Un amo té un peó contractat per fer feines de bastaix. Quan és el temps de les olives, el peó s'ocupa de traginar per un corriol els sacs d'olives des dels camps fins al molí. Els ha de dur a l'esquena, perquè les mules no poden passar per un camí tan estret.
Com que les olives s'acumulen al camp, l'amo li diu al peó que carregui més els sacs. Ell els carrega més; no vol que l'amo el prengui per un "fluix". Només faltaria, ell és molt fort i està orgullós de la seva resistència!
Més endavant, com que les olives segueixen acumulant-se, l'amo torna a insistir perquè carregui els sacs encara més, i ell ho fa. I així diferents vegades, de manera que els sacs cada vegada són més feixucs.
Fins que arriba un moment que l'esquena del peó es trenca: se li fa una hèrnia i ni tan sols pot caminar a causa del dolor.
L'amo busca l'explicació del que ha passat. D'entrada el que està clar, pensa, és que l'esquena "és del peó". I per tant el responsable de tenir-la en bones condicions també és el peó. De fet, és evident que si el peó hagués tingut una esquena més resistent, no li hauria passat res.
De manera que l'amo arriba a la conclusió que la causa del que ha passat ha sigut "el grau de vulnerabilitat" de l'esquena del peó.
L'amo explica això tan bé al peó que, al final, aquest, atordit, ho acaba "entenent". I acceptant (és un treballador submís). Interioritza els arguments de l'amo: "Sí, és cert, el desencadenant de la meva crisi de resistència ha sigut el grau de vulnerabilitat de la meva esquena"; "és obvi que amb una altra esquena no m'hauria passat"; "amb una esquena de cavall hauria pogut portar els sacs de quatre en quatre..."
Tan valent que es pensava que era, i al final mira, "resulta que és un fluix"!
Al parlar de malalties, trastorns o pertorbacions mentals és habitual parlar també de vulnerabilitats (genètiques, biològiques o biogràfiques). És un concepte imprescindible i alhora perillós, perquè de vegades és com un ganivet el mànec del qual l'agafen els professionals o els familiars, mentre la persona afectada n'agafa la fulla, que de vegades li esqueixa la carn.
Si el peó del relat es veu obligat a traginar pesos desmesurats (per exemple perquè necessita els diners, o senzillament perquè l'han educat "per ser capaç de carregar-ho tot"), i a causa d'aquest esforç al final se li fa malbé l'esquena, reflexionar llavors en primer lloc sobre el grau de vulnerabilitat de la seva esquena és una deshonestedat. Perquè implica desviar la mirada de la veritable causa de la lesió de l'esquena: la feina desmesurada, inapropiada, que el peó ha estat suportant.
Aquesta desviació de la mirada té una utilitat, però no per al peó, sinó per a l'amo, ja que d'aquesta manera l'amo queda al marge de les explicacions i responsabilitats sobre el que ha passat. Tota la responsabilitat és transferida al peó. O més ben dit, "a la seva fràgil esquena".
Aquest tema del grau de vulnerabilitat, i de les manipulacions i coartades que permet, és un dels que tracta Philippe Pignarre a "La depresión, una epidemia de nuestro tiempo". Llegint aquest llibre he tornat a pensar (un cop més) en les desestabilitzacions emocionals de la meva mare. (1)
--
(1) Debate / Random House Mondadori, 2003.
1 de nov. 2018
30 d’oct. 2018
Logoteràpia religiosa
M'arriba un correu d'un parent amb la notícia que aviat l'ordenaran sacerdot. El conec poc, de fet fins i tot dubto que alguna vegada hi hagi arribat a parlar, i si fos que sí, hauria sigut en alguna trobada familiar de fa molts anys, décades.
Malgrat aquesta mínima o inexistent relació, li contesto el missatge, i li dic que encara que jo sigui ateu i fins i tot algunes estones anticlerical, això no m'impedeix alegrar-me del fet que ell encarrili la seva vida a la seva manera, ja que en definitiva, tal com deia Viktor Frankl, el que es tracta és d'això, de trobar "un sentit a la pròpia vida", cadascú el seu.
Com que jo he esmentat Viktor Frankl, quan ell em contesta em diu que el llibre "L'home a la recerca de sentit" el va impressionar molt, quan el va llegir. I també em diu que resarà per mi.
Ha sigut un intercanvi de missatges cordial, fins i tot afectuós, i jo dono per acabada aquesta conversa virtual.
No caic en la temptació de dir-li que Viktor Frankl era una mica trampós, perquè tot i insistir en la importància de trobar un sentit a la vida, "cadascú el seu", en el llibre en algun moment ja deixa anar que entre tots els possibles sentits hi ha "el veritable o més gran sentit", Déu.
Dos anys després de la publicació de "L'home a la recerca de sentit" Viktor Frankl publica "La presència ignorada de Déu", i ja exposa amb tota claredat aquesta idea. I en aquesta mesura, el seu gran invent psicoterapèutic, la logoteràpia, s'empetiteix i perd molt interès, convertit en una mena de "psicoteràpia teológica". (1)
Però el Viktor Frankl de la "La presència ignorada de Déu" a mi no m'impedeix seguir considerant "L'home a la recerca de sentit" un text fonamental, pel fet de posar d'una manera tan clara i en el centre d'atenció (si del que es tracta és de tenir una vida mental saludable), la necessitat de trobar o donar un sentit a la pròpia vida.
Sigui el sentit que sigui. Per exemple, algú el pot trobar a través del sacerdoci... i algú altre, potser, a través de divagacions com les meves.
--
(1) I alhora, per aquest mateix motiu, resulta molt més atractiva per a les persones creients, ja que així "tot els encaixa".
Malgrat aquesta mínima o inexistent relació, li contesto el missatge, i li dic que encara que jo sigui ateu i fins i tot algunes estones anticlerical, això no m'impedeix alegrar-me del fet que ell encarrili la seva vida a la seva manera, ja que en definitiva, tal com deia Viktor Frankl, el que es tracta és d'això, de trobar "un sentit a la pròpia vida", cadascú el seu.
Com que jo he esmentat Viktor Frankl, quan ell em contesta em diu que el llibre "L'home a la recerca de sentit" el va impressionar molt, quan el va llegir. I també em diu que resarà per mi.
Ha sigut un intercanvi de missatges cordial, fins i tot afectuós, i jo dono per acabada aquesta conversa virtual.
No caic en la temptació de dir-li que Viktor Frankl era una mica trampós, perquè tot i insistir en la importància de trobar un sentit a la vida, "cadascú el seu", en el llibre en algun moment ja deixa anar que entre tots els possibles sentits hi ha "el veritable o més gran sentit", Déu.
Dos anys després de la publicació de "L'home a la recerca de sentit" Viktor Frankl publica "La presència ignorada de Déu", i ja exposa amb tota claredat aquesta idea. I en aquesta mesura, el seu gran invent psicoterapèutic, la logoteràpia, s'empetiteix i perd molt interès, convertit en una mena de "psicoteràpia teológica". (1)
Però el Viktor Frankl de la "La presència ignorada de Déu" a mi no m'impedeix seguir considerant "L'home a la recerca de sentit" un text fonamental, pel fet de posar d'una manera tan clara i en el centre d'atenció (si del que es tracta és de tenir una vida mental saludable), la necessitat de trobar o donar un sentit a la pròpia vida.
Sigui el sentit que sigui. Per exemple, algú el pot trobar a través del sacerdoci... i algú altre, potser, a través de divagacions com les meves.
--
(1) I alhora, per aquest mateix motiu, resulta molt més atractiva per a les persones creients, ja que així "tot els encaixa".
18 de set. 2018
Fragments de cartes
Un text de 1979 o 1980, revisat ara:
http://442m.blogspot.com/p/fragments-de-cartes.html
http://442m.blogspot.com/p/fragments-de-cartes.html
25 d’ag. 2018
Una altra crossa
A causa de diferents accidents i incidents (patacades, desgast dels ossos, osteoporosi, pròtesis deficients...) la meva mare va tenir força relació amb els traumatòlegs. I de vegades, abans o després d'alguna operació, va haver de fer servir crosses.
Com que era molt presumida, anar amb crosses la molestava, de manera que per poc que podia substituïa les crosses per un bastó i, a continuació, tan aviat com es veia mínimament valenta, també deixava el bastó. De vegades de forma prematura (les crosses o el bastó), amb el resultat que el procés de recuperació, que ella volia que fos curt, se li allargava.
A l'anar-se fen gran, l'ús de crosses o bastó es va anar fent més freqüent, i es veu que un dia li va dir a l'Alfonso, el porter de la casa del costat, si li podia guardar una crossa. Suposo que "per un si de cas" que en algun moment l'hagués de menester. Alhora, a dalt al pis, els últims anys, recordo que ella sempre també tenia un parell de crosses (quan va morir, com que no va demanar-les ningú, aquelles del pis me les vaig quedar jo, pensant en un futur "si de cas meu", que per sort fins ara no s'ha produït).
La crossa de la porteria suposo que la hi guardava aquest porter perquè, a diferència de la portera o el porter de la casa on vivia ella, que sovint estaven entaforats a la porteria, ell sempre estava visible, sovint al carrer, somrient, de bon humor, saludant tothom i sempre disposat a fer un favor. Com aquest de guardar-li la crossa.
Quan la meva mare va morir la crossa es va quedar a la porteria de l'Alfonso. Des d'aleshores, ell l'ha fet servir un parell de cops, després de dos accidents de moto que ha tingut. I també l'han fet servir dues vegades més veïns de la seva escala: al veure ell que s'havien accidentat o lesionat, els va oferir la crossa.
No sabia res d'aquesta història de la crossa guardada a la porteria. Me l'ha explicat fa poc l'Alfonso, un dia que jo era pel barri i m'he acostat a saludar-lo. El tema de la crossa ha sortit tot parlant de la meva mare. Ell me'n parlava, de la meva mare, amb un somriure d'orella a orella, dient-me que era tan elegant, i tan matinera, i tan dinàmica, i tan simpàtica, i tan bona persona... Recordo que la meva mare també parlava sempre amb simpatia de l'Alfonso.
L'Alfonso també m'ha dit que ara està empipat, perquè quan ha tornat de vacances ha vist que la crossa havia desaparegut de la porteria. Diu que ha preguntat a la portera que l'ha substituït durant les vacances, i que ella li ha dit que, "com que feia nosa", l'havia llençat al contenidor.
Amb cara d'enfadat, l'Alfonso diu que tot va cada vegada pitjor, que ara "ja ni tan sols pots marxar de vacances tranquil!".
Suposo que, des del Cel, la meva mare també haurà tingut un disgust, al veure que la seva crossa de recanvi, que fins ara havia tingut aquesta segona vida, ja no podrà ser útil a ningú més.
Com que era molt presumida, anar amb crosses la molestava, de manera que per poc que podia substituïa les crosses per un bastó i, a continuació, tan aviat com es veia mínimament valenta, també deixava el bastó. De vegades de forma prematura (les crosses o el bastó), amb el resultat que el procés de recuperació, que ella volia que fos curt, se li allargava.
