Aparicions

Els primers records que conservo sobre aparicions de Marededeus crec que són d'algunes referències a Garabandal. Les aparicions, o presumptes aparicions de Garabandal, van produir-se entre 1961 i 1965. Suposo que a mi aquestes informacions m'arribaven a través de la meva mare i, a ella, a través de la senyora Elvira, que era la propagandista d'aquelles aparicions entre la colònia d'estiuejants de Vallvidrera. També tinc el record, no sé si real o fictici, d'haver vist, a l'església de Vallvidrera, al porxo de l'entrada, algun cartell sobre Garabandal. (1) 

Avui, la història de Garabandal encara cueja: hi ha persones que segueixen estant ben convençudes de la seva autenticitat, per exemple, aquest personatge de missa diària, mafiós, mentider i absolutament esperpèntic que és Jorge Fernández Díaz (supernumerari de l'Opus i membre del PP). (2)

El següent record relacionat amb Maradedeus aparegudes és un viatge familiar, de Pamplona a Barcelona, passant per Lourdes. D'aquell viatge en recordo sobretot l'esgotament (no m'ha agradat mai anar en cotxe). En recordo aquell gran cansament i algunes imatges més aviat borroses de Lourdes. Això, i que a casa, a la casa d'estiueig de Vallvidrera, durant uns anys hi va haver una caixeta de música metal.lica amb una Marededeu de Lourdes al damunt. Quan li donaves corda, es posava en moviment el cilindre giratori amb petits relleus, que al seu torn activava "la pinta" de fines làmines metal.liques, i sonava la melodia. Encara la recordo bé, associada a la lletra en castellà: "En Lourdes de Francia su trono fijó, la Virgen María la Madre de Dios. Avé, Avé, Avé Maria..."

Crec que durant aquella visita familiar llampec a Lourdes també vam arreplegar una d'aquestes boles de vidre, en aquest cas amb la Marededeu a dins, que quan les mous sembla que nevi... I crec que aquells dos records de Lourdes, la Marededeu de la capsa de música i la de la bola de vidre, es van quedar a aquella casa de Vallvidrera quan vam deixar d'anar-hi a passar-hi els estius.

A aquestes referències relacionades amb aparicions de Marededeus hi hauria d'afegir, probablement dels mateixos anys, les que m'arribaven a través dels llibres d'Història Sagrada del col.legi que, naturalment, parlaven de les Marededeus aparegudes més famoses: Lourdes, Fàtima, el Pilar de Saragossa... És a dir, que ja des de petit anava veient que això de les aparicions de la Marededeu, aquí i allà, era una cosa bastant normal. Llavors jo era ben creient, però aquest tema en concret de les aparicions em sembla que em cridava poc l'atenció.

Un altre record és el de les aparicions del Palmar de Troya, a partir de finals dels anys seixanta del segle passat, convertides en un immens espectacle mediàtic. Amb el Papa Clement com a gran protagonista d'aquella història esperpèntica, un home ves a saber fins a quin punt boig, pallasso o prou espavilat. Les informacions m'arribaven a través dels mitjans de comunicació, o més ben dit (segurament llavors jo no llegia cap diari), a través dels comentaris censuradors que alguna vegada devien fer els meus pares sobre les notícies del Palmar de Troya que ells llegien als diaris. 

El següent record, al cap d'uns anys, ja emancipat, és d'unes aparicions poc conegudes, les del Mas Boronat, a finals dels anys vuitanta. Una tia d'un amic era la principal vident (o potser única). A aquell amic li feia cosa, parlar-ne, de manera que la informació sobre aquelles aparicions a mi m'arribava a través d'altres persones del poble. De fet, van ser unes aparicions de curt recorregut, perquè el nucli de seguidors era petit, fonamentalment de l'entorn familiar de la vident; durant uns dos o tres anys van fer-se notar bastant i, després, de mica en mica, la cosa es va anar desinflant. Amb alguna d'aquelles persones encara hi tinc relació.

Més cap aquí, fa uns anys vaig començar a sentir a parlar de les aparicions de Medjugorje (a Bòsnia i Herzegovina). Una germana meva hi tenia molta devoció i, algun cop, fins i tot hi havia organitzat una expedició familiar, amb el marit i alguns fills. I potser sí, que a Medjugorje s'hi apareixia la Marededeu, i feia miracles, perquè més endavant una altra germana hi va anar amb una filla seva, i al cap de poc, aquesta filla va decidir fer-se monja. (3)

De la recent vocació de monja d'aquesta neboda si de cas (si és que ho faig), ja en parlaré un altre dia, quan parli de les monges de la família. Així, en plural. Perquè el tema de les monges de la família (passades i presents), és un tema amb força substància.

