Havia anat alguna vegada a casa de la Senyora Prudència, durant aquells estius rurals de la infantesa en els que un seminarista que ens feia de tutor s'hostatjava a casa seva. Temps estranys i pretèrits de minyones, cuineres i cosidores a ciutat, de seminaristes, mosques i màrfegues de pallofa de blat de moro a l'estiu...
De la Senyora Prudència el que més recordo es la seva comuna, aleshores tot un descobriment venint de la ciutat, i la seva cantarella cada cop que hi anàvem: "Tapeu la comuna!"
Bastants anys més tard, ja emancipat, fent de passavolant per diferents poblets abandonats d'algunes comarques del nord de Catalunya, vaig retrobar les comunes a les cases d'aquells pobles. Recordo sobretot la més insòlita de totes, una que segur que mai havia calgut tapar perquè no se n'escapés la pudor: en una casa just a la vora d'un cingle, mirant pel forat de la comuna veies un abisme impressionant, acompanyat de l'esplèndid paisatge circumdant, una autèntica meravella.
És clar que no totes aquelles cases tenien comuna, de fet tenir-ne ja era un senyal d'un cert progrés, ja que les cases més humils només tenien el femer, a un racó del corral de la mula, en el qual s'hi anaven amuntegant els fems dels animals i la femta de les persones, un valuós tresor quan era l'hora d'adobar els horts i els camps.
