"En vez de reflexionar sobre las causas de la depresión, nos hemos limitado a medicar a la gente." Johann Hari (1)
I si la medicació antidepressiva a la meva mare li hagués anat bé? És a dir, que la medicació hagués servit per a evitar-li tant els estats depressius com els eufòrics. Que hagués aconseguit que es mantingués estable. Si això hagués passat... què hauria passat?
Bé, en primer lloc, resulta que això no va passar. Però si hagués passat... en principi ella hauria tornat "a l'estat previ" a l'inici de les depressions. Perquè la depressió no apareix "a partir de no res", hi ha un abans. Quin era aquest abans o estat previ?
Hi ha una relació bastant demostrada (en general) entre l'acumulació d'ansietat i el desencadenament o aparició de la depressió. De la mateixa manera que també hi ha relació entre l'acumulació de frustració (i de la inseguretat) i l'aparició de l'ansietat. Aquest sembla que seria, per tant, el punt de partida: la inseguretat, la insatisfacció, la frustració, a causa d'algunes circumstàncies de la pròpia vida. Una inseguretat i frustració de vegades reconegudes per la persona afectada, i de vegades negades (però existents).
De manera que, si en el cas de la meva mare els antidepressius haguessin sigut efectius, llavors probablement haurien sigut necessaris també els ansiolítics. I si llavors els ansiolítics també haguessin funcionat, a continuació potser hauria necessitat "medicaments contra la insatisfacció i la frustració".
No sé si hi ha medicaments als quals se'ls atribueix aquestes últimes propietats, però en cas d'existir, i que haguessin sigut efectius, aparentment en teoria ja hauria estat tot resolt: gràcies als medicaments, ella hauria aconseguit estar bé.
Hauria aconseguit estar bé... o "un simulacre d'estar bé". Dic simulacre perquè, tot plegat, seria el resultat d'estar molt drogada (encara més del que ho va estar). Molt, per tal de no notar (o notar menys) aquell conjunt de diferents simptomatologies encadenades. Originades, en primer lloc, per unes determinades circumstàncies de la seva vida. Unes circumstàncies que, en quedar dissimulades "gràcies a l'eficàcia de les pastilles", no hauria sigut necessari qüestionar-les (les circumstàncies causants de la seva frustració, causants a la vegada de l'ansietat i, aquesta, causant de la depressió final).
Això que exposo és una tonteria sense cap relació amb la realitat? O sí que té a veure, amb la realitat que a ella li va tocar viure?
Imaginem que sí, que hi ha relació. I llavors a continuació fem-nos aquesta pregunta: Què hauria passat si, en lloc de tractar només els símptomes de les seves depressions, s'haguessin tractat també, o principalment, les "causes primeres" dels estats depressius?
És a dir: quan una persona se sent frustrada, insatisfeta, com a primera opció se li han de donar pastilles? Se li han de donar pastilles ja que presumptament l'únic que té és "un desequilibri químic al cervell"? O s'hauria de fer alguna altra cosa?
Potser s'hauria de seure al seu costat i preguntar-li per què se sent frustrada?
D'entrada, això no seria més assenyat? I llavors, escoltar-la, sense presses. I a partir del que ella expliqués, ajudar-la a rumiar quines possibilitats hi ha de reduir el seu sentiment de frustració. Sense descartar la possibilitat que, aquesta reducció, pugui implicar la necessitat d'intentar modificar (o eliminar) les causes, siguin les que siguin, del malestar.
Però les coses van anar com van anar. No hi va haver cap reflexió ni actuació d'aquest tipus. Hi havia el convenciment general que el seu problema era només "un desequilibri químic del seu cervell". I que, com que el problema era aquest, modificant la seva química cerebral es podia solucionar el seu malestar existencial.
Com que parlar de "relacions" devia incomodar, o més que incomodar fer por (a tothom, metges, família, entorn social i religiós), es va preferir no parlar-ne. I d'aquesta manera va poder prevaldre el "pensament màgic" que la solució pel seu malestar eren les pastilles. Malgrat que no hi va haver mai cap evidència de la seva eficàcia. Durant dècades, cap evidència.
Va poder prevaldre aquest pensament, sense que fos qüestionat. Acompanyat, alhora, de la falta d'interès pel que fa "al sistema de relacions i expectatives" com a possible origen dels seus problemes emocionals.
Vaig tornar a pensar en tot això a partir d'una informació recent, en principi de temàtica diferent, sobre les condicions laborals dels treballadors d'Amazon. No és cap secret que Amazon té un sistema explotador dels treballadors que repercuteix sobre la seva salut, fins al punt que l'empresa, en lloc de canviar les condicions laborals, reparteix medicació gratuïta als magatzems, per tal que la jornada laboral sigui suportable:
"En las instalaciones de Amazon hay (...) dispensadores de analgésicos en las paredes para combatir el dolor, pasillos interminables poblados por trabajadores que llegan a caminar veinte y treinta kilómetros diarios en jornadas extenuantes (...)." Manuel Ruiz Rico. (2)
En lloc de corregir les causes, s'intenta apedaçar les conseqüències. Com en el cas de la meva mare.
(1) 'Conexiones perdidas. Causas reales y soluciones inesperadas para la depresión'. Capitán Swing, 2019 (p. 190)
(2) 'Crónica del modelo de trabajo de EEUU: miles de personas vagando por el país para encontrar un empleo mal pagado'. Público, 12/10/2020
www.publico.es/sociedad/cronica-modelo-eeuu-miles-personas-vagando-pais-encontrar-mal-pagado.html"La depresión es una enfermedad
