Algun cop algú m'ha dit que no sóc just quan parlo del meu pare, que tinc la tendència a fixar-me més en segons quins trets negatius, a sobre exagerats (o potser fins i tot més imaginats que reals), alhora que no valoro i ressalto prou d'altres aspectes més favorables.
D'entrada no tinc la sensació que sigui així, però tampoc ho puc descartar; si algú ho diu deu ser per algun motiu. A més, com que posats a equivocar-se sembla que més val fer-ho a favor dels altres que no pas en contra (sens dubte és una actitud més noble, i alhora més optimista), potser val la pena fer una pausa per a reflexionar sobre tot plegat. Perquè haig de reconèixer que si és cert el que em retreuen, és més greu que el que jo eventualment podria retreure a algú que s'equivoqués en sentit contrari.
Crec que aquesta eventual falta d'objectivitat (i de generositat) té alguna relació amb el fet que sigui de mena saberut, un defecte històric del que en sóc conscient. Per sort, amb els anys em sembla que se m'ha anat apaivagant una mica aquesta tendència, però m'adono, reconec, que encara la tinc força arrelada. Com que la tinc present i sé les conseqüències negatives que comporta, em sembla sensat tenir en compte, en aquest cas, el toc d'alerta sobre la meva presumpta falta d'imparcialitat o d'equitat a l'hora de parlar del meu pare.
Bé, diguem que avui he intentat posar el tema a l'agenda i provar d'enfilar l'agulla, a veure si alguna altra estona trobo la manera d'embastar una mica la peça.
