La mort del meu pare, una altra perspectiva

"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius." Ciceró

Una cosa és fer (el que s'escaigui) amb l'objectiu d'allargar una vida. Una altra és no fer, inhibir-se, per tal d'afavorir que una vida a la qual ja no se li veu sentit, en lloc de seguir-se allargant, es pugui acabar. I una tercera és fer, actuar, amb el propòsit d'afavorir, o fins i tot provocar directament, aquest final.

El primer supòsit, en el cas de segons quines vides ja molt degradades, de vegades pot ser criticat, però mai és penat, ni en els casos de veritables, desmesurats i cruels acarnissaments terapèutics, cosa que no deixa de ser sorprenent.

El segon cas, el de la inhibició, pot ser motiu d'intervenció judicial. Perquè és un terreny delicat: ¿on és el llindar entre el dret legítim a l'ajuda, a la cura (perquè la vida d'algú segueix tenint un sentit), i la passivitat a conseqüència de considerar que aquella vida ja no en té cap, de sentit?

Pel que fa als llindars, alhora hi ha dues postures. Una és la de les persones que tenen clars els extrems, però que alhora consideren que hi ha "una zona grisa", conflictiva. Una zona que alhora té una "ubicació variable", ja que no és la mateixa per a tothom. Cosa que fa que en aquests casos sovint siguin difícils (fins i tot impossibles), "les decisions consensuades".

L'altra postura, en relació amb els llindars, és la de les persones que consideren que no hi ha mai zona grisa, "perquè tota vida, sigui del tipus que sigui", sempre mereix ser viscuda. Si cal, fins a l'última degradació.

Queda la tercera opció, la d'actuar per tal d'escurçar la vida. En lloc d'intentar allargar la vida (opció 1), o en lloc de no fer res per allargar-la (opció 2), intervenir amb el propòsit explícit d'escurçar-la. La pròpia o la d'algú altre. D'aquesta opció n'he parlat moltes vegades, fins i tot de manera podria dir que obsessiva, però no ho he fet mai parlant del meu pare. Avui ho faré. No perquè hi pensi per primera vegada, sinó només perquè serà la primera vegada "que hi pensi en veu alta".

És només un exercici d'imaginació: ¿què hauria fet jo (potser), o volgut fer, si el mau pare hagués sigut el mateix (devorat pel seu procés de degradació), jo també el mateix (amb la mateixa forma de pensar), "però la meva família una altra"? És a dir, si la meva mare hagués sigut diferent i també diferents els meus germans. Diferents, o "inexistents": per exemple, la meva mare ja morta i jo fill únic. Per això dic que només és un exercici d'imaginació (de vegades va bé, fer aquests exercicis).

En un cas així (la família una altra i el meu pare el mateix i en el mateix estat), vull pensar que si la inhibició (la passivitat) no fos suficient per facilitar-li la mort, hauria buscat la manera de provocar-la, accelerant processos, o intervenint de manera més definitiva, resolutiva. No em sembla necessari donar detalls (de com), perquè l'important és la idea, el posicionament. I la voluntat.

Vull pensar que hauria tingut el coratge d'actuar d'aquesta manera (fer que s'acabessin d'una vegada els seus sofriments). Que hauria tingut el coratge i la valentia de córrer el risc d'allò que després em pogués passar. Perquè es pot actuar així mogut només per la compassió, però òbviament és una actuació que vulnera de manera clara la Llei (fins i tot en el supòsit d'una llei d'eutanàsia vigent, jo no hauria pogut reivindicar aquesta empara, en el cas del meu pare, ja que ell mai va manifestar cap voluntat d'aquest tipus).

Seria (m'ho miro així), una història amb un cert paral.lelisme amb la història d'Antígona, la protagonista de l'obra de Sòfocles. Creont, l'oncle d'Antígona, no és cap malvat, el que fa és defensar la Llei, tal com li correspon com a cap de Tebes. Antígona, per la seva banda, defensa el que considera el seu deure com a germana de Polinices: violar les disposicions de Creont i enterrar Polinices. Després, Creont, en tant que defensor "de l'ordre establert", condemna Antígona.

