La Clara

L'avantatge de parlar dels morts és que ja no et cal pensar en el que pensaran si llegeixen el que escrius: com que estan morts, ni llegeixen ni pensen. Fa gairebé un any, em va arribar aquest missatge d'un germà meu:

"La nostra cosina Clara ahir va ingressar en un hospital degut a un edema de pulmó agut del que molt possiblement no se’n sortirà. Fa molt temps va ser diagnosticada de càncer amb diverses metàstasis, i rebia quimioteràpia que degut a aquesta complicació ara li han hagut de retirar. Està amb oxigen i sembla que el seu final pot ser qüestió de pocs dies, així de clar m’ho ha dit ella mateixa fa una estona quan hi he parlat."

Crec que tenia setanta anys. Feia sis anys, que li havien diagnosticat el càncer. I efectivament, van ser pocs els dies que encara va viure, només nou. La de la Clara és la mort familiar més recent. Amb la seva mort ja no em queda cap cosí de la banda paterna, ja que el seu germà, més jove que ella, va morir deu anys abans, de manera sobtada, crec que a causa d'un atac de cor.

La Clara era monja. Era una dona activa, inquieta, de constitució prima i nerviosa, sempre amb una cara riallera. I alhora amb un aire de monja que, es vestís com es vestís, la delatava d'una hora lluny. Ep, amb això de "l'aire de monja" no vull dir que totes les monges tinguin aquest aire, i que per tant siguin sempre fàcilment identificables, encara que no duguin l'hàbit. N'hi ha que no encaixen en aquest subjectiu estereotip, n'hi ha que poden passar, que passen, del tot desapercebudes, però des del meu punt de vista són més aviat l'excepció que confirma la regla.

La Clara considerava que la seva família era la seva congregació, a la que s'hi dedicava en cos i ànima. No sé exactament la feina que feia, però tinc entès que tenia càrrecs de responsabilitat. Quan li van diagnosticar el càncer vivia a l'estranger, en una de les comunitats de la congregació. Llavors va tornar cap aquí, inicialment amb la idea de recuperar-se i tornar a marxar. Però ja es va quedar, perquè la seva salut, en lloc de refer-se, es va anar deteriorant cada cop més. Aquests darrers anys vivia també en una comunitat de la seva congregació, i crec que malgrat la malaltia, durant algun període que es va trobar més bé, va tornar a treballar una mica, no sé del cert si en tasques docents.

Quan li va fallar la salut la Clara va venir, però no va venir uns anys abans, quan la salut li va fallar a la seva mare. No va venir aleshores tot i que, els seu únic germà, el Josep, llavors encara viu, li ho va primer suggerir i després demanar, fins i tot de manera reiterada, perquè la seva mare estava cada cop més malament i tenia un grau de dependència cada cop més elevat. Torno a citar el meu germà:

"Quan la mare de la Clara temps abans de morir, va començar a necessitar assistència continuada, el Josep li va demanar a la seva germana amb molta insistència que, tota vegada que tenia menys obligacions familiars que ell (o almenys ell així ho interpretava), potser hagués estat convenient que, com a bons germans, es repartissin la feina. La Clara s’hi va negar en rodó, va dir que ella tenia les seves obligacions lluny i que això no li permetia cuidar-se de la seva mare. Va arribar a diferenciar entre la seva família actual i la seva família de sang. (...) coses de la vida que dissortadament passen a moltes famílies."

Sempre he pensat que la Clara devia tenir remordiments, tant per la mort de la seva mare sense que ella se n'hagués ocupat gens ni mica, com per la del seu germà. Jo a ell el coneixia poc (quan va morir feia potser vint-i-cinc anys que no el veia), però tinc la idea que era una persona d'una gran sensibilitat i generositat, i suposo que no va entendre mai l'actitud de la seva germana envers las seva mare durant aquella difícil i darrera etapa.

Don Marcelo

La darrera vegada que ens va visitar la meva tia Clara ens va explicar moltes anècdotes de les seves activitats missioneres. La que em va agradar més, perquè la trobo molt descriptiva del seu compromís religiós i social, és la d'una petició a Don Marcelo. Es veu que al poble on vivia ella, en una zona selvàtica controlada pels narcotraficants, hi havia un noi amb una malaltia mental. Les monges, d'acord amb la família, van considerar que estaria bé poder-lo portar a una localitat més gran, per tal d'intentar ajudar-lo. Però és clar, això valia bastants diners. De manera que la meva tia va recórrer a qui pensava que podria afluixar la mosca, el mafiós local, Don Marcelo, la persona més influent en aquell tram de riu i també amb més diners. Per descomptat tots provinents d'activitats il.legals, per no dir criminals.

Se'n va anar a casa seva, va passar el filtre de guardaespatlles armats i, un cop davant seu, li va dir: "Miri, Don Marcelo, que tenim aquest noiet molt malaltet, i necessita ajuda, l'hauríem d'enviar a tal lloc, perquè el puguin curar, però això val plata". I Don Marcelo li va contestar: "Miri germana, que ja m'agradaria, perquè ja sap que a vostès les respecto molt, però les coses estan molt complicades, i això són molts diners, i no puc". Bé, això va ser l'inici d'un diàleg una mica llarg, amb petites variacions en les preguntes i respostes. Com que la cosa estava encallada, al final la meva tia, com a última carta, va recórrer a un argument de més pes, i li va dir: "Miri, Don Marcelo, que algun dia tots ens hem de morir, i el dia que ens morim, quan truquem al cel ens trobarem Sant Pere a la porta, i seria una llàstima que llavors ell li digués que li sap molt de greu, però que recorda que un dia vostè no va voler ajudar aquest noi, quan ho hauria pogut fer, i que ho sent, però que no pot entrar al cel".

Don Marcelo li va a tornar a dir que no. Però quan va començar a fosquejar van trucar a la porta de la petita casa de les monges, quatre parets amb dues estores a terra. Temorenques, perquè a aquelles hores no sabien qui podria ser, van obrir, i es va presentar un home dient que venia de part de Don Marcelo. Portava els diners. I l'encàrrec de dir-los que Don Marcelo els demanava que resessin per ell.

Don Marcelo no tenia por dels assassinats i les extorsions que havia consentit i ordenant, que seguia consentit i ordenant dintre de la seva zona d'influència. Però si que tenia por que, el dia que es morís, Sant Pere li passés comptes de la demanda que no va atendre d'una monja. Això l'havia acollonit. D'anècdotes d'aquesta mena la meva tia en podia explicar a senallades, després d'anys vivint entre pobres de solemnitat i narcotraficants. Va haver d'aprendre a actuar a l'empara de la seva personal "teologia de la supervivència", creada com a conseqüència de les delicades situacions que havia de viure. Tant ella com totes les persones religioses com ella que, malgrat viure enmig de les més grans injustícies, no volien renunciar, no volen renunciar, a la seva vocació de treballar a favor dels més desfavorits.

