"Las memorias deben ser tratadas con escepticismo, pero las cartas y los diarios tienen un valor incalculable." Simon Sebag Montefiore (1)
El cas: passa que d’un esdeveniment del passat en queda un testimoni escrit. Diu el cronista, contemporani dels fets, quan ho escriu: "En tal ha dit..." I és veritat que ho va dir, però potser passa que també és veritat que allò que va dir (i això és el que no sap el cronista) no era veritat.
Ho sabia "en tal", que no era veritat, però no ho sabia qui escoltava, el cronista. De manera que queda un relat distorsionat d’aquell episodi del passat, "autentificat" pel testimoni escrit que se’n conserva (llevat que hi hagi altres testimonis que puguin aportar informacions no coincidents i que puguin servir per qüestionar aquella versió).
Un exemple:
Vaig ser un estudiant bastant lamentable, i a sobre els últims estudis que vaig fer els vaig abandonar sense acabar-los. De cop, tip, ho vaig engegar tot a passeig i me’n vaig anar a fer de "neorural" (llavors no sabia el que volia, però estava tip del que feia).
Després, al cap d’uns tres anys, vaig tenir remordiments de consciència pel disgust que havia donat als meus pares, i els vaig dir que acabaria aquells estudis. Ells van estar la mar de contents, i la meva mare, en una carta que va escriure a un germà meu, entre altres coses li ho va comentar.
D’això fa uns quaranta anys, i ara aquest germà, que ha guardat la carta, m’ho ha comentat. I he tornat a recordar aquell episodi, que tenia gairebé oblidat.
És veritat que llavors vaig dir allò als meus pares… però era menys veritat la meva intenció de dur-ho a terme. De fet, el que llavors em va passar pel cap va ser com podria obtenir aquell títol "sense fer els exàmens corresponents". Se’m van acudir algunes idees, de les quals al final la més viable em va semblar falsificar el títol, ensenyar-lo als meus pares, i així poder-me oblidar del tema i seguir amb la meva vida de neorural (un tipus de vida que llavors no tenia cap intenció d'abandonar).
Al final no ho vaig fer. De cara als meus pares em va semblar pitjor, més lleig, la falsificació i l’engany que la decepció pels estudis inacabats. I aquella història es va quedar en no res.
De tot aquest embolic, en queda la breu referència a l'esmentada carta de la meva mare al meu germà. I ara, això que afegeixo (i que, posats a introduir més variables, també es podria especular que m'ho invento, no s'hauria de descartar cap opció...).
De tota manera, continuo. Perquè aquesta versió (o "presumpta versió...") segueix sent incompleta. El cas és que abans d’aquells estudis inacabats ja n’havia deixat inacabats uns altres. Llavors, per tal que el meu pare no em poses dificultats per iniciar els segons, li vaig prometre que si podia iniciar els segons, alhora acabaria els primers. Vam fer aquest pacte. Però jo no el vaig complir, no perquè no tingués la intenció de complir-lo, sinó perquè em feia molta mandra, una mandra que al final va esdevenir "absolutament insuperable".
Les mandres, aquesta i altres, han tingut molt protagonisme en la meva vida, tot i que les conseqüències (de les mandres), de vegades no han sigut desfavorables. Com en una partida de billar, que una bola aquí (una mandra) i una bola allà (una altra mandra), fent caramboles curioses, han fet que de vegades al final "la partida" s'encarrilés cap a un resultat prou interessant.
Per acabar: el cert és que aquella promesa que li vaig fer al meu pare i que no vaig complir mai (la dels primers estudis inacabats) sempre m’ha pesat i incomodat recordar-la. Perquè per a ell, la paraula donada i les relacions de confiança eren molt importants.
(ves a saber, potser la meva incomoditat pel fet de llavors haver-lo defraudat, després em va servir -una altra carambola?- per poder interioritzar aquesta importància...)
--
(1) Citat per A. Balsebre i R. Fontova a "Las cartas de Elena Francis", Ediciones Cátedra, 2018 (p. 10)
