https://passavolant.blogspot.com/2020/11/la-matraca-carrau-o-carraca.html
4 de nov. 2020
15 d’ag. 2020
Un text, diferents lectures - 2
"Però resta una cambra
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons."
Clementina Arderiu. (1)
Segueixo amb el tema de les reaccions familiars als escrits meus sobre la meva mare. Fa uns anys, al donar a conèixer aquell text vaig avisar els familiars que no tenia gens d'interès en rebre comentaris de cap mena sobre els meus punts de vista exposats en el text, sinó que només m'interessava que se m'indiqués, si algú ho volia fer, l'eventual existència d'alguna dada equivocada. Ho vaig dir així, de manera explícita, perquè no tenia ganes de polèmiques, perquè ja sabia que aquell text era inevitable que en generés, tenint en compte la diversitat de sensibilitats i punts de vista entre les persones de la família.
Malgrat aquest avís (aquesta petició), no vaig poder evitar que allò que no volia acabés passant, ja que algun familiar va insistir en comentar "els punts de vista", les opinions exposades. No vaig saber evitar-ho. I el resultat va ser, alguna vegada, fins i tot força desagradable.
Ara, pensant-hi una altra vegada, he recordat alguns dels comentaris negatius de llavors, de diferents persones. A algun d'aquells comentaris crec que ja m'hi he referit alguna vegada. Però n'hi ha un en concret, per a mi dels més sorprenents (pel contingut i per qui me'l va fer), sobre el qual em sembla que fins ara no n'havia dit res.
Aquest familiar em va fer un sermó d'aquells que jo no tenia gens d'interès ni ganes d'escoltar. El cas és que primer em vaig sentir molt molest amb mi mateix, pel fet de no haver impedit o tallat aquella conversa, però després també em vaig alegrar que hagués anat com havia anat. Perquè de vegades està bé, estar al cas d'allò que pot arribar a pensar de tu una persona que per a tu és important. I amb més motiu quan parla sobre una cosa (en aquest cas el text sobre la meva mare), que per a tu també és important.
Aquest parent em va dir que havia quedat molt sorprès pel menyspreu, la desconsideració i la falta d'estima cap als meus pares (cap als dos), que segons ell reflectia tot el text. M'ho va dir diferents vegades, de manera insistent (com si amb una no n'hi hagués prou), i afegint que no se'n sabia avenir, que jo pensés tot allò dels meus pares, i que a sobre ho hagués escrit (de fet, no va ser l'únic familiar que llavors em va dir una cosa semblant),
Tant pel que em va dir, com per com m'ho va dir, i per la insistència, em vaig quedar bocabadat. Perquè no només em deia que estava en desacord amb el que jo havia escrit, sinó que havia descobert que jo era "d'una manera" que ell mai hauria imaginat. És a dir, ell estava profundament sorprès amb el que havia llegit, i jo, a la vegada, estava encara més sorprès "amb com ell havia llegit"; per les conclusions, per a mi insòlites, que ell havia tret de la lectura.
Per sort, amb aquest parent, i al marge que ell en aquell moment m'arribés a veure com una mena de monstre o fill desnaturalitzat, hem seguit mantenint la bona amistat que ja teníem (alimentada per la simpatia mútua i pels diferents interessos comuns que compartim). Per descomptat, també va ajudar a aquesta posterior harmonia que aquell dia, al final del seu sermó (perquè va parlar gairebé només ell), li digués que no volia tornar a parlar mai més d'aquell tema amb ell. I així ho hem fet, no n'hem tornat a parlar, i cada vegada que ens tornem a trobar la conversa és la mar d'agradable.
Per part meva, si ell continua tenint aquella opinió de mi, la d'aquell dia (ho ignoro), la veritat és que m'és bastant indiferent. Perquè l'espai en comú habitual que de vegades compartim és "un altre", i si en aquest espai funciona una bona relació, a mi ja m'està bé. (2)
També és veritat que amb algun altre familiar, a causa d'aquell text polèmic, i del trencament que el va acompanyar, "ens hem quedat sense espai comú" (no per decisió meva, sinó de l'altre).
--
(1) Fragment de la "Cançó de la bella confiança", dins del recull "L'alta llibertat" (1920)
(2) Ho visc així perquè també penso (o si més no de vegades ho penso d'aquesta manera), això que diu Harold Pinter, "No hay distinción firme entre lo real y lo irreal; ni entre lo verdadero y lo falso. Una cosa no es necesariamente o verdadera o falsa, sino que puede ser ambas: verdadera y falsa." (no recordo d'on vaig treure aquesta cita).
al fons del fons
on entrar no podríem
ni breus segons."
Clementina Arderiu. (1)
Segueixo amb el tema de les reaccions familiars als escrits meus sobre la meva mare. Fa uns anys, al donar a conèixer aquell text vaig avisar els familiars que no tenia gens d'interès en rebre comentaris de cap mena sobre els meus punts de vista exposats en el text, sinó que només m'interessava que se m'indiqués, si algú ho volia fer, l'eventual existència d'alguna dada equivocada. Ho vaig dir així, de manera explícita, perquè no tenia ganes de polèmiques, perquè ja sabia que aquell text era inevitable que en generés, tenint en compte la diversitat de sensibilitats i punts de vista entre les persones de la família.
Malgrat aquest avís (aquesta petició), no vaig poder evitar que allò que no volia acabés passant, ja que algun familiar va insistir en comentar "els punts de vista", les opinions exposades. No vaig saber evitar-ho. I el resultat va ser, alguna vegada, fins i tot força desagradable.
Ara, pensant-hi una altra vegada, he recordat alguns dels comentaris negatius de llavors, de diferents persones. A algun d'aquells comentaris crec que ja m'hi he referit alguna vegada. Però n'hi ha un en concret, per a mi dels més sorprenents (pel contingut i per qui me'l va fer), sobre el qual em sembla que fins ara no n'havia dit res.
Aquest familiar em va fer un sermó d'aquells que jo no tenia gens d'interès ni ganes d'escoltar. El cas és que primer em vaig sentir molt molest amb mi mateix, pel fet de no haver impedit o tallat aquella conversa, però després també em vaig alegrar que hagués anat com havia anat. Perquè de vegades està bé, estar al cas d'allò que pot arribar a pensar de tu una persona que per a tu és important. I amb més motiu quan parla sobre una cosa (en aquest cas el text sobre la meva mare), que per a tu també és important.
Aquest parent em va dir que havia quedat molt sorprès pel menyspreu, la desconsideració i la falta d'estima cap als meus pares (cap als dos), que segons ell reflectia tot el text. M'ho va dir diferents vegades, de manera insistent (com si amb una no n'hi hagués prou), i afegint que no se'n sabia avenir, que jo pensés tot allò dels meus pares, i que a sobre ho hagués escrit (de fet, no va ser l'únic familiar que llavors em va dir una cosa semblant),
Tant pel que em va dir, com per com m'ho va dir, i per la insistència, em vaig quedar bocabadat. Perquè no només em deia que estava en desacord amb el que jo havia escrit, sinó que havia descobert que jo era "d'una manera" que ell mai hauria imaginat. És a dir, ell estava profundament sorprès amb el que havia llegit, i jo, a la vegada, estava encara més sorprès "amb com ell havia llegit"; per les conclusions, per a mi insòlites, que ell havia tret de la lectura.
Per sort, amb aquest parent, i al marge que ell en aquell moment m'arribés a veure com una mena de monstre o fill desnaturalitzat, hem seguit mantenint la bona amistat que ja teníem (alimentada per la simpatia mútua i pels diferents interessos comuns que compartim). Per descomptat, també va ajudar a aquesta posterior harmonia que aquell dia, al final del seu sermó (perquè va parlar gairebé només ell), li digués que no volia tornar a parlar mai més d'aquell tema amb ell. I així ho hem fet, no n'hem tornat a parlar, i cada vegada que ens tornem a trobar la conversa és la mar d'agradable.
Per part meva, si ell continua tenint aquella opinió de mi, la d'aquell dia (ho ignoro), la veritat és que m'és bastant indiferent. Perquè l'espai en comú habitual que de vegades compartim és "un altre", i si en aquest espai funciona una bona relació, a mi ja m'està bé. (2)
També és veritat que amb algun altre familiar, a causa d'aquell text polèmic, i del trencament que el va acompanyar, "ens hem quedat sense espai comú" (no per decisió meva, sinó de l'altre).
--
(1) Fragment de la "Cançó de la bella confiança", dins del recull "L'alta llibertat" (1920)
(2) Ho visc així perquè també penso (o si més no de vegades ho penso d'aquesta manera), això que diu Harold Pinter, "No hay distinción firme entre lo real y lo irreal; ni entre lo verdadero y lo falso. Una cosa no es necesariamente o verdadera o falsa, sino que puede ser ambas: verdadera y falsa." (no recordo d'on vaig treure aquesta cita).
28 de jul. 2020
Un text, diferents lectures
"Entonces se daba cuenta de que él y su interlocutor hablaban cada uno de una cosa distinta." La peste, Albert Camus (1)
Fa anys vaig compartir amb alguns familiars uns escrits sobre la meva mare. Les reaccions d'aquests familiars van ser de diferents tipus, des del rebuig i la desautorització més absoluts, fins a la crítica positiva. En conjunt, de tota manera, la veritat és que la majoria d'opinions dels familiars van ser negatives, mentre que fora de l'àmbit familiar (també ho vaig compartir amb altres persones), la proporció va ser inversa, favorable de forma gairebé unànime.
Pel que fa als familiars, un m'ha explicat ara que llavors no ho va llegir, i que ha aprofitat el confinament per fer-ho. I m'ha comentat el que li ha semblat. M'ha dit que ell discrepava dels meus punts de vista sobre els aspectes religiosos de la vida de la meva mare. I també m'ha dit que li havien agradat algunes anècdotes simpàtiques o curioses que surten al text, unes anècdotes que ell no recordava bé, o que desconeixia.
Després, ha callat. Jo m'he quedat a l'espera per si afegia algun altre comentari, sobre algun altre aspecte del text, però no ha dit res més. I al cap de poc hem acabat parlant d'altres coses.
Quan ens hem separat, he pensat en el que m'havia comentat aquest familiar, sobre els aspectes religiosos i les anècdotes simpàtiques. Des del meu punt de vista, en el text el tema religiós és rellevant, fins i tot imprescindible, però no és el tema principal. I les anècdotes ajuden a entendre la meva mare, però no són tampoc la part principal de la història.
La part fonamental, la que a mi en definitiva em va motivar a escriure el text, és el grau de sofriment immens que va acompanyar bona part de la vida de la meva mare, a causa de les seves oscil.lacions emocionals, de les seves terribles etapes depressives. Sé que aquest familiar és del tot conscient dels inferns depressius pels quals va passar la meva mare, però també considero que probablement no havia llegit mai testimonis com els que jo havia recollit de la meva mare (referint-se ella a aquests inferns). Uns testimonis terribles, d'una rotunditat i força immenses. I que, des del meu punt de vista, haurien sigut mereixedors d'algun comentari per part d'aquest familiar. Sobretot, tenint en compte que, en canvi, sí que s'havia referit als altres dos temes. (2)
Ho reitero: aspecte, el del sofriment, era precisament el que a mi m'havia estimulat a escriure el text. Aquest era el meu propòsit, parlar d'aquest aspecte, fer-lo ben visible, amb tot el seu dramatisme i dolor; de fet, és el tema que travessa de punta a punta tot el text, el lligam que li dóna unitat. I per tant, la falta de cap comentari m'havia sobtat.
Penso que la seva la selecció o ressenya dels dos temes, religió i anècdotes, són, suposo, un indicador d'una determinada voluntat o forma de lectura, d'un prejudici previ que la condiciona, d'una actitud davant la qual tot s'hi subordina. Cosa que fa, en definitiva, que sigui poc rellevant el que hi hagi escrit, perquè tot és vist segons el color del vidre a través del qual es mira: el vidre que en aquest cas converteix la religió en sagrada i intocable, i la història familiar en un relat que ha de ser amable, sense ombres ni arestes.
Instal.lats en aquesta postura, si algú altre ens parla de negrors i malestars, les paraules que en parlen les veiem com una invasió incòmoda, indesitjable, i perillosa de cara al nostre equilibri potser treballosament construït (i metòdicament conservat). Per això un relat discrepant (o complementari), és negat (o ignorat, cosa més passadora i menys violenta).
No li vaig dir res, de tot el que estic explicant ara. Perquè amb els anys, he anat aprenent que en aquests casos el millor és deixar parlar, escoltar, i no dir res (no sempre me'n surto, però intento fer progressos). Escoltar... i si de cas, després, de vegades, fer el que faig ara, "pensar en veu alta" sobre allò que ha passat, és a dir (en el meu cas), escriure-ho. Tant com una forma d'ajudar-me a mi mateix a aclarir-me les idees, com també una forma de deixar "un testimoni", per si és el cas que, algú altre, algun dia, hi vol donar un cop d'ull.
--
(1) Taurus Ediciones, 1957 (p. 59). Traducció de Rosa Chacel (el llibre me l'he trobat fa pocs dies pel carrer).
(2) Aquí potser també podria ser escaient aquesta altra cita del mateix llibre de l'Albert Camus: "Por supuesto, un historiador, aunque sea un mero aficionado, siempre tiene documentos. El narrador de esta historia tiene los suyos." (p. 12)
Fa anys vaig compartir amb alguns familiars uns escrits sobre la meva mare. Les reaccions d'aquests familiars van ser de diferents tipus, des del rebuig i la desautorització més absoluts, fins a la crítica positiva. En conjunt, de tota manera, la veritat és que la majoria d'opinions dels familiars van ser negatives, mentre que fora de l'àmbit familiar (també ho vaig compartir amb altres persones), la proporció va ser inversa, favorable de forma gairebé unànime.
Pel que fa als familiars, un m'ha explicat ara que llavors no ho va llegir, i que ha aprofitat el confinament per fer-ho. I m'ha comentat el que li ha semblat. M'ha dit que ell discrepava dels meus punts de vista sobre els aspectes religiosos de la vida de la meva mare. I també m'ha dit que li havien agradat algunes anècdotes simpàtiques o curioses que surten al text, unes anècdotes que ell no recordava bé, o que desconeixia.
Després, ha callat. Jo m'he quedat a l'espera per si afegia algun altre comentari, sobre algun altre aspecte del text, però no ha dit res més. I al cap de poc hem acabat parlant d'altres coses.
Quan ens hem separat, he pensat en el que m'havia comentat aquest familiar, sobre els aspectes religiosos i les anècdotes simpàtiques. Des del meu punt de vista, en el text el tema religiós és rellevant, fins i tot imprescindible, però no és el tema principal. I les anècdotes ajuden a entendre la meva mare, però no són tampoc la part principal de la història.
La part fonamental, la que a mi en definitiva em va motivar a escriure el text, és el grau de sofriment immens que va acompanyar bona part de la vida de la meva mare, a causa de les seves oscil.lacions emocionals, de les seves terribles etapes depressives. Sé que aquest familiar és del tot conscient dels inferns depressius pels quals va passar la meva mare, però també considero que probablement no havia llegit mai testimonis com els que jo havia recollit de la meva mare (referint-se ella a aquests inferns). Uns testimonis terribles, d'una rotunditat i força immenses. I que, des del meu punt de vista, haurien sigut mereixedors d'algun comentari per part d'aquest familiar. Sobretot, tenint en compte que, en canvi, sí que s'havia referit als altres dos temes. (2)
Ho reitero: aspecte, el del sofriment, era precisament el que a mi m'havia estimulat a escriure el text. Aquest era el meu propòsit, parlar d'aquest aspecte, fer-lo ben visible, amb tot el seu dramatisme i dolor; de fet, és el tema que travessa de punta a punta tot el text, el lligam que li dóna unitat. I per tant, la falta de cap comentari m'havia sobtat.
Penso que la seva la selecció o ressenya dels dos temes, religió i anècdotes, són, suposo, un indicador d'una determinada voluntat o forma de lectura, d'un prejudici previ que la condiciona, d'una actitud davant la qual tot s'hi subordina. Cosa que fa, en definitiva, que sigui poc rellevant el que hi hagi escrit, perquè tot és vist segons el color del vidre a través del qual es mira: el vidre que en aquest cas converteix la religió en sagrada i intocable, i la història familiar en un relat que ha de ser amable, sense ombres ni arestes.
Instal.lats en aquesta postura, si algú altre ens parla de negrors i malestars, les paraules que en parlen les veiem com una invasió incòmoda, indesitjable, i perillosa de cara al nostre equilibri potser treballosament construït (i metòdicament conservat). Per això un relat discrepant (o complementari), és negat (o ignorat, cosa més passadora i menys violenta).
No li vaig dir res, de tot el que estic explicant ara. Perquè amb els anys, he anat aprenent que en aquests casos el millor és deixar parlar, escoltar, i no dir res (no sempre me'n surto, però intento fer progressos). Escoltar... i si de cas, després, de vegades, fer el que faig ara, "pensar en veu alta" sobre allò que ha passat, és a dir (en el meu cas), escriure-ho. Tant com una forma d'ajudar-me a mi mateix a aclarir-me les idees, com també una forma de deixar "un testimoni", per si és el cas que, algú altre, algun dia, hi vol donar un cop d'ull.
--
(1) Taurus Ediciones, 1957 (p. 59). Traducció de Rosa Chacel (el llibre me l'he trobat fa pocs dies pel carrer).
(2) Aquí potser també podria ser escaient aquesta altra cita del mateix llibre de l'Albert Camus: "Por supuesto, un historiador, aunque sea un mero aficionado, siempre tiene documentos. El narrador de esta historia tiene los suyos." (p. 12)
24 de jul. 2020
Alegria i dol
"El duelo, más que cualquier otra experiencia vital, marca un antes y un después en el desarrollo evolutivo de cada uno." Isabel Fernández (1)
Torno al tema ja exposat altres vegades i que, expressat amb la claredat i fins i tot rotunditat que sovint el manifesto, suposo que potser sobta algunes persones: el de l'alegria per la mort del meu pare, i també per la mort de la meva mare.
A partir de la cita d'Isabel Fernández, ara exposaré una idea o sentiment (o idea "i" sentiment), paral.lel a aquesta "alegria" vinculada a la mort dels meus pares. I és que de fet, la meva va ser (i alhora segueix sent), "una alegria acompanyada de dol", no exactament per la pèrdua (podria dir "que ja estava tot o gairebé tot perdut"), sinó per la constatació que "s'havia abaixat definitivament aquell teló". I que per tant, "allò que m'hauria agradat fer millor ja no ho podria fer millor". De fet, aquesta era la veritable pèrdua, "l'ocasió": ja no era possible res (ser més amable, més comprensiu, més còmplice...). Ells ja no hi eren.
Una de les coses que diuen les persones que acompanyen processos de dol, o que teoritzen sobre aquest procés, com la Isabel Fernández (i que alhora forma part del sistema de creences general de la societat), és que els processos de dol han de seguir el seu curs, necessiten el seu temps. És a dir, es considera que el procés de dol és un procés lineal (de la llargada o durada que sigui, diferent segons les persones), amb un punt de destí, que ha de ser el de l'extinció del sentiment de dol (o si no extinció, com a mínim "amb un grau de dissolució" que permeti recuperar un mínim de normalitat i tranquil.litat en la vida quotidiana).
Jo potser parlo d'una cosa una mica diferent. Parlo d'un sentiment de dol que va emergint (com a resultat de la pèrdua), i que de mica en mica va ocupant un espai. I s'hi va aposentant, en aquest espai: "l'habita". En el meu cas, a més, jo no tinc cap intenció de fer-lo fora; l'objectiu no és "superar-lo", sinó intentar treure el millor possible "de la convivència amb aquest sentiment". Per això entenc que aquest dol del qual parlo potser és diferent d'allò que en general s'entén per dol; potser són parents, però no són iguals.