El gas i les jaculatòries

A través d'un germà m'arriba una anècdota, explicada per l'única tia que em queda de la banda del meu pare:

"Jo no sabia cuinar, i el vostre pare es va cansar de menjar tan malament. Li va demanar a la nostra mare que busqués una dona  perquè anés a viure amb nosaltres i fes les feines. Vam llogar la senyora Maria, que vivia al costat de casa dels nostres pares; era gran i soltera. Un dia vam tenir una fuita de gas, però no ens en vam adonar. Vaig veure la senyora Maria amb molt mala cara i li vaig dir que s’assegués: em semblava que es moria i jo vaig mirar d’ajudar-la a ben morir, li deia jaculatòries, etc. De sobte, em vaig trobar a l’Hospital Clínic amb el vostre pare i un metge al meu costat. I és que quan el vostre pare va anar a casa a dinar ens va trobar a totes dues al terra de la cuina, i el pis ple del pudor del gas."

Per sort, el meu pare va arribar a temps al pis. I com que era un home molt pràctic, en lloc de posar-se a resar jaculatòries com la meva tia, va tancar l'aixeta del gas i va dur les dues dones a l'hospital. Per sort també, aquell dia el meu pare no fumava un dels havans que llavors tenia per costum fumar-se, perquè si no a l'hospital, o al cel, hi hauria anat molta més gent: a més d'ells tres, segurament també els veïns dels pisos dels costats. I jo, és calr, ara no podria entretenir-me explicant aquesta anècdota, perquè no hauria nascut.

La meva tia em sembla que llavors encara no era monja. Crec que se'n va fer pocs anys després, i d'ençà d'aleshores tota la vida ha fet de monja missionera, a diferents països. A més, amb els anys es va anar espavilant força, suposo que adonat-se que només amb jaculatòries no s'arreglaven tots els problemes. No sé exactament el procés de la seva evolució, el cas és que a partir d'un moment la recordo ja simpatitzant amb la teologia de l'alliberament, cosa que desagradava força als meus pares, que consideraven que la gent religiosa, i sobretot les monges, "no s'havien de ficar en política".

189

És el número del nínxol en el que estan enterrats els meus pares: el 189. Passo pel cementiri el dia de Tots Sants, no perquè tingui el costum de seguir aquesta tradició, sinó ben bé per casualitat, una casualitat irrellevant i que ara no ve al cas explicar.

La làpida està protegida per una porta de vidre amb un marc d'acer inoxidable. A dins, a més d'un rosari penjat d'un dels dos poms que té la làpida, hi ha tres pinyes petites, dos cards i dues espigues de blat. També una figureta de requetè (el meu pare va fer la Guerra Civil en una unitat de requetès) i un baix relleu en vidre d'una marededeu, una cosa petita però més aviat lletja que no sé qui la hi deu haver posat. La meva mare no ho crec, perquè tenia més bon gust. O ves a saber, perquè també és cert que els seus gustos, en aquest àmbit de la imatgeria religiosa, de vegades eren una mica carrinclons.

Dic que la meva mare podria haver-la posat o no perquè ella va morir uns anys després que el meu pare, i durant aquells anys que el va sobreviure anava molts dissabtes al cementiri. Potser el que ara hi ha ja hi era abans de morir ella, es va conservar quan la van enterrar, no ho recordo. El que és cert és que els cards, les pinyes i les espigues eren ben bé gustos seus, li agradaven molt. Per casa sempre en tenia: a més dels rams verds i frescos de tota mena de plantes que arreplegava durant les seves excursions i passejades (fets amb branques d'olivera, ginesta, llentiscle, heura, xuclamels...), dels rams de flors que de vegades comprava (no de flors cares, en general margarides o boixacs), també tenia rams secs de cards i d'espigues, no de blat o d'ordi, sinó de gramínies de les vores dels camins. I acompanyant els rams, també pinyes per tot el pis, posades de guarniment damunt d'una taula, o al costa de les diferents marededeus, o del Nen Jesús, o dels recordatoris del seu sant preferit, el Josemaría Escrivá de Balaguer...

Malgrat el vidre, a dins tot està una mica empolsegat i recremat del sol, que a partir del migdia hi toca. L'únic detall de vitalitat és, a la banda esquerra, més assolellada, una aranya d'aquestes de cos molt petit i potes desmesuradament primes i llargues, amb la seva teranyina que sembla un borra esclarissada, de fils de seda desordenats, res a veure amb aquestes teranyines tan geomètriques d'altres aranyes.

Com que no tinc la clau de la porta de vidre, no tinc la temptació de foragitar l'aranya i treure la teranyina. De fet, m'agrada així. Sempre m'han agradat, aquestes aranyes; de casa, si no s'agafen massa llibertats, tampoc les trec, ja m'hi estan bé. I m'agrada que ara aquesta estigui aquí, fent companyia a les despulles dels meus pares. És l'ésser viu que tenen més proper, i fidel, un dia rere l'altre amb ells. Perquè el que és els seus fills, crec que en general si que els tenim presents, però això d'anar al cementiri no ho tenim gaire per costum. O gens. Ja ho he dit, jo aquest cop hi he anat per casualitat, gairebé per equivocació

Sí, morim, i encara que ens oblidin (és només una qüestió de temps), la vida segueix, fins i tot en el petit espai entre la làpida i el vidre d'un nínxol...

Els caquis dels avis

La casa dels meus avis materns tenia dos patis, el de la casa pròpiament dita, amb caminets i parterres, ple de plantes i flors de les que en tenia cura la meva àvia, i el pati de la fàbrica de teixits del meu avi que hi havia adossada a la casa; aquest segon pati estava en gran part empedrat.

Hi havia una petita porteta que comunicava els dos patis, una porta que no recordo que mai estigués tancada amb clau, de manera que podies passar d'un pati a l'altre sense dificultats.

Al mig del pati empedrat hi havia un caqui. Era un petit arbre de copa arrodonida i tronc prim; el recordo esclarissat, sense gaire ufana, només amb alguns caquis esparsos quan n'era el temps. No recordo haver-ne menjat mai cap, i els records que en tinc són de quan el meu avi ja era mort, la fàbrica potser ja no funcionava i a la casa hi vivia la meva àvia amb el meu tio i la seva família.

