Després de parlar del procés de demència del meu pare i de com el vaig viure jo, de l'impacte que va suposar en la meva vida, ara puc tornar (un altre cop) a la relació que jo vaig tenir amb ell, a la visió que en tinc ara, i al que penso quan algú em diu que sóc injust quan parlo d'ell.
Si sóc injust o no quan parlo del meu pare suposo que depèn dels punts de vista de cadascú, i entenc que algú ho pugui pensar en la mesura que creu que de vegades l'acuso o responsabilitzo dels desequilibris emocionals de la meva mare. Però no és així, i si algun cop ho he fet, acusar-lo dels problemes de la meva mare, m'he equivocat.
Del meu pare el que he dit, i segueixo dient, és que no va entendre la meva mare, i que això, afegit a la manera de ser d'ell, convençut que el que pensava no era qüestionable, convençut també del seu paper preeminent dins de la parella (en tant que home), va afavorir les desestabilitzacions de la meva mare. Que això el converteix en culpable? Això no ho dic, perquè no crec que fos culpable de res, però el seu paper no va ser tampoc neutre, ja que amb la seva manera de ser, amb les seves expectatives i demandes, va alimentar un escenari advers per a la meva mare que al final va fer que es produís el naufragi.
Els meus pares, els dos, van ser víctimes de la situació en què es van embarcar o trobar. Amb la diferència que el preu que va pagar la meva mare va ser molt més alt. Això ho puc afirmar perquè considero que una manera objectiva de cara a mesurar "aquest preu" són les ganes de viure de cadascú. No em consta que al meu pare li minvessin mai les ganes de vire (malgrat les dificultats matrimonials i de molts altres tipus que va haver de gestionar, sempre va conservar el coratge i les ganes de tirar endavant). En canvi, la meva mare sí que va passar per molts períodes durant els quals no tenia cap ganes de viure. (1)
Són uns preus objectius que crec que permeten fer comentaris com els que faig, però que alhora crec que no autoritzen a fer judicis. L'àmbit dels malestars és un, els dels judicis és un altre, i a mi el que m'interessa és el primer. I si algun cop em confonc i caic en l'àmbit dels judicis, doncs és només això, que m'he despistat (sé que de vegades em despisto, no puc presumir que no em passi).
Abans d'emancipar-me jo tenia en relació al meu pare (i també en relació a la meva mare) molts punts de discrepància, però totes aquestes discrepàncies es van aigualir, o fins i tot desaparèixer, a partir de la meva independització. Ja feia el que volia, no els havia de justificar o passar comptes de res, i per tant no hi havia motius perquè hi hagués problemes. O perquè "gairebé no n'hi hagués", tampoc cal exagerar (en qualsevol cas, llavors aquests problemes eren més en relació a la meva mare que a ell; des de la distància, ell era més respectuós i no tenia l'actitud invasiva que, quan s'esqueia -per exemple amb les seves cartes- ella seguia mantenint).
El que aleshores va passar va ser que amb la meva independització, al cap de poc també va arribar la meva consciència dels sofriments emocionals de la meva mare (dels quals fins llavors jo no en sabia res). I amb aquesta consciència també va venir la formació del meu punt de vista, que relacionava els problemes de la meva mare amb el tipus de relació que tenia amb el meu pare.
La dificultat de relació amb el meu pare per part meva a partir de llavors, quan va existir aquesta dificultat, va ser només a causa d'aquest motiu: tots els antics motius havien quedat arxivats i oblidats (i no m'havien deixat cap malestar de cap mena; eren temes liquidats). A partir de la meva emancipació, si excloc el tema dels problemes emocionals de la meva mare, del meu pare en recordo sobretot coses positives (i alguns desacords no conflictius). (2)
--
(1) Per descomptat, ara excloc d'aquesta consideració els últims anys de la seva vida, quan anava caient en el pou de la demència i la dependència, uns anys durant els quals òbviament no sé què podia passar pel seu cap.
(2) Pel que fa a les discrepàncies ideològiques que llavors podíem tenir, i de les quals a més no en parlàvem, el cas és que a mi llavors ja no em suposaven cap conflicte: les constatava i, des de la llunyania de la relació, m'afectaven molt poc.
25 de nov. 2017
24 de nov. 2017
El final del meu pare - 2
"El primero que llegó fue el sacerdote. (...) Luego le pedí que rezara para que Dios me diera una muerte fácil porque estaba sufriendo mucho, y a eso me dijo que no lo haría porque los sufrimientos de la muerte me evitarían algunos en el Purgatorio." Elena Fortún (1)
Un punt complicat de l'etapa del final de la vida del meu pare és el paper que la meva mare hi va tenir. Hi he pensat moltes vegades, ja hi vaig pensar en el seu moment, sobretot durant els dos últims anys de vida del meu pare, però n'he parlat poc.
