Selecció de records

"Punto número dos: la memoria trae también recuerdos encubridores, que pueden ser perfectamente recuerdos de nimiedades. ¿Por qué me acuerdo de eso cuando realmente de lo importante no me acuerdo?. Y eso que ahora evoco tapa completamente lo que es relevante." Justo Serna (1)

Tant si parlem de nosaltres com si parlem de persones o històries que ens interessen, tots fem un ús selectiu de la memòria, de manera més o menys inconscient, i de manera més limitada o generalitzada (és només una qüestió de proporcions, ja que aquests mecanismes i distorsions ens afecten a tots, formen part "de la nostra naturalesa humana").

Penso en això, o més ben dit, "torno a pensar-hi" (és evident que estic aviciat amb aquest tipus de reflexions sobre la memòria, les seves trampes, interessos, etc.), quan llegeixo el relat d'un familiar sobre uns fets de fa molts anys, amb algunes dades no del tot coincidents amb les que jo tinc (no dic que les meves siguin més verídiques, només dic que són en part diferents).

D'altra banda, aquesta versió no m'estranya, perquè en el relat hi detecto traces d'informacions i informadors que en el seu moment vaig decidir relativitzar, perquè em van semblar poc fiables, tenint en compte la seva procedència (cada font d'informació té el seu grau de credibilitat, en funció "de les trajectòries i credibilitats prèvies"). En aquest cas, el relat em sembla, sobretot, un bon exemple del fàcil, gairebé inevitable, que és que uns mateixos fets acabin explicats a través de relats no coincidents i, de vegades, fins i tot oposats.

Però no és això, el que més em crida l'atenció aquesta vegada, sinó una altra característica del funcionament de la nostra memòria: la feina conscient de selecció que fem, de vegades, entre les diferents memòries o relats que conservem, a l'hora de compartir-los. Una selecció que implica que, al seleccionar, alhora decidim (aquí ja no hi ha falta de consciència) deixar alguns fets, temporalment o definitivament, en algun calaix tancat, ocults, pels motius que sigui.

En l'exemple concret d'avui, en el relat que he esmentat s'exposen (entre altres coses) uns fets els protagonistes dels quals no eren persones de la família, i alhora se'n critiquen, amb severitat, alguns dels seus comportaments. I aquí rau l'interès de la història: perquè alhora que es fa aquesta exposició, no es diu res d'uns comportaments semblants, durant el mateix període històric, d'un membre destacat de la pròpia família. 

Qui explica la història ho sap, n'està al corrent, d'això que estic dient. No és que no en tingui la informació, però prefereix parlar "d'altres casos", i no del més proper. (2)

--
(1) "Historia y ficción. Conversaciones con Jacvier Cercas". Justo Serna. Punto de Vista Editores, 2019 (p. 232)
(2) Deia Arthur Schopenhauer que "cadascú té el màxim de memòria per a allò que li interessa, i el mínim per a allò que no li interessa". No sé si jo algun dia tornaré a parlar d'aquest cas o història, afegint-hi llavors els fets concrets, les dates i els noms dels protagonistes... No ho sé, ja ho veurem, també pot ser que no ho faci mai.

Una cadena de causes o atzars

Suposo que em repetiré una mica (perquè ja m'hi he anat referint), però em sembla que ara pot estar bé fer un repàs de conjunt, sobre la trajectòria dels papers de la meva mare.

Començo. Si la meva mare hagués aconseguit acabar i publicar el llibre sobre les seves depressions que s'havia proposat escriure, probablement després no hauria conservat totes les notes que durant anys havia anat acumulant amb aquest propòsit. No les hauria conservat perquè, en aquest cas, la seva conservació ja no hauria sigut necessària. 

I si hagués anat així, jo ja no hauria trobat aquestes notes entre les seves coses, més tard, quan ella va morir.

Que la meva mare volia escriure un llibre sobre les seves depressions ho sabíem tots els fills. Sabíem també que de vegades ho anava intentant, i que li costava, que no se'n sortia. 

