"La vida dels morts perdura en la memòria dels vius."
Ciceró
La persona que creu en la saviesa de la Divina Providència i en el valor redemptor del sofriment, si davant d'algú en una situació com la del meu pare (degradació, demència, i cap esperança de millora), té una actitud passiva i submisa d'acceptació, i alhora activa en la mesura que actua per mantenir-la (intervenint en moments que l'abstenció podria facilitar l'arribada de la mort), ¿a favor de qui està, de les seves pròpies creences, o de la persona sofrent que té al davant? Aquesta és la "distància mental infinita" que llavors em separava de la meva mare. D'ella i d'aquells germans meus que, llavors, pel que fa a aquest tema, pensaven, creien, sentien i actuaven com la meva mare.
26 d’abr. 2020
25 d’abr. 2020
La seva mort i cadascú
"El mar tiene estas cosas; todo lo devuelve después de un tiempo, especialmente los recuerdos."
Carlos Ruiz Zafón
De vegades passa alguna cosa i llavors hi ha fets del passat que se't tornen a fer presents. De vegades no és tant una recuperació d'un record, perquè el record ja t'acompanya de manera habitual, sinó més aviat el subratllat d'algun aspecte concret d'aquest record, al qual llavors dediques més atenció. Aquest segon cas és el d'avui.
En una recent conversa familiar, mediatitzada per la història del coronavirus, torno a dir que em vaig alegrar de la mort del meu pare, i que tant de bo hagués mort molt abans del que va morir (i així s'hagués estalviat aquells anys de calvari que va passar). Dic això alhora que dic que moltes de les morts que ara es comptabilitzen com a víctimes del virus de fet s'haurien de comptabilitzar com a "beneficiàries". En quins casos? Doncs quan les vides d'aquestes persones són semblants a la del meu pare llavors (demenciades, doloroses, i amb l'única perspectiva que el dia següent sigui sempre pitjor que el present).
Durant la conversa ho exposo així, i afegeixo que avui parlar d'aquesta intervenció "providencial" del coronavirus en alguns casos, es considera políticament incorrecte, fins al punt que si ho dius t'exposes a ser criticat, encara que molta gent segurament també pensi el mateix.
Un altre dia, un dels participants en l'anterior conversa em diu que a ell li passa el mateix, pel que fa a la incorrecció política, però en el seu cas per un altre motiu: li passa quan argumenta (sobre aquest tema de la degradació de les persones i les llargues agonies), "que la Divina Providència és sàvia", més que nosaltres, ja que nosaltres podem no entendre el sentit dels seus savis designis, etc.
No em sobta la seva resposta, perquè encaixa amb el seu sistema de creences, que conec bé, però alhora li dic que, amb independència que jo no cregui en el que ell creu, desitjo que la seva Divina Providència no li tingui preparat el mateix full de ruta que va dissenyar pel meu pare. Que, sincerament, desitjo de tot cor que no hagi de patir el que va patir el meu pare. I ho deixem en aquest punt.
Aquestes opinions intercanviades alhora em porten a pensar una altra cosa. Aquesta persona, quan el meu pare estava ja molt malament, tenia una influència important sobre la meva mare. I per tant, no era indiferent que llavors pogués dir una cosa o una altra, sobre aquest tema. No era indiferent que, a banda de parlar de la saviesa de la Divina Providència, alhora digués o no digués que si es presentava una crisi del meu pare, llavors potser el més sensat seria no intervenir. No intervenir per tal que aleshores el meu pare tingués, amb una mica de sort, "la possibilitat de morir" (morir sense que ningú fes res per provocar la seva mort, només "deixant de fer").