A l'hort urbà del meu avi patern també hi havia un caqui, aquest ben diferent. Era molt gran, ufanós, esplèndid. Era un arbre que cada any, sense fallar mai, es carregava de fruita. N'havia menjat molts, de caquis d'aquell arbre, dolços, sucosos, deliciosos.

Em fa gràcia, recordar aquells arbres. Un, escarransit, minso a l'hora de la collita, el de la casa dels meus avis materns, gent benestant, mudada, cultivada, amb un gran protagonisme social. I l'altre ufanós, carregat de fruita, el de l'hort urbà dels meus avís paterns, gent humil, senzilla, discreta.

El caqui de l'hort dels meus avis paterns "se'l va menjar el totxo", ja que un cop venut l'hort el comprador hi va fer pisos. De l'altre no sé què se n'ha fet.

Injeccions

Fa uns mesos va morir el doctor Ferrer Pi, el pediatre de la família quan jo i els meus germans érem petits. El seu nom el primer que m'evoca és la paraula "injeccions", una paraula del tot associada a les seves visites: m'ha quedat la idea que el seu tractament de qualsevol malaltia consistia sempre en això, una bona tanda d'injeccions. Unes injeccions que ell receptava i després la meva mare ens punxava quan tocava, fent servir sempre la mateixa xeringa de vidre, prèviament esterilitzada junt amb l'agulla, en un cassó d'acer inoxidable que només tenia aquesta funció.

Tinc aquest record de la por a les injeccions, però no recordo episodis dels que jo en fos "la víctima". El que recordo és més aviat escenes que afectaven algun dels meus germans. De vegades he pensat que de la por a que me'n posessin alguna ja no em posava malalt...  Ves a saber, potser era una estratègia "psicosomàtica" del doctor Ferrer Pi: amb la por de les injeccions, estimular les nostres defenses i enfortir el nostre sistema immunitari. Això d'una banda i, d'una altra, enfortir el nostre caràcter, acostumar-nos a no queixar-nos si realment no estàvem malats de debò. Els meus pares tenien una gran confiança en el doctor Ferrer Pi, val a dir que ben fonamentada: érem molta mainada i havia vingut un munt de vegades a casa, de vegades a hores del tot intempestives.

L'altre record del doctor Ferrer Pi és el de les radiografies. Si en general només el vèiem quan algú estava malalt i ell venia a casa, de tant (no recordo amb quin periodicitat) ens portaven a la seva consulta perquè ens fes una revisió. I una de les proves rutinàries de la revisió, a més de la cullera a la boca per mirar-nos la gola i que a mi em feia venir vomitera, eren les radiografies del pit; recordo l'esgarrifança, la sensació de fragilitat i desprotecció, amb la pantalla glaçada contra el pit despullat. Eren temps en què les radiografies es feien de manera rutinària, i amb uns aparells que a més suposo que no devien passar massa controls, de manera que suposo que tots els germans de petits vam rebre unes bones dosis de radioactivitat.

Ves a saber, potser a algun dels germans aquelles sessions ens van immunitzar contra tot, i a algun altre potser li van desballestar alguna cosa de la que encara no se n'ha refet del tot. En qualsevol cas, més bé o més malament tots vam sobreviure a les injeccions i a les radiacions, i amb tanta colla com érem, això estadísticament ja és un bon resultat. De fet, si alguna vegada comento amb algú la pila de germans que som, és habitual que la pregunta que vingui a continuació sigui aquesta: "Tots vius?" Doncs sí, de moment sí.

La Rossin

Me la trobo esperant que es posi verd el semàfor. Feia potser cinc anys que l'havia vist per darrera vegada, un dia que em va convidar a dinar i que ens ho vam passar molt bé xerrant tota l'estona, recordant sobretot la meva mare, que havia mort uns dos anys abans, i amb la que havien estat molt amigues.

La saludo i no em reconeix. Però conserva la mirada viva de sempre i, quan li dic qui sóc, em recorda immediatament i està contenta, em fa un gran somriure. Té més de noranta anys, i va acompanyada d'una noia sud-americana, que em mira també mig somrient, però crec que alhora amb una mica de recel. És normal, perquè sé que la meva pinta, suposo que per a ella "mig d'indigent", no s'adiu amb la que deu estar acostumada a veure en l'entorn de la Rossin.

La Rossin va correctament vestida, però ni de bon tros de la manera impecable, elegantíssima, com havia vestit sempre. Això m'entristeix una mica, perquè alhora em recorda el meu pare, quan amb la demència senil ja força avançada sortíem a donar un tomb pel carrer. Anava correctament vestit, però com la Rossin, ni de bon tros tal com ell havia anat sempre, malgrat que la meva mare estigués al cas per tal que, sobretot al sortir al carrer, anés "com més ben arreglat millor". Però no era fàcil, perquè amb el cos encongit la roba ja no li queia tan bé, i a més anava sempre en sabatilles, també pel carrer. D'aquestes d'hivern, de roba gruixuda, perquè els seus peus ja no admetien cap altre calçat, tant perquè els tenia inflats com perquè amb el més petit refrec se li podien nafrar. Tal com ja havia passat més d'un cop.

La conversa amb la Rossin és breu, perquè la seva acompanyant l'estira discretament. Ens acomiadem. I veig com travessa el carrer, amb un caminar encara força àgil. Però també força estrany, curiós, com si fos un paper somogut pel vent que la seva acompanyant subjecta perquè no s'envoli. Donant també la sensació d'una gran fragilitat, com si en qualsevol moment es pogués desequilibrar i caure.

El meu pare al final tenia un caminar ben diferent, encarcarat, lent, cada cop més lent, amb el cap mig cot. Ell, que havia tingut sempre un caminar d'allò més enèrgic, decidit, "com si fos un legionari", fent ressonar les seves soles de cuir, amb la seva camisa i americana impecables, perfectament encorbatat, amb el cap alt, segur d'ell mateix. Però es va anar encongint, se li va anar quedant la mirada encantada... tot i que, de tant en tant, com la Rossin, encara somreia, quan potser trobava algú que encara recordava, o quan potser veia alguna cosa que, ves a saber per què, li feia gràcia. Després, més endavant, va arribar un dia que ja no el vaig veure somriure més.

Des de l'altra banda del carrer, per la vorera de l'altre costat veig com s'allunya la Rossin, i m'estic plantat, mirant-me-la, fins que al final la perdo de vista, immers en una estranya sensació de tendresa i tristesa.

Els Palomas

A l'entrada del petit cementiri de Sant Pere Sallavinera, a l'arcada de la porta, hi ha un alt relleu amb el símbol de la bandera pirata: dos ossos encreuats formant una x, i al damunt una calavera. El cementiri està apartat del poble. La porta està tancada només amb un passador, de manera que no hi ha cap impediment per a entrar-hi, si vols.

