CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

5 de des. 2021

L'Elisabet i la meva mare

Quan penso en l'Elisabet i en la relació estreta que vaig tenir amb ella els últims anys de la seva vida (va morir el passat juliol), i de manera especial la complicitat pel que fa a la importància de la religió en la seva vida, és inevitable que alhora pensi amb la meva mare (va morir fa setze anys), una persona també molt religiosa i amb la qual no vaig tenir la més mínima complicitat d'aquest tipus.

El que sí que vaig fer amb ella, amb la meva mare, els últims anys, va ser aprendre a respectar les seves creences, no criticar-les, que és el que havia fet abans. Aquest aprenentatge crec que al final el vaig fer raonablement bé, fins i tot n'estic content, però no vaig anar ni un mil.límetre més enllà.

Ara bé, per entendre aquestes diferències (entre la meva actitud amb l'Elisabet i amb la meva mare pel que fa a aquest tema), cal tenir en compte sobretot dues coses: la primera, que la meva mare estava obsessionada amb fer apostolat, cosa que a mi em cansava molt, i de vegades fins i tot m'irritava. En canvi, a l'Elisabet, això de l'apostolat ni li passava pel cap; l'única que volia, i alhora agraïa, pel que fa a les seves creences i devocions, era ser una mica entesa, escoltada, consolada... I a mi, amb ella, això no em costava gens.

La segona diferència és que la meva mare, al contrari de l'Elisabet, sí que tenia un entorn de persones amb les seves mateixes creences, inclosos alguns fills (i contacte amb diferents capellans). Tenia un munt de complicitats d'aquest tipus. No li feia cap falta que precisament un descregut com jo es plantegés res de tot això, perquè per sort, ja hi havia altres persones amb aquesta disposició. 

Sigui dit de passada: també és veritat que aquestes persones de vegades prioritzant aquest tipus d'atenció i gestions pel davant d'altres atencions i gestions més quotidianes i, des del meu punt de vista subjectiu, més importants. Però aquesta ja és una altra història, i ara no toca.

Explico aquesta diferència entre les històries de l'Elisabet i de la meva mare per si és que algú que em conegui, i ara s'assabenta del que dic sobre l'Elisabet, s'estranya d'aquesta diferent actitud i implicació meva amb elles pel que fa al tema religiós. Els motius són els que he exposat.

--
Annex. La meva relació amb l'Elisabet i les seves creences religioses, tres exemples:
-El Sagrat Cor
https://passavolant.blogspot.com/2016/11/el-sagrat-cor.html
-La medalla de la Miraculosa
https://passavolant.blogspot.com/2017/02/la-medalla-de-la-miraculosa.html
-La visita al Santíssim
https://passavolant.blogspot.com/2019/11/la-visita-al-santissim.html

11 de nov. 2021

Parlar-ne una vegada, i una altra, i una altra...

"Los malos recuerdos te persiguen sin necesidad de llevarlos contigo." Carlos Ruiz Zafón

Segurament els dos temes familiars dels quals n'he parlat més, al llarg dels anys, són aquests: el final de la vida del meu pare, i el tractament farmacològic de les oscil.lacions emocionals de la meva mare. I si segueixo escrivint, és probable que, de tant en tant, com avui, en torni a parlar.

Com que són parts o aspectes de les seves vides, també ho són de la meva. Formen part d'un passat que, de manera cíclica, torna als meus pensaments. I quan torna, sempre ho fa amb la companyia d'algun grau de malestar associat.

La degradació mental i física del meu pare al final de la seva vida, i la medicació continuada de la meva mare amb psicofàrmacs durant dècades, sense que en el seu cas no es detectés ni confirmés mai, des del meu punt de vista, l'efectivitat d'aquells medicaments (i sense que ningú es plantegés retirar-los, o com a mínim reduir-los, tenint en compte que alhora provocaven greus efectes secundaris), són episodis familiars que, de tant en tant, "em tornen  a visitar".

Per això, de tant en tant en torno a parlar. O potser sobretot en torno a parlar perquè, al capdavall, aquesta és una manera de mantenir-los a ells presents en la meva vida, que deu ser una necessitat que jo tinc.

4 de nov. 2021

Els últims anys del meu pare (una vegada més)

"Passa que hom conta les coses d'aturat: / les paraules arriben molt després de les fetes. / Els mots són el paisatge després de la batalla." Blai Bonet (1)

N'he parlat altres vegades, i tornar-ho a fer no és només una reiteració. Perquè aquests retorns els motiva una accentuació de la meva incomoditat o disconformitat al recordar els últims anys de vida del meu pare. I de manera més concreta, el meu protagonisme llavors.

Des d'un blindatge meu inicial quan ell encara vivia, que llavors a mi em permetia anar fent amb un "simulacre de normalitat" allò que era contrari a la meva manera de pensar, va arribar després, un cop ell ja mort, l'emergència, creixent, del malestar del qual parlo avui: el meu sentiment d'haver traït el meu pare, precisament llavors, quan estava més desvalgut.

Pel que fa a això que qualifico de traïció meva, si vull puc buscar atenuants, sobretot relacionats amb el protagonisme de la meva mare en aquell moment, o de l'entorn familiar en general. Ho podria fer, i tindria el seu sentit, si ho fes. Però ara no m'interessa, ara vull limitar-me només a mi.

El que m'incomoda és això: estic convençut que el meu pare podia haver mort abans del que va morir. I va ser una llàstima que no fos així, perquè hauria sigut el millor per a ell. Només hauria calgut, en algun moment, "no fer res". No intervenir. Però en aquests moments que haurien sigut oportunitats per morir, s'intervenia. I l'oportunitat desapareixia. Era una finestra que de cop s'obria, que es mantenia una mica oberta, i que després es tancava una altra vegada. I un cop tancada, llavors ell seguia la seva llarga degradació, la seva llarga agonia. Cada vegada pitjor, infinitament lluny "de la persona que havia sigut".