Les decisions relatives al meu pare (per exemple fer o no fer en aquests casos), llavors les prenia la meva mare, i jo a ella no li vaig dir mai ni una paraula sobre això que estic exposant ara, per moltes ganes, moltíssimes, que en alguns moments en pogués tenir. Sabia que la meva condició de no creient (acompanyada del meu rebuig visceral a tot sofriment evitable), em desautoritzava davant d'ella. Alhora, també era conscient que si hagués parlat d'aquest tema hauria pogut malmetre la relació de confiança i complicitat que de mica s'anava afermant entre ella i jo. La meva mare no tenia una vida fàcil, i de fet, si jo llavors havia tornat al domicili familiar, segurament era més per ella que pel meu pare (i encara hi havia més coses, perquè jo també era conscient que la dedicació de la meva mare al meu pare malalt l'ajudava a viure a ella; vaja, que tot era un embolic).
El cas és que llavors, dit potser d'una altra manera, el que jo vaig fer va ser prioritzar exercir de fill de la meva mare, abans que del meu pare. I al callar jo, aquell interès del meu pare (una "no intervenció" en algun moment per tal de facilitar la seva mort), no el va defensar ningú. El resultat és que avui, "en tant que fill del meu pare", em pesa el meu silenci de llavors, perquè crec que amb relació a ell puc dir que vaig ser deslleial, no compassiu.
Jo vaig callar. Però m'imagino que és probable que llavors no tothom fes el mateix. I la conseqüència va ser que la meva mare, pel que fa a aquest tema, només va tenir els referents que consolidaven la seva pròpia postura (un conglomerat de Divina Providència i valoració del sofriment, coherent amb les seves creences religioses). Uns referents i creences que, insisteixo, des del meu punt de vista no tenien en compte "el millor pel meu pare en l'estat que estava". Ho dic així perquè sóc incapaç d'imaginar el meu pare, quan era totalment lúcid, acceptant amb resignació la idea d'una eventual degradació com la que va patir; segur que hauria preferit mil vegades poder aprofitar "la més petita clivella" que s'hagués presentat per deixar aquest món sense que durés tant el seu calvari. Però aquesta petita clivella, quan alguna vegada va aparèixer, es va tapar.
Pensar-hi sempre m'incomoda, i per això també dic que el que llavors vaig fer ara no ho faria. Ara, demanaria canviar les normes, i en cas de no canviar-se, marxaria. Me'n desimplicaria. D'altra banda, la paradoxa d'aquesta història és aquesta: que llavors jo realment hauria pogut marxar, "per la senzilla raó que era allí". I és per aquest motiu (qui hi era i qui no hi era llavors), que vint anys després hi ha comentaris (per previsibles que siguin, ateses les opinions de cadascú), que encara em sobten.
Carlos Ruiz Zafón
De vegades passa alguna cosa i llavors hi ha fets del passat que se't tornen a fer presents. De vegades no és tant una recuperació d'un record, perquè el record ja t'acompanya de manera habitual, sinó més aviat el subratllat d'algun aspecte concret d'aquest record, al qual llavors dediques més atenció. Aquest segon cas és el d'avui.
En una recent conversa familiar, mediatitzada per la història del coronavirus, torno a dir que em vaig alegrar de la mort del meu pare, i que tant de bo hagués mort molt abans del que va morir (i així s'hagués estalviat aquells anys de calvari que va passar). Dic això alhora que dic que moltes de les morts que ara es comptabilitzen com a víctimes del virus de fet s'haurien de comptabilitzar com a "beneficiàries". En quins casos? Doncs quan les vides d'aquestes persones són semblants a la del meu pare llavors (demenciades, doloroses, i amb l'única perspectiva que el dia següent sigui sempre pitjor que el present).
Durant la conversa ho exposo així, i afegeixo que avui parlar d'aquesta intervenció "providencial" del coronavirus en alguns casos, es considera políticament incorrecte, fins al punt que si ho dius t'exposes a ser criticat, encara que molta gent segurament també pensi el mateix.
Un altre dia, un dels participants en l'anterior conversa em diu que a ell li passa el mateix, pel que fa a la incorrecció política, però en el seu cas per un altre motiu: li passa quan argumenta (sobre aquest tema de la degradació de les persones i les llargues agonies), "que la Divina Providència és sàvia", més que nosaltres, ja que nosaltres podem no entendre el sentit dels seus savis designis, etc.
