"Entonces se daba cuenta de que él y su interlocutor hablaban cada uno de una cosa distinta." La peste, Albert Camus (1)
Fa anys vaig compartir amb alguns familiars uns escrits sobre la meva mare. Les reaccions d'aquests familiars van ser de diferents tipus, des del rebuig i la desautorització més absoluts, fins a la crítica positiva. En conjunt, de tota manera, la veritat és que la majoria d'opinions dels familiars van ser negatives, mentre que fora de l'àmbit familiar (també ho vaig compartir amb altres persones), la proporció va ser inversa, favorable de forma gairebé unànime.
Pel que fa als familiars, un m'ha explicat ara que llavors no ho va llegir, i que ha aprofitat el confinament per fer-ho. I m'ha comentat el que li ha semblat. M'ha dit que ell discrepava dels meus punts de vista sobre els aspectes religiosos de la vida de la meva mare. I també m'ha dit que li havien agradat algunes anècdotes simpàtiques o curioses que surten al text, unes anècdotes que ell no recordava bé, o que desconeixia.
Després, ha callat. Jo m'he quedat a l'espera per si afegia algun altre comentari, sobre algun altre aspecte del text, però no ha dit res més. I al cap de poc hem acabat parlant d'altres coses.
Quan ens hem separat, he pensat en el que m'havia comentat aquest familiar, sobre els aspectes religiosos i les anècdotes simpàtiques. Des del meu punt de vista, en el text el tema religiós és rellevant, fins i tot imprescindible, però no és el tema principal. I les anècdotes ajuden a entendre la meva mare, però no són tampoc la part principal de la història.
La part fonamental, la que a mi en definitiva em va motivar a escriure el text, és el grau de sofriment immens que va acompanyar bona part de la vida de la meva mare, a causa de les seves oscil.lacions emocionals, de les seves terribles etapes depressives. Sé que aquest familiar és del tot conscient dels inferns depressius pels quals va passar la meva mare, però també considero que probablement no havia llegit mai testimonis com els que jo havia recollit de la meva mare (referint-se ella a aquests inferns). Uns testimonis terribles, d'una rotunditat i força immenses. I que, des del meu punt de vista, haurien sigut mereixedors d'algun comentari per part d'aquest familiar. Sobretot, tenint en compte que, en canvi, sí que s'havia referit als altres dos temes. (2)
Ho reitero: aspecte, el del sofriment, era precisament el que a mi m'havia estimulat a escriure el text. Aquest era el meu propòsit, parlar d'aquest aspecte, fer-lo ben visible, amb tot el seu dramatisme i dolor; de fet, és el tema que travessa de punta a punta tot el text, el lligam que li dóna unitat. I per tant, la falta de cap comentari m'havia sobtat.
Penso que la seva la selecció o ressenya dels dos temes, religió i anècdotes, són, suposo, un indicador d'una determinada voluntat o forma de lectura, d'un prejudici previ que la condiciona, d'una actitud davant la qual tot s'hi subordina. Cosa que fa, en definitiva, que sigui poc rellevant el que hi hagi escrit, perquè tot és vist segons el color del vidre a través del qual es mira: el vidre que en aquest cas converteix la religió en sagrada i intocable, i la història familiar en un relat que ha de ser amable, sense ombres ni arestes.
Instal.lats en aquesta postura, si algú altre ens parla de negrors i malestars, les paraules que en parlen les veiem com una invasió incòmoda, indesitjable, i perillosa de cara al nostre equilibri potser treballosament construït (i metòdicament conservat). Per això un relat discrepant (o complementari), és negat (o ignorat, cosa més passadora i menys violenta).
No li vaig dir res, de tot el que estic explicant ara. Perquè amb els anys, he anat aprenent que en aquests casos el millor és deixar parlar, escoltar, i no dir res (no sempre me'n surto, però intento fer progressos). Escoltar... i si de cas, després, de vegades, fer el que faig ara, "pensar en veu alta" sobre allò que ha passat, és a dir (en el meu cas), escriure-ho. Tant com una forma d'ajudar-me a mi mateix a aclarir-me les idees, com també una forma de deixar "un testimoni", per si és el cas que, algú altre, algun dia, hi vol donar un cop d'ull.
--
(1) Taurus Ediciones, 1957 (p. 59). Traducció de Rosa Chacel (el llibre me l'he trobat fa pocs dies pel carrer).
(2) Aquí potser també podria ser escaient aquesta altra cita del mateix llibre de l'Albert Camus: "Por supuesto, un historiador, aunque sea un mero aficionado, siempre tiene documentos. El narrador de esta historia tiene los suyos." (p. 12)