Hi ha coses que llavors la meva mare les va fer molt bé, però també crec que durant aquella etapa va ser incapaç de fer seu, compassivament seu, sense pors, el sentiment que devia tenir el meu pare aleshores. Primer, durant la fase en què va aparèixer l'actitud de revolta d'ell, quan s'adonava que havia perdut el control de la situació però encara era capaç de reaccionar, amb els seus crits, els seus forcejos. Després, més endavant, quan va arribar a aquell estat de desemparament i tristesa, quan jo no tenia cap capacitat de reacció. No puc evitar pensar que llavors la meva mare el va veure més a través dels seus propis prejudicis o pors, els d'ella, en lloc de veure, sentir, amarar-se, de l'estat de derrota absoluta en que s'anava enfonsant el meu pare.
Ho repeteixo, la meva mare va cuidar bé el meu pare, però ara afegeixo que també penso que la meva mare no va ser capaç d'arribar al grau de compassió necessari per entendre i acceptar que la vida del meu pare era un desastre, i que "ell", gairebé amb tota seguretat, si ho hagués pogut manifestar, hauria dit que no volia viure d'aquella manera.
Dic entendre això, una altra cosa hauria estat com s'afrontava cada nou repte o dilema que llavors s'hagués presentat; aquesta és una altra història, i que per descomptat no hauria sigut fàcil. Però per tal de poder arribar a aquest altre escenari, per tal de poder mirar la història des d'aquest altre punt de vista, cal abans haver sentit, pensat i compadit des de la perspectiva que he exposat.
En aquell moment, a l'hora d'actuar no sé quin era el pes sobre la meva mare de la part religiosa (només Déu pot decidir la durada de la vida, el sofriment ens acosta al Cel, etc.), i la part emocional, la capacitat d'ella d'afrontar l'impacte d'aquella situació conflictiva. Això, barrejat amb la part "d'utilitat" que per a ella pogués tenir aquell escenari, fent llavors de cuidadora (encara que ella no en fos en absolut conscient, d'aquell eventual -probable- efecte "antidepressiu" de la seva feina de cuidadora). Tot plegat un veritable embolic. (2)
Encara que no pugui saber mai les respostes a aquestes preguntes, no em sembla absurd, malgrat que siguin ben incòmodes, plantejar-me preguntes com aquestes. I també tinc assumit que plantejar-me aquesta mena de preguntes, i sobretot compartir-les, m'exposa a que em passin factures.
Ho tinc assumit perquè per haver dit en altres ocasions que considero que el meu pare no va entendre mai la meva mare algun cop he estat criticat per alguns familiars. Suposo que dient això d'ara de la meva mare és probable que em passi el mateix.
--
(1) Carta a Carmen Laforet (entre 1947-1952), citada per Gregorio Morán, La Vanguardia, 11/03/2017.
(2) Durant aquells anys la meva mare tenia una amiga de l'Opus també amb alzheimer. Era una numerària i la cuidaven les altres numeràries del pis on vivia. Havia arribat a un estat vegetatiu, li havien de fer tot, fins i tot alimentar-la. Ja no manifestava cap vestigi de consciència, de racionalitat. La meva mare en parlava sovint (l'anava a veure de manera regular), i sempre lloava "l'alegria´" amb què totes les companyes del pis s'ocupaven de la malalta. Jo ho trobava espantós, forassenyat, absurd, cruel, no entenia que no deixessin morir aquella pobre dona, que s'escarrassessin per mantenir-la amb vida, no entenia aquella insistència, ni l'exaltació "d'aquella alegria". No entenia que el gran argument fos "que estava molt ben cuidada". No entenia aquella falta de compassió (o de sentit comú). O si l'entenia, "no la volia entendre". Però m'havia de callar, perquè parlar-ne implicava referir-se a la situació del meu pare (i les decisions relatives al meu pare corresponien a la meva mare). Callar no m'era fàcil, perquè el que sí entenia de manera clara era que aquell referent de la meva mare, que tant la influïa, perjudicava directament el meu pare: com més lloava ella l'alegria d'aquelles cuidadores i justificava el que feien, més llarg i negre veia el futur del meu pare (que jo desitjava que fos com més breu possible).
Un punt complicat de l'etapa del final de la vida del meu pare és el paper que la meva mare hi va tenir. Hi he pensat moltes vegades, ja hi vaig pensar en el seu moment, sobretot durant els dos últims anys de vida del meu pare, però n'he parlat poc.
Hi ha coses que llavors la meva mare les va fer molt bé, però també crec que durant aquella etapa va ser incapaç de fer seu, compassivament seu, sense pors, el sentiment que devia tenir el meu pare aleshores. Primer, durant la fase en què va aparèixer l'actitud de revolta d'ell, quan s'adonava que havia perdut el control de la situació però encara era capaç de reaccionar, amb els seus crits, els seus forcejos. Després, més endavant, quan va arribar a aquell estat de desemparament i tristesa, quan jo no tenia cap capacitat de reacció. No puc evitar pensar que llavors la meva mare el va veure més a través dels seus propis prejudicis o pors, els d'ella, en lloc de veure, sentir, amarar-se, de l'estat de derrota absoluta en que s'anava enfonsant el meu pare.
Ho repeteixo, la meva mare va cuidar bé el meu pare, però ara afegeixo que també penso que la meva mare no va ser capaç d'arribar al grau de compassió necessari per entendre i acceptar que la vida del meu pare era un desastre, i que "ell", gairebé amb tota seguretat, si ho hagués pogut manifestar, hauria dit que no volia viure d'aquella manera.
