De vegades penso en el que m'agradaria haver-li preguntat al meu pare, tant coses de la seva infantesa, com de la Guerra Civil i la immediata postguerra, sobre la meva mare, sobre la seva vida de casats, o sobre els seus negocis...
No li vaig preguntar mai res, o gairebé res. Si ho hagués fet penso que algunes coses, o moltes, potser no me les hauria contestat. Però si més no "les hi hauria preguntat", i ara no tinc ni això.
Hi he pensat diferents vegades, en totes aquestes preguntes no fetes, en aquest desinterès meu. Ara, fa poc, per primera vegada, vaig pensar el mateix en relació al seu pare, el meu avi. És veritat que jo només tenia XXX anys quan ell va morir, de manera que poques coses li hauria pogut preguntar. Però això no fa que no pensi "en tot el que m'hauria agradat preguntar-li", sobre la seva vida primer a pagès, i després com a picapedrer, i sobre el meu pare, i sobre els seus pares (els meus besavis), i sobre...
També ho penso en relació a la meva àvia materna, i amb ella sí que vaig disposar de molts anys per fer-ho, perquè va morir molt gran. I tanmateix "tampoc" no ho vaig fer.
En canvi, en relació al meu avi matern i a la meva àvia paterna no sento aquestes curiositats, potser perquè no en conservo records, cap o gairebé cap.
He viscut sense preguntar, i quan vaig començar a trobar el gust de preguntar, quan vaig començar a tenir la curiositat per fer-ho, resulta que totes aquestes persones ja no hi eren. Ja no hi són.
Amb la meva mare, en canvi, tinc un sentiment diferent. Vaig preguntar una mica, poc, però amb ella crec que si no vaig preguntar més en gran mesura va ser "perquè ja estava bé no preguntar més". Sí que m'hauria agradat saber-ne més coses, però em va agradar la relació que vam acabar tenint, en la qual la prudència i els silencis eren tan importants com les paraules. Amb ella va ser diferent.
Torno a agafar el fil del meu pare. No és només "que m'hauria agradat" haver-li preguntat això, allò... és que de fet "em dol" no haver-ho fet, em pesa. Crec que el vaig conèixer poc, i trobo a faltar no haver-lo conegut més.
I d'altra banda, també penso: i què hauria passat si l'hagués conegut més? Perquè no dono per fet que aquest més gran coneixement hauria suposat, automàticament, una més gran proximitat, complicitat (comprensió sí, però la comprensió és una cosa diferent). Ves a saber...
En qualsevol cas, fins i tot des de d'algunes eventuals discrepàncies (més o no tantes, més grans o lleus), m'hauria agradat conèixer-lo més.
Crec que si l'hagués conegut més jo hauria pogut entendre les contradiccions amb què suposo que devia conviure; perquè tots en tenim (de contradiccions), perquè és impossible viure sense que ens afectin, sense que ens condicionin...
Suposo que tot això ho sento i penso així perquè em faig vell, i la vellesa alimenta aquestes enyorances, aquests remordiments... Quan som joves no pensem en aquestes històries, estem massa enfeinats vivint, però quan ens fem grans ens adonem que això s'acaba, i llavors ens venen aquestes malenconies.
29 de maig 2019
28 de maig 2019
Ara tindria 101 anys
Un germà m'escriu, diu que el nostre pare ara tindria 101 anys, i a mi m'agafa una esgarrifança. Perquè el recordo als 80 anys, quan va morir, amb el cos i el cap devastats, tot ell en un estat lamentable.
Aquell va ser "l'últim pare" que vaig conèixer. Per sort, llavors va morir (massa tard, tant de bo hagués mort uns anys abans i no hagués patit tant). De manera que pensar en ell amb 21 anys més (de sofriments, incomunicacions, degradacions...) és un pensament espantós.
Suposo que, a partir d'uns anys, en lloc d'aquesta frase, "ara tindria tants anys", per tal de referir-nos als que ja no hi són, potser seria més adequat fer servir altres fórmules.
A veure: si del meu avi patern dic que ara tindria 130 anys (o els que siguin, no sé quan va néixer), o del seu pare, el meu besavi, que en tindria (per exemple) 160, d'una banda òbviament sobtaria, si ho digués. I d'una altra banda, és clar, si llavors, fent "un esforç d'imaginació realista", pensés en aquestes persones amb aquests anys, la imatge resultant seria inevitablement espantosa, semblant a la de mòmies egípcies o precolombines.
