"No m'interessa res, no m'atrau res. Dins meu, un immens dolor."
"Durant les depressions, ni fe, ni esperança ni res. Només ganes de plorar i de marxar."
"El cap m'esclata, no ho podré resistir. No puc més i em sento sola amb el meu sofriment."
Vaig explicar que mentre escrivia el text sobre la meva mare, de vegades tenia damunt la taula una foto d'ella, d'alguna etapa depressiva: una foto amb una cara tan expressiva, a causa de la tristesa i el malestar que reflectia, que no em calia cap argument més, per tenir clar el motiu pel qual estava escrivint.
Ara m'he imprès en un full les cinc frases de més amunt, tretes de les notes de la meva mare, i quan algú em qüestiona l'ús que he fet dels escrits seus, rellegeixo aquestes cinc frases, o les recordo. I mentre em ressonen per dins, els retrets que qui sigui em pugui fer se'm tornen del tot irrellevants, fora de lloc.
I alhora penso això: ¿Com és que algú vol ignorar aquestes paraules? ¿Com és possible que, fins i tot, algú hagi dit que tant de bo no s'haguessin conservat aquests papers, tenint en compte que jo n'he acabat fent l'ús que n'he fet? ¿Com és possible aquesta voluntat d'ignorar i enterrar aquesta realitat, el testimoni de tant dolor i sofriment, sigui quin sigui l'argument que es faci servir per justificar l'enterrament?
D'altra banda, aquesta oposició per a mi és la millor motivació i justificació, de cara a seguir escrivint sobre la vida de la meva mare. Per quin motiu hauria de callar? Per què no puc dir allò que sembla que, sobretot algunes persones, "no volen sentir"? O que fins i tot no volen "que sigui sentit"... Per ningú! Perquè segons sembla, ells, els censuradors, es consideren els únics depositaris, els únics interpretadors legítims, del que seria la voluntat d'ella pel que fa a l'ús dels seus papers.
Per descomptat, algú pot pensar, i té tot el dret a pensar-ho, que jo traeixo la voluntat de la meva mare, quan faig el que faig. Quan escric el que escric i, de vegades, per fer-ho més entenedor, faig servir cites seves. Algú ho pot pensar, és normal, perquè cadascú és lliure de pensar el que vulgui, cadascú té els seus punts de vista.
Però és clar, si tothom és lliure, jo també, igual de lliure. I resulta que jo considero que, en aquest cas, la meva traïció més gran a la meva mare, actualment, seria callar. És a dir, sotmetre'm a la voluntat dels partidaris del silenci. La meva traïció "a ella", penso jo (aquest és el meu criteri, tan subjectiu com el dels altres, però no més), avui seria precisament no parlar d'ella de la manera que ho faig: des del meu punt de vista i utilitzant, quan em sembla oportú, cites seves.
(1) Aquestes cites de la meva mare ja les vaig incloure al principi del text "Depressions i tallarines".