No em sobta la seva resposta, perquè encaixa amb el seu sistema de creences, que conec bé, però alhora li dic que, amb independència que jo no cregui en el que ell creu, desitjo que la seva Divina Providència no li tingui preparat el mateix full de ruta que va dissenyar pel meu pare. Que, sincerament, desitjo de tot cor que no hagi de patir el que va patir el meu pare. I ho deixem en aquest punt.
Aquestes opinions intercanviades alhora em porten a pensar una altra cosa. Aquesta persona, quan el meu pare estava ja molt malament, tenia una influència important sobre la meva mare. I per tant, no era indiferent que llavors pogués dir una cosa o una altra, sobre aquest tema. No era indiferent que, a banda de parlar de la saviesa de la Divina Providència, alhora digués o no digués que si es presentava una crisi del meu pare, llavors potser el més sensat seria no intervenir. No intervenir per tal que aleshores el meu pare tingués, amb una mica de sort, "la possibilitat de morir" (morir sense que ningú fes res per provocar la seva mort, només "deixant de fer").
Les decisions relatives al meu pare (per exemple fer o no fer en aquests casos), llavors les prenia la meva mare, i jo a ella no li vaig dir mai ni una paraula sobre això que estic exposant ara, per moltes ganes, moltíssimes, que en alguns moments en pogués tenir. Sabia que la meva condició de no creient (acompanyada del meu rebuig visceral a tot sofriment evitable), em desautoritzava davant d'ella. Alhora, també era conscient que si hagués parlat d'aquest tema hauria pogut malmetre la relació de confiança i complicitat que de mica s'anava afermant entre ella i jo. La meva mare no tenia una vida fàcil, i de fet, si jo llavors havia tornat al domicili familiar, segurament era més per ella que pel meu pare (i encara hi havia més coses, perquè jo també era conscient que la dedicació de la meva mare al meu pare malalt l'ajudava a viure a ella; vaja, que tot era un embolic).
El cas és que llavors, dit potser d'una altra manera, el que jo vaig fer va ser prioritzar exercir de fill de la meva mare, abans que del meu pare. I al callar jo, aquell interès del meu pare (una "no intervenció" en algun moment per tal de facilitar la seva mort), no el va defensar ningú. El resultat és que avui, "en tant que fill del meu pare", em pesa el meu silenci de llavors, perquè crec que amb relació a ell puc dir que vaig ser deslleial, no compassiu.
Jo vaig callar. Però m'imagino que és probable que llavors no tothom fes el mateix. I la conseqüència va ser que la meva mare, pel que fa a aquest tema, només va tenir els referents que consolidaven la seva pròpia postura (un conglomerat de Divina Providència i valoració del sofriment, coherent amb les seves creences religioses). Uns referents i creences que, insisteixo, des del meu punt de vista no tenien en compte "el millor pel meu pare en l'estat que estava". Ho dic així perquè sóc incapaç d'imaginar el meu pare, quan era totalment lúcid, acceptant amb resignació la idea d'una eventual degradació com la que va patir; segur que hauria preferit mil vegades poder aprofitar "la més petita clivella" que s'hagués presentat per deixar aquest món sense que durés tant el seu calvari. Però aquesta petita clivella, quan alguna vegada va aparèixer, es va tapar.
Pensar-hi sempre m'incomoda, i per això també dic que el que llavors vaig fer ara no ho faria. Ara, demanaria canviar les normes, i en cas de no canviar-se, marxaria. Me'n desimplicaria. D'altra banda, la paradoxa d'aquesta història és aquesta: que llavors jo realment hauria pogut marxar, "per la senzilla raó que era allí". I és per aquest motiu (qui hi era i qui no hi era llavors), que vint anys després hi ha comentaris (per previsibles que siguin, ateses les opinions de cadascú), que encara em sobten.
