CDXLII, 1195 Ab urbe condita / 41.59171 - 1.53748 / Etc.

30 de jul. 2023

La Clara, continuació

Vaig parlar del conflicte de fidelitats que m'imaginava (que jo suposava...), que havia viscut la cosina Clara entre el seu compromís com a monja missionera, i el seu paper (seria abusiu dir-ne obligació), com a filla, quan la seva mare, ja gran i malalta, va començar a necessitar ajudes. Seguiré amb aquest tema, o amb aquestes especulacions.

La Catalina ara té noranta-dos anys, també és monja de les Franciscanes Missioneres de Maria, com la Clara. Van coincidir a Angola (la Catalina hi va estar trenta-quatre anys, la Clara "només" quinze). Quan va morir la mare de la Catalina, ella estava a Angola, i no va venir (és de Caldes de Malavella). Diu que si hagués vingut, a la gent amb qui estava a Angola se'ls hauria fet estrany, que ella fes aquell viatge tan llarg, i car. Diu que no venir va ser una forma de reforçar el seu testimoni de compromís i de persona lliurada als altres. Perquè el testimoni, ho subratlla, no són les paraules, sinó la vida. 

El que exposa la Catalina és fàcil d'entendre, del tot coherent, i fins i tot digne d'admiració: demostra un grau d'implicació absoluta amb el camí que va triar quan va decidir fer-se monja. I encara més tenint en compte que ella havia triat ser monja missionera, però el destí concret no el va triar. Ni tan sols li ho van preguntar, a on volia anar: un dia, de cop, li van dir que aniria a Angola (abans havia estat uns anys a Roma), i llavors ella hi va anar. Era el funcionament normal: a les Franciscanes Missioneres les enviaven aquí o allà, segons els criteris de les superiores, sense preguntar-los res. I era impensable que fos d'una altra manera (ara ha canviat molt, tot es parla més).

Aquest esperit d'obediència formava part dels seus compromisos quan va fer els vots. Fins i tot ja des d'abans, des del moment que va entrar al noviciat. Eren uns compromisos que, entre altres coses, incloïen la renúncia a tornar a veure la família. També és cert que, quan va morir la seva mare, com en el cas de la Clara, les normes ja s'havien flexibilitzat molt, i entre altres coses, ja no existia la renúncia a veure la família. 

D'altra banda, el seu cas, el de la Catalina, era diferent del de la Clara, en el sentit que eren vuit germans, i a ella no li van demanar la seva presència, la seva ajuda. A diferència del que va fer el germà únic de la Clara. Però al marge de les peculiaritats familiars de la Catalina i la Clara, les possibilitats de moviment que tenien les dues, quan van morir les seves mares, eren les mateixes o semblants, gràcies als canvis que la congregació havia anat introduint després del Concili. És a dir, hi havia una flexibilitat abans inexistent, en aquests temes, i les monges podien acollir-s'hi o no, segons les seves idees, el seu tarannà. I el cas és que la Clara, quan la seva mare era molt gran i estava malalta, no s'hi va acollir: va prioritzar els seus projectes i compromisos com a monja.

El dia que parlo amb la Catalina parlo també amb la Pilar, la Superiora de la casa. Per segona vegada, perquè amb ella ja hi havia parlat dies enrere. Ja vaig explicar el que llavors em va dir, la vegada anterior: que no va entendre que la Clara no volgués implicar-se en l'atenció a la seva mare, quan era ja molt gran i estava malalta. 

Ara la Pilar m'explica una altra cosa, i em torna a sorprendre, el que em diu. Em diu que un dels canvis que hi va haver a les Franciscanes Missioneres, uns quants anys després del Concili, amb el propòsit de normalitzar la relació de les monges amb les seves famílies, va ser que a algunes cases se'n va habilitar una part per tal de poder-hi acollir les mares grans de les monges que ho poguessin necessitar. De manera que, a més d'estar ben ateses, poguessin estar amb les seves filles. L'altra opció que llavors ja tenien era la de demanar permisos per anar una temporada a casa de la mare, tal com va fer la Pilar.