Dic entendre això, una altra cosa hauria estat com s'afrontava cada nou repte o dilema que llavors s'hagués presentat; aquesta és una altra història, i que per descomptat no hauria sigut fàcil. Però per tal de poder arribar a aquest altre escenari, per tal de poder mirar la història des d'aquest altre punt de vista, cal abans haver sentit, pensat i compadit des de la perspectiva que he exposat.
En aquell moment, a l'hora d'actuar no sé quin era el pes sobre la meva mare de la part religiosa (només Déu pot decidir la durada de la vida, el sofriment ens acosta al Cel, etc.), i la part emocional, la capacitat d'ella d'afrontar l'impacte d'aquella situació conflictiva. Això, barrejat amb la part "d'utilitat" que per a ella pogués tenir aquell escenari, fent llavors de cuidadora (encara que ella no en fos en absolut conscient, d'aquell eventual -probable- efecte "antidepressiu" de la seva feina de cuidadora). Tot plegat un veritable embolic. (2)
Encara que no pugui saber mai les respostes a aquestes preguntes, no em sembla absurd, malgrat que siguin ben incòmodes, plantejar-me preguntes com aquestes. I també tinc assumit que plantejar-me aquesta mena de preguntes, i sobretot compartir-les, m'exposa a que em passin factures.
Ho tinc assumit perquè per haver dit en altres ocasions que considero que el meu pare no va entendre mai la meva mare algun cop he estat criticat per alguns familiars. Suposo que dient això d'ara de la meva mare és probable que em passi el mateix.
--
(1) Carta a Carmen Laforet (entre 1947-1952), citada per Gregorio Morán, La Vanguardia, 11/03/2017.
(2) Durant aquells anys la meva mare tenia una amiga de l'Opus també amb alzheimer. Era una numerària i la cuidaven les altres numeràries del pis on vivia. Havia arribat a un estat vegetatiu, li havien de fer tot, fins i tot alimentar-la. Ja no manifestava cap vestigi de consciència, de racionalitat. La meva mare en parlava sovint (l'anava a veure de manera regular), i sempre lloava "l'alegria´" amb què totes les companyes del pis s'ocupaven de la malalta. Jo ho trobava espantós, forassenyat, absurd, cruel, no entenia que no deixessin morir aquella pobre dona, que s'escarrassessin per mantenir-la amb vida, no entenia aquella insistència, ni l'exaltació "d'aquella alegria". No entenia que el gran argument fos "que estava molt ben cuidada". No entenia aquella falta de compassió (o de sentit comú). O si l'entenia, "no la volia entendre". Però m'havia de callar, perquè parlar-ne implicava referir-se a la situació del meu pare (i les decisions relatives al meu pare corresponien a la meva mare). Callar no m'era fàcil, perquè el que sí entenia de manera clara era que aquell referent de la meva mare, que tant la influïa, perjudicava directament el meu pare: com més lloava ella l'alegria d'aquelles cuidadores i justificava el que feien, més llarg i negre veia el futur del meu pare (que jo desitjava que fos com més breu possible).
23 de nov. 2017
El final del meu pare
"Aquestes escares eren horribles a la vista (...) unes clapes grans violades i vermelloses. De fet, per falta de circulació sanguínia, la gangrena li havia atacat el cos." Simone de Beauvoir (1)
Ja he dit altres vegades que m'hauria agradat que el meu pare hagués mort molt abans del que va morir. Que m'hauria agradat que no hagués hagut de passar per la seva progressiva degradació, per l'aparició i l'avanç del deteriorament i la demència de l'alzheimer i de les diferents dependències, al final totes, que va provocar la malaltia. Tan de bo el meu pare hagués mort abans d'arribar a l'estat de tristesa i dependència a què va arribar, o encara millor, tan de bo hagués mort quan es van començar a fer preocupants els símptomes de la seva malaltia. Tan de bo llavors s'hagués mort, d'un atac de cor, d'una infecció o de qualsevol altra cosa, i no hagués hagut de viure tot el que va haver de viure i patir després.
Dic això no com a conseqüència d'unes idees meves sobre el sentit de la vida en determinades circumstàncies (unes idees que no nego en absolut, però que en aquest cas són secundàries), sinó que ho dic com a resultat, fonamentalment, d'unes emocions. Ho remarco, no idees, sinó emocions: la tristesa i el dolor que em provocava el seu progressiu esfondrament. La tristesa que m'encomanava la seva tristesa, el dolor que m'encomanava el seu dolor. I que ara, molts anys després, quan penso en ell, em segueixen provocant.