Les làpides més antigues tenen menys de cent anys, són dels anys vint del segle passat, per tant, abans devien enterrar la gent a alguna altra banda, potser com a d'altres pobles, al cementiri que molts cops hi havia adossats a les esglésies, i que amb el pas del temps s'anaven quedant petits.

Tots els morts estan enterrats en nínxols, excepte un capellà. Aquest està enterrat a dins de la petita capella del cementiri, al peu de l'altar. Una bona llosa a terra, tota historiada, ho explica. Qüestió de categories: ja se sap que una cosa és el clero i una altra el poble, i s'han de conservar les distàncies, ni que sigui dins d'un cementiri tan petit, gairebé "casolà".

A banda de la bandera pirata (val a dir que dominada, damunt de l'arc de l'entrada, per una creu de pedra), un altre tret del cementiri que crida l'atenció és que en moltes làpides, a més del nom del mort o la morta (i l'any de defunció), també hi ha escrit el nom de casa: Cal Xandri, Cal Manel, Cal Morros...

Entre els morts, hi trobo aquests: Florentina Palomas Riera (1931), Jaume Palomas Puigdellívol (1941), E. Palomas (1976), Jaume Palomas Riera (1987), Jaume Palomas Sapera (1998), Maria Pou Palomas (2007), Soledat Palomas Sapera (2010). Tenen en comú que tots es diuen Palomas, un cognom que em sembla que no és gaire corrent, i que relaciono amb aquest territori, aquesta part de l'Anoia i el Bages.

Un dels meus besavis es deia Miquel Saumell Palomas, i de fet vivia relativament a la vora d'aquí, a una masia a uns cinc quilòmetres de Jorba. Mentre em miro les làpides penso que potser sóc parent d'algun d'aquests morts, a través d'algun avantpassat Palomas comú...

Més genealogies

"Al final del segle XVIII o començament del XIX, Josep Saumell i Maria Piquer van tenir dos fills, Joan Saumell Piquer i Josep Saumell Piquer. Joan Saumell Piquer es va casar amb Maria Palomas Rovira, filla de Pau Palomas i Maria Rovira. Van tenir quatre fills: Miquel, Gabriel, Maria i Josep Saumell Palomas. Miquel Saumell Palomas, el gran, es va casar amb Úrsula Soler, i van tenir cinc fills: Antònia, Maria, Josep, Miquel i Jaume Saumell Soler. El tercer, Josep Saumell Soler, fou el vostre picapedrer al pla del Magre."

A través d'un germà, m'arriba aquesta nota d'una besneta de l'Antònia Saumell Soler, la germana gran de Josep Saumell Soler, que a més de "picapedrer al pla del Magre", es veu que era el meu avi. Ho dic així perquè amb las geanologies per via masculina més val no jugar-s'hi cap dobler ni posar cap mà al foc...

I ja que hi som, pel que fa a les genealogies que segueixen la via femenina, en principi més fiables, no sempre és tot tan obvi, només cal seguir les notícies de compravendes de nadons que darrerament han anat sortint a la premsa. Bé, és clar, em refereixo a les paternitats "biològiques", diferents de les "socials" (les persones que al capdavall fan de pare o de mare, amb independència que hagin o no hagin contribuit a la configuració genética d'una determinada criatura).

Un punt que també ens obre una altra finestra, la dels pares o mares "oficials" (biològics o no), que de fet no exerceixen com a tals, i que per tant potser és una mica injust que figurin a les genealogies. I en paral.lel, el protagonisme genealògicament invisible d'aquelles persones que, sense ser ni pares ni mares, acaben fent, per les raons que siguin, aquesta funció paternal o maternal.

Però és clar, seria molt complicat intentar incorporar totes aquestes informacions a l'hora d'elaborar arbres genealògics, sobretot les "incidències" relatives a les infidelitats i els fills concebuts o engendrats fora del matrimoni, dels que en general, si es pot, se n'amaga discretament aquest origen "inconfessable".

Ep, ja sabem que "en principi aquestes coses només passen a les altres famílies", de cap manera a la pròpia, però diguem que si més no, com a "hipòtesi de treball", s'ha de contemplar aquesta possibilitat. I per tant també, l'eventual fragilitat de la veracitat de tot plegat.

Una altra cosa és que la veritat sigui realment rellevant. Perquè potser el més assenyat o convenient és aconformar-nos amb tenir un relat coherent, amb el que ens hi sentim a gust, tant si està basat en fets reals com inventats. En Martin A. Conway en parlava fa uns dies a La Vanguardia (9-7-2012): "La fidelitat als fets, per part de la memòria, se'm fa cada cop més irrellevant".

El Chrysler

Després d'un Renault 4CV (un "cuatre-cuatre", tal com s'anomenaven llavors), a l'anar augmentant la fillada el meu pare es va comprar un Chrysler de segona mà, crec que devia ser un Saratoga de 1941 (1), amb canvi semi automàtic (això del canvi ho recordo bé). Era un cotxe que feia la mar de patxoca, negre, gran, semblant als que surten a algunes pel.lícules de gàngsters americans.

Jo el recordo com un cotxe sòlid, indestructible, una percepció amplificada i consolidada pel fet que el conduïa el meu pare. El meu pare era un home molt segur d'ell mateix: transmetia aquesta seguretat amb la manera com gestionava totes les coses, i més llavors i en relació a mi, tenint en compte que jo era petit. El resultat era la meva percepció de que a dins del Chrysler i amb el meu pare de conductor era impossible que anant per les carreteres ens passés res de dolent.

Recordo un viatge de nit: poc abans d'arribar a casa, en un semàfor, el meu pare va topar amb el cotxe del davant. A nosaltres no ens va passar res, i a la gent de l'altre cotxe tampoc. Però el seu cotxe, que era més petit i més fràgil que el Chrisler, va quedar tot rebregat del darrere, a causa de l'impacte dels grans i sòlids para-xocs del Chrysler, al que per cert no li va passar res.

Aquell incident va reforçar la meva confiança absoluta en la indestructibilitat del Chrisler i en la perícia del meu pare com a conductor: l'important no era xocar o no xocar, sinó que, si xocaves, a tu no et passés res (i que si de cas, si algú rebia fos l'altre). I amb aquell Chrisler no calia patir, era com un tanc.

