10 de des. 2017
25 de nov. 2017
El meu pare, un altre cop
Després de parlar del procés de demència del meu pare i de com el vaig viure jo, de l'impacte que va suposar en la meva vida, ara puc tornar (un altre cop) a la relació que jo vaig tenir amb ell, a la visió que en tinc ara, i al que penso quan algú em diu que sóc injust quan parlo d'ell.
Si sóc injust o no quan parlo del meu pare suposo que depèn dels punts de vista de cadascú, i entenc que algú ho pugui pensar en la mesura que creu que de vegades l'acuso o responsabilitzo dels desequilibris emocionals de la meva mare. Però no és així, i si algun cop ho he fet, acusar-lo dels problemes de la meva mare, m'he equivocat.
Del meu pare el que he dit, i segueixo dient, és que no va entendre la meva mare, i que això, afegit a la manera de ser d'ell, convençut que el que pensava no era qüestionable, convençut també del seu paper preeminent dins de la parella (en tant que home), va afavorir les desestabilitzacions de la meva mare. Que això el converteix en culpable? Això no ho dic, perquè no crec que fos culpable de res, però el seu paper no va ser tampoc neutre, ja que amb la seva manera de ser, amb les seves expectatives i demandes, va alimentar un escenari advers per a la meva mare que al final va fer que es produís el naufragi.
Els meus pares, els dos, van ser víctimes de la situació en què es van embarcar o trobar. Amb la diferència que el preu que va pagar la meva mare va ser molt més alt. Això ho puc afirmar perquè considero que una manera objectiva de cara a mesurar "aquest preu" són les ganes de viure de cadascú. No em consta que al meu pare li minvessin mai les ganes de vire (malgrat les dificultats matrimonials i de molts altres tipus que va haver de gestionar, sempre va conservar el coratge i les ganes de tirar endavant). En canvi, la meva mare sí que va passar per molts períodes durant els quals no tenia cap ganes de viure. (1)
Són uns preus objectius que crec que permeten fer comentaris com els que faig, però que alhora crec que no autoritzen a fer judicis. L'àmbit dels malestars és un, els dels judicis és un altre, i a mi el que m'interessa és el primer. I si algun cop em confonc i caic en l'àmbit dels judicis, doncs és només això, que m'he despistat (sé que de vegades em despisto, no puc presumir que no em passi).
Abans d'emancipar-me jo tenia en relació al meu pare (i també en relació a la meva mare) molts punts de discrepància, però totes aquestes discrepàncies es van aigualir, o fins i tot desaparèixer, a partir de la meva independització. Ja feia el que volia, no els havia de justificar o passar comptes de res, i per tant no hi havia motius perquè hi hagués problemes. O perquè "gairebé no n'hi hagués", tampoc cal exagerar (en qualsevol cas, llavors aquests problemes eren més en relació a la meva mare que a ell; des de la distància, ell era més respectuós i no tenia l'actitud invasiva que, quan s'esqueia -per exemple amb les seves cartes- ella seguia mantenint).
El que aleshores va passar va ser que amb la meva independització, al cap de poc també va arribar la meva consciència dels sofriments emocionals de la meva mare (dels quals fins llavors jo no en sabia res). I amb aquesta consciència també va venir la formació del meu punt de vista, que relacionava els problemes de la meva mare amb el tipus de relació que tenia amb el meu pare.
La dificultat de relació amb el meu pare per part meva a partir de llavors, quan va existir aquesta dificultat, va ser només a causa d'aquest motiu: tots els antics motius havien quedat arxivats i oblidats (i no m'havien deixat cap malestar de cap mena; eren temes liquidats). A partir de la meva emancipació, si excloc el tema dels problemes emocionals de la meva mare, del meu pare en recordo sobretot coses positives (i alguns desacords no conflictius). (2)
--
(1) Per descomptat, ara excloc d'aquesta consideració els últims anys de la seva vida, quan anava caient en el pou de la demència i la dependència, uns anys durant els quals òbviament no sé què podia passar pel seu cap.
(2) Pel que fa a les discrepàncies ideològiques que llavors podíem tenir, i de les quals a més no en parlàvem, el cas és que a mi llavors ja no em suposaven cap conflicte: les constatava i, des de la llunyania de la relació, m'afectaven molt poc.
Si sóc injust o no quan parlo del meu pare suposo que depèn dels punts de vista de cadascú, i entenc que algú ho pugui pensar en la mesura que creu que de vegades l'acuso o responsabilitzo dels desequilibris emocionals de la meva mare. Però no és així, i si algun cop ho he fet, acusar-lo dels problemes de la meva mare, m'he equivocat.
Del meu pare el que he dit, i segueixo dient, és que no va entendre la meva mare, i que això, afegit a la manera de ser d'ell, convençut que el que pensava no era qüestionable, convençut també del seu paper preeminent dins de la parella (en tant que home), va afavorir les desestabilitzacions de la meva mare. Que això el converteix en culpable? Això no ho dic, perquè no crec que fos culpable de res, però el seu paper no va ser tampoc neutre, ja que amb la seva manera de ser, amb les seves expectatives i demandes, va alimentar un escenari advers per a la meva mare que al final va fer que es produís el naufragi.
Els meus pares, els dos, van ser víctimes de la situació en què es van embarcar o trobar. Amb la diferència que el preu que va pagar la meva mare va ser molt més alt. Això ho puc afirmar perquè considero que una manera objectiva de cara a mesurar "aquest preu" són les ganes de viure de cadascú. No em consta que al meu pare li minvessin mai les ganes de vire (malgrat les dificultats matrimonials i de molts altres tipus que va haver de gestionar, sempre va conservar el coratge i les ganes de tirar endavant). En canvi, la meva mare sí que va passar per molts períodes durant els quals no tenia cap ganes de viure. (1)
Són uns preus objectius que crec que permeten fer comentaris com els que faig, però que alhora crec que no autoritzen a fer judicis. L'àmbit dels malestars és un, els dels judicis és un altre, i a mi el que m'interessa és el primer. I si algun cop em confonc i caic en l'àmbit dels judicis, doncs és només això, que m'he despistat (sé que de vegades em despisto, no puc presumir que no em passi).
Abans d'emancipar-me jo tenia en relació al meu pare (i també en relació a la meva mare) molts punts de discrepància, però totes aquestes discrepàncies es van aigualir, o fins i tot desaparèixer, a partir de la meva independització. Ja feia el que volia, no els havia de justificar o passar comptes de res, i per tant no hi havia motius perquè hi hagués problemes. O perquè "gairebé no n'hi hagués", tampoc cal exagerar (en qualsevol cas, llavors aquests problemes eren més en relació a la meva mare que a ell; des de la distància, ell era més respectuós i no tenia l'actitud invasiva que, quan s'esqueia -per exemple amb les seves cartes- ella seguia mantenint).
El que aleshores va passar va ser que amb la meva independització, al cap de poc també va arribar la meva consciència dels sofriments emocionals de la meva mare (dels quals fins llavors jo no en sabia res). I amb aquesta consciència també va venir la formació del meu punt de vista, que relacionava els problemes de la meva mare amb el tipus de relació que tenia amb el meu pare.
La dificultat de relació amb el meu pare per part meva a partir de llavors, quan va existir aquesta dificultat, va ser només a causa d'aquest motiu: tots els antics motius havien quedat arxivats i oblidats (i no m'havien deixat cap malestar de cap mena; eren temes liquidats). A partir de la meva emancipació, si excloc el tema dels problemes emocionals de la meva mare, del meu pare en recordo sobretot coses positives (i alguns desacords no conflictius). (2)
--
(1) Per descomptat, ara excloc d'aquesta consideració els últims anys de la seva vida, quan anava caient en el pou de la demència i la dependència, uns anys durant els quals òbviament no sé què podia passar pel seu cap.
(2) Pel que fa a les discrepàncies ideològiques que llavors podíem tenir, i de les quals a més no en parlàvem, el cas és que a mi llavors ja no em suposaven cap conflicte: les constatava i, des de la llunyania de la relació, m'afectaven molt poc.
24 de nov. 2017
El final del meu pare - 2
"El primero que llegó fue el sacerdote. (...) Luego le pedí que rezara para que Dios me diera una muerte fácil porque estaba sufriendo mucho, y a eso me dijo que no lo haría porque los sufrimientos de la muerte me evitarían algunos en el Purgatorio." Elena Fortún (1)
Un punt complicat de l'etapa del final de la vida del meu pare és el paper que la meva mare hi va tenir. Hi he pensat moltes vegades, ja hi vaig pensar en el seu moment, sobretot durant els dos últims anys de vida del meu pare, però n'he parlat poc.
Hi ha coses que llavors la meva mare les va fer molt bé, però també crec que durant aquella etapa va ser incapaç de fer seu, compassivament seu, sense pors, el sentiment que devia tenir el meu pare aleshores. Primer, durant la fase en què va aparèixer l'actitud de revolta d'ell, quan s'adonava que havia perdut el control de la situació però encara era capaç de reaccionar, amb els seus crits, els seus forcejos. Després, més endavant, quan va arribar a aquell estat de desemparament i tristesa, quan jo no tenia cap capacitat de reacció. No puc evitar pensar que llavors la meva mare el va veure més a través dels seus propis prejudicis o pors, els d'ella, en lloc de veure, sentir, amarar-se, de l'estat de derrota absoluta en que s'anava enfonsant el meu pare.
Ho repeteixo, la meva mare va cuidar bé el meu pare, però ara afegeixo que també penso que la meva mare no va ser capaç d'arribar al grau de compassió necessari per entendre i acceptar que la vida del meu pare era un desastre, i que "ell", gairebé amb tota seguretat, si ho hagués pogut manifestar, hauria dit que no volia viure d'aquella manera.
Dic entendre això, una altra cosa hauria estat com s'afrontava cada nou repte o dilema que llavors s'hagués presentat; aquesta és una altra història, i que per descomptat no hauria sigut fàcil. Però per tal de poder arribar a aquest altre escenari, per tal de poder mirar la història des d'aquest altre punt de vista, cal abans haver sentit, pensat i compadit des de la perspectiva que he exposat.
En aquell moment, a l'hora d'actuar no sé quin era el pes sobre la meva mare de la part religiosa (només Déu pot decidir la durada de la vida, el sofriment ens acosta al Cel, etc.), i la part emocional, la capacitat d'ella d'afrontar l'impacte d'aquella situació conflictiva. Això, barrejat amb la part "d'utilitat" que per a ella pogués tenir aquell escenari, fent llavors de cuidadora (encara que ella no en fos en absolut conscient, d'aquell eventual -probable- efecte "antidepressiu" de la seva feina de cuidadora). Tot plegat un veritable embolic. (2)
Encara que no pugui saber mai les respostes a aquestes preguntes, no em sembla absurd, malgrat que siguin ben incòmodes, plantejar-me preguntes com aquestes. I també tinc assumit que plantejar-me aquesta mena de preguntes, i sobretot compartir-les, m'exposa a que em passin factures.
Ho tinc assumit perquè per haver dit en altres ocasions que considero que el meu pare no va entendre mai la meva mare algun cop he estat criticat per alguns familiars. Suposo que dient això d'ara de la meva mare és probable que em passi el mateix.
--
(1) Carta a Carmen Laforet (entre 1947-1952), citada per Gregorio Morán, La Vanguardia, 11/03/2017.
(2) Durant aquells anys la meva mare tenia una amiga de l'Opus també amb alzheimer. Era una numerària i la cuidaven les altres numeràries del pis on vivia. Havia arribat a un estat vegetatiu, li havien de fer tot, fins i tot alimentar-la. Ja no manifestava cap vestigi de consciència, de racionalitat. La meva mare en parlava sovint (l'anava a veure de manera regular), i sempre lloava "l'alegria´" amb què totes les companyes del pis s'ocupaven de la malalta. Jo ho trobava espantós, forassenyat, absurd, cruel, no entenia que no deixessin morir aquella pobre dona, que s'escarrassessin per mantenir-la amb vida, no entenia aquella insistència, ni l'exaltació "d'aquella alegria". No entenia que el gran argument fos "que estava molt ben cuidada". No entenia aquella falta de compassió (o de sentit comú). O si l'entenia, "no la volia entendre". Però m'havia de callar, perquè parlar-ne implicava referir-se a la situació del meu pare (i les decisions relatives al meu pare corresponien a la meva mare). Callar no m'era fàcil, perquè el que sí entenia de manera clara era que aquell referent de la meva mare, que tant la influïa, perjudicava directament el meu pare: com més lloava ella l'alegria d'aquelles cuidadores i justificava el que feien, més llarg i negre veia el futur del meu pare (que jo desitjava que fos com més breu possible).