Ara faig un incís: després de llegir el que he escrit, pot semblar estranya aquesta referència només "a les mares" de les monges, sense cap referència als pares. A mi d'entrada també em va sorprendre. L'explicació és doble. D'una banda, a les cases de les monges no costa d'entendre que els suposi menys enrenou que siguin només dones, per exemple les mares, les eventuals persones que puguin passar a compartir alguns espais comuns. I, d'una altra banda, la referència a les mares, al parlar amb la Pilar i la Catalina, veig que és la conseqüència d'atorgar a aquest lligam mare-filla molta més força i importància que al lligam filla-pare. No en faig cap valoració, només ho exposo en la mesura que és el que entenc de la conversa amb elles.

Torno al relat. Quan va morir la mare de la Clara, aquesta opció de residència per a les mares, junt amb la filla monja, ja existia. A la casa de Barcelona, a on ara vaig a veure la Pilar i la Catalina, segurament llavors podrien haver acollit la Clara i la seva mare. Ara seria més complicat, perquè a Barcelona ja no funciona, aquesta part de la casa dedicada a residència, perquè totes les monges són molt grans, i les seves mares ja han mort totes (però a Burgos, les Franciscanes Missioneres sí que hi tenen una casa amb aquest servei per a les mares de les monges). 

És a dir, que si la Clara hagués volgut, a més de poder demanar un permís per anar una temporada a casa de la seva mare, també hauria pogut aprofitar aquesta oportunitat d'estar amb la seva mare a una casa de les Franciscanes Missioneres, sense haver de deixar del tot les seves feines com a monja, perquè hauria pogut assumir altres responsabilitats (canviar de destins i de feines ja ho havia fet anteriorment). Però no es va moure de Novgorod, que era on estava llavors.

També és veritat que aquella decisió de la Clara es pot contemplar des del mateix punt de vista que la de la Catalina quan parla de la fidelitat i el compromís amb la comunitat d'Angola a la qual havia estat destinada. Quin sentit té, fer diferències entre les raons de l'una i l'altra? Des del punt de vista dels vots que havien fet les dues, i també des del punt de vista de l'exemple de compromís absolut amb la gent amb qui estaven en els respectius destins, aquest tipus de decisions, de coherència, eren del tot normals.

Però resulta que, des d'aquest mateix punt de vista, hi ha una nova cosa que sobta, o que no acaba d'encaixar, o que si més no a mi em sorprèn.

Quan a la Clara li van diagnosticar el càncer, va tornar a Espanya, per tal que pogués rebre el tractament adequat. És a dir, quan va emmalaltir, no va viure la seva malaltia "en les mateixes condicions" que la gent que ella considerava que era la seva gent (gent que en cas de patir un càncer, per descomptat no podia accedir als tractaments que va rebre la Clara a Madrid). La Clara llavors no va "compartir el seu destí" amb ells: va marxar, va tornar al seu país.

El que vull dir és que quan la seva mare va necessitar ajuda, ella va prioritzar el seu compromís amb la feina missionera. Però quan qui va necessitar ajuda va ser ella mateixa, la seva feina missionera va quedar en segon terme. És veritat que, a partir de llavors, va assumir altres responsabilitats dins de la congregació, a Madrid, mentre va tenir la salut necessària per a exercir-les. Però, des del meu punt de vista, això mateix, o semblant, és el que també hauria pogut fer uns anys abans, quan era la seva mare qui necessitava ajuda.

També és veritat que, un cop exposat tot el que he exposat, hi pot haver qui pensi: Per què hi dones tantes voles, a aquesta història de la Clara? Per què observes tant amb lupa aquesta part de la seva vida? Què passaria, si algú comencés a observar també amb lupa diferents moments de la teva vida i, llavors, a continuació, també comencés a fer-ne valoracions i especulacions...?

Segurament, la resposta més assenyada serien els comentaris que em fa la Pilar al final de la nostra conversa. Després de repetir-me que ella no ho va entendre, que la Clara, quan el germà li va demanar ajuda per atendre la mare, no escoltés la petició, a continuació afegeix que les persones, totes, som un misteri, i que totes tenim contradiccions, i cometem errors, i que hem de ser comprensius i compassius, amb els altres. I que pel que fa a la Clara, de fet no podrem saber mai del cert (potser ni aproximadament), per què va actuar com va actuar, i que potser ni ella mateixa n'era del tot conscient. Perquè de vegades no és fàcil, diu, tenir del tot clar perquè fem algunes coses i unes altres no.

