"Too late", massa tard: és el títol d'un llibret només d'il.lustracions, sense text, de Mar Cerdà, editat per Proteus (2011). Me'l trobo per sorpresa en un punt de reciclatge. M'entendreix, m'emociona. El format és de llibre per a nens petits, només setze pàgines, amb dibuixos molt senzills, esplèndids. Però és una enganyifa, no és per a nens petits. Ni tan sols és per a gent jove, encara atrafegada amb les urgències de la joventut...
Quan te'l mires penses que és per a gent més gran. La que amb el pas inexorable del temps ha vist com desapareixien persones estimades. Com ara els pares. I que quan hi pensen, en aquestes persones que ja no hi són, de vegades senten una mena de recança. De les coses que els hauria agradat dir-los i que, malauradament, quan era el moment no els van dir. Coses tan senzilles, potser, com que els estimaves.
Massa tard... són tantes, també, les paraules, les actituds, els silencis (de complicitat, de tendresa, d'empatia) que m'hauria agradat haver ofert als meus pares els darrers anys de la seva vida...
El temps no el vaig estalviar, però la qualitat del temps (la presència profunda, atenta, emocionalment intensa) sí que penso que hauria pogut ser millor, de vegades molt millor. Tampoc m'hi capfico, sé que el temps és irreversible. I també sé que moltes de les coses només les podem aprendre després d'haver-nos equivocat... i llavors de vegades no tenim una segona oportunitat. Però sense capficar-m'hi, de vegades, com ara mateix, desvetllat per la troballa d'aquest conte, sento aquesta recança de què parlava.