Alguns d'aquests fills teníem les habilitats literàries necessàries per poder-la ajudar en aquest projecte, i d'aquests, alguns alhora també compartien amb ella les seves creences religioses. Els segons, llavors haurien pogut tenir l'interès afegit d'ajudar la mare per aquest motiu, el de l'apostolat, ja que era un dels propòsits del seu llibre.  

Però ni la possibilitat que ella pogués tenir l'alegria de veure el llibre acabat i publicat, ni el fet de contribuir a la seva intenció de fer apostolat a través del llibre, no van ser suficients de cara a que algun fill es decidís a ajudar-la. 

Si l'haguéssim ajudat, i gràcies a l'ajuda ella hagués aconseguit acabar el llibre, pel que fa a les seves notes hauria passat el mateix que he dit al principi: més tard, jo no les hauria trobat. Va ser un altre punt d'inflexió que va incidir en la possibilitat de conservació o desaparició de les notes de la meva mare.

Després de morir ella, tots aquests papers van estar, durant dos anys, a dins d'un armari del pis familiar. Tothom sabia que hi eren, i qui va voler se'ls va mirar. I va agafar el que va voler, sense cap mena de control. Però sembla que ningú no va considerar que les notes relacionades amb el seu projecte de llibre tinguessin gens d'interès, ja que ningú no va dir que les volgués conservar. Algú, fins i tot va dir, explícitament, que d'interès no en tenien cap. 

Si algú, durant aquells dos anys, hagués recollit aquells papers (tant si ho hagués fet amb el propòsit de conservar-los, o de llençar-los, o del que fos), jo tampoc els hauria trobat allí, quan al final vam haver de buidar definitivament el pis i tornar les claus.

Durant aquells dos anys jo no vaig agafar ni un sol paper d'aquell armari, ni un. M'ho havia proposat així, i vaig ser absolutament estricte. D'altra banda, llavors jo també pensava que d'interès en tenien poc, aquells papers; tanmateix, com que em dolia haver-los de llençar, al final vaig decidir conservar-los. 

Si llavors jo no els hagués conservat, si els hagués llençat, com tantes altres coses del pis que vaig llençar perquè, després de diferents avisos ningú no estava interessat en conservar-las o aprofitar-les, llavors d'aquells papers no se n'hauria parlat més. Va ser un altre moment de possible alteració d'aquesta història.

Durant els vuit anys següents no em vaig mirar aquells papers, van estar sempre tancats a dins d'una caixa, a casa meva. Si durant aquells vuit anys algun germà hagués volgut escriure "el llibre que volia escriure la nostra mare", i m'hagués demanat aquells papers, els hi hauria donat encantat de la vida. De fet, fins i tot hauria sentit un bon alleujament, ja que així m'hauria pogut despreocupar de la seva conservació, amb la tranquil.litat alhora de saber que, probablement, tindrien una utilització acord amb la voluntat de la nostra mare (acord "en principi", perquè aquest és un altre tema, la creença de tenir l'exclusiva de "la interpretació correcta" de la voluntat de la mare, però aquest és un altre tema). 

Sigui com sigui, en aquest cas, igual que en els supòsits ja apuntats, el resultat hauria sigut el mateix, és a dir, que jo, després, ja no ho hauria pogut utilitzar aquells papers.

Resumit: després de morir la nostra mare, primer passen dos anys durant els quals ningú no té gens d'interès en aquells papers. Després, vuit anys més durant els quals el desinterès segueix sent el mateix. I és només llavors, deu anys després de la seva mort que, un dia, em plantejo que jo potser en podria fer alguna cosa, d'aquells papers. I la primera idea és precisament la seva: "fer el que ella volia fer, i com ho volia fer".

És una possibilitat que, tanmateix, aviat la descarto. Perquè m'adono de seguida que és impossible que jo pugui fer el que ella volia fer: la meva llunyania de l'univers religiós de la meva mare era tan gran (a diferència d'altres germans), que m'incapacitava completament, per a una feina d'aquest tipus. Jo no era en absolut la persona adequada. 