Un punt complicat de l'etapa del final de la vida del meu pare és el paper que la meva mare hi va tenir. Hi he pensat moltes vegades, ja hi vaig pensar en el seu moment, sobretot durant els dos últims anys de vida del meu pare, però n'he parlat poc.
Hi ha coses que llavors la meva mare les va fer molt bé, però també crec que durant aquella etapa va ser incapaç de fer seu, compassivament seu, sense pors, el sentiment que devia tenir el meu pare aleshores. Primer, durant la fase en què va aparèixer l'actitud de revolta d'ell, quan s'adonava que havia perdut el control de la situació però encara era capaç de reaccionar, amb els seus crits, els seus forcejos. Després, més endavant, quan va arribar a aquell estat de desemparament i tristesa, quan jo no tenia cap capacitat de reacció. No puc evitar pensar que llavors la meva mare el va veure més a través dels seus propis prejudicis o pors, els d'ella, en lloc de veure, sentir, amarar-se, de l'estat de derrota absoluta en que s'anava enfonsant el meu pare.
Ho repeteixo, la meva mare va cuidar bé el meu pare, però ara afegeixo que també penso que la meva mare no va ser capaç d'arribar al grau de compassió necessari per entendre i acceptar que la vida del meu pare era un desastre, i que "ell", gairebé amb tota seguretat, si ho hagués pogut manifestar, hauria dit que no volia viure d'aquella manera.
Dic entendre això, una altra cosa hauria estat com s'afrontava cada nou repte o dilema que llavors s'hagués presentat; aquesta és una altra història, i que per descomptat no hauria sigut fàcil. Però per tal de poder arribar a aquest altre escenari, per tal de poder mirar la història des d'aquest altre punt de vista, cal abans haver sentit, pensat i compadit des de la perspectiva que he exposat.
En aquell moment, a l'hora d'actuar no sé quin era el pes sobre la meva mare de la part religiosa (només Déu pot decidir la durada de la vida, el sofriment ens acosta al Cel, etc.), i la part emocional, la capacitat d'ella d'afrontar l'impacte d'aquella situació conflictiva. Això, barrejat amb la part "d'utilitat" que per a ella pogués tenir aquell escenari, fent llavors de cuidadora (encara que ella no en fos en absolut conscient, d'aquell eventual -probable- efecte "antidepressiu" de la seva feina de cuidadora). Tot plegat un veritable embolic. (2)
Encara que no pugui saber mai les respostes a aquestes preguntes, no em sembla absurd, malgrat que siguin ben incòmodes, plantejar-me preguntes com aquestes. I també tinc assumit que plantejar-me aquesta mena de preguntes, i sobretot compartir-les, m'exposa a que em passin factures.
Ho tinc assumit perquè per haver dit en altres ocasions que considero que el meu pare no va entendre mai la meva mare algun cop he estat criticat per alguns familiars. Suposo que dient això d'ara de la meva mare és probable que em passi el mateix.
--
(1) Carta a Carmen Laforet (entre 1947-1952), citada per Gregorio Morán, La Vanguardia, 11/03/2017.
(2) Durant aquells anys la meva mare tenia una amiga de l'Opus també amb alzheimer. Era una numerària i la cuidaven les altres numeràries del pis on vivia. Havia arribat a un estat vegetatiu, li havien de fer tot, fins i tot alimentar-la. Ja no manifestava cap vestigi de consciència, de racionalitat. La meva mare en parlava sovint (l'anava a veure de manera regular), i sempre lloava "l'alegria´" amb què totes les companyes del pis s'ocupaven de la malalta. Jo ho trobava espantós, forassenyat, absurd, cruel, no entenia que no deixessin morir aquella pobre dona, que s'escarrassessin per mantenir-la amb vida, no entenia aquella insistència, ni l'exaltació "d'aquella alegria". No entenia que el gran argument fos "que estava molt ben cuidada". No entenia aquella falta de compassió (o de sentit comú). O si l'entenia, "no la volia entendre". Però m'havia de callar, perquè parlar-ne implicava referir-se a la situació del meu pare (i les decisions relatives al meu pare corresponien a la meva mare). Callar no m'era fàcil, perquè el que sí entenia de manera clara era que aquell referent de la meva mare, que tant la influïa, perjudicava directament el meu pare: com més lloava ella l'alegria d'aquelles cuidadores i justificava el que feien, més llarg i negre veia el futur del meu pare (que jo desitjava que fos com més breu possible).
23 de nov. 2017
El final del meu pare
"Aquestes escares eren horribles a la vista (...) unes clapes grans violades i vermelloses. De fet, per falta de circulació sanguínia, la gangrena li havia atacat el cos." Simone de Beauvoir (1)
Ja he dit altres vegades que m'hauria agradat que el meu pare hagués mort molt abans del que va morir. Que m'hauria agradat que no hagués hagut de passar per la seva progressiva degradació, per l'aparició i l'avanç del deteriorament i la demència de l'alzheimer i de les diferents dependències, al final totes, que va provocar la malaltia. Tan de bo el meu pare hagués mort abans d'arribar a l'estat de tristesa i dependència a què va arribar, o encara millor, tan de bo hagués mort quan es van començar a fer preocupants els símptomes de la seva malaltia. Tan de bo llavors s'hagués mort, d'un atac de cor, d'una infecció o de qualsevol altra cosa, i no hagués hagut de viure tot el que va haver de viure i patir després.
Dic això no com a conseqüència d'unes idees meves sobre el sentit de la vida en determinades circumstàncies (unes idees que no nego en absolut, però que en aquest cas són secundàries), sinó que ho dic com a resultat, fonamentalment, d'unes emocions. Ho remarco, no idees, sinó emocions: la tristesa i el dolor que em provocava el seu progressiu esfondrament. La tristesa que m'encomanava la seva tristesa, el dolor que m'encomanava el seu dolor. I que ara, molts anys després, quan penso en ell, em segueixen provocant.
Tot i llavors haver-me autoprotegit davant del que anava pasant, la seva agonia d'anys em va marcar per sempre. Per això també dic que la seva mort va ser per a mi un motiu d'alegria, un gran alleujament. Perquè va suposar que després d'aquell calvari d'anys al final ell va poder deixar de patir. No entraré ara en el tema aquest sobre que la gent amb alzheimer no pateix, em sembla una idea que no té cap sentit generalitzar-la, i que pel que fa al cas del meu pare tinc prou elements de judici per dir que és falsa. (2)
En el progressiu desgavell de la seva lucidesa i autonomia hi va haver diferents punts d'inflexió. Un, per a mi segurament el més important, va ser quan a causa de l'evolució de la demència, quan a causa de l'aparició de les seves incontinències, ens vam haver de començar a ocupar de la seva higiene. I quan a causa d'aquestes intervencions ell tenia unes reaccions molt violentes, irades, agressives, amb uns crits que sentien tots els veïns de l'escala, amb desagradables insults a la meva mare (i a qui fos que també hi intervingués). Ell se sentia agredit, humiliat, s'enfurismava, es trasbalsava. I els altres ho gestionàvem com podíem, angoixats, sobrepassats.
Aquest punt d'inflexió per a mi té una imatge molt clara: quan vaig començar a tenir que rentar-li el cul al meu pare. Contra la seva voluntat. Cal remarcar bé això segon per tal que no sigui que a algú se li acudeixi pensar que estic en contra de tenir cura de la gent gran quan es torna dependent. (3)
El meu pare, que havia estat una persona brillant, físicament poderosa, independent, orgullosa d'aquestes característiques seves, i alhora gelosa de la seva privacitat i intimitat... llavors, a causa d'aquell huracà que havia devastat la seva ment i que anava devastant el seu cos, estava en l'estat de dependència absoluta en què estava. A algú se li podia acudir que ell pogués tenir ganes de viure una vida com aquella?
He posat l'exemple d'haver de rentar-li el cul perquè crec que és una imatge que il.lustra bé la manera com ell devia viure, sobretot en aquells moments, la seva situació de dependència. I perquè també il.lustra bé la incomoditat amb què vivíem aquests moments aquells que ens n'havíem d'ocupar.
I aquests no eren els únics moments que actuàvem contra la seva voluntat, n'hi havia d'altres, de vegades a l'hora de menjar, o de prendre's la medicació... És veritat que més endavant és va tornar una persona passiva, que en general es deixava fer, i ja seria una altra història especular sobre com devia viure ell aquella altra etapa de derrota absoluta, ja sense oposició (però que nego de manera rotunda que no estigués marcada, no sé amb quina intensitat -això sí que no ho sé- per la tristesa i el sofriment).
Aquest punt de la intervenció en la seva higiene, sobretot aquest punt i el rebuig amb què ell ho vivia, van provocar en mi d'una banda el desig que ell morís, per tal que es pogués estalviar allò que tant l'humiliava (i tot el que l'esperava a partir de llavors, res de bo). I per una altra banda, "mentre això no passava" (la seva mort), vaig tenir clar, o intuir, o vaig actuar de manera inconscient, en el sentit de construir-me un blindatge emocional que em permetés anar gestionat aquella situació sense estar exposat en cada moment a les emocions que em podien provocar les intervencions que calia fer.
Per tal de poder-me ocupar del meu pare, "me'n vaig haver de separar emocionalment", em vaig haver de blindar. I amb aquella cuirassa que em vaig posar va anar passant el temps, ja que si no me l'hagués posat, a causa del malestar que em provocava aquella situació, tot l'espai de la meva ment l'hauria ocupat la idea de l'eutanàsia (activa, passiva o com fos, però efectiva). Però d'això no en podia ni parlar, amb ningú de la família, i menys amb la meva mare, que era qui decidia.
Tinc molt clar que, "sense fer res especial" (sense la necessitat de cap intervenció "hipotèticament d'orientació eutanàsica"), el meu pare hauria pogut viure menys del que va viure, hauria pogut ser més curt el seu calvari. Només hauria calgut, en determinats moments, com per exemple quan li van diagnosticar una pneumònia, o de vegades que no tenia cap interès per menjar, no haver intervingut volent curar la infecció o forçant l'alimentació. Amb una mica de sort, en alguna d'aquestes ocasions hauria aconseguit morir-se. Amb una mica de sort. (4)
Quan recordo algunes mirades del meu pare, encara m'esgarrifen. Perquè hi va haver les mirades de fúria que ja he esmentat, associades a les escenes de crits i violència. I després van venir aquestes altres mirades, de fragilitat, de tristesa, de desolació... les mirades que van aparèixer quan ell ja era del tot dependent, quan es passava el dia estirat al llit sense ser capaç ni de canviar de posició sol, quan ni tan sols es podia rascar el nas si li picava, ni dir-ho perquè algú li rasqués, quan...
Que jo sàpiga el meu pare, mentre podia perquè tenia el cap clar, mai va fer cap comentari sobre com volia que es gestionés el final de la seva vida, si arribava un punt que ell ja no podia manifestar la seva voluntat. Sent com era una persona intel.ligent, és un silenci (o un oblid, o no sé què) que em sobta. De vegades he pensat que estava tan segur d'ell mateix que potser ni li va passar pel cap "que a ell" li pogués passar una cosa així. No en tinc ni idea. Però crec que va ser un gran error que ell no especulés sobre aquest eventual escenari i manifestés alguna voluntat concreta sobre aquest tema. És veritat que no hauria sigut cap garantia, perquè aquestes voluntats de vegades aquells que han de fer que es respectin no les respecten, aquesta és una variable que s'escapa del control de l'interessat (en els dos sentits, hi pot haver algú a qui li allarguin la vida en contra de la seva voluntat, i al revés, que li escurcin també en contra de la seva voluntat, les dues coses poden passar i de vegades passen).