A l'anar-se fen gran, l'ús de crosses o bastó es va anar fent més freqüent, i es veu que un dia li va dir a l'Alfonso, el porter de la casa del costat, si li podia guardar una crossa. Suposo que "per un si de cas" que en algun moment l'hagués de menester. Alhora, a dalt al pis, els últims anys, recordo que ella sempre també tenia un parell de crosses (quan va morir, com que no va demanar-les ningú, aquelles del pis me les vaig quedar jo, pensant en un futur "si de cas meu", que per sort fins ara no s'ha produït).
La crossa de la porteria suposo que la hi guardava aquest porter perquè, a diferència de la portera o el porter de la casa on vivia ella, que sovint estaven entaforats a la porteria, ell sempre estava visible, sovint al carrer, somrient, de bon humor, saludant tothom i sempre disposat a fer un favor. Com aquest de guardar-li la crossa.
Quan la meva mare va morir la crossa es va quedar a la porteria de l'Alfonso. Des d'aleshores, ell l'ha fet servir un parell de cops, després de dos accidents de moto que ha tingut. I també l'han fet servir dues vegades més veïns de la seva escala: al veure ell que s'havien accidentat o lesionat, els va oferir la crossa.
No sabia res d'aquesta història de la crossa guardada a la porteria. Me l'ha explicat fa poc l'Alfonso, un dia que jo era pel barri i m'he acostat a saludar-lo. El tema de la crossa ha sortit tot parlant de la meva mare. Ell me'n parlava, de la meva mare, amb un somriure d'orella a orella, dient-me que era tan elegant, i tan matinera, i tan dinàmica, i tan simpàtica, i tan bona persona... Recordo que la meva mare també parlava sempre amb simpatia de l'Alfonso.
L'Alfonso també m'ha dit que ara està empipat, perquè quan ha tornat de vacances ha vist que la crossa havia desaparegut de la porteria. Diu que ha preguntat a la portera que l'ha substituït durant les vacances, i que ella li ha dit que, "com que feia nosa", l'havia llençat al contenidor.
Amb cara d'enfadat, l'Alfonso diu que tot va cada vegada pitjor, que ara "ja ni tan sols pots marxar de vacances tranquil!".
Suposo que, des del Cel, la meva mare també haurà tingut un disgust, al veure que la seva crossa de recanvi, que fins ara havia tingut aquesta segona vida, ja no podrà ser útil a ningú més.
22 d’ag. 2018
Zugarramurdi (històries familiars, més o menys)
Zugarramurdi és un petit llogarret dels Pirineus occidentals que es va fer famós a principis del segle XVII, quan la Inquisició hi va desencadenar un episodi de processos, condemnes i execucions, a causa de suposats actes de bruixeria comesos per algunes dones.
Segle XX: l'any 1950 l'advocat i periodista Francisco Aizcorbe, nascut a Cervera el 1888, va demanar el títol de marquès de Zugarramurdi. No detallo els orígens d'aquest títol (segle XIX, guerres carlistes) ni l'embolic de la sol.licitud per part de Francisco Aizcorbe, perquè tot això dels títols nobiliaris és massa ridícul per entretenir-s'hi.
Pocs anys abans, quan s'acaba la Guerra Civil, Francisco Aizcorbe, el futur aspirant a marquès de Zugarramurdi, està a Igualada, i entre altres coses, com a membre del Cos Jurídic Militar franquista, es dedica a fer "informes sobre desafectes" (persones no simpatitzants amb el nou règim). Suposo que ho fa d'una banda abrandat per les seves idees carlistes i simpaties franquistes, i d'una altra motivat pel desig de fer carrera. El cas és que en aquell moment exerceix professionalment "com a nou inquisidor", no de bruixes, sinó de republicans (llavors molt pitjors que les bruixes). De vegades, embalat i amb un excés de zel, acaba acusant fins i tot simpatitzants franquistes.
De tot això, jo no en sabia res. Només sabia que Francisco Aizcorbe estava casat amb Benita Bausili, i que Benita Bausili era germana de la dona del meu avi matern. (1)
No en sabia res però, ves quines casualitats, resulta que vaig anar a col.legi amb un nét de Francisco Aizcorbe. I en algun moment, llavors (no sé si a casa o al col.legi), vaig sentir alguna cosa sobre el marquesat de Zugarramurdi. O més ben dit, suposo que la vaig sentir, perquè després van passar els anys, i ja més gran, quan algun cop em va venir al cap aquest nom, vaig arribar a pensar que potser aquella història del marquesat me l'havia inventat jo. L'únic que em feia dubtar era aquest nom tan peculiar, Zugarramurdi: per què el recordava tan bé?
Ara, de casualitat, he vist a la biblioteca un llibre de Mikel Azurmendi titulat "Las brujas de Zugarramurdi", un assaig molt seriós sobre els fets històric del segle XVII a Zugarramurdi (2). Retrobar aquest nom m'ha animat a fer una recerca per internet, relacionant els noms Aizcorbe i Zugarramurdi, i he trobat a la Viquipèdia un bon article sobre Francisco Aizcorbe. L'article inclou tant la referència sobre la seva petició del títol de Marquès de Zugarramurdi com la informació sobre el seu protagonisme com a redactor d'informes sobre desafectes. (3)
És a dir, que he tingut dues sorpreses. Una, que el meu record de petit sobre el marquesat de Zugarramurdi tenia una base real. I l'altra sorpresa, assabentar-me, tal com ja he explicat, que Francisco Aizcorbe, aquest parent sobrevingut, casat amb la germana de la mare del meu avi, va ser una de les persones que, a Igualada, a l'acabar la Guerra Civil, per tal de progressar dins del nou règim, es va dedicar a denunciar conciutadans seus. Les conseqüències concretes del seu zel denunciador podrien ser l'objectiu d'una altra recerca, segurament de resultats inquietants.
Com és habitual en aquests casos, d'aquesta feina de denunciador de Francisco Aizcorbe no me n'ha arribat mai res, a través dels relats familiars. Ves per on, al final ho he sabut gràcies a la Viquipèdia. (4) (5)
--
(1) Escric Francisco i no Francesc perquè gairebé totes les referències que he trobat són amb el nom en castellà.
(2) Ed. Almuzara, 2013. Reconec que només n'he llegit parts, i la resta l'he fullejat (aquesta història del segle XVII no té cap relació amb la de les Guerres Carlistes del segle XIX i el títol de Marquès de Zugarramurdi).
(3) La primera versió de l'article és del 2017. En teoria l'article en castellà és una traducció, l'abril de 2018, de l'article en català, però de manera curiosa a la versió catalana (quan consulto l'article, 08/08/2018) no surt la petició del títol de marquès.
https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Aizcorbe
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Aizcorbe_i_Oriol
(4) A la Viquipèdia, i a internet en general, hi ha molts fets distorsionats (i mentides). En aquest cas, però, les dues informacions que he esmentat (activitats repressores i aspiracions nobiliàries) estan molt ben documentades.
(5) De fet la informació sobre el marquesat suposo que m'hauria sigut molt fàcil aclarir-la abans, perquè la meva mare tenia bastanta relació amb una filla de Francisco Aizcorbe, la Benita, però el cas és que llavors no hi vaig pensar (van morir respectivament el 2005 i 2006).
Segle XX: l'any 1950 l'advocat i periodista Francisco Aizcorbe, nascut a Cervera el 1888, va demanar el títol de marquès de Zugarramurdi. No detallo els orígens d'aquest títol (segle XIX, guerres carlistes) ni l'embolic de la sol.licitud per part de Francisco Aizcorbe, perquè tot això dels títols nobiliaris és massa ridícul per entretenir-s'hi.
Pocs anys abans, quan s'acaba la Guerra Civil, Francisco Aizcorbe, el futur aspirant a marquès de Zugarramurdi, està a Igualada, i entre altres coses, com a membre del Cos Jurídic Militar franquista, es dedica a fer "informes sobre desafectes" (persones no simpatitzants amb el nou règim). Suposo que ho fa d'una banda abrandat per les seves idees carlistes i simpaties franquistes, i d'una altra motivat pel desig de fer carrera. El cas és que en aquell moment exerceix professionalment "com a nou inquisidor", no de bruixes, sinó de republicans (llavors molt pitjors que les bruixes). De vegades, embalat i amb un excés de zel, acaba acusant fins i tot simpatitzants franquistes.
De tot això, jo no en sabia res. Només sabia que Francisco Aizcorbe estava casat amb Benita Bausili, i que Benita Bausili era germana de la dona del meu avi matern. (1)
No en sabia res però, ves quines casualitats, resulta que vaig anar a col.legi amb un nét de Francisco Aizcorbe. I en algun moment, llavors (no sé si a casa o al col.legi), vaig sentir alguna cosa sobre el marquesat de Zugarramurdi. O més ben dit, suposo que la vaig sentir, perquè després van passar els anys, i ja més gran, quan algun cop em va venir al cap aquest nom, vaig arribar a pensar que potser aquella història del marquesat me l'havia inventat jo. L'únic que em feia dubtar era aquest nom tan peculiar, Zugarramurdi: per què el recordava tan bé?
Ara, de casualitat, he vist a la biblioteca un llibre de Mikel Azurmendi titulat "Las brujas de Zugarramurdi", un assaig molt seriós sobre els fets històric del segle XVII a Zugarramurdi (2). Retrobar aquest nom m'ha animat a fer una recerca per internet, relacionant els noms Aizcorbe i Zugarramurdi, i he trobat a la Viquipèdia un bon article sobre Francisco Aizcorbe. L'article inclou tant la referència sobre la seva petició del títol de Marquès de Zugarramurdi com la informació sobre el seu protagonisme com a redactor d'informes sobre desafectes. (3)
És a dir, que he tingut dues sorpreses. Una, que el meu record de petit sobre el marquesat de Zugarramurdi tenia una base real. I l'altra sorpresa, assabentar-me, tal com ja he explicat, que Francisco Aizcorbe, aquest parent sobrevingut, casat amb la germana de la mare del meu avi, va ser una de les persones que, a Igualada, a l'acabar la Guerra Civil, per tal de progressar dins del nou règim, es va dedicar a denunciar conciutadans seus. Les conseqüències concretes del seu zel denunciador podrien ser l'objectiu d'una altra recerca, segurament de resultats inquietants.
Com és habitual en aquests casos, d'aquesta feina de denunciador de Francisco Aizcorbe no me n'ha arribat mai res, a través dels relats familiars. Ves per on, al final ho he sabut gràcies a la Viquipèdia. (4) (5)
--
(1) Escric Francisco i no Francesc perquè gairebé totes les referències que he trobat són amb el nom en castellà.
(2) Ed. Almuzara, 2013. Reconec que només n'he llegit parts, i la resta l'he fullejat (aquesta història del segle XVII no té cap relació amb la de les Guerres Carlistes del segle XIX i el títol de Marquès de Zugarramurdi).
(3) La primera versió de l'article és del 2017. En teoria l'article en castellà és una traducció, l'abril de 2018, de l'article en català, però de manera curiosa a la versió catalana (quan consulto l'article, 08/08/2018) no surt la petició del títol de marquès.
https://es.wikipedia.org/wiki/Francisco_Aizcorbe
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Aizcorbe_i_Oriol
(4) A la Viquipèdia, i a internet en general, hi ha molts fets distorsionats (i mentides). En aquest cas, però, les dues informacions que he esmentat (activitats repressores i aspiracions nobiliàries) estan molt ben documentades.
