"La medicina avanza tanto que pronto estaremos todos enfermos". Aldous Huxley (1)
Torno al tema dels prolapses. El cas és que a les alternatives que vaig exposar (no fer res, pessari, intervenció quirúrgica mínima, intervenció gran), encara n'hi falta una, els exercicis per reforçat la musculatura pèlvica. Són uns exercissis que, sobretot quan hi ha factors de risc, el més sensat seria incorporar-los de forma sistemàtica, ja que poden minimitzar (que no vol dir garantir), les possibilitats que es produeixi el prolapse (o minimitzar-ne l'envergadura, si s'acaba produint). De fet, incorporar-los en els casos de risc és una forma d'autoresponsabilitzar-se del propi cos, en lloc de desentendre-se'n i, llavors, quan venen els problemes, "buscar l'especialista" perquè hi posi remei (o ho intenti).
La meva mare de factors de risc en tenia sobretot dos: els múltiples embarassos i el restrenyiment crònic. Però no em consta que tingués present la utilitat d'aquests exercicis (em refereixo sobretot a "abans" de l'aparició del problema del prolapse), i desconec si algú n'hi havia parlat.
També és veritat que la meva mare tenia molts fronts oberts. D'entrada, el mateix restrenyiment, un problema que va arrossegar sempre i que de vegades li va provocar grans malestars (i que se li van agreujar encara més a causa dels efectes secundaris dels psicofàrmacs que durant dècades es va prendre).
D'una altra banda, les seves oscil.lacions emocionals. Sobretot els seus estats depressius, que li dificultaven molt el dia a dia, i per tant també l'eventual incorporació d'uns exercicis diaris d'aquest tipus (a més, a ella tot el que fos més o menys "gimnàs" més aviat li generava rebuig, a diferència de nedar, i sobretot caminar, que li agradava).
Per descomptat hi havia un tercer factor de risc, l'edat: és obvi que amb l'edat tot es desgasta, es fa més fràgil, vulnerable. Per això quan ens fem grans és encara més necessari "invertir en manteniment i prevenció".
Una altra dificultat, diferent, ja no física sinó social (a l'hora de gestionar ginecològics), era aquella cultura d'ocultació, puritanisme, vergonya, etc., que envoltava tot el relacionat amb la sexualitat, sobretot en el cas de les dones. Una "atmosfera" llavors resultat tant d'un cristianisme "enfadat amb el sexe", com d'un patriarcat o masculinisme per al qual les dones eren fonamentalment subjectes de plaer i d'utilitat reproductiva. En aquest context, amb aquest entorn social, amb aquest tipus d'educació rebuda, per a les dones parlar d'aquesta mena de problemes no era fàcil.
Recordo la que fa anys era la metgessa del poble on vivia jo, que de vegades m'explicava que quan les dones anaven a la consulta a causa d'algun problema ginecològic, habitualment no feien servir les paraules concretes per a referir-se a aquestes parts del cos, sinó que deien que hi anaven perquè tenien problemes "als baixos", o alguna cosa semblant. I llavors ella, la metgessa, havia d'anar "ubicant i posant nom" al problema.
Vivim en un món en què sembla que les dones encara han de ser sempre "floreros", com en la cançó "Mujer florero" (2). I que si no ho són al cent per cent ("floreros"), si per exemple resulta que potser tenen problemes "en aquesta part del cos", sembla que això és una cosa que les devalua. El cas és que per a moltes dones, sovint aquest encara és un tema incòmode de parlar, un tema de vegades fins i tot brut, "lleig"...
Bé, torno a la meva mare. He volgut incloure el tema dels exercicis (per reforçar el sòl pèlvic) per tal de completar una mica més l'escenari dels problemes, en general, dels prolapses. (3)
D'altra banda, aquesta referència als exercicis no invalida cap de les opinions que ja vaig exposar, tant les referents a la deshonestedat i incompetència d'alguns professionals als quals la meva mare va demanar ajuda mèdica llavors, com, en general, sobre l'eventual deshonestedat (i l'eventual incompetència), amb què es poden trobar les dones en situacions semblants... avui també. (4)
I no faig, no vull fer, generalitzacions. Perquè seria absurd. L'únic que he fet (en els darrers escrits sobre aquest tema), és només posar uns exemples concrets de "mala praxi mèdica" (amb els casos de la meva mare, i de la germana de la Lívia), com a recordatori de què aquesta realitat també existeix.
--
(1) Cita recollida per Antonio Sitges-Serra a "Si puede, no vaya al médico" (Debate, 2020).
(2) El duet Ella Baila Sola eren Marilia Andrés y Marta Botía. Aquest és el començament de la cançó "Mujer florero" (2001): "De mayor quiero ser mujer florero, metidita en casita yo te espero (...)."
