320010

320010: era la combinació del pany de la porta de casa dels meus pares, un pany que no tenia clau, com el d'una caixa forta. Quan érem petits el meu pare el va fer posar perquè, com que érem molta colla, així no cali repartir tantes claus, ni fer-ne còpies si les perdíem. Crec que en la instal.lació d'aquell pany també hi va tenir a veure que el meu pare tenia alguna mena d'amistat amb l'amo de l'empresa que els feia i instal.lava, "Arcas y básculas Soler", si no em falla la memòria.

Un cop posat, aquell pany va tenir una segona utilitat (i un inconvenient, segons el punt de vista): si arribàvem de nit, era impossible entrar a casa de forma silenciosa, perquè aquell pany era sorollós. Ho era per molt que t'esforcessis en anar a poc a poc i amb delicadesa a l'hora d'anar fent els moviments necessaris per introduir la combinació sencera per obrir (en total 13 clics, amb la combinació 320010, i encara gràcies, perquè amb la combinació més llarga possible que permetia el pany haurien sigut seixanta moviments).

I si badaves encara era pitjor: després de fer tots els clics podies trobar-te que t'havies equivocat i la porta no s'obria, de manera que havies de tornar a començar un altre cop, des del primer clic.

Doncs això, que feia soroll. De nit, compto que aquell rebombori devia servir, quan vam anar creixent, perquè els meus pares sabessin que anàvem arribant a casa, i potser agafaven el son definitiu quan havien sentit, quan era el cas, tantes vegades el soroll del pany com fills faltaven per arribar quan ells havien anat a dormir.

Molts anys més tard, aquell pany el vam haver de canviar, en part perquè era vell (començava a fallar de vegades), i sobretot a causa del canvi d'hàbits del meu pare provocats per l'avanç de l'alzheimer.

Llavors, amb aquell pany, si posàvem la balda per tal que ell no pogués sortir de casa a hores intempestives, passava que tampoc podia entrar ningú més si s'arribava tard. Dic això de les sortides intempestives perquè durant uns mesos el meu pare tenia la dèria d'intentar-ho, i llavors havíem de sortir al seu darrera, i procurar que tornés, cosa que no sempre era fàcil.

Durant aquella etapa, el meu pare ja no era capaç d'adonar-se de si la balda de la porta estava passada, peró sí que era capaç de moure la palanca del pany que des de dins permetia obrir la porta.

Vam posar un pany normal, un altre cop, amb clau. Aleshores nosaltres podíem tancar i obrir amb la clau des de dins i des de fora (naturalment ell de clau ja no en tenia). I encara que només tanquéssim de cop ell ja no sabia moure el passador per obrir des de dins: no tenia l'hàbit perquè aquell pany no el coneixia, i ja no era tampoc capaç de fer-ne l'aprenentatge.

No sé si s'enten bé aquesta descripció dels canvis de panys i dels detalls que ho justificaven... Sigui com sigui, és un exemple, només un, de les diferents coses de la casa que vam haver d'anar canviant per tal d'anar-nos adaptant a l'evolució de la malaltia del meu pare. De les coses que vam haver d'anar canviant de la casa, de les rutines, de la manera de pensar, de les expectatives...

Les línies vermelles

Cadascú té les seves pròpies línies vermelles, per exemple en relació a allò que es pot dir o no en segons en quins llocs o moments.

A casa dels meus pares es parlava amb molta naturalitat de tot el relacionat amb la mort. I no només es parlava; per exemple, una de les coses que feia la meva mare era endur-se els nets al cementiri, com aquell qui se'ls endú al parc, per tal que es divertissin jugant i corrent entre els passadissos de nínxols i els mausoleus. I els nets hi anaven encantats, esperaven amb candeletes aquella activitat lúdica dels dissabtes al matí.

La manera com a casa dels meus pares es podia parlar en algunes ocasions, per exemple durant els dinars, de la mort, els difunts i els cementiris era despreocupada i fins i tot bromista. Això provocava que, quan hi havia convidats, si sortia el tema, de vegades alguns dels convidats se sentien una mica incòmodes, perquè no hi estaven acostumats.