Ja ho sé, tot són formes de parlar, però a mi, aquesta forma de parlar, aquesta frase, "ara el nostre pare tindria 101 anys", em genera una mica d'inquietud. En canvi, no em genera cap incomoditat l'eventual referència a que "fa 101 anys que va néixer".
Una altra cosa, és clar, és parlar d'aquesta manera referint-se no a gent ja molt gran, sinó jove, referint-se a algú que va morir prematurament (a causa d'una malaltia o accident), "i que ara tindria 25 anys". Aquest és un altre escenari, una altra història.
Aquell va ser "l'últim pare" que vaig conèixer. Per sort, llavors va morir (massa tard, tant de bo hagués mort uns anys abans i no hagués patit tant). De manera que pensar en ell amb 21 anys més (de sofriments, incomunicacions, degradacions...) és un pensament espantós.
Suposo que, a partir d'uns anys, en lloc d'aquesta frase, "ara tindria tants anys", per tal de referir-nos als que ja no hi són, potser seria més adequat fer servir altres fórmules.
A veure: si del meu avi patern dic que ara tindria 130 anys (o els que siguin, no sé quan va néixer), o del seu pare, el meu besavi, que en tindria (per exemple) 160, d'una banda òbviament sobtaria, si ho digués. I d'una altra banda, és clar, si llavors, fent "un esforç d'imaginació realista", pensés en aquestes persones amb aquests anys, la imatge resultant seria inevitablement espantosa, semblant a la de mòmies egípcies o precolombines.
Ja ho sé, tot són formes de parlar, però a mi, aquesta forma de parlar, aquesta frase, "ara el nostre pare tindria 101 anys", em genera una mica d'inquietud. En canvi, no em genera cap incomoditat l'eventual referència a que "fa 101 anys que va néixer".
Una altra cosa, és clar, és parlar d'aquesta manera referint-se no a gent ja molt gran, sinó jove, referint-se a algú que va morir prematurament (a causa d'una malaltia o accident), "i que ara tindria 25 anys". Aquest és un altre escenari, una altra història.
24 de maig 2019
Les memòries enganyades
"Las memorias deben ser tratadas con escepticismo, pero las cartas y los diarios tienen un valor incalculable." Simon Sebag Montefiore (1)
El cas: passa que d’un esdeveniment del passat en queda un testimoni escrit. Diu el cronista, contemporani dels fets, quan ho escriu: "En tal ha dit..." I és veritat que ho va dir, però potser passa que també és veritat que allò que va dir (i això és el que no sap el cronista) no era veritat.
Ho sabia "en tal", que no era veritat, però no ho sabia qui escoltava, el cronista. De manera que queda un relat distorsionat d’aquell episodi del passat, "autentificat" pel testimoni escrit que se’n conserva (llevat que hi hagi altres testimonis que puguin aportar informacions no coincidents i que puguin servir per qüestionar aquella versió).
Un exemple:
Vaig ser un estudiant bastant lamentable, i a sobre els últims estudis que vaig fer els vaig abandonar sense acabar-los. De cop, tip, ho vaig engegar tot a passeig i me’n vaig anar a fer de "neorural" (llavors no sabia el que volia, però estava tip del que feia).
Després, al cap d’uns tres anys, vaig tenir remordiments de consciència pel disgust que havia donat als meus pares, i els vaig dir que acabaria aquells estudis. Ells van estar la mar de contents, i la meva mare, en una carta que va escriure a un germà meu, entre altres coses li ho va comentar.
D’això fa uns quaranta anys, i ara aquest germà, que ha guardat la carta, m’ho ha comentat. I he tornat a recordar aquell episodi, que tenia gairebé oblidat.
És veritat que llavors vaig dir allò als meus pares… però era menys veritat la meva intenció de dur-ho a terme. De fet, el que llavors em va passar pel cap va ser com podria obtenir aquell títol "sense fer els exàmens corresponents". Se’m van acudir algunes idees, de les quals al final la més viable em va semblar falsificar el títol, ensenyar-lo als meus pares, i així poder-me oblidar del tema i seguir amb la meva vida de neorural (un tipus de vida que llavors no tenia cap intenció d'abandonar).
