Cinc anys / 2

Escric "A i B van a C i, allí, en un bar d'una plaça rodona, prenen un cafè".

Després, algú potser em diu que en aquell mateix text el que ell hi ha llegit és que "C i B van a A, a una merceria d'una plaça quadrada". Una altra opció. He escrit el que deia abans, i algú em diu que ho ha llegit igual. Però, a continuació, fa interpretacions sobre el que diu el text. Per exemple, si des del meu punt de vista el text era "un recordatori del fet que A i B havien anat amigablement a prendre un cafè a la plaça", aquesta persona potser diu que el text és "un menyspreu encobert d'A i B, i una crítica dissimulada sobre la qualitat del cafè". Per descomptat, no puc descartar que la interpretació d'aquesta persona sigui encertada, perquè sé que el món del subconscient és un misteri, i ens pot fer males passades amb facilitat. Potser aquesta persona, amb una visió clarivident, ha vist aquesta relació oculta. Tot és possible: el funcionament dels caps és complicat, del meu cap, del teu, del seu... Per tant, no ho puc descartar, ho haig de tenir en compte. Ara bé, de la mateixa manera que la meva tendència a dubtar de tot m'obliga a contemplar aquesta possibilitat, aquesta mateixa tendència també fa que, alhora, dubti d'aquesta possibilitat. A més, contribueix a alimentar aquest segon dubte el fet que, en general, d'entrada m'atrauen menys els plantejaments psicoanalítics que els analítics racionals. Torno a agafar el fil inicial. Entendre que davant d'un mateix text hi pot haver diferents lectures, i també diferents interpretacions de les lectures, no és gaire complicat. Sobretot si ja tens una edat, i has anat vivint situacions d'aquest tipus. De manera que, quan t'hi trobes, es tracta d'assumir-ho, amb naturalitat, sense alterar-te, sense donar-li més importància de la que té: les persones som així, el món és així, no passa res d'especial... Tot és absolutament normal.

Mariana Pineda

La meva mare va viure tres anys al carrer Mariana Pineda, durant els tres anys que va durar la Guerra Civil, i durant els quals el seu carrer oficialment va deixar de dir-se Sant Josep. No sé si la gent va fer gaire cas del canvi oficial, suposo que a banda de la gent més exaltada, devia prevaldre el costum, per comoditat i rutina, de seguir fent servir el nom de Sant Josep (si més no, quan no patien perquè els pogués sentir "algun delator"...). (1)

A la capital de província on vivia la meva mare llavors es van fer molts canvis de noms de carrers: el carrer de Mossèn Cinto Verdaguer es va rebatejar com a Miquel Bakunin, el de Sant Jordi com a Lenin, el de la Misericòrdia com a Vapor Cremat... S'entretenien així.

Els canvis de nom dels carrers de les ciutats sovint sembla que estiguin motivats per les inseguretats de qui els promou: es veu que conviure amb el nom a la cantonada d'algú amb un pensament oposat a la teva ideologia, et podria encomanar la seva infecció ideològica. I això deu fer molta por.

Potser, per estalviar feina material i reduir una mica les demagògies mentals, una opció alternativa a la d'anar canviant de tant en tant els noms i les plaques dels carrers podria ser, en lloc de substituir-les, conservar-les, i al costat o a sota, afegir-hi les noves plaques amb els nous noms. I d'aquesta manera a les cantonades tindríem un bonic historial del canvi de noms de les places i carrers. I llavors, les escoles podrien aprofitar-ho per fer interessants lliçons d'història, d'una manera original, a partir d'aquests noms successius: 

-Aquest nom, qui el va afegir? Quan i per quin motiu? I aquest altre? I...? (2)

D'altra banda, també és veritat que canviar noms i plaques té una part positiva: dóna feina als marbristes (de fet, es probable que alguna d'aquelles plaques les fes el meu avi patern, ja que aquest era el seu ofici).

--
(1) "¡Oh! Qué día tan triste en Granada, / que a las piedras hacía llorar / al ver que Marianita se muere / en cadalso por no declarar." És l'inici (i també el final) de l'obra teatral 'Mariana Pineda', de Federico García Lorca, sobre la vida (sobretot la mort i les seves causes), d'aquesta heroïna liberal executada amb el garrot vil el 1831, a l'edat de 26 anys. Un recordatori de l'antiguitat dels enfrontaments ideològics a Espanya, i de la forma com es ventilaven...
(2) I amb les estàtues, es podria fer també una cosa semblant: parcs temàtics amb les diferents estàtues d'aquest o l'altre dictador, o demagog, o qui fos, i llavors, amb aquests amuntegaments de bronze i ciment presumptament artístics, afavorir la reflexió sobre aquesta dèria, tant de les esquerres com de les dretes, estatuística, monumental, propagandística...

Més sorolls

El mateix dia que la companya monja de la meva tia m'explica la història de les cadenes i les pedres, també m'explica (ens explica, hi són també les seves dues germanes), aquesta altra història.

Ella i la meva tia llavors feien vida urbana, vivien les dues, des de feia uns anys, a la casa principal que la comunitat tenia al país. Els temps dels poblats de la selva, els anys dels viatges en canoa, de les grans caminades, tot això quedava ja molt lluny. 

A la casa de la comunitat, aquesta companya de la meva tia s'ocupava (es segueix ocupant), d'atendre les monges més grans que ella. La mateixa ocupació que, uns anys abans, va tenir la meva tia, fins que va arribar el dia que, malauradament, va ser ella, la que va necessitar ser atesa. 

Fa uns dos anys, a aquesta casa, de nit, un dia aquesta monja va sentir que algú picava a la seva porta amb els nusos dels dits: "toc, toc, toc, toc, toc", cinc vegades. Va preguntar: "Qui hi ha? Què vols?", i ningú no va contestar. 

L'endemà, va passar el mateix: els trucs, a continuació ella va preguntar qui hi havia, i ningú va dir res. I al dia següent, igual. I si llavors obria la porta, no hi havia ningú. I allò es va anar repetint.

Alguna vegada fins i tot es va quedar immòbil darrere la porta, esperant els trucs, per tal de poder sorprendre qui els feia. Però quan llavors, en mig dels trucs, obria la porta d'una revolada, doncs igual, no hi havia ningú.

Va resar molt, per tal que aquells trucs misteriosos paressin: "Senyor, sigui quina sigui la causa, fes que aquests trucs s'aturin". Primer resava ella sola, i després tota la comunitat. Però malgrat les oracions, els trucs seguien. 

Llavors, una monja jove, nadiua, va dir que ella sabia una oració especial que servia, precisament, "per a aquell tipus de casos". No va dir a les altres monges quina oració era, però la va resar. I els misteriosos trucs nocturns es van acabar, en sec. No es van repetir mai més.

Quan això va passar, la meva tia encara vivia. Va morir poc després. Però no es va assabentar de res, d'aquell misteri dels trucs nocturns, perquè llavors la meva tia ja tenia el cap bastant extraviat.