En una pila de llibres vells trobo "El sacramento del matrimonio", publicat per l'Abadia de Montserrat el 1964. És un petit quadernet amb el ritual preconciliar del matrimoni. El que em sobta més d'aquest ritual és que només parla d'un anell, el que el marit posa a l'esposa:
"Imposición del anillo nupcial / El sacerdote bendice el anillo, (...) / Oración. Bendice, Señor, este anillo, que nosotros bendecimos en tu nombre: para que la que lo llevare, teniendo íntegra fidelidad para con su esposo, permanezca en paz y en tu voluntad, y viva siempre con él en caridad mutua. Por Cristo Señor nuestro. / R. Amén. / El sacerdote rocía el anillo con agua bendita. El esposo toma el anillo bendecido y lo coloca en el dedo anular de la mano izquierda de la esposa. (...) / Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo (...)"
La frase final, "Con la imposición del anillo se significa que la esposa pertenece ya al esposo", no em sobta, perquè és "normal" tenint en compte el concepte que l'Església ha tingut sempre de la dona. Però sí que em sobta aquesta referència només a un anell, perquè el que sempre he viscut i he sentit explicar, també sobre els matrimonis anteriors al Concili, és l'intercanvi o imposició "recíproc" d'anells. (1)
Com que em quedo encuriosit, un altre dia vaig a la biblioteca del Seminari de Barcelona. Després de diferents consultes infructuoses, al final al mateix seminari localitzo un professor de litúrgia i sagraments. És una persona molt amable i simpàtica, i em diu que la informació que busco la trobaré al "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" (2)
Aquest professor també em diu que a banda d'aquesta publicació en llatí i que era la referència oficial (segons em diu, des dels anys 40 fins al Concili), es van fer diferents adaptacions d'aquest text, en petits quadernets, en català i en castellà, per tal de facilitar la celebració del sagrament. I em posa com a exemple l'adaptació de Montserrat (jo no li he dit que la tinc, només li he dit que busco el ritual dels anys 50, sense especificar-ne el motiu).
El llibre està al dipòsit de la biblioteca i el demano. Busco la part sobre el matrimoni, i a "Benedictio Arrharum Et Anulorum Ante Missam Nuptielem", veig que, entremig del llatí, hi ha, en castellà i català (a dues columnes) les paraules entre el marit i l'esposa:
"Esposa meva, aquest anell i aquestes arrhas us dono en senyal de Matrimoni"; i la resposta d'ella (Respondeat sponsa): "Jo els accepto".
Només aquestes paraules, només un anell. De manera que sembla que el ritual del quadernet de Montserrat segueix les pautes oficials. (3)
Però aleshores, ¿com encaixa això amb els records dels marits i esposes que es van casar llavors, és a dir, amb la realitat de l'existència de dos anells?
L'explicació que se m'acudeix és aquesta: sobretot abans de les "versions adaptades" (com la de Montserrat), el ritual era tot en llatí, llevat de les parts ja esmentades. Per tant, la gent no s'assabentava del que deia el capellà, i a l'arribar a la part de l'anell, després del ritual de la imposició a la dona, els contraents escenificaven (com una falca en el ritual oficial) la part del segon anell, el que donava o posava la dona al marit. I per això quedava el record, òbviament real, dels dos anells.
Ara bé, "des del punt de vista de l'Església", l'acte que el capellà validava era "el d'un anell", l'associat a la submissió de la dona. I era així perquè "havia de ser així", d'acord amb tota la tradició de l'Església i amb el paper que adjudica a l'esposa dins del matrimoni.
És clar, quan hi va començar a haver textos amb tot el ritual en castellà o català, potser sobtava una mica "l'absència del segon anell" dins de les frases del ritual, però sembla que aquests textos adaptats i en "llengües vulgars" no van aparèixer fins al mateix Concili, o poc abans. I per tant van ser usats durant poc temps, ja que el Concili va modificar el ritual (ves a saber, potser aquestes traduccions van ajudar a posar de manifest la necessitat de reformar-lo).
D'altra banda, el Concili va canviar una mica les formes, però per a l'Església el fons en general va seguir inalterat: recordo més d'un casament "postconciliar" en el qual la lectura seguia sent l'epístola de sant Pau als Efesis (5, 22-23):
"Hermanos: Las casadas vivan sujetas a sus maridos como al Señor. Porque el Varón es cabeza de la mujer (...) Así como la Iglesia está sujeta a Cristo, así las casadas a sus maridos en todo (...) Cada uno de vosotros, pues, ame a su mujer como a sí propio y la mujer reverencie a su marido."
Aquesta versió de l'epístola és la que surt al quadernet de Montserrat. I a banda del que diu, també em sembla rellevant "el com" en aquesta frase concreta: "Porque el Varón es cabeza de la mujer". Amb aquest "Varón" en majúscula i "mujer" en minúscula. Error? Casualitat? Tenint en compte la història de l'Església (i la de Montserrat), no sembla que sigui ni una cosa ni l'altra. (4)
I tot això, perquè ho explico? Doncs perquè aquest ritual recollit en el "Appendix Tarraconensis ad Rituale Romanum" és el que presumiblement (no ho puc assegurar, jo no hi era, "encara no existia"), és el que va fer servir el capellà que va casar als meus pares el 1950.
A mi em sembla que és rellevant remarcar-ho, en la mesura que és indicatiu (un factor més entre molts altres) del paper que cadascú va assumir, el meu pare i la meva mare, quan es van casar. (5)
Hi ha persones de la família a les quals els agrada recordar "les llums i els colors" de la història familiar. A mi també m'agrada, però alhora també m'agrada ampliar la mirada, cap a les vores, on hi ha grisos i ombres, ja que el seu protagonisme també va ser important.
Però d'això últim ja n'he parlat moltes vegades: avui la intenció era només aportar aquesta "informació històrica" sobre el ritual preconciliar del matrimoni vigent el 1950.
--
(1) El Concili es va acabar el 1965, i les modificacions de la litúrgia acordades durant els quatre anys del Concili sovint no van ser adoptades de forma immediata, sinó progressiva.
(2) Sumptibus Instituti, Foment de Pietat, Barcinone, 1934
(3) Per descartar l'improbable risc que el "Rituale Romanum" de la Tarraconensis no seguís estrictament les directrius del Vaticà, consulto (ja per internet) els "Rituale Romanum" vaticans de 1925 i 1952, i tot encaixa.
(4) Alguna vegada ja he parlat del monjo de Montserrat Josep Maria Gassó, conegut pels cursos de preparació per al matrimoni que impartia i per ser l'autor del llibre "Cinc aspectes de l'amor conjugal" (Edicions 62, 1963), en el qual deia, adreçant-se a la dona, coses com aquesta: "Voler ésser esclava incondicional del marit: heus ací la clau eficaç per a la bona marxa de l'harmonia en la parella i de la fidelitat de la llar".
(5) He dit que era "un factor més entre molts altres". Els exemples (en aquest sentit i d'aquella època) podrien ser infinits. Per exemple (poso aquest perquè fa pocs dies m'he trobat aquest llibre), a la "Enciclopedia Álvarez, Tercer Grado (II)", del 1966 (i per tant "nacionalcatólica" però ja "postconciliar), aquest tema el tractava així: "Como no puede haber sociedad sin autoridad, tenemos que admitir que la autoridad, como la sociedad, es de divina institución. (...) Dentro de la familia, la autoridad es ejercida por el padre. Por delegación divina, el padre manda, procurando el bien material y moral de su esposa e hijos." (p. 597, "Formación político-social (niños) / Lección 12 - La autoridad. El padre. El maestro. El jefe de taller").