Però el record més divertit i alhora didàctic del Chrisler és d'uns anys més tard, quan ja feia temps que el meu pare se l'havia venut i llavors per casa anaven desfilant altres cotxes, primer els diferents "delfins" (els Renault Dauphine i Ondine), i més tard els Siscents, no se quants, uns i altres conduits pel meu pare, mentre que la meva mare entre setmana feia servir el Vauxhall (un Victor FB familiar), i més endavant el Seat 1430 familiar. Els caps de setmana, quan anàvem tota la família sencera amb el cotxe gran, llavors el conductor del Vauxhall o del 1430 era sempre el meu pare; ni es plantejava que llavors la conductora pogués ser la meva mare.

Però tornem al Chrisler. Aquest record que esmento, de fet és el record d'un germà més petit. Explicava aquests germà, "perquè ho recordava perfectament", que quan ell devia tenir potser un cinc anys, un dia havia vist com el meu germà gran (si el petit en tenia cinc aquest en devia tenir deu), conduïa el Chrisler carrer avall pel mig de Barcelona. I malgrat que tots li dèiem que allò no era possible, que era un record inventat, aquest germà petit va insistir durant molts anys que ell ho havia vist i que segur que era cert.

Potser el meu germà petit havia vist un dia com, amb el cotxe parat i aparcat, el meu germà gran, agafat al volant, feia veure que conduïa el cotxe... i a partir d'aquí havia anat embellint la història. A mi m'agrada aquesta anècdota, perquè m'ajuda a relativitzar la fiabilitat de qualsevol dels meus records, i també els dels altres. Sovint penso que molts episodis personals o familiars que donem per certs de vegades tenen una relació amb la realitat tan precària com la d'aquesta anècdota.

Tanmateix, si el resultat és més o menys entretingut, potser no cal capficar-s'hi massa, perquè en la mesura que tots necessitem una història potser no és massa important que sigui del tot verídica. Si més no, si les històries són més o menys neutres i les eventuals distorsions no afecten d'altres relats en aspectes claus i realment importants dels seus protagonistes.

--
(1) Pel que fa al model del Chrisler, com que llavors no parlàvem de models o versions, només "del Chrisler", m'he basat en les imatges d'aquesta adreça:
http://www.allpar.com/cars/chrysler/chrysler-cars.html
El model anterior al Saratoga va ser el New Yorker, també amb una forma semblant d'escarabat morrut, però a mi em sona més el perfil del Saratoga...
Pel que fa al Vauxhall:
http://www.oldclassiccar.co.uk/victor.htm

El Josep Maria

Fent un tomb en bici per la comarca arribo a Masarbonés, amb la intenció de saludar uns coneguts, però no hi són. De manera que reculo cap a Masllorenç i des d'allí enfilo cap a Rodonyà. Quan hi arribo, la primera persona que em trobo és una àvia avançant lentament amb el seu taca-taca, travessant l'antiga carretera, cosa que ara pot fer sense perill, des que hi ha la variant i per dins del poble el trànsit és mínim. Li pregunto on puc trobar l'alcalde, i em diu que provi a la seva bodega, i m'indica un carrer que ens queda al davant: al final i a la dreta, em diu.

Quan arribo a la bodega la porta està badada, de manera que passo endins, i hi trobo una noia traficant entre les tines. Li dic que busco el Josep Maria, i ella em diu que és a la vinya, però que en qualsevol moment ha d'arribar, que si vull l'esperi.

A fora el carrer hi fa calda, però a dins de la petita bodega s'hi està d'allò més bé, ben fresquet. M'entretinc comptant els nius d'oreneta que hi veig, set, en plena activitat, perquè les cries ja han sortit dels ous i les orenetes adultes no paren de volar, anant i venint, duent-los menjar. Són orenetes comunes, diferents de les orenetes cua-blanca que hi ha als tres nius del ràfec de la teulada de casa meva, i que aquests dies també han començat la cria.

Al cap d'una estona se sent espetegar de lluny un tractor, i la noia em diu que és ell. No conec el Josep Maria de res, però quan arriba faig servir una estratègia que de vegades em funciona. Li dic que som parents de lluny, cosa que d'altra banda no és del tot mentida, ja que com a mínim segons les Escriptures tots som descendents d'Adam i Eva (sort en tenim, de les Escriptures, per tal de trobar justificacions de tot, sigui dret, torçat o capgirat).

Tinc la sensació que no li entusiasme la presentació, ja sigui perquè en aquell moment potser està massa enfeinat, o per que se li'n refot, això dels parentius llunyans, o perquè és de mena de poques paraules. De tota manera, sí que m'explica que el seu avi patern era d'una masia del Montmell, que ell va néixer al Vendrell, però que de ben petit els seus pares es van traslladar a Rodonyà, d'on ell ja no se n'ha mogut, i que sempre ha fet de pagès.

Em diu també que els nius d'oreneta a dins de la bodega no s'adiuen amb les normatives sobre sanitat en aquesta mena de locals, però que què vols, pobres bèsties, no estaria bé foragitar-les... Que durant l'època de cria donen una mica de feina, perquè embruten i s'ha de netejar més sovint, però que tampoc és cap gran molèstia. La noia, que segueix traginant per allí, diu que a més porten bona sort.

Com que veig que ell va per feina, penso que és millor no fer-me pesat i me n'acomiado. Abans de marxar em diu que, si algun dia em cal alguna cosa, ja sé on és. Vés a saber...

Abans d'anar-lo a saludar del Josep Maria només en sabia que era l'alcalde vitalici de Rodonyà (ho dic així perquè des de fa no se quants anys va guanyant les successives eleccions municipals). Posteriorment, m'assabento que a la bodega que he visitat elabora uns vins de molta qualitat, amb la marca Vinya Janine: un vi blanc, un de rosat, un de negre i un de negre amb criança. I ho fa controlant tot el procés, el cultiu de la vinya (xarel.lo, ull de llebre, merlot i cabernet sauvignon), la collita, l'elaboració i l'embotellat.

Tot i que tinc ben poca tirada a la cultura i el consum de vi, si algun dia em ve a tomb potser hauré de tastar algun d'aquests vins, si de cas el blanc, el més lleuger de graduació. Però també pot ser que aquest eventual tast no el faci mai, perquè veig que aquest blanc, el de preu més accessible, se'n va als vint euros l'ampolla, mentre que el negre de criança ja se'n va als quaranta, unes despeses fora tant de l'abast de la meva economia com del meu sentit comú.

En qualsevol cas, al marge dels meus gustos i criteris particulars, al Josep Maria li desitjo tota la sort del món, una sort que que de fet no li hauria de ser esquiva, tenint en compte l'ajuda dels set nius d'orenetes de la sort que té a la bodega.

