Igualada - Callelarga

Rosa Saumell. Una vida dedicada als altres:
https://igualada-callelarga.blogspot.com/ 

Dijous Sant i borratxeres

Després d'hores en canoa "palanquejant", és a dir, fent servir les palanques per tal d'avançar riu amunt, perquè la poca aigua i les pedres impedien l'ús del motor o els rems, ja negra nit la Lola i el seu amic van arribar a la "vereda" a la qual anaven ("vereda" és com anomenen allí els poblats).

Era la nit de Dijous Sant, i els indis, indígenes, natius, habitants (o com se n'hagi de dir) del poblat, amb la seva barreja pintoresca de creences antigues i modernes, ho celebraven emborratxant-se. De naturalesa pacífica, els dies de borratxeres discutien amb facilitat i es barallaven. Això els homes, perquè les dones, quan hi havia embolics a causa de l'alcohol (el destil.laven ells mateixos, a partir de la canya de sucre), el que feien era quedar-se a casa i amagar els ganivets i els matxets, per tal d'evitar que els homes, descontrolats, es fessin ferides massa greus entre ells.

Anaven vestits com sempre, només amb el "tapavergonyes", i també anaven pintats, i duien torxes. Es van acostar a la riba, amb actitud amenaçadora cap als de la canoa, de manera que la Lola i el seu amic es van espantar, i ben espantats els van dir: "Venim a veure la germana Rosa! Venim a veure la germana Rosa!"

El cas és que la germana Rosa no hi era, però hi havia altres monges que, quan van sentir els crits i l'aldarull, van sortir de la seva petita casa o cabana (que allà en deien "ranchos"), i van anar ràpidament cap a la vora del riu, a veure què passava. Un cop allí, per tal d'apaivagar els ànims exaltats dels indis, una de les monges els va dir, amb fermesa, que aquelles persones que havien arribat eren convidades seves, i que per tant les havien de respectar. I com que a les monges sí que les respectaven molt, de mica en mica els ànims es van anar calmant i no va passar res.

La Lola havia arribat fins allí amb una informació desactualitzada, perquè la germana Rosa que buscava ja no estava en aquella missió, l'havien destinat a una altra banda. De la història aquesta d'aquell Dijous Sant nocturn i alcohòlic al mig de la selva en tinc dos relats, coincidents. Un és el de la mateixa Lola, una amiga des que érem joves, una dona ben especial, amb un esperit aventurer i viatger semblant al de la germana Rosa que ella buscava aquell dia. L'altre relat és el de la María Jesús, la monja que aquella nit va aconseguir calmar els ànims, i que després va acollir la Lola i el seu amic a la seva cabana.

A la Lola, la informació sobre on era la germana Rosa li havia passat jo, però òbviament era una informació que llavors ja estava desfasada. De vegades, amb la Rosa ens escrivíem, però les cartes trigaven molt a arribar, perquè encara que les enviéssim "per avió" (això que ja ha passat a la història), per molt ràpids que volessin els avions, quan les cartes arribaven a la selva i els tocava circular en canoa o a peu, tot s'alentia, i potser fins i tot s'aturava durant setmanes, fins que no circulava alguna canoa. Això, quan no era que es perdien perquè la canoa amb el correu potser bolcava...

La germana Rosa resulta que era (és) tia paterna meva. D'aquest episodi ja en fa molts anys; ara la Rosa ja no viu en poblats com abans, ni es desplaça en canoa o a peu pel mig de la selva, perquè ja és molt gran. En lloc d'ocupar-se dels altres, ara són els altres, les altres monges de la seva congregació, les que s'ocupen d'ella.