Amb aquesta falta de previsió el meu pare es va equivocar. Perquè dubto que si hi hagués pensat hagués dit que ja li semblava bé un tipus d'intervenció i atenció com la que va tenir (guiada pel criteri de mantenir-lo amb vida com més temps millor), amb unes atencions que en alguns moments van servir per tal d'evitar que es morís quan hauria sigut fàcil (ho repeteixo, "amb una mica de sort") que es morís com a conseqüència d'algun d'aquells moments de crisis pels quals va passar.
--
(1) "La ceremonia del adiós", El País, 2003 (p. 244), sobre els últims anys de vida de Jean-Paul Sartre. Abans Simone de Beauvoir ja havia publicat "Una mort molt dolça", un relat sobre la mort de la seva mare, en el qual també hi sortien referències a les escares: "El matalàs pneumàtic connectat a un aparell elèctric vibrava i li feia massatge: així s'evitarien les escares." (Edicions Proa, 1966, p. 21). Cal posar paraules com aquestes a aquestes realitats, ja que si no no es poden entendre aquestes situacions. Al meu pare, durant els dos o tres últims anys de vida, se li van gangrenar els peus dues vegades.
(2) Ves a saber què li passa a cada persona, però a mi, aquesta idea com a norma general del no patiment en casos de demència senil, sempre m'ha semblat una idea orientada sobretot a tranquil.litzar els familiars, cuidadors i metges.
(3) Una altra cosa és que alhora pugui reflexionar sobre el sentit que puguin tenir unes vides "deshabitades", "deshumanitzades", sobretot quan és el cas que abans l'afectat ha manifestat que "si arribés a estar en aquell estat", preferiria no viure (tal com jo, pel que fa a la meva vida, he dit moltes vegades).
(4) I sense patir, només hauria calgut no estalviar els medicaments contra el dolor (que val a dir que algun cop també es van estalviar "a causa dels seus efectes perjudicials", que té nassos, la cosa).
Ja he dit altres vegades que m'hauria agradat que el meu pare hagués mort molt abans del que va morir. Que m'hauria agradat que no hagués hagut de passar per la seva progressiva degradació, per l'aparició i l'avanç del deteriorament i la demència de l'alzheimer i de les diferents dependències, al final totes, que va provocar la malaltia. Tan de bo el meu pare hagués mort abans d'arribar a l'estat de tristesa i dependència a què va arribar, o encara millor, tan de bo hagués mort quan es van començar a fer preocupants els símptomes de la seva malaltia. Tan de bo llavors s'hagués mort, d'un atac de cor, d'una infecció o de qualsevol altra cosa, i no hagués hagut de viure tot el que va haver de viure i patir després.
Dic això no com a conseqüència d'unes idees meves sobre el sentit de la vida en determinades circumstàncies (unes idees que no nego en absolut, però que en aquest cas són secundàries), sinó que ho dic com a resultat, fonamentalment, d'unes emocions. Ho remarco, no idees, sinó emocions: la tristesa i el dolor que em provocava el seu progressiu esfondrament. La tristesa que m'encomanava la seva tristesa, el dolor que m'encomanava el seu dolor. I que ara, molts anys després, quan penso en ell, em segueixen provocant.
Tot i llavors haver-me autoprotegit davant del que anava pasant, la seva agonia d'anys em va marcar per sempre. Per això també dic que la seva mort va ser per a mi un motiu d'alegria, un gran alleujament. Perquè va suposar que després d'aquell calvari d'anys al final ell va poder deixar de patir. No entraré ara en el tema aquest sobre que la gent amb alzheimer no pateix, em sembla una idea que no té cap sentit generalitzar-la, i que pel que fa al cas del meu pare tinc prou elements de judici per dir que és falsa. (2)
En el progressiu desgavell de la seva lucidesa i autonomia hi va haver diferents punts d'inflexió. Un, per a mi segurament el més important, va ser quan a causa de l'evolució de la demència, quan a causa de l'aparició de les seves incontinències, ens vam haver de començar a ocupar de la seva higiene. I quan a causa d'aquestes intervencions ell tenia unes reaccions molt violentes, irades, agressives, amb uns crits que sentien tots els veïns de l'escala, amb desagradables insults a la meva mare (i a qui fos que també hi intervingués). Ell se sentia agredit, humiliat, s'enfurismava, es trasbalsava. I els altres ho gestionàvem com podíem, angoixats, sobrepassats.
Aquest punt d'inflexió per a mi té una imatge molt clara: quan vaig començar a tenir que rentar-li el cul al meu pare. Contra la seva voluntat. Cal remarcar bé això segon per tal que no sigui que a algú se li acudeixi pensar que estic en contra de tenir cura de la gent gran quan es torna dependent. (3)
El meu pare, que havia estat una persona brillant, físicament poderosa, independent, orgullosa d'aquestes característiques seves, i alhora gelosa de la seva privacitat i intimitat... llavors, a causa d'aquell huracà que havia devastat la seva ment i que anava devastant el seu cos, estava en l'estat de dependència absoluta en què estava. A algú se li podia acudir que ell pogués tenir ganes de viure una vida com aquella?
He posat l'exemple d'haver de rentar-li el cul perquè crec que és una imatge que il.lustra bé la manera com ell devia viure, sobretot en aquells moments, la seva situació de dependència. I perquè també il.lustra bé la incomoditat amb què vivíem aquests moments aquells que ens n'havíem d'ocupar.
I aquests no eren els únics moments que actuàvem contra la seva voluntat, n'hi havia d'altres, de vegades a l'hora de menjar, o de prendre's la medicació... És veritat que més endavant és va tornar una persona passiva, que en general es deixava fer, i ja seria una altra història especular sobre com devia viure ell aquella altra etapa de derrota absoluta, ja sense oposició (però que nego de manera rotunda que no estigués marcada, no sé amb quina intensitat -això sí que no ho sé- per la tristesa i el sofriment).
Aquest punt de la intervenció en la seva higiene, sobretot aquest punt i el rebuig amb què ell ho vivia, van provocar en mi d'una banda el desig que ell morís, per tal que es pogués estalviar allò que tant l'humiliava (i tot el que l'esperava a partir de llavors, res de bo). I per una altra banda, "mentre això no passava" (la seva mort), vaig tenir clar, o intuir, o vaig actuar de manera inconscient, en el sentit de construir-me un blindatge emocional que em permetés anar gestionat aquella situació sense estar exposat en cada moment a les emocions que em podien provocar les intervencions que calia fer.
Per tal de poder-me ocupar del meu pare, "me'n vaig haver de separar emocionalment", em vaig haver de blindar. I amb aquella cuirassa que em vaig posar va anar passant el temps, ja que si no me l'hagués posat, a causa del malestar que em provocava aquella situació, tot l'espai de la meva ment l'hauria ocupat la idea de l'eutanàsia (activa, passiva o com fos, però efectiva). Però d'això no en podia ni parlar, amb ningú de la família, i menys amb la meva mare, que era qui decidia.
Tinc molt clar que, "sense fer res especial" (sense la necessitat de cap intervenció "hipotèticament d'orientació eutanàsica"), el meu pare hauria pogut viure menys del que va viure, hauria pogut ser més curt el seu calvari. Només hauria calgut, en determinats moments, com per exemple quan li van diagnosticar una pneumònia, o de vegades que no tenia cap interès per menjar, no haver intervingut volent curar la infecció o forçant l'alimentació. Amb una mica de sort, en alguna d'aquestes ocasions hauria aconseguit morir-se. Amb una mica de sort. (4)
Quan recordo algunes mirades del meu pare, encara m'esgarrifen. Perquè hi va haver les mirades de fúria que ja he esmentat, associades a les escenes de crits i violència. I després van venir aquestes altres mirades, de fragilitat, de tristesa, de desolació... les mirades que van aparèixer quan ell ja era del tot dependent, quan es passava el dia estirat al llit sense ser capaç ni de canviar de posició sol, quan ni tan sols es podia rascar el nas si li picava, ni dir-ho perquè algú li rasqués, quan...
Que jo sàpiga el meu pare, mentre podia perquè tenia el cap clar, mai va fer cap comentari sobre com volia que es gestionés el final de la seva vida, si arribava un punt que ell ja no podia manifestar la seva voluntat. Sent com era una persona intel.ligent, és un silenci (o un oblid, o no sé què) que em sobta. De vegades he pensat que estava tan segur d'ell mateix que potser ni li va passar pel cap "que a ell" li pogués passar una cosa així. No en tinc ni idea. Però crec que va ser un gran error que ell no especulés sobre aquest eventual escenari i manifestés alguna voluntat concreta sobre aquest tema. És veritat que no hauria sigut cap garantia, perquè aquestes voluntats de vegades aquells que han de fer que es respectin no les respecten, aquesta és una variable que s'escapa del control de l'interessat (en els dos sentits, hi pot haver algú a qui li allarguin la vida en contra de la seva voluntat, i al revés, que li escurcin també en contra de la seva voluntat, les dues coses poden passar i de vegades passen).
Amb aquesta falta de previsió el meu pare es va equivocar. Perquè dubto que si hi hagués pensat hagués dit que ja li semblava bé un tipus d'intervenció i atenció com la que va tenir (guiada pel criteri de mantenir-lo amb vida com més temps millor), amb unes atencions que en alguns moments van servir per tal d'evitar que es morís quan hauria sigut fàcil (ho repeteixo, "amb una mica de sort") que es morís com a conseqüència d'algun d'aquells moments de crisis pels quals va passar.
--
(1) "La ceremonia del adiós", El País, 2003 (p. 244), sobre els últims anys de vida de Jean-Paul Sartre. Abans Simone de Beauvoir ja havia publicat "Una mort molt dolça", un relat sobre la mort de la seva mare, en el qual també hi sortien referències a les escares: "El matalàs pneumàtic connectat a un aparell elèctric vibrava i li feia massatge: així s'evitarien les escares." (Edicions Proa, 1966, p. 21). Cal posar paraules com aquestes a aquestes realitats, ja que si no no es poden entendre aquestes situacions. Al meu pare, durant els dos o tres últims anys de vida, se li van gangrenar els peus dues vegades.
(2) Ves a saber què li passa a cada persona, però a mi, aquesta idea com a norma general del no patiment en casos de demència senil, sempre m'ha semblat una idea orientada sobretot a tranquil.litzar els familiars, cuidadors i metges.
(3) Una altra cosa és que alhora pugui reflexionar sobre el sentit que puguin tenir unes vides "deshabitades", "deshumanitzades", sobretot quan és el cas que abans l'afectat ha manifestat que "si arribés a estar en aquell estat", preferiria no viure (tal com jo, pel que fa a la meva vida, he dit moltes vegades).
(4) I sense patir, només hauria calgut no estalviar els medicaments contra el dolor (que val a dir que algun cop també es van estalviar "a causa dels seus efectes perjudicials", que té nassos, la cosa).
21 de nov. 2017
Lectures sobre les depressions
Va ser després de la mort de la meva mare que vaig començar a dedicar més temps i atenció a les lectures sobre les depressions, fins llavors escasses. Una part de les noves lectures va ser el resultat d'algun suggeriment, i una altra part va ser sobretot resultat de l'atzar, de la meva afició a entretenir-me tafanejant pels prestatges de les biblioteques i de les llibreries de vell.
Més endavant, un dia em vaig adonar que si ordenava mentalment, segons les dates de publicació, aquelles lectures que anava acumulant, podia establir un paral.lelisme entre el que s'anava publicant i les etapes per les que va anar passant la meva mare.
Sé que amb aquesta "base de dades" de publicacions tan petita (tenint en compte que de llibres sobre depressions se'n publiquen a puntades de peu), i alhora conformada segon un model tan peculiar, és a dir, "més aviat sense model" (en gran mesura resultat de casualitats), no es poden treure moltes conclusions, i menys definitives.
Ara bé, un cop palesada aquesta limitació, el que sí puc dir és que en aquest conjunt de llibres que jo he llegit, en general publicats des de la dècada dels 60 fins a principis del 2000 (els anys de les depressions de la meva mare), no hi veig gaires diferències, entre ells (a banda de les motivades per les diferents generacions d'antidepressius que van anar apareixent). El discurs, en general, és molt uniforme: molta biologia i farmacologia i poc o nul protagonisme de l'entorn social, les relacions familiars i del paper de la psicoteràpia.