(5) De fet la informació sobre el marquesat suposo que m'hauria sigut molt fàcil aclarir-la abans, perquè la meva mare tenia bastanta relació amb una filla de Francisco Aizcorbe, la Benita, però el cas és que llavors no hi vaig pensar (van morir respectivament el 2005 i 2006).
28 de jul. 2018
Carta a la meva mare
Estimada mare.
Escric això, "estimada mare", i m'adono que no recordo haver-t'ho dit mai. En alguna carta sí (com a forma protocol.lària d'inici), però de paraula, no ho tinc present.
Hauria estat bé que aquesta mena de paraules hagués estat més present en la nostra relació, perquè "les bones paraules" sempre ajuden a viure. Tot i que també hi ha altres llenguatges, altres realitats, i a mi em sembla que no devies dubtar del meu sentiment d'estima cap a tu, igual que jo no dubtava del teu. Encara que de vegades jo parlés amb duresa, encara que de vegades tu parlessis més de doctrines que d'afectes.
Però avui no toca parlar d'això, sinó d'una altra cosa.
Fa tretze anys que et vas morir, i no sé si te n'has assabentat, però he organitzat un bon embolic familiar. Se'm va acudir escriure sobre tu. Sobre les teves depressions, les teves creences, el teu matrimoni. Sobre la teva vida. I a sobre se'm va acudir fer-ho públic, més enllà de l'àmbit familiar. Vaja, una temeritat, tenint en compte com som de diferents els teus fills, com pensem i sentim diferent sobre moltes coses. Per exemple, sobre la legitimitat de parlar en públic de les històries familiars.
El cas és que a alguns germans no els ha agradat el que he fet, que hagi parlat d'aquestes coses. A la nostra família mai no s'havia fet una cosa semblant, de manera que ha sigut com si hagués trencat un pacte implícit, com si hagués violat un tabú.
Hi ha qui està convençut que el que he fet et desagrada. És raonable pensar-ho, perquè sóc conscient que dic coses que el normal és que et puguin desagradar. Per tant, diuen que com que no et poden agradar, no hauria d'haver dit el que he dit. M'hauria d'haver plantejat aquesta pregunta: "A tu t'agradaria?" I davant la presumible resposta negativa, deixar-ho estar.
Jo ho veig d'una altra manera. Crec que quan vivies m'havia de fer preguntes d'aquestes. I crec que me'n vaig fer unes quantes, i que molts cops vaig assumir el que m'imaginava que podien implicar les respostes. Com que eres viva ho vaig fer. I per això ara em sobten alguns comentaris. Com si els difunts fossin més importants que els vius. Mira, a mi se'm fa estrany.
D'altra banda, el que he escrit, encara que algunes coses estiguin molt més detallades, reflexionades, i documentades, en definitiva no són res nou: mentre vas viure, tots aquests temes (o la majoria), d'una manera o una altra, en un moment o un altre, van aparèixer en la nostra relació, en les nostres converses o en la nostra correspondència.
Potser aquesta és una altra cosa que a segons qui se li fa estranya (perquè la desconeix). Aquest passat entre tu i jo. Un passat que potser ells no van viure d'aquesta manera. Potser perquè aquests temes complicats ells els van voler evitar quan vivies, i potser per això, ara que estàs morta, tampoc en volen parlar. Per respecte, per pudor, per por, per militància... pel que sigui, no ho sé.
No repetiré ara el que ja he exposat, crec que de manera clara i extensa, en el text motiu de la controvèrsia. Sobretot el que per a mi és el punt cabdal. És a dir, el fet que jo crec que hauries pogut tenir una vida més fàcil de la que vas tenir. Suposo que aquest és el principal tabú, i per tant el principal motiu del conflicte: que jo hagi dit això i ho hagi argumentat.
Què hi farem, cadascú honora els morts segons el seu criteri, i el meu criteri, evidentment, és diferent del d'algun dels meus germans. Mira, tu que no volies que quan morissis els germans tinguéssim problemes entre nosaltres, i al final ha passat, i resulta que jo n'he estat el causant. Ho sento, però no he sabut o no he volgut evitar-ho.
Deixa'm que encara et digui una darrera cosa: mentre vas viure, m'hauria agradat ser capaç de fer millor moltes coses relacionades amb tu, ser capaç d'estar més atent, de tractar-te més bé. De vegades hi penso. Sobretot, m'hauria agradat ser més afectuós.
Però del text que he escrit sobre tu, no me'n penedeixo, al contrari, és de les coses que estic més content d'haver fet. Encara que no agradi a alguns germans (l'objectiu no era que els agradés), encara que no t'agradi a tu (tampoc m'ho vaig proposar)... Encara que hagi provocat el que ha provocat, jo estic content d'haver-lo escrit.
Bé, si hi ha una vida després de la mort i el teu deu és compassiu amb els descreguts com jo, potser algun dia ens veurem al Cel (en conjunt no em considero una mala persona), i llavors ja en parlarem, del que he escrit (si és que cal) o del que convingui.
Una abraçada del teu fill descregut.
Escric això, "estimada mare", i m'adono que no recordo haver-t'ho dit mai. En alguna carta sí (com a forma protocol.lària d'inici), però de paraula, no ho tinc present.
Hauria estat bé que aquesta mena de paraules hagués estat més present en la nostra relació, perquè "les bones paraules" sempre ajuden a viure. Tot i que també hi ha altres llenguatges, altres realitats, i a mi em sembla que no devies dubtar del meu sentiment d'estima cap a tu, igual que jo no dubtava del teu. Encara que de vegades jo parlés amb duresa, encara que de vegades tu parlessis més de doctrines que d'afectes.
Però avui no toca parlar d'això, sinó d'una altra cosa.
Fa tretze anys que et vas morir, i no sé si te n'has assabentat, però he organitzat un bon embolic familiar. Se'm va acudir escriure sobre tu. Sobre les teves depressions, les teves creences, el teu matrimoni. Sobre la teva vida. I a sobre se'm va acudir fer-ho públic, més enllà de l'àmbit familiar. Vaja, una temeritat, tenint en compte com som de diferents els teus fills, com pensem i sentim diferent sobre moltes coses. Per exemple, sobre la legitimitat de parlar en públic de les històries familiars.
El cas és que a alguns germans no els ha agradat el que he fet, que hagi parlat d'aquestes coses. A la nostra família mai no s'havia fet una cosa semblant, de manera que ha sigut com si hagués trencat un pacte implícit, com si hagués violat un tabú.
Hi ha qui està convençut que el que he fet et desagrada. És raonable pensar-ho, perquè sóc conscient que dic coses que el normal és que et puguin desagradar. Per tant, diuen que com que no et poden agradar, no hauria d'haver dit el que he dit. M'hauria d'haver plantejat aquesta pregunta: "A tu t'agradaria?" I davant la presumible resposta negativa, deixar-ho estar.
Jo ho veig d'una altra manera. Crec que quan vivies m'havia de fer preguntes d'aquestes. I crec que me'n vaig fer unes quantes, i que molts cops vaig assumir el que m'imaginava que podien implicar les respostes. Com que eres viva ho vaig fer. I per això ara em sobten alguns comentaris. Com si els difunts fossin més importants que els vius. Mira, a mi se'm fa estrany.
D'altra banda, el que he escrit, encara que algunes coses estiguin molt més detallades, reflexionades, i documentades, en definitiva no són res nou: mentre vas viure, tots aquests temes (o la majoria), d'una manera o una altra, en un moment o un altre, van aparèixer en la nostra relació, en les nostres converses o en la nostra correspondència.
Potser aquesta és una altra cosa que a segons qui se li fa estranya (perquè la desconeix). Aquest passat entre tu i jo. Un passat que potser ells no van viure d'aquesta manera. Potser perquè aquests temes complicats ells els van voler evitar quan vivies, i potser per això, ara que estàs morta, tampoc en volen parlar. Per respecte, per pudor, per por, per militància... pel que sigui, no ho sé.
No repetiré ara el que ja he exposat, crec que de manera clara i extensa, en el text motiu de la controvèrsia. Sobretot el que per a mi és el punt cabdal. És a dir, el fet que jo crec que hauries pogut tenir una vida més fàcil de la que vas tenir. Suposo que aquest és el principal tabú, i per tant el principal motiu del conflicte: que jo hagi dit això i ho hagi argumentat.
Què hi farem, cadascú honora els morts segons el seu criteri, i el meu criteri, evidentment, és diferent del d'algun dels meus germans. Mira, tu que no volies que quan morissis els germans tinguéssim problemes entre nosaltres, i al final ha passat, i resulta que jo n'he estat el causant. Ho sento, però no he sabut o no he volgut evitar-ho.
Deixa'm que encara et digui una darrera cosa: mentre vas viure, m'hauria agradat ser capaç de fer millor moltes coses relacionades amb tu, ser capaç d'estar més atent, de tractar-te més bé. De vegades hi penso. Sobretot, m'hauria agradat ser més afectuós.
Però del text que he escrit sobre tu, no me'n penedeixo, al contrari, és de les coses que estic més content d'haver fet. Encara que no agradi a alguns germans (l'objectiu no era que els agradés), encara que no t'agradi a tu (tampoc m'ho vaig proposar)... Encara que hagi provocat el que ha provocat, jo estic content d'haver-lo escrit.
Bé, si hi ha una vida després de la mort i el teu deu és compassiu amb els descreguts com jo, potser algun dia ens veurem al Cel (en conjunt no em considero una mala persona), i llavors ja en parlarem, del que he escrit (si és que cal) o del que convingui.
Una abraçada del teu fill descregut.
27 de jul. 2018
Límits literaris i familiars
He dit que jo no veia la meva mare capaç d'escriure una novel.la. Ara bé, amb el que li agradava escriure, què hauria passat si la seva vida hagués sigut diferent? Per exemple, si des de petita no hagués hagut d'amagar-se al vàter per poder llegir, ja que els seus pares consideraven que llegir (sobretot en el seu cas, pel fet de ser una noia) era una pèrdua de temps.
O si hagués pogut estudiar, no només "costura i feines de la llar", sinó alguns estudis superiors, tal com a ella li hauria agradat. Però en aquest sentit no li van donar tampoc cap opció (mentre que als seus germans, els nois, sí). D'aquesta falta d'estudis (i d'aquesta discriminació) de vegades se'n queixava.
O en resum, si no l'haguessin educat des del bressol "només per ser una bona esposa i una bona mare", amb un model educatiu transmès tant des de casa, com des de l'escola i des de la parròquia, i que ella, malgrat alguna queixa, va assimilar bé. (1)
La meva mare, la persona que jo vaig conèixer, tenia les capacitats literàries que tenia, notables a l'hora d'escriure cartes, però sens dubte insuficients per escriure, per exemple, una novel.la o un assaig.
Ara bé, és obvi que aquestes capacitats haurien pogut ser diferents "si la seva vida hagués sigut diferent". Amb una altra educació, amb una altra família (la seva d'origen, i també la seva de casada), amb unes altres prioritats... amb més oportunitats, les seves possibilitats literàries haurien pogut ser més grans.