Al final no ho vaig fer. De cara als meus pares em va semblar pitjor, més lleig, la falsificació i l’engany que la decepció pels estudis inacabats. I aquella història es va quedar en no res.
De tot aquest embolic, en queda la breu referència a l'esmentada carta de la meva mare al meu germà. I ara, això que afegeixo (i que, posats a introduir més variables, també es podria especular que m'ho invento, no s'hauria de descartar cap opció...).
De tota manera, continuo. Perquè aquesta versió (o "presumpta versió...") segueix sent incompleta. El cas és que abans d’aquells estudis inacabats ja n’havia deixat inacabats uns altres. Llavors, per tal que el meu pare no em poses dificultats per iniciar els segons, li vaig prometre que si podia iniciar els segons, alhora acabaria els primers. Vam fer aquest pacte. Però jo no el vaig complir, no perquè no tingués la intenció de complir-lo, sinó perquè em feia molta mandra, una mandra que al final va esdevenir "absolutament insuperable".
Les mandres, aquesta i altres, han tingut molt protagonisme en la meva vida, tot i que les conseqüències (de les mandres), de vegades no han sigut desfavorables. Com en una partida de billar, que una bola aquí (una mandra) i una bola allà (una altra mandra), fent caramboles curioses, han fet que de vegades al final "la partida" s'encarrilés cap a un resultat prou interessant.
Per acabar: el cert és que aquella promesa que li vaig fer al meu pare i que no vaig complir mai (la dels primers estudis inacabats) sempre m’ha pesat i incomodat recordar-la. Perquè per a ell, la paraula donada i les relacions de confiança eren molt importants.
(ves a saber, potser la meva incomoditat pel fet de llavors haver-lo defraudat, després em va servir -una altra carambola?- per poder interioritzar aquesta importància...)
--
(1) Citat per A. Balsebre i R. Fontova a "Las cartas de Elena Francis", Ediciones Cátedra, 2018 (p. 10)
El cas: passa que d’un esdeveniment del passat en queda un testimoni escrit. Diu el cronista, contemporani dels fets, quan ho escriu: "En tal ha dit..." I és veritat que ho va dir, però potser passa que també és veritat que allò que va dir (i això és el que no sap el cronista) no era veritat.
Ho sabia "en tal", que no era veritat, però no ho sabia qui escoltava, el cronista. De manera que queda un relat distorsionat d’aquell episodi del passat, "autentificat" pel testimoni escrit que se’n conserva (llevat que hi hagi altres testimonis que puguin aportar informacions no coincidents i que puguin servir per qüestionar aquella versió).
Un exemple:
Vaig ser un estudiant bastant lamentable, i a sobre els últims estudis que vaig fer els vaig abandonar sense acabar-los. De cop, tip, ho vaig engegar tot a passeig i me’n vaig anar a fer de "neorural" (llavors no sabia el que volia, però estava tip del que feia).
Després, al cap d’uns tres anys, vaig tenir remordiments de consciència pel disgust que havia donat als meus pares, i els vaig dir que acabaria aquells estudis. Ells van estar la mar de contents, i la meva mare, en una carta que va escriure a un germà meu, entre altres coses li ho va comentar.
D’això fa uns quaranta anys, i ara aquest germà, que ha guardat la carta, m’ho ha comentat. I he tornat a recordar aquell episodi, que tenia gairebé oblidat.
És veritat que llavors vaig dir allò als meus pares… però era menys veritat la meva intenció de dur-ho a terme. De fet, el que llavors em va passar pel cap va ser com podria obtenir aquell títol "sense fer els exàmens corresponents". Se’m van acudir algunes idees, de les quals al final la més viable em va semblar falsificar el títol, ensenyar-lo als meus pares, i així poder-me oblidar del tema i seguir amb la meva vida de neorural (un tipus de vida que llavors no tenia cap intenció d'abandonar).
Al final no ho vaig fer. De cara als meus pares em va semblar pitjor, més lleig, la falsificació i l’engany que la decepció pels estudis inacabats. I aquella història es va quedar en no res.