I jo n'era còmplice. Del que es decidia, del que es feia. Per exemple: no deia que no en volia saber res, d'aquella manera d'enfocar i gestionar la situació, tan contrària a la meva manera d'entendre la vida i la mort (i tan poc compassiva amb ell, des del meu punt de vista). N'era còmplice perquè, sobre aquest tema, callava. Callava i no me n'apartava, d'aquella situació. És veritat que també tenia raons per actuar així, i de pes, per a no apartar-me'n, però ja he dit que avui el meu objectiu és un altre, limitar-me a parlar del que jo feia o no feia.

També és veritat que a mi, sobre aquest tema concret, en aquells moments concrets, no em corresponia prendre les decisions. Però tal com he dit, "estant allí" n'era còmplice. Perquè, a més, ni una sola vegada vaig manifestar el meu malestar, sobre aquest tema. I potser, llavors, en algun moment, potser hauria pogut fer una mica de "pedagogia" de la no intervenció (en aquells moments propicis), en nom de la compassió... 

Potser hauria pogut fer alguna cosa, amb independència que, si l'hagués fet, potser no hauria servit de res, o potser fins i tot hauria sigut pitjor, perquè llavors s'haurien perdut "altres estabilitats", algunes confiances...

El resultat és que vaig contribuir a allargar una vida que el meu pare, ell, si hagués tingut el cap clar, "si llavors hagués pogut triar", penso que no hauria tingut cap ganes de viure-la, i encara menys d'allargar-la. O si més no hauria manifestat el seu disgust, frustració i tristesa, pel fet d'haver de passar aquell calvari. Perquè la seva vitalitat, empenta i orgull eren contraris a l'acceptació d'aquell estat de degradació i humiliació.

Però per desgràcia (igual que altres persones en situacions semblants), era un tema sobre el qual no havia dit res mai. Ni en un sentit ni en un altre, o si més no jo ignoro que ho hagués dit. De manera que l'únic que es pot fer ara és el que he fet, "imaginar". D'altra banda, és clar, no puc descartar que hi hagi qui ho imagini diferent.

L'altre aspecte relacionat amb aquesta etapa de la vida del meu pare, l'altre aspecte que trobo curiós, que em sobta, és que aquesta sensació de traïció, aquest pes pel fet d'haver participat en aquell llarg procés de degradació sense haver-m'hi oposat, es veu que només és cosa meva. Que jo sàpiga, ningú més de la família es planteja aquesta qüestió, ningú més ho va viure, o ho viu o recorda ara, així. 

Si algun dia surt el tema, és normal que es relativitzi amb una gran facilitat, potser barrejant-hi qüestions religioses, o que s'argumenti que, encara que fos molt trist i dolorós, no es podia fer res diferent del que es va fer. Jo no ho penso així, tinc clar que es podia haver actuat diferent. I a més, sense necessitat d'anar en contra de cap llei civil ni principi religiós. Si de cas, a favor: en nom de la compassió, només hauria calgut no actuar quan hi havia la possibilitat que la mort, ella sola, s'avancés una mica. Només això, no intervenir en alguns moments concrets.

Per acabar, i per tal que quedi més clar, tenint en compte les meves idees sobre aquest tema: ser "proactiu" per tal d'escurçar la seva vida (tal com jo m'ho plantejo com a possibilitat pel que fa a la meva), no em va passar mai pel cap, ni remotament, en el cas del meu pare (un altre escenari hauria sigut que la meva mare llavors ja hagués mort i jo hagués sigut fill únic, però no era així).

He començat dient: "N'he parlat altres vegades..." El més probable és que, aquesta d'avui, no sigui l'última.

--
(1) Teatre del gran verd, Cant VI. 1983 (fragment)

26 d’oct. 2021

Efectes secundaris

Efectes secundaris
que són primaris.
Perquè són els únics.
Durant anys, 
la boca llagada,
plena de dolor.
I molts altres mals i malestars
(tremolors, restrenyiment, marejos...)
La causa:
uns psicofàrmacs 
que no alleugen res,
que només empijoren
allò que ja és dur de viure.
Uns medicaments que, 
de forma incomprensible,
es mantenen sempre.

23 d’oct. 2021

La meva família i les malalties infeccioses - Continuació

Fa uns dies vaig parlar de les malalties infeccioses patides per persones de la família. (1)

Posteriorment, vaig recordar alguns comentaris de la tia Rosa, de fa molts anys (ja no recordo si a través de cartes, o durant alguna de les seves poques visites), sobre alguna malaltia infecciosa que ella, a banda de la filariosi, també havia passat, o que arrossegava, a causa de la seva vida a la selva colombiana, en poblats de comunitats negres o indígenes.

No recordo que esmentés cap nom concret de malaltia, o més ben dit, tinc aquest record "de no concreció" segons sembla intencionat. Recordo alhora, això sí, que ella no donava gens d’importància a aquestes malalties, quan parlava d'ella mateixa com a afectada. Bé, val a dir que tot això són records actualment bastant boirosos...

Per tal de mirar de sortir una mica de la boira, em vaig posar en contacte (fa pocs dies) amb una companya seva, de la seva congregació, per si me'n podia dir alguna cosa. Em va dir que no ho tenia clar, però que no es podia descartar que hagués passat el paludisme. Hauria sigut a principis dels anys 80, quan la Rosa estava a Orpúa (al Bajo Baudó), una zona on el paludisme era i segueix sent endèmic.

Em va dir que no hauria sigut l'única monja de la seva congregació que llavors va passar el paludisme, ja que era bastant habitual que les monges destinades allí el poguessin agafar. En general, sense conseqüències greus, perquè disposaven de tractaments efectius.