16 d’abr. 2020
La biblioteca familiar - 3
Segueixo amb el llibre de Federico Suárez "La Virgen Nuestra Señora". En reprodueixo ara un fragment sobre un altre tema, en relació amb el qual Federico Suárez segueix de manera disciplinada (igual que en tots els altres temes) els criteris d'Escrivà de Balaguer. El text em sembla especialment rellevant, sobretot tenint en compte la insistència per part d'Escrivà (i l'Opus), de la presumpta igualtat (dins de l'Opus i dins de l'Església), de totes les persones i totes les ocupacions:
"No puede dudarse de que, en un orden absoluto, la exclusiva dedicación a Dios y a la Iglesia, el entregamiento total al servicio divino es algo superior, más perfecto y -considerado ya en un plano humano- hasta más elegante que reservarse una parte de uno mismo, siquiera sea para darla -no del todo desinteresadamente- a otra persona. El matrimonio tiene un conjunto de compensaciones de orden humano que son sacrificadas por quienes dan a Dios un amor no compartido con nadie. Sólo personas de una visión estrecha y escasamente comprensiva han podido rasgarse las vestiduras ante la afirmación de que 'el matrimonio es para la clase de tropa y no para el Estado Mayor de Cristo...' (Camino, 28). La función que en un Ejército desempeña la clase de tropa es absolutamente necesaria, pieza fundamental e insustituible, pero muy difícil de compaginar con las tareas propias de la dirección de una guerra en amplios frentes. Esto requiere especial y exclusiva dedicación en el ejército de Cristo." (p. 176, 177)
A banda de les curioses (i significatives) referències a la "perfecció" i "l'elegància", també és curiós veure com el 1956 Federico Suárez segueix amb el vocabulari de les guerres i les tropes, cosa alhora també comprensible, si es té en compte que el seu referent principal era Camino, ple d'aquesta mena de vocabulari militar i bèl.lic (Suárez incorpora moltes cites de Camino).
Annex: llegeixo a opusdei.org (pàgina oficial), que Federico Suárez "Fue nombrado capellán de la Casa Real en 1975, cargo que mantuvo hasta su fallecimiento". Com que va morir el 2005, això vol dir que va ser trenta anys "capellán de la Casa Real", mentre el rei anava fent el que anava fent. Bé, és només una curiositat, la interpretació que se'n pugui fer (amb qui es vincula cadascú, etc.), ja és una altra història; per exemple, Escrivà de Balaguer també va ser "capellán" de Franco...
Per això deia l'altre dia que m'agrada conservar llibres d'aquests que llegia la meva mare, perquè "junt amb el seu context", m'ajuden a recordar el peculiar tipus d'atmosfera religiosa que l'envoltava...
"No puede dudarse de que, en un orden absoluto, la exclusiva dedicación a Dios y a la Iglesia, el entregamiento total al servicio divino es algo superior, más perfecto y -considerado ya en un plano humano- hasta más elegante que reservarse una parte de uno mismo, siquiera sea para darla -no del todo desinteresadamente- a otra persona. El matrimonio tiene un conjunto de compensaciones de orden humano que son sacrificadas por quienes dan a Dios un amor no compartido con nadie. Sólo personas de una visión estrecha y escasamente comprensiva han podido rasgarse las vestiduras ante la afirmación de que 'el matrimonio es para la clase de tropa y no para el Estado Mayor de Cristo...' (Camino, 28). La función que en un Ejército desempeña la clase de tropa es absolutamente necesaria, pieza fundamental e insustituible, pero muy difícil de compaginar con las tareas propias de la dirección de una guerra en amplios frentes. Esto requiere especial y exclusiva dedicación en el ejército de Cristo." (p. 176, 177)
A banda de les curioses (i significatives) referències a la "perfecció" i "l'elegància", també és curiós veure com el 1956 Federico Suárez segueix amb el vocabulari de les guerres i les tropes, cosa alhora també comprensible, si es té en compte que el seu referent principal era Camino, ple d'aquesta mena de vocabulari militar i bèl.lic (Suárez incorpora moltes cites de Camino).