De tot aquest embolic, en queda la breu referència a l'esmentada carta de la meva mare al meu germà. I ara, això que afegeixo (i que, posats a introduir més variables, també es podria especular que m'ho invento, no s'hauria de descartar cap opció...).
De tota manera, continuo. Perquè aquesta versió (o "presumpta versió...") segueix sent incompleta. El cas és que abans d’aquells estudis inacabats ja n’havia deixat inacabats uns altres. Llavors, per tal que el meu pare no em poses dificultats per iniciar els segons, li vaig prometre que si podia iniciar els segons, alhora acabaria els primers. Vam fer aquest pacte. Però jo no el vaig complir, no perquè no tingués la intenció de complir-lo, sinó perquè em feia molta mandra, una mandra que al final va esdevenir "absolutament insuperable".
Les mandres, aquesta i altres, han tingut molt protagonisme en la meva vida, tot i que les conseqüències (de les mandres), de vegades no han sigut desfavorables. Com en una partida de billar, que una bola aquí (una mandra) i una bola allà (una altra mandra), fent caramboles curioses, han fet que de vegades al final "la partida" s'encarrilés cap a un resultat prou interessant.
Per acabar: el cert és que aquella promesa que li vaig fer al meu pare i que no vaig complir mai (la dels primers estudis inacabats) sempre m’ha pesat i incomodat recordar-la. Perquè per a ell, la paraula donada i les relacions de confiança eren molt importants.
(ves a saber, potser la meva incomoditat pel fet de llavors haver-lo defraudat, després em va servir -una altra carambola?- per poder interioritzar aquesta importància...)
--
(1) Citat per A. Balsebre i R. Fontova a "Las cartas de Elena Francis", Ediciones Cátedra, 2018 (p. 10)
15 de maig 2019
Parents llunyans
Esquela de Mercedes Olivella Casanovas de Saumell (La Vanguardia Española, 10/11/1942, p. 10). Atenció al final de l'esquela:
"Los Exmos y Rvdmos Sres obispo A. A. de Barcelona y obispo de Vich se han dignado conceder indulgencia".
Es veu que la família d'aquesta Mercedes, o la del seu marit, Miguel Saumell, devia ser influent...
11 de maig 2019
El ritual del matrimoni de 1950
En una pila de llibres vells trobo "El sacramento del matrimonio", publicat per l'Abadia de Montserrat el 1964. És un petit quadernet amb el ritual preconciliar del matrimoni. El que em sobta més d'aquest ritual és que només parla d'un anell, el que el marit posa a l'esposa:
"Imposición del anillo nupcial / El sacerdote bendice el anillo, (...) / Oración. Bendice, Señor, este anillo, que nosotros bendecimos en tu nombre: para que la que lo llevare, teniendo íntegra fidelidad para con su esposo, permanezca en paz y en tu voluntad, y viva siempre con él en caridad mutua. Por Cristo Señor nuestro. / R. Amén. / El sacerdote rocía el anillo con agua bendita. El esposo toma el anillo bendecido y lo coloca en el dedo anular de la mano izquierda de la esposa. (...) / Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo (...)"
La frase final, "Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo", no em sobta, perquè és "normal" tenint en compte el concepte que l'Església ha tingut sempre de la dona. Però sí que em sobta aquesta referència només a un anell, perquè el que sempre he viscut i he sentit explicar, també sobre els matrimonis anteriors al Concili, és l'intercanvi o imposició "recíproc" d'anells. (1)
Com que em quedo encuriosit, un altre dia vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona. Després de diferents consultes infructuoses, al final al mateix seminari localitzo un professor de litúrgia i sagraments. És una persona molt amable i simpàtica, i em diu que la informació que busco la trobaré al "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" (2)
Aquest professor també em diu que a banda d'aquesta publicació en llatí i que era la referència oficial (segons em diu, des dels anys 40 fins al Concili), es van fer diferents adaptacions d'aquest text, en petits quadernets, en català i en castellà, per tal de facilitar la celebració del sagrament. I em posa com a exemple l'adaptació de Montserrat (jo no li he dit que la tinc, només li he dit que busco el ritual dels anys 50, sense especificar-ne el motiu).