Tornant al tema de les aparicions, també en podria parlar una mica des d'un altre punt de vista. Per exemple, podria esmentar una coneguda que de vegades veia la Marededeu, i que altres vegades pensava que ella era la Marededeu. Però és clar, aquesta història ja és una altra història, ja que a ella, per a treure-li aquelles al.lucinacions i deliris, li donaven antipsicòtics. També tenia un amic, encara el conservo, que durant un brot "va ser" Jesucrist, cosa que li va durar fins que la família el va tancar en un psiquiàtric (durant un temps; després, ja estabilitzat, va sortir-ne, i més o menys ha anat tirant per la vida). De fet, de vidents o "encarnats" d'aquest tipus n'he conegut alguns més. (4)

Torno a Garabandal, Lourdes, Fàtima, El Palmar de Troya, el Mas Boronat, Medjugorje, etc. Jo sóc un descregut, no és cap secret. Però ves a saber, potser sí que la Mare de Deu existeix, i que es va apareixent aquí i allà... Al capdavall, si jo sóc un descregut suposo que és només, o sobretot, "a causa d'un càlcul de probabilitats". Però la realitat és que la inexistència de deus, marededeus i divinitats de tota mena, de diferents religions i èpoques històriques, és del tot indemostrable. 

Igual que la seva presumpta existència.

La caixa de música amb la Marededeu de Lourdes de la qual he parlat abans, segons el meu record era semblant a aquesta.

--
(1) Sobre les aparicions de Garabandal, hi ha una pel.ícula, "Garabandal, solo Dios lo sabe", de Brian Alexander Jackson (2017). I també diferents documentals, per exemple, "Garabandal, catarata imparable", de Mater Spei AIE (2020). Els dos es poden trobar a Youtuve o Vimeo. Els dos són propagandístics; desconec si hi ha algun vídeo amb una visió crítica sobre aquesta història d'aparicions.
(2) Sobre el proselitisme "garabandalista" de Jorge Fernández Díaz hi ha molts articles de premsa i també alguns vídeos. Posa els pels de punta, pensar que aquest senyor, absolutament impresentable per molts motius, arribés a ser Ministre d'Interior, i que exercís el càrrec durant cinc anys... 
(3) Sobre Medjugorje. Fa potser dos anys em vaig trobar pel carrer el llibre "El Niño escondido de Medjugorje", de Sor Emmanuel, el nom de monja d'Emmanuel Maillard (Asociacion Hijos de Emmanuel, 2008). El vaig arreplegar perquè llavors ja havia sentit a parlar de Medjugorje a la meva germana. Vaig fullejar el llibre i el vaig trobar fascinant, sobretot alguns capítols, per exemple el 66, "El grito del copón" (un fragment: "Muchas hostias están en agonía; saben que seràn recibidas en moradas inmundas donde reinan los pecados que engendran la muerte. Permanezco clavada en el suelo, petrificada. Estas hostias sienten repulsión de ser consumidas. ¡Jesús pide socorro!"). En aquest mateix capítol també fa referència al "Miracle de Lanciano", del qual ja en vaig parlar, fa poc, a una altra banda:
https://holapronobis.blogspot.com/2022/12/els-miracles-eucaristics.html 
(4) Sobre aquest tema psiquiàtric, un interrogant: Si a les vidents de Fàtima, o de Garabandal, els haguessin donat algun antipsicòtic... haurien seguit veient la Marededeu? I si l'antipsicòtic li donessin al Jorge Fernández Díaz, seria potser una persona una mica més "normal"? És només això, un dubte...

Depressions, farmacologia i budells

"Hay muchísima información yendo y viniendo entre el intestino y el cerebro (...) contar con un intestino sano es un requisito previo esencial para la buena salud del cerebro." Drew Ramsey (1)

"Los microbios que residen en el sistema gastrointestinal pueden influir en la fisiología y el comportamiento del cerebro. (...) Los episodios de ansiedad y depresión se experimentan, con más frecuencia, en individuos con trastornos funcionales digestivos que en sujetos sanos." Silvia Gómez Senent (2)

Abans ja em semblava incomprensible, el fet que molts psiquiatres, de vegades, receptessin uns fàrmacs que, en lloc d'estabilitzar els estats d'ànim, el que feien era contribuir a empitjorar-los. Per exemple, a causa dels restrenyiments crònics que provocaven, que alhora obligaven a l'ús de laxants forts per contrarestar-los. El resultat: un malestar general permanent a causa d'aquest malestar dels budells. 