Durant aquestes dècades, l'optimisme dels autors d'aquestes publicacions sobre la utilitat de la medicació és generalitzat, la relativització dels efectes secundaris també és general (es poden reconèixer, però sempre es justifiquen: mai es planteja una possible deslegitimació de la medicació en funció dels seus efectes secundaris), i també és nul.la (o només anecdòtica) la presència d'una reflexió seriosa sobre l'entorn familiar o social com a desencadenant o agreujant dels problemes depressius, i de la importància que hauria de tenir la psicoteràpia com a recurs per aprendre a gestionar i superar una depressió. Hi ha excepcions, però la norma és la que he exposat.
Quan a finals dels anys cinquanta la meva mare va començar a tenir depressions la majoria de publicacions eren d'aquest tipus, ho eren també a mitjans dels seixanta, quan li van diagnosticar per primer cop les depressions, i durant els anys setanta, vuitanta, noranta i principis del segle vint les publicacions va anar seguint aquest patró. És a dir, la majoria dels professionals que escrivien escrivien això, i la majoria dels professionals que llegien també era això el que llegien. (1)
El cas de la meva mare n'és una mostra: per part dels professionals que es van ocupar d'ella, la fe en la farmacologia i el menyspreu (manifest o dissimulat) envers la psicoteràpia va ser una constant inalterada durant aquelles dècades de les oscil.lacions emocionals de la meva mare. Aquella fe (en els medicaments) i aquell desinterès (cap a la psicoteràpia, i alhora, cap a una visió més holística de la persona) va ser una actitud compartida per tots els professionals que es van ocupar d'ella, sense excepcions.
Ella ho va viure en la seva pròpia pell. I a mi, aquesta reflexió d'ara sobre les meves lectures m'ha ajudat a pensar-hi. A pensar-hi "un altre cop".
--
(1) Entre les meves lectures n'hi ha també algunes, poques, d'orientació psicodinàmica, i per tant amb una altra visió dels problemes depressius. La reduïda presència d'aquestes publicacions entre les meves lectures crec que té diferents orígens. Un és la seva difusió en general més limitada, a causa de la poca penetració d'aquestes idees entre els professionals dedicats a la salut mental, i per tant l'escassa "transferència" d'aquestes idees als malalts (per exemple, no són publicacions promocionades per la indústria farmacèutica, cosa ben comprensible, ja que no fan "propaganda" de la medicació). L'altra causa és més personal, té a veure amb la dificultat meva per seguir discursos d'orientació psicoanalítica. A diferència de les lectures biologistes, que no em costa entendre-les, i que per tant també, quan és el cas, puc qüestionar-les, amb les altres de vegades em perdo, i per tant no m'és fàcil posicionar-me en relació als seus continguts. Com puc opinar, si m'he extraviat? De vegades només puc dir-ne que no aconsegueixo entendre el que diuen o volen dir (i considero que la meva limitada capacitat de comprensió no és "només culpa meva", crec que de vegades els autors també ho posen ben difícil). És una situació estranya, perquè de fet comparteixo molt el plantejament de la importància que atribueixen a la biografia i al context per una banda, i per una altra a la paraula i a la relació terapèutica com a procés de sanació. Sí, és una cosa estranya, hi haig de pensar més... En qualsevol cas, això que dic ara no invalida els raonaments que he fet abans en relació a les publicacions i els professionals de tendència biologista (i teràpies fonamentalment farmacològiques).
Més endavant, un dia em vaig adonar que si ordenava mentalment, segons les dates de publicació, aquelles lectures que anava acumulant, podia establir un paral.lelisme entre el que s'anava publicant i les etapes per les que va anar passant la meva mare.
Sé que amb aquesta "base de dades" de publicacions tan petita (tenint en compte que de llibres sobre depressions se'n publiquen a puntades de peu), i alhora conformada segon un model tan peculiar, és a dir, "més aviat sense model" (en gran mesura resultat de casualitats), no es poden treure moltes conclusions, i menys definitives.
Ara bé, un cop palesada aquesta limitació, el que sí puc dir és que en aquest conjunt de llibres que jo he llegit, en general publicats des de la dècada dels 60 fins a principis del 2000 (els anys de les depressions de la meva mare), no hi veig gaires diferències, entre ells (a banda de les motivades per les diferents generacions d'antidepressius que van anar apareixent). El discurs, en general, és molt uniforme: molta biologia i farmacologia i poc o nul protagonisme de l'entorn social, les relacions familiars i del paper de la psicoteràpia.
Durant aquestes dècades, l'optimisme dels autors d'aquestes publicacions sobre la utilitat de la medicació és generalitzat, la relativització dels efectes secundaris també és general (es poden reconèixer, però sempre es justifiquen: mai es planteja una possible deslegitimació de la medicació en funció dels seus efectes secundaris), i també és nul.la (o només anecdòtica) la presència d'una reflexió seriosa sobre l'entorn familiar o social com a desencadenant o agreujant dels problemes depressius, i de la importància que hauria de tenir la psicoteràpia com a recurs per aprendre a gestionar i superar una depressió. Hi ha excepcions, però la norma és la que he exposat.
Quan a finals dels anys cinquanta la meva mare va començar a tenir depressions la majoria de publicacions eren d'aquest tipus, ho eren també a mitjans dels seixanta, quan li van diagnosticar per primer cop les depressions, i durant els anys setanta, vuitanta, noranta i principis del segle vint les publicacions va anar seguint aquest patró. És a dir, la majoria dels professionals que escrivien escrivien això, i la majoria dels professionals que llegien també era això el que llegien. (1)
El cas de la meva mare n'és una mostra: per part dels professionals que es van ocupar d'ella, la fe en la farmacologia i el menyspreu (manifest o dissimulat) envers la psicoteràpia va ser una constant inalterada durant aquelles dècades de les oscil.lacions emocionals de la meva mare. Aquella fe (en els medicaments) i aquell desinterès (cap a la psicoteràpia, i alhora, cap a una visió més holística de la persona) va ser una actitud compartida per tots els professionals que es van ocupar d'ella, sense excepcions.
Ella ho va viure en la seva pròpia pell. I a mi, aquesta reflexió d'ara sobre les meves lectures m'ha ajudat a pensar-hi. A pensar-hi "un altre cop".
--
(1) Entre les meves lectures n'hi ha també algunes, poques, d'orientació psicodinàmica, i per tant amb una altra visió dels problemes depressius. La reduïda presència d'aquestes publicacions entre les meves lectures crec que té diferents orígens. Un és la seva difusió en general més limitada, a causa de la poca penetració d'aquestes idees entre els professionals dedicats a la salut mental, i per tant l'escassa "transferència" d'aquestes idees als malalts (per exemple, no són publicacions promocionades per la indústria farmacèutica, cosa ben comprensible, ja que no fan "propaganda" de la medicació). L'altra causa és més personal, té a veure amb la dificultat meva per seguir discursos d'orientació psicoanalítica. A diferència de les lectures biologistes, que no em costa entendre-les, i que per tant també, quan és el cas, puc qüestionar-les, amb les altres de vegades em perdo, i per tant no m'és fàcil posicionar-me en relació als seus continguts. Com puc opinar, si m'he extraviat? De vegades només puc dir-ne que no aconsegueixo entendre el que diuen o volen dir (i considero que la meva limitada capacitat de comprensió no és "només culpa meva", crec que de vegades els autors també ho posen ben difícil). És una situació estranya, perquè de fet comparteixo molt el plantejament de la importància que atribueixen a la biografia i al context per una banda, i per una altra a la paraula i a la relació terapèutica com a procés de sanació. Sí, és una cosa estranya, hi haig de pensar més... En qualsevol cas, això que dic ara no invalida els raonaments que he fet abans en relació a les publicacions i els professionals de tendència biologista (i teràpies fonamentalment farmacològiques).
17 de set. 2017
Més històries de residències
La Benita era una parenta de la meva mare, em sembla que era cosina del meu avi, tot i que la diferència d'edat amb la meva mare era poca. No va tenir fills, no es va casar mai, vivia sola, i quan es va fer gran va decidir anar a una residència. Va mirar-se'n unes quantes, en va triar una i hi va anar, però al cap de dies o setmanes se'n va atipar, i va decidir que tornava cap a casa. Ho podia fer perquè havia conservat el seu pis perfectament muntat; de fet, mentre va estar a la residència hi anava a passar algunes estones (s'havia buscat la residència a la vora del pis).
Més endavant, tot i que seguia tenint encara una considerable autonomia, es va tornar a plantejar l'opció de la residència, i aquest cop va decantar-se per una altra, diferent de l'anterior. Però aquesta vegada no va durar ni un dia a la residència: el primer dia, tot just arribar-hi, ja va tenir una discussió, i va decidir sobre la marxa tornar cap el pis. (1)
Val a dir que la Benita no era una persona de tracte fàcil, perquè era molt independent, cantelluda i poc flexible. Però era molt espavilada, i sabia molt bé el que volia i el que no volia.
Aquesta segona vegada a la residència l'havia acompanyat la meva tia, i també va ser la meva tia qui la va acompanyar un altre cop cap a casa (tant la meva mare com la meva tia durant aquells anys van estar sempre pendents de la Benita). Quan sortien de la residència la Benita li va dir a la meva tia, de manera rotunda, que era com sempre parlava: "Anem-nos-en, aquí només s'hi queda LA GENT QUE TÉ FILLS."
--
(1) Es veu que la discussió va estar relacionada amb les formalitats de l'ingrés; li van dir que ella i la meva tia havien de firmar un paper sobre amb no sé quin tipus de responsabilitats o tuteles, i ni a la Benita ni a la meva tia els va agradar allò que calia firmar, ni el contingut ni la forma com els ho van presentar, i va ser per això que van decidir sobre la marxa girar cua.
Més endavant, tot i que seguia tenint encara una considerable autonomia, es va tornar a plantejar l'opció de la residència, i aquest cop va decantar-se per una altra, diferent de l'anterior. Però aquesta vegada no va durar ni un dia a la residència: el primer dia, tot just arribar-hi, ja va tenir una discussió, i va decidir sobre la marxa tornar cap el pis. (1)
Val a dir que la Benita no era una persona de tracte fàcil, perquè era molt independent, cantelluda i poc flexible. Però era molt espavilada, i sabia molt bé el que volia i el que no volia.
Aquesta segona vegada a la residència l'havia acompanyat la meva tia, i també va ser la meva tia qui la va acompanyar un altre cop cap a casa (tant la meva mare com la meva tia durant aquells anys van estar sempre pendents de la Benita). Quan sortien de la residència la Benita li va dir a la meva tia, de manera rotunda, que era com sempre parlava: "Anem-nos-en, aquí només s'hi queda LA GENT QUE TÉ FILLS."
--
(1) Es veu que la discussió va estar relacionada amb les formalitats de l'ingrés; li van dir que ella i la meva tia havien de firmar un paper sobre amb no sé quin tipus de responsabilitats o tuteles, i ni a la Benita ni a la meva tia els va agradar allò que calia firmar, ni el contingut ni la forma com els ho van presentar, i va ser per això que van decidir sobre la marxa girar cua.
16 de set. 2017
Històries de residències
La meva mare tenia bastanta relació amb una família que vivia crec que a un poble de la vora d'una casa que ella tenia als Pirineus, a la qual anava de tant en tant. Era una família gran, el matrimoni havia tingut molts fills, i a més també vivia amb ells la mare d'ella.
Un dia van decidir fer obres a la casa, no sé si per un tema de manteniment general o amb l'objectiu d'adequar millor els espais, o per les dues raons alhora. El cas és que, les fessin pel motiu que fos, aquelles obres van anar acompanyades del projecte de dur a partir de llavors l'àvia a una residència, potser per tal de tenir més espai pels fills, que com que eren molts i anaven creixent cada vegada n'ocupaven més, d'espai.
