12 de gen. 2024
2 de gen. 2024
La Rosa i la Mari
Fa unes setmanes, quan vaig parlar de la Rosa, una dona de fer feines que durant uns anys va anar a casa dels meus pars, vaig dir que tenia entès que el seu fill li retreia ser fill de mare soltera. Però que d'aquesta actitud del fill no n'estava segur. Després d'haver-ho escrit, vaig parlar un dia amb la meva tia (ella recorda les diferents dones de fer feines que van passar per casa dels meus pares), i em va dir que tenia present la Rosa, però que d'aquesta eventual actitud del fill no en sabia res.
Fa uns dies vaig anar a dinar a casa de la Mari, una altra de les dones de fer feines que va tenir la meva mare. Ella em va dir que la meva mare li havia explicat el mateix que jo recordava: que el fill de la Rosa li retreia ser fill de mare soltera, i que a causa d'això tenia una relació distant amb la seva mare, cosa que entristia i feia patir la Rosa.
La Mari va conèixer la Rosa, però això del fill no ho va saber a través d'ella, perquè la Rosa era molt discreta. Com jo, ho va saber a través de la meva mare, perquè ella sempre s'interessava per les dones de fer feines que tenia, i se sabia guanyar la seva confiança. Per això a ella la Rosa li ho havia explicat.
La Mari recorda la Rosa sobretot de quan, la Rosa ja jubilada, de vegades anava de visita a casa dels meus pares. I també recorda molt un viatge que van fer juntes, amb la meva mare. Això devia ser a finals dels anys 90, quan de tant en tant la meva mare agafava el cotxe i anava a passar tres o quatre dies a la caseta que tenia a la vora de Torreciudad.
Un dia les va convidar a anar-hi amb ella. Diu la Mari que perquè la meva mare devia tenir ganes d'ensenyar-los la casa, i jo penso que potser sí, però encara em sembla més versemblant que la meva mare pensés que el viatge podia ser una bona ocasió de fer apostolat, ja que devia considerar que les dues, tant la Rosa com la Mari, tot i ser creients no eren prou practicants. Aquest tipus d'activisme religiós era molt característic de la meva mare.
Va ser un viatge curt, de dos dies. El segon dia, a primera hora van anar a missa al santuari de Torreciudad, i després de la missa la Marí va demanar per parlar amb el mossèn. Llavors la Mari estava molt preocupada a causa d'un dels seus fills, embolicat amb les drogues, i era d'això, que volia parlar amb el mossèn.
Aquest fill, pocs anys després va aconseguir deixar les drogues. Però la seva mare, la Mari, segueix resant, demanant a Déu que el protegeixi, perquè tot i que veu que el seu fill té una vida estable, diu que ella encara té una mica d'inquietud de fons, la por que, un dia, a causa d'alguna adversitat, el fill pogués recaure.
Durant el viatge de tornada, la meva mare, que era la que conduïa, va dir que estava cansada, i es van aturar una estona. Mentre ella feia una becaina, la Rosa i la Mari van anar a un camp de pomeres, i en van pispar algunes. I quan després la meva mare ho va saber, els va fer un bon sermó: que allò de robar pomes estava molt mal fet, etc. Però ja no les podien tornar, perquè ja se les havien menjat.
Aquestes coses me les explica la Mari el dia que em convida a dinar. I també m'ensenya el pessebre que ha fet: em diu que les figures dels pastors, les úniques de fang que té, perquè les altres són de plàstic, les hi va regalar la meva mare.
La Mari m'explica anècdotes i històries durant quatre hores, que se'm fan curtes: tot el que explica ho trobo interessant. Des de com vivia quan era petita, en una casa sense aigua, ni llum, amb poc menjar, sense anar a l'escola perquè havia d'ajudar la mare, anant a buscar aigua, llenya... I el treball del seu pare primer al camp, i després a la mina, fent de picador, la feina més perillosa. I l'arribada de tota la família a Barcelona, buscant una oportunitat, una vida no tan dura, quan ella tenia vint anys, i era analfabeta. I les diferents feines que a partir de llavors va anar fent. I el problema del fill amb les drogues...
