, si els hagués llençat, com tantes altres coses del pis que vaig llençar perquè, després de diferents avisos ningú no estava interessat en conservar-las o aprofitar-les, llavors d'aquells papers no se n'hauria parlat més. Va ser un altre moment de possible alteració d'aquesta història.

Durant els vuit anys següents no em vaig mirar aquells papers, van estar sempre tancats a dins d'una caixa, a casa meva. Si durant aquells vuit anys algun germà hagués volgut escriure "el llibre que volia escriure la nostra mare", i m'hagués demanat aquells papers, els hi hauria donat encantat de la vida. De fet, fins i tot hauria sentit un bon alleujament, ja que així m'hauria pogut despreocupar de la seva conservació, amb la tranquil.litat alhora de saber que, probablement, tindrien una utilització acord amb la voluntat de la nostra mare (acord "en principi", perquè aquest és un altre tema, la creença de tenir l'exclusiva de "la interpretació correcta" de la voluntat de la mare, però aquest és un altre tema). 

Sigui com sigui, en aquest cas, igual que en els supòsits ja apuntats, el resultat hauria sigut el mateix, és a dir, que jo, després, ja no ho hauria pogut utilitzar aquells papers.

Resumit: després de morir la nostra mare, primer passen dos anys durant els quals ningú no té gens d'interès en aquells papers. Després, vuit anys més durant els quals el desinterès segueix sent el mateix. I és només llavors, deu anys després de la seva mort que, un dia, em plantejo que jo potser en podria fer alguna cosa, d'aquells papers. I la primera idea és precisament la seva: "fer el que ella volia fer, i com ho volia fer".

És una possibilitat que, tanmateix, aviat la descarto. Perquè m'adono de seguida que és impossible que jo pugui fer el que ella volia fer: la meva llunyania de l'univers religiós de la meva mare era tan gran (a diferència d'altres germans), que m'incapacitava completament, per a una feina d'aquest tipus. Jo no era en absolut la persona adequada. 

És, per tant, només a partir d'aquell moment, que em plantejo per primer cop que podria escriure "alguna altra cosa", sobre la vida de la meva mare. Des del meu subjectiu punt de vista, sense pretendre escriure "el que volia escriure ella": Perquè, a més, també és llavors quan m'adono de l'immens valor que tenen aquells papers, aquells escrits que, durant molts anys, tothom ha menystingut, fins i tot jo.

Bé, amb aquesta exposició no és que vulgui legitimar la meva decisió, pel que fa a la utilització de les notes de la meva mare; sobre aquest tema, el de les legitimitats, si de cas ja m'hi entretindré una altra estona (si és que ho faig). Ara només volia exposar aquesta seqüència de moments, causes, desinteressos i atzars relacionats amb la supervivència d'aquests escrits. 

Ho exposo perquè, com que tots tenim la tendència a recordar només el que volem recordar, em sembla també oportú recordar, per si algú no la té present, aquesta seqüència d'episodis.

Sobre les cites

"No entenc res, no entenc la vida, la meva vida."
"No m'interessa res, no m'atrau res. Dins meu, un immens dolor."
"Durant les depressions, ni fe, ni esperança ni res. Només ganes de plorar i de marxar."
"El cap m'esclata, no ho podré resistir. No puc més i em sento sola amb el meu sofriment."

"Em sento embolcallada en una solitud impossible d'explicar." (1)

Vaig explicar que mentre escrivia el text sobre la meva mare, de vegades tenia damunt la taula una foto d'ella, d'alguna etapa depressiva: una foto amb una cara tan expressiva, a causa de la tristesa i el malestar que reflectia, que no em calia cap argument més, per tenir clar el motiu pel qual estava escrivint.

Ara m'he imprès en un full les cinc frases de més amunt, tretes de les notes de la meva mare, i quan algú em qüestiona l'ús que he fet dels escrits seus, rellegeixo aquestes cinc frases, o les recordo. I mentre em ressonen per dins, els retrets que qui sigui em pugui fer se'm tornen del tot irrellevants, fora de lloc. 