En canvi, a casa dels meus pares de sexe no se'n parlava, ni fent broma ni de manera seriosa. Tema tabú. Com si no existís. Mentre la línia vermella mortuòria o fúnebre era molt laxa o inexistent, la de continguts més o menys sexuals era molt estricta. Llavors ni me n'adonava, de l'absència la de temàtica  sexual de les converses; tenia tan interioritzada aquella exclusió que ni tan sols em feia preguntes al respecte.

Ambs els anys, vaig anar descobrint que de la mateixa manera que hi havia famílies a les quals els incomodava o fins i tot espantava sentir a parlar de la mort, també hi havia famílies que parlaven amb bastanta naturalitat de temes sexuals, ja fos de manera seriosa o fent-ne broma. És a dir, famílies que pel que fa a aquest tema tenien unes línies vermelles molt diferents de les de la meva família. Famílies que no eren ni millors ni pitjors que la meva, només diferents pel que fa a aquest tema.

Totes les línies vermelles són preferències, invencions. Algunes més justificables i consensuables (no  maltractar els infants, si pot ser no pixar al portal de les cases, etc.), i d'altres de més difícil consens (no fer rots a taula, però es veu que a algunes cultures és una mostra de bon gust). Parlar de sexe o fer bromes sobre temes sexuals no està bé ni malament. Si de cas es tracta de no equivocar-se amb els contextos, companyies, llocs i moments en què es fa.

Final de la primera part i inici de la segona.

Fa uns dies vaig fer una broma inoportuna. Dic inoportuna perquè em vaig equivocar de context i companyia, i la broma, en lloc de ser entesa com el que era (com el que era per a mi), va ser entesa com una poca-soltada, un comentari de mal gust, desagradable i fora de lloc.

En una conversa entre germans vaig fer una broma que incloïa una referència sexual... i que a sobre "afectava la nostra mare". Des del meu punt de vista era una broma innocent, tonteta, però aquella combinació de "mare més sexe" algú la va entomar malament. Em vaig equivocar al fer la broma? Doncs sí, em vaig equivocar perquè la vaig fer "en una conversa entre germans". I tenint en compte "la nostra tradició familiar de no parlar de sexe" (i menys encara ficant-hi pel mig la nostra mare!), no era una bona idea. Sobretot, em vaig equivocar perquè si el meu propòsit és tenir una bona relació amb els meus germans (ho és), de bromes d'aquestes més val que no en faci.

És a dir, que si pel motiu que sigui en un moment donat se m'activa (de vegades em passa) la vena  desvergonyida, més val que estigui atent i tingui en compte el lloc on estic. I si el lloc és una reunió de germans i la tonteria té alguna mena de connotació sexual, més val que em reprimeixi (i que si de cas m'esbravi després en una altra banda). I així no provocaré innecessaris embolics familiars... que després em sap greu haver provocat.

Tot plegat, tal com ja he dit, no perquè pensi que no es poden fer aquesta mena de bromes, sinó només perquè, en el cas concret de la nostra família (tenint en compte les línies vermelles històriques de, com a mínim, una part dels seus integrants), no és una bona idea de cara a mantenir l'harmonia familiar. 

El purgatori

"E d'aquells que son purgats en purgatori los uns hi estan pus que los altres e los altres menys, e nengú d'ells no en pot saber l'hora quan ell n'eixirà. Mes per les misses que hom canta, e per les pregàries e oracions e almoines que hom faça per ells, ixen del turment o en partides són alleviats fins per tant que són tots deslliurats." Ramon de Perellós (1)

Una de les últimes voluntats de la meva mare era que, un cop morta, se li dediquessin trenta misses gregorianes, per tal de no quedar-se massa temps al purgatori i anar més de pressa cap al cel. Al purgarori, segons la doctrina de l'Església, es veu que hi vas quan mors "en gràcia de Déu" però amb alguna culpa encara pendent d'expiar, és a dir, que encara no estàs del tot a punt per a entrar al cel. El Catecisme de l'Església Catòlica (punt 1054) ho explica així:

"Los que mueren en la gracia y la amistad de Dios, pero imperfectamente purificados, aunque están seguros de su salvación eterna, sufren una purificación después de su muerte a fin de obtener la santidad necesaria para entrar en el gozo de Dios."

Això del purgatori era una cosa que a la meva mare la tenia ben preocupada, i com que donava per fet que hi hauria de passar, tota la vida va anar fent "gestions" per tal d'intentar abreujar-hi l'estada, quan arribés el moment.

