Estava a casa de la meva mare, dormint. Em vaig despertar sentint olor de socarrim. Una espelma (de l'altaret que tenia ella a la seva habitació), a l'acabar de consumir-se, en lloc d'apagar-se havia fet que s'encengués el plàstic que la protegia i que en teoria havia de servir perquè un cop de vent no l'apagués. Una protecció una mica rara, tenint en compte que el plàstic era combustible, tal com llavors es va posar de manifest.
El cas és que allò anava cremant alegrement i fent saltar algunes guspires de plàstic encès, escampant-les pel damunt de les figures de la Mare de Déu i del Nen Jesús, dels tapets de puntes, d'algunes estampes de sants, d'alguns llibres d'oracions i de tot el que hi havia al voltant. Just al costat, també hi havia les grans cortines.
Per sort, no va passa res.
Tot i que encara era fosc, a aquella hora del matí seguint els seus horaris habituals la meva mare ja havia marxat. No sé si aquell dia primer anava a la piscina o a la platja, abans d'anar a missa. A la piscina o a la platja, abans d'anar a missa, hi anava cada dia, i després del bany i la missa tornava a casa i llavors esmorzava.
L'espelma no li havia quedat encesa oblidada, si no que la havia deixat així de manera intencionada. Encara que ella no hi fos, li agradava que sempre seguís cremant alguna espelma al seu altaret, al costat de les seves figuretes del pessebre i de les seves estampes. Feia dies que tenia ganes de dir-li alguna cosa sobre aquell costum, però fins aleshores no m'havia atrevit.
Quan va tornar li vaig dir que no podia ser que marxés de casa deixant espelmes enceses. Segur que no li va agradar, allò que li vaig dir, i és normal: a mi tampoc m'agradaria que un fill meu em digués si puc o no puc encendre espelmes, quan i com. Aquestes situacions són un embolic. Però ho va acceptar, o ho va fer veure.
No recordo quina era exactament la seva explicació de la seva devoció per les espelmes. A banda que li agradessin (a mi també) em sembla que atribuïa algun efecte una mica "sobrenatural" a les espelmes enceses, com si les espelmes "resessin". Recordo algun comentari en aquest sentit, però no se'm concreta.
L'espelma que es va encendre era una espelma d'aquestes gruixudes i de ble petit, per tal que cremin a poc a poc i durin molt. Però feia servir tota mena d'espelmes. Per exemple, les primes i blanques, de parafina, les compràvem al supermercat. De tant en tant, quan se li acabaven les apuntava a la llista de la compra: "arroç, llet, formatge, espelmes..." Les venien en paquets de sis.