(3) Els exercisis de Kegel o similars. Sobre el tema dels prolapses en general, com que no sóc cap expert no descarto que alguna cosa no l'hagi explicat prou bé. I pel que fa a les diferents opcions (de cara a gestionar els problemes dels prolapses), suposo que també és possible que encara me n'hagi quedat alguna per comentar.
(4) Elles, o de fet qualsevol persona que amb un problema de salut vagi a buscar l'ajuda d'algun/a professional (i tingui la mala sort de trobar una persona incompetent o deshonesta). Aquests dies m'ha ajudat a pensar sobre aquest tema la lectura del llibre de Sitges-Serra que ja he esmentat. Aprofito i en copio un fragment (p. 96): "Lo peor de la confluencia de abuso tecnológico e incompetencia professional (a menudo aderezada con prepotencia) es que no solo el paciente quizá no quede curado de su problema inicial, sino que puede salir perjudicado por decisiones erróneas".
14 de març 2020
13 de març 2020
L'altra opció
"Pessari. Instrument que, col.locat a la vagina, és emprat per a corregir el descens de l’úter." Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
Dinar amb la Lívia, la seva germana i el marit de la germana. Uns dies abans la Lívia m'ha explicat que la seva germana té un problema semblant al que tenia la meva mare, un prolapse vaginal, i que la germana el gestiona sense haver recorregut a cap cirurgia.
Després de dinar, com que sé (per la Lívia) que la germana no té inconvenient en parlar-ne, li demano que, si vol, me n'expliqui els detalls. El resum és que fa servir un pessari, un senzill dispositiu de silicona que fa la funció de subjectar la vagina i evitar-ne el despenjament. Cada mig any va a la ginecòloga, li treu el pessari, li fa una revisió, i li torna a col.locar. Tot molt senzill, fins ara sense cap complicació, i sense cap inconvenient pel que fa a poder seguir amb la seva vida normal. Fa dos anys que el fa servir, i no en té cap queixa.
És obvi que cada història és diferent, que hi ha problemes que poden ser semblants, però no iguals, i que el que pot ser adequat per a una persona pot no ser-ho per a una altra, és a dir, que el que a una pot no provocar-li problemes a una altra n'hi pot provocar, etc. Però al marge d'això, i sense qüestionar-ho, el cas és que aquesta història em fa pensar en la meva mare.
L'altre dia vaig dir que a la meva mare li van proposar tres opcions, quan ella va anar al ginecòleg a causa del seu prolapse vaginal. I que de les tres opcions exposades, li van recomanar la més arriscada. I ara resulta que, a més, potser hi hauria hagut una quarta opció, i que aquesta opció ni es va esmentar.
Tenint en compte que aquesta opció no és cap novetat (fa segles que s'utilitzen diferents dispositius amb aquesta finalitat; el que ha canvian és que ara són molt més eficaços i higiènics), sembla que, llavors, com a mínim s'hauria hagut d'avaluar si podia ser una opció. Llevat que hi hagués algun motiu que ho impedís. Però no se'n va dir ni una paraula, ni de l'opció del pessari ni d'hipotètiques incompatibilitats en el seu cas. (1)
I llavors penses que, potser, la causa (del silenci, i de la recomanació més arriscada, i alhora "més cara"), va ser tan prosaica, o desvergonyida, com que l'opció de pessari pràcticament no tenia cost (el preu d'un pessari vaginal ronda els 40 euros).
La germana de la Lívia em fa pensar també en la meva mare per un altre motiu. Fa uns vint anys, a la germana de la Lívia, en una revisió rutinària, el ginecòleg li va dir que tenia un mioma a l'úter, i que com que hi havia la possibilitat que evolucionés cap a cancerós, l'adequat era treure'l. El ginecòleg va afegir que, aprofitant l'entrada al quiròfan, li podrien fer també una operació d'estètica a la panxa, que li costaria X (no recorda bé "la X", però "milions de pessetes", en plural).
Ella va dir que s'ho pensaria... i no hi va tornar més. El que va fer va ser anar a una altra ginecòloga, la qual li va dir que el mioma era real, però que per les característiques del mioma era possible que mai li generés cap problema, i que per tant el més sensat era, de moment, ser conservadores i no fer res. I fins ara, sense fer res, no ha passat res.
He dit que aquesta segona història em fa pensar també en la meva mare. A ella, uns vint anys abans de morir, un ginecòleg li va dir que tenia un tumor i que era urgent extirpar-lo (aquesta història ja l'he explicat alguna altra vegada). Quan la meva mare va fer una segona visita acompanyada d'una nora, metgessa, i la nora va demanar més explicacions, el ginecòleg va insistir en la necessitat i urgència de la intervenció, però sense facilitar-ne cap prova. El cas és que, òbviament, els va semblar sospitós, i van decidir fer la consulta a un altre ginecòleg.