Potser ("potser", de cap manera de forma generalitzada), de vegades aquests medicaments tenien un efecte positiu. Però encara que el tinguessin, sovint quedava anul.lat pels efectes secundaris d'aquests mateixos medicaments, de vegades encara més rellevants, en conjunt, que els positius. Vaja, que el resultat podia ser una "suma zero", això com a mal menor, i anant malament, un empitjorament. No generalitzo, però en molts casos, el balanç era aquest.

Ara, durant els últims anys, aquesta antiga incongruència s'ha agreujat, a partir del moment que s'ha anat coneixent la relació entre el microbioma dels budells i els estats emocionals, abans desconeguda. Un coneixement cada vegada més demostrat i que, tanmateix, sembla que no tenen gaire en compte els actuals professionals de la salut mental, ja que majoritàriament es segueixen comportant com els seus predecessors: receptant pastilles sense interessar-se gaire pels efectes secundaris (no només els "immediats", sinó també els "derivats") de les pastilles que recepten.

És molt desolador. Sobretot, quan pensar-hi no és només "un exercici intel.lectual", sinó alhora, o sobretot, una forma de pensar, de tornar a viure, de recordar, els grans malestars de persones concretes que per a tu han sigut importants, de persones que estimaves i que van ser "víctimes" d'aquesta falta d'atenció (i de professionalitat) dels metges que s'ocupaven d'elles. 

Com per exemple la meva mare. O com la meva cunyada Elisabet. Dues persones els budells de les quals estaven devastats a causa d'aquesta "guerra" que s'hi lliurava, amb la munició dels medicaments i els laxants, la primera víctima de la qual era la microbiota i, la segona, les conseqüències d'aquesta microbiota devastada sobre el cervell, sobre els estats emocionals. 

La meva mare i l'Elisabet ja no hi són. Avui, les persones que conec "víctimes d'aquesta visió psiquiàtrica" són unes altres. La meva relació amb elles no és tan propera com la que hi havia amb la meva mare i amb l'Elisabet, però les seves dificultats em recorden tota aquesta absurditat. La d'abans, i l'actual.

--
(1) "Comer para vencer la depresión y la ansiedad", Paidós, 2022 (p. 118). És un llibre que amb aquest títol no invita a la lectura (penses que deu ser un llibre més d'autoajuda pretensiós i alhora inconsistent, més aviat desaconsellable). Però mira, resulta que no és així, i tot el que exposa l'autor, a més de ser de molt sentit comú, està molt ben explicat i ben referenciat. Una altra cita del llibre: "La gran mayoría de las serotoninérgicas (las neuronas que secretan el neurotransmisor que ayuda a regular el estado de ánimo y el aprendizaje) están en el intestino (...) Cuando la diversidad de los microbios intestinales disminuye, las consecuencias de segundo orden en los sistemas cerebrales que ayudan a regular la salud mental pueden ser bastante severas." (p. 117)
(2) "Universo microbiota", Plataforma Editorial, 2021 (p. 194 i 209). Pel meu gust, al llibre li sobren els inicis dels capítols, amb unes "historietes" curtes, però si te les saltes, el llibre està molt bé.

El cas de X

Des que era petit conec a X i, alhora, la conec molt poc. Al llarg dels anys, de dècades, de vegades he tingut força relació amb el seu marit, però amb ella, a banda de saludar-nos les poques vegades que ens veiem, res més.

Fa un temps el seu marit em va començar a dir, de tant en tant, que mentalment X "estava perdent molt". Cada nova vegada que m'ho comentava ho feia amb més preocupació, insistint més en la davallada de X. Alguna vegada, una cunyada de X també m'havia fet el mateix comentari. I també me'l van fer, en una ocasió, dos nebots de X. De fet, aquests dos nebots el comentari ells me'l van fer a partir d'una situació curiosa. 

X, de petita, havia viscut a un poble, i un dia, en una trobada amb diferents nebots, els va dir que recordava quan es va fer el mercat del poble, que quan era petita ho va anar veient. 