És, per tant, només a partir d'aquell moment, que em plantejo per primer cop que podria escriure "alguna altra cosa", sobre la vida de la meva mare. Des del meu subjectiu punt de vista, sense pretendre escriure "el que volia escriure ella": Perquè, a més, també és llavors quan m'adono de l'immens valor que tenen aquells papers, aquells escrits que, durant molts anys, tothom ha menystingut, fins i tot jo.

Bé, amb aquesta exposició no és que vulgui legitimar la meva decisió, pel que fa a la utilització de les notes de la meva mare; sobre aquest tema, el de les legitimitats, si de cas ja m'hi entretindré una altra estona (si és que ho faig). Ara només volia exposar aquesta seqüència de moments, causes, desinteressos i atzars relacionats amb la supervivència d'aquests escrits. 

Ho exposo perquè, com que tots tenim la tendència a recordar només el que volem recordar, em sembla també oportú recordar, per si algú no la té present, aquesta seqüència d'episodis.

Sobre les cites

"No entenc res, no entenc la vida, la meva vida."
"No m'interessa res, no m'atrau res. Dins meu, un immens dolor."
"Durant les depressions, ni fe, ni esperança ni res. Només ganes de plorar i de marxar."
"El cap m'esclata, no ho podré resistir. No puc més i em sento sola amb el meu sofriment."

"Em sento embolcallada en una solitud impossible d'explicar." (1)

Vaig explicar que mentre escrivia el text sobre la meva mare, de vegades tenia damunt la taula una foto d'ella, d'alguna etapa depressiva: una foto amb una cara tan expressiva, a causa de la tristesa i el malestar que reflectia, que no em calia cap argument més, per tenir clar el motiu pel qual estava escrivint.

Ara m'he imprès en un full les cinc frases de més amunt, tretes de les notes de la meva mare, i quan algú em qüestiona l'ús que he fet dels escrits seus, rellegeixo aquestes cinc frases, o les recordo. I mentre em ressonen per dins, els retrets que qui sigui em pugui fer se'm tornen del tot irrellevants, fora de lloc. 

I alhora penso això: ¿Com és que algú vol ignorar aquestes paraules? ¿Com és possible que, fins i tot, algú hagi dit que tant de bo no s'haguessin conservat aquests papers, tenint en compte que jo n'he acabat fent l'ús que n'he fet? ¿Com és possible aquesta voluntat d'ignorar i enterrar aquesta realitat, el testimoni de tant dolor i sofriment, sigui quin sigui l'argument que es faci servir per justificar l'enterrament?

D'altra banda, aquesta oposició per a mi és la millor motivació i justificació, de cara a seguir escrivint sobre la vida de la meva mare. Per quin motiu hauria de callar? Per què no puc dir allò que sembla que, sobretot algunes persones, "no volen sentir"? O que fins i tot no volen "que sigui sentit"... Per ningú! Perquè segons sembla, ells, els censuradors, es consideren els únics depositaris, els únics interpretadors legítims, del que seria la voluntat d'ella pel que fa a l'ús dels seus papers. 

Per descomptat, algú pot pensar, i té tot el dret a pensar-ho, que jo traeixo la voluntat de la meva mare, quan faig el que faig. Quan escric el que escric i, de vegades, per fer-ho més entenedor, faig servir cites seves. Algú ho pot pensar, és normal, perquè cadascú és lliure de pensar el que vulgui, cadascú té els seus punts de vista. 

Però és clar, si tothom és lliure, jo també, igual de lliure. I resulta que jo considero que, en aquest cas, la meva traïció més gran a la meva mare, actualment, seria callar. És a dir, sotmetre'm a la voluntat dels partidaris del silenci. La meva traïció "a ella", penso jo (aquest és el meu criteri, tan subjectiu com el dels altres, però no més), avui seria precisament no parlar d'ella de la manera que ho faig: des del meu punt de vista i utilitzant, quan em sembla oportú, cites seves.

--
(1) Aquestes cites de la meva mare ja les vaig incloure al principi del text "Depressions i tallarines".