I alhora penso això: ¿Com és que algú vol ignorar aquestes paraules? ¿Com és possible que, fins i tot, algú hagi dit que tant de bo no s'haguessin conservat aquests papers, tenint en compte que jo n'he acabat fent l'ús que n'he fet? ¿Com és possible aquesta voluntat d'ignorar i enterrar aquesta realitat, el testimoni de tant dolor i sofriment, sigui quin sigui l'argument que es faci servir per justificar l'enterrament?

D'altra banda, aquesta oposició per a mi és la millor motivació i justificació, de cara a seguir escrivint sobre la vida de la meva mare. Per quin motiu hauria de callar? Per què no puc dir allò que sembla que, sobretot algunes persones, "no volen sentir"? O que fins i tot no volen "que sigui sentit"... Per ningú! Perquè segons sembla, ells, els censuradors, es consideren els únics depositaris, els únics interpretadors legítims, del que seria la voluntat d'ella pel que fa a l'ús dels seus papers. 

Per descomptat, algú pot pensar, i té tot el dret a pensar-ho, que jo traeixo la voluntat de la meva mare, quan faig el que faig. Quan escric el que escric i, de vegades, per fer-ho més entenedor, faig servir cites seves. Algú ho pot pensar, és normal, perquè cadascú és lliure de pensar el que vulgui, cadascú té els seus punts de vista. 

Però és clar, si tothom és lliure, jo també, igual de lliure. I resulta que jo considero que, en aquest cas, la meva traïció més gran a la meva mare, actualment, seria callar. És a dir, sotmetre'm a la voluntat dels partidaris del silenci. La meva traïció "a ella", penso jo (aquest és el meu criteri, tan subjectiu com el dels altres, però no més), avui seria precisament no parlar d'ella de la manera que ho faig: des del meu punt de vista i utilitzant, quan em sembla oportú, cites seves.

--
(1) Aquestes cites de la meva mare ja les vaig incloure al principi del text "Depressions i tallarines". 

Cinc anys

"Las estrategias médicas fracasan porque concentran demasiados esfuerzos en la enfermedad y muy pocos en cambiar el ambiente que enferma a la gente." Iván Illich (1)

Han passat cinc anys des que vaig acabar d'escriure "Depressions i tallarines", el text sobre la meva mare, sobre les seves depressions, sobre el seu entorn familiar, religiós i mèdic... i sobre la meva relació amb ella.

Des d'aleshores, he anat llegint (he seguit llegint) assajos sobre les depressions, i també relats autobiogràfics de persones que n'han patit. I m'he relacionat, he parlat (de vegades de manera regular, de vegades esporàdica) amb persones que en patien o n'havien patit. O amb familiars seus.

Per exemple: cada dissabte ve a dinar una amiga, l'Adriana. Fa uns tres anys que està enfonsada en una depressió severa, i tot i que la seva història és bastant diferent de la de la meva mare, hi ha punts en comú: la falta de comprensió de l'entorn, l'acumulació d'ansietat a causa de no satisfer les expectatives (dels altres i pròpies), l'ús de fàrmacs, la seva ineficàcia, els seus efectes secundaris greus, l'absència de tractament psicològic...

Cada setmana, aquest espai amb l'Adriana em fa pensar, en algun moment, en la meva mare. Sobretot, en la seva solitud. Perquè quan estàs al fons del pou, encara que t'envolti un munt de gent (i encara que ho faci de manera afectuosa), la sensació de solitud és immensa. Tens aquesta sensació, i també la sensació d'una gran tristesa, de falta de sentit, de buidor. I el convenciment de la impossibilitat d'un canvi. Estàs al pou, i t'és inimaginable que un dia en puguis sortir. 

He escrit això últim en primera persona, tot i que, com he dit molts cops, aquest estat només el conec a través del que algunes persones m'han explicat. O a través dels diferents llibres que he llegit sobre el tema. Per sort, no ho conec "directament", ja que a mi aquesta terrible fatalitat no m'ha afectat mai. Fins al dia d'avui, no.

Fa anys que penso i dic que s'ha de parlar de les vides difícils de les persones amb problemes mentals. De les persones como la meva mare o l'Adriana, que de vegades ens envolten, i en relació amb les quals de vegades ja ens està bé, no ser gaire conscients de la dificultat de les seves vides. Perquè ser-ne ens pot alterar les nostres, i això ens fa por.