Aquests dos nebots després m'ho van explicar a mi. I em van dir que probablement a X li fallava la memòria, ja que aquell mercat s'havia construït bastants anys abans que X visqués al poble (de fet, quan ella encara no havia nascut). Segons aquests nebots, aquella confusió de X era una prova del seu deteriorament mental.

Uns dies després, amb el dubte sobre quan s'havia construït realment el mercat (amb el dubte si a X li fallava la memòria, o si el que fallava era "alguna altra cosa"), vaig buscar la informació sobre l'any de la construcció del mercat. I el resultat va ser que X tenia raó: el mercat no era tan antic, es va construir quan ella vivia al poble. 

Era normal, que tingués raó, perquè quan es va construir el mercat, ella hi vivia molt a prop. Però en l'opinió dels nebots havia tingut més pes la sospita, o el prejudici, del deteriorament de X, que donar crèdit a allò que ella havia dit X.

A partir de la història del mercat, vaig començar a encuriosir-me per l'estat real de X. Tal com he dit, la meva relació amb X fins aleshores havia sigut sempre molt superficial i esporàdica. Llavors, un dia vaig passar per casa seva i, aprofitant que el seu marit no hi era, vaig estar més d'una hora amb ella, parlant de diferents coses. I en cap moment vaig tenir la sensació que X no tingués el cap ben endreçat, o que li fallés la memòria. Al contrari, vaig trobar que la seva memòria era força bona, o molt, i que els seus raonaments eren impecables.

És veritat que tothom coincidia, i jo també, perquè era obvi, en què a X li costava bastant expressar-se, trobar les paraules i les frases adequades quan volia dir una cosa. Però a partir d'aquesta dificultat real seva, passar llavors a fer-ne una interpretació equivocada, la del seu presumpte deteriorament mental, això ja era una altra història. 

A mi em semblava curiós, això: que a partir d'una dificultat expressiva, algú pensés que hi hagués també una dificultat de pensament. I encara trobava més curiós que, aquella visió, la compartís una part de la gent que es relacionava molt amb ella.

Unes setmanes després, vaig tornar a passar per la casa de X. Si la vegada anterior, que no hi fos el seu marit va ser una casualitat, en aquest cas hi vaig anar ja calculant que no hi fos, per tal de tenir la seguretat de poder estar sols ella i jo. I vam tornar a tenir una bona conversa. I després d'aquesta segona vegada, encara hi vaig tornar a passar alguna vegada més. I jo em vaig anar refermant en el meu punt de vista sobre ella. 

L'interès per estar, en aquests casos, ella i jo sols era perquè, quan hi és el marit, tot és diferent. En primer lloc, perquè ell acapara tot el protagonisme. I, en segon lloc, perquè com que el marit és una persona molt nerviosa, normalment genera tensió al seu voltant: amb els seus nervis i la seva impaciència, contribueix poc a afavorir l'ambient que X necessita. Que necessita sobretot quan el que vol és "convertir els seus pensaments en paraules". 

Sense aquesta necessària tranquil.litat,  X es pot anar sentint atabalada, fins al punt d'acabar col.lapsant-se, perquè com més tensió hi ha al seu voltant, més grans són les seves dificultats en intentar parlar. 

El cas és que, com més parlava jo amb X, cada vegada estava més convençut que el que necessitava ella era sobretot això: que li deixessin el temps necessari, sense pressionar-la, que l'escoltessin amb atenció i sense presses. D'altra banda, suposo que el que també passava era que, algunes persones, acostumades a la X d'abans, de respostes fàcils i ràpides, ara se sentien desconcertades, amb les seves noves lentituds i dificultats. I, després, al desconcert hi afegien la interpretació equivocada.

Però tot era més senzill: només calia adaptar-te "al seu nou ritme". Sense neguitejar-te ni neguitejar-la, sense voler-la apressar, ja que llavors, així, sense atabalar-la, era quan els seus pensaments del tot lúcids, de mica en mica, encara que fos de manera més o menys treballosa, els podia anar convertit en paraules verbalitzades i plenes de sentit.

Ara fa poc he parlat també de X amb dues nebodes seves (en té unes quantes), dues nebodes amb les quals mai no havia parlat d'aquest tema. I les dues m'han dit el mateix, que coincidien amb la meva opinió. Per descomptat, que m'ho diguessin d'una banda m'ha alleujat (mira, resulta que jo no anava tan desencaminat...). I d'una altra banda, també m'ha alegrat, perquè considero que el fet que hi hagi més gent de l'entorn de X que pensi així, sens dubte a ella l'afavoreix.