Una altra manera d'encarrilar aquest tema era dur, en vida, un escapulari, o el seu equivalent, una medalla-escapulari, és a dir, amb una imatge del Sagrat Cor per una banda i per l'altra una Mare de Déu. Tant l'escapulari com la medalla havien d'estar beneïdes per un mossèn, ja que en cas contrari no servien.

Una de les funcions de la "Bula de la Santa Cruzada", de la qual ja en vaig parlar fa uns dies, també era aquesta: si la compraves, a banda de no haver de fer tantes abstinències, també t'estalviava dies de purgatori. La butlla, la medalla, les misses gregorianes... i com més oracions millor, individuals o col.lectives. Per exemple, recordo (quan encara anava a missa) que en algun moment es resava sempre "per les ànimes del purgatori". A més, resar per les ànimes del purgatori no era només una devoció, sinó "una obligació moral", en tant que catòlic.

Les trenta misses gregorianes que volia la meva mare les va tenir. Un meu germà es va ocupar d'encarregar-les. I de pagar-les, tot i que no en sé l'import (ni recordo la parròquia concreta on es van fer). Avui he mirat les tarifes de la catedral (de Barcelona) i sortien aquestes: "El donatiu proposat per a encarregar misses gregorianes (30 misses en dies consecutius) es de 400€." (2)

Una bona picossada, però suposo que si el purgatori és com un infern temporal (és a dir, un mal lloc per estar-s'hi), i amb 400 euros pots aconseguir que et deixin marxar més ràpid, no és car, és un bon preu (si més no, si la teva família no té necessitats més urgents).

Es veu que això de les misses gregorianes ve del segle VI, de quan era papa Sant Gregori Magne, el qual segons sembla va tenir una revelació segons la qual un frare mort que s'estava al purgatori, després que es celebressin per ell trenta misses consecutives, havia pujat al cel. A partir de llavors, després de la visió o revelació de Sant Gregori Magne, es va instaurar aquesta devoció, creença i costum, aquesta barreja d'experiència sobrenatural i "compravenda de donatius".

Pel que fa a les propietats de l'escapulari, es veu que en aquest cas la cosa ve del segle XIII. L'escapulari (un bocinet de roba penjat d'un cordill) és un símbol de l'hàbit que la Mare de Déu li va donar  a Sant Simó Stock, General de l'Orde del Carme, dient-li que qui el dugués en morir es salvaria. Si no m'equivoco, duent l'escapulari o la medalla, el que exactament tenies (tens) garantit és que com a màxim de tard, el dissabte següent a la teva mort si estàs al purgatori vagis ja cap al cel (però si ja has anat a petar a l'infern no et serveix de res).

Si realment és així (que l'escapulari estalvia temps de purgatori), és més econòmic, ràpid i segur morir-te amb l'escapulari que confiar en les misses gregorianes. Perquè... i si després els teus familiars s'obliden de les misses? I a més, per què esperar trenta dies si, morint-te per exemple divendres i amb l'escapulari posat, l'endemà ja pots anar al Cel?

A casa, quan naixíem a tots ens regalaven una medalla-escapulari (amb el Sagrat Cor i la Mare de Déu). I quan érem més grans, crec que amb motiu de la primera comunió, llavors ens la penjaven al coll amb una cadena. Com que el meu pare es guanyava bé la vida, les medalles i les cadenes eren d'or. Jo la vaig dur un munt d'anys, fins i tot quan ja no creia en res, fins que un dia me'n vaig cansar i la vaig tornar a la meva mare, la medalla i la cadena. I li vaig donar un disgust.

La meva mare creia molt en aquestes coses, fins el punt que, per exemple, quan jo ja era declaradament descregut i passava de dur medalles (de dur medalles i de qualsevol ritual religiós), doncs llavors ella de vegades igual m'amagava un escapulari a sota del coixí, o millor a sota el matalàs, per tal que no me n'adonés, amb la intenció que el sagrat Cor i la Verge em protegissin. Es veu que en aquests casos, "en contra de la voluntat del destinatari", els escapularis també són efectius, però no sé si exactament en la mateixa mesura.