Per descomptat no tothom pot arribar a ser un gran literat (o una gran literata), però des del punt de partida de cadascú, des dels talents que ens han tocat, tothom pot fer avanços, pot anar aprenent a escriure millor. L'únic que cal (o tot el que cal) és dedicació, constància, bones lectures, temps... (2)
No faig ara cap valoració de la vida de la meva mare, del seu model de matrimoni, del seu propòsit de tenir molts fills, de la seva religiositat, etc. (ja ho he fet prou altres vegades). Ni dic tampoc res, avui, de la valoració que ella en feia, de tot això. Només dic que si ella hagués viscut un altre tipus de vida les seves capacitats (també les literàries) haurien pogut ser unes altres. Només dic això. (3)
--
(1) A diferència d'altres dones que darrerament es van fent visibles i que, amb més o menys rotunditat o matisos, assenyalen el preu que implica la maternitat (una maternitat que de vegades rebutgen), la meva mare sempre va estar orgullosa del seu paper com a esposa i mare, mai es va doldre de la dedicació que li havia suposat. Si de cas, es queixava que li hauria agradat "també" tenir temps per a altres dedicacions, però pel que fa a això òbviament era poc realista. Perquè amb el munt de fills que tenia (i amb el seu model de matrimoni i el seu model religiós) el temps lliure que li quedava era inevitablement limitat.
(2) Tot el que fem (o podem fer) està condicionat per com som, i com som està condicionat per la nostra biografia prèvia. La nostra capacitat d'actuació ve determinada per les oportunitats i el tipus d'estímuls que hem tingut, junt amb les prioritats que nosaltres ens establim (condicionades alhora per l'educació que hem rebut).
(3) Per descomptat, en aquest cas hipotètic "ja no hauria sigut la meva mare", perquè tot hauria sigut diferent. Però aquesta és una altra història (o "l'altra part" de la història).
O si hagués pogut estudiar, no només "costura i feines de la llar", sinó alguns estudis superiors, tal com a ella li hauria agradat. Però en aquest sentit no li van donar tampoc cap opció (mentre que als seus germans, els nois, sí). D'aquesta falta d'estudis (i d'aquesta discriminació) de vegades se'n queixava.
O en resum, si no l'haguessin educat des del bressol "només per ser una bona esposa i una bona mare", amb un model educatiu transmès tant des de casa, com des de l'escola i des de la parròquia, i que ella, malgrat alguna queixa, va assimilar bé. (1)
La meva mare, la persona que jo vaig conèixer, tenia les capacitats literàries que tenia, notables a l'hora d'escriure cartes, però sens dubte insuficients per escriure, per exemple, una novel.la o un assaig.
Ara bé, és obvi que aquestes capacitats haurien pogut ser diferents "si la seva vida hagués sigut diferent". Amb una altra educació, amb una altra família (la seva d'origen, i també la seva de casada), amb unes altres prioritats... amb més oportunitats, les seves possibilitats literàries haurien pogut ser més grans.
Per descomptat no tothom pot arribar a ser un gran literat (o una gran literata), però des del punt de partida de cadascú, des dels talents que ens han tocat, tothom pot fer avanços, pot anar aprenent a escriure millor. L'únic que cal (o tot el que cal) és dedicació, constància, bones lectures, temps... (2)
No faig ara cap valoració de la vida de la meva mare, del seu model de matrimoni, del seu propòsit de tenir molts fills, de la seva religiositat, etc. (ja ho he fet prou altres vegades). Ni dic tampoc res, avui, de la valoració que ella en feia, de tot això. Només dic que si ella hagués viscut un altre tipus de vida les seves capacitats (també les literàries) haurien pogut ser unes altres. Només dic això. (3)
--
(1) A diferència d'altres dones que darrerament es van fent visibles i que, amb més o menys rotunditat o matisos, assenyalen el preu que implica la maternitat (una maternitat que de vegades rebutgen), la meva mare sempre va estar orgullosa del seu paper com a esposa i mare, mai es va doldre de la dedicació que li havia suposat. Si de cas, es queixava que li hauria agradat "també" tenir temps per a altres dedicacions, però pel que fa a això òbviament era poc realista. Perquè amb el munt de fills que tenia (i amb el seu model de matrimoni i el seu model religiós) el temps lliure que li quedava era inevitablement limitat.
(2) Tot el que fem (o podem fer) està condicionat per com som, i com som està condicionat per la nostra biografia prèvia. La nostra capacitat d'actuació ve determinada per les oportunitats i el tipus d'estímuls que hem tingut, junt amb les prioritats que nosaltres ens establim (condicionades alhora per l'educació que hem rebut).
(3) Per descomptat, en aquest cas hipotètic "ja no hauria sigut la meva mare", perquè tot hauria sigut diferent. Però aquesta és una altra història (o "l'altra part" de la història).
24 de jul. 2018
Tretze anys després
"En vistas de sus deseos de participar en el próximo Premio Planeta, adjuntas me es grato enviarle las últimas bases en vigor que rigen el mismo, para que pueda estar informada de los requisitos necesarios. Le saluda atentamente, Juan Manuel Lara Hernández."
La carta, adreçada a la meva mare, és de finals de 1978, uns mesos després que ella pensés que s'havia produït un miracle i que estava completament curada i per sempre del malson de les depressions.
Pensar en presentar-se al Premi Planeta no sé si va ser una idea que a la meva mare la va ocupar molt temps, o si va ser només un impuls puntual, potser el resultat d'un moment d'eufòria.
Que la meva mare tenia gràcia escrivint no ho discuteix ningú. Entre les cartes que va rebre, els remitents (de vegades periodistes i escriptors) sovint incloïen elogis a la seva facilitat i gràcia a l'hora d'escriure. Però escriure cartes no és el mateix que escriure novel.les. Segurament (però no ho sé), en moments d'estabilitat ella tampoc s'ho devia creure, que fos capaç d'escriure una novel.la.
Uns quants anys més tard, quan ella parlava d'escriure un llibre era ja sempre referint-se al de les seves depressions.
Sobre aquest segon projecte de llibre ja he dit algun cop que si l'hagués plantejat com un conjunt de cartes, cada capítol una carta, amb un tema concret, adreçada segons els casos a diferents destinataris (el meu pare, la seva mare, els fills, altres parents, amigues, metges, mossens, polítics, artistes, periodistes, etc., és a dir, la gent a la qual ja tenia el costum d'escriure'ls cartes), hauria pogut arrodonir un bon text.
Mentre ella vivia la possibilitat d'aquest format no se'm va acudir: l'únic que aleshores pensava era que amb la forma més aviat desordenada com escrivia era bastant difícil que un dia en pogués sortir un text estructurat i atractiu.
D'altra banda, pel que fa al seu projecte de llibre, llavors no em vaig plantejar mai ajudar la meva mare (això ja ho he explicat també abans). Sobretot perquè jo no combregava amb el seu propòsit d'atorgar en el text un protagonisme principal al fet religiós. Llavors per a mi aquesta era una barrera infranquejable.
Han passat ja uns quants anys des que ella va morir i, ara, per primer cop, ho veig diferent. Per primer cop penso que hauria estat bé que jo hagués sigut capaç de ser més flexible, capaç d'ajudar-la en el seu projecte, amb independència que no compartís aquella part fonamental (la religiosa) del projecte.
Per què he canviat d'opinió? He canviat perquè ara entenc, penso, que estimar en definitiva consisteix en això, no en esperar o demanar sinó en possibilitar, en afavorir que la persona que estimes pugui desenvolupar les seves potencialitats i assolir allò que anhela (i no "el que nosaltres anhelem que anheli").
Aquest punt de vista, és clar, segons els casos i circumstàncies després cal acompanyar-lo de matisos i límits, ja que si no "qui estima" pot acabar anul.lat, fagocitat per l'altre. Però ara això de moment deixem-ho estar.
Dic, doncs, que aquest ha estat el meu canvi, pensar en aquesta possibilitat, "sentir" que (en relació a aquest tema concret, que no era l'únic ni el més important de la nostra relació) a ella l'hauria pogut "estimar" d'aquesta manera, malgrat el meu ateisme i anticlericalisme militants (que sigui dit de passada, durant aquells anys em vaig esforçar bastant per no manifestar-los).
Si llavors vaig prioritzar les idees, i no una actitud més generosa, ara, en canvi, crec que seria capaç de fer això altre que dic, i a més fer-ho amb facilitat, sense sentir-me incòmode, i sense la més mínima intenció d'intentar influir en allò que ella volgués escriure (encara que m'ho sentis aliè).
Ajudar-la a ordenar "les seves idees", de cara "als seus objectius", de manera que el seu text fos "el text que ella volia". Al qual jo hi hauria contribuït només d'una manera organitzativa, amb l'objectiu d'intentar que la gràcia que tenia escrivint textos curts, les cartes, es transmetés també a "una gràcia estructurada", de conjunt, i a un fil argumental atractiu. (1)
Hauria estat bé. Perquè si això hagués sigut possible i ella hagués pogut acabar el seu llibre, se n'hauria pogut sentir orgullosa. Li hauria alegrat la vida, l'hauria fet feliç. I aquests estats, de satisfacció i d'alegria, per a qualsevol persona són estats desitjables i antidepressius.
I pel que fa als continguts del llibre... bé, si ella l'hagués acabat, segurament ara encara seria més interessant (potser) poder-lo comparar amb allò que jo, des del meu punt de vista, de vegades molt crític, he anat escrivint sobre ella i les circumstàncies de la seva vida.
Cosa aquesta última, escriure jo sobre ella, que, sigui dit de passada, estic content (gens penedit) d'haver fet.
--
(1) Si llavors jo hi hagués estat predisposat, no hi hauria hagut tampoc la garantia que ella hagués pogut acabar culminant el seu projecte, perquè hi hauria hagut encara altres variables. Començant "per la meva capacitat real" de fer aquest acompanyament organitzatiu del qual parlo, és a dir, de la meva "competència literària" en aquest sentit. Però si parlo "d'aquesta possibilitat d'haver fet" és perquè alguna vegada aquest tipus de feina ja l'he fet (amb textos d'altres persones), i crec que el resultat ha estat prou bo. Òbviament els precedents no són garanties, però sí "indicis de possibilitat".
La carta, adreçada a la meva mare, és de finals de 1978, uns mesos després que ella pensés que s'havia produït un miracle i que estava completament curada i per sempre del malson de les depressions.
Pensar en presentar-se al Premi Planeta no sé si va ser una idea que a la meva mare la va ocupar molt temps, o si va ser només un impuls puntual, potser el resultat d'un moment d'eufòria.
Que la meva mare tenia gràcia escrivint no ho discuteix ningú. Entre les cartes que va rebre, els remitents (de vegades periodistes i escriptors) sovint incloïen elogis a la seva facilitat i gràcia a l'hora d'escriure. Però escriure cartes no és el mateix que escriure novel.les. Segurament (però no ho sé), en moments d'estabilitat ella tampoc s'ho devia creure, que fos capaç d'escriure una novel.la.
Uns quants anys més tard, quan ella parlava d'escriure un llibre era ja sempre referint-se al de les seves depressions.