Van anar a un altre ginecòleg, i aquest altre ginecòleg va dir que no tenia res. Ni tan sols un mioma benigne: "res de res".
--
(1) "A pesar de que los pesarios para el prolapso son uno de los dispositivos médicos más antiguos que se conocen, se han usado durante siglos (...) la mayoría de las mujeres actuales desconoce cómo pueden ayudar (...) en el tratamiento del prolapso (...) pudiendo, a veces, incluso evitar la cirugía a un coste mínimo". www.ensuelofirme.com. A la Viquipèdia (i a la majoria de pàgines que parlen de prolapses i pessaris), també es fa esment d'aquests remots orígens històrics.
Dinar amb la Lívia, la seva germana i el marit de la germana. Uns dies abans la Lívia m'ha explicat que la seva germana té un problema semblant al que tenia la meva mare, un prolapse vaginal, i que la germana el gestiona sense haver recorregut a cap cirurgia.
Després de dinar, com que sé (per la Lívia) que la germana no té inconvenient en parlar-ne, li demano que, si vol, me n'expliqui els detalls. El resum és que fa servir un pessari, un senzill dispositiu de silicona que fa la funció de subjectar la vagina i evitar-ne el despenjament. Cada mig any va a la ginecòloga, li treu el pessari, li fa una revisió, i li torna a col.locar. Tot molt senzill, fins ara sense cap complicació, i sense cap inconvenient pel que fa a poder seguir amb la seva vida normal. Fa dos anys que el fa servir, i no en té cap queixa.
És obvi que cada història és diferent, que hi ha problemes que poden ser semblants, però no iguals, i que el que pot ser adequat per a una persona pot no ser-ho per a una altra, és a dir, que el que a una pot no provocar-li problemes a una altra n'hi pot provocar, etc. Però al marge d'això, i sense qüestionar-ho, el cas és que aquesta història em fa pensar en la meva mare.
L'altre dia vaig dir que a la meva mare li van proposar tres opcions, quan ella va anar al ginecòleg a causa del seu prolapse vaginal. I que de les tres opcions exposades, li van recomanar la més arriscada. I ara resulta que, a més, potser hi hauria hagut una quarta opció, i que aquesta opció ni es va esmentar.
Tenint en compte que aquesta opció no és cap novetat (fa segles que s'utilitzen diferents dispositius amb aquesta finalitat; el que ha canvian és que ara són molt més eficaços i higiènics), sembla que, llavors, com a mínim s'hauria hagut d'avaluar si podia ser una opció. Llevat que hi hagués algun motiu que ho impedís. Però no se'n va dir ni una paraula, ni de l'opció del pessari ni d'hipotètiques incompatibilitats en el seu cas. (1)
I llavors penses que, potser, la causa (del silenci, i de la recomanació més arriscada, i alhora "més cara"), va ser tan prosaica, o desvergonyida, com que l'opció de pessari pràcticament no tenia cost (el preu d'un pessari vaginal ronda els 40 euros).
La germana de la Lívia em fa pensar també en la meva mare per un altre motiu. Fa uns vint anys, a la germana de la Lívia, en una revisió rutinària, el ginecòleg li va dir que tenia un mioma a l'úter, i que com que hi havia la possibilitat que evolucionés cap a cancerós, l'adequat era treure'l. El ginecòleg va afegir que, aprofitant l'entrada al quiròfan, li podrien fer també una operació d'estètica a la panxa, que li costaria X (no recorda bé "la X", però "milions de pessetes", en plural).
Ella va dir que s'ho pensaria... i no hi va tornar més. El que va fer va ser anar a una altra ginecòloga, la qual li va dir que el mioma era real, però que per les característiques del mioma era possible que mai li generés cap problema, i que per tant el més sensat era, de moment, ser conservadores i no fer res. I fins ara, sense fer res, no ha passat res.
He dit que aquesta segona història em fa pensar també en la meva mare. A ella, uns vint anys abans de morir, un ginecòleg li va dir que tenia un tumor i que era urgent extirpar-lo (aquesta història ja l'he explicat alguna altra vegada). Quan la meva mare va fer una segona visita acompanyada d'una nora, metgessa, i la nora va demanar més explicacions, el ginecòleg va insistir en la necessitat i urgència de la intervenció, però sense facilitar-ne cap prova. El cas és que, òbviament, els va semblar sospitós, i van decidir fer la consulta a un altre ginecòleg.
Van anar a un altre ginecòleg, i aquest altre ginecòleg va dir que no tenia res. Ni tan sols un mioma benigne: "res de res".