Més que d'un pes (que també hi és, però lleuger), per a mi aquest dol és "una presència". Presència i recordatori del passat, i alhora estímul per al present. És a dir, aquest dol o "presència de l'absència" també té un component clarament utilitari.
Els meus pares ja no existeixen, però el seu record i els sentiments que s'hi barregen (els seus i el d'altres persones que tampoc ja no hi són), sento que em conviden a estar atent, en la meva vida quotidiana, per tal d'evitar que, demà, no em passi (o si més no que no em passi tant), el que en part em passa avui amb l'ahir. (2)
--
(1) Inici del prefaci de "El duelo", d'Antonio Onofri i Cecilia La Rosa. Ediciones Pléyades, 2019
(2) Dit d'una altra manera, és un dol que té sentit si m'exhorta a detenir-me i a posar atenció a què només existeix el present, i que per tant haig d'estar pendent "de l'aquí i ara": les persones i relacions que tinc actualment al costat o al voltant. Si tot això no és així, si el dol i els records no condueixen cap a aquesta atenció al present, si no són "utilitaris"... quin sentit tenen?
Torno al tema ja exposat altres vegades i que, expressat amb la claredat i fins i tot rotunditat que sovint el manifesto, suposo que potser sobta algunes persones: el de l'alegria per la mort del meu pare, i també per la mort de la meva mare.
A partir de la cita d'Isabel Fernández, ara exposaré una idea o sentiment (o idea "i" sentiment), paral.lel a aquesta "alegria" vinculada a la mort dels meus pares. I és que de fet, la meva va ser (i alhora segueix sent), "una alegria acompanyada de dol", no exactament per la pèrdua (podria dir "que ja estava tot o gairebé tot perdut"), sinó per la constatació que "s'havia abaixat definitivament aquell teló". I que per tant, "allò que m'hauria agradat fer millor ja no ho podria fer millor". De fet, aquesta era la veritable pèrdua, "l'ocasió": ja no era possible res (ser més amable, més comprensiu, més còmplice...). Ells ja no hi eren.
Una de les coses que diuen les persones que acompanyen processos de dol, o que teoritzen sobre aquest procés, com la Isabel Fernández (i que alhora forma part del sistema de creences general de la societat), és que els processos de dol han de seguir el seu curs, necessiten el seu temps. És a dir, es considera que el procés de dol és un procés lineal (de la llargada o durada que sigui, diferent segons les persones), amb un punt de destí, que ha de ser el de l'extinció del sentiment de dol (o si no extinció, com a mínim "amb un grau de dissolució" que permeti recuperar un mínim de normalitat i tranquil.litat en la vida quotidiana).
Jo potser parlo d'una cosa una mica diferent. Parlo d'un sentiment de dol que va emergint (com a resultat de la pèrdua), i que de mica en mica va ocupant un espai. I s'hi va aposentant, en aquest espai: "l'habita". En el meu cas, a més, jo no tinc cap intenció de fer-lo fora; l'objectiu no és "superar-lo", sinó intentar treure el millor possible "de la convivència amb aquest sentiment". Per això entenc que aquest dol del qual parlo potser és diferent d'allò que en general s'entén per dol; potser són parents, però no són iguals.
Més que d'un pes (que també hi és, però lleuger), per a mi aquest dol és "una presència". Presència i recordatori del passat, i alhora estímul per al present. És a dir, aquest dol o "presència de l'absència" també té un component clarament utilitari.
Els meus pares ja no existeixen, però el seu record i els sentiments que s'hi barregen (els seus i el d'altres persones que tampoc ja no hi són), sento que em conviden a estar atent, en la meva vida quotidiana, per tal d'evitar que, demà, no em passi (o si més no que no em passi tant), el que en part em passa avui amb l'ahir. (2)
--
(1) Inici del prefaci de "El duelo", d'Antonio Onofri i Cecilia La Rosa. Ediciones Pléyades, 2019
(2) Dit d'una altra manera, és un dol que té sentit si m'exhorta a detenir-me i a posar atenció a què només existeix el present, i que per tant haig d'estar pendent "de l'aquí i ara": les persones i relacions que tinc actualment al costat o al voltant. Si tot això no és així, si el dol i els records no condueixen cap a aquesta atenció al present, si no són "utilitaris"... quin sentit tenen?
10 de juny 2020
La mort del meu pare, una altra perspectiva
"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius." Ciceró
Una cosa és fer (el que s'escaigui) amb l'objectiu d'allargar una vida. Una altra és no fer, inhibir-se, per tal d'afavorir que una vida a la qual ja no se li veu sentit, en lloc de seguir-se allargant, es pugui acabar. I una tercera és fer, actuar, amb el propòsit d'afavorir, o fins i tot provocar directament, aquest final.
El primer supòsit, en el cas de segons quines vides ja molt degradades, de vegades pot ser criticat, però mai és penat, ni en els casos de veritables, desmesurats i cruels acarnissaments terapèutics, cosa que no deixa de ser sorprenent.
El segon cas, el de la inhibició, pot ser motiu d'intervenció judicial. Perquè és un terreny delicat: ¿on és el llindar entre el dret legítim a l'ajuda, a la cura (perquè la vida d'algú segueix tenint un sentit), i la passivitat a conseqüència de considerar que aquella vida ja no en té cap, de sentit?
Pel que fa als llindars, alhora hi ha dues postures. Una és la de les persones que tenen clars els extrems, però que alhora consideren que hi ha "una zona grisa", conflictiva. Una zona que alhora té una "ubicació variable", ja que no és la mateixa per a tothom. Cosa que fa que en aquests casos sovint siguin difícils (fins i tot impossibles), "les decisions consensuades".
L'altra postura, en relació amb els llindars, és la de les persones que consideren que no hi ha mai zona grisa, "perquè tota vida, sigui del tipus que sigui", sempre mereix ser viscuda. Si cal, fins a l'última degradació.
Queda la tercera opció, la d'actuar per tal d'escurçar la vida. En lloc d'intentar allargar la vida (opció 1), o en lloc de no fer res per allargar-la (opció 2), intervenir amb el propòsit explícit d'escurçar-la. La pròpia o la d'algú altre. D'aquesta opció n'he parlat moltes vegades, fins i tot de manera podria dir que obsessiva, però no ho he fet mai parlant del meu pare. Avui ho faré. No perquè hi pensi per primera vegada, sinó només perquè serà la primera vegada "que hi pensi en veu alta".
És només un exercici d'imaginació: ¿què hauria fet jo (potser), o volgut fer, si el mau pare hagués sigut el mateix (devorat pel seu procés de degradació), jo també el mateix (amb la mateixa forma de pensar), "però la meva família una altra"? És a dir, si la meva mare hagués sigut diferent i també diferents els meus germans. Diferents, o "inexistents": per exemple, la meva mare ja morta i jo fill únic. Per això dic que només és un exercici d'imaginació (de vegades va bé, fer aquests exercicis).
En un cas així (la família una altra i el meu pare el mateix i en el mateix estat), vull pensar que si la inhibició (la passivitat) no fos suficient per facilitar-li la mort, hauria buscat la manera de provocar-la, accelerant processos, o intervenint de manera més definitiva, resolutiva. No em sembla necessari donar detalls (de com), perquè l'important és la idea, el posicionament. I la voluntat.
Vull pensar que hauria tingut el coratge d'actuar d'aquesta manera (fer que s'acabessin d'una vegada els seus sofriments). Que hauria tingut el coratge i la valentia de córrer el risc d'allò que després em pogués passar. Perquè es pot actuar així mogut només per la compassió, però òbviament és una actuació que vulnera de manera clara la Llei (fins i tot en el supòsit d'una llei d'eutanàsia vigent, jo no hauria pogut reivindicar aquesta empara, en el cas del meu pare, ja que ell mai va manifestar cap voluntat d'aquest tipus).
Seria (m'ho miro així), una història amb un cert paral.lelisme amb la història d'Antígona, la protagonista de l'obra de Sòfocles. Creont, l'oncle d'Antígona, no és cap malvat, el que fa és defensar la Llei, tal com li correspon com a cap de Tebes. Antígona, per la seva banda, defensa el que considera el seu deure com a germana de Polinices: violar les disposicions de Creont i enterrar Polinices. Després, Creont, en tant que defensor "de l'ordre establert", condemna Antígona.
Antígona va voler enterrar el seu germà, i jo (en aquest escenari imaginari), hauria intentat enterrar "la degradació i el sofriment del meu pare". Que després me la carregaria? Bé, aquesta és una altra història, i intentaria que no fos així (òbviament procuraria ser discret, no en faria cap propaganda). Però d'altra banda, fins i tot en el cas de ser descobert, sempre em quedaria la satisfacció d'haver actuat segons la meva consciència.
Bé, ho torno a recordar: estic fent només un exercici d'imaginació. Ho dic per si és el cas que algú es confon. Ho especifico perquè hi ha fets que podrien afavorir pensaments de desconfiança, després d'haver dit el que he dit. Perquè el dia que el meu pare va morir, o més ben dit, el moment concret en què va morir, al seu costat hi era jo, sol. Ningú més (després, només després, vaig avisar un germà, que també era al pis, tancat a la seva habitació).
La del meu pare va ser una mort ràpida (ja ho he explicat alguna altra vegada). Suposo que es va ofegar, a causa de la bromera que li va començar a sortir per la boca i que li impedia respirar. Tot plegat va durar potser un o dos minuts, poc. Jo estava al seu costat, immòbil. Ni tan sols li vaig agafar la mà. Mentre moria no el vaig voler tocar el més mínim. Tal vegada (no ho vaig pensar llavors, ho penso ara), per poder ara escriure això que escric: "Mentre moria no el vaig tocar".
Va morir i em vaig sentir alleujat: "Finalment havia pogut morir!" I va ser llavors que vaig avisar el meu germà, quan ja s'havia acabat. I al cap d'una estona, potser mitja hora (no ho recordo bé), va arribar la meva mare. I després, de mica en mica, tothom...
La família era la que era, la meva mare era com era... i va ser necessari arribar a aquell extrem, a l'esgotament i l'exhauriment total, a la devastació absoluta, després d'anys de vida degradada i torturada... Per això, quan parlo d'aquesta història, de vegades dic que encara m'incomoda el protagonisme i la complicitat (pel que fa a aquest tema, no era l'únic tema), que vaig tenir jo llavors, durant aquells llargs anys de degradació del meu pare.
Ho sento i ho dic així perquè crec honestament que hauria pogut ser més fàcil. I sense cap necessitat d'arribar "a la tercera opció": amb la segona, la inhibició, en més d'un moment hauria sigut suficient.
--
Anteriors, sobre aquest tema:
La seva mort i cadascú
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu.html
La seva mort i cadascú (un resum)
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu-un-resum.html
Una cosa és fer (el que s'escaigui) amb l'objectiu d'allargar una vida. Una altra és no fer, inhibir-se, per tal d'afavorir que una vida a la qual ja no se li veu sentit, en lloc de seguir-se allargant, es pugui acabar. I una tercera és fer, actuar, amb el propòsit d'afavorir, o fins i tot provocar directament, aquest final.
El primer supòsit, en el cas de segons quines vides ja molt degradades, de vegades pot ser criticat, però mai és penat, ni en els casos de veritables, desmesurats i cruels acarnissaments terapèutics, cosa que no deixa de ser sorprenent.
El segon cas, el de la inhibició, pot ser motiu d'intervenció judicial. Perquè és un terreny delicat: ¿on és el llindar entre el dret legítim a l'ajuda, a la cura (perquè la vida d'algú segueix tenint un sentit), i la passivitat a conseqüència de considerar que aquella vida ja no en té cap, de sentit?
Pel que fa als llindars, alhora hi ha dues postures. Una és la de les persones que tenen clars els extrems, però que alhora consideren que hi ha "una zona grisa", conflictiva. Una zona que alhora té una "ubicació variable", ja que no és la mateixa per a tothom. Cosa que fa que en aquests casos sovint siguin difícils (fins i tot impossibles), "les decisions consensuades".
L'altra postura, en relació amb els llindars, és la de les persones que consideren que no hi ha mai zona grisa, "perquè tota vida, sigui del tipus que sigui", sempre mereix ser viscuda. Si cal, fins a l'última degradació.
Queda la tercera opció, la d'actuar per tal d'escurçar la vida. En lloc d'intentar allargar la vida (opció 1), o en lloc de no fer res per allargar-la (opció 2), intervenir amb el propòsit explícit d'escurçar-la. La pròpia o la d'algú altre. D'aquesta opció n'he parlat moltes vegades, fins i tot de manera podria dir que obsessiva, però no ho he fet mai parlant del meu pare. Avui ho faré. No perquè hi pensi per primera vegada, sinó només perquè serà la primera vegada "que hi pensi en veu alta".
És només un exercici d'imaginació: ¿què hauria fet jo (potser), o volgut fer, si el mau pare hagués sigut el mateix (devorat pel seu procés de degradació), jo també el mateix (amb la mateixa forma de pensar), "però la meva família una altra"? És a dir, si la meva mare hagués sigut diferent i també diferents els meus germans. Diferents, o "inexistents": per exemple, la meva mare ja morta i jo fill únic. Per això dic que només és un exercici d'imaginació (de vegades va bé, fer aquests exercicis).
En un cas així (la família una altra i el meu pare el mateix i en el mateix estat), vull pensar que si la inhibició (la passivitat) no fos suficient per facilitar-li la mort, hauria buscat la manera de provocar-la, accelerant processos, o intervenint de manera més definitiva, resolutiva. No em sembla necessari donar detalls (de com), perquè l'important és la idea, el posicionament. I la voluntat.
Vull pensar que hauria tingut el coratge d'actuar d'aquesta manera (fer que s'acabessin d'una vegada els seus sofriments). Que hauria tingut el coratge i la valentia de córrer el risc d'allò que després em pogués passar. Perquè es pot actuar així mogut només per la compassió, però òbviament és una actuació que vulnera de manera clara la Llei (fins i tot en el supòsit d'una llei d'eutanàsia vigent, jo no hauria pogut reivindicar aquesta empara, en el cas del meu pare, ja que ell mai va manifestar cap voluntat d'aquest tipus).
Seria (m'ho miro així), una història amb un cert paral.lelisme amb la història d'Antígona, la protagonista de l'obra de Sòfocles. Creont, l'oncle d'Antígona, no és cap malvat, el que fa és defensar la Llei, tal com li correspon com a cap de Tebes. Antígona, per la seva banda, defensa el que considera el seu deure com a germana de Polinices: violar les disposicions de Creont i enterrar Polinices. Després, Creont, en tant que defensor "de l'ordre establert", condemna Antígona.
Antígona va voler enterrar el seu germà, i jo (en aquest escenari imaginari), hauria intentat enterrar "la degradació i el sofriment del meu pare". Que després me la carregaria? Bé, aquesta és una altra història, i intentaria que no fos així (òbviament procuraria ser discret, no en faria cap propaganda). Però d'altra banda, fins i tot en el cas de ser descobert, sempre em quedaria la satisfacció d'haver actuat segons la meva consciència.
Bé, ho torno a recordar: estic fent només un exercici d'imaginació. Ho dic per si és el cas que algú es confon. Ho especifico perquè hi ha fets que podrien afavorir pensaments de desconfiança, després d'haver dit el que he dit. Perquè el dia que el meu pare va morir, o més ben dit, el moment concret en què va morir, al seu costat hi era jo, sol. Ningú més (després, només després, vaig avisar un germà, que també era al pis, tancat a la seva habitació).
La del meu pare va ser una mort ràpida (ja ho he explicat alguna altra vegada). Suposo que es va ofegar, a causa de la bromera que li va començar a sortir per la boca i que li impedia respirar. Tot plegat va durar potser un o dos minuts, poc. Jo estava al seu costat, immòbil. Ni tan sols li vaig agafar la mà. Mentre moria no el vaig voler tocar el més mínim. Tal vegada (no ho vaig pensar llavors, ho penso ara), per poder ara escriure això que escric: "Mentre moria no el vaig tocar".
Va morir i em vaig sentir alleujat: "Finalment havia pogut morir!" I va ser llavors que vaig avisar el meu germà, quan ja s'havia acabat. I al cap d'una estona, potser mitja hora (no ho recordo bé), va arribar la meva mare. I després, de mica en mica, tothom...
La família era la que era, la meva mare era com era... i va ser necessari arribar a aquell extrem, a l'esgotament i l'exhauriment total, a la devastació absoluta, després d'anys de vida degradada i torturada... Per això, quan parlo d'aquesta història, de vegades dic que encara m'incomoda el protagonisme i la complicitat (pel que fa a aquest tema, no era l'únic tema), que vaig tenir jo llavors, durant aquells llargs anys de degradació del meu pare.
Ho sento i ho dic així perquè crec honestament que hauria pogut ser més fàcil. I sense cap necessitat d'arribar "a la tercera opció": amb la segona, la inhibició, en més d'un moment hauria sigut suficient.
--
Anteriors, sobre aquest tema:
La seva mort i cadascú
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu.html
La seva mort i cadascú (un resum)
https://442m.blogspot.com/2020/04/la-seva-mort-i-cadascu-un-resum.html
9 de juny 2020
Sobre l'admiració
"Al ver llegar a Natanael, Jesús dijo: 'Este es un verdadero israelita, un hombre sin doblez.'" Evangeli de Sant Joan, 1.47 (1)
Si algú et té idealitzat, i a més t'ho manifesta, et pots sentit satisfet, perquè a tots ens agrada que ens elogiïn. A més, la segona part positiva és que la idealització de l'altre t'estimula o obliga a ser millor, tal com l'altre pensa que ets.
D'altra banda, la idealització sovint també et fa captiu de la por (sobretot si la idealització és "desmesurada"): Què passaria si l'altre descobreix que no sóc com es pensa que sóc? Què passaria, per exemple, si l'altre descobreix que, en contra del que pensa, resulta que la meva biografia no és impecable?
De vegades (segurament la majoria de vegades), arribar al punt de sentir aquest risc derivat de la idealització aliena és el resultat tant d'haver alimentat un mateix aquesta imatge idealitzada, com de la "necessitat d'idealitzacions" dels altres: tot encaixa, la fragilitat del primer que no suporta mostrar una imatge amb clivelles, i la fragilitat del segon que no vol veure les clivelles, ja que si les veiés, "la seva pròpia vida també trontollaria".
La cita inicial de l'Evangeli de Sant Joan la meva mare de vegades la feia servir per definir el meu pare. Ignoro si aquesta associació va ser cosa seva, o si va ser l'adopció d'aquesta valoració del meu pare feta per una tercera persona. Fos com fos, ella la tenia incorporada, i de tant en tant li agradava citar aquesta frase. (2)
Fa uns dies vaig parlar de les reflexions sobre la vulnerabilitat de la Brene Brown. Diu coses com aquesta: "Básicamente, los hombres viven bajo la presión de un mensaje incesante: que no crean que eres debil." (3)
Crec que al meu pare la idealització dels altres el va ajudar a viure i li va donar seguretat (aquesta era la part visible, i positiva). Però també li va fer la vida difícil, perquè alhora li va generar inseguretat i por. Por pel fet de pensar que els altres (o si més no "alguns altres" en concret), poguessin arribar a saber que no sempre havia actuat de manera impecable, que no sempre havia actuat "com Natanael". (4)
--
(1) Faig servir la cita en castellà perquè era com la deia la meva mare (aquí he fet servir la versió de www.vatican.va). En català seria: "Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: -Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya." (www.bci.cat).
