Estimada mare.
Escric això, "estimada mare", i m'adono que no recordo haver-t'ho dit mai. En alguna carta sí (com a forma protocol.lària d'inici), però de paraula, no ho tinc present.
Hauria estat bé que aquesta mena de paraules hagués estat més present en la nostra relació, perquè "les bones paraules" sempre ajuden a viure. Tot i que també hi ha altres llenguatges, altres realitats, i a mi em sembla que no devies dubtar del meu sentiment d'estima cap a tu, igual que jo no dubtava del teu. Encara que de vegades jo parlés amb duresa, encara que de vegades tu parlessis més de doctrines que d'afectes.
Però avui no toca parlar d'això, sinó d'una altra cosa.
Fa tretze anys que et vas morir, i no sé si te n'has assabentat, però he organitzat un bon embolic familiar. Se'm va acudir escriure sobre tu. Sobre les teves depressions, les teves creences, el teu matrimoni. Sobre la teva vida. I a sobre se'm va acudir fer-ho públic, més enllà de l'àmbit familiar. Vaja, una temeritat, tenint en compte com som de diferents els teus fills, com pensem i sentim diferent sobre moltes coses. Per exemple, sobre la legitimitat de parlar en públic de les històries familiars.
El cas és que a alguns germans no els ha agradat el que he fet, que hagi parlat d'aquestes coses. A la nostra família mai no s'havia fet una cosa semblant, de manera que ha sigut com si hagués trencat un pacte implícit, com si hagués violat un tabú.
Hi ha qui està convençut que el que he fet et desagrada. És raonable pensar-ho, perquè sóc conscient que dic coses que el normal és que et puguin desagradar. Per tant, diuen que com que no et poden agradar, no hauria d'haver dit el que he dit. M'hauria d'haver plantejat aquesta pregunta: "A tu t'agradaria?" I davant la presumible resposta negativa, deixar-ho estar.
Jo ho veig d'una altra manera. Crec que quan vivies m'havia de fer preguntes d'aquestes. I crec que me'n vaig fer unes quantes, i que molts cops vaig assumir el que m'imaginava que podien implicar les respostes. Com que eres viva ho vaig fer. I per això ara em sobten alguns comentaris. Com si els difunts fossin més importants que els vius. Mira, a mi se'm fa estrany.
D'altra banda, el que he escrit, encara que algunes coses estiguin molt més detallades, reflexionades, i documentades, en definitiva no són res nou: mentre vas viure, tots aquests temes (o la majoria), d'una manera o una altra, en un moment o un altre, van aparèixer en la nostra relació, en les nostres converses o en la nostra correspondència.
Potser aquesta és una altra cosa que a segons qui se li fa estranya (perquè la desconeix). Aquest passat entre tu i jo. Un passat que potser ells no van viure d'aquesta manera. Potser perquè aquests temes complicats ells els van voler evitar quan vivies, i potser per això, ara que estàs morta, tampoc en volen parlar. Per respecte, per pudor, per por, per militància... pel que sigui, no ho sé.
No repetiré ara el que ja he exposat, crec que de manera clara i extensa, en el text motiu de la controvèrsia. Sobretot el que per a mi és el punt cabdal. És a dir, el fet que jo crec que hauries pogut tenir una vida més fàcil de la que vas tenir. Suposo que aquest és el principal tabú, i per tant el principal motiu del conflicte: que jo hagi dit això i ho hagi argumentat.
Què hi farem, cadascú honora els morts segons el seu criteri, i el meu criteri, evidentment, és diferent del d'algun dels meus germans. Mira, tu que no volies que quan morissis els germans tinguéssim problemes entre nosaltres, i al final ha passat, i resulta que jo n'he estat el causant. Ho sento, però no he sabut o no he volgut evitar-ho.
Deixa'm que encara et digui una darrera cosa: mentre vas viure, m'hauria agradat ser capaç de fer millor moltes coses relacionades amb tu, ser capaç d'estar més atent, de tractar-te més bé. De vegades hi penso. Sobretot, m'hauria agradat ser més afectuós.
Però del text que he escrit sobre tu, no me'n penedeixo, al contrari, és de les coses que estic més content d'haver fet. Encara que no agradi a alguns germans (l'objectiu no era que els agradés), encara que no t'agradi a tu (tampoc m'ho vaig proposar)... Encara que hagi provocat el que ha provocat, jo estic content d'haver-lo escrit.
Bé, si hi ha una vida després de la mort i el teu deu és compassiu amb els descreguts com jo, potser algun dia ens veurem al Cel (en conjunt no em considero una mala persona), i llavors ja en parlarem, del que he escrit (si és que cal) o del que convingui.
Una abraçada del teu fill descregut.