--
(1) "A pesar de que los pesarios para el prolapso son uno de los dispositivos médicos más antiguos que se conocen, se han usado durante siglos (...) la mayoría de las mujeres actuales desconoce cómo pueden ayudar (...) en el tratamiento del prolapso (...) pudiendo, a veces, incluso evitar la cirugía a un coste mínimo". www.ensuelofirme.com. A la Viquipèdia (i a la majoria de pàgines que parlen de prolapses i pessaris), també es fa esment d'aquests remots orígens històrics.
12 de març 2020
Subjectada
Viu lluny, fa molts anys que no la veig. De tant en tant la trucava; a mesura que anava passant el temps, a cada nova trucada la conversa es feia més difícil, més pobre, amb més incoherències i silencis.
El darrer cop ja no s'hi va posar. Vaig parlar amb una companya seva. I em va dir d'ella que estava bé, "recuperant-se". Però com més detalls li preguntava més obvi era que cada vegada estava pitjor, més empetitida, físicament i mentalment.
Del que em va explicar aquesta companya, el que em va colpir més va ser que em va dir que algunes estones "la subjectaven" a la cadira de rodes (on ara es passa la major part del dia). Que la subjectaven les estones que ningú no podia estar pendent d'ella, ja que sense aquesta contenció, se li podia acudir aixecar-se, i com que ja no conserva l'equilibri, llavors caure i trencar-se alguna cosa. De fet, ja li havia passat alguna vegada, per això ara està més vigilada (i quan s'escau, "continguda").
És tristíssim, si arribem a un punt que ens han de lligar per tal d'evitar que prenguem mal. Que "pel nostre bé" ens lliguen. Ens hauríem de morir abans d'arribar a aquest extrem. Però de vegades no és així, i passa això, que seguim vivint quan de fet "ja no existim del tot", perquè la persona què érem, en realitat ja no hi és, només en queda una ombra, un cos molt deteriorat, i potser unes filagarses de ment, en algun instant.
Ella ara té 84 anys, i encara no ha arribat a aquest estadi de "deshabitació", encara són considerables, "les filagarses de ment" que li queden. Però el seu declivi és immens, i molt trist, sobretot pel contrast, perquè havia estat una persona molt activa. Fins que va patir un ictus (fa dos anys).
És la germana petita del meu pare. Ell, el meu pare, també va acabar la seva vida de vegades "subjectat", és un record que sempre que em ve em mortifica.
El darrer cop ja no s'hi va posar. Vaig parlar amb una companya seva. I em va dir d'ella que estava bé, "recuperant-se". Però com més detalls li preguntava més obvi era que cada vegada estava pitjor, més empetitida, físicament i mentalment.
Del que em va explicar aquesta companya, el que em va colpir més va ser que em va dir que algunes estones "la subjectaven" a la cadira de rodes (on ara es passa la major part del dia). Que la subjectaven les estones que ningú no podia estar pendent d'ella, ja que sense aquesta contenció, se li podia acudir aixecar-se, i com que ja no conserva l'equilibri, llavors caure i trencar-se alguna cosa. De fet, ja li havia passat alguna vegada, per això ara està més vigilada (i quan s'escau, "continguda").
És tristíssim, si arribem a un punt que ens han de lligar per tal d'evitar que prenguem mal. Que "pel nostre bé" ens lliguen. Ens hauríem de morir abans d'arribar a aquest extrem. Però de vegades no és així, i passa això, que seguim vivint quan de fet "ja no existim del tot", perquè la persona què érem, en realitat ja no hi és, només en queda una ombra, un cos molt deteriorat, i potser unes filagarses de ment, en algun instant.
Ella ara té 84 anys, i encara no ha arribat a aquest estadi de "deshabitació", encara són considerables, "les filagarses de ment" que li queden. Però el seu declivi és immens, i molt trist, sobretot pel contrast, perquè havia estat una persona molt activa. Fins que va patir un ictus (fa dos anys).
És la germana petita del meu pare. Ell, el meu pare, també va acabar la seva vida de vegades "subjectat", és un record que sempre que em ve em mortifica.
3 de març 2020
Néts amb problemes
"Melancolía más, melancolía menos, la tristeza puede ser un dolor invisible." Mario Benedetti (1)
Pel que fa a "l'oportunitat" del moment de la mort de la meva mare, hi ha un altre aspecte al qual tampoc no m'hi he referit mai. L'enceto avui. El cas és que quan la meva mare va morir cap dels seus nombrosos néts tenia problemes emocionals importants. Però després de la seva mort, amb el pas dels anys, han anat apareixent algunes clivelles, en aquella uniformitat i estabilitat generals.