Tot i llavors haver-me autoprotegit davant del que anava pasant, la seva agonia d'anys em va marcar per sempre. Per això també dic que la seva mort va ser per a mi un motiu d'alegria, un gran alleujament. Perquè va suposar que després d'aquell calvari d'anys al final ell va poder deixar de patir. No entraré ara en el tema aquest sobre que la gent amb alzheimer no pateix, em sembla una idea que no té cap sentit generalitzar-la, i que pel que fa al cas del meu pare tinc prou elements de judici per dir que és falsa. (2)
En el progressiu desgavell de la seva lucidesa i autonomia hi va haver diferents punts d'inflexió. Un, per a mi segurament el més important, va ser quan a causa de l'evolució de la demència, quan a causa de l'aparició de les seves incontinències, ens vam haver de començar a ocupar de la seva higiene. I quan a causa d'aquestes intervencions ell tenia unes reaccions molt violentes, irades, agressives, amb uns crits que sentien tots els veïns de l'escala, amb desagradables insults a la meva mare (i a qui fos que també hi intervingués). Ell se sentia agredit, humiliat, s'enfurismava, es trasbalsava. I els altres ho gestionàvem com podíem, angoixats, sobrepassats.
Aquest punt d'inflexió per a mi té una imatge molt clara: quan vaig començar a tenir que rentar-li el cul al meu pare. Contra la seva voluntat. Cal remarcar bé això segon per tal que no sigui que a algú se li acudeixi pensar que estic en contra de tenir cura de la gent gran quan es torna dependent. (3)
El meu pare, que havia estat una persona brillant, físicament poderosa, independent, orgullosa d'aquestes característiques seves, i alhora gelosa de la seva privacitat i intimitat... llavors, a causa d'aquell huracà que havia devastat la seva ment i que anava devastant el seu cos, estava en l'estat de dependència absoluta en què estava. A algú se li podia acudir que ell pogués tenir ganes de viure una vida com aquella?
He posat l'exemple d'haver de rentar-li el cul perquè crec que és una imatge que il.lustra bé la manera com ell devia viure, sobretot en aquells moments, la seva situació de dependència. I perquè també il.lustra bé la incomoditat amb què vivíem aquests moments aquells que ens n'havíem d'ocupar.
I aquests no eren els únics moments que actuàvem contra la seva voluntat, n'hi havia d'altres, de vegades a l'hora de menjar, o de prendre's la medicació... És veritat que més endavant és va tornar una persona passiva, que en general es deixava fer, i ja seria una altra història especular sobre com devia viure ell aquella altra etapa de derrota absoluta, ja sense oposició (però que nego de manera rotunda que no estigués marcada, no sé amb quina intensitat -això sí que no ho sé- per la tristesa i el sofriment).
Aquest punt de la intervenció en la seva higiene, sobretot aquest punt i el rebuig amb què ell ho vivia, van provocar en mi d'una banda el desig que ell morís, per tal que es pogués estalviar allò que tant l'humiliava (i tot el que l'esperava a partir de llavors, res de bo). I per una altra banda, "mentre això no passava" (la seva mort), vaig tenir clar, o intuir, o vaig actuar de manera inconscient, en el sentit de construir-me un blindatge emocional que em permetés anar gestionat aquella situació sense estar exposat en cada moment a les emocions que em podien provocar les intervencions que calia fer.
Per tal de poder-me ocupar del meu pare, "me'n vaig haver de separar emocionalment", em vaig haver de blindar. I amb aquella cuirassa que em vaig posar va anar passant el temps, ja que si no me l'hagués posat, a causa del malestar que em provocava aquella situació, tot l'espai de la meva ment l'hauria ocupat la idea de l'eutanàsia (activa, passiva o com fos, però efectiva). Però d'això no en podia ni parlar, amb ningú de la família, i menys amb la meva mare, que era qui decidia.
Tinc molt clar que, "sense fer res especial" (sense la necessitat de cap intervenció "hipotèticament d'orientació eutanàsica"), el meu pare hauria pogut viure menys del que va viure, hauria pogut ser més curt el seu calvari. Només hauria calgut, en determinats moments, com per exemple quan li van diagnosticar una pneumònia, o de vegades que no tenia cap interès per menjar, no haver intervingut volent curar la infecció o forçant l'alimentació. Amb una mica de sort, en alguna d'aquestes ocasions hauria aconseguit morir-se. Amb una mica de sort. (4)
Quan recordo algunes mirades del meu pare, encara m'esgarrifen. Perquè hi va haver les mirades de fúria que ja he esmentat, associades a les escenes de crits i violència. I després van venir aquestes altres mirades, de fragilitat, de tristesa, de desolació... les mirades que van aparèixer quan ell ja era del tot dependent, quan es passava el dia estirat al llit sense ser capaç ni de canviar de posició sol, quan ni tan sols es podia rascar el nas si li picava, ni dir-ho perquè algú li rasqués, quan...
Que jo sàpiga el meu pare, mentre podia perquè tenia el cap clar, mai va fer cap comentari sobre com volia que es gestionés el final de la seva vida, si arribava un punt que ell ja no podia manifestar la seva voluntat. Sent com era una persona intel.ligent, és un silenci (o un oblid, o no sé què) que em sobta. De vegades he pensat que estava tan segur d'ell mateix que potser ni li va passar pel cap "que a ell" li pogués passar una cosa així. No en tinc ni idea. Però crec que va ser un gran error que ell no especulés sobre aquest eventual escenari i manifestés alguna voluntat concreta sobre aquest tema. És veritat que no hauria sigut cap garantia, perquè aquestes voluntats de vegades aquells que han de fer que es respectin no les respecten, aquesta és una variable que s'escapa del control de l'interessat (en els dos sentits, hi pot haver algú a qui li allarguin la vida en contra de la seva voluntat, i al revés, que li escurcin també en contra de la seva voluntat, les dues coses poden passar i de vegades passen).