Pensar en aquestes coses m'entendreix, en aquesta religiositat supersticiosa i infantil de la meva mare. Sobretot, m'entendreix pensar en la seva preocupació per protegir-nos, per aconseguir que els fills anéssim "pel bon camí" (encara que de vegades a causa d'això, de les seves preocupacions religioses, fos bastant pesada). M'entendreix i alhora em diverteix, aquesta religiositat tan terrenal, amb el seus aspectes "comercials" (la reducció de penes amb oracions i almoines). Aquest escenari amb sol.licituds de recomanacions, tràfic d'influències, diners... és tot tan humà!

És complicat, això de la religió, perquè és evident que les creences i els rituals, encara que siguin tan ingenus com aquests, a milions de persones els ajuden a viure.

-
(1) Ramon de Perellós. Viatge al purgatori (ca. 1398). Edicions 62, 1988, a cura de Jordi Tiñena
(2) www.catedralbcn.org/index.php?option=com_content&view=article&id=58&Itemid=18&lang=es (2016)

Religiositat de baixa intensitat

L'altre dia vaig parlar de la "Bula de la Santa Cruzada". La veritat és que quan era petit (i durant l'adolescència), aquestes coses tan pintoresques de l'Església ni tan sols em cridaven l'atenció. Ni aquestes ni tots els "misteris" de la doctrina que m'inculcaven: el de la Immaculada Concepció, de l'Ascensió al Cel de la Verge, la Resurrecció de Jesús, la Santíssima Trinitat, el Judici final, els miracles, etc.

Quan era petit no em feia cap pregunta "religiosa". Crec que d'una banda vivia la vida quotidiana, amb les meves pors, dubtes, il.lusions, frustracions, etc., com qualsevol altre nen. I després hi havia "l'escenari religiós", més decoratiu que rellevant. Crec que la meva religiositat era molt més de rutines que de conviccions profundes: anava a missa, combregava, em confessava, etc., crec que sobretot perquè era "el que tocava", i funcionant amb aquests automatismes la vida era més fàcil. No vull dir que no fos una persona religiosa, però era una religiositat adaptativa o superficial, de molt baixa intensitat, o si més no és el que ara em sembla.

Aquest conjunt de rutines i automatismes religiosos el vaig mantenir fins als vint anys, quan, sense cap crisi existencial, suposo que més per avorriment o mandra, vaig deixar definitivament totes les pràctiques religioses, amb un sentiment més aviat d'alleujament, d'alliberament, que de cap altra cosa (no diré que "d'immens alliberament" perquè tot era molt més aigualit, irrellevant).

Potser va ser una coincidència, però en aquell moment em vaig emancipar en tots els sentits: vaig marxar de casa els pares gairebé amb les mans a la butxaca, només amb una motxilla no gaire gran la meitat de la qual ja l'ocupava el sac de dormir. A dins de la motxilla hi duia el que em va semblar més imprescindible, i la religiositat en va quedar fora.

Crec que la paraula indiferència és la més adequada per descriure les característiques del meu procés d'abandonament de les pràctiques religioses. No hi va haver cap tipus de dubte ni de reflexió, allò es va acabar sense que passés res d'especialment significatiu. Potser en consonància amb el que havia estat fins aleshores la meva relació amb el fet religiós: com una boira que el sol havia anat esvaint, al final no en va quedar res, de la meva més aviat feble (o potser inexistent) fe.

Llavors, en aquell estat de desvinculació confirmada i d'indiferència (de feliç i relaxada indiferència religiosa) vaig passar un temps, sense que dediqués cap atenció a aquell aspecte passat de la meva vida. Era uno nova etapa i l'anterior era com si no hagués existit.

Va ser al cap d'uns anys, bastants, quan vaig començar a pensar en aquell món religiós de la meva infantesa, i va ser llavors quan em vaig començar a meravellar, en adonar-me de les característiques d'aquell món, teixit a base de creences i rituals, de rondalles ensucrades o apocalíptiques, d'amenaces de càstigs i de promeses de premis, de repressions sexuals i exhortacions a l'obediència, de consignes presumptament benintencionades (de vegades ingènues o infantils, i d'altres vegades perverses), etc.

Una de les coses que llavors em va fer més gràcia va ser adonar-me de la feina de "procuradors" que fan  els sants al Cel: si els ho demanem (per exemple resant-los "novenes"), s'encarreguen de fer arribar les nostres peticions a Déu, per tal que llavors Ell, si ho considera escaient, atengui les nostres súpliques. Una organització i un funcionament celestials alhora molt terrenals, "molt humans", com el de les societats en què vivim, basades en les influències, les recomanacions, el recurs a les persones conegudes "ben col.locades", etc. Més entendridor (o decebedor), impossible.