Sobre aquest segon projecte de llibre ja he dit algun cop que si l'hagués plantejat com un conjunt de cartes, cada capítol una carta, amb un tema concret, adreçada segons els casos a diferents destinataris (el meu pare, la seva mare, els fills, altres parents, amigues, metges, mossens, polítics, artistes, periodistes, etc., és a dir, la gent a la qual ja tenia el costum d'escriure'ls cartes), hauria pogut arrodonir un bon text.
Mentre ella vivia la possibilitat d'aquest format no se'm va acudir: l'únic que aleshores pensava era que amb la forma més aviat desordenada com escrivia era bastant difícil que un dia en pogués sortir un text estructurat i atractiu.
D'altra banda, pel que fa al seu projecte de llibre, llavors no em vaig plantejar mai ajudar la meva mare (això ja ho he explicat també abans). Sobretot perquè jo no combregava amb el seu propòsit d'atorgar en el text un protagonisme principal al fet religiós. Llavors per a mi aquesta era una barrera infranquejable.
Han passat ja uns quants anys des que ella va morir i, ara, per primer cop, ho veig diferent. Per primer cop penso que hauria estat bé que jo hagués sigut capaç de ser més flexible, capaç d'ajudar-la en el seu projecte, amb independència que no compartís aquella part fonamental (la religiosa) del projecte.
Per què he canviat d'opinió? He canviat perquè ara entenc, penso, que estimar en definitiva consisteix en això, no en esperar o demanar sinó en possibilitar, en afavorir que la persona que estimes pugui desenvolupar les seves potencialitats i assolir allò que anhela (i no "el que nosaltres anhelem que anheli").
Aquest punt de vista, és clar, segons els casos i circumstàncies després cal acompanyar-lo de matisos i límits, ja que si no "qui estima" pot acabar anul.lat, fagocitat per l'altre. Però ara això de moment deixem-ho estar.
Dic, doncs, que aquest ha estat el meu canvi, pensar en aquesta possibilitat, "sentir" que (en relació a aquest tema concret, que no era l'únic ni el més important de la nostra relació) a ella l'hauria pogut "estimar" d'aquesta manera, malgrat el meu ateisme i anticlericalisme militants (que sigui dit de passada, durant aquells anys em vaig esforçar bastant per no manifestar-los).
Si llavors vaig prioritzar les idees, i no una actitud més generosa, ara, en canvi, crec que seria capaç de fer això altre que dic, i a més fer-ho amb facilitat, sense sentir-me incòmode, i sense la més mínima intenció d'intentar influir en allò que ella volgués escriure (encara que m'ho sentis aliè).
Ajudar-la a ordenar "les seves idees", de cara "als seus objectius", de manera que el seu text fos "el text que ella volia". Al qual jo hi hauria contribuït només d'una manera organitzativa, amb l'objectiu d'intentar que la gràcia que tenia escrivint textos curts, les cartes, es transmetés també a "una gràcia estructurada", de conjunt, i a un fil argumental atractiu. (1)
Hauria estat bé. Perquè si això hagués sigut possible i ella hagués pogut acabar el seu llibre, se n'hauria pogut sentir orgullosa. Li hauria alegrat la vida, l'hauria fet feliç. I aquests estats, de satisfacció i d'alegria, per a qualsevol persona són estats desitjables i antidepressius.
I pel que fa als continguts del llibre... bé, si ella l'hagués acabat, segurament ara encara seria més interessant (potser) poder-lo comparar amb allò que jo, des del meu punt de vista, de vegades molt crític, he anat escrivint sobre ella i les circumstàncies de la seva vida.
Cosa aquesta última, escriure jo sobre ella, que, sigui dit de passada, estic content (gens penedit) d'haver fet.
--
(1) Si llavors jo hi hagués estat predisposat, no hi hauria hagut tampoc la garantia que ella hagués pogut acabar culminant el seu projecte, perquè hi hauria hagut encara altres variables. Començant "per la meva capacitat real" de fer aquest acompanyament organitzatiu del qual parlo, és a dir, de la meva "competència literària" en aquest sentit. Però si parlo "d'aquesta possibilitat d'haver fet" és perquè alguna vegada aquest tipus de feina ja l'he fet (amb textos d'altres persones), i crec que el resultat ha estat prou bo. Òbviament els precedents no són garanties, però sí "indicis de possibilitat".
11 de jul. 2018
6 de jul. 2018
Rere l'honorable façana
(lectures sobre depressions)
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
https://horitzontal.blogspot.com/2018/07/rere-lhonorable-facana.html
16 de juny 2018
29 de maig 2018
8 de maig 2018
El germà del meu avi - 2
Vaig parlar de la traducció que el 1954 va fer el germà del meu avi de la novel.la Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene.
Graham Greene era un autor catòlic, cosa que sovint queda reflectida en les seves obres. Per exemple, al final de Brighton Rock un dels personatges principals, la Rosa, té remordiments de consciència a causa d'haver dut una vida marital no ortodoxa. L'escena dels remordiments passa a dins d'una església, mentre ella es confessa. (1)
Llegir el final del llibre m'ha fet pensar en el final de la vida del germà del meu avi. La meva mare de vegades em parlava del seu tio, i gairebé sempre m'explicava el mateix fet. Més que de les diferents activitats artístiques del seu tio, em deia que tota la vida havia sigut ateu o agnòstic, que el tema religiós no el preocupava, però que quan va ser conscient que s'acostava el moment de la mort llavors hi va pensar.
Es veu que llavors no estava del tot tranquil, pel que fa a la "inexistència" de Déu. I és clar, ell feia anys "que vivia en pecat" amb la seva parella, sense haver-se casat. Ja passa, que la gent es torna fràgil i poruga, quan veu que la mort s'apropa (o més "lúcida", segons el punt de vista de les persones com la meva mare).
El cas és que la meva mare li va dur a casa un mossèn, per tal que ell abans de morir "fes les paus amb Déu". Segons el relat de la meva mare, el resultat va ser que el meu tio va anar dient: "No crec però vull creure en Déu Pare totpoderós, creador del cel i la terra..." (2)
Fins a quin punt en aquell moment ell deia el que deia de cor o pressionat per ella? Ves a saber. Fos d'una manera o d'una altra, la meva mare quan m'ho explicava em remarcava aquell "vull creure", per tal que jo en prengués nota. Em deia: "Ho veus? No és un impediment si no creus, ho pots demanar, i llavors se't concedirà". Pobre mare meva, els disgustos que va tenir per culpa de sortir jo com el seu tio, tan descregut...
--
(1) Només he llegit el primer i l'últim capítol del llibre, perquè no tinc tirada a llegir novel.les, i encara menys d'aquest tipus.
(2) La meva mare en moments així podia ser molt intervencionista i insistent. Cosa també comprensible, des del seu punt de vista, perquè si ella creia que el més important de la vida era al final poder anar al Cel, era normal, fins i tot obligat, que actués d'aquella manera. No va ser l'únic cas en què va tenir una intervenció d'aquest tipus, i com a mínim una vegada en va sortir trasquilada.
Graham Greene era un autor catòlic, cosa que sovint queda reflectida en les seves obres. Per exemple, al final de Brighton Rock un dels personatges principals, la Rosa, té remordiments de consciència a causa d'haver dut una vida marital no ortodoxa. L'escena dels remordiments passa a dins d'una església, mentre ella es confessa. (1)
Llegir el final del llibre m'ha fet pensar en el final de la vida del germà del meu avi. La meva mare de vegades em parlava del seu tio, i gairebé sempre m'explicava el mateix fet. Més que de les diferents activitats artístiques del seu tio, em deia que tota la vida havia sigut ateu o agnòstic, que el tema religiós no el preocupava, però que quan va ser conscient que s'acostava el moment de la mort llavors hi va pensar.
Es veu que llavors no estava del tot tranquil, pel que fa a la "inexistència" de Déu. I és clar, ell feia anys "que vivia en pecat" amb la seva parella, sense haver-se casat. Ja passa, que la gent es torna fràgil i poruga, quan veu que la mort s'apropa (o més "lúcida", segons el punt de vista de les persones com la meva mare).
El cas és que la meva mare li va dur a casa un mossèn, per tal que ell abans de morir "fes les paus amb Déu". Segons el relat de la meva mare, el resultat va ser que el meu tio va anar dient: "No crec però vull creure en Déu Pare totpoderós, creador del cel i la terra..." (2)
Fins a quin punt en aquell moment ell deia el que deia de cor o pressionat per ella? Ves a saber. Fos d'una manera o d'una altra, la meva mare quan m'ho explicava em remarcava aquell "vull creure", per tal que jo en prengués nota. Em deia: "Ho veus? No és un impediment si no creus, ho pots demanar, i llavors se't concedirà". Pobre mare meva, els disgustos que va tenir per culpa de sortir jo com el seu tio, tan descregut...
--
(1) Només he llegit el primer i l'últim capítol del llibre, perquè no tinc tirada a llegir novel.les, i encara menys d'aquest tipus.
(2) La meva mare en moments així podia ser molt intervencionista i insistent. Cosa també comprensible, des del seu punt de vista, perquè si ella creia que el més important de la vida era al final poder anar al Cel, era normal, fins i tot obligat, que actués d'aquella manera. No va ser l'únic cas en què va tenir una intervenció d'aquest tipus, i com a mínim una vegada en va sortir trasquilada.
6 de maig 2018
El germà del meu avi
Fill d'una família de fabricants d'una capital de comarca, el germà del meu avi no va seguir la tradició familiar i va optar per una vida d'artista i una mica bohèmia.
Va arribar a dirigir algunes pel.lícules, obres de teatre i comèdies musicals. També va fer de guionista (d'altres pel.lícules i obres de teatre).
A banda de al cine i al teatre, es va dedicar a escriure lletres de cançons. Unes lletres que sovint venia a intèrprets coneguts de la seva època, de manera que moltes d'aquelles lletres han quedat associades al cantant (o al músic que les musicava), i no a ell.
Sempre anava just de diners. Amb aquell tipus de feines els seus ingressos eren irregulars. Hi ha qui diu que la seva escassedat econòmica s'explicava també perquè era generós, ja que quan tenia diners no li dolia compartir-los. Hi ha qui diu que la seva presumpta generositat era fruit d'una anècdota malinterpretada, i que de fet era un vividor, que tenia el costum de demanar diners a familiars i coneguts sempre que venia a tomb (això dels "sablazos" que no sé com es diu en català). De la segona opció, la de vividor, n'hi ha uns quants indicis.
Al marge del tema dels diners, en el que tothom coincideix és en què el germà del meu avi era una persona intel.ligent i creativa. I també afectuosa i sensible. Per exemple, era capaç de posar-se a plorar al mig del cine mentre veia Dumbo amb la seva neboda.
No es va casar mai. Un cop es va enamorar d'una cantant del Paral.lel, amb la qual havia fet alguna col.laboració professional com a lletrista.
Més endavant es va aparellar amb una dona. Alguns deien que "de mala reputació". Ell, però, va tenir una bona vida amb ella (van estar junts fins que ell va morir). Ella no era ben vista per la família d'ell, tant pel seu passat (o presumpte passat), com perquè no era una persona cultivada, sinó senzilla, elemental. I el cas és que la cultura i les formes eren importants per a la meva família materna, segons com una mica elitista (i preocupada pel "què diran").