Ja fos perquè la mateixa àvia li ho va dir o perquè ho va saber a través d'algú altre, la meva mare se'n va assabentar. I va anar a dir-li a la filla que què s'havia pensat, que com se'ls havia acudit de voler dur l'àvia a una residència, que l'àvia havia viscut sempre amb ells, que s'havia dedicat tota la vida primer als fills i després als nets, sempre de manera afectuosa i desinteressada, que no la podien dur a una residència.
És possible que ho digués amb molta més contundència que diplomàcia, perquè quan ella estava convençuda que una cosa era injusta, quan estava convençuda de tenir la raó, el seu ímpetu era immens, inaturable, com una tramuntanada. Fos pel que fos, però és ben probable que aquella intervenció seva hi tingués a veure, el cas és que l'àvia no va anar a la residència, i d'aquella alternativa no se'n va parlar més.
Una altra història de residències que havia sentit explicar a la meva mare era la d'una amiga seva que un dia va decidir, sense pressions de ningú, que volia anar a viure a una residència, perquè li va semblar que així la vida li seria més fàcil. Però al cap de poc, quan feia només algunes setmanes que hi era, no ho va veure clar, se'n va penedir i va dir que volia tornar a casa.
Però llavors els fills li van dir que no podia ser, que ella havia decidit anar lliurement a la residència i que, per tant, s'hi havia de quedar. És a dir, segons els fills tenia llibertat per decidir anar a la residència, però no per marxar-ne, suposo que perquè ja havien fet plans, o ja els havien executat, relacionats amb l'ús del pis de la mare. De manera que en contra de la seva voluntat es va haver de quedar a la residència (i em sembla recordar, però això ho tinc més emboirat, que els seus fills i filles l'anaven a veure poc a la residència).
D'històries de residències la meva mare n'explicava més, perquè a l'anar-se fent gran algunes de les seves amigues hi van anar a parar, i anar a veure aquelles amigues era una activitat habitual seva. Vaja, que de residències en coneixia unes quantes.
Mai li vaig sentir cap comentari positiu sobre les residències, ni tan sols quan algun cop li deia que de vegades potser totes les opcions eren dolentes, i que llavors potser l'únic que es podia fer era mirar d'evitar la pitjor opció. I que la pitjor de vegades podia ser haver de conviure amb uns fills o filles egoistes, mesquins, insuportables. I que per tant, en aquests casos, la residència podia ser un mal menor.
Però ni davant d'aquest argument afluixava, s'enrocava amb l'argument "que els fills no haurien de ser així", sense voler assumir que de vegades ho són, d'aquesta manera.
Tot i establir categories entre les diferents residències que coneixia (alguna la qualificava de casa dels horrors, massificada i inhòspita), ni tan sols les residències millors, més confortables i de tracte més acollidor, li semblaven bé.
Acabo. De la història de l'àvia que la filla volia enviar a la residència i de la història de l'amiga que els fills no van permetre que tornés a casa en tinc uns records una mica imprecisos, d'alguna explicació de la meva mare i d'alguna conversa més recent amb la meva tia, sense massa detalls. Ara bé, detalls a banda, crec que l'essència de la història sí que és la que explico.
Un dia van decidir fer obres a la casa, no sé si per un tema de manteniment general o amb l'objectiu d'adequar millor els espais, o per les dues raons alhora. El cas és que, les fessin pel motiu que fos, aquelles obres van anar acompanyades del projecte de dur a partir de llavors l'àvia a una residència, potser per tal de tenir més espai pels fills, que com que eren molts i anaven creixent cada vegada n'ocupaven més, d'espai.
Ja fos perquè la mateixa àvia li ho va dir o perquè ho va saber a través d'algú altre, la meva mare se'n va assabentar. I va anar a dir-li a la filla que què s'havia pensat, que com se'ls havia acudit de voler dur l'àvia a una residència, que l'àvia havia viscut sempre amb ells, que s'havia dedicat tota la vida primer als fills i després als nets, sempre de manera afectuosa i desinteressada, que no la podien dur a una residència.
És possible que ho digués amb molta més contundència que diplomàcia, perquè quan ella estava convençuda que una cosa era injusta, quan estava convençuda de tenir la raó, el seu ímpetu era immens, inaturable, com una tramuntanada. Fos pel que fos, però és ben probable que aquella intervenció seva hi tingués a veure, el cas és que l'àvia no va anar a la residència, i d'aquella alternativa no se'n va parlar més.
Una altra història de residències que havia sentit explicar a la meva mare era la d'una amiga seva que un dia va decidir, sense pressions de ningú, que volia anar a viure a una residència, perquè li va semblar que així la vida li seria més fàcil. Però al cap de poc, quan feia només algunes setmanes que hi era, no ho va veure clar, se'n va penedir i va dir que volia tornar a casa.
Però llavors els fills li van dir que no podia ser, que ella havia decidit anar lliurement a la residència i que, per tant, s'hi havia de quedar. És a dir, segons els fills tenia llibertat per decidir anar a la residència, però no per marxar-ne, suposo que perquè ja havien fet plans, o ja els havien executat, relacionats amb l'ús del pis de la mare. De manera que en contra de la seva voluntat es va haver de quedar a la residència (i em sembla recordar, però això ho tinc més emboirat, que els seus fills i filles l'anaven a veure poc a la residència).
D'històries de residències la meva mare n'explicava més, perquè a l'anar-se fent gran algunes de les seves amigues hi van anar a parar, i anar a veure aquelles amigues era una activitat habitual seva. Vaja, que de residències en coneixia unes quantes.
Mai li vaig sentir cap comentari positiu sobre les residències, ni tan sols quan algun cop li deia que de vegades potser totes les opcions eren dolentes, i que llavors potser l'únic que es podia fer era mirar d'evitar la pitjor opció. I que la pitjor de vegades podia ser haver de conviure amb uns fills o filles egoistes, mesquins, insuportables. I que per tant, en aquests casos, la residència podia ser un mal menor.
Però ni davant d'aquest argument afluixava, s'enrocava amb l'argument "que els fills no haurien de ser així", sense voler assumir que de vegades ho són, d'aquesta manera.
Tot i establir categories entre les diferents residències que coneixia (alguna la qualificava de casa dels horrors, massificada i inhòspita), ni tan sols les residències millors, més confortables i de tracte més acollidor, li semblaven bé.
Acabo. De la història de l'àvia que la filla volia enviar a la residència i de la història de l'amiga que els fills no van permetre que tornés a casa en tinc uns records una mica imprecisos, d'alguna explicació de la meva mare i d'alguna conversa més recent amb la meva tia, sense massa detalls. Ara bé, detalls a banda, crec que l'essència de la història sí que és la que explico.
31 d’ag. 2017
Parlar de la família
En aquest cas el text s'ha quedat al Passavolant:
https://passavolant.blogspot.com.es/2017/08/parlar-de-la-familia.html
https://passavolant.blogspot.com.es/2017/08/parlar-de-la-familia.html
29 d’ag. 2017
Gironella i la guerra
Buscant aquests dies informació sobre les depressions de José María Gironella (m'ha sobtat trobar-ne molt poca, i de vegades confusa o contradictòria), he llegit que va participar en la Guerra Civil en el bàndol franquista, enrolat en un terç de requetès, després d'haver marxat de la zona republicana.
La fugida de la zona republicana i l'enrolament amb els requetès és una coincidència biogràfica amb el meu pare, cosa que també podria explicar, anys més tard, la presència de la trilogia de Gironella sobre la Guerra Civil a la biblioteca del pis dels meus pares: "Los cipreses creen en Dios", "Un millón de muertos" i "Ha estallado la paz".
Aquests llibres, malgrat el meu afany general i bastant indiscriminat de lectures en aquella època, no els vaig llegir mai. Ves a saber, potser perquè només amb el títols ja em van desanimar, em van sonar massa a Guerra Civil o religió i em van fer mandra. A diferència d'ara, que si que m'interessen els dos temes. I que a més em dol, i bastant, el fet que quan podia fer-ho no vaig preguntar al meu pare més coses sobre la Guerra Civil. En realitat, em sembla que no li vaig preguntar mai res, sobre aquest tema. (1)
Sobre la Guerra Civil i els requetès, a la versió catalana i castellana de la Viquipèdia diu que Gironella va pertànyer al Terç de Requetès de la Verge de Montserrat (el terç del meu pare), però ell, Gironella, quan parla de la guerra parla d'un terç d'esquiadors de muntanya, em sembla que de Jaca. En canvi, el terç de la Verge de Montserrat va actuar només a Codo, Belchite, Gandesa... territoris en principi no gaire aptes per als esquiadors, de manera que hi ha alguna cosa que sembla que no lliga.
També segons la Viquipèdia (i per tant ves a saber) durant la guerra hi va haver 42 terços de requetès, el de Montserrat era només un d'aquests 42. En qualsevol cas, fos del terç concret que fos Gironella, suposo que hi havia un sentiment de simpatia entre els integrants dels diferents terços, ja que suposo que en general tots el requetès eren convençuts i devots franquistes. Com el meu pare i Gironella. (2) (3)
--
(1) En canvi, no recordo a la biblioteca familiar "Los fantasmas de mi cerebro" (sobre les seves depressions) cosa que no vol dir que el llibre no hi fos. Ni recordo mai que la meva mare hagues esmentat el llibre o que s'hagués referit a les depressions del seu autor, i en canvi sí que recordo les seves referències a altres persones conegudes i alhora amb problemes depressius o bipolars.
(2) Sobre els requetès: "(...) Soldado de la Fe y de la Santa Causa Tradicional. Tu ordenanza fija tus deberes, exalta tus principios y te encuadra para ser útil. Tu Trilema permanente: Dios - Patria - Rey. Procedes de la Elección entre los afiliados a la Comunión Tradicionalista. Eres por tanto, orgulloso y heredero de tus gloriosos antepasados. (...)". Ordenanza del requeté (1936-1939). www.requetes.com (2017)
(3) Això no obstant, va tenir alguns problemes amb la censura quan volia publicar el 1953 "Los cipreses creen en Dios", tot i que finalment es van solucionar. Sembla que Gironella, a banda de ser franquista, a la novel.la humanitzava els personatges pertanyents al bàndol republicà, i això devia disgustar al censor de torn. El llibre va ser un dels més grans èxits de vendes de la indústria editorial espanyola, d'aquella època i de totes les èpoques.
La fugida de la zona republicana i l'enrolament amb els requetès és una coincidència biogràfica amb el meu pare, cosa que també podria explicar, anys més tard, la presència de la trilogia de Gironella sobre la Guerra Civil a la biblioteca del pis dels meus pares: "Los cipreses creen en Dios", "Un millón de muertos" i "Ha estallado la paz".
Aquests llibres, malgrat el meu afany general i bastant indiscriminat de lectures en aquella època, no els vaig llegir mai. Ves a saber, potser perquè només amb el títols ja em van desanimar, em van sonar massa a Guerra Civil o religió i em van fer mandra. A diferència d'ara, que si que m'interessen els dos temes. I que a més em dol, i bastant, el fet que quan podia fer-ho no vaig preguntar al meu pare més coses sobre la Guerra Civil. En realitat, em sembla que no li vaig preguntar mai res, sobre aquest tema. (1)
Sobre la Guerra Civil i els requetès, a la versió catalana i castellana de la Viquipèdia diu que Gironella va pertànyer al Terç de Requetès de la Verge de Montserrat (el terç del meu pare), però ell, Gironella, quan parla de la guerra parla d'un terç d'esquiadors de muntanya, em sembla que de Jaca. En canvi, el terç de la Verge de Montserrat va actuar només a Codo, Belchite, Gandesa... territoris en principi no gaire aptes per als esquiadors, de manera que hi ha alguna cosa que sembla que no lliga.
També segons la Viquipèdia (i per tant ves a saber) durant la guerra hi va haver 42 terços de requetès, el de Montserrat era només un d'aquests 42. En qualsevol cas, fos del terç concret que fos Gironella, suposo que hi havia un sentiment de simpatia entre els integrants dels diferents terços, ja que suposo que en general tots el requetès eren convençuts i devots franquistes. Com el meu pare i Gironella. (2) (3)
--
(1) En canvi, no recordo a la biblioteca familiar "Los fantasmas de mi cerebro" (sobre les seves depressions) cosa que no vol dir que el llibre no hi fos. Ni recordo mai que la meva mare hagues esmentat el llibre o que s'hagués referit a les depressions del seu autor, i en canvi sí que recordo les seves referències a altres persones conegudes i alhora amb problemes depressius o bipolars.
