El 1960 la meva tia Rosa se'n va anar a l'Índia. S'havia fet monja, i volia dedicar-se a atendre leprosos. Al cap d'un any es va encomanar de filariosi (en concret de la variant limfàtica, elefantiasi), una malaltia parasitària transmesa a través de la picada d'un mosquit. No sé quins són els primers símptomes de la malaltia, però els posteriors són molt visibles: l'inflament desmesurat de les cames.
La filariosi, a Surat (Gujarat), on ella estava, era una malaltia endèmica (i encara ho és), i no era fàcil de tractar. Uns mesos més tard la van enviar a Madrid, per tal que es pogués recuperar. Més endavant, un cop curada (crec que després de més d'un any de tractament), ja no va tornar a l'Índia: la van destinar a altres missions.
La tia Rosa és l'única persona de la branca paterna de la família que sé que va passar una malaltia infecciosa de les considerades endèmiques o epidèmiques (i potser no és l’única que ella va passar, em sona alguna cosa sobre que, uns anys més tard, quan estava a poblats de la selva colombiana, va passar alguna altra malaltia també infecciosa). Però la veritat és que de la família del meu pare en sé poques coses, i per tant no puc descartar que hi hagués hagut altres persones que n'haguessin patit (seria el més probable, "des d'un punt de vista estadístic").
De la branca de la meva mare en tinc més informació, tot i que també limitada. Per exemple, sé que una besàvia meva va morir a causa de la grip de 1918, quan tenia poc més de trenta anys (potser va morir el 19, durant un dels pics posteriors).
I uns deu o quinze anys més tard van morir de xarampió dos cosins dobles de la meva mare (fills d'un germà de la meva àvia i una germana del meu avi). Tenien al voltant de deu anys, i un va morir a casa dels meus avis. Eren un nen i una nena, i sembla que primer va emmalaltir la nena i, llavors, per tal de protegir el nen, el van enviar a casa dels meus avis. Però ja estava encomanat (el període asimptomàtic d'incubació del xarampió dura entre cinc i deu dies), i quan a casa dels meus avis se'n van adonar, per protegir la resta de la família el van haver de confinar en una habitació.
Llavors es veu que hi havia qui pensava que la foscor ajudava a tractar el xarampió, de manera que el tenien a les fosques. Confinada i a les fosques, la criatura de vegades plorava, i deia: "Tieta, tinc por, veig bèsties!", i a la meva àvia se li trencava el cor. No sé si les visions de bèsties eren resultat de la malaltia, o sobretot de la por, el cas és que s'ho passava molt malament. Al final, tan ell com la germana que s'havia quedat a casa dels pares, van morir els dos.
El xarampió és una malaltia amb un grau de transmissió molt elevat (molt més per exemple que la covid), i si es presenten complicacions, pot ser mortal, com en el cas dels dos cosins de la meva mare. La vacuna contra el xarampió no va començar a estar disponible fins a principis dels anys seixanta. Avui encara hi ha casos d'infeccions i morts de nens, a causa del xarampió, en comunitats o nuclis de població que, per uns o altres motius, s'oposen a la vacunació.
Pocs anys després, una germana d'aquells nens va agafar el tifus, i com a part del tractament li van fer alguna transfusió de sang. Llavors no eren com ara, les transfusions, sinó directes, de vena a vena, i una de les donants (o potser l’única, desconec si n'hi va haver d'altres), va ser la meva mare, que llavors potser tenia entre quinze i vint anys (la cosina crec que era més jove). La cosina va tenir sort, el tifus no la va matar, va sobreviure.
El tifus s'encomana a través de les picades de polls (també de puces i paparres). Abans de l'aparició dels antibiòtics (és una malaltia bacteriana), la mortalitat era elevada, sobretot si no es podien garantir les condicions higièniques adequades.
Un germà del meu avi matern, nascut el 1918, de petit va agafar la pòlio, i li va quedar afectada una cama i, de manera menys visible, un braç. Va morir als 38 anys. Fa poc he començat a pensar que la seva mort potser també va ser conseqüència de la pòlio. Abans jo creia que la pòlio la passaves, et quedaven els efectes que et quedaven, i la malaltia s'havia acabat. Però resulta que no és així, i que molt lentament et va afectant d'altres maneres i altres parts del cos. Molt lentament. Per exemple, una de les coses que amb el temps et pot afectar són els pulmons.
Saber-ho m'ha servit per entendre la mort d'una amiga (nascuda a finals dels 40), que de petita també va passar la pòlio, i que va morir fa pocs anys, amb els pulmons destrossats (ho dic així perquè no sé la terminologia mèdica escaient i concreta). Igual que un conegut, de la mateixa edat, que també va passar la pòlio i que ara, amb els pulmons també malalts (a banda d'altres afectacions), qualsevol dia d'aquests es morirà.