És sobretot per això, pel fet que el germà del meu avi va ser capaç de no tenir por de desafiar les convencions socials i familiars, que em cau bé. També m'atrau la seva tirada bohèmia, però no la de vividor (si és que era el cas), perquè fer el que et ve de gust arrepenjant-te en els altres no m'ha semblat mai cap virtut.
El germà del meu avi va morir molt jove, als 38 anys.
Es deia Joan Lladó, va néixer a Igualada el 1918 i va morir a Barcelona el 1956. La pel.licula més coneguda de les quatre que va dirigir és l'última, el mateix any que va morir, "El difunto és un vivo" (un "remake" de la pel.lícula homònima d'Ignacio F. Iquino de 1941). (1)
De les lletres de cançons que va escriure i que va vendre la més coneguda és "Tarde de futbol", amb música de Josep Casas Augé i gravada per la Rina Celi el 1943. És clar, que ell fos l'autor de la lletra no es pot demostrar, perquè no ha quedat enregistrat a cap lloc. De la mateixa manera que no es pot demostrar que a l'Augusto Algueró, entre altres lletres, el 1941 li va vendre la de "Claro de luna". Del germà del meu avi es pot dir que com a lletrista va ser "un gran negre". (2)
La Rina Celi era la cantant de la qual ell es va enamorar, cosa gens sorprenent, perquè era guapíssima (i es veu que també molt bona persona, això segon no ho he tret dels relats familiars, sinó d'altres fonts).
La dona que va viure amb ell els seus últims anys es deia Mercedes. Com que la família d'ell (és a dir la meva) aviat la va oblidar, em sembla bé ara recordar-ne si més no el nom (el cognom no el sé).
El germà del meu avi va aprendre l'anglès de manera autodidacta, sobretot a través de la seva afició a les cançons. El coneixement de l'anglès li va permetre traduir al castellà Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene (traduïda com a "Brighton, parque de atracciones", Luis de Caralt, Barcelona, 1954). És molt probable que aquest encàrrec li arribés a través dels seus contactes amb gent del cine. (3)
Com que va morir tan jove, és fàcil pensar que la vida del germà del meu avi hauria pogut ser artísticament molt més fructífera. De fet, les quatre pel.lícules que va dirigir les va dirigir durant els últims tres anys de la seva vida (abans sobretot havia fet d'ajudant de direcció), cosa que permet suposar que si no hagués mort tan aviat, la seva filmografia hauria pogut ser més extensa. I també els seus guions, les seves direccions teatrals, la llista de lletres de cançons...
Com que el germà del meu avi no va tenir fills (només nebots i nebodes, amb els seus respectius fills i filles, com jo), el seu record es va desdibuixant amb més rapidesa que si n'hagués tingut. La vida és efímera, i els records també, encara més en alguns casos. Aquest és el principal pensament que em queda, després d'aquest repàs de la vida (del poc que sé de la vida) del germà del meu avi. (4) (5)
--
(1) L'activitat cinematogràfica del germà del meu avi la va desenvolupar tota dins d'IFI, la productora d'Ignacio F. Iquino.
(2) "Tarde de fútbol" es va fer molt popular, sobretot perquè el programa de ràdio "Carrusel deportivo" (de la Cadena SER) la va adoptar com a sintonia del programa.
(3) De fet, m'he posat a escriure aquest text després d'haver trobat en una llibreria de vell un exemplar d'aquest llibre, de la tercera edició, del mateix any que la primera.
(4) Del poc que sé de la seva biografia. I de les seves obres: segurament en queden d'ocultes que mai se sabrà que van ser obres seves. De fet, de la traducció del llibre de Graham Greene ningú de la família en sabia res, fins que fa potser un any una parenta se'n va assabentar, més de 60 anys després de la seva publicació.
(5) A l'article sobre ell de la viquipèdia hi ha la referència d'algun document que, a banda dels records familiars, m'ha servit per completar aquest escrit:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Llad%C3%B3_Bausili
Va arribar a dirigir algunes pel.lícules, obres de teatre i comèdies musicals. També va fer de guionista (d'altres pel.lícules i obres de teatre).
A banda de al cine i al teatre, es va dedicar a escriure lletres de cançons. Unes lletres que sovint venia a intèrprets coneguts de la seva època, de manera que moltes d'aquelles lletres han quedat associades al cantant (o al músic que les musicava), i no a ell.
Sempre anava just de diners. Amb aquell tipus de feines els seus ingressos eren irregulars. Hi ha qui diu que la seva escassedat econòmica s'explicava també perquè era generós, ja que quan tenia diners no li dolia compartir-los. Hi ha qui diu que la seva presumpta generositat era fruit d'una anècdota malinterpretada, i que de fet era un vividor, que tenia el costum de demanar diners a familiars i coneguts sempre que venia a tomb (això dels "sablazos" que no sé com es diu en català). De la segona opció, la de vividor, n'hi ha uns quants indicis.
Al marge del tema dels diners, en el que tothom coincideix és en què el germà del meu avi era una persona intel.ligent i creativa. I també afectuosa i sensible. Per exemple, era capaç de posar-se a plorar al mig del cine mentre veia Dumbo amb la seva neboda.
No es va casar mai. Un cop es va enamorar d'una cantant del Paral.lel, amb la qual havia fet alguna col.laboració professional com a lletrista.
Més endavant es va aparellar amb una dona. Alguns deien que "de mala reputació". Ell, però, va tenir una bona vida amb ella (van estar junts fins que ell va morir). Ella no era ben vista per la família d'ell, tant pel seu passat (o presumpte passat), com perquè no era una persona cultivada, sinó senzilla, elemental. I el cas és que la cultura i les formes eren importants per a la meva família materna, segons com una mica elitista (i preocupada pel "què diran").
És sobretot per això, pel fet que el germà del meu avi va ser capaç de no tenir por de desafiar les convencions socials i familiars, que em cau bé. També m'atrau la seva tirada bohèmia, però no la de vividor (si és que era el cas), perquè fer el que et ve de gust arrepenjant-te en els altres no m'ha semblat mai cap virtut.
El germà del meu avi va morir molt jove, als 38 anys.
Es deia Joan Lladó, va néixer a Igualada el 1918 i va morir a Barcelona el 1956. La pel.licula més coneguda de les quatre que va dirigir és l'última, el mateix any que va morir, "El difunto és un vivo" (un "remake" de la pel.lícula homònima d'Ignacio F. Iquino de 1941). (1)
De les lletres de cançons que va escriure i que va vendre la més coneguda és "Tarde de futbol", amb música de Josep Casas Augé i gravada per la Rina Celi el 1943. És clar, que ell fos l'autor de la lletra no es pot demostrar, perquè no ha quedat enregistrat a cap lloc. De la mateixa manera que no es pot demostrar que a l'Augusto Algueró, entre altres lletres, el 1941 li va vendre la de "Claro de luna". Del germà del meu avi es pot dir que com a lletrista va ser "un gran negre". (2)
La Rina Celi era la cantant de la qual ell es va enamorar, cosa gens sorprenent, perquè era guapíssima (i es veu que també molt bona persona, això segon no ho he tret dels relats familiars, sinó d'altres fonts).
La dona que va viure amb ell els seus últims anys es deia Mercedes. Com que la família d'ell (és a dir la meva) aviat la va oblidar, em sembla bé ara recordar-ne si més no el nom (el cognom no el sé).
El germà del meu avi va aprendre l'anglès de manera autodidacta, sobretot a través de la seva afició a les cançons. El coneixement de l'anglès li va permetre traduir al castellà Brighton Rock, de l'escriptor Graham Greene (traduïda com a "Brighton, parque de atracciones", Luis de Caralt, Barcelona, 1954). És molt probable que aquest encàrrec li arribés a través dels seus contactes amb gent del cine. (3)
Com que va morir tan jove, és fàcil pensar que la vida del germà del meu avi hauria pogut ser artísticament molt més fructífera. De fet, les quatre pel.lícules que va dirigir les va dirigir durant els últims tres anys de la seva vida (abans sobretot havia fet d'ajudant de direcció), cosa que permet suposar que si no hagués mort tan aviat, la seva filmografia hauria pogut ser més extensa. I també els seus guions, les seves direccions teatrals, la llista de lletres de cançons...
Com que el germà del meu avi no va tenir fills (només nebots i nebodes, amb els seus respectius fills i filles, com jo), el seu record es va desdibuixant amb més rapidesa que si n'hagués tingut. La vida és efímera, i els records també, encara més en alguns casos. Aquest és el principal pensament que em queda, després d'aquest repàs de la vida (del poc que sé de la vida) del germà del meu avi. (4) (5)
--
(1) L'activitat cinematogràfica del germà del meu avi la va desenvolupar tota dins d'IFI, la productora d'Ignacio F. Iquino.
(2) "Tarde de fútbol" es va fer molt popular, sobretot perquè el programa de ràdio "Carrusel deportivo" (de la Cadena SER) la va adoptar com a sintonia del programa.
(3) De fet, m'he posat a escriure aquest text després d'haver trobat en una llibreria de vell un exemplar d'aquest llibre, de la tercera edició, del mateix any que la primera.
(4) Del poc que sé de la seva biografia. I de les seves obres: segurament en queden d'ocultes que mai se sabrà que van ser obres seves. De fet, de la traducció del llibre de Graham Greene ningú de la família en sabia res, fins que fa potser un any una parenta se'n va assabentar, més de 60 anys després de la seva publicació.
(5) A l'article sobre ell de la viquipèdia hi ha la referència d'algun document que, a banda dels records familiars, m'ha servit per completar aquest escrit:
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Llad%C3%B3_Bausili
5 de maig 2018
Parents llunyans
Avís previ: el que explicaré a continuació és intranscendent (potser hauria d'afegir "com tot el que escric"...), però el cas és que com que de vegades ens agrada divagar sobre els nostres hipotètics avantpassats i els nostres possibles parents més o menys llunyans, m'ha fet gràcia recollir aquestes informacions (que de fet m'he trobat de casualitat, buscant altres coses). Fet l'advertiment, segueixo:
"Enrique Alonso-Martínez Saumell nació el 22 de junio de 1915, en Madrid. Fue abogado en el cuerpo técnico de la Administración civil del Estado. Falleció el 21 de mayo de 2007, en Madrid."
És una nota a peu de pàgina (la 182) del llibre "DYA: La Academia y Residencia en la historia del Opus Dei (1933-1936)", de José Luis González Gullón (Rialp, 2016). En el cos del text d'aquesta pàgina, Enrique Alonso-Martínez Saumell només és citat entre la llista de participants en un recés espiritual organitzat per Escrivá de Balaguer l'abril de 1934 a Madrid.