(2) Sobre els requetès: "(...) Soldado de la Fe y de la Santa Causa Tradicional. Tu ordenanza fija tus deberes, exalta tus principios y te encuadra para ser útil. Tu Trilema permanente: Dios - Patria - Rey. Procedes de la Elección entre los afiliados a la Comunión Tradicionalista. Eres por tanto, orgulloso y heredero de tus gloriosos antepasados. (...)". Ordenanza del requeté (1936-1939). www.requetes.com (2017)
(3) Això no obstant, va tenir alguns problemes amb la censura quan volia publicar el 1953 "Los cipreses creen en Dios", tot i que finalment es van solucionar. Sembla que Gironella, a banda de ser franquista, a la novel.la humanitzava els personatges pertanyents al bàndol republicà, i això devia disgustar al censor de torn. El llibre va ser un dels més grans èxits de vendes de la indústria editorial espanyola, d'aquella època i de totes les èpoques.
27 d’ag. 2017
Gironella i les depressions
Fa unes setmanes vaig saber que José María Gironella (dic José María perquè tot i ser de Darnius i haver mort a Arenys de Mar firmava així, en castellà) havia patit importants crisis depressives. En va parlar a "Los fantasmas de mi cerebro". (1)
A banda de les moltes referències a les depressions, en algun moment del llibre, pocs, hi ha també alguna referència a estats eufòrics, cosa que sembla indicar que podria ser bipolar. I això m'ha fet pensar en els escrits de la meva mare (ella era bipolar), en els quals també hi ha aquesta mateixa proporció (o desproporció) de referències depressives i eufòriques. Suposo que en els dos casos (Gironella i la meva mare) aquesta desproporció s'explica per la diferent incidència (en el mateix moment i en els records), de les etapes depressives i les eufòriques. Les primeres eren devastadores, deixaven unes petjades molt doloroses, infinitament més marcades.
Un altre punt de coincidència entre la meva mare i ell són les conviccions religioses dels dos. La meva mare atribuïa a aquestes conviccions la seva capacitat de resistir les dures etapes depressives. José María Gironella atribuïa a les seves conviccions religioses una importància determinant sobretot de cara a haver pogut descartar l'opció del suïcidi, en el seu cas pensada algun cop (la meva mare havia pensat molt en la mort com un alliberament, però la idea del suïcidi mai se li havia passat pel cap com una opció real). (2)
Un altre punt de coincidència, en aquest cas literari: Gironella sovint té una manera d'escriure que en alguna mesura també em recorda la manera d'escriure de la meva mare: viva, espurnejant i enginyosa.
--
(1) La pista d'aquest llibre de JM Gironella la vaig trobar de manera inesperada a "Depressió: pacients i familiars", de Carme Ferré (Cossetània Edicions, 2005). L'edició original de "Los fantasmas de mi cerebro" (Planeta, 1958) té altres parts sense relació amb les depressions (crec que més endavant la mateixa editorial en va fer una altra edició, només amb els capítols sobre les depressions).
(2) Diu Gironella al llibre (p. 96): "Pensé que no tenía derecho a quitarme la vida, 'que estaba prohibido' y que en caso de hacerlo el castigo -así me lo habían dicho en la infancia- sería eterno."
A banda de les moltes referències a les depressions, en algun moment del llibre, pocs, hi ha també alguna referència a estats eufòrics, cosa que sembla indicar que podria ser bipolar. I això m'ha fet pensar en els escrits de la meva mare (ella era bipolar), en els quals també hi ha aquesta mateixa proporció (o desproporció) de referències depressives i eufòriques. Suposo que en els dos casos (Gironella i la meva mare) aquesta desproporció s'explica per la diferent incidència (en el mateix moment i en els records), de les etapes depressives i les eufòriques. Les primeres eren devastadores, deixaven unes petjades molt doloroses, infinitament més marcades.
Un altre punt de coincidència entre la meva mare i ell són les conviccions religioses dels dos. La meva mare atribuïa a aquestes conviccions la seva capacitat de resistir les dures etapes depressives. José María Gironella atribuïa a les seves conviccions religioses una importància determinant sobretot de cara a haver pogut descartar l'opció del suïcidi, en el seu cas pensada algun cop (la meva mare havia pensat molt en la mort com un alliberament, però la idea del suïcidi mai se li havia passat pel cap com una opció real). (2)
Un altre punt de coincidència, en aquest cas literari: Gironella sovint té una manera d'escriure que en alguna mesura també em recorda la manera d'escriure de la meva mare: viva, espurnejant i enginyosa.
--
(1) La pista d'aquest llibre de JM Gironella la vaig trobar de manera inesperada a "Depressió: pacients i familiars", de Carme Ferré (Cossetània Edicions, 2005). L'edició original de "Los fantasmas de mi cerebro" (Planeta, 1958) té altres parts sense relació amb les depressions (crec que més endavant la mateixa editorial en va fer una altra edició, només amb els capítols sobre les depressions).
(2) Diu Gironella al llibre (p. 96): "Pensé que no tenía derecho a quitarme la vida, 'que estaba prohibido' y que en caso de hacerlo el castigo -así me lo habían dicho en la infancia- sería eterno."
10 d’ag. 2017
Els diners familiars
El meu pare va guanyar molts diners i en diferents ocasions també en va perdre molts. Els va guanyar de la mateixa manera, important i exportant pells, i els va perdre d'altres maneres, embrancant-se en aventures en les quals no tenia el control ni la seguretat del seu propi negoci.
Una altra cosa que va fer el meu pare amb els diners va ser donar-ne molts. Com que era bastant discret, això només es podia saber de manera indirecta i parcial. Jo ho vaig saber a través de la meva mare: ella algunes coses sí que les explicava. Algunes, segur que totes no. Per exemple, com a mínim un parell de dones de fer feines que es van casar després d'haver estat treballant a casa nostra bastants anys, al casar-se els meus pares els van regalar un pis. I no van ser els únics pisos que ells van regalar, van ser més, però no sé quants ni a qui.
Aquest tipus "d'obra social" (de la quals els pisos només n'és un exemple) més endavant es va anar transformant. D'aquesta transformació la meva mare de vegades en parlava atribuint la decisió del canvi al meu pare: "Va decidir que a partir de llavors només donaria diners a l'Església". Però la meva mare (des del meu punt de vista) va tenir un protagonisme immens en aquell canvi. Perquè a partir del moment que ella es va fer de l'Opus (ell no en va ser mai), la seva activitat com a captadora de recursos econòmics per a l'organització va ser constant. I per descomptat, la persona que tenia més a l'abast a l'hora de demanar diners era el meu pare.
L'altre factor determinant del canvi van ser, crec, les activitats d'una germana i una neboda del meu pare. Les dues monges, les dues vinculades a la teologia de l'alliberament. Als meus pares allò de la teologia de l'alliberament no els feia cap gràcia, ells s'identificaven plenament amb la postura del Vaticà, contraria a aquella visió del catolicisme. Aquesta postura contrària també era la de l'Opus. El cas és que les ajudes a la germana monja i a la neboda monja van començar a ser condicionades, en teoria ja no les podien destinar, per exemple, a un projecte d'alfabetització, sinó només a la construcció de capelles, l'adquisició de custòdies i coses d'aquestes. En teoria; no tinc clar què n'acabaven fent elles, potser no ho tenien tampoc clar els meus pares, i per això les ajudes (o si més no les voluminoses) van anar canviant de destinataris.
De mica en mica, l'obra social dels meus pares es va anar convertint en obra ornamental religiosa: capelles, calzes, custòdies, casulles... i altres contribucions relacionades amb iniciatives de l'Opus: pisos de numeraris (les persones de l'Opus que no es casen), esplais de l'Opus, col.legis de l'Opus... En aquests casos de les iniciatives de l'Opus suposo (de fet ho sé del cert) que la condició de la dedicació als ornaments sagrats de vegades era més laxa.
No és que abans els meus pares no contribuïssin a les necessitats de l'Església, sempre ho havien fet i de manera generosa, però llavors aquesta contribució encara es va ampliar més (en la mesura que es va tancar l'altra aixeta, no sé si del tot però com a mínim molt). I també es va concentrar, especialitzar: en general, tal com he dit, en iniciatives de l'Opus.
Per descomptat que podien fer el que els donés la gana amb els seus diners, però a mi em va decebre aquell canvi d'orientació. Això, quan me'n vaig adonar, que va ser al cap de molts anys, perquè durant molt de temps no en vaig saber res, no em vaig adonar de res. Vivia al marge de tot el relacionat amb la família.
Malgrat perdre de vegades bastants diners i donar-ne molts, quan el meu pare va morir en seguia tenint acumulat un munt. Aquest munt va passar a la meva mare al morir ell (a banda de la legítima, la part obligatòria pels fills), i quan ella va morir ho vam heretar tot nosaltres, els fills. A parts iguals.
Jo fa anys que visc de la part que em va tocar. Gràcies al meu pare que va guanyar i acumular aquells diners, gràcies a la meva mare que els va repartir. Perquè ella si hagués volgut també els podria haver donat tots a l'Opus, o a qui fos, i no ho va fer. Algunes vegades en vam parlar. I sempre li deia que fes el que volgués. I alhora li deia que pensés bé el que volia. Que qui volia, quan ella morís, que estigués content, l'Opus o els fills. Que qui volia, de forma prioritària, que tingués un bon record d'ella, els fills o la gent de l'Opus.
Un altre tema recurrent (per part meva) durant aquelles converses era que si repartia l'herència entre els fills ho fes a parts iguals, que no especulés amb eventuals més grans necessitats d'un o un altre fill, cosa que de vegades ella es plantejava. Tots igual, ja que era un criteri molt més fàcil de ser explicat.
D'això de l'herència en vam parlar unes quantes vegades, sempre de manera tranquil.la, i és una de les coses que estic content d'haver fet, parlar-ne amb ella, dir-li el que jo pensava, en lloc d'haver-me callat. No només perquè ara visc gràcies a aquells diners, sinó sobretot per les raons que li exposava a ella, i que no m'afectaven només a mi.
De fet, si parlo només de mi, pot ser comprensible que algú no em cregui si ara dic que no m'hauria importat si no hagués heretat res. Però la veritat és que si no hagués heretat res això no m'hauria preocupat, perquè sempre he procurat viure en el present, no especulant amb el futur. I vivint en el present he aprés a adaptar-me al que ha convingut. Fos el que fos. D'això crec que n'he aprés bastant, fins i tot molt. De vegades, és clar, l'aprenentatge l'he fet amb dificultats, perquè no he tingut més remei. Però l'he fet.
Un últim apunt. En relació a aquests diners del meu pare hi ha un aspecte que sempre m'ha incomodat, perquè mai he acabat d'entendre (o d'acceptar) com és que algú pot guanyar tants diners (i per tant deixar-ne tants al seus fills) quan hi ha gent que treballant tant o més que el meu pare amb prou feines arribava (o arriba) a final de mes.
No vull dir que el meu pare fes negocis tèrbols, crec que no; senzillament, suposo que aprofitava les oportunitats de negoci que tenia i, com que era llest, les coses li anaven bé. A més, l'època acompanyava: en aquells temps del franquisme sovint era la gent que més diners guanyava la que n'evadia més i pagava menys impostos. En això ell no va ser una excepció. És clar, avui segueixen passant aquestes coses, però com a mínim està mal vist, a diferència d'abans.
D'aquella manera de gestionar els diners se'n va beneficiar molta gent, per exemple (i no és una llista exhaustiva), les dones de fer feines, l'Opus, els fills mentre els meus pares vivien, i un altre cop els fills quan ells van morir. Per això jo, si més no algunes estones, tinc un sentiment ambivalent en relació a aquest tema dels diners que "avui" em serveixen per viure.
Que em serveixen per viure i per escriure. Si ara m'entretinc parlant de tot això és perquè és un entreteniment que em puc permetre, ja que no em cal anar apressat per la vida intentant guanyar-me les garrofes. Si més no, m'ho puc permetre mentre em quedi alguna garrofa de les que em van arribar dels meus pares.