El paludisme o malària (antigament també anomenat "febre terçana" a Espanya; no s'ha d'oblidar que abans era endèmic a algunes zones d'Europa), el provoquen uns paràsits transmesos per la picada d'un mosquit. Segons el tipus de paràsits concrets, de la rapidesa de diagnòstic i de la disponibilitat de tractament, l'evolució pot ser més lleu o greu, fins i tot mortal. Es calcula que actualment al món cada any s'infecten de paludisme uns dos-cents milions de persones, i en moren unes quatre-cents mil, sobretot a causa en la demora en els diagnòstics i la manca, a molts llocs, de tractaments adequats.

Aquesta companya de la Rosa em va explicar també que durant aquella època (anys 80) els va tocar atendre bastants casos de còlera a la zona d'Orpúa, perquè n'hi va haver alguns brots, però que cap monja se'n va encomanar. El còlera és d'origen bacterià, i es transmet sobretot a través de les aigües contaminades amb evacuacions de persones infectades. Actualment és encara una malaltia endèmica a molts països, sobretot a causa de les deficients condicions sanitàries dels subministraments d'aigua.

"Quienes han evitado hasta ahora la malaria y el dengue suelen tener catarro y bronquitis crónica, cuando no tuberculosis, en parte por falta de higiene, y en parte porque adaptarse al medio guarda alguna analogía con vivir bajo el agua (...)." 

És una cita del llibre "Sesenta semanas en el trópico", de l'Antonio Escohotado (2). Encara que ell parli de Tailàndia, Vietnam i Birmània, és una bona referència pel que fa a la facilitat de propagació de malalties infeccioses en segons quins climes humits i amb un grau d'higiene insuficient, com era el cas de les comunitats entre les quals va viure la Rosa a Colòmbia.

Un possible resum de tot això podria ser dir que la Rosa, al llarg de la seva vida, ha estat en contacte, com a malalta o com a cuidadora, o com les dues coses alhora, com a mínim amb tres de les malalties infeccioses més greus de tota la història de la humanitat: la lepra, la malària i el còlera. Amb aquestes tres malalties, a més de "les altres", la filariosi que va passar, i de les malalties infeccioses pròpies de les diferents comunitats amb les quals va viure.

Seria, per tant, la persona de la família "amb més experiència" pel que fa a aquest tema. Cosa d'altra banda bastant normal, tenint en compte que la seva intenció inicial, quan es va fer monja, era dedicar-se a l'atenció als leprosos, i que per tal d'estar preparada per atendre comunitats en les quals la presència de metges era inexistent, havia fet diferents cursos sobre malalties tropicals i infeccioses.

--
(1) https://442m.blogspot.com/2021/10/la-meva-familia-i-les-malalties.html
(2) Anagrama, 2003, p. 118

8 d’oct. 2021

Malalties infeccioses: l'altra família

Quan vaig parlar dels dos cosins de la meva mare que, de petits, van morir a causa del xarampió, vaig explicar que, a casa dels meus avis, el nen es veu que el tenien en una habitació a les fosques, perquè segons sembla pensaven que la foscor podia afavorir la bona evolució de la malaltia. He buscat alguna referència d'aquesta creença, i no l'he trobat, tot i que val a dir que he buscat poc, sense gaire empenta.

D'altra banda, si pel que fa a les malalties infeccioses de la meva pròpia família en tinc una informació limitada, de la família de la meva companya la informació que en tinc encara és més minsa. Ben poca cosa. Alguna sí, per exemple, que el pare d'ella, durant la Guerra Civil, va passar el tifus, i que el va superar. I que, de passada, la malaltia li va servir per evitar haver d'anar al front.

Torno a la foscor de l'habitació. És inqüestionable que durant segles les mesures sensates de contenció de les epidèmies (sobretot els aïllaments), anaven de la mà de tota mena de pràctiques, en el millor dels casos inútils (per exemple, els rosaris i les processons), i que en els pitjors, encara deterioraven més la salut dels malalts, com per exemple les sagnies, els dejunis o les purgues.

Aquest estiu em van explicar que una besàvia de la meva companya, a finals del segle XIX o principis del XX (va viure del 1857 al 1921), va escriure en una llibreta diferents remeis per tractar les diferents malalties que llavors devien ser presents entre la gent de la seva generació. Entre d'altres, el tifus, la verola i el garrotillo (diftèria). Aquestes són les receptes que tenia anotades a la llibreta la besàvia, per a cada una de les tres malalties:

Tifus: "S’agafa mitja terça de llard blanc, quatre cebes blanques i un palpís de carn magra cuit en una cassola. Quan les cebes són cuites es piquen i es col.loquen al ventre, i la carn al mig del cap. Després, per cada planta de peu s’agafa tres cargols bovers, cinc caps d’arengades rovellades, tres grans d’all, tres brots de ruda, tot picat al morter. Es fan dues planxes de cort de llevat, i tot el picat es posa a sobre de les planxes. Se’n posa una mica a cada part dels polsos i el demés a les plantes dels peus. Després, per tot beure, aigua d’arrel de panical i lavatives d’aigua de farigola. Aquest cataplasma es muda cada deu hores. Després s’agafa una unça de grana de mata feta bullir en un porró d’aigua, i cada dues hores se n’ha de beure una xicra."

Verola: "S’agafa grana de mata. Es comença a prendre, al primer dia, tres grans; al segon dia, cinc grans; al tercer dia, set grans; al quart dia, nou grans. Després, de nou es torna a tres, i per tot beure, aigua d’escabaiosa, xarop de magrana i caldo. Després, cada quatre hores, una cullerada de mel i una mica d’aigua calenta."