El meu pare - demència i patiment

"Pateix un malalt amb demència? És difícil de saber, depèn del que entenguem per patiment. Probablement des de les etapes inicials sigui incapaç d'el.laborar un pensament tan complex com la consciència de malaltia (introspecció) i sobre la gravetat de la situació respecte el futur (projecció). Si amb prou feines pensa, si no coneix el temps (no sap si és de dia o de nit), si ja no li queden paraules, tampoc serà capaç del patiment humà (una amenaça en el temps davant la que ens sentim sense recursos). Però sí de patir dolor, agitació, por, sensacions desagradables a la pell, ansietat ... si més no com qualsevol altre ésser viu sense llenguatge, ni consciència. Aquest és el patiment que expliquen els cuidadors, que tenen aquesta impressió a partir d'indicis com l'expressió de la cara, arrufar les celles, la rigidesa muscular (...)."
Fernando Marín. "Morir en paz con demencia". Revista DMD, nº 60, 2012

No em sobta que molts metges relativitzin la possibilitat de patiment en els casos de malalts amb demència, fins i tot quan són metges que es dediquen específicament a aquesta mena de malalts. Fernando Marín és metge, i la seva pràctica professional està vinculada tant a les cures pal.liatives com als objectius de l'Associació Dret a Morir Dignament, de la que alhora n'és president. Normalment coincideixo amb el que diu o escriu, però en en aquest cas m'ha sobtat bastant.

El primer que m'ha sobtat és això: "Probablement des de les etapes inicials sigui incapaç d'el.laborar un pensament tan complex com la consciència de malaltia (introspecció) i sobre la gravetat de la situació respecte el futur (projecció)".

Jo no em dedico professionalment a atendre malalts amb demències, però la meva limitada experiència amb malalts d'aquesta mena m'és del tot suficient per a afirmar amb tota seguretat que hi ha malalts que, "en les etapes inicials de la demència", són perfectament capaços d'elaborar "pensaments d'aquesta complexitat". Cosa que òbviament els terroritza. Més ben dit: crec que a mesura que es parla més d'aquestes malalties i la gent arriba a gran havent-ne sentit a parlar i havent-hi pensat, quan es produeixen els primers símptomes, i en un moment donat la sentència del diagnòstic, aquesta por i aquest patiment (en aquesta fase) és més la norma que l'excepció. I ho puc afirmar amb aquesta contundència perquè de vegades són els mateixos malalts els que ho manifesten, ja sigui de manera ben explícita, verbalitzant-ho amb tota claredat, o de manera implícita, amb el seu comportament, reaccions, etc. (en moments puntuals o de manera generalitzada) durant el seu dia a dia.

Alhora, puc dir que tinc el convenciment (encara  que no ho pugui afirmar amb la mateixa contundència del punt anterior), que hi ha malalts amb demències avançades que en alguns moments són capaços (potser s'escauria més dir que "són víctimes") d'instants d'algun grau de lucidesa, i que per tant "pateixen" en alguna mesura la por, la impotència i la desesperació derivades d'aquesta consciència de la pròpia situació.

Estic convençut que el meu pare (i no és l'únic referent que tinc), no només al principi de la malaltia, sinó sobretot quan la malaltia ja era molt palesa i distorsionadora però ell encara gaudia de força autonomia, era capaç d'elaborar pensaments prou complexos com per a ser conscient que tots els seus marcs de referència li començaven a fer fallida. I això, evidentment, li generava inseguretat, ansietat, por, i per tant patiment (igual que a qualsevol altre persona sense demència amb  inseguretat, ansietat i por).

I també estic convençut que més endavant, amb la malaltia ja molt desenvolupada i ell ja en un estat en general del tot absent (si més no aparentment, sobre això també hi hauria molt a dir), en moments determinats, ben pocs, però ben reals, tenia uns esguards amarats d'una tristesa tan pregona que era impossible contemplar-lo i negar-li, en aquell moment, qualsevol vestigi de consciència.

A mi, m'és molt més fàcil pensar en una manca de "sentit d'humanitat" per part de les persones que afirmen aquesta incapacitat de patiment d'aquests malalts, que no en la presumpta "incapacitat de patiment humà" d'aquests malalts.

Una altra cosa és com s'han de gestionar aquestes situacions extremes, difícils, incòmodes, i aquí sí que entenc que hi poden haver perspectives molt diferents (per exemple, les d'aquelles persones que segueixen determinats criteris religiosos o espirituals, les d'aquelles altres que no tenen aquests referents, etc.). Però aquesta ja és una altra història, que té bastantes relacions amb la història anterior, però que alhora és completament diferent.

Que aquestes situacions ens espantin és comprensible (per això precisament "som humans"), però el que no és admissible és que intentem alleujar-les (més ben dit, que ens intentem alleujar nosaltres, "els no malalts"), amb la manca de reconeixement de la capacitat de patiment d'aquests malalts. O reconeixent-los només el patiment "animal", el del dolor sense consciència. Que per cert hi ha qui també els el nega, quan havent-los ja arrabassat la humanitat conceptual els discuteix també la més elemental corporeitat i sensibilitat biològica.

Parents remots: el Bartomeu

Vaig a collir bledes de la vora del camí que passa pel costat de la casa de la Marisol. Aprofito que sóc allí i truco a casa seva, cosa que feia temps que volia fer. M'obre el seu marit, el Salvador, i em diu que ella no hi és. Li dic que m'han explicat que la Marisol, fa anys, va cuidar la Victorina, la dona del Bartomeu, i que tinc curiositat per saber alguna cosa d'aquesta família, perquè amb el Bartomeu (que havia mort anys abans que la seva dona), érem una mica família. Quan li dic això arrufa el nas i es posa a la defensiva. No es tranquil.litza fins que li explico que aquest parentiu amb el Bartomeu era d'allò més aigualit i llunyà, a més d'hipotètic: en el cas de ser cert es remuntaria a més de dos-cents anys (segons les investigacions d'un germà meu aficionat a aquestes coses de la genealogia familiar).

Jo també m'he sobtat de la seva reacció, i com que veig que parla d'herències, de seguida desfaig l'embolic, li dic que el meu interès pel Bartomeu és només curiositat, que no té res a veure amb el fet que la Victorina, al morir, agraïda amb la Marisol, li hagués deixat tot el que tenia, inclosa la casa on vivia. L'espant del Salvador és del tot infundat, tenint en compte que l'eventual parentiu meu era només amb el Bartomeu, no amb la Victorina, que a més havien passat un munt d'anys des de la mort de la Victorina, i que per acabar-ho de reblar l'herència a favor de la Marisol era ben explícita (a més d'absolutament justificada per la dedicació de la Marisol). Però en sentir la paraula "parent" al Salvador se li han encés les alarmes. Ell se'm justifica comentant que quan va morir la Victorina un altre veí del poble ja va embolicar una mica la troca, amb l'argument que era parent de la difunta, sense que això, tanmateix, al final alterés el més mínim les disposicions del testament.