El llibre està al dipòsit de la biblioteca i el demano. Busco la part sobre el matrimoni, i a "Benedictio Arrharum Et Anulorum Ante Missam Nuptielem", veig que, entremig del llatí, hi ha, en castellà i català (a dues columnes) les paraules entre el marit i l'esposa:
"Esposa meva, aquest anell i aquestes arrhas us dono en senyal de Matrimoni"; i la resposta d'ella (Respondeat sponsa): "Jo els accepto".
Només aquestes paraules, només un anell. De manera que sembla que el ritual del quadernet de Montserrat segueix les pautes oficials. (3)
Però aleshores, ¿com encaixa això amb els records dels marits i esposes que es van casar llavors, és a dir, amb la realitat de l'existència de dos anells?
L'explicació que se m'acudeix és aquesta: sobretot abans de les "versions adaptades" (com la de Montserrat), el ritual era tot en llatí, llevat de les parts ja esmentades. Per tant, la gent no s'assabentava del que deia el capellà, i a l'arribar a la part de l'anell, després del ritual de la imposició a la dona, els contraents escenificaven (com una falca en el ritual oficial) la part del segon anell, el que donava o posava la dona al marit. I per això quedava el record, òbviament real, dels dos anells.
Ara bé, "des del punt de vista de l'Església", l'acte que el capellà validava era "el d'un anell", l'associat a la submissió de la dona. I era així perquè "havia de ser així", d'acord amb tota la tradició de l'Església i amb el paper que adjudica a l'esposa dins del matrimoni.
És clar, quan hi va començar a haver textos amb tot el ritual en castellà o català, potser sobtava una mica "l'absència del segon anell" dins de les frases del ritual, però sembla que aquests textos adaptats i en "llengües vulgars" no van aparèixer fins al mateix Concili, o poc abans. I per tant van ser usats durant poc temps, ja que el Concili va modificar el ritual (ves a saber, potser aquestes traduccions van ajudar a posar de manifest la necessitat de reformar-lo).
D'altra banda, el Concili va canviar una mica les formes, però per a l'Església el fons en general va seguir inalterat: recordo més d'un casament "postconciliar" en el qual la lectura seguia sent l'epístola de sant Pau als Efesis (5, 22-23):
"Hermanos: Las casadas vivan sujetas a sus maridos como al Señor. Porque el Varón es cabeza de la mujer (...) Así como la Iglesia está sujeta a Cristo, así las casadas a sus maridos en todo (...) Cada uno de vosotros, pues, ame a su mujer como a sí propio y la mujer reverencie a su marido."
Aquesta versió de l'epístola és la que surt al quadernet de Montserrat. I a banda del que diu, també em sembla rellevant "el com" en aquesta frase concreta: "Porque el Varón es cabeza de la mujer". Amb aquest "Varón" en majúscula i "mujer" en minúscula. Error? Casualitat? Tenint en compte la història de l'Església (i la de Montserrat), no sembla que sigui ni una cosa ni l'altra. (4)
I tot això, perquè ho explico? Doncs perquè aquest ritual recollit en el "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" és el que presumiblement (no ho puc assegurar, jo no hi era, "encara no existia"), és el que va fer servir el capellà que va casar als meus pares el 1950.
A mi em sembla que és rellevant remarcar-ho, en la mesura que és indicatiu (un factor més entre molts altres) del paper que cadascú va assumir, el meu pare i la meva mare, quan es van casar. (5)
Hi ha persones de la família a les quals els agrada recordar "les llums i els colors" de la història familiar. A mi també m'agrada, però alhora també m'agrada ampliar la mirada, cap a les vores, on hi ha grisos i ombres, ja que el seu protagonisme també va ser important.
Però d'això últim ja n'he parlat moltes vegades: avui la intenció era només aportar aquesta "informació històrica" sobre el ritual preconciliar del matrimoni vigent el 1950.
--
(1) El Concili es va acabar el 1965, i les modificacions de la litúrgia acordades durant els quatre anys del Concili sovint no van ser adoptades de forma immediata, sinó progressiva.
(2) Sumptibus Instituti, Foment de Pietat, Barcinone, 1934
(3) Per descartar l'improbable risc que el "Rituale Romanum" de la Tarraconensis no seguís estrictament les directrius del Vaticà, consulto (ja per internet) els "Rituale Romanum" vaticans de 1925 i 1952, i tot encaixa.