Andrés Vázquez de Prada, en alguns dels seus llibres sobre Escrivá de Balaguer, també cita Enrique Alonso-Martínez Saumell (però ara em fa mandra buscar les referències exactes). (1)
L'Enrique Alonso Martínez (en aquest cas sense guionet entre Alonso i Martínez, i per tant, en ser ja dos cognoms, sense el Saumell final) surt també a una altra publicació sobre l'Opus, però aquesta no pertanyent "a la literatura oficial", sinó a la crítica, "Historia oral del Opus Dei" (Alberto Moncada, Plaza y Janés, 1987). Hi surt en la reproducció d'una cita de Miguel Fisac:
"En la admisión había que formalizar la entrada escribiendo una carta al padre Escrivá -cuenta Fisac- aunque a mí me la hicieron escribir después, pues fue el propio padre el que me incorporó a la Obra, sin que yo tuviera el valor suficiente para negarme. A los pocos meses había una pequeña ceremonia: la oblación, en que uno hacía los votos delante de la cruz de palo, en presencia de testigos. Yo recuerdo haberla visto hacer a Álvaro Portillo, Enrique Alonso Martínez y José Ramón Herrero en el año 1936." (2) (3)
Ves per on, semblava que la meva mare havia sigut la primera persona de la família que s'havia fet de l'Opus, i segons aquestes informacions resulta que hi hauria aquest "parent", sens dubte molt llunyà (de la branca paterna), que se n'hauria fet més de vint anys abans que ella.
Això sí, la meva mare s'hi va quedar fins que es va morir, mentre que aquest Enrique Alonso-Martínez Saumell sembla que més tard en va sortir, però no ho puc assegurar. (4)
L'esquela es va publicar el 28 de maig de 2007 a l'ABC.
--
(1) Em sembla que surt a "El Fundador del Opus Dei. II. Dios y audacia".
(2) No poso la pàgina perquè ho he mirat en una edició digital sense paginar.
(3) L'Enrique tenia un germà que es deia Fernando (surt a l'esquela), que també es va acostar a l'Opus: "Fernando Alonso-Martínez Saumell, nacido en Madrid (1917), conoció al Autor [Escrivá de Balaguer] en 1935, con ocasión de frecuentar la Residencia DYA, llevado por su hermano Enrique. Participó de los medios de formación espiritual que impartía San Josemaría. Durante la guerra tuvo relación epistolar con el Fundador del Opus Dei desde que éste se instaló en Burgos." librosopusdei.com/camino-24/ (consulta, 2017)
(4) Només en tinc un indici i no sé fins a quin punt és fiable:
www.opus-info.org/index.php?title=Lista_de_los_primeros_miembros_del_Opus_Dei (consulta, 2017)
"Enrique Alonso-Martínez Saumell nació el 22 de junio de 1915, en Madrid. Fue abogado en el cuerpo técnico de la Administración civil del Estado. Falleció el 21 de mayo de 2007, en Madrid."
És una nota a peu de pàgina (la 182) del llibre "DYA: La Academia y Residencia en la historia del Opus Dei (1933-1936)", de José Luis González Gullón (Rialp, 2016). En el cos del text d'aquesta pàgina, Enrique Alonso-Martínez Saumell només és citat entre la llista de participants en un recés espiritual organitzat per Escrivá de Balaguer l'abril de 1934 a Madrid.
Andrés Vázquez de Prada, en alguns dels seus llibres sobre Escrivá de Balaguer, també cita Enrique Alonso-Martínez Saumell (però ara em fa mandra buscar les referències exactes). (1)
L'Enrique Alonso Martínez (en aquest cas sense guionet entre Alonso i Martínez, i per tant, en ser ja dos cognoms, sense el Saumell final) surt també a una altra publicació sobre l'Opus, però aquesta no pertanyent "a la literatura oficial", sinó a la crítica, "Historia oral del Opus Dei" (Alberto Moncada, Plaza y Janés, 1987). Hi surt en la reproducció d'una cita de Miguel Fisac:
"En la admisión había que formalizar la entrada escribiendo una carta al padre Escrivá -cuenta Fisac- aunque a mí me la hicieron escribir después, pues fue el propio padre el que me incorporó a la Obra, sin que yo tuviera el valor suficiente para negarme. A los pocos meses había una pequeña ceremonia: la oblación, en que uno hacía los votos delante de la cruz de palo, en presencia de testigos. Yo recuerdo haberla visto hacer a Álvaro Portillo, Enrique Alonso Martínez y José Ramón Herrero en el año 1936." (2) (3)
Ves per on, semblava que la meva mare havia sigut la primera persona de la família que s'havia fet de l'Opus, i segons aquestes informacions resulta que hi hauria aquest "parent", sens dubte molt llunyà (de la branca paterna), que se n'hauria fet més de vint anys abans que ella.
Això sí, la meva mare s'hi va quedar fins que es va morir, mentre que aquest Enrique Alonso-Martínez Saumell sembla que més tard en va sortir, però no ho puc assegurar. (4)
L'esquela es va publicar el 28 de maig de 2007 a l'ABC.
--
(1) Em sembla que surt a "El Fundador del Opus Dei. II. Dios y audacia".
(2) No poso la pàgina perquè ho he mirat en una edició digital sense paginar.
(3) L'Enrique tenia un germà que es deia Fernando (surt a l'esquela), que també es va acostar a l'Opus: "Fernando Alonso-Martínez Saumell, nacido en Madrid (1917), conoció al Autor [Escrivá de Balaguer] en 1935, con ocasión de frecuentar la Residencia DYA, llevado por su hermano Enrique. Participó de los medios de formación espiritual que impartía San Josemaría. Durante la guerra tuvo relación epistolar con el Fundador del Opus Dei desde que éste se instaló en Burgos." librosopusdei.com/camino-24/ (consulta, 2017)
(4) Només en tinc un indici i no sé fins a quin punt és fiable:
www.opus-info.org/index.php?title=Lista_de_los_primeros_miembros_del_Opus_Dei (consulta, 2017)
24 de febr. 2018
Visita al ginecòleg
"Shhhhhh… como sucede con gran parte de los temas relacionados con la salud de la vagina, las mujeres en general creamos un manto de silencio alrededor y preferimos no hablar de ella. Y mucho menos cuando se trata de enfermedades o problemas de la vagina como el prolapso vaginal." Aliza A. Lifshitz (1)
Unes setmanes abans que morís vaig acompanyar la meva mare al ginecòleg. Uns dies abans ella ja hi havia anat amb la seva germana, va ser llavors que el ginecòleg la va visitar i li va dir que el problema que tenia era un prolapse vaginal, i que era aconsellable operar per tal d'evitar no recordo exactament quines eventuals complicacions.
El dia que hi vaig anar jo només es tractava d'aclarir els detalls de l'operació. El ginecòleg li va dir que amb el que li passava hi havia dues alternatives, una menys invasiva, retallant la part de la vagina que se li despenjava, i una altra que consistia "en treure-ho tot", per tal d'evitar futurs problemes.
Ell va dir que era partidari de la segona opció, i la seva opinió la va acompanyar d'un comentari més o menys així: "Amb l'edat que té, i vídua, al capdavall ja és igual treure-ho tot", donant per suposat (sense que ningú li hagués dit res ni li hagués donat cap mena de permís), que òbviament la vida sexual de la meva mare s'havia acabat completament.
Em va semblar del tot indelicat i fora de lloc. Perquè no li va preguntar quina opció preferia ella (per a la qual cosa no calia fer cap referència a la seva vida sexual, sinó només exposar les diferents conseqüències de cada opció i deixar que ella decidís), sinó que va donar per fet el tipus de vida que li tocava a una dona de la seva edat i a més vídua. El tipus de vida que li tocava i, en conseqüència, el tipus d'operació que s'esqueia.
Es va equivocar per triplicat. En primer lloc, pel que va dir. En segon lloc, per com ho va dir, amb el to frívol amb què ho va fer. En tercer lloc, pel context, estant-hi jo davant, com si fos el més normal del món que jo, el fill, estigués al corrent de la vida sexual de la meva mare, quan de fet mai n'havíem parlat ni una sola paraula; ell això no tenia perquè saber-ho, però per descomptat hauria d'haver pensat "que era ben possible que fos així".
No vaig dir res, perquè dir qualsevol cosa hauria estat pitjor, tenint en compte el sentit del pudor de la meva mare. Si jo hagués dit alguna cosa (de fet, només que en aquell moment "l'hagués mirat a ella"), ella encara s'hauria sentit més incòmoda. Em va indignar... i vaig callar.
Després, quan més endavant vaig anar recollint informació relacionada amb la manera com els ginecòlegs tracten les dones, vaig descobrir que aquell tipus de tracte no era una excepció:
“Por lo general acudir a una consulta de ginecología es una experiencia en la que las mujeres nos sentimos vulnerables. (...) Que traten tu cuerpo como algo sobre lo que tienen derecho a opinar sin respeto es algo común para las mujeres." Jara Pérez (2)
No sé per quin motiu la meva mare va triar aquell ginecòleg, em sembla que anteriorment no s'havia visitat amb ell. Sé que era un dels metges de la llista de l'assegurança a la qual estava ella afiliada, però no sé si hi va haver algun altre element que fes que es decidís per aquella opció. Una opció que a més des del primer moment era estranya, perquè era un home bastant gran, crec que passava dels setanta anys, i ella el va triar no només perquè li fes el diagnòstic, sinó també perquè li fes la cirurgia.
Al cap d'unes setmanes la meva mare havia mort. Una part important de la responsabilitat de la seva mort va ser algun error d'aquell metge, afegit a altres errors de l'hospital, i a les complicacions que es van anar acumulant a causa de l'acumulació d'errors. Però d'això ja n'he parlat altres vegades. (3)
Avui del que volia parlar era només de la manera indelicada com la va tractar aquell metge el dia que jo hi vaig anar. (4)
--
(1) www.vidaysalud.com/diario/mujeres/prolapso-vaginal-el-secreto-mejor-guardado-de-muchas-mujeres/ (consultat el 2017)
(2) Citada per Elisa Victoria a "Cosas que los ginecólogos deberían dejar de hacer", El País, Tentaciones, 19/07/2017
(3) N'he parlat alguna altra vegada, i quan ho he fet ja he dit també que aquells errors al final van provocar una mort que a mi em va semblar providencial: morint llavors, la meva mare es va estalviar anys d'una vida molt difícil i que a ella li feien molta por.
(4) Una manera que té relació amb la negació de l'existència de desig sexual en les persones grans, i del seu dret a satisfer-lo, sobretot en el cas de les dones. De fet, en el cas de la meva mare suposo que ella ja coincidia amb el criteri del ginecòleg, però el seu comentari explícit i indelicat segur que la va incomodar, i encara més estant jo allí.
Unes setmanes abans que morís vaig acompanyar la meva mare al ginecòleg. Uns dies abans ella ja hi havia anat amb la seva germana, va ser llavors que el ginecòleg la va visitar i li va dir que el problema que tenia era un prolapse vaginal, i que era aconsellable operar per tal d'evitar no recordo exactament quines eventuals complicacions.
El dia que hi vaig anar jo només es tractava d'aclarir els detalls de l'operació. El ginecòleg li va dir que amb el que li passava hi havia dues alternatives, una menys invasiva, retallant la part de la vagina que se li despenjava, i una altra que consistia "en treure-ho tot", per tal d'evitar futurs problemes.
Ell va dir que era partidari de la segona opció, i la seva opinió la va acompanyar d'un comentari més o menys així: "Amb l'edat que té, i vídua, al capdavall ja és igual treure-ho tot", donant per suposat (sense que ningú li hagués dit res ni li hagués donat cap mena de permís), que òbviament la vida sexual de la meva mare s'havia acabat completament.