Un cop aclarides les coses i ell ja tranquil, parlem de les vegades que fa anys havíem coincidit a la mateixa colla durant el temps d'arreplegar les olives, de la crisi, dels seus  fills i nets, d'això i d'allò altre... Del Bartomeu, en canvi, en conserva pocs records, perquè quan la Marisol va començar a fer de cuidadora de la Victorina ell ja era mort.

M'explica també que les bledes de la vora del camí que de tant en tant vaig a collir són descendents de les que ell i la Marisol sembraven quan, fa anys, a l'altra banda de camí, s'encarregaven de la granja de porcs que llavors hi havia allí (posteriorment els amos la van tancar i enderrocar, i ara hi ha un camp d'oliveres). I em contextualitza el tema: m'explica que els porcs, com les persones, també poden anar restrets, i les bledes són força efectives, com a component preventiu en la dieta habitual o com a desembussador d'emergència.

Quan jo vaig arribar per primer cop al poble el Bartomeu ja estava mort i enterrat. Dic també que enterrat perquè així va ser com el vaig conèixer, en veure la làpida del seu nínxol, un dia que jo exercia d'enterramorts eventual. Aquest dia ajudava el Segú, el paleta pel qual alguns dies feia de manobre a alguna obra o de jornaler al camp. Amb motiu d'una altra defunció, el vaig acompanyar al cementiri, primer a preparar el nínxol del difunt i, després, un cop la caixa a dins, a col.locar la làpida. La meva feina es limitava a  traginar els estris necessaris, la senalla del ciment ràpid, la gaveta, la paleta, la maceta, l'escarpra i la galleda d'aigua, i quan ell em demanava alguna cosa, apropar-la-hi.

D'això deu fer uns vint-i-set anys. Llavors la Victorina encara vivia, però no la recordo, potser no la vaig ni arribar a veure mai. Del Bartomeu (de la seva placa al cementiri amb el meu mateix cognom), gairebé me n'havia oblidat. Fins que, després d'anys de no posar-hi els peus, fa uns dies vaig tornar al cementiri i vaig veure el seu nínxol reformat, amb un marbre nou, un marc d'acer inoxidable i una porta de vidre, suposo que encarregats per la Marisol i el Salvador amb motiu de la mort de la Victorina. Encuriosit, vaig començar a preguntar, i estirant algun fil vaig anar ordenant aquesta història del Bartomeu, la Victorina, la Marisol i el Salvador.

La Victorina era filla del poble, mentre que el Bartomeu era fill d'Alió. Diuen que els dos eren una mica justos, no gaire espavilats... en qualsevol cas, la Victorina va ser realment justa també en un altre sentit, ja que a la persona que la va cuidar els darrers anys de la seva vida li va agrair les atencions, tot i no tenir-hi cap parentiu, deixant-li en herència tot el que tenia.

La Julita Viñas

Als 89 anys ha mort la Júlia Viñas, filla d'en Pere Viñas, el fundador dels Laboratoris Viñas. L'anomenàvem Julita, i era la mestressa de la casa on passàvem els estius; la recordo d'algun dels cops que havia vingut a "supervisar" que no li féssim cap desgavell en aquella mena de casa-museu dedicada al seu tio, Francesc Viñas, un tenor de fama internacional de finals del segle XIX i principis del XX, valorat sobretot per la seva especialització en les òperes de Wagner. La casa i el jardí estaven plens de tota mena de retrats, ceràmiques i estàtues de Francesc Viñas, en la majoria dels casos en el paper de Lohengrin.

La Julita llavors devia passar ja dels quaranta anys, la recordo elegant, atenta, somrient i amable, acompanyada sempre de la seva "senyora de companyia", sempre la mateixa, sense el somriure de la Julita, sempre en un segon pla.

Potser el que més preocupava la Julita, més que l'adequat manteniment de la casa que ens llogava, era el jardí de la casa, un gran i esplèndid jardí d'estil francès, amb caminets, placetes i zones diferenciades d'ombra i sol, amb tota mena de plantes i arbres. Suposo que devia d'haver estat ideat pel seu pare, un gran apassionat de la jardineria.

De tot el jardí, la nineta dels ulls de la Julita eren unes meravelloses hortènsies, que feien unes flors espectaculars. Del jardí en tenia cura un jardiner contractat tot l'any per la mateixa Julita, a càrrec seu. Recordo el darrer, el Pere, força espavilat, que tenia la Julita ben apamada: crec que tenia bon nas per a ensumar quan hi hauria visita, i llavors s'hi posava de valent, que es veiés tot ben escombrat, regat i esporgat. Això sí, durant tot l'any tenia molta cura de las hortènsies, adobant-les, esporgant-les quan tocava, regant-les, mirant que mai no els faltés res. Aquelles esplèndides hortènsies... em sembla recordar que les úniques topades que havien tingut la Julita i la meva mare van ser a causa de les hortènsies, sobre com i quan es podien tallar.

A la meva mare l'apassionaven els rams de flors. De qualsevol mena. Si calia comprats a la floristeria, però sobretot, quan podia, recollits al bosc o al camp per ella mateixa. Margarides, xuclamels, ginesta, bruguerola... o de plantes seques com els cards o les espigues de les gramínies... o fets amb les branques que potser sortien cap al carrer des del pati d'alguna casa, com ara d'un pebrer bord, o una mimosa, o una buganvilla, una heura... De vegades arribava a casa amb uns braçats tan grans de plantes que, si per un moment te la imaginaves a l'entrada d'una masia, semblava que fos una pagesa duent el menjar pel bestiar, de tan carregada com anava. Contenta, feliç amb el seu carregament vegetal. La meva mare sempre duia al damunt una petita navalla, per si s'esqueia que l'havia de menester, perquè l'oportunitat de tallar alguna branca que li fes peça es podia presentar (també al mig de Barcelona, si el lloc era més o menys discret), en qualsevol moment.

Com que la meva mare anava molt a la seva, tenir aquelles hortènsies al jardí i haver de seguir les indicacions de la Julita i del jardiner suposo que de vegades se li feia bastant feixuc, de manera que al final sovint feia el que li donava la gana, i si li venia de gust tallar alguna hortènsia, encara que potser no fos el moment més adequat segons les instruccions de la Julita, la tallava i es quedava tan ampla. De fet, d'hortènsies n'hi havia una cosa de no dir, i quan era el bo de la florida eren tantes les flors que per moltes que en tallés gairebé ni es notava.