Annex: llegeixo a opusdei.org (pàgina oficial), que Federico Suárez "Fue nombrado capellán de la Casa Real en 1975, cargo que mantuvo hasta su fallecimiento". Com que va morir el 2005, això vol dir que va ser trenta anys "capellán de la Casa Real", mentre el rei anava fent el que anava fent. Bé, és només una curiositat, la interpretació que se'n pugui fer (amb qui es vincula cadascú, etc.), ja és una altra història; per exemple, Escrivà de Balaguer també va ser "capellán" de Franco...
Per això deia l'altre dia que m'agrada conservar llibres d'aquests que llegia la meva mare, perquè "junt amb el seu context", m'ajuden a recordar el peculiar tipus d'atmosfera religiosa que l'envoltava...
15 d’abr. 2020
La biblioteca familiar - 2
"Jamás mortal alguno pasó por prueba que pueda, remotamente, acercarse a la que aquella constituyó para María."
Segueixo amb el llibre de Federico Suárez "La Virgen Nuestra Señora" (1). Un dels temes transversals del llibre és l'afirmació, reiterada molts cops, que ningú més, mai, no ha patit com va patir Jesucrist, i que cap altra dona no ha patit mai com va patir la Mare de Déu.
Però resulta que la quantificació del sofriment és sempre, per definició, subjectiva, i per tant sobre aquest tema té poc sentit, no en té cap, fer afirmacions absolutes. Tant si parles del teu sofriment, com si parles del sofriment d'algú altre, sigui el teu veí, Jesús o la Verge. Per tant, les afirmacions de Federico Suárez són del tot gratuïtes.
Jo puc dir, per exemple, que el meu sofriment és insuportable, si ho visc així, però no puc dir que és més gran que el teu, i encara amb menys motiu si resulta que tu afirmes (igualment de forma subjectiva), que el teu sofriment és més gran que el meu. Aquestes mena de coses, si de cas, només les podem dir "quan l'altra persona ens autoritza a dir-les", és a dir, quan ella accepta la nostra valoració subjectiva.
És així per la senzilla raó que no hi ha cap "Museu de pesos i mesures de París" amb els patrons de referència per quantificar els graus i envergadures dels diferents sofriments existents, o susceptibles d'existir o d'haver existit.
Però tot això, malgrat ser molt important, fonamental, alhora és secundari, en el cas d'aquest llibre (i de tants altres llibres d'autors cristians dedicats a aquests temes). Perquè el principal és una altra cosa, i és que insistint en el fet que el sofriment de Jesús i de Maria va ser "el més gran que hagi patit mai cap persona i cap mare", el que fa és relativitzar tots els altres sofriments. Ja que, "per comparació", els altres passen a ser de segona categoria.
Per a alguns cristians, aquest és un punt fonamental del seu sistema de creences. A mi, com a ex cristià religiós, i com a actual (en gran mesura) "cristià cultural" (2), a banda d'absurd i gratuït, aquest pensament em sembla una immensa falta de sensibilitat, de comprensió i de compassió envers els sofriments de la resta de la humanitat.
Però no s'acaba aquí, tot es pot empitjorar. La següent argumentació d'aquesta mena de llibres és que com que el sofriment de Jesús i Maria va ser tan incommensurable, i a sobre va ser un sofriment "buscat", per tal de "redimir-nos a nosaltres" (la resta de la humanitat), nosaltres, si no som uns desagraïts, hem d'imitar el seu comportament. I com que el model suprem és el de Jesús acceptant la seva crucifixió ("decidida pel seu Pare"), nosaltres, ja que avui no podem aspirar a ser físicament crucificats (perquè aquestes coses ja no es fan), hem de fer, en aquest sentit, "el que puguem". I per això l'Església, al llarg dels segles, ha estimulat l'ús de cilicis, deixuplines i altres formes de mortificar físicament el cos. Per tal que, d'aquesta manera i en la mesura del possible, siguem uns bons imitadors de Jesús crucificat.