(4) Alguna vegada ja he parlat del monjo de Montserrat Josep Maria Gassó, conegut pels cursos de preparació per al matrimoni que impartia i per ser l'autor del llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal" (Edicions 62, 1963), en el qual deia, adreçant-se a la dona, coses com aquesta: "Voler ésser esclava incondicional del marit: heus ací la clau eficaç per a la bona marxa de l'harmonia en la parella i de la fidelitat de la llar".
(5) He dit que era "un factor més entre molts altres". Els exemples (en aquest sentit i d'aquella època) podrien ser infinits. Per exemple (poso aquest perquè fa pocs dies m'he trobat aquest llibre), a la "Enciclopedia Álvarez, Tercer Grado (II)", del 1966 (i per tant "nacionalcatólica" però ja "postconciliar), aquest tema el tractava així: "Como no puede haber sociedad sin autoridad, tenemos que admitir que la autoridad, como la sociedad, es de divina institución. (...) Dentro de la familia, la autoridad es ejercida por el padre. Por delegación divina, el padre manda, procurando el bien material y moral de su esposa e hijos." (p. 597, "Formación político-social (niños) / Lección 12 - La autoridad. El padre. El maestro. El jefe de taller").
"Imposición del anillo nupcial / El sacerdote bendice el anillo, (...) / Oración. Bendice, Señor, este anillo, que nosotros bendecimos en tu nombre: para que la que lo llevare, teniendo íntegra fidelidad para con su esposo, permanezca en paz y en tu voluntad, y viva siempre con él en caridad mutua. Por Cristo Señor nuestro. / R. Amén. / El sacerdote rocía el anillo con agua bendita. El esposo toma el anillo bendecido y lo coloca en el dedo anular de la mano izquierda de la esposa. (...) / Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo (...)"
La frase final, "Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo", no em sobta, perquè és "normal" tenint en compte el concepte que l'Església ha tingut sempre de la dona. Però sí que em sobta aquesta referència només a un anell, perquè el que sempre he viscut i he sentit explicar, també sobre els matrimonis anteriors al Concili, és l'intercanvi o imposició "recíproc" d'anells. (1)
Com que em quedo encuriosit, un altre dia vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona. Després de diferents consultes infructuoses, al final al mateix seminari localitzo un professor de litúrgia i sagraments. És una persona molt amable i simpàtica, i em diu que la informació que busco la trobaré al "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" (2)
Aquest professor també em diu que a banda d'aquesta publicació en llatí i que era la referència oficial (segons em diu, des dels anys 40 fins al Concili), es van fer diferents adaptacions d'aquest text, en petits quadernets, en català i en castellà, per tal de facilitar la celebració del sagrament. I em posa com a exemple l'adaptació de Montserrat (jo no li he dit que la tinc, només li he dit que busco el ritual dels anys 50, sense especificar-ne el motiu).
El llibre està al dipòsit de la biblioteca i el demano. Busco la part sobre el matrimoni, i a "Benedictio Arrharum Et Anulorum Ante Missam Nuptielem", veig que, entremig del llatí, hi ha, en castellà i català (a dues columnes) les paraules entre el marit i l'esposa:
"Esposa meva, aquest anell i aquestes arrhas us dono en senyal de Matrimoni"; i la resposta d'ella (Respondeat sponsa): "Jo els accepto".
Només aquestes paraules, només un anell. De manera que sembla que el ritual del quadernet de Montserrat segueix les pautes oficials. (3)
Però aleshores, ¿com encaixa això amb els records dels marits i esposes que es van casar llavors, és a dir, amb la realitat de l'existència de dos anells?
L'explicació que se m'acudeix és aquesta: sobretot abans de les "versions adaptades" (com la de Montserrat), el ritual era tot en llatí, llevat de les parts ja esmentades. Per tant, la gent no s'assabentava del que deia el capellà, i a l'arribar a la part de l'anell, després del ritual de la imposició a la dona, els contraents escenificaven (com una falca en el ritual oficial) la part del segon anell, el que donava o posava la dona al marit. I per això quedava el record, òbviament real, dels dos anells.
Ara bé, "des del punt de vista de l'Església", l'acte que el capellà validava era "el d'un anell", l'associat a la submissió de la dona. I era així perquè "havia de ser així", d'acord amb tota la tradició de l'Església i amb el paper que adjudica a l'esposa dins del matrimoni.