En aquest sentit, ella va tenir sort: es va estalviar el patiment que li hauria provocat contemplar l'eclosió i l'evolució dels problemes d'aquests néts. Com que de dolors i patiments ella ja n'havia passat molts, segurament va ser millor que no hagués de ser conscient, "també", d'aquells nous conflictes, d'aquelles noves causes d'angoixa i sofriments familiars. (2)
Pel que fa a aquesta "nova generació de problemes familiars" (d'alguns néts), els que estem vius la podem viure com un fet sorprenent, aliè als recorreguts familiars, per exemple explicable només per una combinació de dissortats atzars i dissortades herències genètiques. O podem pensar que els relats i recorreguts biogràfics també hi tenen algun protagonisme (d'un tipus o d'un altre).
És a dir, podem repetir la visió (i l'aproximació), que en general es va fer amb relació als problemes de la meva mare, sense atorgar protagonisme als elements biogràfics, o podem eixamplar la mirada i adoptar una visió més global (i alhora, segurament més valenta, més compromesa, menys autoprotectora).
En teoria, dels errors del passat n'hauríem de poder extreure aprenentatges... però de vegades, el pes de les rutines (i de les pors, o les vergonyes), ens ho fa difícil. En aquests casos, la conseqüència és que les possibilitats de repetir desencerts es mantenen més vives. I si és el cas que les històries es repeteixen, llavors en general qui en paga les conseqüències són els més fràgils: aquells que al final "es trenquen". Siguin avis, pares, fills, néts, nebots...
Segurament és impossible evitar tots els trencaments. Però sens dubte sempre és possible (i desitjable) intentar minimitzar-los. I si ni tan sols és possible això (la minimització), el que com a mínim sempre és possible és "acompanyar" una mica millor les persones que pateixen aquests trencaments; acompanyar-les per exemple amb una actitud més comprensiva i compassiva (que d'altra banda no té per què ser sempre tolerant, però ara això ho deixo, perquè si no em posaria en un altre tema que ja és prou complicat per a tractar-lo ara de passada com a subtema).
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 198)
(2) Parlo de néts de la meva mare perquè dels fills (els meus germans), ja he dit algun cop que he decidit no parlar-ne, per diferents motius (tot i que de vegades em tempta la idea).
Pel que fa a "l'oportunitat" del moment de la mort de la meva mare, hi ha un altre aspecte al qual tampoc no m'hi he referit mai. L'enceto avui. El cas és que quan la meva mare va morir cap dels seus nombrosos néts tenia problemes emocionals importants. Però després de la seva mort, amb el pas dels anys, han anat apareixent algunes clivelles, en aquella uniformitat i estabilitat generals.
En aquest sentit, ella va tenir sort: es va estalviar el patiment que li hauria provocat contemplar l'eclosió i l'evolució dels problemes d'aquests néts. Com que de dolors i patiments ella ja n'havia passat molts, segurament va ser millor que no hagués de ser conscient, "també", d'aquells nous conflictes, d'aquelles noves causes d'angoixa i sofriments familiars. (2)
Pel que fa a aquesta "nova generació de problemes familiars" (d'alguns néts), els que estem vius la podem viure com un fet sorprenent, aliè als recorreguts familiars, per exemple explicable només per una combinació de dissortats atzars i dissortades herències genètiques. O podem pensar que els relats i recorreguts biogràfics també hi tenen algun protagonisme (d'un tipus o d'un altre).
És a dir, podem repetir la visió (i l'aproximació), que en general es va fer amb relació als problemes de la meva mare, sense atorgar protagonisme als elements biogràfics, o podem eixamplar la mirada i adoptar una visió més global (i alhora, segurament més valenta, més compromesa, menys autoprotectora).
En teoria, dels errors del passat n'hauríem de poder extreure aprenentatges... però de vegades, el pes de les rutines (i de les pors, o les vergonyes), ens ho fa difícil. En aquests casos, la conseqüència és que les possibilitats de repetir desencerts es mantenen més vives. I si és el cas que les històries es repeteixen, llavors en general qui en paga les conseqüències són els més fràgils: aquells que al final "es trenquen". Siguin avis, pares, fills, néts, nebots...
Segurament és impossible evitar tots els trencaments. Però sens dubte sempre és possible (i desitjable) intentar minimitzar-los. I si ni tan sols és possible això (la minimització), el que com a mínim sempre és possible és "acompanyar" una mica millor les persones que pateixen aquests trencaments; acompanyar-les per exemple amb una actitud més comprensiva i compassiva (que d'altra banda no té per què ser sempre tolerant, però ara això ho deixo, perquè si no em posaria en un altre tema que ja és prou complicat per a tractar-lo ara de passada com a subtema).
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 198)
(2) Parlo de néts de la meva mare perquè dels fills (els meus germans), ja he dit algun cop que he decidit no parlar-ne, per diferents motius (tot i que de vegades em tempta la idea).