No tots els catòlics ni tots els cristians ho pensen així (em refereixo a la mortificació "buscada voluntàriament"), però hi ha sectors que ho segueixen vivint d'aquesta manera. Una altra cosa és que de vegades, a la vista de la "incomprensió" que en general avui provoca aquest tema, dissimulin. Un dels corrents dins del cristianisme fidels a aquesta concepció i costums és l'Opus, o si més no, l'Opus que va conèixer la meva mare: l'Opus al qual es va associar i del qual en va formar part fins que va morir. El mateix Opus de Federico Suárez, capellà de l'Opus (el llibre el va publicar dos anys abans que la meva mare s'incorporés a l'Opus).
Per això deia l'altre dia que recordar aquests llibres que hi havia a la biblioteca de la meva mare, i recordar-la llegint-los, m'entristeix profundament. I alguns dies no només m'entristeix, sinó que també m'incomoda, m'empipa. Això em passa quan penso en la gent, de fora de la família i de la família, que l'estimulaven a llegir aquesta mena de llibres, i que per tant contribuïen a reforçar en ella les idees que aquests llibres contenen. (3)
De vegades, encara avui, parlant amb algú, encara em vénen aquests pensaments i sentiments, quan potser detecto, en la persona amb qui parlo, indicis d'aquestes antigues influències.
--
(1) Ediciones Rialp, 1956 (la cita, p. 285)
(2) Això de "cristià cultural" ho diu d'ell mateix Joan Francesc Mira, i quan ho vaig llegir per primer cop em va semblar molt adient, i em va agradar. Em sembla que el meu cas és el mateix, ja que encara que no volgués, "sóc inevitablement un cristià cultural".
(3) Perquè una cosa és llegir banalitats ensucrades com que "La Virgen, ciertamente, tuvo, desde el primer momento que su alma fue creada, más gracia que todos los santos juntos" (p. 241), perquè aquestes coses les pots llegir com si fos una contarella més d'en Jordi des Recó (en les quals per descomptat també hi surten marededeus i sants), però quan amb les comparacions de la contarella de torn comencen a venir també les invitacions a les "mortificacions buscades", llavors ja és tota una altra història...
Segueixo amb el llibre de Federico Suárez "La Virgen Nuestra Señora" (1). Un dels temes transversals del llibre és l'afirmació, reiterada molts cops, que ningú més, mai, no ha patit com va patir Jesucrist, i que cap altra dona no ha patit mai com va patir la Mare de Déu.
Però resulta que la quantificació del sofriment és sempre, per definició, subjectiva, i per tant sobre aquest tema té poc sentit, no en té cap, fer afirmacions absolutes. Tant si parles del teu sofriment, com si parles del sofriment d'algú altre, sigui el teu veí, Jesús o la Verge. Per tant, les afirmacions de Federico Suárez són del tot gratuïtes.
Jo puc dir, per exemple, que el meu sofriment és insuportable, si ho visc així, però no puc dir que és més gran que el teu, i encara amb menys motiu si resulta que tu afirmes (igualment de forma subjectiva), que el teu sofriment és més gran que el meu. Aquestes mena de coses, si de cas, només les podem dir "quan l'altra persona ens autoritza a dir-les", és a dir, quan ella accepta la nostra valoració subjectiva.
És així per la senzilla raó que no hi ha cap "Museu de pesos i mesures de París" amb els patrons de referència per quantificar els graus i envergadures dels diferents sofriments existents, o susceptibles d'existir o d'haver existit.
Però tot això, malgrat ser molt important, fonamental, alhora és secundari, en el cas d'aquest llibre (i de tants altres llibres d'autors cristians dedicats a aquests temes). Perquè el principal és una altra cosa, i és que insistint en el fet que el sofriment de Jesús i de Maria va ser "el més gran que hagi patit mai cap persona i cap mare", el que fa és relativitzar tots els altres sofriments. Ja que, "per comparació", els altres passen a ser de segona categoria.
Per a alguns cristians, aquest és un punt fonamental del seu sistema de creences. A mi, com a ex cristià religiós, i com a actual (en gran mesura) "cristià cultural" (2), a banda d'absurd i gratuït, aquest pensament em sembla una immensa falta de sensibilitat, de comprensió i de compassió envers els sofriments de la resta de la humanitat.