Garrotillo: "S’agafa una gasa i se’n fa una corbata que volti el coll just. S’agafen tres cucs d’un hort que siguin d’aquests que s’estiren i s’arronsen, i que aquests tres cucs es passegin pel coll. Quan cauen morts ja és fora el mal." (1)

Suposo que no és necessari fer cap comentari. O potser només aquest: avui encara hi ha gent, fins i tot "amb estudis", que creu que hi ha malalties infeccioses que es poden combatre amb remeis equivalents als d'aquesta besàvia: només cal llegir, de tant en tant, algunes notícies curioses que apareixen als mitjans de comunicació.

--
(1) Gentilesa de la transcripció: un germà de la meva companya.

7 d’oct. 2021

La meva família i les malalties infeccioses

El 1960 la meva tia Rosa se'n va anar a l'Índia. S'havia fet monja, i volia dedicar-se a atendre leprosos. Al cap d'un any es va encomanar de filariosi (en concret de la variant limfàtica, elefantiasi), una malaltia parasitària transmesa a través de la picada d'un mosquit. No sé quins són els primers símptomes de la malaltia, però els posteriors són molt visibles: l'inflament desmesurat de les  cames.

La filariosi, a Surat (Gujarat), on ella estava, era una malaltia endèmica (i encara ho és), i no era fàcil de tractar. Uns mesos més tard la van enviar a Madrid, per tal que es pogués recuperar. Més endavant, un cop curada (crec que després de més d'un any de tractament), ja no va tornar a l'Índia: la van destinar a altres missions.

La tia Rosa és l'única persona de la branca paterna de la família que sé que va passar una malaltia infecciosa de les considerades endèmiques o epidèmiques (i potser no és l’única que ella va passar, em sona alguna cosa sobre que, uns anys més tard, quan estava a poblats de la selva colombiana, va passar alguna altra malaltia també infecciosa). Però la veritat és que de la família del meu pare en sé poques coses, i per tant no puc descartar que hi hagués hagut altres persones que n'haguessin patit (seria el més probable, "des d'un punt de vista estadístic").

De la branca de la meva mare en tinc més informació, tot i que també limitada. Per exemple, sé que una besàvia meva va morir a causa de la grip de 1918, quan tenia poc més de trenta anys (potser va morir el 19, durant un dels pics posteriors).

I uns deu o quinze anys més tard van morir de xarampió dos cosins dobles de la meva mare (fills d'un germà de la meva àvia i una germana del meu avi). Tenien al voltant de deu anys, i un va morir a casa dels meus avis. Eren un nen i una nena, i sembla que primer va emmalaltir la nena i, llavors, per tal de protegir el nen, el van enviar a casa dels meus avis. Però ja estava encomanat (el període asimptomàtic d'incubació del xarampió dura entre cinc i deu dies), i quan a casa dels meus avis se'n van adonar, per protegir la resta de la família el van haver de confinar en una habitació.

Llavors es veu que hi havia qui pensava que la foscor ajudava a tractar el xarampió, de manera que el tenien a les fosques. Confinada i a les fosques, la criatura de vegades plorava, i deia: "Tieta, tinc por, veig bèsties!", i a la meva àvia se li trencava el cor. No sé si les visions de bèsties eren resultat de la malaltia, o sobretot de la por, el cas és que s'ho passava molt malament. Al final, tan ell com la germana que s'havia quedat a casa dels pares, van morir els dos.

El xarampió és una malaltia amb un grau de transmissió molt elevat (molt més per exemple que la covid), i si es presenten complicacions, pot ser mortal, com en el cas dels dos cosins de la meva mare. La vacuna contra el xarampió no va començar a estar disponible fins a principis dels anys seixanta. Avui encara hi ha casos d'infeccions i morts  de nens, a causa del xarampió, en comunitats o nuclis de població que, per uns o altres motius, s'oposen a la vacunació.

Pocs anys després, una germana d'aquells nens va agafar el tifus, i com a part del tractament li van fer alguna transfusió de sang. Llavors no eren com ara, les transfusions, sinó directes, de vena a vena, i una de les donants (o potser l’única, desconec si n'hi va haver d'altres), va ser la meva mare, que llavors potser tenia entre quinze i vint anys (la cosina crec que era més jove). La cosina va tenir sort, el tifus no la va matar, va sobreviure.

El tifus s'encomana a través de les picades de polls (també de puces i paparres). Abans de l'aparició dels antibiòtics (és una malaltia bacteriana), la mortalitat era elevada, sobretot si no es podien garantir les condicions higièniques adequades. 

Un germà del meu avi matern, nascut el 1918, de petit va agafar la pòlio, i li va quedar afectada una cama i, de manera menys visible, un braç. Va morir als 38 anys. Fa poc he començat a pensar que la seva mort potser també va ser conseqüència de la pòlio. Abans jo creia que la pòlio la passaves, et quedaven els efectes que et quedaven, i la malaltia s'havia acabat. Però resulta que no és així, i que molt lentament et va afectant d'altres maneres i altres parts del cos. Molt lentament. Per exemple, una de les coses que amb el temps et pot afectar són els pulmons.

Saber-ho m'ha servit per entendre la mort d'una amiga (nascuda a finals dels 40), que de petita també va passar la pòlio, i que va morir fa pocs anys, amb els pulmons destrossats (ho dic així perquè no sé la terminologia mèdica escaient i concreta). Igual que un conegut, de la mateixa edat, que també va passar la pòlio i que ara, amb els pulmons també malalts (a banda d'altres afectacions), qualsevol dia d'aquests es morirà.

No ho sé, de què va morir finalment el germà del meu avi, el que he exposat és una hipòtesi. Si la meva mare encara visqués, segurament me'n podria donar pistes, perquè quan ell ja estava molt malalt ella l'anava a veure sovint.