Amb aquesta falta de previsió el meu pare es va equivocar. Perquè dubto que si hi hagués pensat hagués dit que ja li semblava bé un tipus d'intervenció i atenció com la que va tenir (guiada pel criteri de mantenir-lo amb vida com més temps millor), amb unes atencions que en alguns moments van servir per tal d'evitar que es morís quan hauria sigut fàcil (ho repeteixo, "amb una mica de sort") que es morís com a conseqüència d'algun d'aquells moments de crisis pels quals va passar.
--
(1) "La ceremonia del adiós", El País, 2003 (p. 244), sobre els últims anys de vida de Jean-Paul Sartre. Abans Simone de Beauvoir ja havia publicat "Una mort molt dolça", un relat sobre la mort de la seva mare, en el qual també hi sortien referències a les escares: "El matalàs pneumàtic connectat a un aparell elèctric vibrava i li feia massatge: així s'evitarien les escares." (Edicions Proa, 1966, p. 21). Cal posar paraules com aquestes a aquestes realitats, ja que si no no es poden entendre aquestes situacions. Al meu pare, durant els dos o tres últims anys de vida, se li van gangrenar els peus dues vegades.
(2) Ves a saber què li passa a cada persona, però a mi, aquesta idea com a norma general del no patiment en casos de demència senil, sempre m'ha semblat una idea orientada sobretot a tranquil.litzar els familiars, cuidadors i metges.
(3) Una altra cosa és que alhora pugui reflexionar sobre el sentit que puguin tenir unes vides "deshabitades", "deshumanitzades", sobretot quan és el cas que abans l'afectat ha manifestat que "si arribés a estar en aquell estat", preferiria no viure (tal com jo, pel que fa a la meva vida, he dit moltes vegades).
(4) I sense patir, només hauria calgut no estalviar els medicaments contra el dolor (que val a dir que algun cop també es van estalviar "a causa dels seus efectes perjudicials", que té nassos, la cosa).
Ja he dit altres vegades que m'hauria agradat que el meu pare hagués mort molt abans del que va morir. Que m'hauria agradat que no hagués hagut de passar per la seva progressiva degradació, per l'aparició i l'avanç del deteriorament i la demència de l'alzheimer i de les diferents dependències, al final totes, que va provocar la malaltia. Tan de bo el meu pare hagués mort abans d'arribar a l'estat de tristesa i dependència a què va arribar, o encara millor, tan de bo hagués mort quan es van començar a fer preocupants els símptomes de la seva malaltia. Tan de bo llavors s'hagués mort, d'un atac de cor, d'una infecció o de qualsevol altra cosa, i no hagués hagut de viure tot el que va haver de viure i patir després.
Dic això no com a conseqüència d'unes idees meves sobre el sentit de la vida en determinades circumstàncies (unes idees que no nego en absolut, però que en aquest cas són secundàries), sinó que ho dic com a resultat, fonamentalment, d'unes emocions. Ho remarco, no idees, sinó emocions: la tristesa i el dolor que em provocava el seu progressiu esfondrament. La tristesa que m'encomanava la seva tristesa, el dolor que m'encomanava el seu dolor. I que ara, molts anys després, quan penso en ell, em segueixen provocant.
Tot i llavors haver-me autoprotegit davant del que anava pasant, la seva agonia d'anys em va marcar per sempre. Per això també dic que la seva mort va ser per a mi un motiu d'alegria, un gran alleujament. Perquè va suposar que després d'aquell calvari d'anys al final ell va poder deixar de patir. No entraré ara en el tema aquest sobre que la gent amb alzheimer no pateix, em sembla una idea que no té cap sentit generalitzar-la, i que pel que fa al cas del meu pare tinc prou elements de judici per dir que és falsa. (2)
En el progressiu desgavell de la seva lucidesa i autonomia hi va haver diferents punts d'inflexió. Un, per a mi segurament el més important, va ser quan a causa de l'evolució de la demència, quan a causa de l'aparició de les seves incontinències, ens vam haver de començar a ocupar de la seva higiene. I quan a causa d'aquestes intervencions ell tenia unes reaccions molt violentes, irades, agressives, amb uns crits que sentien tots els veïns de l'escala, amb desagradables insults a la meva mare (i a qui fos que també hi intervingués). Ell se sentia agredit, humiliat, s'enfurismava, es trasbalsava. I els altres ho gestionàvem com podíem, angoixats, sobrepassats.
Aquest punt d'inflexió per a mi té una imatge molt clara: quan vaig començar a tenir que rentar-li el cul al meu pare. Contra la seva voluntat. Cal remarcar bé això segon per tal que no sigui que a algú se li acudeixi pensar que estic en contra de tenir cura de la gent gran quan es torna dependent. (3)
El meu pare, que havia estat una persona brillant, físicament poderosa, independent, orgullosa d'aquestes característiques seves, i alhora gelosa de la seva privacitat i intimitat... llavors, a causa d'aquell huracà que havia devastat la seva ment i que anava devastant el seu cos, estava en l'estat de dependència absoluta en què estava. A algú se li podia acudir que ell pogués tenir ganes de viure una vida com aquella?