Si arriba un dia que s'acaben (les garrofes), llavors ja veurem què passa. Ves a saber, potser hauré de tornar a menjar garrofes, tal com de vegades fa molts anys ja havia fet, però si de cas aquesta és ja (o serà) una altra història.
Una altra cosa que va fer el meu pare amb els diners va ser donar-ne molts. Com que era bastant discret, això només es podia saber de manera indirecta i parcial. Jo ho vaig saber a través de la meva mare: ella algunes coses sí que les explicava. Algunes, segur que totes no. Per exemple, com a mínim un parell de dones de fer feines que es van casar després d'haver estat treballant a casa nostra bastants anys, al casar-se els meus pares els van regalar un pis. I no van ser els únics pisos que ells van regalar, van ser més, però no sé quants ni a qui.
Aquest tipus "d'obra social" (de la quals els pisos només n'és un exemple) més endavant es va anar transformant. D'aquesta transformació la meva mare de vegades en parlava atribuint la decisió del canvi al meu pare: "Va decidir que a partir de llavors només donaria diners a l'Església". Però la meva mare (des del meu punt de vista) va tenir un protagonisme immens en aquell canvi. Perquè a partir del moment que ella es va fer de l'Opus (ell no en va ser mai), la seva activitat com a captadora de recursos econòmics per a l'organització va ser constant. I per descomptat, la persona que tenia més a l'abast a l'hora de demanar diners era el meu pare.
L'altre factor determinant del canvi van ser, crec, les activitats d'una germana i una neboda del meu pare. Les dues monges, les dues vinculades a la teologia de l'alliberament. Als meus pares allò de la teologia de l'alliberament no els feia cap gràcia, ells s'identificaven plenament amb la postura del Vaticà, contraria a aquella visió del catolicisme. Aquesta postura contrària també era la de l'Opus. El cas és que les ajudes a la germana monja i a la neboda monja van començar a ser condicionades, en teoria ja no les podien destinar, per exemple, a un projecte d'alfabetització, sinó només a la construcció de capelles, l'adquisició de custòdies i coses d'aquestes. En teoria; no tinc clar què n'acabaven fent elles, potser no ho tenien tampoc clar els meus pares, i per això les ajudes (o si més no les voluminoses) van anar canviant de destinataris.
De mica en mica, l'obra social dels meus pares es va anar convertint en obra ornamental religiosa: capelles, calzes, custòdies, casulles... i altres contribucions relacionades amb iniciatives de l'Opus: pisos de numeraris (les persones de l'Opus que no es casen), esplais de l'Opus, col.legis de l'Opus... En aquests casos de les iniciatives de l'Opus suposo (de fet ho sé del cert) que la condició de la dedicació als ornaments sagrats de vegades era més laxa.
No és que abans els meus pares no contribuïssin a les necessitats de l'Església, sempre ho havien fet i de manera generosa, però llavors aquesta contribució encara es va ampliar més (en la mesura que es va tancar l'altra aixeta, no sé si del tot però com a mínim molt). I també es va concentrar, especialitzar: en general, tal com he dit, en iniciatives de l'Opus.
Per descomptat que podien fer el que els donés la gana amb els seus diners, però a mi em va decebre aquell canvi d'orientació. Això, quan me'n vaig adonar, que va ser al cap de molts anys, perquè durant molt de temps no en vaig saber res, no em vaig adonar de res. Vivia al marge de tot el relacionat amb la família.
Malgrat perdre de vegades bastants diners i donar-ne molts, quan el meu pare va morir en seguia tenint acumulat un munt. Aquest munt va passar a la meva mare al morir ell (a banda de la legítima, la part obligatòria pels fills), i quan ella va morir ho vam heretar tot nosaltres, els fills. A parts iguals.
Jo fa anys que visc de la part que em va tocar. Gràcies al meu pare que va guanyar i acumular aquells diners, gràcies a la meva mare que els va repartir. Perquè ella si hagués volgut també els podria haver donat tots a l'Opus, o a qui fos, i no ho va fer. Algunes vegades en vam parlar. I sempre li deia que fes el que volgués. I alhora li deia que pensés bé el que volia. Que qui volia, quan ella morís, que estigués content, l'Opus o els fills. Que qui volia, de forma prioritària, que tingués un bon record d'ella, els fills o la gent de l'Opus.
Un altre tema recurrent (per part meva) durant aquelles converses era que si repartia l'herència entre els fills ho fes a parts iguals, que no especulés amb eventuals més grans necessitats d'un o un altre fill, cosa que de vegades ella es plantejava. Tots igual, ja que era un criteri molt més fàcil de ser explicat.
D'això de l'herència en vam parlar unes quantes vegades, sempre de manera tranquil.la, i és una de les coses que estic content d'haver fet, parlar-ne amb ella, dir-li el que jo pensava, en lloc d'haver-me callat. No només perquè ara visc gràcies a aquells diners, sinó sobretot per les raons que li exposava a ella, i que no m'afectaven només a mi.
De fet, si parlo només de mi, pot ser comprensible que algú no em cregui si ara dic que no m'hauria importat si no hagués heretat res. Però la veritat és que si no hagués heretat res això no m'hauria preocupat, perquè sempre he procurat viure en el present, no especulant amb el futur. I vivint en el present he aprés a adaptar-me al que ha convingut. Fos el que fos. D'això crec que n'he aprés bastant, fins i tot molt. De vegades, és clar, l'aprenentatge l'he fet amb dificultats, perquè no he tingut més remei. Però l'he fet.
Un últim apunt. En relació a aquests diners del meu pare hi ha un aspecte que sempre m'ha incomodat, perquè mai he acabat d'entendre (o d'acceptar) com és que algú pot guanyar tants diners (i per tant deixar-ne tants al seus fills) quan hi ha gent que treballant tant o més que el meu pare amb prou feines arribava (o arriba) a final de mes.
No vull dir que el meu pare fes negocis tèrbols, crec que no; senzillament, suposo que aprofitava les oportunitats de negoci que tenia i, com que era llest, les coses li anaven bé. A més, l'època acompanyava: en aquells temps del franquisme sovint era la gent que més diners guanyava la que n'evadia més i pagava menys impostos. En això ell no va ser una excepció. És clar, avui segueixen passant aquestes coses, però com a mínim està mal vist, a diferència d'abans.
D'aquella manera de gestionar els diners se'n va beneficiar molta gent, per exemple (i no és una llista exhaustiva), les dones de fer feines, l'Opus, els fills mentre els meus pares vivien, i un altre cop els fills quan ells van morir. Per això jo, si més no algunes estones, tinc un sentiment ambivalent en relació a aquest tema dels diners que "avui" em serveixen per viure.
Que em serveixen per viure i per escriure. Si ara m'entretinc parlant de tot això és perquè és un entreteniment que em puc permetre, ja que no em cal anar apressat per la vida intentant guanyar-me les garrofes. Si més no, m'ho puc permetre mentre em quedi alguna garrofa de les que em van arribar dels meus pares.
Si arriba un dia que s'acaben (les garrofes), llavors ja veurem què passa. Ves a saber, potser hauré de tornar a menjar garrofes, tal com de vegades fa molts anys ja havia fet, però si de cas aquesta és ja (o serà) una altra història.
26 de jul. 2017
Contra el divorci - 2 (el Creus)
Segueixo amb el tema encetat a partir de la pel.lícula "Hasta que el matrimonio nos separe". En una altra ocasió ja vaig parlar del cas del Joan i la Maria, que no es van atrevir a inscriure la seva filla al registre civil durant molts anys, de la por que tenien que a causa de la seva condició d'adúlters o "amancebados" (ell anteriorment havia estat casat amb una altra dona), inscriure la filla els compliqués la vida. Perquè llavors l'adulteri era un delicte que podia ser penat. I de fet ells no van inscriure la filla fins que es va despenalitzar l'adulteri, quan ella ja tenia quinze anys. Quinze anys sense existir civilment a causa de la por a aquelles lleis franquistes casposes i esperpèntiques, defensades de manera entusiasta per l'Església, vigents per a tothom, fossis creient o no.
Un altre cas, el del Creus, un treballador de la fàbrica del meu avi. El Creus, a diferència del Joan i la Maria, era una persona molt creient, i li hauria agradat ser també més practicant. Però els diumenges, quan anava a missa, no podia entrar a l'església, perquè ho tenia prohibit. S'havia de quedar a la porta, i des d'allí seguia la missa, fins que s'acabava. No podia entrar "perquè vivia en pecat", amb una dona que no era amb la que s'havia casat.
Amb la dona que s'havia casat les coses no els havien anat bé, tot havia sigut molt complicat. I va arribar un punt que es van separar (em sembla que no van arribar a tenir fills). Després, ell es va ajuntar amb la dona que va ser la seva parella a partir de llavors. Amb ella van tenir una bona vida, van tenir fills, van ser uns bons pares... Bé, he dit bona vida i suposo que només ho devia ser a mitges, ja que conviure amb aquesta contradicció, la de ser catòlic i per tant sentir-se obligat per la indissolubilitat del matrimoni, i alhora haver format una família amb una altra dona, ha de pesar molt. Sobretot si s'és una persona sensible, i ell ho era.
El Creus era una persona que inspirava confiança i que es feia estimar. Malgrat la seva "irregular" situació familiar, no va tenir complicacions amb la gent que l'envoltava. Els meus avis l'apreciaven molt, i tot i ser (els meus avis) gent socialment i religiosament convencionals, sempre van confiar en ell. I en la mesura que van poder el van afavorir, a ell i a la seva família. Per exemple, quan el meu avi va morir, es va descobrir que feia uns anys que estava pagant la meitat del lloguer del pis en el qual vivia el Creus i la seva família.
El Creus sempre va viure amb dues espines clavades, la de no poder divorciar-se i casar-se amb la mare dels seus fills, i la de tenir prohibida l'entrada a l'església. Les dues espines li feien mal. Suposo que ja havia mort feia anys, quan es va aprovar la llei del divorci el 1981, però poder-se'n beneficiar tampoc l'hauria alliberat de tot el pes que arrossegava. Perquè ell era catòlic i, per tant, encara que (eventualment) hagues aconseguit el divorci civil, davant dels ulls de l'Església (i dels seus propis ulls) hauria seguit sent un adúlter. (1) (2) (3)
--
(1) Per a una persona de la seva condició social i en aquella època era inimaginable pensar en una eventual anulació del matrimoni per part de l'Església (llavors l'única possibilitat de poder-se casar amb una altra dona, segons el Dret Canònic i aquestes històries).
(2) Guardo també bastantes cartes de la meva mare (publicades a diferents diaris), d'anys posteriors a l'aprovació de la llei del divorci, en què denuncia tots els mals familiars, socials i religiosos que ha provocat el divorci, i em sembla recordar també alguna carta en què reivindica alguna forma de matrimoni indissoluble, "si més no per a aquelles persones que ho vulguin".
(3) Uns quants anys més tard, els meus pares es van trobar "en la seva pròpia família" aquesta mena de problemes, quan algun fill es va "amancebar" (com en deien durant el franquisme) amb parelles ja casades (o no casades, però amb les quals no es van casar). Llavors els meus pares no s'ho van passar gens bé, i de vegades, suposo que desbordats, tampoc ho van gestionar gaire bé, però aquesta ja és una altra història.
25 de jul. 2017
Contra el divorci
Veig "Hasta que el matrimonio nos separe" (Pedro Lazaga, 1976). La pel.lícula tracta de la indissolubilitat del matrimoni durant el franquisme (la llei del divorci no es va aprovar fins el 1981, quatre anys després de les primeres eleccions democràtiques el 1977). Aquest és el tema: tots els drames, injustícies, absurditats, hipocresies, trampes, mentides i sofriments que provocava aquella situació. (1)
Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).
Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.
Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.
Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)
M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.
--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.
Potser no és una gran pel.lícula des del punt de vista "del seu valor cinematogràfic" (d'això no hi entenc), però és interessant pel tema que tracta i per com ho fa. En clau d'humor (i s'agraeix que sigui així), van sortint els diferents elements dramàtics i alhora esperpèntics d'aquell rebuig estatal i religiós a la possibilitat que le persones es poguessin divorciar. Imperava allò de "casats fins que la mort us separi" (i si us heu equivocat i teniu una vida infernal, doncs us aguanteu).