La vacuna de la pòlio va començar a estar disponible a mitjans dels anys cinquanta. De vegades, aquesta amiga que he esmentat i que ja va morir, m'havia dit que si quan era petita hi hagués hagut ja la vacuna i els seus pares no l'haguessin volgut vacunar, els hauria maleït tota la vida.

Torno a la família i a les malalties infeccioses en general. Hi va haver casos, per tant, provocats per un paràsit (la filariosi), per diferents virus (de la grip, el xarampió i la pòlio), i per un bacteri (el tifus). I segurament falten casos d'altres familiars, més propers o llunyans, eventualment també afectats, per alguna d'aquestes malalties, o una altra (potser la tuberculosi, o la febre groga, o...). Ja he dit abans que la informació que jo disposo és molt limitada. I si a sobre hi afegim els casos de malalties contagioses en principi més lleus, la llista es podria allargar molt més.

Per exemple, amb els casos d'hepatitis A, uns quants. O el meu d'hepatitis C, que em van diagnosticar fa trenta anys i que, en teoria, com que no vaig seguir cap tractament, sembla que m'hauria d'haver matat (però aquesta història ja és una altra història). O l'encefalitis vírica que fa pocs anys va passar un germà de la meva mare, de la qual en va sortir viu "de miracle". I a sobre sense seqüeles, "encara més miracle" (parlo així, de "miracles", perquè des del punt de vista de les estadístiques, les possibilitats que acabés mort eren molt i molt elevades; o pitjor que mort, viu però amb greus o gravíssimes afectacions).

M'he entretingut ordenant algunes notes i alguns records sobre aquest tema de les malalties infeccioses suposo que sobretot estimulat pel moment actual de la covid. De fet, de la covid també podria parlar-ne ara, dels casos que hi ha hagut a la família (pel que jo sé cap de greu). Fora de la família sí que tinc coneguts que s'ho han passat malament, i algun que ha mort.

I és que sovint ens n’oblidem, del vulnerables que som. I llavors ens arriba, a nosaltres o a algú que estimem, un d'aquests "recordatoris" (una malaltia infecciosa, un càncer, un vessament cerebral, un atac de cor...)... I en tornem a ser conscients, de la nostra gran fragilitat. Igual que, de manera cíclica, se n'adonaven i se sentien aclaparades totes les generacions que ens han precedit, quan s'havien d'enfrontar a alguna d'aquestes malalties.

Per acabar aquest recorregut, he triat el text que adjunto, que em sembla indicat per dos motius. En primer lloc, perquè tracta d'aquest tema de les epidèmies. I en segon lloc, perquè tracta d'un episodi de pesta esdevingut en concret a Igualada, la ciutat on va néixer la meva mare, on també va viure uns quants anys el meu pare, i en la qual els dos es van conèixer.

"L'epidèmia de pesta bubònica s'inicià 1'11 de juny del 1589, data en què es produeix la primera defunció, en la persona de Ramon teixidor de lli, pobre, de mitja edat, estranger o de la Vall d'Aran, casat, i resident a Igualada des de feia uns quatre mesos. Morí a l'Hospital de Sant Bartomeu un diumenge, després que la sagnia que li practicaren el dia anterior al matí li provoqués una hemorràgia incontrolable el dissabte al vespre. (...) La certesa que es tracta d'una epidèmia de pesta la donen els metges i cirurgians de Barcelona el 30 de juny. Dictaminen que és un inici de contagi, però sense la influència que acostuma a tenir. El mateix dia 30, la partida de defunció del nebot del rector d'Argençola registra la seva mort per pesta. És la primera anotació que es fa en el Llibre d'Òbits on s'especifica la certesa que a Igualada hi ha pesta. (...) El Consell Secret es torna a reunir el 6 d'agost en ple auge de l'epidèmia i ordena que es parin els jocs, que es faci un memorial dels malalts que estan en el tint d'en Susana, que els malalts que no vulguin aïllar-se a casa seva siguin portats al tint, i que els sans siguin trets de la vila, a mà armada si cal (...) L'epidèmia finalitza el 9 de Desembre de 1589, en morir al tint d'en Susana na Joana Martí, muller d'en Rafel Hierònim Martí, sastre. El Llibre d'Òbits explicita que fou la darrera que morí del morbo." 

Jaume Vizcarra. 'L'epidèmia de pesta a Igualada l'any 1589'. Fundació Salvador Vives / Editorial Rafael Dalmau, 1991 (p. 131 a 136)

(si més endavant m'assabento d'altres casos o informacions relacionats amb les malalties infeccioses i la meva família, potser llavors ampliaré aquesta nota)

21 de juny 2021

La memòria musical (la meva tia Rosa)