He posat l'exemple d'haver de rentar-li el cul perquè crec que és una imatge que il.lustra bé la manera com ell devia viure, sobretot en aquells moments, la seva situació de dependència. I perquè també il.lustra bé la incomoditat amb què vivíem aquests moments aquells que ens n'havíem d'ocupar.
I aquests no eren els únics moments que actuàvem contra la seva voluntat, n'hi havia d'altres, de vegades a l'hora de menjar, o de prendre's la medicació... És veritat que més endavant és va tornar una persona passiva, que en general es deixava fer, i ja seria una altra història especular sobre com devia viure ell aquella altra etapa de derrota absoluta, ja sense oposició (però que nego de manera rotunda que no estigués marcada, no sé amb quina intensitat -això sí que no ho sé- per la tristesa i el sofriment).
Aquest punt de la intervenció en la seva higiene, sobretot aquest punt i el rebuig amb què ell ho vivia, van provocar en mi d'una banda el desig que ell morís, per tal que es pogués estalviar allò que tant l'humiliava (i tot el que l'esperava a partir de llavors, res de bo). I per una altra banda, "mentre això no passava" (la seva mort), vaig tenir clar, o intuir, o vaig actuar de manera inconscient, en el sentit de construir-me un blindatge emocional que em permetés anar gestionat aquella situació sense estar exposat en cada moment a les emocions que em podien provocar les intervencions que calia fer.
Per tal de poder-me ocupar del meu pare, "me'n vaig haver de separar emocionalment", em vaig haver de blindar. I amb aquella cuirassa que em vaig posar va anar passant el temps, ja que si no me l'hagués posat, a causa del malestar que em provocava aquella situació, tot l'espai de la meva ment l'hauria ocupat la idea de l'eutanàsia (activa, passiva o com fos, però efectiva). Però d'això no en podia ni parlar, amb ningú de la família, i menys amb la meva mare, que era qui decidia.
Tinc molt clar que, "sense fer res especial" (sense la necessitat de cap intervenció "hipotèticament d'orientació eutanàsica"), el meu pare hauria pogut viure menys del que va viure, hauria pogut ser més curt el seu calvari. Només hauria calgut, en determinats moments, com per exemple quan li van diagnosticar una pneumònia, o de vegades que no tenia cap interès per menjar, no haver intervingut volent curar la infecció o forçant l'alimentació. Amb una mica de sort, en alguna d'aquestes ocasions hauria aconseguit morir-se. Amb una mica de sort. (4)
Quan recordo algunes mirades del meu pare, encara m'esgarrifen. Perquè hi va haver les mirades de fúria que ja he esmentat, associades a les escenes de crits i violència. I després van venir aquestes altres mirades, de fragilitat, de tristesa, de desolació... les mirades que van aparèixer quan ell ja era del tot dependent, quan es passava el dia estirat al llit sense ser capaç ni de canviar de posició sol, quan ni tan sols es podia rascar el nas si li picava, ni dir-ho perquè algú li rasqués, quan...
Que jo sàpiga el meu pare, mentre podia perquè tenia el cap clar, mai va fer cap comentari sobre com volia que es gestionés el final de la seva vida, si arribava un punt que ell ja no podia manifestar la seva voluntat. Sent com era una persona intel.ligent, és un silenci (o un oblid, o no sé què) que em sobta. De vegades he pensat que estava tan segur d'ell mateix que potser ni li va passar pel cap "que a ell" li pogués passar una cosa així. No en tinc ni idea. Però crec que va ser un gran error que ell no especulés sobre aquest eventual escenari i manifestés alguna voluntat concreta sobre aquest tema. És veritat que no hauria sigut cap garantia, perquè aquestes voluntats de vegades aquells que han de fer que es respectin no les respecten, aquesta és una variable que s'escapa del control de l'interessat (en els dos sentits, hi pot haver algú a qui li allarguin la vida en contra de la seva voluntat, i al revés, que li escurcin també en contra de la seva voluntat, les dues coses poden passar i de vegades passen).
Amb aquesta falta de previsió el meu pare es va equivocar. Perquè dubto que si hi hagués pensat hagués dit que ja li semblava bé un tipus d'intervenció i atenció com la que va tenir (guiada pel criteri de mantenir-lo amb vida com més temps millor), amb unes atencions que en alguns moments van servir per tal d'evitar que es morís quan hauria sigut fàcil (ho repeteixo, "amb una mica de sort") que es morís com a conseqüència d'algun d'aquells moments de crisis pels quals va passar.
--
(1) "La ceremonia del adiós", El País, 2003 (p. 244), sobre els últims anys de vida de Jean-Paul Sartre. Abans Simone de Beauvoir ja havia publicat "Una mort molt dolça", un relat sobre la mort de la seva mare, en el qual també hi sortien referències a les escares: "El matalàs pneumàtic connectat a un aparell elèctric vibrava i li feia massatge: així s'evitarien les escares." (Edicions Proa, 1966, p. 21). Cal posar paraules com aquestes a aquestes realitats, ja que si no no es poden entendre aquestes situacions. Al meu pare, durant els dos o tres últims anys de vida, se li van gangrenar els peus dues vegades.