(2) Un aclariment: aquesta admiració era compatible amb les crítiques que de vegades també podia fer d'alguns aspectes d'ell; eren "compartiments estancs" que funcionaven en paral.lel. De fet, no li passava només amb ell: la segona persona a qui més admirava, potser la primera, era Escrivá de Balaguer, del qual també en tenia una doble visió.
(3) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 90).
(4) D'aquest tema en vaig parlar fa poc a:
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis.html
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis-2.html
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis-3.html
Si algú et té idealitzat, i a més t'ho manifesta, et pots sentit satisfet, perquè a tots ens agrada que ens elogiïn. A més, la segona part positiva és que la idealització de l'altre t'estimula o obliga a ser millor, tal com l'altre pensa que ets.
D'altra banda, la idealització sovint també et fa captiu de la por (sobretot si la idealització és "desmesurada"): Què passaria si l'altre descobreix que no sóc com es pensa que sóc? Què passaria, per exemple, si l'altre descobreix que, en contra del que pensa, resulta que la meva biografia no és impecable?
De vegades (segurament la majoria de vegades), arribar al punt de sentir aquest risc derivat de la idealització aliena és el resultat tant d'haver alimentat un mateix aquesta imatge idealitzada, com de la "necessitat d'idealitzacions" dels altres: tot encaixa, la fragilitat del primer que no suporta mostrar una imatge amb clivelles, i la fragilitat del segon que no vol veure les clivelles, ja que si les veiés, "la seva pròpia vida també trontollaria".
La cita inicial de l'Evangeli de Sant Joan la meva mare de vegades la feia servir per definir el meu pare. Ignoro si aquesta associació va ser cosa seva, o si va ser l'adopció d'aquesta valoració del meu pare feta per una tercera persona. Fos com fos, ella la tenia incorporada, i de tant en tant li agradava citar aquesta frase. (2)
Fa uns dies vaig parlar de les reflexions sobre la vulnerabilitat de la Brene Brown. Diu coses com aquesta: "Básicamente, los hombres viven bajo la presión de un mensaje incesante: que no crean que eres debil." (3)
Crec que al meu pare la idealització dels altres el va ajudar a viure i li va donar seguretat (aquesta era la part visible, i positiva). Però també li va fer la vida difícil, perquè alhora li va generar inseguretat i por. Por pel fet de pensar que els altres (o si més no "alguns altres" en concret), poguessin arribar a saber que no sempre havia actuat de manera impecable, que no sempre havia actuat "com Natanael". (4)
--
(1) Faig servir la cita en castellà perquè era com la deia la meva mare (aquí he fet servir la versió de www.vatican.va). En català seria: "Quan Jesús veié Natanael que venia cap a ell, digué: -Mireu un autèntic israelita, un home que no enganya." (www.bci.cat).
(2) Un aclariment: aquesta admiració era compatible amb les crítiques que de vegades també podia fer d'alguns aspectes d'ell; eren "compartiments estancs" que funcionaven en paral.lel. De fet, no li passava només amb ell: la segona persona a qui més admirava, potser la primera, era Escrivá de Balaguer, del qual també en tenia una doble visió.
(3) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 90).
(4) D'aquest tema en vaig parlar fa poc a:
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis.html
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis-2.html
https://442m.blogspot.com/2020/05/hipotesis-3.html
5 de juny 2020
Taxi, hotels i restaurants
Continuo amb la meva tia, la germana petita del meu pare, amb un altre episodi de la seva vida. Després de l'examen final d'infermeria frustrat al Clínic (1), i del curs que hi va fer a continuació (de menor importància que els estudis d'infermeria, però que li donava algun tipus d'acreditació), com que tenia clar que volia ser monja missionera, va fer el noviciat en un convent.
Al final del noviciat, el dia dels vots estava previst que tant els seus pares com el seu germà, el meu pare, hi anessin. Era lluny, i per tant un viatge llarg, i va passar que al meu pare li va sortir un imprevist. Com que era impensable que els meus avis no hi anessin, i "l'organitzador de l'expedició" era el meu pare, llavors ell es va posar en contacte amb dues de les amigues de la meva tia. Els va demanar si podien acompanyar els seus pares, per tal que no hi anessin sols. I elles van dir que sí, que encantades.
El meu pare havia organitzat el viatge amb totes les comoditats, restaurants i hotels inclosos, i les dues amigues s'ho van passar la mar de bé, amb aquella mena de vida de "turistes riques" amb totes les despeses pagades. El viatge el van fer en taxi, des de la ciutat dels meus avis a la ciutat dels vots.
Al final, es veu que el meu pare va poder resoldre allò que l'havia retingut, i a última hora, fent una part del viatge en avió, va poder arribar a temps a la cerimònia dels vots (la meva mare també hi va anar, feia potser dos o tres anys que estaven casats).
La història, com l'altra de l'examen, me l'explica la mateixa amiga de la meva tia. I me l'explica ben divertida, recordant el regal que va ser per a ella i l'altra amiga aquell viatge inesperat, que a més tenia l'al.licient de poder assistir als vots de la meva tia. Ja vaig dir que les quatre amigues dels estudis d'infermeria eren les quatre molt religioses; de fet, n'hi va haver una altra que llavors també es va fer monja (encara ho és, igual que la meva tia).
Es van fer monges de congregacions diferents, i l'amiga que m'ho explica (aquesta no es va fer monja, es va casar), em diu que les dues van triar que fossin congregacions diferents expressament, ja que si haguessin escollit la mateixa congregació, com que eren tan amigues, "haurien estat massa bé" (per a elles, aquell component de renúncia i mortificació feia més valuosa la decisió).
El que em sap greu és que actualment la meva tia tingui el cap ja molt descentrat, i ja no puc parlar amb ella per preguntar-li aquestes coses, per tal que me les confirmi o corregeixi...
De monges a la família n'hi ha hagut més. Una cosina meva, filla de la germana gran del meu pare, també se'n va fer. I ara fa poc m'han dit que una neboda meva també se'n vol fer, de manera que sembla que aquesta "tradició" familiar està garantida.
--
(1) Expulsada de l'examen
https://442m.blogspot.com/2020/05/expulsada-de-lexamen.html
Al final del noviciat, el dia dels vots estava previst que tant els seus pares com el seu germà, el meu pare, hi anessin. Era lluny, i per tant un viatge llarg, i va passar que al meu pare li va sortir un imprevist. Com que era impensable que els meus avis no hi anessin, i "l'organitzador de l'expedició" era el meu pare, llavors ell es va posar en contacte amb dues de les amigues de la meva tia. Els va demanar si podien acompanyar els seus pares, per tal que no hi anessin sols. I elles van dir que sí, que encantades.
El meu pare havia organitzat el viatge amb totes les comoditats, restaurants i hotels inclosos, i les dues amigues s'ho van passar la mar de bé, amb aquella mena de vida de "turistes riques" amb totes les despeses pagades. El viatge el van fer en taxi, des de la ciutat dels meus avis a la ciutat dels vots.
Al final, es veu que el meu pare va poder resoldre allò que l'havia retingut, i a última hora, fent una part del viatge en avió, va poder arribar a temps a la cerimònia dels vots (la meva mare també hi va anar, feia potser dos o tres anys que estaven casats).
La història, com l'altra de l'examen, me l'explica la mateixa amiga de la meva tia. I me l'explica ben divertida, recordant el regal que va ser per a ella i l'altra amiga aquell viatge inesperat, que a més tenia l'al.licient de poder assistir als vots de la meva tia. Ja vaig dir que les quatre amigues dels estudis d'infermeria eren les quatre molt religioses; de fet, n'hi va haver una altra que llavors també es va fer monja (encara ho és, igual que la meva tia).
Es van fer monges de congregacions diferents, i l'amiga que m'ho explica (aquesta no es va fer monja, es va casar), em diu que les dues van triar que fossin congregacions diferents expressament, ja que si haguessin escollit la mateixa congregació, com que eren tan amigues, "haurien estat massa bé" (per a elles, aquell component de renúncia i mortificació feia més valuosa la decisió).
El que em sap greu és que actualment la meva tia tingui el cap ja molt descentrat, i ja no puc parlar amb ella per preguntar-li aquestes coses, per tal que me les confirmi o corregeixi...
De monges a la família n'hi ha hagut més. Una cosina meva, filla de la germana gran del meu pare, també se'n va fer. I ara fa poc m'han dit que una neboda meva també se'n vol fer, de manera que sembla que aquesta "tradició" familiar està garantida.
--
(1) Expulsada de l'examen
https://442m.blogspot.com/2020/05/expulsada-de-lexamen.html
30 de maig 2020
27 de maig 2020
Expulsada de l'examen
Devia ser el 1950 o 1951 quan una tia meva es va apuntar, a la localitat on vivia, a un curs d'infermeria que organitzava la Secció Femenina de La Falange (el curs, de dos anys, servia com a alternativa al Servei Social de la Dona, també gestionat per la Secció Femenina de La Falange). A banda de les matèries relacionades amb la infermeria, també hi havia l'assignatura "Espiritu del Glorioso Movimiento Nacional" (o un títol semblant), llavors una matèria imprescindible de qualsevol currículum acadèmic.
La meva tia va estudiar aquells dos anys d'infermeria amb tres amigues seves, de la mateixa localitat, i per estalviar-se despeses, només van comprar, entre les quatre, un llibre de l'assignatura de formació política. El feien servir les quatre, i alguna d'elles (o més d'una), es veu que pels marges hi va fer alguna anotació poc respectuosa amb el "Glorioso Movimiento Nacional". Segur que alguna cosa poc atrevida, potser fins i tot innocent, per la manera com elles eren.
L'examen final del curs es feia a l'Hospital Clínic de Barcelona. El dia de l'examen (pel motiu que fos), el llibre tombava per allí, i malauradament per a elles, un examinador es va adonar de les anotacions. I com que el llibre era de les quatre, els examinadors van decidir que les quatre quedaven excloses de l'examen. És a dir, que els dos anys d'estudis no els servien de res.
Per tal de minimitzar el desastre, la meva tia es va fer responsable de les anotacions, va dir que les altres tres eren del tot innocents, que l'excloguessin només a ella. Com que els examinadors insistien en expulsar-les a les quatre, llavors la meva tia va avisar al meu pare. El meu pare era deu anys més gran que ella, i estava "ben relacionat". I el resultat de la seva intervenció va ser que com a mínim les altres tres es van poder examinar, que era el que sobretot volia la meva tia (des del punt de vista dels examinadors, com a mínim s'havia de castigar algú, tenint en compte "la greu falta de respecte comesa").
La meva tia no es va quedar de braços plegats; com que li van dir que no comptés presentar-se a una altra convocatòria, el curs següent al mateix Clínic va fer un curs diferent, crec que sobre medicina tropical, que anys després li va ser molt útil.
Aquesta història me l'explica una de les tres amigues de la meva tia. Quan li pregunto si sap si les anotacions les havia fet realment la meva tia, em diu que no ho sap, crec que fins i tot la sobta la meva pregunta, i no hi dóna gens d'importància. Em diu també, i això és el que més em sorprèn, que no van parlar mai més d'aquest incident, ni una sola vegada, i això que han mantingut una gran amistat al llarg de tota la vida, fins avui (l'han mantingut malgrat algunes anar-se'n a viure molt lluny, com ara la meva tia).
Aquesta amiga, molt creient i practicant (igual que les altres tres; es van conèixer d'adolescents a Acció Catòlica, i sempre han seguit vinculades a diferents iniciatives de l'Església), al final de la conversa em diu: "Si hi ha sants, ella és una santa". I penso que és una frase bonica, però jo em quedo amb l'interrogant de l'autoria de les anotacions...
La meva tia va estudiar aquells dos anys d'infermeria amb tres amigues seves, de la mateixa localitat, i per estalviar-se despeses, només van comprar, entre les quatre, un llibre de l'assignatura de formació política. El feien servir les quatre, i alguna d'elles (o més d'una), es veu que pels marges hi va fer alguna anotació poc respectuosa amb el "Glorioso Movimiento Nacional". Segur que alguna cosa poc atrevida, potser fins i tot innocent, per la manera com elles eren.
L'examen final del curs es feia a l'Hospital Clínic de Barcelona. El dia de l'examen (pel motiu que fos), el llibre tombava per allí, i malauradament per a elles, un examinador es va adonar de les anotacions. I com que el llibre era de les quatre, els examinadors van decidir que les quatre quedaven excloses de l'examen. És a dir, que els dos anys d'estudis no els servien de res.
Per tal de minimitzar el desastre, la meva tia es va fer responsable de les anotacions, va dir que les altres tres eren del tot innocents, que l'excloguessin només a ella. Com que els examinadors insistien en expulsar-les a les quatre, llavors la meva tia va avisar al meu pare. El meu pare era deu anys més gran que ella, i estava "ben relacionat". I el resultat de la seva intervenció va ser que com a mínim les altres tres es van poder examinar, que era el que sobretot volia la meva tia (des del punt de vista dels examinadors, com a mínim s'havia de castigar algú, tenint en compte "la greu falta de respecte comesa").
La meva tia no es va quedar de braços plegats; com que li van dir que no comptés presentar-se a una altra convocatòria, el curs següent al mateix Clínic va fer un curs diferent, crec que sobre medicina tropical, que anys després li va ser molt útil.
Aquesta història me l'explica una de les tres amigues de la meva tia. Quan li pregunto si sap si les anotacions les havia fet realment la meva tia, em diu que no ho sap, crec que fins i tot la sobta la meva pregunta, i no hi dóna gens d'importància. Em diu també, i això és el que més em sorprèn, que no van parlar mai més d'aquest incident, ni una sola vegada, i això que han mantingut una gran amistat al llarg de tota la vida, fins avui (l'han mantingut malgrat algunes anar-se'n a viure molt lluny, com ara la meva tia).
Aquesta amiga, molt creient i practicant (igual que les altres tres; es van conèixer d'adolescents a Acció Catòlica, i sempre han seguit vinculades a diferents iniciatives de l'Església), al final de la conversa em diu: "Si hi ha sants, ella és una santa". I penso que és una frase bonica, però jo em quedo amb l'interrogant de l'autoria de les anotacions...
23 de maig 2020
Hipòtesis - 3
"Res no fixa tan intensament un record com el desig d'oblidar-lo." Michel de Montaigne
Reprenc el tema de l'escrit anterior, sobre el silenci del meu pare pel que fa a una etapa de la seva vida i sobre la meva hipòtesi relativa a què ell hagués viscut amb incomoditat o por, la possibilitat que alguns fets d'aquella etapa fossin coneguts (ja els vaig exposar).
Escric això quan tinc 66 anys. No sé com hauria reaccionat jo, si quan era jove m'hagués assabentat d'aquests fets. Una possible reacció hauria sigut "la falta de reacció": la meva inexistent consciència política, social i històrica d'aleshores haurien pogut provocar aquesta indiferència. En aquella època, tal com es diu avui, més aviat "passava de tot".
Ara bé, com que alhora, sobretot abans d'emancipar-me, també exercia el paper de fill més o menys rebel, hauria pogut ser que llavors hagués reaccionat d'una manera crítica, dura, no tant per una qüestió d'ideologia o principis, sinó per la meva inútil tendència a la polèmica. (1)
En resum: entre la possible indiferència i el possible judici sever, és probable que en qualsevol cas no hagués tingut una reacció comprensiva i compassiva cap a ell com la que ara reivindico. Perquè quan ets jove és fàcil que siguis dur, a diferència de quan et fas gran que (si no t'has convertit en un musclo), en general et fas més conscient de la complexitat de la vida, dels múltiples incidents, dificultats i atzars que la condicionen, que ens condicionen.
Amb l'edat et vas adonant que no som ni de bon tros "superherois amb superpoders", i que sovint les circumstàncies (amb "l'ajuda" de la nostra fragilitat i la nostra por) ens desborden. Et vas adonant que per moltes il.lusions d'autonomia que ens fem, moltes vegades la nostra llibertat (sobretot en determinats moments), és força migrada, de vegades ben petita, gairebé només un miratge de llibertat:
"En aquellas circunstancias, el único delito más grave que la deserción fue la neutralidad." Andrés Trapiello (2)
Per això, quan ara penso en aquests fets ocultats, més que en els fets penso sobretot "en el pes de l'ocultació". Durant tants anys. És un pes que fins i tot a mi m'aclapara; el fet de ser-ne conscient o, més ben dit, "el fet d'imaginar-me aquest possible pes" (haig d'anar recordant i recordant-me que aquestes eventuals vivències -d'això parlo ara, no dels fets demostrats- només són suposicions).
El que sí que tinc clar és que d'aquestes històries, o de les històries d'aquestes suposicions, està bé parlar-ne. Potser és només una qüestió de gustos: hi ha a qui li agraden els relats "esporgats i desinfectats", mentre que altres persones els prefereixen, els preferim, amb les eventuals "contradiccions i foscors" que puguin contenir.
Després, cadascú actua (o ho intenta), segons el seu criteri.
--
(1) Posteriorment vaig estar dues dècades fora, amb pocs contactes amb ell, només esporàdics, i quan vaig tornar de manera estable "ell ja no era ell", a causa de l'alzheimer.
(2) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 29)
Reprenc el tema de l'escrit anterior, sobre el silenci del meu pare pel que fa a una etapa de la seva vida i sobre la meva hipòtesi relativa a què ell hagués viscut amb incomoditat o por, la possibilitat que alguns fets d'aquella etapa fossin coneguts (ja els vaig exposar).
Escric això quan tinc 66 anys. No sé com hauria reaccionat jo, si quan era jove m'hagués assabentat d'aquests fets. Una possible reacció hauria sigut "la falta de reacció": la meva inexistent consciència política, social i històrica d'aleshores haurien pogut provocar aquesta indiferència. En aquella època, tal com es diu avui, més aviat "passava de tot".
Ara bé, com que alhora, sobretot abans d'emancipar-me, també exercia el paper de fill més o menys rebel, hauria pogut ser que llavors hagués reaccionat d'una manera crítica, dura, no tant per una qüestió d'ideologia o principis, sinó per la meva inútil tendència a la polèmica. (1)
En resum: entre la possible indiferència i el possible judici sever, és probable que en qualsevol cas no hagués tingut una reacció comprensiva i compassiva cap a ell com la que ara reivindico. Perquè quan ets jove és fàcil que siguis dur, a diferència de quan et fas gran que (si no t'has convertit en un musclo), en general et fas més conscient de la complexitat de la vida, dels múltiples incidents, dificultats i atzars que la condicionen, que ens condicionen.
Amb l'edat et vas adonant que no som ni de bon tros "superherois amb superpoders", i que sovint les circumstàncies (amb "l'ajuda" de la nostra fragilitat i la nostra por) ens desborden. Et vas adonant que per moltes il.lusions d'autonomia que ens fem, moltes vegades la nostra llibertat (sobretot en determinats moments), és força migrada, de vegades ben petita, gairebé només un miratge de llibertat:
"En aquellas circunstancias, el único delito más grave que la deserción fue la neutralidad." Andrés Trapiello (2)
Per això, quan ara penso en aquests fets ocultats, més que en els fets penso sobretot "en el pes de l'ocultació". Durant tants anys. És un pes que fins i tot a mi m'aclapara; el fet de ser-ne conscient o, més ben dit, "el fet d'imaginar-me aquest possible pes" (haig d'anar recordant i recordant-me que aquestes eventuals vivències -d'això parlo ara, no dels fets demostrats- només són suposicions).
El que sí que tinc clar és que d'aquestes històries, o de les històries d'aquestes suposicions, està bé parlar-ne. Potser és només una qüestió de gustos: hi ha a qui li agraden els relats "esporgats i desinfectats", mentre que altres persones els prefereixen, els preferim, amb les eventuals "contradiccions i foscors" que puguin contenir.
Després, cadascú actua (o ho intenta), segons el seu criteri.