A casa dels meus pares hi havia un disc enregistrat per la meva tia Rosa i les seves companyes de congregació a la missió que llavors tenien a Snyder, als Estats Units. Aquella missió va durar poc, es veu que algun motiu va aconsellar tancar-la, i llavors van enviar les monges a altres destins, a la meva tia a Colòmbia. Aquest disc va arribar a casa dels meus pares quan jo encara no m'havia emancipat. En recordo la funda, i algun cop el devia escoltar, perquè sempre n'he recordat una cançó. Només una, la melodia i part de la lletra. Potser l'he recordat perquè tot i haver-se enregistrat el disc als Estats Units, aquesta cançó era en català, i això em devia cridar l'atenció. I suposo que també perquè la música i la lletra em van agradar. De la cançó, després de tants anys, ja no en sabia ni el títol ni l'autor. I tenia curiositat per saber-ho. Fa uns mesos, vaig taral.lejar la melodia a un conegut, junt amb part de la lletra, i li vaig demanar si em podia buscar quina cançó era. I ho va fer de manera ràpida i eficient: al cap de poc em va dir que el títol de la cançó era 'Digueu-me per què', de la Guillermina Motta. Després, vaig parlar amb una monja de la congregació de la meva tia, i li vaig preguntar si el disc havia existit, o si eren imaginacions meves. Em va dir que tenia molt present el disc, i quan li vaig descriure la caràtula que jo recordava, em va confirmar també que era tal com jo deia. I va afegir-hi que la inclusió de la cançó de la Guillermina Motta segur que tenia a veure amb el fet que, llavors, amb el grup de la meva tia, hi havia dues monges més catalanes, una sobretot molt cantadora. Fa uns dies, mirant una caixa de fotos familiars, vaig trobar la mateixa foto que jo recordava que sortia al disc: un grup de set monges al voltant d'una altra que toca la guitarra. En el disc, recordo la foto petita, sobre un gran fons blanc. Vaig estar content de tot plegat, perquè encara que em malfio de la meva memòria (i crec que és molt saludable que me'n malfiï, sobretot com més gran em faig), em va agradar constatar que, si més no en aquest cas, la meva memòria visual i musical no m'havia fallat, "ni per defecte ni per excés" (inventar-se coses també és "oblidar-se" de la realitat...). A la meva tia, que encara viu, aquestes coses ja no les hi puc preguntar, perquè té el cap bastant deteriorat. Però quan vaig parlar amb la monja que ara viu amb ella (a Colòmbia), i que ja m'havia confirmat l'existència del disc, li vaig suggerir que li podien fer escoltar la cançó, a veure si reaccionava d'alguna manera, perquè diuen que la memòria musical perdura més que altres memòries, en casos de demències. (1) Quan al cap d'unes setmanes vaig tornar a parlar amb aquesta monja, em va dir que la meva tia, quan li expliquen qualsevol cosa, ja no reacciona de cap manera, està sempre absent, desconnectada. Per exemple, em va dir que quan fa uns mesos va morir una altra monja molt amiga seva i li ho van explicar, ni es va immutar, com si no li haguessin dit res.

Però que quan li van fer escoltar la cançó de la Guillermina Motta, se li va il.luminar la cara i va somriure.

-- Digueu-me per què quan la vida em somriu a mi em cauen les llàgrimes; digueu-me per què entremig del dolor m'hi cap l'esperança; digueu-me per què estant tan avall sento coses tan altes. Si sóc tan sols un tros de terra, per què sento un anhel d'eternitat? Si sóc tan sols núvol que passa per què s'ofega el cor amb altres aigües? Digueu-me per què estant tan avall sento coses tan altes. Digueu-me per què jo sento pietat d'aquell que no estima, digueu-me per què jo crec en l’amor i crec en la vida. Digueu-me per què estant tan avall sento coses tan altes.

25 de maig 2021

Igualada - Callelarga

Rosa Saumell. Una vida dedicada als altres:
https://igualada-callelarga.blogspot.com/ 

7 de maig 2021

Dijous Sant i borratxeres

Després d'hores en canoa "palanquejant", és a dir, fent servir les palanques per tal d'avançar riu amunt, perquè la poca aigua i les pedres impedien l'ús del motor o els rems, ja negra nit la Lola i el seu amic van arribar a la "vereda" a la qual anaven ("vereda" és com anomenen allí els poblats).

Era la nit de Dijous Sant, i els indis, indígenes, natius, habitants (o com se n'hagi de dir) del poblat, amb la seva barreja pintoresca de creences antigues i modernes, ho celebraven emborratxant-se. De naturalesa pacífica, els dies de borratxeres discutien amb facilitat i es barallaven. Això els homes, perquè les dones, quan hi havia embolics a causa de l'alcohol (el destil.laven ells mateixos, a partir de la canya de sucre), el que feien era quedar-se a casa i amagar els ganivets i els matxets, per tal d'evitar que els homes, descontrolats, es fessin ferides massa greus entre ells.

Anaven vestits com sempre, només amb el "tapavergonyes", i també anaven pintats, i duien torxes. Es van acostar a la riba, amb actitud amenaçadora cap als de la canoa, de manera que la Lola i el seu amic es van espantar, i ben espantats els van dir: "Venim a veure la germana Rosa! Venim a veure la germana Rosa!"

El cas és que la germana Rosa no hi era, però hi havia altres monges que, quan van sentir els crits i l'aldarull, van sortir de la seva petita casa o cabana (que allà en deien "ranchos"), i van anar ràpidament cap a la vora del riu, a veure què passava. Un cop allí, per tal d'apaivagar els ànims exaltats dels indis, una de les monges els va dir, amb fermesa, que aquelles persones que havien arribat eren convidades seves, i que per tant les havien de respectar. I com que a les monges sí que les respectaven molt, de mica en mica els ànims es van anar calmant i no va passar res.

La Lola havia arribat fins allí amb una informació desactualitzada, perquè la germana Rosa que buscava ja no estava en aquella missió, l'havien destinat a una altra banda. De la història aquesta d'aquell Dijous Sant nocturn i alcohòlic al mig de la selva en tinc dos relats, coincidents. Un és el de la mateixa Lola, una amiga des que érem joves, una dona ben especial, amb un esperit aventurer i viatger semblant al de la germana Rosa que ella buscava aquell dia. L'altre relat és el de la María Jesús, la monja que aquella nit va aconseguir calmar els ànims, i que després va acollir la Lola i el seu amic a la seva cabana.

A la Lola, la informació sobre on era la germana Rosa li havia passat jo, però òbviament era una informació que llavors ja estava desfasada. De vegades, amb la Rosa ens escrivíem, però les cartes trigaven molt a arribar, perquè encara que les enviéssim "per avió" (això que ja ha passat a la història), per molt ràpids que volessin els avions, quan les cartes arribaven a la selva i els tocava circular en canoa o a peu, tot s'alentia, i potser fins i tot s'aturava durant setmanes, fins que no circulava alguna canoa. Això, quan no era que es perdien perquè la canoa amb el correu potser bolcava...