És clar, quan hi va començar a haver textos amb tot el ritual en castellà o català, potser sobtava una mica "l'absència del segon anell" dins de les frases del ritual, però sembla que aquests textos adaptats i en "llengües vulgars" no van aparèixer fins al mateix Concili, o poc abans. I per tant van ser usats durant poc temps, ja que el Concili va modificar el ritual (ves a saber, potser aquestes traduccions van ajudar a posar de manifest la necessitat de reformar-lo).
D'altra banda, el Concili va canviar una mica les formes, però per a l'Església el fons en general va seguir inalterat: recordo més d'un casament "postconciliar" en el qual la lectura seguia sent l'epístola de sant Pau als Efesis (5, 22-23):
"Hermanos: Las casadas vivan sujetas a sus maridos como al Señor. Porque el Varón es cabeza de la mujer (...) Así como la Iglesia está sujeta a Cristo, así las casadas a sus maridos en todo (...) Cada uno de vosotros, pues, ame a su mujer como a sí propio y la mujer reverencie a su marido."
Aquesta versió de l'epístola és la que surt al quadernet de Montserrat. I a banda del que diu, també em sembla rellevant "el com" en aquesta frase concreta: "Porque el Varón es cabeza de la mujer". Amb aquest "Varón" en majúscula i "mujer" en minúscula. Error? Casualitat? Tenint en compte la història de l'Església (i la de Montserrat), no sembla que sigui ni una cosa ni l'altra. (4)
I tot això, perquè ho explico? Doncs perquè aquest ritual recollit en el "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" és el que presumiblement (no ho puc assegurar, jo no hi era, "encara no existia"), és el que va fer servir el capellà que va casar als meus pares el 1950.
A mi em sembla que és rellevant remarcar-ho, en la mesura que és indicatiu (un factor més entre molts altres) del paper que cadascú va assumir, el meu pare i la meva mare, quan es van casar. (5)
Hi ha persones de la família a les quals els agrada recordar "les llums i els colors" de la història familiar. A mi també m'agrada, però alhora també m'agrada ampliar la mirada, cap a les vores, on hi ha grisos i ombres, ja que el seu protagonisme també va ser important.
Però d'això últim ja n'he parlat moltes vegades: avui la intenció era només aportar aquesta "informació històrica" sobre el ritual preconciliar del matrimoni vigent el 1950.
--
(1) El Concili es va acabar el 1965, i les modificacions de la litúrgia acordades durant els quatre anys del Concili sovint no van ser adoptades de forma immediata, sinó progressiva.
(2) Sumptibus Instituti, Foment de Pietat, Barcinone, 1934
(3) Per descartar l'improbable risc que el "Rituale Romanum" de la Tarraconensis no seguís estrictament les directrius del Vaticà, consulto (ja per internet) els "Rituale Romanum" vaticans de 1925 i 1952, i tot encaixa.
(4) Alguna vegada ja he parlat del monjo de Montserrat Josep Maria Gassó, conegut pels cursos de preparació per al matrimoni que impartia i per ser l'autor del llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal" (Edicions 62, 1963), en el qual deia, adreçant-se a la dona, coses com aquesta: "Voler ésser esclava incondicional del marit: heus ací la clau eficaç per a la bona marxa de l'harmonia en la parella i de la fidelitat de la llar".
(5) He dit que era "un factor més entre molts altres". Els exemples (en aquest sentit i d'aquella època) podrien ser infinits. Per exemple (poso aquest perquè fa pocs dies m'he trobat aquest llibre), a la "Enciclopedia Álvarez, Tercer Grado (II)", del 1966 (i per tant "nacionalcatólica" però ja "postconciliar), aquest tema el tractava així: "Como no puede haber sociedad sin autoridad, tenemos que admitir que la autoridad, como la sociedad, es de divina institución. (...) Dentro de la familia, la autoridad es ejercida por el padre. Por delegación divina, el padre manda, procurando el bien material y moral de su esposa e hijos." (p. 597, "Formación político-social (niños) / Lección 12 - La autoridad. El padre. El maestro. El jefe de taller").
Subscriure's a:
Missatges (Atom)