2 de març 2020
Sobre la mort de la meva mare
"Cuando se cobra por acto médico, el reflejo natural de los galenos es sobrediagnosticar y sobretratar." Antonio Sitges-Serra (1)
He dit ja més d'una vegada que em vaig alegrar de la mort de la meva mare, ja que llavors m'espantava l'escenari que l'esperava, si sobrevivia, després de tres entrades al quiròfan en pocs dies, i de les seqüeles d'aquelles operacions.
Però dues setmanes abans (abans d'anar a l'hospital, per a una operació que ni era urgent, ni imprescindible, i que en teoria era fàcil), no ho veia pas d'aquella manera. Abans, jo estava preocupat per l'estat general de la meva mare (tant pel seu estat psíquic com pel físic); la meva mare em generava "una preocupació tenyida de tristesa", alimentada per la constatació del seu declivi i la por al que pogués venir. Per tant, la meva preocupació d'abans era diferent del meu profund desig d'uns dies després, "d'aquell nou desig" que morís i deixés de patir. Tot havia canviat molt.
Del que va passar aquells dies a l'hospital ja n'he parlat altres vegades. Ara parlaré sobretot del capítol previ.
La meva mare va anar al ginecòleg a causa d'un prolapse vaginal. A la primera visita, exploratòria, la va acompanyar la seva germana, i a la segona, informativa, la vaig acompanyar jo. El dia de la segona visita el metge li va dir que, en aquell cas, hi havia tres alternatives. Una, no fer res, però que hi havia el perill d'ulceració, i fins i tot, va dir, d'un càncer com a conseqüència de la ulceració (és a dir, va parlar d'una "possible" ulceració que "potser podria" desencadenar un càncer).
La segona opció consistia en fer una intervenció de mínims, consistent en eliminar la part de la vagina inferior, per tal d'evitar que quedés exposada i s'arribés a ulcerar.
La tercera opció era "treure-ho tot", ja que era la manera més segura d'evitar tota mena de futurs problemes. Va dir que "des de la seva experiència", aquesta era l'opció aconsellable, i la meva mare hi va estar d'acord (jo la veritat és que llavors no tenia opinió, només tenia clar que el meu paper havia de ser procurar donar suport a la meva mare). (2)
Però, era realment la millor opció, aquella? A la meva mare li van plantejar tres opcions, amb diferents graus de riscos immediats o diferits, i de les tres opcions, se li va aconsellar la que implicava més riscos immediats.
La meva mare tenia 77 anys, i a aquelles edats amenaçar-la "amb un eventual càncer" era un absolut despropòsit, perquè tenia molts més números de morir abans per altres causes, que a causa "d'aquest eventual càncer resultat d'una eventual ulceració prèvia".
Tenint en compte la seva edat, no era tampoc sensat "convidar-la" a anar al quiròfan, llevat que fos per una necessitat imperiosa. Perquè com més grans som, les capacitats de reaccionar del cos davant de les agressions d'una intervenció quirúrgica cada cop són menors; el que un cos jove potser pot superar amb facilitat (per exemple una complicació inesperada), per a un cos vell pot ser insuperable; és obvi que un cos "cansat" (com el de la meva mare), aguanta menys.
Un altre problema que llavors hauria d'haver generat un dubte raonable amb relació a aquella intervenció "no imprescindible", era la fragilitat del sistema venós de la meva mare, un problema que arrossegava des de feia dècades, i que sens dubte va contribuir al problema d'hemorràgies que es van començar a produir, llavors, com a conseqüència tant de la primera entrada al quiròfan, com de les dues següents.
Si busco una explicació a aquesta història, se me n'acudeixen dues. La primera, "les ganes d'operar" del cirurgià (el ginecòleg que li va aconsellar l'operació va ser el mateix que la va operar); és a dir, les ganes d'operar "des de la perspectiva del treball remunerat" (era metge d'una mútua). (3)
La segona explicació és la de falta de consciència d'aquell metge dels seus propis límits, una falta de consciència suposo que lligada a un cert sentiment "d'omnipotència" com a metge i cirurgià, com a persona pertanyent a una elit, a un grup professional "per sobre" de la gent normal, etc. Aquesta segona explicació alhora estaria relacionada amb els diferents errors que es van cometre, no només aconsellant aquella intervenció, sinó també a l'hora de dur-la a terme.
He pensat en tot això perquè estic llegint el llibre d'Antonio Sitges-Serra de la cita inicial ("Si puede, no vaya al médico"). A banda d'algunes divagacions de tipus polític que considero que sobren (per sort puntuals i breus, potser suposen un dos per cent del text), la resta del llibre és una lectura molt aconsellable. I encara que no hi hagi referències o exemples de la intervenció concreta de la meva mare, és fàcil extrapolar les consideracions generals i els exemples d'altres especialitats al cas d'ella (interessos econòmics dels metges, realització d'operacions innecessàries, falta de personal d'infermeria qualificat, ocultació d'errors comesos...).
