El mateix dia que la companya monja de la meva tia m'explica la història de les cadenes i les pedres, també m'explica (ens explica, hi són també les seves dues germanes), aquesta altra història.
Ella i la meva tia llavors feien vida urbana, vivien les dues, des de feia uns anys, a la casa principal que la comunitat tenia al país. Els temps dels poblats de la selva, els anys dels viatges en canoa, de les grans caminades, tot això quedava ja molt lluny.
A la casa de la comunitat, aquesta companya de la meva tia s'ocupava (es segueix ocupant), d'atendre les monges més grans que ella. La mateixa ocupació que, uns anys abans, va tenir la meva tia, fins que va arribar el dia que, malauradament, va ser ella, la que va necessitar ser atesa.
Fa uns dos anys, a aquesta casa, de nit, un dia aquesta monja va sentir que algú picava a la seva porta amb els nusos dels dits: "toc, toc, toc, toc, toc", cinc vegades. Va preguntar: "Qui hi ha? Què vols?", i ningú no va contestar.
L'endemà, va passar el mateix: els trucs, a continuació ella va preguntar qui hi havia, i ningú va dir res. I al dia següent, igual. I si llavors obria la porta, no hi havia ningú. I allò es va anar repetint.
Alguna vegada fins i tot es va quedar immòbil darrere la porta, esperant els trucs, per tal de poder sorprendre qui els feia. Però quan llavors, en mig dels trucs, obria la porta d'una revolada, doncs igual, no hi havia ningú.
Va resar molt, per tal que aquells trucs misteriosos paressin: "Senyor, sigui quina sigui la causa, fes que aquests trucs s'aturin". Primer resava ella sola, i després tota la comunitat. Però malgrat les oracions, els trucs seguien.
Llavors, una monja jove, nadiua, va dir que ella sabia una oració especial que servia, precisament, "per a aquell tipus de casos". No va dir a les altres monges quina oració era, però la va resar. I els misteriosos trucs nocturns es van acabar, en sec. No es van repetir mai més.
Quan això va passar, la meva tia encara vivia. Va morir poc després. Però no es va assabentar de res, d'aquell misteri dels trucs nocturns, perquè llavors la meva tia ja tenia el cap bastant extraviat.