Per això jo vaig decidir parlar de la meva mare. Perquè em semblava un exemple molt clar de com les circumstàncies d'una vida poden desencadenar, i cronificar, un problema mental. Perquè també és un exemple d'incomprensió de l'entorn. I de la subordinació de les necessitats vitals d'una persona a uns principis ideològics o sistemes de creences. 

I perquè, a més, és un cas que conec força bé, i del que a sobre en tinc una considerable documentació. De fet, podria dir-ho al revés: tenint tot això en compte, i el meu interès general per la salut mental, l'equivocació hauria sigut no escriure aquest text sobre ella i les seves depressions. 

Ara he rellegit el que jo vaig escriure fa cinc anys. I he pensat: "Que bé, fa cinc anys em vaig proposar això, i ho vaig fer!" 

N'estic content fins al punt que si avui em diguessin que tot el que he escrit al llarg dels anys desapareixeria de manera immediata, però que de moment podia salvar un text durant un temps més, només un, no tindria cap mena de dubte sobre el text que salvaria.

Escolliria l'escrit sobre la meva mare. 

--
(1) Némesis Médica, 1974 (edició 'Irrecuperables', 2021, p. 284)

Apedaçar les conseqüències, ignorar les causes

"En vez de reflexionar sobre las causas de la depresión, nos hemos limitado a medicar a la gente." Johann Hari (1)

I si la medicació antidepressiva a la meva mare li hagués anat bé? És a dir, que la medicació hagués servit per a evitar-li tant els estats depressius com els eufòrics. Que hagués aconseguit que es mantingués estable. Si això hagués passat... què hauria passat?

Bé, en primer lloc, resulta que això no va passar. Però si hagués passat... en principi ella hauria tornat "a l'estat previ" a l'inici de les depressions. Perquè la depressió no apareix "a partir de no res", hi ha un abans. Quin era aquest abans o estat previ?

Hi ha una relació bastant demostrada (en general) entre l'acumulació d'ansietat i el desencadenament o aparició de la depressió. De la mateixa manera que també hi ha relació entre l'acumulació de frustració (i de la inseguretat) i l'aparició de l'ansietat. Aquest sembla que seria, per tant, el punt de partida: la inseguretat, la insatisfacció, la frustració,  a causa d'algunes circumstàncies de la pròpia vida. Una inseguretat i frustració de vegades reconegudes per la persona afectada, i de vegades negades (però existents).

De manera que, si en el cas de la meva mare els antidepressius haguessin sigut efectius, llavors probablement haurien sigut necessaris també els ansiolítics. I si llavors els ansiolítics també haguessin funcionat, a continuació potser hauria necessitat "medicaments contra la insatisfacció i la frustració".

No sé si hi ha medicaments als quals se'ls atribueix aquestes últimes propietats, però en cas d'existir, i que haguessin sigut efectius, aparentment en teoria ja hauria estat tot resolt: gràcies als medicaments, ella hauria aconseguit estar bé. 

Hauria aconseguit estar bé... o "un simulacre d'estar bé". Dic simulacre perquè, tot plegat, seria el resultat d'estar molt drogada (encara més del que ho va estar). Molt, per tal de no notar (o notar menys) aquell conjunt de diferents simptomatologies encadenades. Originades, en primer lloc, per unes determinades circumstàncies de la seva vida. Unes circumstàncies que, en quedar dissimulades "gràcies a l'eficàcia de les pastilles", no hauria sigut necessari qüestionar-les (les circumstàncies causants de la seva frustració, causants a la vegada de l'ansietat i, aquesta, causant de la depressió final). 

Això que exposo és una tonteria sense cap relació amb la realitat? O sí que té a veure, amb la realitat que a ella li va tocar viure?

Imaginem que sí, que hi ha relació. I llavors a continuació fem-nos aquesta pregunta: Què hauria passat si, en lloc de tractar només els símptomes de les seves depressions, s'haguessin tractat també, o principalment, les "causes primeres" dels estats depressius?

És a dir: quan una persona se sent frustrada, insatisfeta, com a primera opció se li han de donar pastilles? Se li han de donar pastilles ja que presumptament l'únic que té és "un desequilibri químic al cervell"? O s'hauria de fer alguna altra cosa? 