Punt i a part. Una altra cosa és que, si a la meva mare llavors no l'haguessin operat del prolapse, o si l'haguessin operat i no hagués anat tot tan malament, potser s'hauria mort igualment a causa de les complicacions d'una altra operació que ja tenia també programada, de pròtesi de maluc. Una operació que, sobretot ara, no tinc tampoc clar que, "ateses les seves circumstàncies" (la seva edat, els seus problemes venosos, etc.), era la millor opció. No dic ni que sí ni que no, només que no ho tinc clar.
Per acabar. Tot el que he dit no invalida el que ja he dit altres vegades, i que ara resumeixo: la meva mare havia arribat a un punt de la seva vida (ja abans de l'operació), en què tot li era cada vegada més costerut, molt. Vivia amb por el seu procés d'envelliment i deteriorament. Des d'aquest punt de vista, "només des d'aquest punt de vista", aquella acumulació llavors de males decisions i incompetències en aquell moment segurament va jugar a favor seu, ja que el resultat va ser que, en definitiva, es va estalviar haver de viure "el que tanta por li feia viure", la seva decrepitud.
Espremuda del tot, després d'una vida molt intensa, i també molt difícil, en aquell moment, als 77 anys, "va aparèixer aquella porta oberta". I així, paradoxalment, gràcies a un criteri desencertat i a una mala intervenció, al final va morir. I va poder marxar, i deixar de patir.
--
(1) Si puede, no vaya al médico. Debate, 2020 (p. 241)
(2) No faig servir "terminologia mèdica" (per descriure la segona i la tercera opció), perquè no la domino; és una terminologia que d'altra banda el ginecòleg tampoc no va fer servir, ja que es va expressar de manera semblant, més o menys (el dia de la segona visita), a com jo ho he fet.
(3) Aquell ginecòleg i cirurgià el va recomanar el llavors metge de capçalera de la meva mare, de la mateixa mútua, de manera que encara que només sigui com una hipòtesi, em sembla que no cal descartar un possible "clientelisme" entre els dos professionals. Sitges-Serra també fa alguna referència a aquest tema, una de les vegades que es refereix a la medicina privada, i entre altres coses diu que, a causa dels interessos dels professionals de la medicina privada, "els rics no sempre tenen la millor medicina" (al mateix capítol de la cita inicial, "Abusos en el modelo privado", p. 40 a 44).
He dit ja més d'una vegada que em vaig alegrar de la mort de la meva mare, ja que llavors m'espantava l'escenari que l'esperava, si sobrevivia, després de tres entrades al quiròfan en pocs dies, i de les seqüeles d'aquelles operacions.
Però dues setmanes abans (abans d'anar a l'hospital, per a una operació que ni era urgent, ni imprescindible, i que en teoria era fàcil), no ho veia pas d'aquella manera. Abans, jo estava preocupat per l'estat general de la meva mare (tant pel seu estat psíquic com pel físic); la meva mare em generava "una preocupació tenyida de tristesa", alimentada per la constatació del seu declivi i la por al que pogués venir. Per tant, la meva preocupació d'abans era diferent del meu profund desig d'uns dies després, "d'aquell nou desig" que morís i deixés de patir. Tot havia canviat molt.
Del que va passar aquells dies a l'hospital ja n'he parlat altres vegades. Ara parlaré sobretot del capítol previ.
La meva mare va anar al ginecòleg a causa d'un prolapse vaginal. A la primera visita, exploratòria, la va acompanyar la seva germana, i a la segona, informativa, la vaig acompanyar jo. El dia de la segona visita el metge li va dir que, en aquell cas, hi havia tres alternatives. Una, no fer res, però que hi havia el perill d'ulceració, i fins i tot, va dir, d'un càncer com a conseqüència de la ulceració (és a dir, va parlar d'una "possible" ulceració que "potser podria" desencadenar un càncer).
La segona opció consistia en fer una intervenció de mínims, consistent en eliminar la part de la vagina inferior, per tal d'evitar que quedés exposada i s'arribés a ulcerar.
La tercera opció era "treure-ho tot", ja que era la manera més segura d'evitar tota mena de futurs problemes. Va dir que "des de la seva experiència", aquesta era l'opció aconsellable, i la meva mare hi va estar d'acord (jo la veritat és que llavors no tenia opinió, només tenia clar que el meu paper havia de ser procurar donar suport a la meva mare). (2)
Però, era realment la millor opció, aquella? A la meva mare li van plantejar tres opcions, amb diferents graus de riscos immediats o diferits, i de les tres opcions, se li va aconsellar la que implicava més riscos immediats.
