La Villa Maria
https://senseseny.blogspot.com/2023/09/la-villa-maria.html
"La memoria va elaborando ficciones halagadoras o consoladoras." Antonio Muñoz Molina (1)
Torno al tema dels records i dels relats o explicacions sobre els estius a la Villa Maria, i sobre situacions o esdeveniments del passat en general.
Dels estius a la Villa Maria en tinc molts records. No sé fins a quin punt fiables, si vull ser coherent amb la idea que jo tinc del "peculiar funcionament", de vegades, de la memòria. Dit això, també és cert que alguns d'aquests records meus a mi em semblen bastant consistents (i en canvi, altres menys). I després, també hi ha "els no records", els buits, ben interessants.
Per exemple, no tinc el més mínim record dels dinars o sopars a la Villa Maria, ni de com era la taula, ni d'on menjàvem en concret... No res: sobre això, zero absolut. I, en canvi, encara que jo no en tingui cap record, és evident que a la Villa Maria, a l'estiu, dinàvem i sopàvem cada dia.
Això dels àpats no ho recordo, però sí altres coses; d'aquells anys a la Villa Maria en tinc molts records, "aparentment consistents". Per exemple, recordo bé els veïns que a l'estiu vivien al pis de dalt de la Villa Maria, el pare, la mare i els fills. Sobretot, qui més recordo és el pare, un home traçut, amable i pacient, que m'ensenyava a arreglar, o m'arreglava ell, la bicicleta. També em va ensenyar a fer pipes amb enforcadures de branques de pi, la branca principal i més gruixuda la cassoleta, i la prima el broquet. Amb un filferro roent, foradàvem l'ànima de la branca prima, i la cassoleta, a la branca gruixuda, em sembla que la feia ell amb un filaberquí.
Naturalment, eren pipes només decoratives, no haurien servit per fumar, perquè en un no res la fusta de pi s'hauria cremat. Com que eren pipes decoratives, també em va ensenyar a decorar-les fent-hi dibuixos, no recordo si amb un aparell de pirogravat o també amb filferros roents. Era una activitat entretinguda, la de les pipes, una de les maneres de passar l'estona a l'estiu. D'aquelles pipes, una la vaig guardar molts anys, fins que suposo que un dia me'n vaig cansar, i llavors la devia llençar, o la vaig tirar al foc, no ho recordo.
Aquell veí es passava part de l'estiu fent làmpares de taula i altres objectes a partir de branques i troncs de pi, que després duia a una tómbola que es feia al poble, ja no recordo a benefici de què.
Un altre exemple de "no record". L'últim any (o potser els dos últims) que vam passar l'estiu a la Villa Maria, al pis de dalt ja no hi havia la família de la qual he parlat, sinó una altra. Una nena d'aquesta família, aproximadament de l'edat del meu germà petit, es veu que de vegades jugava amb ell, i actualment ella ho recorda perfectament. També ho recorda bé la seva mare. Les dues no recorden que ella jugués "amb un nen petit de la planta baixa", sinó que jugava concretament amb el meu germà, fins i tot en recorden el nom.
Jo no en recordo res, d'aquesta família, i el meu germà petit tampoc en recorda res, ni de la família, ni del fet que jugués amb aquella nena. Misteris de la memòria.
A partir d'aquesta curiosa realitat dels records d'uns, i de la falta de records d'uns altres, sobre uns mateixos fets o períodes, algú pot pensar això: que recollint els records que cadascú té, i ajuntant-los com si fos un trencaclosques, es podrien anar reconstruint fets, escenes, etapes, de manera que al final tindríem relats o imatges més sencers d'allò que cadascú, individualment, potser només en recorda parts. La reconstrucció potser no seria sencera, potser hi seguiria havent buits, però serien menys.
Segur que de vegades pot ser així. Però no sempre, perquè la pega és que, per tal que el resultat tingui credibilitat, cada peça del trencaclosques, cada cosa que aporta al conjunt, s'hauria de considerar amb la cautela que requereix l'eventual validació de qualsevol fragment del món dels records.
I això és difícil, sobretot quan estem il.lusionats per "aconseguir resultats". Perquè si resulta que veiem que les peces que anem recollint "sembla" que van encaixant amb les expectatives que ens hem fet, és fàcil que llavors no siguem del tot curosos, i que per mica que ens sembli que el conjunt es va dibuixant de manera aparentment coherent, de seguida donem per bones les diferents peces del trencaclosques que hem anat recollint.
Quan actuem així, en el cas de relats o reconstruccions familiars d'aquest tipus, amb diferents buits i i diferents memòries de diferents procedències i consistències, el que podem acabar fent és "novel.la històrica familiar", una activitat sens dubte atractiva i, alhora, una manera poc rigorosa, i eventualment tramposa (en diferents graus segons els casos), d'acostar-nos al passat.
"Una memoria es un dispositivo registrador. El registro puede ser más o menos permanente o sólo transitorio." Edward de Bono (1)
Dels estius que vam passar a la Villa Maria, hi ha germans que recorden que, quan començava el col.legi, encara hi érem; recorden bé que, llavors, baixàvem caminant per les escales fins a l'estació del Peu del Funicular, on agafàvem els Ferrocarrils. En canvi, altres germans, jo entre ells, no ho recordem.
Com que hi ha qui ho recorda, em sembla normal pensar que el que recorden ells és cert, i que els altres som desmemoriats. I que, per tant, jo no tenia raó, quan al principi de parlar d'aquest tema vaig dir que ja no érem a la Villa Maria, quan començava el col.legi. Llavors vaig cometre l'error d'associar la meva falta de record amb la inexistència del fet. És a dir, a partir d'un no record "em vaig fer una idea", sense cap base real. Va ser un error important.
En relació amb aquesta història, suposo que és correcte dir que sobre les durades de les estades a la Villa Maria, cadascú té els seus records, o els seus no records. I alhora, i això és tant o més important, cadascú també té "les seves idees formades a partir d'aquests records o no records".
Pel que fa a les idees que cadascú té sobre aquest tema, la meva idea, actualment, és que l'allargament de l'estada a la Villa Maria crec que era curt, potser d'una setmana. I considero que aquesta idea meva en principi és tan vàlida, o arbitrària, com qualsevol altra idea relacionada amb altres durades. Si més no, mentre no apareguin proves concretes sobre aquestes durades (fins ara, hi ha records i idees, sobre aquest punt, però no "proves", dades i dates contrastables).
Per descomptat, el tema de si estàvem més o menys temps a Villa Maria al final de l'estiu té poc interès, o cap, mentre que la reflexió sobre la relació entre els records, i les idees (i els embolics) que poden generar la gestió dels records, sí que crec que és interessant.
--
(1) El pensamiento lateral. Paidós, 1993, p. 37 (1a. edició anglesa, 1970).