La germana Rosa resulta que era (és) tia paterna meva. D'aquest episodi ja en fa molts anys; ara la Rosa ja no viu en poblats com abans, ni es desplaça en canoa o a peu pel mig de la selva, perquè ja és molt gran. En lloc d'ocupar-se dels altres, ara són els altres, les altres monges de la seva congregació, les que s'ocupen d'ella.

7 d’abr. 2021

Els xiulets

A una capital de comarca hi havia eleccions a l'alcaldia, a la qual s'hi presentaven dos candidats. Després de les eleccions, el candidat perdedor, descontent, va comprar centeners de petits xiulets metàl.lics, i els va fer repartir a la porta de les escoles. Amb aquells xiulets, la mainada va organitzar una xiuladissa monumental, se suposa que acompanyada d'alguna altra iniciativa del candidat perdedor que relacionava la xiuladissa amb un presumpte rebuig de la ciutat al nou alcalde.

El nou alcalde segurament va pensar que tenir de cap de l'oposició aquell personatge energumènic i manipulador, capaç d'organitzar aquell aldarull, li faria la vida massa complicada. I va dimitir. I va ocupar el seu lloc el perdedor.

Aquesta història me l'explica un nét del protagonista, del comprador dels xiulets. Diu, el net, que ell l'havia sentit explicar, perquè quan va passar encara no havia nascut. El que si recorda, diu, és que a les golfes de casa seva (vivia a la mateixa de l'avi), hi havia un munt d'aquells xiulets.

Fins a quin punt tot això va ser així? Podria mirar de trobar la confirmació, o la matisació, d'aquesta història, perquè també conec altres persones que en podrien saber alguna cosa (perquè són persones s'han dedicat a estudiar la història d'aquesta ciutat). Però segurament no ho faré, perquè em fa mandra. I a més (a banda del seu grau de fidelitat a la realitat), així és divertida.

D'altra banda, sigui certa o no, exagerada o no, el cas és que la història no m'estranya molt, perquè del seu protagonista en conec altres anècdotes, algunes segur que certes, perquè me les han  confirmat diferents testimonis. En general, són anècdotes de bromes pesades, poca-soltes, d'aquestes que fan molta gràcia a qui les fa, i cap a qui n'és la víctima. De vegades ja n'he parlat, d'alguna d'aquestes presumptes bromes, o gamberrades (per exemple, regalava a algú un cigar, i quan l'obsequiat l'encenia, explotava, perquè a dins el "bromista" hi havia posat un petard).

Me n'oblidava: aquest personatge de les bromes pesades i de mal gust era besavi meu. I ara no recordo si alguna altra vegada ja n'he parlat, sobretot d'aquesta faceta seva poca-solta.

8 de febr. 2021

1936: tres oncles del meu avi matern

Fa anys vaig explicar l'escena, potser l'endemà de l'inici de la Guerra Civil, en què el meu avi matern i el seu pare, i dos germans de la meva àvia materna, van estar a punt de ser assassinats, els quatre, al mateix lloc, per un escamot de milicians. (1)

En aquella nota també deia que el 1936 qui sí va ser assassinat van ser tres oncles del meu avi matern, dos de part de la seva mare i un de la part del pare. Llavors vaig dir que això va passar "aquells dies" (quan el meu avi i els altres van estar a punt de morir), però la veritat és que aquests assassinats van produir-se una mica més tard, dos al setembre (alhora), i l'altre al desembre. 

Adjunto a continuació el que l'historiador Antoni Dalmau, a "La Guerra Civil i el primer franquisme a l'Anoia. Els protagonistes", diu d'aquestes tres persones assassinades llavors. (2)

Bausili i Domínguez. Lluís 

Igualada, 11-3-1891 - la Pobla de Claramunt, 17-9-1936. Advocat. El 28-5-1924, casat en segones noces a Barcelona (Sant Just i Pastor) amb Assumpció Gibert i Tomàs (Terrassa, 1893) i pare d'un noi, Antoni (Igualada, 1925). Domicili: Rambla Sant Isidre, 23. Llicenciat en Dret el 1911, la seva tesi estava dedicada a 'La representación proporcional'. A la dècada de 1910, membre de la maurista Joventut Conservadora. El 8-2-1920 es va presentar a les eleccions municipals formant part d'una candidatura anomenada "popular" integrada per ell, Domingo Ferrer i Valls i Joan Llacuna i Riba, tercera en discòrdia al costat de la republicana i d'una que promovia la patronal; cap dels tres no va sortir elegit. Elegit diputat provincial pel districte Igualada-Vilafranca el juny de 1923. Afiliat a Renovación Española i al Partido Nacionalista Español. El desembre de 1925 li va ser atorgada la Medalla del Homenaje a S.M. El Rey, creada per decret de 17-5-1925 (Gaceta de Madrid, 139, 19-5-1925). El 1926, Jutge Municipal d'Igualada. Als anys trenta tenia el seu despatx d'advocat obert al carrer d'Òdena, 34, pral. Ja en plena guerra, el 15-8-1936 va ser detingut i empresonat. Immediatament li van ser requisats els mobles del seu despatx amb una ordre de les Milícies Antifeixistes. Va ser un dels 18 assassinats a prop del cementiri de la Pobla de Claramunt, com el seu germà Manuel (Causa General, foli 151).