La seva ha sigut, des del meu punt de vista, una vida tan extraordinària que, sense necessitat d'inventar-se absolutament res, permetria escriure una gran novel.la.
1 de gen. 2024
Inventari de monges, continuació
A la majoria dels convents de monges n'hi queden poques, i són grans o molt grans. No hi ha vocacions, i hi ha molts convents que han hagut de tancar. També hi ha alguna excepció, però són això, excepcions dins de la tònica general de regressió vocacional i de convents. En canvi, quan jo era petit encara n'hi havia moltes, de monges. I era fàcil veure'n, trobar-te'n, saber-ne coses, potser tenir-hi contacte...
Fa unes quantes setmanes vaig parlar de les monges de la família (1). A més d'aquelles, al llarg de la vida, des que era petit i fins ara, he conegut unes quantes monges més, directament o indirectament. Monges de diferents ordes, de diferents tarannàs... N'esmentaré algunes.
La primera parròquia de referència que vam tenir al barri (els meus pares s'hi van traslladar quan jo tenia, em sembla, quatre anys), va ser Santa Agnès, al carrer de Sant Elies. L'església havia pertanyut al convent de les Clarisses de Sant Joan de Jerusalem, i tinc entès que, quan jo hi anava a missa, encara hi havia monges, a l'edifici del convent a tocar de l'església (després, el 1970, es van vendre la part del convent). Però no recordo haver-ne vist mai cap, d'aquelles monges, els anys abans. El convent, amb l'església i els soterranis, durant la Guerra Civil va ser una txeca, una de les de pitjor anomenada de la ciutat.
També a la vora hi havia el convent i l'església de les Magdalenes Agustines; tant el convent com l'església durant la Guerra Civil també van ser una txeca (la txeca de Vallmajor), tant o més terrible que la de Sant Elies. Sense saber res del seu passat sinistre, de vegades hi havia anat a missa (a casa d'aquella església en dèiem La Pau Vella). (2)
Unes altres monges que hi havia molt a la vora eren "les monges alemanyes", en dèiem així (crec que de la Congregació de Jesús). I una mica més lluny (al carrer Aribau), hi havia les Missionares del Santíssim Sagrament i Maria Immaculada (3). No recordo si era a les misses d'aquestes monges del Santíssim Sagrament, o a les misses de les monges alemanyes, que de vegades hi havia anat a fer d'escolà, amb l'estímul que després em donaven algunes monedes.
Segueixo amb la relació de monges. Recordo també algunes coses que m'havia explicat la meva mare de les monges de l'escola a què havia anat, les Escolàpies d'Igualada. També m'havia explicat coses de les Teresianes, a l'escola de les quals va anar a continuació, a Barcelona, crec que a partir dels setze anys, només durant un o dos anys (després crec que a continuació encara va estar hostatjada a una residència també de les Teresianes, mentre feia un curs crec que de patronatge a una altra escola d'elles).
Ja fora de l'entorn de la vida familiar de quan era petit, i del barri, tinc presents altres monges. Per exemple la Pilar, no recordo de quina orde. Vaig coincidir amb ella durant tres anys a l'Escola de Belles Arts. Era molt discreta, em queia bé (en aquella promoció hi havia també el Jordi, marista, el Josep Ignasi, germà de la Salle, i l'Antonio, escolapi o gabrielista; els tres bona gent). (4)
Una altra monja que tinc molt present és la Genoveva, de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, que va acollir el company d'una amiga meva, un home drogaddicte i amb la sida; la Genoveva i altres monges de la seva comunitat, quan ja estava molt malalt se'n van ocupar, fins que va morir. I després, com que no tenia família, la Genoveva va fer que l'enterressin en un nínxol de la congregació, a Montjuïc, junt amb les restes d'altres monges mortes anys abans. (5)
També recordo les monges, no en sé de quina orde, molt amables i pacients, que vaig conèixer les vegades que anava a veure el pare d'una amiga (ingressat en la residència que elles regentaven), un home amb un alzheimer molt avançat.