(2) Ves a saber què li passa a cada persona, però a mi, aquesta idea com a norma general del no patiment en casos de demència senil, sempre m'ha semblat una idea orientada sobretot a tranquil.litzar els familiars, cuidadors i metges.
(3) Una altra cosa és que alhora pugui reflexionar sobre el sentit que puguin tenir unes vides "deshabitades", "deshumanitzades", sobretot quan és el cas que abans l'afectat ha manifestat que "si arribés a estar en aquell estat", preferiria no viure (tal com jo, pel que fa a la meva vida, he dit moltes vegades).
(4) I sense patir, només hauria calgut no estalviar els medicaments contra el dolor (que val a dir que algun cop també es van estalviar "a causa dels seus efectes perjudicials", que té nassos, la cosa).
21 de nov. 2017
Lectures sobre les depressions
Va ser després de la mort de la meva mare que vaig començar a dedicar més temps i atenció a les lectures sobre les depressions, fins llavors escasses. Una part de les noves lectures va ser el resultat d'algun suggeriment, i una altra part va ser sobretot resultat de l'atzar, de la meva afició a entretenir-me tafanejant pels prestatges de les biblioteques i de les llibreries de vell.
Més endavant, un dia em vaig adonar que si ordenava mentalment, segons les dates de publicació, aquelles lectures que anava acumulant, podia establir un paral.lelisme entre el que s'anava publicant i les etapes per les que va anar passant la meva mare.
Sé que amb aquesta "base de dades" de publicacions tan petita (tenint en compte que de llibres sobre depressions se'n publiquen a puntades de peu), i alhora conformada segon un model tan peculiar, és a dir, "més aviat sense model" (en gran mesura resultat de casualitats), no es poden treure moltes conclusions, i menys definitives.
Ara bé, un cop palesada aquesta limitació, el que sí puc dir és que en aquest conjunt de llibres que jo he llegit, en general publicats des de la dècada dels 60 fins a principis del 2000 (els anys de les depressions de la meva mare), no hi veig gaires diferències, entre ells (a banda de les motivades per les diferents generacions d'antidepressius que van anar apareixent). El discurs, en general, és molt uniforme: molta biologia i farmacologia i poc o nul protagonisme de l'entorn social, les relacions familiars i del paper de la psicoteràpia.
Durant aquestes dècades, l'optimisme dels autors d'aquestes publicacions sobre la utilitat de la medicació és generalitzat, la relativització dels efectes secundaris també és general (es poden reconèixer, però sempre es justifiquen: mai es planteja una possible deslegitimació de la medicació en funció dels seus efectes secundaris), i també és nul.la (o només anecdòtica) la presència d'una reflexió seriosa sobre l'entorn familiar o social com a desencadenant o agreujant dels problemes depressius, i de la importància que hauria de tenir la psicoteràpia com a recurs per aprendre a gestionar i superar una depressió. Hi ha excepcions, però la norma és la que he exposat.
Quan a finals dels anys cinquanta la meva mare va començar a tenir depressions la majoria de publicacions eren d'aquest tipus, ho eren també a mitjans dels seixanta, quan li van diagnosticar per primer cop les depressions, i durant els anys setanta, vuitanta, noranta i principis del segle vint les publicacions va anar seguint aquest patró. És a dir, la majoria dels professionals que escrivien escrivien això, i la majoria dels professionals que llegien també era això el que llegien. (1)
El cas de la meva mare n'és una mostra: per part dels professionals que es van ocupar d'ella, la fe en la farmacologia i el menyspreu (manifest o dissimulat) envers la psicoteràpia va ser una constant inalterada durant aquelles dècades de les oscil.lacions emocionals de la meva mare. Aquella fe (en els medicaments) i aquell desinterès (cap a la psicoteràpia, i alhora, cap a una visió més holística de la persona) va ser una actitud compartida per tots els professionals que es van ocupar d'ella, sense excepcions.
Ella ho va viure en la seva pròpia pell. I a mi, aquesta reflexió d'ara sobre les meves lectures m'ha ajudat a pensar-hi. A pensar-hi "un altre cop".
--
(1) Entre les meves lectures n'hi ha també algunes, poques, d'orientació psicodinàmica, i per tant amb una altra visió dels problemes depressius. La reduïda presència d'aquestes publicacions entre les meves lectures crec que té diferents orígens. Un és la seva difusió en general més limitada, a causa de la poca penetració d'aquestes idees entre els professionals dedicats a la salut mental, i per tant l'escassa "transferència" d'aquestes idees als malalts (per exemple, no són publicacions promocionades per la indústria farmacèutica, cosa ben comprensible, ja que no fan "propaganda" de la medicació). L'altra causa és més personal, té a veure amb la dificultat meva per seguir discursos d'orientació psicoanalítica. A diferència de les lectures biologistes, que no em costa entendre-les, i que per tant també, quan és el cas, puc qüestionar-les, amb les altres de vegades em perdo, i per tant no m'és fàcil posicionar-me en relació als seus continguts. Com puc opinar, si m'he extraviat? De vegades només puc dir-ne que no aconsegueixo entendre el que diuen o volen dir (i considero que la meva limitada capacitat de comprensió no és "només culpa meva", crec que de vegades els autors també ho posen ben difícil). És una situació estranya, perquè de fet comparteixo molt el plantejament de la importància que atribueixen a la biografia i al context per una banda, i per una altra a la paraula i a la relació terapèutica com a procés de sanació. Sí, és una cosa estranya, hi haig de pensar més... En qualsevol cas, això que dic ara no invalida els raonaments que he fet abans en relació a les publicacions i els professionals de tendència biologista (i teràpies fonamentalment farmacològiques).