Potser s'hauria de seure al seu costat i preguntar-li per què se sent frustrada? 

D'entrada, això no seria més assenyat? I llavors, escoltar-la, sense presses. I a partir del que ella expliqués, ajudar-la a rumiar quines possibilitats hi ha de reduir el seu sentiment de frustració. Sense descartar la possibilitat que, aquesta reducció, pugui implicar la necessitat d'intentar modificar (o eliminar) les causes, siguin les que siguin, del malestar. 

Però les coses van anar com van anar. No hi va haver cap reflexió ni actuació d'aquest tipus. Hi havia el convenciment general que el seu problema era només "un desequilibri químic del seu cervell". I que, com que el problema era aquest, modificant la seva química cerebral es podia solucionar el seu malestar existencial. 

Com que parlar de "relacions" devia incomodar, o més que incomodar fer por (a tothom, metges, família, entorn social i religiós), es va preferir no parlar-ne. I d'aquesta manera va poder prevaldre el "pensament màgic" que la solució pel seu malestar eren les pastilles. Malgrat que no hi va haver mai cap evidència de la seva eficàcia. Durant dècades, cap evidència.

Va poder prevaldre aquest pensament, sense que fos qüestionat. Acompanyat, alhora, de la falta d'interès pel que fa "al sistema de relacions i expectatives" com a possible origen dels seus problemes emocionals.

Vaig tornar a pensar en tot això a partir d'una informació recent, en principi de temàtica diferent, sobre les condicions laborals dels treballadors d'Amazon. No és cap secret que Amazon té un sistema explotador dels treballadors que repercuteix sobre la seva salut, fins al punt que l'empresa, en lloc de canviar les condicions laborals, reparteix medicació gratuïta als magatzems, per tal que la jornada laboral sigui suportable:

"En las instalaciones de Amazon hay (...) dispensadores de analgésicos en las paredes para combatir el dolor, pasillos interminables poblados por trabajadores que llegan a caminar veinte y treinta kilómetros diarios en jornadas extenuantes (...)." Manuel Ruiz Rico. (2)

En lloc de corregir les causes, s'intenta apedaçar les conseqüències. Com en el cas de la meva mare.

--
(1) 'Conexiones perdidas. Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión'. Capitán Swing, 2019 (p. 190)
(2) 'Crónica del modelo de trabajo de EEUU: miles de personas vagando por el país para encontrar un empleo mal pagado'. Público, 12/10/2020
www.publico.es/sociedad/cronica-modelo-eeuu-miles-personas-vagando-pais-encontrar-mal-pagado.html"La depresión es una enfermedad 

43.200 pastilles

3 x 30 = 90
90 x 12 = 1.080
1.080 x 40 = 43.200

Suposem que de mitjana es prenia tres pastilles cada dia. Al cap de quaranta anys, el resultat són aquestes 43.200 pastilles. Imagina-te-les afilerades, ara una, ara l'altra, ara l'altra, com van entrant a la boca. 43.200 vegades. 

Ara tingues en compte que no es va demostrar mai que aquelles pastilles contribuïssin a estabilitzar les seves oscil.lacions emocionals. Passaven els anys i no hi havia cap prova dels seus presumptes o desitjables efectes positius. Cap relació causa-efecte demostrable. 

Efectes obvis només ho eren els secundaris, els negatius: tots els diferents mals i malestars, restrenyiments, tremolors, marejos, nàusees, mals de cap, llagues a la boca, problemes de visió... que li provocaven aquelles pastilles. Durant quaranta anys. 

Recorda les pastilles, visualitza-les. Una rere l'altra, entrant a la boca, durant quaranta anys. 43.200 pastilles.

L'interrogant és aquest: per què ningú, mai, no es va plantejar eliminar la medicació? Si no hi havia manera de regular els estats emocionals amb les pastilles, per què ningú, mai, no va apostar per retirar-les? 

Retirar-les i, llavors, "observar què passava"... 

Insisteixo, 43.200 pastilles. Torno a insistir: sense cap prova de la seva utilitat. I insisteixo una altra vegada: imagina-te-les afilerades, davant de la seva boca oberta...

La meva mare.