"Entonces se daba cuenta de que él y su interlocutor hablaban cada uno de una cosa distinta." La peste, Albert Camus (1)
Fa anys vaig compartir amb alguns familiars uns escrits sobre la meva mare. Les reaccions d'aquests familiars van ser de diferents tipus, des del rebuig i la desautorització més absoluts, fins a la crítica positiva. En conjunt, de tota manera, la veritat és que la majoria d'opinions dels familiars van ser negatives, mentre que fora de l'àmbit familiar (també ho vaig compartir amb altres persones), la proporció va ser inversa, favorable de forma gairebé unànime.
Pel que fa als familiars, un m'ha explicat ara que llavors no ho va llegir, i que ha aprofitat el confinament per fer-ho. I m'ha comentat el que li ha semblat. M'ha dit que ell discrepava dels meus punts de vista sobre els aspectes religiosos de la vida de la meva mare. I també m'ha dit que li havien agradat algunes anècdotes simpàtiques o curioses que surten al text, unes anècdotes que ell no recordava bé, o que desconeixia.
Després, ha callat. Jo m'he quedat a l'espera per si afegia algun altre comentari, sobre algun altre aspecte del text, però no ha dit res més. I al cap de poc hem acabat parlant d'altres coses.
Quan ens hem separat, he pensat en el que m'havia comentat aquest familiar, sobre els aspectes religiosos i les anècdotes simpàtiques. Des del meu punt de vista, en el text el tema religiós és rellevant, fins i tot imprescindible, però no és el tema principal. I les anècdotes ajuden a entendre la meva mare, però no són tampoc la part principal de la història.
La part fonamental, la que a mi en definitiva em va motivar a escriure el text, és el grau de sofriment immens que va acompanyar bona part de la vida de la meva mare, a causa de les seves oscil.lacions emocionals, de les seves terribles etapes depressives. Sé que aquest familiar és del tot conscient dels inferns depressius pels quals va passar la meva mare, però també considero que probablement no havia llegit mai testimonis com els que jo havia recollit de la meva mare (referint-se ella a aquests inferns). Uns testimonis terribles, d'una rotunditat i força immenses. I que, des del meu punt de vista, haurien sigut mereixedors d'algun comentari per part d'aquest familiar. Sobretot, tenint en compte que, en canvi, sí que s'havia referit als altres dos temes. (2)
Ho reitero: aspecte, el del sofriment, era precisament el que a mi m'havia estimulat a escriure el text. Aquest era el meu propòsit, parlar d'aquest aspecte, fer-lo ben visible, amb tot el seu dramatisme i dolor; de fet, és el tema que travessa de punta a punta tot el text, el lligam que li dóna unitat. I per tant, la falta de cap comentari m'havia sobtat.
Penso que la seva la selecció o ressenya dels dos temes, religió i anècdotes, són, suposo, un indicador d'una determinada voluntat o forma de lectura, d'un prejudici previ que la condiciona, d'una actitud davant la qual tot s'hi subordina. Cosa que fa, en definitiva, que sigui poc rellevant el que hi hagi escrit, perquè tot és vist segons el color del vidre a través del qual es mira: el vidre que en aquest cas converteix la religió en sagrada i intocable, i la història familiar en un relat que ha de ser amable, sense ombres ni arestes.
Instal.lats en aquesta postura, si algú altre ens parla de negrors i malestars, les paraules que en parlen les veiem com una invasió incòmoda, indesitjable, i perillosa de cara al nostre equilibri potser treballosament construït (i metòdicament conservat). Per això un relat discrepant (o complementari), és negat (o ignorat, cosa més passadora i menys violenta).
No li vaig dir res, de tot el que estic explicant ara. Perquè amb els anys, he anat aprenent que en aquests casos el millor és deixar parlar, escoltar, i no dir res (no sempre me'n surto, però intento fer progressos). Escoltar... i si de cas, després, de vegades, fer el que faig ara, "pensar en veu alta" sobre allò que ha passat, és a dir (en el meu cas), escriure-ho. Tant com una forma d'ajudar-me a mi mateix a aclarir-me les idees, com també una forma de deixar "un testimoni", per si és el cas que, algú altre, algun dia, hi vol donar un cop d'ull.
--
(1) Taurus Ediciones, 1957 (p. 59). Traducció de Rosa Chacel (el llibre me l'he trobat fa pocs dies pel carrer).
(2) Aquí potser també podria ser escaient aquesta altra cita del mateix llibre de l'Albert Camus: "Por supuesto, un historiador, aunque sea un mero aficionado, siempre tiene documentos. El narrador de esta historia tiene los suyos." (p. 12)
28 de jul. 2020
24 de jul. 2020
Alegria i dol
"El duelo, más que cualquier otra experiencia vital, marca un antes y un después en el desarrollo evolutivo de cada uno." Isabel Fernández (1)
Torno al tema ja exposat altres vegades i que, expressat amb la claredat i fins i tot rotunditat que sovint el manifesto, suposo que potser sobta algunes persones: el de l'alegria per la mort del meu pare, i també per la mort de la meva mare.
A partir de la cita d'Isabel Fernández, ara exposaré una idea o sentiment (o idea "i" sentiment), paral.lel a aquesta "alegria" vinculada a la mort dels meus pares. I és que de fet, la meva va ser (i alhora segueix sent), "una alegria acompanyada de dol", no exactament per la pèrdua (podria dir "que ja estava tot o gairebé tot perdut"), sinó per la constatació que "s'havia abaixat definitivament aquell teló". I que per tant, "allò que m'hauria agradat fer millor ja no ho podria fer millor". De fet, aquesta era la veritable pèrdua, "l'ocasió": ja no era possible res (ser més amable, més comprensiu, més còmplice...). Ells ja no hi eren.