--
(1) Posteriorment vaig estar dues dècades fora, amb pocs contactes amb ell, només esporàdics, i quan vaig tornar de manera estable "ell ja no era ell", a causa de l'alzheimer.
(2) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 29)
21 de maig 2020
Hipòtesis - 2
"Es entonces cuando la pregunta fundamental de Robert Lowell me procura un consuelo inevitable: '¿Por qué no decir lo que ocurrió?'" Kay R. Jamison (1)
Vaig parlar del buit, "en la biografia explicada del meu pare", del primer any i mig de la Guerra Civil (dic "any i mig" per simplificar, ja que de fet no ho sé exactament; concretar-ho més em suposaria una feina crec que factible, però que ara no em sembla prioritària).
Hi ha encara un altre buit: el del final de la guerra i els immediats anys següents. D'aquest període no recordo tampoc que el meu pare en parlés mai, només recordo que la meva mare alguna vegada deia "que a sobre de fer la guerra, després encara va haver de fer molt de temps de servei militar", sense que quedés mai clar quant temps en concret va ser (mesos? anys?).
Pel que fa a aquell període de servei militar, segur que era habitual, atesa la seva edat (21 anys a l'acabar la guerra). Pel que fa a la durada, hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En contra seu segurament hi jugava el període ocult en zona republicana, és a dir, un temps "passiu", sense fugir i passar-se als sublevats, un temps sense contribuir a l'esforç bèl.lic del "Glorioso Alzamiento". A favor seu, el posterior enrolament, i el fet de llavors haver sigut ferit al front.
També a favor seu, hi havia algunes actuacions al final de la guerra, quan van començar els judicis sumaris contra els vençuts. Em refereixo a les persones que va denunciar llavors (de les quals, per sort, cap no va acabar condemnada, per falta de proves). I també a la seva participació com a secretari en alguna de les moltes causes que instruïen els vencedors ("per depurar responsabilitats"). Dues actuacions que potser van estar motivades "perquè creia que eren el seu deure", o potser per una voluntat estratègica de fer mèrits davant dels vencedors, per tal de no tenir problemes de cara a la seva reinserció en la vida civil. Això que acabo de dir, la formulació de denúncies i la implicació com a secretari, no forma part de les hipòtesis, sinó dels fets documentats (els detalls i les proves d'aquests "fets documentats" és ja una altra història).
I ara torno a les hipòtesis. Podria ser que el silenci del meu pare (de cara a la família, i potser en general), en relació amb aquests dos períodes de la seva vida (al principi i al final de la guerra), sobretot el segon, pogués tenir relació, potser, amb el fet d'haver actuat llavors com va actuar, sobretot tenint en compte que per acusacions semblants a aquelles hi va haver persones que van ser afusellades, o condemnades a llargues penes de presó o de treballs forçats. Ser conscient "d'aquesta possibilitat" potser va fer que, posteriorment, se'n penedí (o potser no, tot són només hipòtesis; potser es va sentir dolgut perquè les seves acusacions van ser desestimades...).
Tot són especulacions, perquè tal com he dit, d'aquests fets mai no en va parlar. Potser ni tan sols a la meva mare, ja que a ella no li vaig sentir cap vegada ni la més remota referència a aquest tema.
Última hipòtesi: podria ser que el meu pare hagués viscut tota la vida amb por, amb incomoditat, a causa d'aquells fets del final de la guerra, quan ell tenia 21 o 22 anys. Amb la por "de ser moralment jutjat" (sobretot per la família), si aquell passat era conegut. I per això no n'hauria parlat mai. Si hagués sigut així com dic, "el pes silenciós" que ell hauria arrossegat tota la vida hauria sigut molt gran:
"Las máscaras nos ayudan a sentirnos más seguros, aunque a veces sean asfixiantes. La armadura logra que nos sintamos más fuertes, aunque acabemos agotados por ir arrastrando ese peso extra." Brene Brown (2)
Si penso en el meu pare i alhora contemplo aquest conjunt d'hipòtesis, amb independència que no puguin ser res més que hipòtesis, el meu pare per a mi esdevé (no sé si paradoxalment), una persona més humana i entranyable, a causa precisament de la seva vulnerabilitat, per una banda, i a causa dels seus errors per una altra.
Podria ser, tal vegada... jo de fet no sé res, però encara que no pugui saber-ne les respostes, m'agrada fer-me preguntes. Perquè a més, fent-me-les, no penso només en el meu pare i aquells anys terribles, sinó de manera més general, i també en mi mateix. Perquè tots podem fer coses de les quals després potser no n'estem orgullosos. Tots ens podem equivocar, tots podem sentir penediment, és impossible que sempre siguem justos i impecables...
Com a resum, des del meu punt de vista, davant d'històries com aquestes, sense relativitzar l'eventual gravetat dels fets (això no ho hem de fer mai, per molt mal que ens faci la veritat), crec que sempre és desitjable, necessari, per part dels altres, acostar-nos a aquestes històries, a aquestes vides i persones, amb una voluntat de comprensió, i fins i tot de compassió.
--
(1) Una mente inquieta. Tusquets, 1996 (p. 18)
(2) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 109). Una altra frase del llibre de Brene Brown que vaig relacionar amb aquesta història: "La vergüenza es particularmente dura porque es una emoción que detesta las palabras. Odia que se hable de ella." (p. 71). I una altra que encara em va colpir més (és la cita d'un testimoni que l'autora recull): "Mi esposa y mis hijas (…) preferirían verme morir sobre mi caballo blanco antes que verme caer de él." (p. 84)
Vaig parlar del buit, "en la biografia explicada del meu pare", del primer any i mig de la Guerra Civil (dic "any i mig" per simplificar, ja que de fet no ho sé exactament; concretar-ho més em suposaria una feina crec que factible, però que ara no em sembla prioritària).
Hi ha encara un altre buit: el del final de la guerra i els immediats anys següents. D'aquest període no recordo tampoc que el meu pare en parlés mai, només recordo que la meva mare alguna vegada deia "que a sobre de fer la guerra, després encara va haver de fer molt de temps de servei militar", sense que quedés mai clar quant temps en concret va ser (mesos? anys?).
Pel que fa a aquell període de servei militar, segur que era habitual, atesa la seva edat (21 anys a l'acabar la guerra). Pel que fa a la durada, hi ha diferents aspectes a tenir en compte. En contra seu segurament hi jugava el període ocult en zona republicana, és a dir, un temps "passiu", sense fugir i passar-se als sublevats, un temps sense contribuir a l'esforç bèl.lic del "Glorioso Alzamiento". A favor seu, el posterior enrolament, i el fet de llavors haver sigut ferit al front.
També a favor seu, hi havia algunes actuacions al final de la guerra, quan van començar els judicis sumaris contra els vençuts. Em refereixo a les persones que va denunciar llavors (de les quals, per sort, cap no va acabar condemnada, per falta de proves). I també a la seva participació com a secretari en alguna de les moltes causes que instruïen els vencedors ("per depurar responsabilitats"). Dues actuacions que potser van estar motivades "perquè creia que eren el seu deure", o potser per una voluntat estratègica de fer mèrits davant dels vencedors, per tal de no tenir problemes de cara a la seva reinserció en la vida civil. Això que acabo de dir, la formulació de denúncies i la implicació com a secretari, no forma part de les hipòtesis, sinó dels fets documentats (els detalls i les proves d'aquests "fets documentats" és ja una altra història).
I ara torno a les hipòtesis. Podria ser que el silenci del meu pare (de cara a la família, i potser en general), en relació amb aquests dos períodes de la seva vida (al principi i al final de la guerra), sobretot el segon, pogués tenir relació, potser, amb el fet d'haver actuat llavors com va actuar, sobretot tenint en compte que per acusacions semblants a aquelles hi va haver persones que van ser afusellades, o condemnades a llargues penes de presó o de treballs forçats. Ser conscient "d'aquesta possibilitat" potser va fer que, posteriorment, se'n penedí (o potser no, tot són només hipòtesis; potser es va sentir dolgut perquè les seves acusacions van ser desestimades...).
Tot són especulacions, perquè tal com he dit, d'aquests fets mai no en va parlar. Potser ni tan sols a la meva mare, ja que a ella no li vaig sentir cap vegada ni la més remota referència a aquest tema.
Última hipòtesi: podria ser que el meu pare hagués viscut tota la vida amb por, amb incomoditat, a causa d'aquells fets del final de la guerra, quan ell tenia 21 o 22 anys. Amb la por "de ser moralment jutjat" (sobretot per la família), si aquell passat era conegut. I per això no n'hauria parlat mai. Si hagués sigut així com dic, "el pes silenciós" que ell hauria arrossegat tota la vida hauria sigut molt gran:
"Las máscaras nos ayudan a sentirnos más seguros, aunque a veces sean asfixiantes. La armadura logra que nos sintamos más fuertes, aunque acabemos agotados por ir arrastrando ese peso extra." Brene Brown (2)
Si penso en el meu pare i alhora contemplo aquest conjunt d'hipòtesis, amb independència que no puguin ser res més que hipòtesis, el meu pare per a mi esdevé (no sé si paradoxalment), una persona més humana i entranyable, a causa precisament de la seva vulnerabilitat, per una banda, i a causa dels seus errors per una altra.
Podria ser, tal vegada... jo de fet no sé res, però encara que no pugui saber-ne les respostes, m'agrada fer-me preguntes. Perquè a més, fent-me-les, no penso només en el meu pare i aquells anys terribles, sinó de manera més general, i també en mi mateix. Perquè tots podem fer coses de les quals després potser no n'estem orgullosos. Tots ens podem equivocar, tots podem sentir penediment, és impossible que sempre siguem justos i impecables...
Com a resum, des del meu punt de vista, davant d'històries com aquestes, sense relativitzar l'eventual gravetat dels fets (això no ho hem de fer mai, per molt mal que ens faci la veritat), crec que sempre és desitjable, necessari, per part dels altres, acostar-nos a aquestes històries, a aquestes vides i persones, amb una voluntat de comprensió, i fins i tot de compassió.
--
(1) Una mente inquieta. Tusquets, 1996 (p. 18)
(2) El poder de ser vulnerable. Urano, 2016 (p. 109). Una altra frase del llibre de Brene Brown que vaig relacionar amb aquesta història: "La vergüenza es particularmente dura porque es una emoción que detesta las palabras. Odia que se hable de ella." (p. 71). I una altra que encara em va colpir més (és la cita d'un testimoni que l'autora recull): "Mi esposa y mis hijas (…) preferirían verme morir sobre mi caballo blanco antes que verme caer de él." (p. 84)
20 de maig 2020
Hipòtesis
"Sobre la teoría de las dos Españas enfrentadas con saña cainita se impone, poco a poco, la de una tercera España compuesta por todos aquellos a quienes las circunstancias obligaron a tomar partido por uno y otro bando contra su voluntad, bien porque fueran contrarios al bando que les tocó en suerte, bien porque no pudieran salir de la trinchera a la que se les empujó, bien por ser declaradamente contrarios a la propia guerra como solución a ningún problema. Esta tercera España tuvo, sin embargo, muy mala prensa desde el primer momento, empezando por los españoles de las otras dos, que no toleraban demasiados dibujos."
Andrés Trapiello (1)
Quan en una història hi ha un buit i no hi ha testimonis que permetin omplir-lo, l'únic que es pot fer pel per tal d'omplir aquest buit són suposicions, elaborar hipòtesis (com aquell qui escriu un episodi de ficció). De vegades hi ha buits irrellevants, que no desvetllen gens d'interès, i altres vegades no és així.
Hi ha una part de la vida del meu pare que desconec, que per a mi és un "buit", i que m'intriga. Va des de l'inici de la Guerra Civil fins un any i mig després. Que jo sàpiga, amb els fills ell mai no en va parlar, i la meva mare no em consta que en digués mai res (primera hipòtesi: potser ella tampoc no en sabia res).
Quan comença la guerra ell queda en zona republicana. A partir d'un moment concret (desconegut), ell s'amaga. Després, passa la frontera i, des de França, se'n va amb els sublevats. A partir d'aquí "ja hi ha relat": de la seva participació en la guerra sí que en parlava.
Una hipòtesi podria ser aquesta: ¿i si el meu pare, com tanta gent, d'entrada pertanyia a aquesta "tercera Espanya" de la qual parla Trapiello? ¿I si la seva evolució posterior va ser "reactiva", a causa de tot el que va començar a passar en territori republicà a partir del moment que els militars es van sublevar?
Al meu pare segur que el van molestar i indignar tant els abusos i assassinats dels milicians al principi de la guerra, com les col.lectivitzacions de les fàbriques. Em referiré ara a això segon. Ell, d'una família molt humil (religiosa i de dretes), als tretze anys havia començat a treballar. Quan va començar la guerra, fins a aquell moment la seva situació laboral era molt bona i prometedora, ja que malgrat la seva edat ja havia aconseguit guanyar-se la confiança de l'amo de la fàbrica i anar assumint feines cada vegada de més responsabilitat.
Amb l'inici de la guerra, tot se'n va a passeig. De manera sobtada, amb la col.lectivització de la fàbrica. I això el frustra i l'indigna: la seva normalitat, i amb ella el seu projecte de progrés social, s'alteren, ves a saber si de manera indefinida. Per tant, té un motiu clar per pensar que el bàndol que li convé que sigui el guanyador és el dels sublevats: si guanyen, "ells restabliran l'ordre", i per tant, la possibilitat que ell pugui reprendre els objectius laborals i socials que s'ha proposat.
Ara bé, malgrat aquests interessos, potser no té gens de ganes d'implicar-se com a combatent. Perquè una cosa és voler que guanyin uns, i una altra és estar disposat a anar a tirar trets (i que te'ls tirin). Però llavors, a mesura que s'allarga la guerra, passen dues coses. D'una banda, pel que fa a la seva vida "clandestina", el risc de ser descobert cada vegada és més gran, i si és descobert, sap que hi ha el risc que fins i tot pugui ser executat (el motiu de la clandestinitat pot ser doble, i per tant, també pot ser doble el motiu de les represàlies contra ell: d'una banda, la seva condició pública "de catòlic i de dretes", d'una altra, encara més important, el fet de no haver-se presentat al fer-se la crida de la seva lleva).
L'altra cosa que passa és que a mesura que avança la guerra les possibilitats d'una victòria final dels militars revoltats cada vegada és més gran. És el que ell desitja, però si guanyen, també s'adona que els vencedors li podran retreure la seva inhibició. Hi pensa, en el risc present, i en l'escenari futur, i finalment decideixi abandonar la zona republicana (per salvar la vida), i allistar-se voluntàriament amb els sublevats. Té un doble motiu per fer-ho: vol estar més ben considerat de cara al futur (pel que fa a poder prosseguir algun dia el seu projecte de vida), i alhora s'identifica més amb una societat amb fonaments religiosos.
Tot el que exposo, ho torno a recordar (per si algú ho ha oblidat), és només un conjunt d'hipòtesis, que a mi em semblen versemblants, però que no per això han de ser certes. Per a mi tenen la part "bonica" que em permeten veure el meu pare no com un home inicialment partidari de la guerra, sinó com un de tants homes i dones als quals aquelles circumstàncies d'entrada els van trencar les vides, i alhora els van obligar a prendre partit, un o un altre, potser sense tenir-ne gens de ganes (per exemple, un cunyat del meu pare, encara més creient i més antirepublicà, sense tenir-ne gens de ganes, i en contra dels seus principis, va fer la guerra com a soldat republicà).
--
(1) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 25)
Andrés Trapiello (1)
Quan en una història hi ha un buit i no hi ha testimonis que permetin omplir-lo, l'únic que es pot fer pel per tal d'omplir aquest buit són suposicions, elaborar hipòtesis (com aquell qui escriu un episodi de ficció). De vegades hi ha buits irrellevants, que no desvetllen gens d'interès, i altres vegades no és així.
Hi ha una part de la vida del meu pare que desconec, que per a mi és un "buit", i que m'intriga. Va des de l'inici de la Guerra Civil fins un any i mig després. Que jo sàpiga, amb els fills ell mai no en va parlar, i la meva mare no em consta que en digués mai res (primera hipòtesi: potser ella tampoc no en sabia res).
Quan comença la guerra ell queda en zona republicana. A partir d'un moment concret (desconegut), ell s'amaga. Després, passa la frontera i, des de França, se'n va amb els sublevats. A partir d'aquí "ja hi ha relat": de la seva participació en la guerra sí que en parlava.
Una hipòtesi podria ser aquesta: ¿i si el meu pare, com tanta gent, d'entrada pertanyia a aquesta "tercera Espanya" de la qual parla Trapiello? ¿I si la seva evolució posterior va ser "reactiva", a causa de tot el que va començar a passar en territori republicà a partir del moment que els militars es van sublevar?
Al meu pare segur que el van molestar i indignar tant els abusos i assassinats dels milicians al principi de la guerra, com les col.lectivitzacions de les fàbriques. Em referiré ara a això segon. Ell, d'una família molt humil (religiosa i de dretes), als tretze anys havia començat a treballar. Quan va començar la guerra, fins a aquell moment la seva situació laboral era molt bona i prometedora, ja que malgrat la seva edat ja havia aconseguit guanyar-se la confiança de l'amo de la fàbrica i anar assumint feines cada vegada de més responsabilitat.
Amb l'inici de la guerra, tot se'n va a passeig. De manera sobtada, amb la col.lectivització de la fàbrica. I això el frustra i l'indigna: la seva normalitat, i amb ella el seu projecte de progrés social, s'alteren, ves a saber si de manera indefinida. Per tant, té un motiu clar per pensar que el bàndol que li convé que sigui el guanyador és el dels sublevats: si guanyen, "ells restabliran l'ordre", i per tant, la possibilitat que ell pugui reprendre els objectius laborals i socials que s'ha proposat.
Ara bé, malgrat aquests interessos, potser no té gens de ganes d'implicar-se com a combatent. Perquè una cosa és voler que guanyin uns, i una altra és estar disposat a anar a tirar trets (i que te'ls tirin). Però llavors, a mesura que s'allarga la guerra, passen dues coses. D'una banda, pel que fa a la seva vida "clandestina", el risc de ser descobert cada vegada és més gran, i si és descobert, sap que hi ha el risc que fins i tot pugui ser executat (el motiu de la clandestinitat pot ser doble, i per tant, també pot ser doble el motiu de les represàlies contra ell: d'una banda, la seva condició pública "de catòlic i de dretes", d'una altra, encara més important, el fet de no haver-se presentat al fer-se la crida de la seva lleva).
L'altra cosa que passa és que a mesura que avança la guerra les possibilitats d'una victòria final dels militars revoltats cada vegada és més gran. És el que ell desitja, però si guanyen, també s'adona que els vencedors li podran retreure la seva inhibició. Hi pensa, en el risc present, i en l'escenari futur, i finalment decideixi abandonar la zona republicana (per salvar la vida), i allistar-se voluntàriament amb els sublevats. Té un doble motiu per fer-ho: vol estar més ben considerat de cara al futur (pel que fa a poder prosseguir algun dia el seu projecte de vida), i alhora s'identifica més amb una societat amb fonaments religiosos.
Tot el que exposo, ho torno a recordar (per si algú ho ha oblidat), és només un conjunt d'hipòtesis, que a mi em semblen versemblants, però que no per això han de ser certes. Per a mi tenen la part "bonica" que em permeten veure el meu pare no com un home inicialment partidari de la guerra, sinó com un de tants homes i dones als quals aquelles circumstàncies d'entrada els van trencar les vides, i alhora els van obligar a prendre partit, un o un altre, potser sense tenir-ne gens de ganes (per exemple, un cunyat del meu pare, encara més creient i més antirepublicà, sense tenir-ne gens de ganes, i en contra dels seus principis, va fer la guerra com a soldat republicà).