Faig un incís: és evident que els divorcis també poden provocar dolor i sofriment, però quan és així són dolors i sofriments resultat de la pròpia llibertat, i no fruit de la falta de llibertat. Ara bé, aquesta "petita diferència" sembla que a algunes persones els costa apreciar-la.
Torno als anys setanta. Aquest era l'escenari: una atmosfera asfixiant, una realitat de dictadura legal i moral exercida per les institucions (Estat i Església) que, cal remarcar-ho, era compartida per una part (important) de la societat, cosa que a la pel.lícula queda reflectida amb alguns dels amics i familiars del protagonista. Uns amics i familiars que sovint són la seva principal causa de mortificació, en la mesura que es dediquen a alimentar la seva inseguretat i el seu sentiment de culpabilitat.
Per sort, fa un munt de temps, d'aquell estat de coses, de la vigència de les lleis franquistes. Dels anys setanta guardo revistes, quadernets i llibres en contra de l'aprovació de la llei del divorci, amb les opinions de algunes persones de l'Opus, del Papa, de bisbes, de la Conferència Episcopal, etc. (2)
M'agrada conservar aquests llibres i revistes. Perquè els records són fràgils, però els llibres i els papers, si no els destrueixes, encara que passin els anys segueixen dient el mateix que deien quan es van escriure o publicar.
--
(1) De la pel.lícula només me'n sobra una cosa, les escenes de "destape" (com se'n deia llavors), que en aquest cas no aporten res al relat, ja que són només una concessió a la demanda de "cuixa i teta" d'aquella societat no només reprimida políticament, sinó també sexualment. Però bé, si aquestes escenes van contribuir a l'èxit de la pel.lícula (ho va ser, un èxit), benvingut el peatge. I no és que estigui en contra dels nusos i el sexe en les pel.lícules, però si aquestes escenes "sobren", doncs això, em sobren.
(2) Els havia comprat la meva mare i jo me'ls vaig quedar quan ella va morir.
12 de jul. 2017
La purificació
"Recordo que d'adolescent, em va impressionar molt saber que la meva mare havia hagut d'anar a l'església a purificar-se després d'haver-me parit. Tants segles després de les Lleis de Moisès l'església catòlica continuava fent seva la tradició jueva que considerava les dones impures després d'haver donat a llum." Gemma Lienas (1)
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
Ho pregunto a algunes dones del poble. A la MP, la MN i la RB. Les tres em diuen el mateix, que no van anar al bateig dels seus fills. Cap de les dones de la seva edat o més grans anava al bateig dels fills que parien. Totes les dones del poble feien el mateix: es quedaven a casa, i era la padrina de la criatura qui la portava a batejar. El motiu és el que explica la Gemma Lienas, que les dones després de parir (pel fet d'haver parit) no podien entrar a l'església perquè eren "impures", havien de passar una quarantena. Passada la quarantena (que elles no recorden si era de quaranta dies o un període més curt) anaven a una missa especial en la qual eren purificades de la impuresa del part. (2) (3)
Em sona, de quan era petit i adolescent, la festa de la Purificació, però no l'associava amb cap contingut concret. Crec que aquest costum o norma de l'Església es va acabar amb el Concili Vaticà II, a mitjans dels anys seixanta. Ara, quan l'Església parla de la festa de la Purificació posa l'accent en "la Presentació" (de Jesús al Temple, i dels nous nats a l'Església) com si fos una mateixa cosa. Però és obvi que no ho és, encara que la festa es faci coincidir en el mateix dia.
Busco més informació sobre aquest tema i trobo diferents explicacions semblants a aquesta:
"La ley de la purificación era la ley de Moisés que obligaba a todas las mujeres a purificarse en el templo después del parto con la obligación de un sacrificio. La Santísima Virgen no estaba obligada a la ley de la purificación porque fue madre por obra del Espíritu Santo, conservando su virginidad." (4)
I en busco l'origen, i veig que tot això ve en concret del Levític (12.2 a 12.7):
"Habló Jehová a Moisés (...) La mujer cuando conciba y dé a luz varón, será inmunda siete días (...) Mas ella permanecerá treinta y tres días purificándose de su sangre; ninguna cosa santa tocará, ni vendrá al santuario, hasta cuando sean cumplidos los días de su purificación. Y si diere a luz hija, será inmunda dos semanas, conforme a su separación, y sesenta y seis días estará purificándose de su sangre. Cuando los días de su purificación fueren cumplidos, por hijo o por hija, traerá un cordero de un año para holocausto, y un palomino o una tórtola para expiación, a la puerta del tabernáculo de reunión, al sacerdote; y él los ofrecerá delante de Jehová, y hará expiación por ella, y será limpia del flujo de su sangre." (5)
Busco també què en deia San Josemaría Escrivá, ja que m'és un personatge proper:
"Cumplido el tiempo de la purificación de la Madre, según la Ley de Moisés (...) —¿Te fijas? Ella —¡la Inmaculada!— se somete a la Ley como si estuviera inmunda." (6)
És a dir, que les dones després de parir "estaven immundes", perquè concebien els fills "perdent la virginitat a a causa de les necessàries relacions sexuals". A diferència de la Verge, que va mantenir la seva virginitat perquè va concebre Jesús "sense haver conegut baró".
Més ben dit, les dones eren "doblement immundes", perquè aquests fills, quan naixien, naixien a través de la vagina. A diferència també de la Verge, ja que Jesús va néixer de forma miraculosa.
I triplement immundes si havien tingut una filla, ja que els duplicaven la quarantena! A diferència també de la Verge, que "naturalment" va tenir un fill i no una filla.
Escric això en passat, però la Festa de la Purificació segueix existint (2 de febrer), una altra cosa és que n'hagin modificat el contingut, però en la mesura que el nom perdura, és obvi que perdura també alguna cosa més. Malauradament.
--
(1) "Rebeldes, ni putas ni sumisas", Ediciones Península, 2005 (p. 102)
(2) Jo i els meus germans vam néixer durant els anys cinquanta i seixanta. Tinc entès que la meva mare no seguia aquell costum (potser perquè ens batejaven a la mateixa clínica on havíem nascut), però tal com diu la Gemma Lienas, que va néixer el 1951 a Barcelona, la seva mare sí que va seguir el precepte o costum. Altres dones també de Barcelona a qui ho he preguntat (a banda de les del poble) m'han dit el mateix, que elles o les seves mares van seguir el costum, i per tant suposo que devia ser un costum que es seguia de manera diferent segons els llocs, segons els criteris dels rectors de les respectives parròquies, fins que es va abandonar de forma generalitzada després del concili.
(3) Per justificar aquest invent de la quarantena i dissimular tot això tan sòrdid de la impuresa hi ha creients que avui remarquen que la quarantena era una mesura protectora per a les dones, per tal que es poguessin recuperar del desgast del part. Però encara que "també" pogués tenir aquest component, el que no té cap explicació protectora és que posteriorment les dones haguessin de ser "purificades".
(4) infocatolica.com/blog/fidesetratio.php/la_purificacion_de_la_santisima_virgen
(5) www.iglesia.net/biblia/libros/levitico.html#cap12
(6) Para hablar con Diós (crec que és una recopilació d'homilies, en desconec la data de publicació) www.es.josemariaescriva.info/articulo/opus-dei-san-josemaria-purificacion-de-nuestra-senora
21 de gen. 2017
Les espelmes
Estava a casa de la meva mare, dormint. Em vaig despertar sentint olor de socarrim. Una espelma (de l'altaret que tenia ella a la seva habitació), a l'acabar de consumir-se, en lloc d'apagar-se havia fet que s'encengués el plàstic que la protegia i que en teoria havia de servir perquè un cop de vent no l'apagués. Una protecció una mica rara, tenint en compte que el plàstic era combustible, tal com llavors es va posar de manifest.
El cas és que allò anava cremant alegrement i fent saltar algunes guspires de plàstic encès, escampant-les pel damunt de les figures de la Mare de Déu i del Nen Jesús, dels tapets de puntes, d'algunes estampes de sants, d'alguns llibres d'oracions i de tot el que hi havia al voltant. Just al costat, també hi havia les grans cortines.
Per sort, no va passa res.
Tot i que encara era fosc, a aquella hora del matí seguint els seus horaris habituals la meva mare ja havia marxat. No sé si aquell dia primer anava a la piscina o a la platja, abans d'anar a missa. A la piscina o a la platja, abans d'anar a missa, hi anava cada dia, i després del bany i la missa tornava a casa i llavors esmorzava.
L'espelma no li havia quedat encesa oblidada, si no que la havia deixat així de manera intencionada. Encara que ella no hi fos, li agradava que sempre seguís cremant alguna espelma al seu altaret, al costat de les seves figuretes del pessebre i de les seves estampes. Feia dies que tenia ganes de dir-li alguna cosa sobre aquell costum, però fins aleshores no m'havia atrevit.
Quan va tornar li vaig dir que no podia ser que marxés de casa deixant espelmes enceses. Segur que no li va agradar, allò que li vaig dir, i és normal: a mi tampoc m'agradaria que un fill meu em digués si puc o no puc encendre espelmes, quan i com. Aquestes situacions són un embolic. Però ho va acceptar, o ho va fer veure.
No recordo quina era exactament la seva explicació de la seva devoció per les espelmes. A banda que li agradessin (a mi també) em sembla que atribuïa algun efecte una mica "sobrenatural" a les espelmes enceses, com si les espelmes "resessin". Recordo algun comentari en aquest sentit, però no se'm concreta.
L'espelma que es va encendre era una espelma d'aquestes gruixudes i de ble petit, per tal que cremin a poc a poc i durin molt. Però feia servir tota mena d'espelmes. Per exemple, les primes i blanques, de parafina, les compràvem al supermercat. De tant en tant, quan se li acabaven les apuntava a la llista de la compra: "arroç, llet, formatge, espelmes..." Les venien en paquets de sis.
El cas és que allò anava cremant alegrement i fent saltar algunes guspires de plàstic encès, escampant-les pel damunt de les figures de la Mare de Déu i del Nen Jesús, dels tapets de puntes, d'algunes estampes de sants, d'alguns llibres d'oracions i de tot el que hi havia al voltant. Just al costat, també hi havia les grans cortines.
Per sort, no va passa res.
Tot i que encara era fosc, a aquella hora del matí seguint els seus horaris habituals la meva mare ja havia marxat. No sé si aquell dia primer anava a la piscina o a la platja, abans d'anar a missa. A la piscina o a la platja, abans d'anar a missa, hi anava cada dia, i després del bany i la missa tornava a casa i llavors esmorzava.
L'espelma no li havia quedat encesa oblidada, si no que la havia deixat així de manera intencionada. Encara que ella no hi fos, li agradava que sempre seguís cremant alguna espelma al seu altaret, al costat de les seves figuretes del pessebre i de les seves estampes. Feia dies que tenia ganes de dir-li alguna cosa sobre aquell costum, però fins aleshores no m'havia atrevit.
Quan va tornar li vaig dir que no podia ser que marxés de casa deixant espelmes enceses. Segur que no li va agradar, allò que li vaig dir, i és normal: a mi tampoc m'agradaria que un fill meu em digués si puc o no puc encendre espelmes, quan i com. Aquestes situacions són un embolic. Però ho va acceptar, o ho va fer veure.
No recordo quina era exactament la seva explicació de la seva devoció per les espelmes. A banda que li agradessin (a mi també) em sembla que atribuïa algun efecte una mica "sobrenatural" a les espelmes enceses, com si les espelmes "resessin". Recordo algun comentari en aquest sentit, però no se'm concreta.
L'espelma que es va encendre era una espelma d'aquestes gruixudes i de ble petit, per tal que cremin a poc a poc i durin molt. Però feia servir tota mena d'espelmes. Per exemple, les primes i blanques, de parafina, les compràvem al supermercat. De tant en tant, quan se li acabaven les apuntava a la llista de la compra: "arroç, llet, formatge, espelmes..." Les venien en paquets de sis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)