Una de les coses que diuen les persones que acompanyen processos de dol, o que teoritzen sobre aquest procés, com la Isabel Fernández (i que alhora forma part del sistema de creences general de la societat), és que els processos de dol han de seguir el seu curs, necessiten el seu temps. És a dir, es considera que el procés de dol és un procés lineal (de la llargada o durada que sigui, diferent segons les persones), amb un punt de destí, que ha de ser el de l'extinció del sentiment de dol (o si no extinció, com a mínim "amb un grau de dissolució" que permeti recuperar un mínim de normalitat i tranquil.litat en la vida quotidiana).
Jo potser parlo d'una cosa una mica diferent. Parlo d'un sentiment de dol que va emergint (com a resultat de la pèrdua), i que de mica en mica va ocupant un espai. I s'hi va aposentant, en aquest espai: "l'habita". En el meu cas, a més, jo no tinc cap intenció de fer-lo fora; l'objectiu no és "superar-lo", sinó intentar treure el millor possible "de la convivència amb aquest sentiment". Per això entenc que aquest dol del qual parlo potser és diferent d'allò que en general s'entén per dol; potser són parents, però no són iguals.
Més que d'un pes (que també hi és, però lleuger), per a mi aquest dol és "una presència". Presència i recordatori del passat, i alhora estímul per al present. És a dir, aquest dol o "presència de l'absència" també té un component clarament utilitari.
Els meus pares ja no existeixen, però el seu record i els sentiments que s'hi barregen (els seus i el d'altres persones que tampoc ja no hi són), sento que em conviden a estar atent, en la meva vida quotidiana, per tal d'evitar que, demà, no em passi (o si més no que no em passi tant), el que en part em passa avui amb l'ahir. (2)
--
(1) Inici del prefaci de "El duelo", d'Antonio Onofri i Cecilia La Rosa. Ediciones Pléyades, 2019
(2) Dit d'una altra manera, és un dol que té sentit si m'exhorta a detenir-me i a posar atenció a què només existeix el present, i que per tant haig d'estar pendent "de l'aquí i ara": les persones i relacions que tinc actualment al costat o al voltant. Si tot això no és així, si el dol i els records no condueixen cap a aquesta atenció al present, si no són "utilitaris"... quin sentit tenen?
Torno al tema ja exposat altres vegades i que, expressat amb la claredat i fins i tot rotunditat que sovint el manifesto, suposo que potser sobta algunes persones: el de l'alegria per la mort del meu pare, i també per la mort de la meva mare.
A partir de la cita d'Isabel Fernández, ara exposaré una idea o sentiment (o idea "i" sentiment), paral.lel a aquesta "alegria" vinculada a la mort dels meus pares. I és que de fet, la meva va ser (i alhora segueix sent), "una alegria acompanyada de dol", no exactament per la pèrdua (podria dir "que ja estava tot o gairebé tot perdut"), sinó per la constatació que "s'havia abaixat definitivament aquell teló". I que per tant, "allò que m'hauria agradat fer millor ja no ho podria fer millor". De fet, aquesta era la veritable pèrdua, "l'ocasió": ja no era possible res (ser més amable, més comprensiu, més còmplice...). Ells ja no hi eren.
Una de les coses que diuen les persones que acompanyen processos de dol, o que teoritzen sobre aquest procés, com la Isabel Fernández (i que alhora forma part del sistema de creences general de la societat), és que els processos de dol han de seguir el seu curs, necessiten el seu temps. És a dir, es considera que el procés de dol és un procés lineal (de la llargada o durada que sigui, diferent segons les persones), amb un punt de destí, que ha de ser el de l'extinció del sentiment de dol (o si no extinció, com a mínim "amb un grau de dissolució" que permeti recuperar un mínim de normalitat i tranquil.litat en la vida quotidiana).
Jo potser parlo d'una cosa una mica diferent. Parlo d'un sentiment de dol que va emergint (com a resultat de la pèrdua), i que de mica en mica va ocupant un espai. I s'hi va aposentant, en aquest espai: "l'habita". En el meu cas, a més, jo no tinc cap intenció de fer-lo fora; l'objectiu no és "superar-lo", sinó intentar treure el millor possible "de la convivència amb aquest sentiment". Per això entenc que aquest dol del qual parlo potser és diferent d'allò que en general s'entén per dol; potser són parents, però no són iguals.
Més que d'un pes (que també hi és, però lleuger), per a mi aquest dol és "una presència". Presència i recordatori del passat, i alhora estímul per al present. És a dir, aquest dol o "presència de l'absència" també té un component clarament utilitari.
Els meus pares ja no existeixen, però el seu record i els sentiments que s'hi barregen (els seus i el d'altres persones que tampoc ja no hi són), sento que em conviden a estar atent, en la meva vida quotidiana, per tal d'evitar que, demà, no em passi (o si més no que no em passi tant), el que en part em passa avui amb l'ahir. (2)
--
(1) Inici del prefaci de "El duelo", d'Antonio Onofri i Cecilia La Rosa. Ediciones Pléyades, 2019
(2) Dit d'una altra manera, és un dol que té sentit si m'exhorta a detenir-me i a posar atenció a què només existeix el present, i que per tant haig d'estar pendent "de l'aquí i ara": les persones i relacions que tinc actualment al costat o al voltant. Si tot això no és així, si el dol i els records no condueixen cap a aquesta atenció al present, si no són "utilitaris"... quin sentit tenen?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)