M'agrada, escoltar la Pilar. Trobo que és una persona sàvia. I li ho dic... i ella fa com si no m'hagués sentit; somriu i parla d'una altra cosa.

29 de jul. 2023

Dues monges més

Si per la part del meu avi matern hi va haver, durant un temps, una monja de Jesús Maria, per la part de la meva àvia materna hi va haver dues monges Clarisses de la Divina Providència. Una era tia de la meva àvia, i l'altra cosina.

Van estar juntes al mateix convent, a Olot. Aquelles clarisses d'Olot, entre altres coses feien brodats. La meva mare i la meva tia tenien roba dels seus aixovars brodada al convent. Les peces concretes que tenia la meva mare no ho sé, i ja no li ho puc preguntar, però a la meva tia sí: ella té llençols i un joc de taula amb brodats de les monges d'Olot.

Les estovalles de la meva tia, a més, tenen la peculiaritat afegida que la roba era de la fàbrica de teixits del meu avi. I a sobre són unes estovalles que encara s'usen, de tant en tant: els dies de festes assenyalades, per exemple per Nadal, la meva tia les posa, tot i que després de tants anys estan bastant desgastades (fa seixanta-cinc anys, del casament de la meva tia).

D'aquelles dues monges no en sé res més. I de les clarisses d'Olot sé que, les dues últimes, fa poc van deixar el convent (crec que l'han cedit a la ciutat), i van anar a una residència.

Fa molt que no vaig a Olot, i penso que ara tinc un motiu per fer-ho: intentar parlar amb alguna d'aquestes dues monges, si encara és possible. Perquè crec que podria ser, potser, que haguessin coincidit alguns anys al convent amb la més jove (la cosina de la meva àvia) d'aquelles dues parentes.

28 de jul. 2023

Una monja efímera

Molt jove es va fer monja de Jesús Maria, una congregació dedicada a l'ensenyament. Al cap de potser dos anys d'haver-se fet monja, va agafar "mal de Pott", una tuberculosi d'ossos, de la columna vertebral. Ara crec que no se'n parla (o si més no amb aquest nom), però durant la postguerra es veu que n'hi havia casos. 

La malaltia i la convalescència, tot plegat al voltant d'un any, crec que ho va passar a una segona residència que els seus pares tenien al barri de Sant Josep de la Muntanya. Després de la malaltia no es va reincorporar a la congregació, va deixar els hàbits (o potser ja els havia deixat mentrestant, durant aquell any), però dels motius d'aquesta decisió no en tinc cap indici.

Mentre va estar malalta, la meva tia, que llavors era una nena, recorda que amb la seva mare algun cop l'havien anat a veure. Diu que estava "en un llit de guix", però que no sap fins a quin punt aquest record del llit de guix és real. (1)

Després de la seva breu vida de monja, va tenir una vida curiosa. Va canviar moltes vegades de feines i de domicilis, va estudiar filologia anglesa, i més endavant va fer també alguns estudis de periodisme. Va treballar netejant cases, fent de model, de professora en un institut, de directora d'una residència, i en altres ocupacions que ara no recordo. Canviava d'ocupacions suposo que, d'una banda, a causa de la seva inquietud i desig de canvis i, d'una altra banda, a causa del seu caràcter fort: va ser sempre una dona de tracte una mica difícil, bastant guerrera, i sense pèls a la llengua: quan parlava podia arribar a ser molt contundent.

Una de les moltes coses que li va passar va ser que li van amputar un pit sense haver-li demanat permís per fer-ho (l'havien adormit, suposo que per extirpar-li un tumor). Quan es va despertar i se'n va adonar, es va empipar molt, i al metge li va dir de tot.