Em va semblar del tot indelicat i fora de lloc. Perquè no li va preguntar quina opció preferia ella (per a la qual cosa no calia fer cap referència a la seva vida sexual, sinó només exposar les diferents conseqüències de cada opció i deixar que ella decidís), sinó que va donar per fet el tipus de vida que li tocava a una dona de la seva edat i a més vídua. El tipus de vida que li tocava i, en conseqüència, el tipus d'operació que s'esqueia.
Es va equivocar per triplicat. En primer lloc, pel que va dir. En segon lloc, per com ho va dir, amb el to frívol amb què ho va fer. En tercer lloc, pel context, estant-hi jo davant, com si fos el més normal del món que jo, el fill, estigués al corrent de la vida sexual de la meva mare, quan de fet mai n'havíem parlat ni una sola paraula; ell això no tenia perquè saber-ho, però per descomptat hauria d'haver pensat "que era ben possible que fos així".
No vaig dir res, perquè dir qualsevol cosa hauria estat pitjor, tenint en compte el sentit del pudor de la meva mare. Si jo hagués dit alguna cosa (de fet, només que en aquell moment "l'hagués mirat a ella"), ella encara s'hauria sentit més incòmoda. Em va indignar... i vaig callar.
Després, quan més endavant vaig anar recollint informació relacionada amb la manera com els ginecòlegs tracten les dones, vaig descobrir que aquell tipus de tracte no era una excepció:
“Por lo general acudir a una consulta de ginecología es una experiencia en la que las mujeres nos sentimos vulnerables. (...) Que traten tu cuerpo como algo sobre lo que tienen derecho a opinar sin respeto es algo común para las mujeres." Jara Pérez (2)
No sé per quin motiu la meva mare va triar aquell ginecòleg, em sembla que anteriorment no s'havia visitat amb ell. Sé que era un dels metges de la llista de l'assegurança a la qual estava ella afiliada, però no sé si hi va haver algun altre element que fes que es decidís per aquella opció. Una opció que a més des del primer moment era estranya, perquè era un home bastant gran, crec que passava dels setanta anys, i ella el va triar no només perquè li fes el diagnòstic, sinó també perquè li fes la cirurgia.
Al cap d'unes setmanes la meva mare havia mort. Una part important de la responsabilitat de la seva mort va ser algun error d'aquell metge, afegit a altres errors de l'hospital, i a les complicacions que es van anar acumulant a causa de l'acumulació d'errors. Però d'això ja n'he parlat altres vegades. (3)
Avui del que volia parlar era només de la manera indelicada com la va tractar aquell metge el dia que jo hi vaig anar. (4)
--
(1) www.vidaysalud.com/diario/mujeres/prolapso-vaginal-el-secreto-mejor-guardado-de-muchas-mujeres/ (consultat el 2017)
(2) Citada per Elisa Victoria a "Cosas que los ginecólogos deberían dejar de hacer", El País, Tentaciones, 19/07/2017
(3) N'he parlat alguna altra vegada, i quan ho he fet ja he dit també que aquells errors al final van provocar una mort que a mi em va semblar providencial: morint llavors, la meva mare es va estalviar anys d'una vida molt difícil i que a ella li feien molta por.
(4) Una manera que té relació amb la negació de l'existència de desig sexual en les persones grans, i del seu dret a satisfer-lo, sobretot en el cas de les dones. De fet, en el cas de la meva mare suposo que ella ja coincidia amb el criteri del ginecòleg, però el seu comentari explícit i indelicat segur que la va incomodar, i encara més estant jo allí.
7 de febr. 2018
El que va quedar per dir
"Potser ara puguis entendre el que et vaig dir al principi: els morts pesen, no tant per la seva absència, com per allò que entre nosaltres i ells no ha sigut dit." Susanna Tamaro (1)
Mai no vaig fer preguntes al meu pare sobre la seva vida, i quan em vaig adonar que hi havia moltes preguntes que m'agradaria poder-les-hi fer, ja era massa tard. Ell ja no podia contestar-les, era presoner de l'alzheimer.
De les diferents preguntes que m'hauria agradat fer-li (i que no sé si m'hauria volgut contestar, aquesta és una altra història) moltes, a mesura que m'he anat fent gran, per a mi han anat perdent l'interès que en algun moment m'havien desvetllat.
No li faria ja segons quina mena de preguntes, perquè ara ja sé que les vides de la gent sovint són complicades, de vegades resultat de diferents atzars, cops de sort o desgràcies, pors, impotències... Només els sants de guix tenen vides estables i impecables.
Sovint les vides són més trobades que triades, per molt que ens vulguem pensar que en tenim el control i que podem decidir cap on volem que vagin. De manera que si és el cas (i ho és més sovint del que ens pensem) que mana més el corrent que el timó, a tomb de què venen els judicis?
Si ara ell fos viu, me'l miraria amb ulls diferents de com me'l mirava quan ell estava en perfectes condicions i jo tot ho discutia perquè em pensava que jo era molt espavilat. El pas dels anys, si no ets massa soberg o massa ruc, el normal és que et faci veure les coses de manera diferent. Amb una mica de sort el pas del temps fa que no et miris tant el melic, que puguis veure els altres amb ulls més equànimes, i sobretot més afectuosos, més tranquils.
Si ara pogués, de l'antiga llista de preguntes suposo que al meu pare només n'hi faria una, aquesta: es va arribar a adonar en algun moment que la seva dona no era i no podia ser com ell volia que fos?
M'hauria agradat poder-li fer aquesta pregunta, i ser capaç de fer-la-hi sense cap ànim de judicar res, només amb la voluntat d'entendre. Ser capaç de fer-li la pregunta de manera que ell s'adonés que jo m'adonava del difícil que havia sigut la seva vida al costat de la meva mare (a causa de les oscil.lacions emocionals d'ella). Que fos capaç d'adonar-se que jo ja no era aquell fill que tot ho discutia sinó un fill que, a aquelles alçades de la vida, tenia ganes de fer les paus amb tothom, i per tant i de manera prioritària també amb ell, el meu pare.
Amb la meva mare vaig tenir la possibilitat de la reconciliació, la possibilitat de la construcció d'una relació diferent de quan jo era jove i tot era complicat. Amb ella el retrobament va ser un recorregut a través de les paraules, a través de les mirades, a través dels silencis, a través d'aquells anys afegits... Però amb el meu pare no vaig tenir aquesta sort, aquesta oportunitat. Quan el vaig retrobar, ell ja no era ell. I per tant no hi va poder haver l'opció d'intentar reparar el nostre passat complicat.
Torno a les preguntes. He dit abans que al meu pare només n'hi faria una. I alhora penso que ni la que he dit tindria sentit. A les acaballes de la seva vida, si hi hagués resposta, fos quina fos la resposta, quin sentit o utilitat tindria "per a ell"?
Per a ell, segurament, tindria sentit "parlar del que volgués parlar", no del que algú altre tingués interès a parlar. Perquè quan ets gran, i estàs cansat del pes de la vida, suposo que el que busques no són ni grans preguntes ni grans respostes, sinó només quietud, afecte i comprensió.
Per tant, al meu pare, si quan el vaig retrobar encara hi hagués pogut parlar, suposo que el que m'hauria agradat hauria sigut dir-li només que havia sigut un bon pare per a mi, i que li ho agraïa, que aquest era el meu resum en relació a ell. Dir-li només això. I fer-li una abraçada.
--
(1) Traducció meva de la traducció castellana, "Donde el corazón te lleve", Seix Barral, 1994 (p. 167)
Mai no vaig fer preguntes al meu pare sobre la seva vida, i quan em vaig adonar que hi havia moltes preguntes que m'agradaria poder-les-hi fer, ja era massa tard. Ell ja no podia contestar-les, era presoner de l'alzheimer.
De les diferents preguntes que m'hauria agradat fer-li (i que no sé si m'hauria volgut contestar, aquesta és una altra història) moltes, a mesura que m'he anat fent gran, per a mi han anat perdent l'interès que en algun moment m'havien desvetllat.
No li faria ja segons quina mena de preguntes, perquè ara ja sé que les vides de la gent sovint són complicades, de vegades resultat de diferents atzars, cops de sort o desgràcies, pors, impotències... Només els sants de guix tenen vides estables i impecables.
Sovint les vides són més trobades que triades, per molt que ens vulguem pensar que en tenim el control i que podem decidir cap on volem que vagin. De manera que si és el cas (i ho és més sovint del que ens pensem) que mana més el corrent que el timó, a tomb de què venen els judicis?
Si ara ell fos viu, me'l miraria amb ulls diferents de com me'l mirava quan ell estava en perfectes condicions i jo tot ho discutia perquè em pensava que jo era molt espavilat. El pas dels anys, si no ets massa soberg o massa ruc, el normal és que et faci veure les coses de manera diferent. Amb una mica de sort el pas del temps fa que no et miris tant el melic, que puguis veure els altres amb ulls més equànimes, i sobretot més afectuosos, més tranquils.
Si ara pogués, de l'antiga llista de preguntes suposo que al meu pare només n'hi faria una, aquesta: es va arribar a adonar en algun moment que la seva dona no era i no podia ser com ell volia que fos?
M'hauria agradat poder-li fer aquesta pregunta, i ser capaç de fer-la-hi sense cap ànim de judicar res, només amb la voluntat d'entendre. Ser capaç de fer-li la pregunta de manera que ell s'adonés que jo m'adonava del difícil que havia sigut la seva vida al costat de la meva mare (a causa de les oscil.lacions emocionals d'ella). Que fos capaç d'adonar-se que jo ja no era aquell fill que tot ho discutia sinó un fill que, a aquelles alçades de la vida, tenia ganes de fer les paus amb tothom, i per tant i de manera prioritària també amb ell, el meu pare.
Amb la meva mare vaig tenir la possibilitat de la reconciliació, la possibilitat de la construcció d'una relació diferent de quan jo era jove i tot era complicat. Amb ella el retrobament va ser un recorregut a través de les paraules, a través de les mirades, a través dels silencis, a través d'aquells anys afegits... Però amb el meu pare no vaig tenir aquesta sort, aquesta oportunitat. Quan el vaig retrobar, ell ja no era ell. I per tant no hi va poder haver l'opció d'intentar reparar el nostre passat complicat.
Torno a les preguntes. He dit abans que al meu pare només n'hi faria una. I alhora penso que ni la que he dit tindria sentit. A les acaballes de la seva vida, si hi hagués resposta, fos quina fos la resposta, quin sentit o utilitat tindria "per a ell"?
Per a ell, segurament, tindria sentit "parlar del que volgués parlar", no del que algú altre tingués interès a parlar. Perquè quan ets gran, i estàs cansat del pes de la vida, suposo que el que busques no són ni grans preguntes ni grans respostes, sinó només quietud, afecte i comprensió.
Per tant, al meu pare, si quan el vaig retrobar encara hi hagués pogut parlar, suposo que el que m'hauria agradat hauria sigut dir-li només que havia sigut un bon pare per a mi, i que li ho agraïa, que aquest era el meu resum en relació a ell. Dir-li només això. I fer-li una abraçada.
--
(1) Traducció meva de la traducció castellana, "Donde el corazón te lleve", Seix Barral, 1994 (p. 167)
24 de gen. 2018
Subscriure's a:
Missatges (Atom)