--
(1) Otra vez el ayer, Debolsillo, 2006 (p. 25)
2 de maig 2020
26 d’abr. 2020
La seva mort i cadascú (un resum)
"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius."
Ciceró
La persona que creu en la saviesa de la Divina Providència i en el valor redemptor del sofriment, si davant d'algú en una situació com la del meu pare (degradació, demència, i cap esperança de millora), té una actitud passiva i submisa d'acceptació, i alhora activa en la mesura que actua per mantenir-la (intervenint en moments que l'abstenció podria facilitar l'arribada de la mort), ¿a favor de qui està, de les seves pròpies creences, o de la persona sofrent que té al davant? Aquesta és la "distància mental infinita" que llavors em separava de la meva mare. D'ella i d'aquells germans meus que, llavors, pel que fa a aquest tema, pensaven, creien, sentien i actuaven com la meva mare.
Ciceró
La persona que creu en la saviesa de la Divina Providència i en el valor redemptor del sofriment, si davant d'algú en una situació com la del meu pare (degradació, demència, i cap esperança de millora), té una actitud passiva i submisa d'acceptació, i alhora activa en la mesura que actua per mantenir-la (intervenint en moments que l'abstenció podria facilitar l'arribada de la mort), ¿a favor de qui està, de les seves pròpies creences, o de la persona sofrent que té al davant? Aquesta és la "distància mental infinita" que llavors em separava de la meva mare. D'ella i d'aquells germans meus que, llavors, pel que fa a aquest tema, pensaven, creien, sentien i actuaven com la meva mare.
25 d’abr. 2020
La seva mort i cadascú
"El mar tiene estas cosas; todo lo devuelve después de un tiempo, especialmente los recuerdos."
Carlos Ruiz Zafón
De vegades passa alguna cosa i llavors hi ha fets del passat que se't tornen a fer presents. De vegades no és tant una recuperació d'un record, perquè el record ja t'acompanya de manera habitual, sinó més aviat el subratllat d'algun aspecte concret d'aquest record, al qual llavors dediques més atenció. Aquest segon cas és el d'avui.
En una recent conversa familiar, mediatitzada per la història del coronavirus, torno a dir que em vaig alegrar de la mort del meu pare, i que tant de bo hagués mort molt abans del que va morir (i així s'hagués estalviat aquells anys de calvari que va passar). Dic això alhora que dic que moltes de les morts que ara es comptabilitzen com a víctimes del virus de fet s'haurien de comptabilitzar com a "beneficiàries". En quins casos? Doncs quan les vides d'aquestes persones són semblants a la del meu pare llavors (demenciades, doloroses, i amb l'única perspectiva que el dia següent sigui sempre pitjor que el present).
Durant la conversa ho exposo així, i afegeixo que avui parlar d'aquesta intervenció "providencial" del coronavirus en alguns casos, es considera políticament incorrecte, fins al punt que si ho dius t'exposes a ser criticat, encara que molta gent segurament també pensi el mateix.
Un altre dia, un dels participants en l'anterior conversa em diu que a ell li passa el mateix, pel que fa a la incorrecció política, però en el seu cas per un altre motiu: li passa quan argumenta (sobre aquest tema de la degradació de les persones i les llargues agonies), "que la Divina Providència és sàvia", més que nosaltres, ja que nosaltres podem no entendre el sentit dels seus savis designis, etc.
No em sobta la seva resposta, perquè encaixa amb el seu sistema de creences, que conec bé, però alhora li dic que, amb independència que jo no cregui en el que ell creu, desitjo que la seva Divina Providència no li tingui preparat el mateix full de ruta que va dissenyar pel meu pare. Que, sincerament, desitjo de tot cor que no hagi de patir el que va patir el meu pare. I ho deixem en aquest punt.
Aquestes opinions intercanviades alhora em porten a pensar una altra cosa. Aquesta persona, quan el meu pare estava ja molt malament, tenia una influència important sobre la meva mare. I per tant, no era indiferent que llavors pogués dir una cosa o una altra, sobre aquest tema. No era indiferent que, a banda de parlar de la saviesa de la Divina Providència, alhora digués o no digués que si es presentava una crisi del meu pare, llavors potser el més sensat seria no intervenir. No intervenir per tal que aleshores el meu pare tingués, amb una mica de sort, "la possibilitat de morir" (morir sense que ningú fes res per provocar la seva mort, només "deixant de fer").
Les decisions relatives al meu pare (per exemple fer o no fer en aquests casos), llavors les prenia la meva mare, i jo a ella no li vaig dir mai ni una paraula sobre això que estic exposant ara, per moltes ganes, moltíssimes, que en alguns moments en pogués tenir. Sabia que la meva condició de no creient (acompanyada del meu rebuig visceral a tot sofriment evitable), em desautoritzava davant d'ella. Alhora, també era conscient que si hagués parlat d'aquest tema hauria pogut malmetre la relació de confiança i complicitat que de mica s'anava afermant entre ella i jo. La meva mare no tenia una vida fàcil, i de fet, si jo llavors havia tornat al domicili familiar, segurament era més per ella que pel meu pare (i encara hi havia més coses, perquè jo també era conscient que la dedicació de la meva mare al meu pare malalt l'ajudava a viure a ella; vaja, que tot era un embolic).
El cas és que llavors, dit potser d'una altra manera, el que jo vaig fer va ser prioritzar exercir de fill de la meva mare, abans que del meu pare. I al callar jo, aquell interès del meu pare (una "no intervenció" en algun moment per tal de facilitar la seva mort), no el va defensar ningú. El resultat és que avui, "en tant que fill del meu pare", em pesa el meu silenci de llavors, perquè crec que amb relació a ell puc dir que vaig ser deslleial, no compassiu.
Jo vaig callar. Però m'imagino que és probable que llavors no tothom fes el mateix. I la conseqüència va ser que la meva mare, pel que fa a aquest tema, només va tenir els referents que consolidaven la seva pròpia postura (un conglomerat de Divina Providència i valoració del sofriment, coherent amb les seves creences religioses). Uns referents i creences que, insisteixo, des del meu punt de vista no tenien en compte "el millor pel meu pare en l'estat que estava". Ho dic així perquè sóc incapaç d'imaginar el meu pare, quan era totalment lúcid, acceptant amb resignació la idea d'una eventual degradació com la que va patir; segur que hauria preferit mil vegades poder aprofitar "la més petita clivella" que s'hagués presentat per deixar aquest món sense que durés tant el seu calvari. Però aquesta petita clivella, quan alguna vegada va aparèixer, es va tapar.
Pensar-hi sempre m'incomoda, i per això també dic que el que llavors vaig fer ara no ho faria. Ara, demanaria canviar les normes, i en cas de no canviar-se, marxaria. Me'n desimplicaria. D'altra banda, la paradoxa d'aquesta història és aquesta: que llavors jo realment hauria pogut marxar, "per la senzilla raó que era allí". I és per aquest motiu (qui hi era i qui no hi era llavors), que vint anys després hi ha comentaris (per previsibles que siguin, ateses les opinions de cadascú), que encara em sobten.
Carlos Ruiz Zafón
De vegades passa alguna cosa i llavors hi ha fets del passat que se't tornen a fer presents. De vegades no és tant una recuperació d'un record, perquè el record ja t'acompanya de manera habitual, sinó més aviat el subratllat d'algun aspecte concret d'aquest record, al qual llavors dediques més atenció. Aquest segon cas és el d'avui.
En una recent conversa familiar, mediatitzada per la història del coronavirus, torno a dir que em vaig alegrar de la mort del meu pare, i que tant de bo hagués mort molt abans del que va morir (i així s'hagués estalviat aquells anys de calvari que va passar). Dic això alhora que dic que moltes de les morts que ara es comptabilitzen com a víctimes del virus de fet s'haurien de comptabilitzar com a "beneficiàries". En quins casos? Doncs quan les vides d'aquestes persones són semblants a la del meu pare llavors (demenciades, doloroses, i amb l'única perspectiva que el dia següent sigui sempre pitjor que el present).
Durant la conversa ho exposo així, i afegeixo que avui parlar d'aquesta intervenció "providencial" del coronavirus en alguns casos, es considera políticament incorrecte, fins al punt que si ho dius t'exposes a ser criticat, encara que molta gent segurament també pensi el mateix.
Un altre dia, un dels participants en l'anterior conversa em diu que a ell li passa el mateix, pel que fa a la incorrecció política, però en el seu cas per un altre motiu: li passa quan argumenta (sobre aquest tema de la degradació de les persones i les llargues agonies), "que la Divina Providència és sàvia", més que nosaltres, ja que nosaltres podem no entendre el sentit dels seus savis designis, etc.
No em sobta la seva resposta, perquè encaixa amb el seu sistema de creences, que conec bé, però alhora li dic que, amb independència que jo no cregui en el que ell creu, desitjo que la seva Divina Providència no li tingui preparat el mateix full de ruta que va dissenyar pel meu pare. Que, sincerament, desitjo de tot cor que no hagi de patir el que va patir el meu pare. I ho deixem en aquest punt.
Aquestes opinions intercanviades alhora em porten a pensar una altra cosa. Aquesta persona, quan el meu pare estava ja molt malament, tenia una influència important sobre la meva mare. I per tant, no era indiferent que llavors pogués dir una cosa o una altra, sobre aquest tema. No era indiferent que, a banda de parlar de la saviesa de la Divina Providència, alhora digués o no digués que si es presentava una crisi del meu pare, llavors potser el més sensat seria no intervenir. No intervenir per tal que aleshores el meu pare tingués, amb una mica de sort, "la possibilitat de morir" (morir sense que ningú fes res per provocar la seva mort, només "deixant de fer").
Les decisions relatives al meu pare (per exemple fer o no fer en aquests casos), llavors les prenia la meva mare, i jo a ella no li vaig dir mai ni una paraula sobre això que estic exposant ara, per moltes ganes, moltíssimes, que en alguns moments en pogués tenir. Sabia que la meva condició de no creient (acompanyada del meu rebuig visceral a tot sofriment evitable), em desautoritzava davant d'ella. Alhora, també era conscient que si hagués parlat d'aquest tema hauria pogut malmetre la relació de confiança i complicitat que de mica s'anava afermant entre ella i jo. La meva mare no tenia una vida fàcil, i de fet, si jo llavors havia tornat al domicili familiar, segurament era més per ella que pel meu pare (i encara hi havia més coses, perquè jo també era conscient que la dedicació de la meva mare al meu pare malalt l'ajudava a viure a ella; vaja, que tot era un embolic).
El cas és que llavors, dit potser d'una altra manera, el que jo vaig fer va ser prioritzar exercir de fill de la meva mare, abans que del meu pare. I al callar jo, aquell interès del meu pare (una "no intervenció" en algun moment per tal de facilitar la seva mort), no el va defensar ningú. El resultat és que avui, "en tant que fill del meu pare", em pesa el meu silenci de llavors, perquè crec que amb relació a ell puc dir que vaig ser deslleial, no compassiu.
Jo vaig callar. Però m'imagino que és probable que llavors no tothom fes el mateix. I la conseqüència va ser que la meva mare, pel que fa a aquest tema, només va tenir els referents que consolidaven la seva pròpia postura (un conglomerat de Divina Providència i valoració del sofriment, coherent amb les seves creences religioses). Uns referents i creences que, insisteixo, des del meu punt de vista no tenien en compte "el millor pel meu pare en l'estat que estava". Ho dic així perquè sóc incapaç d'imaginar el meu pare, quan era totalment lúcid, acceptant amb resignació la idea d'una eventual degradació com la que va patir; segur que hauria preferit mil vegades poder aprofitar "la més petita clivella" que s'hagués presentat per deixar aquest món sense que durés tant el seu calvari. Però aquesta petita clivella, quan alguna vegada va aparèixer, es va tapar.
Pensar-hi sempre m'incomoda, i per això també dic que el que llavors vaig fer ara no ho faria. Ara, demanaria canviar les normes, i en cas de no canviar-se, marxaria. Me'n desimplicaria. D'altra banda, la paradoxa d'aquesta història és aquesta: que llavors jo realment hauria pogut marxar, "per la senzilla raó que era allí". I és per aquest motiu (qui hi era i qui no hi era llavors), que vint anys després hi ha comentaris (per previsibles que siguin, ateses les opinions de cadascú), que encara em sobten.
16 d’abr. 2020
La biblioteca familiar - 3
Segueixo amb el llibre de Federico Suárez "La Virgen Nuestra Señora". En reprodueixo ara un fragment sobre un altre tema, en relació amb el qual Federico Suárez segueix de manera disciplinada (igual que en tots els altres temes) els criteris d'Escrivà de Balaguer. El text em sembla especialment rellevant, sobretot tenint en compte la insistència per part d'Escrivà (i l'Opus), de la presumpta igualtat (dins de l'Opus i dins de l'Església), de totes les persones i totes les ocupacions:
"No puede dudarse de que, en un orden absoluto, la exclusiva dedicación a Dios y a la Iglesia, el entregamiento total al servicio divino es algo superior, más perfecto y -considerado ya en un plano humano- hasta más elegante que reservarse una parte de uno mismo, siquiera sea para darla -no del todo desinteresadamente- a otra persona. El matrimonio tiene un conjunto de compensaciones de orden humano que son sacrificadas por quienes dan a Dios un amor no compartido con nadie. Sólo personas de una visión estrecha y escasamente comprensiva han podido rasgarse las vestiduras ante la afirmación de que 'el matrimonio es para la clase de tropa y no para el Estado Mayor de Cristo...' (Camino, 28). La función que en un Ejército desempeña la clase de tropa es absolutamente necesaria, pieza fundamental e insustituible, pero muy difícil de compaginar con las tareas propias de la dirección de una guerra en amplios frentes. Esto requiere especial y exclusiva dedicación en el ejército de Cristo." (p. 176, 177)
A banda de les curioses (i significatives) referències a la "perfecció" i "l'elegància", també és curiós veure com el 1956 Federico Suárez segueix amb el vocabulari de les guerres i les tropes, cosa alhora també comprensible, si es té en compte que el seu referent principal era Camino, ple d'aquesta mena de vocabulari militar i bèl.lic (Suárez incorpora moltes cites de Camino).
Annex: llegeixo a opusdei.org (pàgina oficial), que Federico Suárez "Fue nombrado capellán de la Casa Real en 1975, cargo que mantuvo hasta su fallecimiento". Com que va morir el 2005, això vol dir que va ser trenta anys "capellán de la Casa Real", mentre el rei anava fent el que anava fent. Bé, és només una curiositat, la interpretació que se'n pugui fer (amb qui es vincula cadascú, etc.), ja és una altra història; per exemple, Escrivà de Balaguer també va ser "capellán" de Franco...
Per això deia l'altre dia que m'agrada conservar llibres d'aquests que llegia la meva mare, perquè "junt amb el seu context", m'ajuden a recordar el peculiar tipus d'atmosfera religiosa que l'envoltava...
"No puede dudarse de que, en un orden absoluto, la exclusiva dedicación a Dios y a la Iglesia, el entregamiento total al servicio divino es algo superior, más perfecto y -considerado ya en un plano humano- hasta más elegante que reservarse una parte de uno mismo, siquiera sea para darla -no del todo desinteresadamente- a otra persona. El matrimonio tiene un conjunto de compensaciones de orden humano que son sacrificadas por quienes dan a Dios un amor no compartido con nadie. Sólo personas de una visión estrecha y escasamente comprensiva han podido rasgarse las vestiduras ante la afirmación de que 'el matrimonio es para la clase de tropa y no para el Estado Mayor de Cristo...' (Camino, 28). La función que en un Ejército desempeña la clase de tropa es absolutamente necesaria, pieza fundamental e insustituible, pero muy difícil de compaginar con las tareas propias de la dirección de una guerra en amplios frentes. Esto requiere especial y exclusiva dedicación en el ejército de Cristo." (p. 176, 177)
A banda de les curioses (i significatives) referències a la "perfecció" i "l'elegància", també és curiós veure com el 1956 Federico Suárez segueix amb el vocabulari de les guerres i les tropes, cosa alhora també comprensible, si es té en compte que el seu referent principal era Camino, ple d'aquesta mena de vocabulari militar i bèl.lic (Suárez incorpora moltes cites de Camino).
Annex: llegeixo a opusdei.org (pàgina oficial), que Federico Suárez "Fue nombrado capellán de la Casa Real en 1975, cargo que mantuvo hasta su fallecimiento". Com que va morir el 2005, això vol dir que va ser trenta anys "capellán de la Casa Real", mentre el rei anava fent el que anava fent. Bé, és només una curiositat, la interpretació que se'n pugui fer (amb qui es vincula cadascú, etc.), ja és una altra història; per exemple, Escrivà de Balaguer també va ser "capellán" de Franco...
Per això deia l'altre dia que m'agrada conservar llibres d'aquests que llegia la meva mare, perquè "junt amb el seu context", m'ajuden a recordar el peculiar tipus d'atmosfera religiosa que l'envoltava...
15 d’abr. 2020
La biblioteca familiar - 2
"Jamás mortal alguno pasó por prueba que pueda, remotamente, acercarse a la que aquella constituyó para María."
Segueixo amb el llibre de Federico Suárez "La Virgen Nuestra Señora" (1). Un dels temes transversals del llibre és l'afirmació, reiterada molts cops, que ningú més, mai, no ha patit com va patir Jesucrist, i que cap altra dona no ha patit mai com va patir la Mare de Déu.
Però resulta que la quantificació del sofriment és sempre, per definició, subjectiva, i per tant sobre aquest tema té poc sentit, no en té cap, fer afirmacions absolutes. Tant si parles del teu sofriment, com si parles del sofriment d'algú altre, sigui el teu veí, Jesús o la Verge. Per tant, les afirmacions de Federico Suárez són del tot gratuïtes.
Jo puc dir, per exemple, que el meu sofriment és insuportable, si ho visc així, però no puc dir que és més gran que el teu, i encara amb menys motiu si resulta que tu afirmes (igualment de forma subjectiva), que el teu sofriment és més gran que el meu. Aquestes mena de coses, si de cas, només les podem dir "quan l'altra persona ens autoritza a dir-les", és a dir, quan ella accepta la nostra valoració subjectiva.
És així per la senzilla raó que no hi ha cap "Museu de pesos i mesures de París" amb els patrons de referència per quantificar els graus i envergadures dels diferents sofriments existents, o susceptibles d'existir o d'haver existit.
Però tot això, malgrat ser molt important, fonamental, alhora és secundari, en el cas d'aquest llibre (i de tants altres llibres d'autors cristians dedicats a aquests temes). Perquè el principal és una altra cosa, i és que insistint en el fet que el sofriment de Jesús i de Maria va ser "el més gran que hagi patit mai cap persona i cap mare", el que fa és relativitzar tots els altres sofriments. Ja que, "per comparació", els altres passen a ser de segona categoria.
Per a alguns cristians, aquest és un punt fonamental del seu sistema de creences. A mi, com a ex cristià religiós, i com a actual (en gran mesura) "cristià cultural" (2), a banda d'absurd i gratuït, aquest pensament em sembla una immensa falta de sensibilitat, de comprensió i de compassió envers els sofriments de la resta de la humanitat.
Però no s'acaba aquí, tot es pot empitjorar. La següent argumentació d'aquesta mena de llibres és que com que el sofriment de Jesús i Maria va ser tan incommensurable, i a sobre va ser un sofriment "buscat", per tal de "redimir-nos a nosaltres" (la resta de la humanitat), nosaltres, si no som uns desagraïts, hem d'imitar el seu comportament. I com que el model suprem és el de Jesús acceptant la seva crucifixió ("decidida pel seu Pare"), nosaltres, ja que avui no podem aspirar a ser físicament crucificats (perquè aquestes coses ja no es fan), hem de fer, en aquest sentit, "el que puguem". I per això l'Església, al llarg dels segles, ha estimulat l'ús de cilicis, deixuplines i altres formes de mortificar físicament el cos. Per tal que, d'aquesta manera i en la mesura del possible, siguem uns bons imitadors de Jesús crucificat.