Més endavant, un dia em vaig adonar que si ordenava mentalment, segons les dates de publicació, aquelles lectures que anava acumulant, podia establir un paral.lelisme entre el que s'anava publicant i les etapes per les que va anar passant la meva mare.
Sé que amb aquesta "base de dades" de publicacions tan petita (tenint en compte que de llibres sobre depressions se'n publiquen a puntades de peu), i alhora conformada segon un model tan peculiar, és a dir, "més aviat sense model" (en gran mesura resultat de casualitats), no es poden treure moltes conclusions, i menys definitives.
Ara bé, un cop palesada aquesta limitació, el que sí puc dir és que en aquest conjunt de llibres que jo he llegit, en general publicats des de la dècada dels 60 fins a principis del 2000 (els anys de les depressions de la meva mare), no hi veig gaires diferències, entre ells (a banda de les motivades per les diferents generacions d'antidepressius que van anar apareixent). El discurs, en general, és molt uniforme: molta biologia i farmacologia i poc o nul protagonisme de l'entorn social, les relacions familiars i del paper de la psicoteràpia.
Durant aquestes dècades, l'optimisme dels autors d'aquestes publicacions sobre la utilitat de la medicació és generalitzat, la relativització dels efectes secundaris també és general (es poden reconèixer, però sempre es justifiquen: mai es planteja una possible deslegitimació de la medicació en funció dels seus efectes secundaris), i també és nul.la (o només anecdòtica) la presència d'una reflexió seriosa sobre l'entorn familiar o social com a desencadenant o agreujant dels problemes depressius, i de la importància que hauria de tenir la psicoteràpia com a recurs per aprendre a gestionar i superar una depressió. Hi ha excepcions, però la norma és la que he exposat.
Quan a finals dels anys cinquanta la meva mare va començar a tenir depressions la majoria de publicacions eren d'aquest tipus, ho eren també a mitjans dels seixanta, quan li van diagnosticar per primer cop les depressions, i durant els anys setanta, vuitanta, noranta i principis del segle vint les publicacions va anar seguint aquest patró. És a dir, la majoria dels professionals que escrivien escrivien això, i la majoria dels professionals que llegien també era això el que llegien. (1)
El cas de la meva mare n'és una mostra: per part dels professionals que es van ocupar d'ella, la fe en la farmacologia i el menyspreu (manifest o dissimulat) envers la psicoteràpia va ser una constant inalterada durant aquelles dècades de les oscil.lacions emocionals de la meva mare. Aquella fe (en els medicaments) i aquell desinterès (cap a la psicoteràpia, i alhora, cap a una visió més holística de la persona) va ser una actitud compartida per tots els professionals que es van ocupar d'ella, sense excepcions.
Ella ho va viure en la seva pròpia pell. I a mi, aquesta reflexió d'ara sobre les meves lectures m'ha ajudat a pensar-hi. A pensar-hi "un altre cop".
--
(1) Entre les meves lectures n'hi ha també algunes, poques, d'orientació psicodinàmica, i per tant amb una altra visió dels problemes depressius. La reduïda presència d'aquestes publicacions entre les meves lectures crec que té diferents orígens. Un és la seva difusió en general més limitada, a causa de la poca penetració d'aquestes idees entre els professionals dedicats a la salut mental, i per tant l'escassa "transferència" d'aquestes idees als malalts (per exemple, no són publicacions promocionades per la indústria farmacèutica, cosa ben comprensible, ja que no fan "propaganda" de la medicació). L'altra causa és més personal, té a veure amb la dificultat meva per seguir discursos d'orientació psicoanalítica. A diferència de les lectures biologistes, que no em costa entendre-les, i que per tant també, quan és el cas, puc qüestionar-les, amb les altres de vegades em perdo, i per tant no m'és fàcil posicionar-me en relació als seus continguts. Com puc opinar, si m'he extraviat? De vegades només puc dir-ne que no aconsegueixo entendre el que diuen o volen dir (i considero que la meva limitada capacitat de comprensió no és "només culpa meva", crec que de vegades els autors també ho posen ben difícil). És una situació estranya, perquè de fet comparteixo molt el plantejament de la importància que atribueixen a la biografia i al context per una banda, i per una altra a la paraula i a la relació terapèutica com a procés de sanació. Sí, és una cosa estranya, hi haig de pensar més... En qualsevol cas, això que dic ara no invalida els raonaments que he fet abans en relació a les publicacions i els professionals de tendència biologista (i teràpies fonamentalment farmacològiques).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)