De petit de tant en tant havia sentit a parlar dels lletsons i les cosconilles, que presumptament el meu pare menjava quan vivien a la masia. Dic que presumptament perquè quan ell tenia tres anys van marxar a la capital de la comarca, i allí les amanides silvestres no devien ser habituals, per raons obvies, la impossibilitat d'arreplegar pels carrers de la vila els ingredients necessaris.
Aquesta cantarella dels lletsons i les cosconilles em va quedar al cap, i ja més gran i emancipat, quan vaig començar a viure en ambients rurals, de vegades em preguntava quines plantes devien ser, exactament, aquells lletsons i cosconilles que segons semblava formaven part dels menús de la família del meu pare quan vivien a la masia.
Després d'arreplegar diferents informacions contradictòries, la meva conclusió és que això és de mal saber. Perquè de plantes que es coneixen com a lletsons n'hi ha unes quantes, diferents segons les comarques. Tenen en comú que pertanyen a la subfamília de les compostes liguliflores. Per exemple, a segons quins llocs dels pixa-llits o dent de lleó (taraxacum officinale) en diuen lletsons, a d'altres el nom de lletsó correspon al sonchus oleraceus, o al sonchus tenerrimus, o a la lactuca virosa... plantes de les que (a banda de lletsó) ja no en dic més noms populars, per a no embolicar encara més la troca. Això dels noms populars té aquesta pega, que són divertits però que de vegades confonen més que orienten.
Amb les cosconilles sembla que passa una cosa semblant, només que l'embolic és més restringit. Pel que he esbrinat, el nom de cosconilla en general s'associa a la reichardia picroides, però de vegades és un sinònim, si es pot dir així, de lletsó: una planta coneguda com a lletsó a una comarca a una altra potser es coneix com a cosconilla. De tota manera, amb independència de la planta a la que es refereixin, als vocabularis comarcals hi ha menys cosconilles que lletsons.
La feina que no he fet, i que difícilment faré (per raons logístiques, ja que ara em queda lluny la comarca) és esbrinar exactament, per aquells tombants on va néixer el meu pare, quines eren les plantes que identificaven allí com a lletsons i cosconilles. De fet, fins i tot podria ser que, encara que m'ho proposés, no me'n sortís, perquè potser ja ni hi ha ningú que ho sàpiga, ja que d'amanides de lletsons i cosconilles poca gent se'n deu seguir fent.
Bé, sempre queda algú. Per exemple, fa pocs dies, després d'una passejada, jo me'n vaig fer una de deliciosa, afegint a dues menes de lletsons un bon grapat de flors, fulles i tavelles de ravenisses (raphanus raphanistrum). Les tavelles tendres de ravenisses (o rafanistres, com també en diuen en alguns llocs), tenen un gust picant semblant a la mostassa, molt bo, més picant en el cas de les ravenisses grogues, les de les blanques no tant.
Hi vaig afegir també un altre grapat de brots de colitxos o esclafidors (silene vulgaris), i uns quants pètals de boixacs de camp (calendula arvensis), també coneguts, entre molts altres noms, com a groguets, jaumets o galdirons. Els pètals de boixac més que res per posar-hi una nota de color, perquè el gust no és res de l'altre món, més aviat amargantegen una mica. I a mes de la nota de color del boixac i del picantet de les tavelles de ravenisses, una mica més de picantet amb unes quantes fulles d'all bord (si no m'equivoco, allium ursinum).
Doncs això, ves quin munt d'explicacions, a partir de l'excusa de les amanides de lletsons i cosconilles que presumptament el meu pare menjava quan era petit...