La recordo quan algun cop havia vingut a casa de la meva mare. Era molt parladora, i no trobava mai el moment de marxar, de manera que les seves visites eren una mica temudes. Quan més endavant va morir la meva mare, encara la vaig veure alguna altra vegada, perquè vaig acompanyar la meva tia algun cop que ella l'havia anat a veure, a casa seva, i també a una residència. De casa seva recordo que estava plena de llibres, perquè era una gran lectora; era una dona amb una extensa cultura.

Després d'haver estat en una residència de gent gran i haver decidit que volia tornar a casa seva, perquè no li agradava la vida a la residència, un dia es va trobar malament. Va trucar al telèfon d'Urgències, i quan estava a punt que l'entressin a l'ambulància, va morir, al carrer. En el moment que va morir, la meva tia era amb ella, perquè a més de trucar a Urgències també li havia trucat a ella, i va arribar alhora que l'ambulància (quan va morir, va passar una altra cosa rellevant, que jo sé a través de la meva tia, però no l'explico).

Era cosina germana del meu avi matern. A més de a través de la meva mare i de la meva tia, d'ella també en sé coses a través d'un nebot seu, amb el qual vam anar junts al col.legi. Al col.legi ens vam fer amics, i encara conservem l'amistat.

Aquesta parenta era la Benita. Que havia sigut monja de Jesús Maria durant dos anys de la seva vida no me'n vaig assabentar fins fa molt poc, i per casualitat, i em va cridar molt l'atenció. A més d'altres germans, la Benita tenia una germana numerària de l'Opus Dei, i un germà supernumerari (dels que es casen), el pare del meu amic. No sé si el coneixement de l'Opus Dei d'uns i altres (la meva mare també se'n va fer) va ser a través d'aquests lligams familiars, o si va ser per vies independents.

El pare de la Benita, acabada la Guerra Civil, com a membre del Jutjat Militar de la capital de comarca d'on era la seva dona, es va dedicar a fer informes sobre "desafectos" al règim franquista. M'imagino que algunes persones encausades en els judicis sumaríssims en els quals ell va tenir aquest protagonisme, o els seus familiars, no en devien tenir (o tenen) gaire bon record. (2)

La Benita crec que va néixer el 1923, i que va morir el 2006. D'aquesta petita història seva, tal com dic moltes vegades quan parlo d'històries que sobretot conec perquè me les han explicat, no puc garantir que tot el que he dit sigui fidel a la realitat. Només puc dir que el relat que he elaborat està fet a partir de les coses que me n'han explicat (més alguns records meus de les poques vegades que l'havia tractat). Inventar-me, si més no de manera conscient, no m'he inventat res. (3)

--
(1) He buscat una mica, no gaire, en pàgines sobre la història de la tuberculosi, i no he trobat cap referència de llits de guix, o alguna cosa semblant, associat al mal de Pott.
(2) De la intervenció del seu pare en els judicis de la postguerra n'he vist alguns extractes dels sumaris; no descarto, algun dia, potser, consultar els originals a l'Arxiu del Tribunal Militar.
(3) De la Benita ja en vaig parlar una vegada, fa sis anys (quan encara no sabia res de la seva etapa com a monja):
https://442m.blogspot.com/2017/09/mes-histories-de-residencies.html

26 de jul. 2023

Oliver Sacks i Leopoldo María Panero

"¿Necesito un psiquiatra o un sindicato?" Guillermo Rendueles (1)

Llegeixo per segona vegada "El hombre que confundió a su mujer con un sobrero", de l'Oliver Sacks. A banda que és un llibre magnífic, molt ben escrit, i que m'atrapa amb els casos insòlits que va exposant, i amb la manera propera i extremadament sensible com ho fa, em va molt bé (em convé), de tant en tant, refrescar-me que hi ha malalties, trastorns o problemes relacionats amb el comportament i el funcionament de la ment que són resultat exclusivament de falles neurològiques, genètiques o bioquímiques. És a dir, casos en què l'entorn, la biografia social i la psicologia no hi tenen res, o molt poc, a veure.

Per exemple, algunes depressions: hi ha estats depressius que poden tenir aquesta causa exclusivament orgànica (pot passar a causa de l'hipotiroïdisme, el Parkinson, una neurosífilis, algunes intoxicacions, una lesió cerebral, la malaltia de Huntington, etc.). 