No tots els catòlics ni tots els cristians ho pensen així (em refereixo a la mortificació "buscada voluntàriament"), però hi ha sectors que ho segueixen vivint d'aquesta manera. Una altra cosa és que de vegades, a la vista de la "incomprensió" que en general avui provoca aquest tema, dissimulin. Un dels corrents dins del cristianisme fidels a aquesta concepció i costums és l'Opus, o si més no, l'Opus que va conèixer la meva mare: l'Opus al qual es va associar i del qual en va formar part fins que va morir. El mateix Opus de Federico Suárez, capellà de l'Opus (el llibre el va publicar dos anys abans que la meva mare s'incorporés a l'Opus).
Per això deia l'altre dia que recordar aquests llibres que hi havia a la biblioteca de la meva mare, i recordar-la llegint-los, m'entristeix profundament. I alguns dies no només m'entristeix, sinó que també m'incomoda, m'empipa. Això em passa quan penso en la gent, de fora de la família i de la família, que l'estimulaven a llegir aquesta mena de llibres, i que per tant contribuïen a reforçar en ella les idees que aquests llibres contenen. (3)
De vegades, encara avui, parlant amb algú, encara em vénen aquests pensaments i sentiments, quan potser detecto, en la persona amb qui parlo, indicis d'aquestes antigues influències.
--
(1) Ediciones Rialp, 1956 (la cita, p. 285)
(2) Això de "cristià cultural" ho diu d'ell mateix Joan Francesc Mira, i quan ho vaig llegir per primer cop em va semblar molt adient, i em va agradar. Em sembla que el meu cas és el mateix, ja que encara que no volgués, "sóc inevitablement un cristià cultural".
(3) Perquè una cosa és llegir banalitats ensucrades com que "La Virgen, ciertamente, tuvo, desde el primer momento que su alma fue creada, más gracia que todos los santos juntos" (p. 241), perquè aquestes coses les pots llegir com si fos una contarella més d'en Jordi des Recó (en les quals per descomptat també hi surten marededeus i sants), però quan amb les comparacions de la contarella de torn comencen a venir també les invitacions a les "mortificacions buscades", llavors ja és tota una altra història...
Segueixo amb el llibre de Federico Suárez "La Virgen Nuestra Señora" (1). Un dels temes transversals del llibre és l'afirmació, reiterada molts cops, que ningú més, mai, no ha patit com va patir Jesucrist, i que cap altra dona no ha patit mai com va patir la Mare de Déu.
Però resulta que la quantificació del sofriment és sempre, per definició, subjectiva, i per tant sobre aquest tema té poc sentit, no en té cap, fer afirmacions absolutes. Tant si parles del teu sofriment, com si parles del sofriment d'algú altre, sigui el teu veí, Jesús o la Verge. Per tant, les afirmacions de Federico Suárez són del tot gratuïtes.
Jo puc dir, per exemple, que el meu sofriment és insuportable, si ho visc així, però no puc dir que és més gran que el teu, i encara amb menys motiu si resulta que tu afirmes (igualment de forma subjectiva), que el teu sofriment és més gran que el meu. Aquestes mena de coses, si de cas, només les podem dir "quan l'altra persona ens autoritza a dir-les", és a dir, quan ella accepta la nostra valoració subjectiva.
És així per la senzilla raó que no hi ha cap "Museu de pesos i mesures de París" amb els patrons de referència per quantificar els graus i envergadures dels diferents sofriments existents, o susceptibles d'existir o d'haver existit.
Però tot això, malgrat ser molt important, fonamental, alhora és secundari, en el cas d'aquest llibre (i de tants altres llibres d'autors cristians dedicats a aquests temes). Perquè el principal és una altra cosa, i és que insistint en el fet que el sofriment de Jesús i de Maria va ser "el més gran que hagi patit mai cap persona i cap mare", el que fa és relativitzar tots els altres sofriments. Ja que, "per comparació", els altres passen a ser de segona categoria.
Per a alguns cristians, aquest és un punt fonamental del seu sistema de creences. A mi, com a ex cristià religiós, i com a actual (en gran mesura) "cristià cultural" (2), a banda d'absurd i gratuït, aquest pensament em sembla una immensa falta de sensibilitat, de comprensió i de compassió envers els sofriments de la resta de la humanitat.
Però no s'acaba aquí, tot es pot empitjorar. La següent argumentació d'aquesta mena de llibres és que com que el sofriment de Jesús i Maria va ser tan incommensurable, i a sobre va ser un sofriment "buscat", per tal de "redimir-nos a nosaltres" (la resta de la humanitat), nosaltres, si no som uns desagraïts, hem d'imitar el seu comportament. I com que el model suprem és el de Jesús acceptant la seva crucifixió ("decidida pel seu Pare"), nosaltres, ja que avui no podem aspirar a ser físicament crucificats (perquè aquestes coses ja no es fan), hem de fer, en aquest sentit, "el que puguem". I per això l'Església, al llarg dels segles, ha estimulat l'ús de cilicis, deixuplines i altres formes de mortificar físicament el cos. Per tal que, d'aquesta manera i en la mesura del possible, siguem uns bons imitadors de Jesús crucificat.
No tots els catòlics ni tots els cristians ho pensen així (em refereixo a la mortificació "buscada voluntàriament"), però hi ha sectors que ho segueixen vivint d'aquesta manera. Una altra cosa és que de vegades, a la vista de la "incomprensió" que en general avui provoca aquest tema, dissimulin. Un dels corrents dins del cristianisme fidels a aquesta concepció i costums és l'Opus, o si més no, l'Opus que va conèixer la meva mare: l'Opus al qual es va associar i del qual en va formar part fins que va morir. El mateix Opus de Federico Suárez, capellà de l'Opus (el llibre el va publicar dos anys abans que la meva mare s'incorporés a l'Opus).
Per això deia l'altre dia que recordar aquests llibres que hi havia a la biblioteca de la meva mare, i recordar-la llegint-los, m'entristeix profundament. I alguns dies no només m'entristeix, sinó que també m'incomoda, m'empipa. Això em passa quan penso en la gent, de fora de la família i de la família, que l'estimulaven a llegir aquesta mena de llibres, i que per tant contribuïen a reforçar en ella les idees que aquests llibres contenen. (3)
De vegades, encara avui, parlant amb algú, encara em vénen aquests pensaments i sentiments, quan potser detecto, en la persona amb qui parlo, indicis d'aquestes antigues influències.
--
(1) Ediciones Rialp, 1956 (la cita, p. 285)
(2) Això de "cristià cultural" ho diu d'ell mateix Joan Francesc Mira, i quan ho vaig llegir per primer cop em va semblar molt adient, i em va agradar. Em sembla que el meu cas és el mateix, ja que encara que no volgués, "sóc inevitablement un cristià cultural".
(3) Perquè una cosa és llegir banalitats ensucrades com que "La Virgen, ciertamente, tuvo, desde el primer momento que su alma fue creada, más gracia que todos los santos juntos" (p. 241), perquè aquestes coses les pots llegir com si fos una contarella més d'en Jordi des Recó (en les quals per descomptat també hi surten marededeus i sants), però quan amb les comparacions de la contarella de torn comencen a venir també les invitacions a les "mortificacions buscades", llavors ja és tota una altra història...
14 d’abr. 2020
La biblioteca familiar
"La Virgen María es la más perfecta criatura salida de las manos de Dios. Es tan buena, tan sencilla, tan delicada, tan prodigiosamente humilde y pura que se la quiere sin querer."
És l'inici del llibre "La Virgen Nuestra Señora", de Federico Suárez (Ediciones Rialp, primera edició, 1956).
Arreplego aquest llibre (el trobo al carrer, en una pila amb altres llibres), i l'afegeixo a la meva "rèplica parcial" de la biblioteca de llibres religiosos que hi havia a casa dels meus pares. Els que tinc, uns són originaris de casa dels meus pares (recollits quan es va desmuntar el pis; els que quedaven, altres familiars ja havien passat abans), i uns altres afegits posteriorment.
M'agrada aquesta mena de reconstrucció, perquè considero que el contingut de les biblioteques és indicatiu de les inquietuds, preocupacions i aficions dels seus propietaris. I com que la "dimensió religiosa", sobretot de la meva mare, era molt important, m'agrada tenir, també "físicament", llibres d'aquests.
Fullejo aquest llibre del Federico Suárez i tinc aquesta sensació de tristesa que m'envaeix en aquesta mena de casos, amb textos tan ensucrats, en definitiva tan banals, insubstancials... O tan terribles, sobretot quan el tema és la mortificació; Federico Suárez, "naturalment", també en parla:
"Sin Cruz no hay cristianismo, y la mortificación (aceptada cuando viene sin buscarla, porque Dios la envía al paso, o buscada voluntariamente) es la demostración habitual de que la creencia en Cristo es algo vivo y no puro conocimiento teórico. La señal del cristiano -enseña el Catecismo- es la Santa Cruz; y no parece que el sentido de la expresión deba necesariamente circunscribirse a la materialización del signo exterior." (p. 219)
M'entristeix pensar en la meva mare dedicant el seu temps a aquestes lectures (i encara pitjor, imaginar-me-la posant-les en pràctica).
No és una qüestió de la meva posició com a no creient enfrontada a la seva com a creient, no és això; conec persones creients "que s'han alimentat" amb lectures religioses empoderadores, valentes, desafiants... Dins de la religió, i dins del cristianisme, hi caben moltes postures, moltes interpretacions. En canvi, el sector religiós de la biblioteca familiar era tot d'aquesta mena, infantil, uniforme, enfarfegador, hagiogràfic... o inquietant, terrible. Per descomptat, tot plegat sempre dintre d'allò considerat ortodox segons els criteris de l'Opus, l'ambient en què la meva mare estava del tot immersa.
És l'inici del llibre "La Virgen Nuestra Señora", de Federico Suárez (Ediciones Rialp, primera edició, 1956).
Arreplego aquest llibre (el trobo al carrer, en una pila amb altres llibres), i l'afegeixo a la meva "rèplica parcial" de la biblioteca de llibres religiosos que hi havia a casa dels meus pares. Els que tinc, uns són originaris de casa dels meus pares (recollits quan es va desmuntar el pis; els que quedaven, altres familiars ja havien passat abans), i uns altres afegits posteriorment.
M'agrada aquesta mena de reconstrucció, perquè considero que el contingut de les biblioteques és indicatiu de les inquietuds, preocupacions i aficions dels seus propietaris. I com que la "dimensió religiosa", sobretot de la meva mare, era molt important, m'agrada tenir, també "físicament", llibres d'aquests.
Fullejo aquest llibre del Federico Suárez i tinc aquesta sensació de tristesa que m'envaeix en aquesta mena de casos, amb textos tan ensucrats, en definitiva tan banals, insubstancials... O tan terribles, sobretot quan el tema és la mortificació; Federico Suárez, "naturalment", també en parla:
"Sin Cruz no hay cristianismo, y la mortificación (aceptada cuando viene sin buscarla, porque Dios la envía al paso, o buscada voluntariamente) es la demostración habitual de que la creencia en Cristo es algo vivo y no puro conocimiento teórico. La señal del cristiano -enseña el Catecismo- es la Santa Cruz; y no parece que el sentido de la expresión deba necesariamente circunscribirse a la materialización del signo exterior." (p. 219)
M'entristeix pensar en la meva mare dedicant el seu temps a aquestes lectures (i encara pitjor, imaginar-me-la posant-les en pràctica).
No és una qüestió de la meva posició com a no creient enfrontada a la seva com a creient, no és això; conec persones creients "que s'han alimentat" amb lectures religioses empoderadores, valentes, desafiants... Dins de la religió, i dins del cristianisme, hi caben moltes postures, moltes interpretacions. En canvi, el sector religiós de la biblioteca familiar era tot d'aquesta mena, infantil, uniforme, enfarfegador, hagiogràfic... o inquietant, terrible. Per descomptat, tot plegat sempre dintre d'allò considerat ortodox segons els criteris de l'Opus, l'ambient en què la meva mare estava del tot immersa.
14 de març 2020
L'altra opció - 2
"La medicina avanza tanto que pronto estaremos todos enfermos". Aldous Huxley (1)
Torno al tema dels prolapses. El cas és que a les alternatives que vaig exposar (no fer res, pessari, intervenció quirúrgica mínima, intervenció gran), encara n'hi falta una, els exercicis per reforçat la musculatura pèlvica. Són uns exercissis que, sobretot quan hi ha factors de risc, el més sensat seria incorporar-los de forma sistemàtica, ja que poden minimitzar (que no vol dir garantir), les possibilitats que es produeixi el prolapse (o minimitzar-ne l'envergadura, si s'acaba produint). De fet, incorporar-los en els casos de risc és una forma d'autoresponsabilitzar-se del propi cos, en lloc de desentendre-se'n i, llavors, quan venen els problemes, "buscar l'especialista" perquè hi posi remei (o ho intenti).
La meva mare de factors de risc en tenia sobretot dos: els múltiples embarassos i el restrenyiment crònic. Però no em consta que tingués present la utilitat d'aquests exercicis (em refereixo sobretot a "abans" de l'aparició del problema del prolapse), i desconec si algú n'hi havia parlat.
També és veritat que la meva mare tenia molts fronts oberts. D'entrada, el mateix restrenyiment, un problema que va arrossegar sempre i que de vegades li va provocar grans malestars (i que se li van agreujar encara més a causa dels efectes secundaris dels psicofàrmacs que durant dècades es va prendre).
D'una altra banda, les seves oscil.lacions emocionals. Sobretot els seus estats depressius, que li dificultaven molt el dia a dia, i per tant també l'eventual incorporació d'uns exercicis diaris d'aquest tipus (a més, a ella tot el que fos més o menys "gimnàs" més aviat li generava rebuig, a diferència de nedar, i sobretot caminar, que li agradava).
Per descomptat hi havia un tercer factor de risc, l'edat: és obvi que amb l'edat tot es desgasta, es fa més fràgil, vulnerable. Per això quan ens fem grans és encara més necessari "invertir en manteniment i prevenció".
Una altra dificultat, diferent, ja no física sinó social (a l'hora de gestionar ginecològics), era aquella cultura d'ocultació, puritanisme, vergonya, etc., que envoltava tot el relacionat amb la sexualitat, sobretot en el cas de les dones. Una "atmosfera" llavors resultat tant d'un cristianisme "enfadat amb el sexe", com d'un patriarcat o masculinisme per al qual les dones eren fonamentalment subjectes de plaer i d'utilitat reproductiva. En aquest context, amb aquest entorn social, amb aquest tipus d'educació rebuda, per a les dones parlar d'aquesta mena de problemes no era fàcil.
Recordo la que fa anys era la metgessa del poble on vivia jo, que de vegades m'explicava que quan les dones anaven a la consulta a causa d'algun problema ginecològic, habitualment no feien servir les paraules concretes per a referir-se a aquestes parts del cos, sinó que deien que hi anaven perquè tenien problemes "als baixos", o alguna cosa semblant. I llavors ella, la metgessa, havia d'anar "ubicant i posant nom" al problema.
Vivim en un món en què sembla que les dones encara han de ser sempre "floreros", com en la cançó "Mujer florero" (2). I que si no ho són al cent per cent ("floreros"), si per exemple resulta que potser tenen problemes "en aquesta part del cos", sembla que això és una cosa que les devalua. El cas és que per a moltes dones, sovint aquest encara és un tema incòmode de parlar, un tema de vegades fins i tot brut, "lleig"...
Bé, torno a la meva mare. He volgut incloure el tema dels exercicis (per reforçar el sòl pèlvic) per tal de completar una mica més l'escenari dels problemes, en general, dels prolapses. (3)
D'altra banda, aquesta referència als exercicis no invalida cap de les opinions que ja vaig exposar, tant les referents a la deshonestedat i incompetència d'alguns professionals als quals la meva mare va demanar ajuda mèdica llavors, com, en general, sobre l'eventual deshonestedat (i l'eventual incompetència), amb què es poden trobar les dones en situacions semblants... avui també. (4)
I no faig, no vull fer, generalitzacions. Perquè seria absurd. L'únic que he fet (en els darrers escrits sobre aquest tema), és només posar uns exemples concrets de "mala praxi mèdica" (amb els casos de la meva mare, i de la germana de la Lívia), com a recordatori de què aquesta realitat també existeix.
--
(1) Cita recollida per Antonio Sitges-Serra a "Si puede, no vaya al médico" (Debate, 2020).
(2) El duet Ella Baila Sola eren Marilia Andrés y Marta Botía. Aquest és el començament de la cançó "Mujer florero" (2001): "De mayor quiero ser mujer florero, metidita en casita yo te espero (...)."
(3) Els exercisis de Kegel o similars. Sobre el tema dels prolapses en general, com que no sóc cap expert no descarto que alguna cosa no l'hagi explicat prou bé. I pel que fa a les diferents opcions (de cara a gestionar els problemes dels prolapses), suposo que també és possible que encara me n'hagi quedat alguna per comentar.
(4) Elles, o de fet qualsevol persona que amb un problema de salut vagi a buscar l'ajuda d'algun/a professional (i tingui la mala sort de trobar una persona incompetent o deshonesta). Aquests dies m'ha ajudat a pensar sobre aquest tema la lectura del llibre de Sitges-Serra que ja he esmentat. Aprofito i en copio un fragment (p. 96): "Lo peor de la confluencia de abuso tecnológico e incompetencia professional (a menudo aderezada con prepotencia) es que no solo el paciente quizá no quede curado de su problema inicial, sino que puede salir perjudicado por decisiones erróneas".
Torno al tema dels prolapses. El cas és que a les alternatives que vaig exposar (no fer res, pessari, intervenció quirúrgica mínima, intervenció gran), encara n'hi falta una, els exercicis per reforçat la musculatura pèlvica. Són uns exercissis que, sobretot quan hi ha factors de risc, el més sensat seria incorporar-los de forma sistemàtica, ja que poden minimitzar (que no vol dir garantir), les possibilitats que es produeixi el prolapse (o minimitzar-ne l'envergadura, si s'acaba produint). De fet, incorporar-los en els casos de risc és una forma d'autoresponsabilitzar-se del propi cos, en lloc de desentendre-se'n i, llavors, quan venen els problemes, "buscar l'especialista" perquè hi posi remei (o ho intenti).
La meva mare de factors de risc en tenia sobretot dos: els múltiples embarassos i el restrenyiment crònic. Però no em consta que tingués present la utilitat d'aquests exercicis (em refereixo sobretot a "abans" de l'aparició del problema del prolapse), i desconec si algú n'hi havia parlat.
També és veritat que la meva mare tenia molts fronts oberts. D'entrada, el mateix restrenyiment, un problema que va arrossegar sempre i que de vegades li va provocar grans malestars (i que se li van agreujar encara més a causa dels efectes secundaris dels psicofàrmacs que durant dècades es va prendre).
D'una altra banda, les seves oscil.lacions emocionals. Sobretot els seus estats depressius, que li dificultaven molt el dia a dia, i per tant també l'eventual incorporació d'uns exercicis diaris d'aquest tipus (a més, a ella tot el que fos més o menys "gimnàs" més aviat li generava rebuig, a diferència de nedar, i sobretot caminar, que li agradava).
Per descomptat hi havia un tercer factor de risc, l'edat: és obvi que amb l'edat tot es desgasta, es fa més fràgil, vulnerable. Per això quan ens fem grans és encara més necessari "invertir en manteniment i prevenció".