La relació de la meva mare amb les hortènsies era una mica com les seves relacions en general. Quan estava en forma, era difícil que no se'n sortís, de fer la seva, de vegades fins i tot provocant algun desgavell o daltabaix de considerable envergadura. Però bé, diguem que això ja és una altra història... Per cert, d'aquell temps, recordo també un altre jardiner, un home gran que va durar poc: la Julita el va despatxar perquè a la part més fonda del jardí i menys visitada hi va plantar bledes o mongetes. Això la va enfurismar una cosa de no dir.

La meva avia Clara

Durant el primer quart del segle XVIII van arribar a la capital de comarca de la que eren originaris els meus pares en Josep C., empresari adober, i la seva esposa, l'Esperança J.

En Josep i l'Esperança van tenir tres fills, els tres adobers, i una filla. El més gran, l'hereu, en Jaume, (casat amb la Josepa Francesca) va tenir dotze fills. El setè, el Francesc, va ser l'hereu, i casat amb la Rosa, van tenir onze fills; el gran, el Josep, va seguir amb el pare el negoci familiar, fins que els va caldre vendre l'adoberia a causa dels deutes acumulats.

Després de la fallida familiar, el vuitè fill del Francesc i la Rosa, en Bonaventura, es va incorporar com a assalariat a la indústria tèxtil, aleshores en alça. Això passava a principis del segle XIX. De fet, la indústria tèxtil havia estat la principal causa de la fallida familiar, en haver-hi invertit sense prou sort, o encert. Una lliçó històrica que suposo que el meu pare no coneixia, de manera que no va poder aprofitar: havent reprès el vincle familiar amb el ram dels cuiros, en el seu cas no com a fabricant sinó com a comerciant, els negocis li van anar molt bé, però quan va voler diversificar les seves activitats i va voler fer algun experiment al marge del món dels cuiros, els resultats no van ser gaire bons.

Bé, tornem amb en Bonaventura, el fill del Francesc i la Rosa. En Bonaventura es va casar amb l'Antònia, i van tenir set fills. El tercer va ser en Cristòfor, hortolà. Aquest hortolà, descendent d'antics i pròspers adobers, es va casar amb la Rosa i van tenir set fills. La sisena va ser la Clara, la meva avia paterna.

Resumint: el Josep va ser el pare del Jaume, al seu torn pare del Francesc, i aquest d'en Bonaventura, i en Bonaventura del Cristòfor, i el Cristòfor de la meva àvia Clara. Ella es va casar amb el meu avi Josep, i van tenir dues filles i un fill, el meu pare.

De la meva àvia paterna en se això una mica per casualitat, gràcies a un parent molt llunyà que ni conec que es va dedicar a promoure aquesta recerca familiar i la seva publicació (1). Sé això dels avantpassats d'aquesta àvia... i alhora, de fet, d'ella no en sé gairebé res. Va morir quan jo tenia quatre anys, i no en conservo records. Ni versemblants ni inversemblants. I és estrany, perquè del meu avi matern, mort dos anys abans, sí que en conservo alguns records. Això sí, inversemblants, o per dir-ho més clar, falsos amb tota seguretat. Però "els conservo". I dic que són falsos perquè els elements que els composen no lliguen: m'adono que són records que els haig d'haver "fabricat posteriorment", suposo que a partir d'alguna conversa escoltada.

No em sorprèn, la fabricació d'aquests records; tinc assumit que sovint bona part dels records, o dels elements que els composen, són inventats, o tan distorsionats que no tenen gairebé res a veure amb els fets que els van originar. El que em sorprèn, tal com he dit, és no haver-ne conservat cap (inventat o real) d'aquesta àvia. L'única explicació que se m'acudeix és que, amb els meus ulls d'infant, per a mi la família de la meva mare era molt més brillant, seductora, acolorida, divertida: acaparava tota la meva atenció de manera que no me'n quedava per a la família del meu pare, en comparació tan discreta i "grisa". Fins el punt aquest, que de l'àvia Clara no en recordo res: se'm va fer invisible.

--
(1) La roda de la fortuna. Pere Pascual i Magí Puig. 2011

Els meus avis

El meu avi matern era un fabricant de teixits que es dedicava a un munt d'altres coses gràcies a que llavors la fàbrica encara rendia sense haver-se'n de preocupar massa. Dedicava bona part del seu tremps a la política, a les tertúlies de cafè, a activitats artístiques com la fotografia, el cinema, la pintura, l'escultura... Tot això, a més de passar èpoques a algun balneari perquè tenia la salut delicada, no sé si molt o poc, però suficient per justificar la vida agradable i en part capriciosa que es permetia (mentre que, per exemple, la meva àvia es quedava a casa, ocupant-se del sogre, dels fills i de la intendència d'aquella família amb tanta gent i tant moviment). El meu avi i la meva àvia vivien (segons les èpoques), amb més o no tanta solvència econòmica, però sempre donant la imatge de burgesos benestants, en una casa molt gran, amb salons i capella inclosos.

El l meu avi matern no s'assemblava gens al meu avi patern. El meu avi patern era un home molt senzill, auster. Va dur una vida del tot anònima, treballant discretament primer de pagès i després de picapedrer. Quan el meu pare tenia dos o tres anys, l'avi es va endur tota la família de la masia aïllada on vivien a la ciutat, a un petit pis, per tal de viure una mica millor, sense les estretors de la vida rural, dura i incerta, que duien com a pagesos. Empesos per la precarietat i la gana (el meu pare no parlava de fam, però sí de que tot anava molt escàs), van deixar el gran escenari en el que vivien, enmig de la natura però exposats a totes les seves inclemències, per tal de tenir una mica més de seguretat a la ciutat. Allí va treballar de picapedrer, en una època en la que qualsevol obra mínimament important (ja fos pública com hospitals o esglésies, o privada com les cases de la gent benestant), requeria aquesta mena d'artesans.

Els meus avis eren els dos molt religiosos. I per als dos la seva família era molt important. Però aquí s'acabaven els trets comuns. El meu avi matern era un sibarita, un polític, un artista. A la Filmoteca de Catalunya hi ha una pel.lícula seva que va ser guardonada al festival de Cannes, i s'ha exposat obra fotogràfica seva al Museu Nacional de Catalunya. I fins i tot té un carrer a la capital de comarca de la que en va arribar a ser alcalde.

En canvi el pas del meu avi patern ha quedat més anònim, d'acord amb el seu ofici i el seu tarannà discret, auster, senzill. Però a la mateixa capital de comarca en la que el meu avi matern hi té un carrer dedicat (les plaques del qual fins i tot podria haver tallat el seu consogre, tot i que això més que una hipòtesi és una divagació poètica), ell hi té pedres i mes pedres sense signar, formant part de les diferents obres en les que va treballar.