A una capital de comarca hi havia eleccions a l'alcaldia, a la qual s'hi presentaven dos candidats. Després de les eleccions, el candidat perdedor, descontent, va comprar centeners de petits xiulets metàl.lics, i els va fer repartir a la porta de les escoles. Amb aquells xiulets, la mainada va organitzar una xiuladissa monumental, se suposa que acompanyada d'alguna altra iniciativa del candidat perdedor que relacionava la xiuladissa amb un presumpte rebuig de la ciutat al nou alcalde.
El nou alcalde segurament va pensar que tenir de cap de l'oposició aquell personatge energumènic i manipulador, capaç d'organitzar aquell aldarull, li faria la vida massa complicada. I va dimitir. I va ocupar el seu lloc el perdedor.
Aquesta història me l'explica un nét del protagonista, del comprador dels xiulets. Diu, el net, que ell l'havia sentit explicar, perquè quan va passar encara no havia nascut. El que si recorda, diu, és que a les golfes de casa seva (vivia a la mateixa de l'avi), hi havia un munt d'aquells xiulets.
Fins a quin punt tot això va ser així? Podria mirar de trobar la confirmació, o la matisació, d'aquesta història, perquè també conec altres persones que en podrien saber alguna cosa (perquè són persones s'han dedicat a estudiar la història d'aquesta ciutat). Però segurament no ho faré, perquè em fa mandra. I a més (a banda del seu grau de fidelitat a la realitat), així és divertida.
D'altra banda, sigui certa o no, exagerada o no, el cas és que la història no m'estranya molt, perquè del seu protagonista en conec altres anècdotes, algunes segur que certes, perquè me les han confirmat diferents testimonis. En general, són anècdotes de bromes pesades, poca-soltes, d'aquestes que fan molta gràcia a qui les fa, i cap a qui n'és la víctima. De vegades ja n'he parlat, d'alguna d'aquestes presumptes bromes, o gamberrades (per exemple, regalava a algú un cigar, i quan l'obsequiat l'encenia, explotava, perquè a dins el "bromista" hi havia posat un petard).
Me n'oblidava: aquest personatge de les bromes pesades i de mal gust era besavi meu. I ara no recordo si alguna altra vegada ja n'he parlat, sobretot d'aquesta faceta seva poca-solta.