Una altra dificultat, diferent, ja no física sinó social (a l'hora de gestionar ginecològics), era aquella cultura d'ocultació, puritanisme, vergonya, etc., que envoltava tot el relacionat amb la sexualitat, sobretot en el cas de les dones. Una "atmosfera" llavors resultat tant d'un cristianisme "enfadat amb el sexe", com d'un patriarcat o masculinisme per al qual les dones eren fonamentalment subjectes de plaer i d'utilitat reproductiva. En aquest context, amb aquest entorn social, amb aquest tipus d'educació rebuda, per a les dones parlar d'aquesta mena de problemes no era fàcil.
Recordo la que fa anys era la metgessa del poble on vivia jo, que de vegades m'explicava que quan les dones anaven a la consulta a causa d'algun problema ginecològic, habitualment no feien servir les paraules concretes per a referir-se a aquestes parts del cos, sinó que deien que hi anaven perquè tenien problemes "als baixos", o alguna cosa semblant. I llavors ella, la metgessa, havia d'anar "ubicant i posant nom" al problema.
Vivim en un món en què sembla que les dones encara han de ser sempre "floreros", com en la cançó "Mujer florero" (2). I que si no ho són al cent per cent ("floreros"), si per exemple resulta que potser tenen problemes "en aquesta part del cos", sembla que això és una cosa que les devalua. El cas és que per a moltes dones, sovint aquest encara és un tema incòmode de parlar, un tema de vegades fins i tot brut, "lleig"...
Bé, torno a la meva mare. He volgut incloure el tema dels exercicis (per reforçar el sòl pèlvic) per tal de completar una mica més l'escenari dels problemes, en general, dels prolapses. (3)
D'altra banda, aquesta referència als exercicis no invalida cap de les opinions que ja vaig exposar, tant les referents a la deshonestedat i incompetència d'alguns professionals als quals la meva mare va demanar ajuda mèdica llavors, com, en general, sobre l'eventual deshonestedat (i l'eventual incompetència), amb què es poden trobar les dones en situacions semblants... avui també. (4)
I no faig, no vull fer, generalitzacions. Perquè seria absurd. L'únic que he fet (en els darrers escrits sobre aquest tema), és només posar uns exemples concrets de "mala praxi mèdica" (amb els casos de la meva mare, i de la germana de la Lívia), com a recordatori de què aquesta realitat també existeix.
--
(1) Cita recollida per Antonio Sitges-Serra a "Si puede, no vaya al médico" (Debate, 2020).
(2) El duet Ella Baila Sola eren Marilia Andrés y Marta Botía. Aquest és el començament de la cançó "Mujer florero" (2001): "De mayor quiero ser mujer florero, metidita en casita yo te espero (...)."
(3) Els exercisis de Kegel o similars. Sobre el tema dels prolapses en general, com que no sóc cap expert no descarto que alguna cosa no l'hagi explicat prou bé. I pel que fa a les diferents opcions (de cara a gestionar els problemes dels prolapses), suposo que també és possible que encara me n'hagi quedat alguna per comentar.
(4) Elles, o de fet qualsevol persona que amb un problema de salut vagi a buscar l'ajuda d'algun/a professional (i tingui la mala sort de trobar una persona incompetent o deshonesta). Aquests dies m'ha ajudat a pensar sobre aquest tema la lectura del llibre de Sitges-Serra que ja he esmentat. Aprofito i en copio un fragment (p. 96): "Lo peor de la confluencia de abuso tecnológico e incompetencia professional (a menudo aderezada con prepotencia) es que no solo el paciente quizá no quede curado de su problema inicial, sino que puede salir perjudicado por decisiones erróneas".
13 de març 2020
L'altra opció
"Pessari. Instrument que, col.locat a la vagina, és emprat per a corregir el descens de l’úter." Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
Dinar amb la Lívia, la seva germana i el marit de la germana. Uns dies abans la Lívia m'ha explicat que la seva germana té un problema semblant al que tenia la meva mare, un prolapse vaginal, i que la germana el gestiona sense haver recorregut a cap cirurgia.
Després de dinar, com que sé (per la Lívia) que la germana no té inconvenient en parlar-ne, li demano que, si vol, me n'expliqui els detalls. El resum és que fa servir un pessari, un senzill dispositiu de silicona que fa la funció de subjectar la vagina i evitar-ne el despenjament. Cada mig any va a la ginecòloga, li treu el pessari, li fa una revisió, i li torna a col.locar. Tot molt senzill, fins ara sense cap complicació, i sense cap inconvenient pel que fa a poder seguir amb la seva vida normal. Fa dos anys que el fa servir, i no en té cap queixa.
És obvi que cada història és diferent, que hi ha problemes que poden ser semblants, però no iguals, i que el que pot ser adequat per a una persona pot no ser-ho per a una altra, és a dir, que el que a una pot no provocar-li problemes a una altra n'hi pot provocar, etc. Però al marge d'això, i sense qüestionar-ho, el cas és que aquesta història em fa pensar en la meva mare.
L'altre dia vaig dir que a la meva mare li van proposar tres opcions, quan ella va anar al ginecòleg a causa del seu prolapse vaginal. I que de les tres opcions exposades, li van recomanar la més arriscada. I ara resulta que, a més, potser hi hauria hagut una quarta opció, i que aquesta opció ni es va esmentar.
Tenint en compte que aquesta opció no és cap novetat (fa segles que s'utilitzen diferents dispositius amb aquesta finalitat; el que ha canvian és que ara són molt més eficaços i higiènics), sembla que, llavors, com a mínim s'hauria hagut d'avaluar si podia ser una opció. Llevat que hi hagués algun motiu que ho impedís. Però no se'n va dir ni una paraula, ni de l'opció del pessari ni d'hipotètiques incompatibilitats en el seu cas. (1)
I llavors penses que, potser, la causa (del silenci, i de la recomanació més arriscada, i alhora "més cara"), va ser tan prosaica, o desvergonyida, com que l'opció de pessari pràcticament no tenia cost (el preu d'un pessari vaginal ronda els 40 euros).
La germana de la Lívia em fa pensar també en la meva mare per un altre motiu. Fa uns vint anys, a la germana de la Lívia, en una revisió rutinària, el ginecòleg li va dir que tenia un mioma a l'úter, i que com que hi havia la possibilitat que evolucionés cap a cancerós, l'adequat era treure'l. El ginecòleg va afegir que, aprofitant l'entrada al quiròfan, li podrien fer també una operació d'estètica a la panxa, que li costaria X (no recorda bé "la X", però "milions de pessetes", en plural).
Ella va dir que s'ho pensaria... i no hi va tornar més. El que va fer va ser anar a una altra ginecòloga, la qual li va dir que el mioma era real, però que per les característiques del mioma era possible que mai li generés cap problema, i que per tant el més sensat era, de moment, ser conservadores i no fer res. I fins ara, sense fer res, no ha passat res.
He dit que aquesta segona història em fa pensar també en la meva mare. A ella, uns vint anys abans de morir, un ginecòleg li va dir que tenia un tumor i que era urgent extirpar-lo (aquesta història ja l'he explicat alguna altra vegada). Quan la meva mare va fer una segona visita acompanyada d'una nora, metgessa, i la nora va demanar més explicacions, el ginecòleg va insistir en la necessitat i urgència de la intervenció, però sense facilitar-ne cap prova. El cas és que, òbviament, els va semblar sospitós, i van decidir fer la consulta a un altre ginecòleg.
Van anar a un altre ginecòleg, i aquest altre ginecòleg va dir que no tenia res. Ni tan sols un mioma benigne: "res de res".
--
(1) "A pesar de que los pesarios para el prolapso son uno de los dispositivos médicos más antiguos que se conocen, se han usado durante siglos (...) la mayoría de las mujeres actuales desconoce cómo pueden ayudar (...) en el tratamiento del prolapso (...) pudiendo, a veces, incluso evitar la cirugía a un coste mínimo". www.ensuelofirme.com. A la Viquipèdia (i a la majoria de pàgines que parlen de prolapses i pessaris), també es fa esment d'aquests remots orígens històrics.
Dinar amb la Lívia, la seva germana i el marit de la germana. Uns dies abans la Lívia m'ha explicat que la seva germana té un problema semblant al que tenia la meva mare, un prolapse vaginal, i que la germana el gestiona sense haver recorregut a cap cirurgia.
Després de dinar, com que sé (per la Lívia) que la germana no té inconvenient en parlar-ne, li demano que, si vol, me n'expliqui els detalls. El resum és que fa servir un pessari, un senzill dispositiu de silicona que fa la funció de subjectar la vagina i evitar-ne el despenjament. Cada mig any va a la ginecòloga, li treu el pessari, li fa una revisió, i li torna a col.locar. Tot molt senzill, fins ara sense cap complicació, i sense cap inconvenient pel que fa a poder seguir amb la seva vida normal. Fa dos anys que el fa servir, i no en té cap queixa.
És obvi que cada història és diferent, que hi ha problemes que poden ser semblants, però no iguals, i que el que pot ser adequat per a una persona pot no ser-ho per a una altra, és a dir, que el que a una pot no provocar-li problemes a una altra n'hi pot provocar, etc. Però al marge d'això, i sense qüestionar-ho, el cas és que aquesta història em fa pensar en la meva mare.
L'altre dia vaig dir que a la meva mare li van proposar tres opcions, quan ella va anar al ginecòleg a causa del seu prolapse vaginal. I que de les tres opcions exposades, li van recomanar la més arriscada. I ara resulta que, a més, potser hi hauria hagut una quarta opció, i que aquesta opció ni es va esmentar.
Tenint en compte que aquesta opció no és cap novetat (fa segles que s'utilitzen diferents dispositius amb aquesta finalitat; el que ha canvian és que ara són molt més eficaços i higiènics), sembla que, llavors, com a mínim s'hauria hagut d'avaluar si podia ser una opció. Llevat que hi hagués algun motiu que ho impedís. Però no se'n va dir ni una paraula, ni de l'opció del pessari ni d'hipotètiques incompatibilitats en el seu cas. (1)
I llavors penses que, potser, la causa (del silenci, i de la recomanació més arriscada, i alhora "més cara"), va ser tan prosaica, o desvergonyida, com que l'opció de pessari pràcticament no tenia cost (el preu d'un pessari vaginal ronda els 40 euros).
La germana de la Lívia em fa pensar també en la meva mare per un altre motiu. Fa uns vint anys, a la germana de la Lívia, en una revisió rutinària, el ginecòleg li va dir que tenia un mioma a l'úter, i que com que hi havia la possibilitat que evolucionés cap a cancerós, l'adequat era treure'l. El ginecòleg va afegir que, aprofitant l'entrada al quiròfan, li podrien fer també una operació d'estètica a la panxa, que li costaria X (no recorda bé "la X", però "milions de pessetes", en plural).
Ella va dir que s'ho pensaria... i no hi va tornar més. El que va fer va ser anar a una altra ginecòloga, la qual li va dir que el mioma era real, però que per les característiques del mioma era possible que mai li generés cap problema, i que per tant el més sensat era, de moment, ser conservadores i no fer res. I fins ara, sense fer res, no ha passat res.
He dit que aquesta segona història em fa pensar també en la meva mare. A ella, uns vint anys abans de morir, un ginecòleg li va dir que tenia un tumor i que era urgent extirpar-lo (aquesta història ja l'he explicat alguna altra vegada). Quan la meva mare va fer una segona visita acompanyada d'una nora, metgessa, i la nora va demanar més explicacions, el ginecòleg va insistir en la necessitat i urgència de la intervenció, però sense facilitar-ne cap prova. El cas és que, òbviament, els va semblar sospitós, i van decidir fer la consulta a un altre ginecòleg.
Van anar a un altre ginecòleg, i aquest altre ginecòleg va dir que no tenia res. Ni tan sols un mioma benigne: "res de res".
--
(1) "A pesar de que los pesarios para el prolapso son uno de los dispositivos médicos más antiguos que se conocen, se han usado durante siglos (...) la mayoría de las mujeres actuales desconoce cómo pueden ayudar (...) en el tratamiento del prolapso (...) pudiendo, a veces, incluso evitar la cirugía a un coste mínimo". www.ensuelofirme.com. A la Viquipèdia (i a la majoria de pàgines que parlen de prolapses i pessaris), també es fa esment d'aquests remots orígens històrics.
12 de març 2020
Subjectada
Viu lluny, fa molts anys que no la veig. De tant en tant la trucava; a mesura que anava passant el temps, a cada nova trucada la conversa es feia més difícil, més pobre, amb més incoherències i silencis.
El darrer cop ja no s'hi va posar. Vaig parlar amb una companya seva. I em va dir d'ella que estava bé, "recuperant-se". Però com més detalls li preguntava més obvi era que cada vegada estava pitjor, més empetitida, físicament i mentalment.
Del que em va explicar aquesta companya, el que em va colpir més va ser que em va dir que algunes estones "la subjectaven" a la cadira de rodes (on ara es passa la major part del dia). Que la subjectaven les estones que ningú no podia estar pendent d'ella, ja que sense aquesta contenció, se li podia acudir aixecar-se, i com que ja no conserva l'equilibri, llavors caure i trencar-se alguna cosa. De fet, ja li havia passat alguna vegada, per això ara està més vigilada (i quan s'escau, "continguda").
És tristíssim, si arribem a un punt que ens han de lligar per tal d'evitar que prenguem mal. Que "pel nostre bé" ens lliguen. Ens hauríem de morir abans d'arribar a aquest extrem. Però de vegades no és així, i passa això, que seguim vivint quan de fet "ja no existim del tot", perquè la persona què érem, en realitat ja no hi és, només en queda una ombra, un cos molt deteriorat, i potser unes filagarses de ment, en algun instant.
Ella ara té 84 anys, i encara no ha arribat a aquest estadi de "deshabitació", encara són considerables, "les filagarses de ment" que li queden. Però el seu declivi és immens, i molt trist, sobretot pel contrast, perquè havia estat una persona molt activa. Fins que va patir un ictus (fa dos anys).
És la germana petita del meu pare. Ell, el meu pare, també va acabar la seva vida de vegades "subjectat", és un record que sempre que em ve em mortifica.
El darrer cop ja no s'hi va posar. Vaig parlar amb una companya seva. I em va dir d'ella que estava bé, "recuperant-se". Però com més detalls li preguntava més obvi era que cada vegada estava pitjor, més empetitida, físicament i mentalment.
Del que em va explicar aquesta companya, el que em va colpir més va ser que em va dir que algunes estones "la subjectaven" a la cadira de rodes (on ara es passa la major part del dia). Que la subjectaven les estones que ningú no podia estar pendent d'ella, ja que sense aquesta contenció, se li podia acudir aixecar-se, i com que ja no conserva l'equilibri, llavors caure i trencar-se alguna cosa. De fet, ja li havia passat alguna vegada, per això ara està més vigilada (i quan s'escau, "continguda").
És tristíssim, si arribem a un punt que ens han de lligar per tal d'evitar que prenguem mal. Que "pel nostre bé" ens lliguen. Ens hauríem de morir abans d'arribar a aquest extrem. Però de vegades no és així, i passa això, que seguim vivint quan de fet "ja no existim del tot", perquè la persona què érem, en realitat ja no hi és, només en queda una ombra, un cos molt deteriorat, i potser unes filagarses de ment, en algun instant.
Ella ara té 84 anys, i encara no ha arribat a aquest estadi de "deshabitació", encara són considerables, "les filagarses de ment" que li queden. Però el seu declivi és immens, i molt trist, sobretot pel contrast, perquè havia estat una persona molt activa. Fins que va patir un ictus (fa dos anys).
És la germana petita del meu pare. Ell, el meu pare, també va acabar la seva vida de vegades "subjectat", és un record que sempre que em ve em mortifica.
3 de març 2020
Néts amb problemes
"Melancolía más, melancolía menos, la tristeza puede ser un dolor invisible." Mario Benedetti (1)
Pel que fa a "l'oportunitat" del moment de la mort de la meva mare, hi ha un altre aspecte al qual tampoc no m'hi he referit mai. L'enceto avui. El cas és que quan la meva mare va morir cap dels seus nombrosos néts tenia problemes emocionals importants. Però després de la seva mort, amb el pas dels anys, han anat apareixent algunes clivelles, en aquella uniformitat i estabilitat generals.
En aquest sentit, ella va tenir sort: es va estalviar el patiment que li hauria provocat contemplar l'eclosió i l'evolució dels problemes d'aquests néts. Com que de dolors i patiments ella ja n'havia passat molts, segurament va ser millor que no hagués de ser conscient, "també", d'aquells nous conflictes, d'aquelles noves causes d'angoixa i sofriments familiars. (2)
Pel que fa a aquesta "nova generació de problemes familiars" (d'alguns néts), els que estem vius la podem viure com un fet sorprenent, aliè als recorreguts familiars, per exemple explicable només per una combinació de dissortats atzars i dissortades herències genètiques. O podem pensar que els relats i recorreguts biogràfics també hi tenen algun protagonisme (d'un tipus o d'un altre).
És a dir, podem repetir la visió (i l'aproximació), que en general es va fer amb relació als problemes de la meva mare, sense atorgar protagonisme als elements biogràfics, o podem eixamplar la mirada i adoptar una visió més global (i alhora, segurament més valenta, més compromesa, menys autoprotectora).
En teoria, dels errors del passat n'hauríem de poder extreure aprenentatges... però de vegades, el pes de les rutines (i de les pors, o les vergonyes), ens ho fa difícil. En aquests casos, la conseqüència és que les possibilitats de repetir desencerts es mantenen més vives. I si és el cas que les històries es repeteixen, llavors en general qui en paga les conseqüències són els més fràgils: aquells que al final "es trenquen". Siguin avis, pares, fills, néts, nebots...
Segurament és impossible evitar tots els trencaments. Però sens dubte sempre és possible (i desitjable) intentar minimitzar-los. I si ni tan sols és possible això (la minimització), el que com a mínim sempre és possible és "acompanyar" una mica millor les persones que pateixen aquests trencaments; acompanyar-les per exemple amb una actitud més comprensiva i compassiva (que d'altra banda no té per què ser sempre tolerant, però ara això ho deixo, perquè si no em posaria en un altre tema que ja és prou complicat per a tractar-lo ara de passada com a subtema).
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 198)
(2) Parlo de néts de la meva mare perquè dels fills (els meus germans), ja he dit algun cop que he decidit no parlar-ne, per diferents motius (tot i que de vegades em tempta la idea).
Pel que fa a "l'oportunitat" del moment de la mort de la meva mare, hi ha un altre aspecte al qual tampoc no m'hi he referit mai. L'enceto avui. El cas és que quan la meva mare va morir cap dels seus nombrosos néts tenia problemes emocionals importants. Però després de la seva mort, amb el pas dels anys, han anat apareixent algunes clivelles, en aquella uniformitat i estabilitat generals.
En aquest sentit, ella va tenir sort: es va estalviar el patiment que li hauria provocat contemplar l'eclosió i l'evolució dels problemes d'aquests néts. Com que de dolors i patiments ella ja n'havia passat molts, segurament va ser millor que no hagués de ser conscient, "també", d'aquells nous conflictes, d'aquelles noves causes d'angoixa i sofriments familiars. (2)
Pel que fa a aquesta "nova generació de problemes familiars" (d'alguns néts), els que estem vius la podem viure com un fet sorprenent, aliè als recorreguts familiars, per exemple explicable només per una combinació de dissortats atzars i dissortades herències genètiques. O podem pensar que els relats i recorreguts biogràfics també hi tenen algun protagonisme (d'un tipus o d'un altre).
És a dir, podem repetir la visió (i l'aproximació), que en general es va fer amb relació als problemes de la meva mare, sense atorgar protagonisme als elements biogràfics, o podem eixamplar la mirada i adoptar una visió més global (i alhora, segurament més valenta, més compromesa, menys autoprotectora).