Antígona va voler enterrar el seu germà, i jo (en aquest escenari imaginari), hauria intentat enterrar "la degradació i el sofriment del meu pare". Que després me la carregaria? Bé, aquesta és una altra història, i intentaria que no fos així (òbviament procuraria ser discret, no en faria cap propaganda). Però d'altra banda, fins i tot en el cas de ser descobert, sempre em quedaria la satisfacció d'haver actuat segons la meva consciència.

Bé, ho torno a recordar: estic fent només un exercici d'imaginació. Ho dic per si és el cas que algú es confon. Ho especifico perquè hi ha fets que podrien afavorir pensaments de desconfiança, després d'haver dit el que he dit. Perquè el dia que el meu pare va morir, o més ben dit, el moment concret en què va morir, al seu costat hi era jo, sol. Ningú més (després, només després, vaig avisar un germà, que també era al pis, tancat a la seva habitació).

La del meu pare va ser una mort ràpida (ja ho he explicat alguna altra vegada). Suposo que es va ofegar, a causa de la bromera que li va començar a sortir per la boca i que li impedia respirar. Tot plegat va durar potser un o dos minuts, poc. Jo estava al seu costat, immòbil. Ni tan sols li vaig agafar la mà. Mentre moria no el vaig voler tocar el més mínim. Tal vegada (no ho vaig pensar llavors, ho penso ara), per poder ara escriure això que escric: "Mentre moria no el vaig tocar".

Va morir i em vaig sentir alleujat: "Finalment havia pogut morir!" I va ser llavors que vaig avisar el meu germà, quan ja s'havia acabat. I al cap d'una estona, potser mitja hora (no ho recordo bé), va arribar la meva mare. I després, de mica en mica, tothom...

La família era la que era, la meva mare era com era... i va ser necessari arribar a aquell extrem, a l'esgotament i l'exhauriment total, a la devastació absoluta, després d'anys de vida degradada i torturada... Per això, quan parlo d'aquesta història, de vegades dic que encara m'incomoda el protagonisme i la complicitat (pel que fa a aquest tema, no era l'únic tema), que vaig tenir jo llavors, durant aquells llargs anys de degradació del meu pare.

Ho sento i ho dic així perquè crec honestament que hauria pogut ser més fàcil. I sense cap necessitat d'arribar "a la tercera opció": amb la segona, la inhibició, en més d'un moment hauria sigut suficient.

--
Anteriors, sobre aquest tema:
La seva mort i cadascú
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu.html
La seva mort i cadascú (un resum)
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu-un-resum.html

Sobre l'admiració

"Al ver llegar a Natanael, Jesús dijo: 'Este es un verdadero israelita, un hombre sin doblez.'" Evangeli de Sant Joan, 1.47 (1)

Si algú et té idealitzat, i a més t'ho manifesta, et pots sentit satisfet, perquè a tots ens agrada que ens elogiïn. A més, la segona part positiva és que la idealització de l'altre t'estimula o obliga a ser millor, tal com l'altre pensa que ets.

D'altra banda, la idealització sovint també et fa captiu de la por (sobretot si la idealització és "desmesurada"): Què passaria si l'altre descobreix que no sóc com es pensa que sóc? Què passaria, per exemple, si l'altre descobreix que, en contra del que pensa, resulta que la meva biografia no és impecable?

De vegades (segurament la majoria de vegades), arribar al punt de sentir aquest risc derivat de la idealització aliena és el resultat tant d'haver alimentat un mateix aquesta imatge idealitzada, com de la "necessitat d'idealitzacions" dels altres: tot encaixa, la fragilitat del primer que no suporta mostrar una imatge amb clivelles, i la fragilitat del segon que no vol veure les clivelles, ja que si les veiés, "la seva pròpia vida també trontollaria".