Com que el tema de les depressions fa molts anys que m'interessa, em va bé la lectura de llibres com el de l'Oliver Sacks, per tal de no oblidar el que s'hi diu. Perquè llavors, tenint aquest eventual referent orgànic o químic més present i clar, puc tornar més tranquil a les lectures, reflexions i converses sobre els problemes emocionals que de vegades em sembla que són resultat, fonamentalment, de la influència de l'entorn, de la biografia, de la cosa social. Ho puc fer amb menys por, i crec que també amb menys possibilitats, de caure en l'error de tenir visions distorsionades, equivocades, de la realitat, tant en general com quan es tracta de casos concrets. (2)

Sovint no és fàcil, aquesta discriminació, establir aquesta demarcació, perquè hi pot haver causes orgàniques que siguin difícils d'identificar (igual que passa amb les causes socials). I a més, de vegades es barregen, els dos tipus de causes. Però sabent això, que de vegades ni tot és blanc ni tot és negre, crec que llavors és més fàcil ser prudent, estar més atent, i minimitzar així el risc d'opinions i judicis basats en prejudicis.

Si tot això ho porto a la persona que va ser a través de qui jo vaig començar a pensar en les depressions, la meva mare, crec que en el seu cas la part orgànica era sobretot "la vulnerabilitat en relació amb aquest risc", una vulnerabilitat crec que inqüestionable, probablement d'origen genètic. 

Una vulnerabilitat que, d'altra banda, considero que podria haver estat sempre oculta, sense manifestar-se mai (tal com diu la gent experta en aquests temes), però que va emergir a causa de la pressió de factors biogràfics (educatius, familiars, matrimonials, religiosos). I que un cop manifestada, es va cronificar a causa d'aquests mateixos factors.

Davant d'aquell escenari (aquesta opinió meva no és cap novetat), la família i els professionals no veien, o fins i tot semblava que "s'esforçaven en no veure", la part social. Perquè totes les expectatives de canvi, d'una eventual millora, les tenien posades només en la medicació. (3)

--
(1) Las falsas promesas psiquiátricas. La Linterna Sorda Ediciones, 2017.
(2) Per "compensar" aquest tipus de lectures, alhora també llegeixo "Panero y la antipsiquiatría: dolor, magia y locura", de l'Albert Kadmon (Antipersona, 2017), un llibret per a mi una mica embolicat, però alhora interessant, i que fa que descobreixi una faceta de Leopoldo María Panero que desconeixia, la d'articulista a diferents diaris.
(3) Actualment visc una història molt semblant, la d'una amiga que veig sovint, enfonsada des de fa més de tres anys en un estat depressió. La seva família només pensa en la medicació, i els psiquiatres que se n'ocupen, igual. Sense que ningú tingui la lucidesa (la humilitat, l'interès...), de fer com el metge Cipriano Andrés, que fa poc en una entrevista deia: "Quan vaig a casa d'un malalt demano sempre una cadira: m'assec i escolto." (La Vanguardia, 08/07/2023). O explicat d'una altra manera i amb una altra cita: "Hay mujeres que acuden a su médico y le cuentan que andan nerviosas, cansadas, saturadas, que lloran a menudo, que están hartas, que no pueden con la vida. Me gusta pensar que a menudo al doctor le encantaría recetar una dosis de asaltar el palacio de invierno o un divorcio exprés. Como por desgracia nuestro sistema sanitario a día de hoy no permite recomendar la revolución ni los descasamientos, no queda otra que recurrir al parche de la medicación." Oti Corona, '¿Por qué nos mandan a tomar la pastillita?' Público, 25/02/2023. 

24 de jul. 2023

Ella

Els pares.
Els avis.
El marit.
La resta de la família.
Les amistats.
L'escola.
Les professores.
Els llibres.
Els capellans.
Les confessions.
Els missals.
Les misses.
Les mantellines.
Aquells anys,
aquella societat,
aquell règim,
aquella religió.
Els costums i prejudicis de l'època.
Les expectatives d'uns i altres.
La subordinació de la dona.
Tot allò.
Una pressió constant, silenciosa.
Sentida però no racionalitzada,
que generava malestar.
I el malestar, frustració i ansietat.
Fins que al final va arribar la malaltia.
Ningú no en va ser culpable,
però ella en va ser la víctima.
Com tantes altres dones,
la meva mare.

