"Jamás mortal alguno pasó por prueba que pueda, remotamente, acercarse a la que aquella constituyó para María."
Segueixo amb el llibre de Federico Suárez "La Virgen Nuestra Señora" (1). Un dels temes transversals del llibre és l'afirmació, reiterada molts cops, que ningú més, mai, no ha patit com va patir Jesucrist, i que cap altra dona no ha patit mai com va patir la Mare de Déu.
Però resulta que la quantificació del sofriment és sempre, per definició, subjectiva, i per tant sobre aquest tema té poc sentit, no en té cap, fer afirmacions absolutes. Tant si parles del teu sofriment, com si parles del sofriment d'algú altre, sigui el teu veí, Jesús o la Verge. Per tant, les afirmacions de Federico Suárez són del tot gratuïtes.
Jo puc dir, per exemple, que el meu sofriment és insuportable, si ho visc així, però no puc dir que és més gran que el teu, i encara amb menys motiu si resulta que tu afirmes (igualment de forma subjectiva), que el teu sofriment és més gran que el meu. Aquestes mena de coses, si de cas, només les podem dir "quan l'altra persona ens autoritza a dir-les", és a dir, quan ella accepta la nostra valoració subjectiva.
És així per la senzilla raó que no hi ha cap "Museu de pesos i mesures de París" amb els patrons de referència per quantificar els graus i envergadures dels diferents sofriments existents, o susceptibles d'existir o d'haver existit.
Però tot això, malgrat ser molt important, fonamental, alhora és secundari, en el cas d'aquest llibre (i de tants altres llibres d'autors cristians dedicats a aquests temes). Perquè el principal és una altra cosa, i és que insistint en el fet que el sofriment de Jesús i de Maria va ser "el més gran que hagi patit mai cap persona i cap mare", el que fa és relativitzar tots els altres sofriments. Ja que, "per comparació", els altres passen a ser de segona categoria.
Per a alguns cristians, aquest és un punt fonamental del seu sistema de creences. A mi, com a ex cristià religiós, i com a actual (en gran mesura) "cristià cultural" (2), a banda d'absurd i gratuït, aquest pensament em sembla una immensa falta de sensibilitat, de comprensió i de compassió envers els sofriments de la resta de la humanitat.
Però no s'acaba aquí, tot es pot empitjorar. La següent argumentació d'aquesta mena de llibres és que com que el sofriment de Jesús i Maria va ser tan incommensurable, i a sobre va ser un sofriment "buscat", per tal de "redimir-nos a nosaltres" (la resta de la humanitat), nosaltres, si no som uns desagraïts, hem d'imitar el seu comportament. I com que el model suprem és el de Jesús acceptant la seva crucifixió ("decidida pel seu Pare"), nosaltres, ja que avui no podem aspirar a ser físicament crucificats (perquè aquestes coses ja no es fan), hem de fer, en aquest sentit, "el que puguem". I per això l'Església, al llarg dels segles, ha estimulat l'ús de cilicis, deixuplines i altres formes de mortificar físicament el cos. Per tal que, d'aquesta manera i en la mesura del possible, siguem uns bons imitadors de Jesús crucificat.
No tots els catòlics ni tots els cristians ho pensen així (em refereixo a la mortificació "buscada voluntàriament"), però hi ha sectors que ho segueixen vivint d'aquesta manera. Una altra cosa és que de vegades, a la vista de la "incomprensió" que en general avui provoca aquest tema, dissimulin. Un dels corrents dins del cristianisme fidels a aquesta concepció i costums és l'Opus, o si més no, l'Opus que va conèixer la meva mare: l'Opus al qual es va associar i del qual en va formar part fins que va morir. El mateix Opus de Federico Suárez, capellà de l'Opus (el llibre el va publicar dos anys abans que la meva mare s'incorporés a l'Opus).
Per això deia l'altre dia que recordar aquests llibres que hi havia a la biblioteca de la meva mare, i recordar-la llegint-los, m'entristeix profundament. I alguns dies no només m'entristeix, sinó que també m'incomoda, m'empipa. Això em passa quan penso en la gent, de fora de la família i de la família, que l'estimulaven a llegir aquesta mena de llibres, i que per tant contribuïen a reforçar en ella les idees que aquests llibres contenen. (3)
De vegades, encara avui, parlant amb algú, encara em vénen aquests pensaments i sentiments, quan potser detecto, en la persona amb qui parlo, indicis d'aquestes antigues influències.
--
(1) Ediciones Rialp, 1956 (la cita, p. 285)
(2) Això de "cristià cultural" ho diu d'ell mateix Joan Francesc Mira, i quan ho vaig llegir per primer cop em va semblar molt adient, i em va agradar. Em sembla que el meu cas és el mateix, ja que encara que no volgués, "sóc inevitablement un cristià cultural".
(3) Perquè una cosa és llegir banalitats ensucrades com que "La Virgen, ciertamente, tuvo, desde el primer momento que su alma fue creada, más gracia que todos los santos juntos" (p. 241), perquè aquestes coses les pots llegir com si fos una contarella més d'en Jordi des Recó (en les quals per descomptat també hi surten marededeus i sants), però quan amb les comparacions de la contarella de torn comencen a venir també les invitacions a les "mortificacions buscades", llavors ja és tota una altra història...