La meva mare tenia 77 anys, i a aquelles edats amenaçar-la "amb un eventual càncer" era un absolut despropòsit, perquè tenia molts més números de morir abans per altres causes, que a causa "d'aquest eventual càncer resultat d'una eventual ulceració prèvia".
Tenint en compte la seva edat, no era tampoc sensat "convidar-la" a anar al quiròfan, llevat que fos per una necessitat imperiosa. Perquè com més grans som, les capacitats de reaccionar del cos davant de les agressions d'una intervenció quirúrgica cada cop són menors; el que un cos jove potser pot superar amb facilitat (per exemple una complicació inesperada), per a un cos vell pot ser insuperable; és obvi que un cos "cansat" (com el de la meva mare), aguanta menys.
Un altre problema que llavors hauria d'haver generat un dubte raonable amb relació a aquella intervenció "no imprescindible", era la fragilitat del sistema venós de la meva mare, un problema que arrossegava des de feia dècades, i que sens dubte va contribuir al problema d'hemorràgies que es van començar a produir, llavors, com a conseqüència tant de la primera entrada al quiròfan, com de les dues següents.
Si busco una explicació a aquesta història, se me n'acudeixen dues. La primera, "les ganes d'operar" del cirurgià (el ginecòleg que li va aconsellar l'operació va ser el mateix que la va operar); és a dir, les ganes d'operar "des de la perspectiva del treball remunerat" (era metge d'una mútua). (3)
La segona explicació és la de falta de consciència d'aquell metge dels seus propis límits, una falta de consciència suposo que lligada a un cert sentiment "d'omnipotència" com a metge i cirurgià, com a persona pertanyent a una elit, a un grup professional "per sobre" de la gent normal, etc. Aquesta segona explicació alhora estaria relacionada amb els diferents errors que es van cometre, no només aconsellant aquella intervenció, sinó també a l'hora de dur-la a terme.
He pensat en tot això perquè estic llegint el llibre d'Antonio Sitges-Serra de la cita inicial ("Si puede, no vaya al médico"). A banda d'algunes divagacions de tipus polític que considero que sobren (per sort puntuals i breus, potser suposen un dos per cent del text), la resta del llibre és una lectura molt aconsellable. I encara que no hi hagi referències o exemples de la intervenció concreta de la meva mare, és fàcil extrapolar les consideracions generals i els exemples d'altres especialitats al cas d'ella (interessos econòmics dels metges, realització d'operacions innecessàries, falta de personal d'infermeria qualificat, ocultació d'errors comesos...).
Punt i a part. Una altra cosa és que, si a la meva mare llavors no l'haguessin operat del prolapse, o si l'haguessin operat i no hagués anat tot tan malament, potser s'hauria mort igualment a causa de les complicacions d'una altra operació que ja tenia també programada, de pròtesi de maluc. Una operació que, sobretot ara, no tinc tampoc clar que, "ateses les seves circumstàncies" (la seva edat, els seus problemes venosos, etc.), era la millor opció. No dic ni que sí ni que no, només que no ho tinc clar.
Per acabar. Tot el que he dit no invalida el que ja he dit altres vegades, i que ara resumeixo: la meva mare havia arribat a un punt de la seva vida (ja abans de l'operació), en què tot li era cada vegada més costerut, molt. Vivia amb por el seu procés d'envelliment i deteriorament. Des d'aquest punt de vista, "només des d'aquest punt de vista", aquella acumulació llavors de males decisions i incompetències en aquell moment segurament va jugar a favor seu, ja que el resultat va ser que, en definitiva, es va estalviar haver de viure "el que tanta por li feia viure", la seva decrepitud.
Espremuda del tot, després d'una vida molt intensa, i també molt difícil, en aquell moment, als 77 anys, "va aparèixer aquella porta oberta". I així, paradoxalment, gràcies a un criteri desencertat i a una mala intervenció, al final va morir. I va poder marxar, i deixar de patir.
--
(1) Si puede, no vaya al médico. Debate, 2020 (p. 241)
(2) No faig servir "terminologia mèdica" (per descriure la segona i la tercera opció), perquè no la domino; és una terminologia que d'altra banda el ginecòleg tampoc no va fer servir, ja que es va expressar de manera semblant, més o menys (el dia de la segona visita), a com jo ho he fet.
(3) Aquell ginecòleg i cirurgià el va recomanar el llavors metge de capçalera de la meva mare, de la mateixa mútua, de manera que encara que només sigui com una hipòtesi, em sembla que no cal descartar un possible "clientelisme" entre els dos professionals. Sitges-Serra també fa alguna referència a aquest tema, una de les vegades que es refereix a la medicina privada, i entre altres coses diu que, a causa dels interessos dels professionals de la medicina privada, "els rics no sempre tenen la millor medicina" (al mateix capítol de la cita inicial, "Abusos en el modelo privado", p. 40 a 44).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)