En teoria, dels errors del passat n'hauríem de poder extreure aprenentatges... però de vegades, el pes de les rutines (i de les pors, o les vergonyes), ens ho fa difícil. En aquests casos, la conseqüència és que les possibilitats de repetir desencerts es mantenen més vives. I si és el cas que les històries es repeteixen, llavors en general qui en paga les conseqüències són els més fràgils: aquells que al final "es trenquen". Siguin avis, pares, fills, néts, nebots...
Segurament és impossible evitar tots els trencaments. Però sens dubte sempre és possible (i desitjable) intentar minimitzar-los. I si ni tan sols és possible això (la minimització), el que com a mínim sempre és possible és "acompanyar" una mica millor les persones que pateixen aquests trencaments; acompanyar-les per exemple amb una actitud més comprensiva i compassiva (que d'altra banda no té per què ser sempre tolerant, però ara això ho deixo, perquè si no em posaria en un altre tema que ja és prou complicat per a tractar-lo ara de passada com a subtema).
--
(1) Vivir adrede. Punto de Lectura, 2009 (p. 198)
(2) Parlo de néts de la meva mare perquè dels fills (els meus germans), ja he dit algun cop que he decidit no parlar-ne, per diferents motius (tot i que de vegades em tempta la idea).
2 de març 2020
Sobre la mort de la meva mare
"Cuando se cobra por acto médico, el reflejo natural de los galenos es sobrediagnosticar y sobretratar." Antonio Sitges-Serra (1)
He dit ja més d'una vegada que em vaig alegrar de la mort de la meva mare, ja que llavors m'espantava l'escenari que l'esperava, si sobrevivia, després de tres entrades al quiròfan en pocs dies, i de les seqüeles d'aquelles operacions.
Però dues setmanes abans (abans d'anar a l'hospital, per a una operació que ni era urgent, ni imprescindible, i que en teoria era fàcil), no ho veia pas d'aquella manera. Abans, jo estava preocupat per l'estat general de la meva mare (tant pel seu estat psíquic com pel físic); la meva mare em generava "una preocupació tenyida de tristesa", alimentada per la constatació del seu declivi i la por al que pogués venir. Per tant, la meva preocupació d'abans era diferent del meu profund desig d'uns dies després, "d'aquell nou desig" que morís i deixés de patir. Tot havia canviat molt.
Del que va passar aquells dies a l'hospital ja n'he parlat altres vegades. Ara parlaré sobretot del capítol previ.
La meva mare va anar al ginecòleg a causa d'un prolapse vaginal. A la primera visita, exploratòria, la va acompanyar la seva germana, i a la segona, informativa, la vaig acompanyar jo. El dia de la segona visita el metge li va dir que, en aquell cas, hi havia tres alternatives. Una, no fer res, però que hi havia el perill d'ulceració, i fins i tot, va dir, d'un càncer com a conseqüència de la ulceració (és a dir, va parlar d'una "possible" ulceració que "potser podria" desencadenar un càncer).
La segona opció consistia en fer una intervenció de mínims, consistent en eliminar la part de la vagina inferior, per tal d'evitar que quedés exposada i s'arribés a ulcerar.
La tercera opció era "treure-ho tot", ja que era la manera més segura d'evitar tota mena de futurs problemes. Va dir que "des de la seva experiència", aquesta era l'opció aconsellable, i la meva mare hi va estar d'acord (jo la veritat és que llavors no tenia opinió, només tenia clar que el meu paper havia de ser procurar donar suport a la meva mare). (2)
Però, era realment la millor opció, aquella? A la meva mare li van plantejar tres opcions, amb diferents graus de riscos immediats o diferits, i de les tres opcions, se li va aconsellar la que implicava més riscos immediats.
La meva mare tenia 77 anys, i a aquelles edats amenaçar-la "amb un eventual càncer" era un absolut despropòsit, perquè tenia molts més números de morir abans per altres causes, que a causa "d'aquest eventual càncer resultat d'una eventual ulceració prèvia".
Tenint en compte la seva edat, no era tampoc sensat "convidar-la" a anar al quiròfan, llevat que fos per una necessitat imperiosa. Perquè com més grans som, les capacitats de reaccionar del cos davant de les agressions d'una intervenció quirúrgica cada cop són menors; el que un cos jove potser pot superar amb facilitat (per exemple una complicació inesperada), per a un cos vell pot ser insuperable; és obvi que un cos "cansat" (com el de la meva mare), aguanta menys.
Un altre problema que llavors hauria d'haver generat un dubte raonable amb relació a aquella intervenció "no imprescindible", era la fragilitat del sistema venós de la meva mare, un problema que arrossegava des de feia dècades, i que sens dubte va contribuir al problema d'hemorràgies que es van començar a produir, llavors, com a conseqüència tant de la primera entrada al quiròfan, com de les dues següents.
Si busco una explicació a aquesta història, se me n'acudeixen dues. La primera, "les ganes d'operar" del cirurgià (el ginecòleg que li va aconsellar l'operació va ser el mateix que la va operar); és a dir, les ganes d'operar "des de la perspectiva del treball remunerat" (era metge d'una mútua). (3)
La segona explicació és la de falta de consciència d'aquell metge dels seus propis límits, una falta de consciència suposo que lligada a un cert sentiment "d'omnipotència" com a metge i cirurgià, com a persona pertanyent a una elit, a un grup professional "per sobre" de la gent normal, etc. Aquesta segona explicació alhora estaria relacionada amb els diferents errors que es van cometre, no només aconsellant aquella intervenció, sinó també a l'hora de dur-la a terme.
He pensat en tot això perquè estic llegint el llibre d'Antonio Sitges-Serra de la cita inicial ("Si puede, no vaya al médico"). A banda d'algunes divagacions de tipus polític que considero que sobren (per sort puntuals i breus, potser suposen un dos per cent del text), la resta del llibre és una lectura molt aconsellable. I encara que no hi hagi referències o exemples de la intervenció concreta de la meva mare, és fàcil extrapolar les consideracions generals i els exemples d'altres especialitats al cas d'ella (interessos econòmics dels metges, realització d'operacions innecessàries, falta de personal d'infermeria qualificat, ocultació d'errors comesos...).
Punt i a part. Una altra cosa és que, si a la meva mare llavors no l'haguessin operat del prolapse, o si l'haguessin operat i no hagués anat tot tan malament, potser s'hauria mort igualment a causa de les complicacions d'una altra operació que ja tenia també programada, de pròtesi de maluc. Una operació que, sobretot ara, no tinc tampoc clar que, "ateses les seves circumstàncies" (la seva edat, els seus problemes venosos, etc.), era la millor opció. No dic ni que sí ni que no, només que no ho tinc clar.
Per acabar. Tot el que he dit no invalida el que ja he dit altres vegades, i que ara resumeixo: la meva mare havia arribat a un punt de la seva vida (ja abans de l'operació), en què tot li era cada vegada més costerut, molt. Vivia amb por el seu procés d'envelliment i deteriorament. Des d'aquest punt de vista, "només des d'aquest punt de vista", aquella acumulació llavors de males decisions i incompetències en aquell moment segurament va jugar a favor seu, ja que el resultat va ser que, en definitiva, es va estalviar haver de viure "el que tanta por li feia viure", la seva decrepitud.
Espremuda del tot, després d'una vida molt intensa, i també molt difícil, en aquell moment, als 77 anys, "va aparèixer aquella porta oberta". I així, paradoxalment, gràcies a un criteri desencertat i a una mala intervenció, al final va morir. I va poder marxar, i deixar de patir.
--
(1) Si puede, no vaya al médico. Debate, 2020 (p. 241)
(2) No faig servir "terminologia mèdica" (per descriure la segona i la tercera opció), perquè no la domino; és una terminologia que d'altra banda el ginecòleg tampoc no va fer servir, ja que es va expressar de manera semblant, més o menys (el dia de la segona visita), a com jo ho he fet.
(3) Aquell ginecòleg i cirurgià el va recomanar el llavors metge de capçalera de la meva mare, de la mateixa mútua, de manera que encara que només sigui com una hipòtesi, em sembla que no cal descartar un possible "clientelisme" entre els dos professionals. Sitges-Serra també fa alguna referència a aquest tema, una de les vegades que es refereix a la medicina privada, i entre altres coses diu que, a causa dels interessos dels professionals de la medicina privada, "els rics no sempre tenen la millor medicina" (al mateix capítol de la cita inicial, "Abusos en el modelo privado", p. 40 a 44).
He dit ja més d'una vegada que em vaig alegrar de la mort de la meva mare, ja que llavors m'espantava l'escenari que l'esperava, si sobrevivia, després de tres entrades al quiròfan en pocs dies, i de les seqüeles d'aquelles operacions.
Però dues setmanes abans (abans d'anar a l'hospital, per a una operació que ni era urgent, ni imprescindible, i que en teoria era fàcil), no ho veia pas d'aquella manera. Abans, jo estava preocupat per l'estat general de la meva mare (tant pel seu estat psíquic com pel físic); la meva mare em generava "una preocupació tenyida de tristesa", alimentada per la constatació del seu declivi i la por al que pogués venir. Per tant, la meva preocupació d'abans era diferent del meu profund desig d'uns dies després, "d'aquell nou desig" que morís i deixés de patir. Tot havia canviat molt.
Del que va passar aquells dies a l'hospital ja n'he parlat altres vegades. Ara parlaré sobretot del capítol previ.
La meva mare va anar al ginecòleg a causa d'un prolapse vaginal. A la primera visita, exploratòria, la va acompanyar la seva germana, i a la segona, informativa, la vaig acompanyar jo. El dia de la segona visita el metge li va dir que, en aquell cas, hi havia tres alternatives. Una, no fer res, però que hi havia el perill d'ulceració, i fins i tot, va dir, d'un càncer com a conseqüència de la ulceració (és a dir, va parlar d'una "possible" ulceració que "potser podria" desencadenar un càncer).
La segona opció consistia en fer una intervenció de mínims, consistent en eliminar la part de la vagina inferior, per tal d'evitar que quedés exposada i s'arribés a ulcerar.
La tercera opció era "treure-ho tot", ja que era la manera més segura d'evitar tota mena de futurs problemes. Va dir que "des de la seva experiència", aquesta era l'opció aconsellable, i la meva mare hi va estar d'acord (jo la veritat és que llavors no tenia opinió, només tenia clar que el meu paper havia de ser procurar donar suport a la meva mare). (2)
Però, era realment la millor opció, aquella? A la meva mare li van plantejar tres opcions, amb diferents graus de riscos immediats o diferits, i de les tres opcions, se li va aconsellar la que implicava més riscos immediats.
La meva mare tenia 77 anys, i a aquelles edats amenaçar-la "amb un eventual càncer" era un absolut despropòsit, perquè tenia molts més números de morir abans per altres causes, que a causa "d'aquest eventual càncer resultat d'una eventual ulceració prèvia".
Tenint en compte la seva edat, no era tampoc sensat "convidar-la" a anar al quiròfan, llevat que fos per una necessitat imperiosa. Perquè com més grans som, les capacitats de reaccionar del cos davant de les agressions d'una intervenció quirúrgica cada cop són menors; el que un cos jove potser pot superar amb facilitat (per exemple una complicació inesperada), per a un cos vell pot ser insuperable; és obvi que un cos "cansat" (com el de la meva mare), aguanta menys.
Un altre problema que llavors hauria d'haver generat un dubte raonable amb relació a aquella intervenció "no imprescindible", era la fragilitat del sistema venós de la meva mare, un problema que arrossegava des de feia dècades, i que sens dubte va contribuir al problema d'hemorràgies que es van començar a produir, llavors, com a conseqüència tant de la primera entrada al quiròfan, com de les dues següents.
Si busco una explicació a aquesta història, se me n'acudeixen dues. La primera, "les ganes d'operar" del cirurgià (el ginecòleg que li va aconsellar l'operació va ser el mateix que la va operar); és a dir, les ganes d'operar "des de la perspectiva del treball remunerat" (era metge d'una mútua). (3)
La segona explicació és la de falta de consciència d'aquell metge dels seus propis límits, una falta de consciència suposo que lligada a un cert sentiment "d'omnipotència" com a metge i cirurgià, com a persona pertanyent a una elit, a un grup professional "per sobre" de la gent normal, etc. Aquesta segona explicació alhora estaria relacionada amb els diferents errors que es van cometre, no només aconsellant aquella intervenció, sinó també a l'hora de dur-la a terme.
He pensat en tot això perquè estic llegint el llibre d'Antonio Sitges-Serra de la cita inicial ("Si puede, no vaya al médico"). A banda d'algunes divagacions de tipus polític que considero que sobren (per sort puntuals i breus, potser suposen un dos per cent del text), la resta del llibre és una lectura molt aconsellable. I encara que no hi hagi referències o exemples de la intervenció concreta de la meva mare, és fàcil extrapolar les consideracions generals i els exemples d'altres especialitats al cas d'ella (interessos econòmics dels metges, realització d'operacions innecessàries, falta de personal d'infermeria qualificat, ocultació d'errors comesos...).
Punt i a part. Una altra cosa és que, si a la meva mare llavors no l'haguessin operat del prolapse, o si l'haguessin operat i no hagués anat tot tan malament, potser s'hauria mort igualment a causa de les complicacions d'una altra operació que ja tenia també programada, de pròtesi de maluc. Una operació que, sobretot ara, no tinc tampoc clar que, "ateses les seves circumstàncies" (la seva edat, els seus problemes venosos, etc.), era la millor opció. No dic ni que sí ni que no, només que no ho tinc clar.
Per acabar. Tot el que he dit no invalida el que ja he dit altres vegades, i que ara resumeixo: la meva mare havia arribat a un punt de la seva vida (ja abans de l'operació), en què tot li era cada vegada més costerut, molt. Vivia amb por el seu procés d'envelliment i deteriorament. Des d'aquest punt de vista, "només des d'aquest punt de vista", aquella acumulació llavors de males decisions i incompetències en aquell moment segurament va jugar a favor seu, ja que el resultat va ser que, en definitiva, es va estalviar haver de viure "el que tanta por li feia viure", la seva decrepitud.
Espremuda del tot, després d'una vida molt intensa, i també molt difícil, en aquell moment, als 77 anys, "va aparèixer aquella porta oberta". I així, paradoxalment, gràcies a un criteri desencertat i a una mala intervenció, al final va morir. I va poder marxar, i deixar de patir.
--
(1) Si puede, no vaya al médico. Debate, 2020 (p. 241)
(2) No faig servir "terminologia mèdica" (per descriure la segona i la tercera opció), perquè no la domino; és una terminologia que d'altra banda el ginecòleg tampoc no va fer servir, ja que es va expressar de manera semblant, més o menys (el dia de la segona visita), a com jo ho he fet.
(3) Aquell ginecòleg i cirurgià el va recomanar el llavors metge de capçalera de la meva mare, de la mateixa mútua, de manera que encara que només sigui com una hipòtesi, em sembla que no cal descartar un possible "clientelisme" entre els dos professionals. Sitges-Serra també fa alguna referència a aquest tema, una de les vegades que es refereix a la medicina privada, i entre altres coses diu que, a causa dels interessos dels professionals de la medicina privada, "els rics no sempre tenen la millor medicina" (al mateix capítol de la cita inicial, "Abusos en el modelo privado", p. 40 a 44).
30 de gen. 2020
Un altre parent llunyà
Segons el "Boletín Oficial de la República Argentina" (31/1/1951), el 1950 (en concret el 14 de novembre), hi ha un Miguel Saumell que participa en una "Transferencia de dominio por actos entre vivos". (1)
Presumiblement, és aquest mateix Miguel Saumell el que apareix un altre cop al "Boletín Oficial" d'uns quants anys després (23/5/1969), llavors a l'apartat de "Contratos de sociedades de responsabilidad limitada". Diu que és "argentino, soltero, con domicilio en Coronel Díaz 1534, Capital Federal". Se l'esmenta com a "Síndico suplente" en relació al expedient relatiu a l'autorització a "Eme, Sociedad Anónima, Industrial, Comercial e Inmobiliaria" (constituïda "en esta ciudad el 12 de diciembre de 1868"), per a "funcionar como sociedad anónima, previo cumplimiento del artículo 319 del Código de Comercio." (3)
Per què de vegades m'entretinc buscant aquestes coses? La veritat és que no ho sé...
--
(1) https://archive.org/stream/Boletin_Oficial_Republica_Argentina_1ra_seccion_1951-01-31/1951-01-31_djvu.txt (consultat: gener 2020)
(2) https://archive.org/stream/Boletin_Oficial_Republica_Argentina_2da_seccion_1969-05-23/1969-05-23_djvu.txt (consultat: gener 2020)
(3) Podria ser que hi hagués alguna inexactitud en la informació de les cites, en la mesura que els arxius TXT dels quals està extreta aquesta informació estan generats/digitalitzats de manera automàtica i contenen errors.
Presumiblement, és aquest mateix Miguel Saumell el que apareix un altre cop al "Boletín Oficial" d'uns quants anys després (23/5/1969), llavors a l'apartat de "Contratos de sociedades de responsabilidad limitada". Diu que és "argentino, soltero, con domicilio en Coronel Díaz 1534, Capital Federal". Se l'esmenta com a "Síndico suplente" en relació al expedient relatiu a l'autorització a "Eme, Sociedad Anónima, Industrial, Comercial e Inmobiliaria" (constituïda "en esta ciudad el 12 de diciembre de 1868"), per a "funcionar como sociedad anónima, previo cumplimiento del artículo 319 del Código de Comercio." (3)
Per què de vegades m'entretinc buscant aquestes coses? La veritat és que no ho sé...
--
(1) https://archive.org/stream/Boletin_Oficial_Republica_Argentina_1ra_seccion_1951-01-31/1951-01-31_djvu.txt (consultat: gener 2020)
(2) https://archive.org/stream/Boletin_Oficial_Republica_Argentina_2da_seccion_1969-05-23/1969-05-23_djvu.txt (consultat: gener 2020)
(3) Podria ser que hi hagués alguna inexactitud en la informació de les cites, en la mesura que els arxius TXT dels quals està extreta aquesta informació estan generats/digitalitzats de manera automàtica i contenen errors.
20 de gen. 2020
Història copta de Josep el fuster
Fa temps vaig arreplegar d'un punt d'intercanvi els "Evangelios apócrifos, vol II" (Ediciones Orbis, 1987). Vaig fullejar el llibre, i unes setmanes després el vaig dur una altra vegada al punt d'intercanvi. Abans, però, en vaig copiar aquest fragment, la "Historia copta de José el carpintero" (p. 358):
"Y el total de los días de la vida de mi padre, el bendito viejo José, fue de ciento once años, conforme a la orden que había dado mi buen Padre. El día en que dejó su cuerpo fue el 26 del mes de 'epifi'. Entonces, el oro fino que era la carne de mi padre (José) comenzó a transmutarse, y la plata que eran su razón y su juicio se alteró. Olvidó el comer y el beber y se equivocaba en su oficio."
Sempre que en un llibre o on sigui veig que surt aquest tema, "y la plata que eran su razón y su juicio se alteró", penso en el meu pare.
"Y el total de los días de la vida de mi padre, el bendito viejo José, fue de ciento once años, conforme a la orden que había dado mi buen Padre. El día en que dejó su cuerpo fue el 26 del mes de 'epifi'. Entonces, el oro fino que era la carne de mi padre (José) comenzó a transmutarse, y la plata que eran su razón y su juicio se alteró. Olvidó el comer y el beber y se equivocaba en su oficio."
Sempre que en un llibre o on sigui veig que surt aquest tema, "y la plata que eran su razón y su juicio se alteró", penso en el meu pare.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)