Una altra monja. Aquesta de les Missioneres Filles de l’Immaculat Cor de Maria, que quan jo era jove i un metge em va fer una radiografia i em va dir que no tenia res trencat (havia caigut d'una olivera), ella, la monja, que feia d'infermera del metge, em va ocultar que el metge era un borratxo, i que aquell dia es veu que venia del bar. I després, quan al cap d'uns dies vaig anar a un altre metge, va resultar que tenia la clavícula trencada per dos llocs diferents.
O les monges Cruzadas de Cristo Rey, de la presó de dones de la Trinitat Vella, de les quals una amiga (l'Assumpta, en parlo al final), que hi anava com a voluntària, no me'n deia precisament coses boniques. (6)
O sor Clara, la monja fundadora d'una congregació amb una única monja: ella. Amb el seu propi convent. Era una monja bastant peculiar i atípica, que vaig conèixer, durant els meus anys de neorural, a través d'una amiga que tenia molt contacte amb ella. (7)
Si hi anés pensant, segur que me'n sortirien més. Probablement, la llista sencera seria llarga, tenint en compte que les persones de la meva edat, tal com he dit, hem viscut durant molts anys en una societat en què les monges han estat presents en molts àmbits. I els exemples serien de tota mena, perquè entre les monges, com en tots els col.lectius, hi ha de tot.
Abans d'acabar, a la llista hi haig d'afegir l'Assumpta, de l'Institut de Missioneres Seculars (val a dir que, estrictament, no són monges, però això dels "instituts seculars" si de cas ho deixo per a un altre dia). De l'Assumpta ja n'he parlat moltes vegades, i sempre n'he dit que és una de les persones que més admiro. Per això m'agrada, ara, poder acabar aquest escrit remarcant la meva admiració cap a l'Assumpta. (8)
(1) Inventari de monges de la família:
https://442m.blogspot.com/2023/08/inventari-de-monges.html
(2) Santjoanistes (amb referències a les Magdalenes Agustines):
https://passavolant.blogspot.com/2011/07/santjoanistes.html
(tinc un escrit més extens, pendent de revisar, sobre els tres convents del barri que, durant la Guerra Civil, van ser convertits en txeques)
(3) Missioneres del Santíssim Sagrament. Aquestes monges fa anys que faciliten un local a un grup d'Alcohòlics Anònims, per tal que s'hi puguin reunir:
https://holapronobis.blogspot.com/2018/08/misioneras-del-santisimo-sacramento.html
(4) Alguna estona, igual que he fet amb les monges, potser podria fer una relació dels monjos, frares, germans, etc. que he anat coneixent al llarg dels anys, alguns ben curiosos. Del Josep Ignasi en vaig parlar una vegada:
https://passavolant.blogspot.com/2011/04/el-josep-ignasi.html
(5) En l'escrit enllaçat, a la Genoveva la vaig anomenar "la mare Caritat", no recordo si perquè llavors no sabia el seu nom, o perquè em va semblar més discret d'aquesta manera. I Julio no era tampoc el nom del protagonista, ni Ester el de la seva parella:
https://passavolant.blogspot.com/2013/04/el-julio.html
(6) "Las Cruzadas de Cristo Rey abandonaron la prisión dejando paso a las funcionarias en 1978. (...) La pequeña dictadura de las religiosas llevó consigo malos tratos a muchas presas y negligencias graves." Sandra Vicente, 'La cárcel de la Trinitat de Barcelona: memoria de la represión franquista contra las mujeres catalanas', Público, 06/06/2021. Sobre les dones que hi anaven a parar, al mateix article diu: "Por la cárcel pasaron centenares de mujeres, presas comunes y políticas, represaliadas por el franquismo por sus prácticas e ideologías o por el simple hecho de haber sido infieles, haber abortado o haber ejercido la prostitución."
(7) Sor Clara, la fundadora:
https://passavolant.blogspot.com/2022/12/la-fundadora.html
(8) De totes les vegades que he escrit sobre l'Assumpta n'he triat aquests dos escrits, que em semblen adequats per fer-se una idea del tipus de persona excepcional que és:
https://passavolant.blogspot.com/2013/03/el-dinar-de-lassumpta.html
https://passavolant.blogspot.com/2022/08/histories-de-presons.html