La cita inicial de l'Evangeli de Sant Joan la meva mare de vegades la feia servir per definir el meu pare. Ignoro si aquesta associació va ser cosa seva, o si va ser l'adopció d'aquesta valoració del meu pare feta per una tercera persona. Fos com fos, ella la tenia incorporada, i de tant en tant li agradava citar aquesta frase. (2)

Fa uns dies vaig parlar de les reflexions sobre la vulnerabilitat de la Brene Brown. Diu coses com aquesta: "Básicamente, los hombres viven bajo la presión de un mensaje incesante: que no crean que eres debil." (3)

Crec que al meu pare la idealització dels altres el va ajudar a viure i li va donar seguretat (aquesta era la part visible, i positiva). Però també li va fer la vida difícil, perquè alhora li va generar inseguretat i por. Por pel fet de pensar que els altres (o si més no "alguns altres" en concret), poguessin arribar a saber que no sempre havia actuat de manera impecable, que no sempre havia actuat "com Natanael". (4)

--
(1) Faig servir la cita en castellà perquè era com la deia la meva mare (aquí he fet servir la versió de www.vatican.va). En català seria: "Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: -Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya." (www.bci.cat).
(2) Un aclariment: aquesta admiració era compatible amb les crítiques que de vegades també podia fer d'alguns aspectes d'ell; eren "compartiments estancs" que funcionaven en paral.lel. De fet, no li passava només amb ell: la segona persona a qui més admirava, potser la primera, era Escrivá de Balaguer, del qual també en tenia una doble visió.
(3) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 90).
(4) D'aquest tema en vaig parlar fa poc a:
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis.html
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis-2.html
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis-3.html

Taxi, hotels i restaurants

Continuo amb la meva tia, la germana petita del meu pare, amb un altre episodi de la seva vida. Després de l'examen final d'infermeria frustrat al Clínic (1), i del curs que hi va fer a continuació (de menor importància que els estudis d'infermeria, però que li donava algun tipus d'acreditació), com que tenia clar que volia ser monja missionera, va fer el noviciat en un convent.

Al final del noviciat, el dia dels vots estava previst que tant els seus pares com el seu germà, el meu pare, hi anessin. Era lluny, i per tant un viatge llarg, i va passar que al meu pare li va sortir un imprevist. Com que era impensable que els meus avis no hi anessin, i "l'organitzador de l'expedició" era el meu pare, llavors ell es va posar en contacte amb dues de les amigues de la meva tia. Els va demanar si podien acompanyar els seus pares, per tal que no hi anessin sols. I elles van dir que sí, que encantades.

El meu pare havia organitzat el viatge amb totes les comoditats, restaurants i hotels inclosos, i les dues amigues s'ho van passar la mar de bé, amb aquella mena de vida de "turistes riques" amb totes les despeses pagades. El viatge el van fer en taxi, des de la ciutat dels meus avis a la ciutat dels vots.

Al final, es veu que el meu pare va poder resoldre allò que l'havia retingut, i a última hora, fent una part del viatge en avió, va poder arribar a temps a la cerimònia dels vots (la meva mare també hi va anar, feia potser dos o tres anys que estaven casats).

La història, com l'altra de l'examen, me l'explica la mateixa amiga de la meva tia. I me l'explica ben divertida, recordant el regal que va ser per a ella i l'altra amiga aquell viatge inesperat, que a més tenia l'al.licient de poder assistir als vots de la meva tia. Ja vaig dir que les quatre amigues dels estudis d'infermeria eren les quatre molt religioses; de fet, n'hi va haver una altra que llavors també es va fer monja (encara ho és, igual que la meva tia).

Es van fer monges de congregacions diferents, i l'amiga que m'ho explica (aquesta no es va fer monja, es va casar), em diu que les dues van triar que fossin congregacions diferents expressament, ja que si haguessin escollit la mateixa congregació, com que eren tan amigues, "haurien estat massa bé" (per a elles, aquell component de renúncia i mortificació feia més valuosa la decisió).

El que em sap greu és que actualment la meva tia tingui el cap ja molt descentrat, i ja no puc parlar amb ella per preguntar-li aquestes coses, per tal que me les confirmi o corregeixi...

De monges a la família n'hi ha hagut més. Una cosina meva, filla de la germana gran del meu pare, també se'n va fer. I ara fa poc m'han dit que una neboda meva també se'n vol fer, de manera que sembla que aquesta "tradició" familiar està garantida.

--
(1) Expulsada de l'examen
https://442m.blogspot.com/2020/05/expulsada-de-lexamen.html