3 de jul. 2023

La visita dels meus pares a A

Quan vaig marxar de casa dels meus pares, després d'unes veremes llargues pel Penedès, d'una estada a continuació a les Canàries (em volia embarcar en un vaixell de pesca, però al final no ho vaig veure clar), i d'una altra estada, curta, per la Garrotxa, al final em vaig encaminar cap a l'Alta Ribagorça, en concret cap a la zona del poble on havia nascut A, del qual vaig parlar fa poc.

Abans li havia preguntat a A si sabia d'algun poble completament aïllat, i ell m'havia dit que, més amunt del seu, n'hi havia un del tot abandonat, des de feia anys, encara només accessible per un camí de ferradura. I cap allà me'n vaig anar.

Als meus pares els vaig dir cap on me n'anava, i com que ells sabien que A seguia donant classes al col.legi on jo havia estudiat (encara hi anaven alguns germans meus), sense dir-me'n res, ells es van posar en contacte amb A, i li van dir si li semblaria bé, que un dia anessin a parlar amb ell.

Ell va dir que d'acord. El van anar a veure a casa seva, i li van preguntar què li semblava, el que jo feia. Ell els va dir que, des del seu punt de vista, jo llavors tenia la necessitat de fer aquell tipus de vida, de viure aquelles experiències, i que si de cas, el risc que hi veia era que, a causa de la meva despreocupació pel que fa a una alimentació una mica sensata, allò m'acabés passant factura, una preocupació que suposo que també devien compartir els meus pares, a banda d'altres preocupacions que també poguessin tenir, en relació amb aquella vida meva de llavors.

Els meus pares mai no em van dir res d'aquella visita, i A només m'ho va explicar al cap de bastant temps. Quan ho va fer va elogiar els meus pares, d'una banda, per la seva preocupació per mi, pel seu interès per parlar amb ell per saber una mica què estava passant. I, d'una altra banda, pel fet que aquell dia ells no van intentar, ni tan sols insinuar, que ell fes alguna cosa per tal que jo em replantegés el que feia: es van limitar a demanar-li la seva opinió. Aquesta actitud prudent i no insistent ell la va valorar i agrair molt.

Pocs mesos després d'aquella visita, els temors d'A i dels meus pares es van confirmar, i jo em vaig posar malalt, d'una malaltia que el metge va dir que era dels primers anys de la postguerra, provocada per la precària alimentació de moltes persones, però que llavors, als anys 70, ja no n'hi havia casos, perquè ja no hi havia aquella antiga precarietat i misèria. (1)

Si jo hagués sigut més espavilat, aquella experiència m'hauria d'haver servit perquè no em tornés a passar res de semblant, però com que, pel que fa a aquest tema, es veu que no ho he sigut gaire, d'espavilat, al llarg de la vida he tornat a ensopegar alguna altra vegada amb aquella mateix pedra. Què hi farem, cadascú té el suc de cervell que té, i el meu de vegades es veu que està una mica aigualit.

Torno a aquella visita. Quan fa poc ens vam trobar amb A i vam estar parlant de moltes coses, també va sortir la història d'aquella visita dels meus pares. I a mi, recordar-la, explicada per ell una altra vegada, em va agradar. Perquè aquest record és una imatge bonica d'ells. I més tenint en compte que tenien un munt de fills, cosa que no els impedia, com en aquest cas, sobretot quan els sembla que calia, dedicar una atenció especial a algun dels fills. Encara que, oficialment, el fill ja s'hagués emancipat, com era el meu cas llavors.

--
(1) Ho vaig explicar ja fa uns anys: "En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar (...) Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també."
El meu pare - Estereotips i matisos, 28/6/2015.
https://passavolant.blogspot.com/2015/06/el-meu-pare-estereotips-i-matisos.html