Penso en els meus pares i m'emociono. Es van esforçar perquè jo fos un bon catòlic, i mira com he acabat, que si tinc alguna creença religiosa si de cas és la de ser ateu. Si més no els dies que estic animat, perquè militar com a ateu (o del que sigui) és cansat, i cal establir prioritats a l'hora d'invertir les nostres energies.

Ja passa, ens esforcem per ensenyar als nostres fills allò que per a nosaltres és el millor, i sovint ells després enfilen en direcció contrària...

La Bula de la Santa Cruzada

"En 1966, tras el Concilio Vaticano II, Pablo VI suavizó las normas de ayuno y abstinencia para los católicos de todo el mundo. (...) Ese mismo año, la Conferencia Episcopal anunciaba la desaparición definitiva de la tradicional Bula de la Santa Cruzada, renunciando a unos ingresos que en los últimos años habían alcanzado los 96 millones de pesetas." M. Arrizabalaga (1)

Després que ella morís, durant els mesos que em vaig dedicar a buidar el pis de la meva mare una de les coses que m'hauria agradat trobar i que no vaig trobar va ser algun exemplar de la "Bula de la Santa Cruzada".

Recordo l'escena, crec que d'algun diumenge de principi de la Quaresma. Al sortir de missa, al costat de la porta d'entrada, hi havia la parada plena de munts de butlles i de ramets de farigola (la farigola suposo que hi era per dissimular una mica el caràcter caspós i alhora mercantil de la venda de les butlles). Aquests records crec que són de quan jo tenia entre nou i onze anys, és a dir, durant el Concili Vaticà II, que va ser quan l'Església va decidir eliminar alguns d'aquests anacronismes.

Uns quants anys més tard vaig tornar a recordar la història de les butlles, i així com de petit tot allò m'era bastant indiferent, llavors vaig voler-ne saber alguna cosa més. Tanmateix, les explicacions que vaig obtenir dins del meu entorn familiar van ser només parcials.

Ara fa poc he fet un nou intent, i buscant per internet a pàgines de llibres i documents de segona mà, he trobat el que no vaig trobar al buidar el pis de la meva mare: butlles (reproduccions), emeses (les d'aquells anys) per:

"NOS, DON ENRIQUE, del Título de San Pedro in Montorio, Presbitero de la Santa Iglesia Romana Cardenal PLA Y DANIEL, por la misericordia divina Arzobispo de Toledo, Primado de las Españas y Comisario General Apostólico de la Bula de Cruzada." (2)

És el començament, el text és molt més llarg (una quartilla apaïsada atapeïda de lletra menuda), amb un munt d'explicacions i detalls. En contra del que m'havien explicat, veig (comparant diferents butlles d'un mateix any) que el preu no era "la voluntat", sinó que estava estipulat: hi havia diferents tarifes, segons les "categories" en les que s'estigués inclòs (de la 1ª a la 6ª), en funció dels ingressos de qui les comprés.
El text de la butlla era el mateix, només canviava, a baix a la dreta, la categoria i el preu corresponent. Aquesta diversitat de butlles, segons les categories, em lliga amb el meu record de les diferents piles de butlles que jo veia al sortir de missa. D'un any a l'altre els textos eren molt semblants, l'única diferència era la data, per tal que ningú fes trampa i volgués justificar-se amb alguna butlla d'anys anteriors.

Quan era petit em pensava que les butlles només servien per poder-te saltar alguns dejunis i abstinències, però al repassar-les ara veig que "l'oferta" era molt més completa, ja que també podien servir per guanyar diferents tipus d'indulgències (3). Vaja, com als supermercats d'ara, que si estan d'oferta, quan compres un envàs de sabó de plats potser et regalen un fregall o una baieta.

--
(1) M. Arrizabalaga. "Bulas para comer carne en cuaresma". ABC, 09/04/2013
http://www.abc.es/archivo/20130225/abci-bulas-peseta-para-comer-201302211443.html
(2) Butlla de 1965
https://literaturayotrosmundos.files.wordpress.com/2015/04/bula.jpg?w=640
(3) Les indulgències (restar dies dels que t'hauries de passar al purgatori al morir) podien ser per a un mateix o per a algun difunt.