La Mari

De vegades la Mari explica que li hauria agradat ser metgessa. Però no va poder anar a l'escola, era la filla gran d'una família nombrosa molt modesta. En aquella casa tot era escàs, precari, just: el rebost era migrat i trist, no tenien ni llum ni aigua corrent, les expectatives de millorar la situació eren poques. Ella havia d'ajudar la mare, ocupar-se dels germans petits, anar a buscar aigua a la font, recollir branquillons, matolls i la mica de llenya que pogués arreplegar resseguint uns erms gairebé pelats, dur el dinar al pare, que treballava de jornaler... la vida no era fàcil i, en aquelles circumstàncies, que una nena assumís totes aquelles responsabilitats era una cosa gairebé inevitable i normal: la necessitat manava, s'havia de fer perquè tocava, no hi havia cap altra alternativa.

Sempre ha treballat com un escarràs, la Mari. Primer al poble. Després, d'emigrant a una gran capital, ja casada, netejant les cases dels altres. Ha tingut una vida dura i complicada, no només laboralment, també familiarment. Una vida difícil que, no obstant, sempre ha encarat amb un gran coratge, superant o aguantant les diferents adversitats, moltes.

Però la proesa més gran de la Mari ha estat aconseguir que un fill seu, addicte a les drogues, les deixés. Només ella sap el que ha patit, el que ha arribat a plorar, sempre amb una determinació irreductible, afrontant el repte durant anys, de vegades molt sola, sense el reconeixement o l'ajuda d'altres membres de la família, plantant-los cara si convenia.

És cert que si una persona addicta no vol deixar l'addicció i no fa l'esforç necessari per a deixar-la, no serveix de res tot el que pugui fer la gent que l'envolta. Hi ha familiars que en casos així s'hi han abocat tant o més que la Mari, i tanmateix no ho han aconseguit. Tot això és veritat. Però també ho és que, en el cas del fill de la Mari, costa d'imaginar que hagués aconseguit sortir-se'n sense aquesta determinació i l'entrega absoluta per part d'ella, disposada a aguantar els xàfecs quan calia aguantar-los, demanant consells i intentant aprendre, buscant recursos assitencials, insistint per totes bandes, acumulant plorades y més plorades, però sempre sense defallir, fins i tot quan l'horitzó era més fosc i negre, durant anys, amb una força inversament proporcional al seu cos menut, però nerviós i incansable.

Si una cosa és ser una gran persona i una altra un gran personatge, per a mi la Mari és les dues coses alhora. És una dona que em meravella.

No obstant, segurament no tots estem igual de capacitats per a plantar cara a segons quins reptes amb el mateix coratge i determinació que la Mari. Algunes persones som més fràgils, menys valentes. Llavors potser hem de ser una mica comprensius i indulgents amb nosaltres mateixos, ja que al capdavall, no es que precisament haguem escollit la majoria de les nostres limitacions.

La Senyora Prudència

Havia anat alguna vegada a casa de la Senyora Prudència, durant aquells estius rurals de la infantesa en els que un seminarista que ens feia de tutor s'hostatjava a casa seva. Temps estranys i pretèrits de minyones, cuineres i cosidores a ciutat, de seminaristes, mosques i màrfegues de pallofa de blat de moro a l'estiu...

De la Senyora Prudència el que més recordo es la seva comuna, aleshores tot un descobriment venint de la ciutat, i la seva cantarella cada cop que hi anàvem: "Tapeu la comuna!"

Bastants anys més tard, ja emancipat, fent de passavolant per diferents poblets abandonats d'algunes comarques del nord de Catalunya, vaig retrobar les comunes a les cases d'aquells pobles. Recordo sobretot la més insòlita de totes, una que segur que mai havia calgut tapar perquè no se n'escapés la pudor: en una casa just a la vora d'un cingle, mirant pel forat de la comuna veies un abisme impressionant, acompanyat de l'esplèndid paisatge circumdant, una autèntica meravella.

És clar que no totes aquelles cases tenien comuna, de fet tenir-ne ja era un senyal d'un cert progrés, ja que les cases més humils només tenien el femer, a un racó del corral de la mula, en el qual s'hi anaven amuntegant els fems dels animals i la femta de les persones, un valuós tresor quan era l'hora d'adobar els horts i els camps.