Però no s'acaba aquí, tot es pot empitjorar. La següent argumentació d'aquesta mena de llibres és que com que el sofriment de Jesús i Maria va ser tan incommensurable, i a sobre va ser un sofriment "buscat", per tal de "redimir-nos a nosaltres" (la resta de la humanitat), nosaltres, si no som uns desagraïts, hem d'imitar el seu comportament. I com que el model suprem és el de Jesús acceptant la seva crucifixió ("decidida pel seu Pare"), nosaltres, ja que avui no podem aspirar a ser físicament crucificats (perquè aquestes coses ja no es fan), hem de fer, en aquest sentit, "el que puguem". I per això l'Església, al llarg dels segles, ha estimulat l'ús de cilicis, deixuplines i altres formes de mortificar físicament el cos. Per tal que, d'aquesta manera i en la mesura del possible, siguem uns bons imitadors de Jesús crucificat.
No tots els catòlics ni tots els cristians ho pensen així (em refereixo a la mortificació "buscada voluntàriament"), però hi ha sectors que ho segueixen vivint d'aquesta manera. Una altra cosa és que de vegades, a la vista de la "incomprensió" que en general avui provoca aquest tema, dissimulin. Un dels corrents dins del cristianisme fidels a aquesta concepció i costums és l'Opus, o si més no, l'Opus que va conèixer la meva mare: l'Opus al qual es va associar i del qual en va formar part fins que va morir. El mateix Opus de Federico Suárez, capellà de l'Opus (el llibre el va publicar dos anys abans que la meva mare s'incorporés a l'Opus).
Per això deia l'altre dia que recordar aquests llibres que hi havia a la biblioteca de la meva mare, i recordar-la llegint-los, m'entristeix profundament. I alguns dies no només m'entristeix, sinó que també m'incomoda, m'empipa. Això em passa quan penso en la gent, de fora de la família i de la família, que l'estimulaven a llegir aquesta mena de llibres, i que per tant contribuïen a reforçar en ella les idees que aquests llibres contenen. (3)
De vegades, encara avui, parlant amb algú, encara em vénen aquests pensaments i sentiments, quan potser detecto, en la persona amb qui parlo, indicis d'aquestes antigues influències.
--
(1) Ediciones Rialp, 1956 (la cita, p. 285)
(2) Això de "cristià cultural" ho diu d'ell mateix Joan Francesc Mira, i quan ho vaig llegir per primer cop em va semblar molt adient, i em va agradar. Em sembla que el meu cas és el mateix, ja que encara que no volgués, "sóc inevitablement un cristià cultural".
(3) Perquè una cosa és llegir banalitats ensucrades com que "La Virgen, ciertamente, tuvo, desde el primer momento que su alma fue creada, más gracia que todos los santos juntos" (p. 241), perquè aquestes coses les pots llegir com si fos una contarella més d'en Jordi des Recó (en les quals per descomptat també hi surten marededeus i sants), però quan amb les comparacions de la contarella de torn comencen a venir també les invitacions a les "mortificacions buscades", llavors ja és tota una altra història...
14 d’abr. 2020
La biblioteca familiar
"La Virgen María es la más perfecta criatura salida de las manos de Dios. Es tan buena, tan sencilla, tan delicada, tan prodigiosamente humilde y pura que se la quiere sin querer."
És l'inici del llibre "La Virgen Nuestra Señora", de Federico Suárez (Ediciones Rialp, primera edició, 1956).
Arreplego aquest llibre (el trobo al carrer, en una pila amb altres llibres), i l'afegeixo a la meva "rèplica parcial" de la biblioteca de llibres religiosos que hi havia a casa dels meus pares. Els que tinc, uns són originaris de casa dels meus pares (recollits quan es va desmuntar el pis; els que quedaven, altres familiars ja havien passat abans), i uns altres afegits posteriorment.
M'agrada aquesta mena de reconstrucció, perquè considero que el contingut de les biblioteques és indicatiu de les inquietuds, preocupacions i aficions dels seus propietaris. I com que la "dimensió religiosa", sobretot de la meva mare, era molt important, m'agrada tenir, també "físicament", llibres d'aquests.