No ho sé, de què va morir finalment el germà del meu avi, el que he exposat és una hipòtesi. Si la meva mare encara visqués, segurament me'n podria donar pistes, perquè quan ell ja estava molt malalt ella l'anava a veure sovint.
La vacuna de la pòlio va començar a estar disponible a mitjans dels anys cinquanta. De vegades, aquesta amiga que he esmentat i que ja va morir, m'havia dit que si quan era petita hi hagués hagut ja la vacuna i els seus pares no l'haguessin volgut vacunar, els hauria maleït tota la vida.
Torno a la família i a les malalties infeccioses en general. Hi va haver casos, per tant, provocats per un paràsit (la filariosi), per diferents virus (de la grip, el xarampió i la pòlio), i per un bacteri (el tifus). I segurament falten casos d'altres familiars, més propers o llunyans, eventualment també afectats, per alguna d'aquestes malalties, o una altra (potser la tuberculosi, o la febre groga, o...). Ja he dit abans que la informació que jo disposo és molt limitada. I si a sobre hi afegim els casos de malalties contagioses en principi més lleus, la llista es podria allargar molt més.
Per exemple, amb els casos d'hepatitis A, uns quants. O el meu d'hepatitis C, que em van diagnosticar fa trenta anys i que, en teoria, com que no vaig seguir cap tractament, sembla que m'hauria d'haver matat (però aquesta història ja és una altra història). O l'encefalitis vírica que fa pocs anys va passar un germà de la meva mare, de la qual en va sortir viu "de miracle". I a sobre sense seqüeles, "encara més miracle" (parlo així, de "miracles", perquè des del punt de vista de les estadístiques, les possibilitats que acabés mort eren molt i molt elevades; o pitjor que mort, viu però amb greus o gravíssimes afectacions).
M'he entretingut ordenant algunes notes i alguns records sobre aquest tema de les malalties infeccioses suposo que sobretot estimulat pel moment actual de la covid. De fet, de la covid també podria parlar-ne ara, dels casos que hi ha hagut a la família (pel que jo sé cap de greu). Fora de la família sí que tinc coneguts que s'ho han passat malament, i algun que ha mort.
I és que sovint ens n’oblidem, del vulnerables que som. I llavors ens arriba, a nosaltres o a algú que estimem, un d'aquests "recordatoris" (una malaltia infecciosa, un càncer, un vessament cerebral, un atac de cor...)... I en tornem a ser conscients, de la nostra gran fragilitat. Igual que, de manera cíclica, se n'adonaven i se sentien aclaparades totes les generacions que ens han precedit, quan s'havien d'enfrontar a alguna d'aquestes malalties.
Per acabar aquest recorregut, he triat el text que adjunto, que em sembla indicat per dos motius. En primer lloc, perquè tracta d'aquest tema de les epidèmies. I en segon lloc, perquè tracta d'un episodi de pesta esdevingut en concret a Igualada, la ciutat on va néixer la meva mare, on també va viure uns quants anys el meu pare, i en la qual els dos es van conèixer.
"L'epidèmia de pesta bubònica s'inicià 1'11 de juny del 1589, data en què es produeix la primera defunció, en la persona de Ramon teixidor de lli, pobre, de mitja edat, estranger o de la Vall d'Aran, casat, i resident a Igualada des de feia uns quatre mesos. Morí a l'Hospital de Sant Bartomeu un diumenge, després que la sagnia que li practicaren el dia anterior al matí li provoqués una hemorràgia incontrolable el dissabte al vespre. (...) La certesa que es tracta d'una epidèmia de pesta la donen els metges i cirurgians de Barcelona el 30 de juny. Dictaminen que és un inici de contagi, però sense la influència que acostuma a tenir. El mateix dia 30, la partida de defunció del nebot del rector d'Argençola registra la seva mort per pesta. És la primera anotació que es fa en el Llibre d'Òbits on s'especifica la certesa que a Igualada hi ha pesta. (...) El Consell Secret es torna a reunir el 6 d'agost en ple auge de l'epidèmia i ordena que es parin els jocs, que es faci un memorial dels malalts que estan en el tint d'en Susana, que els malalts que no vulguin aïllar-se a casa seva siguin portats al tint, i que els sans siguin trets de la vila, a mà armada si cal (...) L'epidèmia finalitza el 9 de Desembre de 1589, en morir al tint d'en Susana na Joana Martí, muller d'en Rafel Hierònim Martí, sastre. El Llibre d'Òbits explicita que fou la darrera que morí del morbo."
Jaume Vizcarra. 'L'epidèmia de pesta a Igualada l'any 1589'. Fundació Salvador Vives / Editorial Rafael Dalmau, 1991 (p. 131 a 136)
(si més endavant m'assabento d'altres casos o informacions relacionats amb les malalties infeccioses i la meva família, potser llavors ampliaré aquesta nota)