Bausill I Domínguez. Manuel

Igualada, 3-11-1885 - la Pobla de Claramunt, 17-9-1936. Advocat i farmacèutic. Casat el 23-9-1922 amb Mercè Bosch i Espelt (Igualada, 1902-1999) i pares de tres fills (M. Rita, M. Rosa i Josep M.). Domicili: Born, 23. Afiliat a Renovación Española i al Partido Nacionalista Español. Llicenciat en Dret el 1909. Jutge Municipal a partir de l'1-1-1918 i fins al 22-6-1924, en què va presentar la dimissió; simultàniament va ser destituït amb data 24-6-1924 per una resolució de la Junta Depuradora de la Justícia Municipal, com a conseqüència d'un expedient instruït l'any 1922 en virtut d'una denúncia formulada pel jutge municipal de Piera, Manuel Mont i Jorba.74 Va ser un dels 18 assassinats a prop del cementiri de la Pobla de Claramunt, com el seu germà Lluís (Causa General, foli 152).75 

--
74 Certificacions del nomenament i la destitució figuren en el procés sumaríssim d'urgència 5895, incoat contra Soledat Bertran i Pons i Francesc Jordana i Albín, pel jutjat d'igualada, per un presumpte delicte d'auxili a la rebel.lió (TM1T, AMB).
75 Diu A. Jorba (Agonia d'una ciutat, cit., p. 98): "Home corpulent i de gran vitalitat, es conta que, quan en els primers dies de la revolta, uns bordegassos, valent-se de cordes, arrencaven dues petites imatges de metall de sengles capelletes que hi havia en un angle de la façana de l'Església gran, s'hi encarà valentment, incriminant-los llur acció iconoclasta. D'un braçat agafà les imatges profanades i les introduí en el seu establiment. Poc després va ser detingut". 

Lladó i Ferran. Francesc d'Assís

Igualada, 21-7-1886 - ?, 28-12-1936. Fill del fabricant de teixits Josep Lladó i Andreu i germà de Josep Lladó i Ferran, alcalde d'Igualada (1930-1931). Cunyat de Mn. Pere Creus, que ja havia estat assassinat a l'inici de la guerra. Primer director de fàbrica i després escrivent i oficial de Recaptació de l'Ajuntament d'Igualada (des de l'1-12-1918). Casat a la capella del Roser el dia 11-9-1911 amb Maria Creus i Rafel (Igualada, 1886, cosidora), no tenien fills. Domicili: Sant Pere Màrtir, 45. Soci del Centre Catòlic. Durant la guerra, el 29-7-1936 va ser destituït del càrrec d'oficial de Recaptació per ordre escrita del Comitè Antifeixista (ratificat pel ple municipal el 18-8-1936). Detingut aquell mateix dia a l'oficina, va ser conduït al dipòsit municipal, d'on el van deixar anar al cap d'unes hores a causa del seu delicat estat de salut. El 13-12-1936, després d'haver sofert diferents escorcolls i d'haver rebut amenaces de mort, va decidir anar-se'n a amagar a Manresa, a casa del seu germà ferroviari, Joaquim. Allí va ser localitzat el 28-12-1936 per milicians igualadins, que van traslladar-lo al Casino, llavors habilitat com a presó. Després se'l van endur i el van assassinar, però el seu cadàver no va ser trobat. La seva viuda va esmentar com a possibles assassins els germans Freixas (Marc), Domingo Tapia i Joan Llacuna i va dir-se que havia mort a la rodalia de Manresa (Causa General, foli 173).

--
(1) Els milicians, 14/11/2014
https://passavolant.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
(2) Editat per l'Ajuntament de la Pobla de Claramunt, 2014.

2 de febr. 2021

Simó Saumell, continuació

Fa un any i mig vaig parlar del Simó Saumell Tort, nascut a Capellades el 1909 i mort al camp de concentració de Gusen el 1941. Junt amb una informació mínima, "telegràfica", llavors especulava sobre com podria haver arribat a Gusen. Deia que potser va ser capturat "quan formava part d'alguna de les companyies de treball que es van organitzar llavors per tal d'impedir l'avanç de l'exèrcit nazi". (1)

Ara he trobat la prova que aquella suposició era bastant encertada. La prova suposo que és aquest document del "MINISTERE DES ANCIENS COMBATTANTS ET VICTIMES DE GUERRE. Direction du Contentieux, de l'Etat-Civil et des Recherches. Fichiers & Etat-Civil 'Déportés'". La data és del "27 DEC 1950". Un nou interrogant, ara, seria saber si, fins llavors, nou anys després de la seva mort, no hi va haver cap comunicat d'aquest departament amb la família de Simó Saumell. (2)

El document l'he trobat a reescan.mjusticia.gob.es. Aquí diu: "El Ministeri de Justícia conserva a l'Arxiu del Registre Civil Central, entre les funcions del qual es troba la inscripció de la defunció d'espanyols ocorreguda a l'estranger, una sèrie documental de deu toms en els quals van ser enquadernats 4.440 "Avisos oficials de defuncions d'espanyols morts als camps de concentració de l'Alemanya nazi", expedits a França per la Direcció d'Assumptes Contenciosos de l'Estat Civil i Investigacions del Ministeri d'Excombatents i Víctimes de Guerra. No hi ha gaire dades sobre les vicissituds d'aquesta documentació, ja que sembla que les autoritats franceses van enviar a Espanya els documents al final dels anys 50 i que totes les fitxes es van enquadernar, en deu toms, al final dels anys 60." (3)

--
(1) https://442m.blogspot.com/2019/06/parents-llunyans-mauthausen-o-potser-no.html
(2) L'adreça de la família que surt al document: "Monsieur SAUMELL Emilio / Calle Montserrat nº 18 / CAPELLADES (Barcelona)"
(3) Els apòstrofs d'aquest text els he afegit jo, perquè tot i que en aquest web hi ha aquesta versió en català de la presentació, es veu que els apòstrofs no els fan servir.