Fullejo aquest llibre del Federico Suárez i tinc aquesta sensació de tristesa que m'envaeix en aquesta mena de casos, amb textos tan ensucrats, en definitiva tan banals, insubstancials... O tan terribles, sobretot quan el tema és la mortificació; Federico Suárez, "naturalment", també en parla:
"Sin Cruz no hay cristianismo, y la mortificación (aceptada cuando viene sin buscarla, porque Dios la envía al paso, o buscada voluntariamente) es la demostración habitual de que la creencia en Cristo es algo vivo y no puro conocimiento teórico. La señal del cristiano -enseña el Catecismo- es la Santa Cruz; y no parece que el sentido de la expresión deba necesariamente circunscribirse a la materialización del signo exterior." (p. 219)
M'entristeix pensar en la meva mare dedicant el seu temps a aquestes lectures (i encara pitjor, imaginar-me-la posant-les en pràctica).
No és una qüestió de la meva posició com a no creient enfrontada a la seva com a creient, no és això; conec persones creients "que s'han alimentat" amb lectures religioses empoderadores, valentes, desafiants... Dins de la religió, i dins del cristianisme, hi caben moltes postures, moltes interpretacions. En canvi, el sector religiós de la biblioteca familiar era tot d'aquesta mena, infantil, uniforme, enfarfegador, hagiogràfic... o inquietant, terrible. Per descomptat, tot plegat sempre dintre d'allò considerat ortodox segons els criteris de l'Opus, l'ambient en què la meva mare estava del tot immersa.
És l'inici del llibre "La Virgen Nuestra Señora", de Federico Suárez (Ediciones Rialp, primera edició, 1956).
Arreplego aquest llibre (el trobo al carrer, en una pila amb altres llibres), i l'afegeixo a la meva "rèplica parcial" de la biblioteca de llibres religiosos que hi havia a casa dels meus pares. Els que tinc, uns són originaris de casa dels meus pares (recollits quan es va desmuntar el pis; els que quedaven, altres familiars ja havien passat abans), i uns altres afegits posteriorment.
M'agrada aquesta mena de reconstrucció, perquè considero que el contingut de les biblioteques és indicatiu de les inquietuds, preocupacions i aficions dels seus propietaris. I com que la "dimensió religiosa", sobretot de la meva mare, era molt important, m'agrada tenir, també "físicament", llibres d'aquests.
Fullejo aquest llibre del Federico Suárez i tinc aquesta sensació de tristesa que m'envaeix en aquesta mena de casos, amb textos tan ensucrats, en definitiva tan banals, insubstancials... O tan terribles, sobretot quan el tema és la mortificació; Federico Suárez, "naturalment", també en parla:
"Sin Cruz no hay cristianismo, y la mortificación (aceptada cuando viene sin buscarla, porque Dios la envía al paso, o buscada voluntariamente) es la demostración habitual de que la creencia en Cristo es algo vivo y no puro conocimiento teórico. La señal del cristiano -enseña el Catecismo- es la Santa Cruz; y no parece que el sentido de la expresión deba necesariamente circunscribirse a la materialización del signo exterior." (p. 219)
M'entristeix pensar en la meva mare dedicant el seu temps a aquestes lectures (i encara pitjor, imaginar-me-la posant-les en pràctica).
No és una qüestió de la meva posició com a no creient enfrontada a la seva com a creient, no és això; conec persones creients "que s'han alimentat" amb lectures religioses empoderadores, valentes, desafiants... Dins de la religió, i dins del cristianisme, hi caben moltes postures, moltes interpretacions. En canvi, el sector religiós de la biblioteca familiar era tot d'aquesta mena, infantil, uniforme, enfarfegador, hagiogràfic... o inquietant, terrible. Per descomptat, tot plegat sempre dintre d'allò considerat ortodox segons els criteris de l'Opus, l'ambient en què la meva mare estava del tot immersa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)