Quan vaig marxar de casa dels meus pares, després d'unes veremes llargues pel Penedès, d'una estada a continuació a les Canàries (em volia embarcar en un vaixell de pesca, però al final no ho vaig veure clar), i d'una altra estada, curta, per la Garrotxa, al final em vaig encaminar cap a l'Alta Ribagorça, en concret cap a la zona del poble on havia nascut A, del qual vaig parlar fa poc.
Abans li havia preguntat a A si sabia d'algun poble completament aïllat, i ell m'havia dit que, més amunt del seu, n'hi havia un del tot abandonat, des de feia anys, encara només accessible per un camí de ferradura. I cap allà me'n vaig anar.
Als meus pares els vaig dir cap on me n'anava, i com que ells sabien que A seguia donant classes al col.legi on jo havia estudiat (encara hi anaven alguns germans meus), sense dir-me'n res, ells es van posar en contacte amb A, i li van dir si li semblaria bé, que un dia anessin a parlar amb ell.
Ell va dir que d'acord. El van anar a veure a casa seva, i li van preguntar què li semblava, el que jo feia. Ell els va dir que, des del seu punt de vista, jo llavors tenia la necessitat de fer aquell tipus de vida, de viure aquelles experiències, i que si de cas, el risc que hi veia era que, a causa de la meva despreocupació pel que fa a una alimentació una mica sensata, allò m'acabés passant factura, una preocupació que suposo que també devien compartir els meus pares, a banda d'altres preocupacions que també poguessin tenir, en relació amb aquella vida meva de llavors.
Els meus pares mai no em van dir res d'aquella visita, i A només m'ho va explicar al cap de bastant temps. Quan ho va fer va elogiar els meus pares, d'una banda, per la seva preocupació per mi, pel seu interès per parlar amb ell per saber una mica què estava passant. I, d'una altra banda, pel fet que aquell dia ells no van intentar, ni tan sols insinuar, que ell fes alguna cosa per tal que jo em replantegés el que feia: es van limitar a demanar-li la seva opinió. Aquesta actitud prudent i no insistent ell la va valorar i agrair molt.
Pocs mesos després d'aquella visita, els temors d'A i dels meus pares es van confirmar, i jo em vaig posar malalt, d'una malaltia que el metge va dir que era dels primers anys de la postguerra, provocada per la precària alimentació de moltes persones, però que llavors, als anys 70, ja no n'hi havia casos, perquè ja no hi havia aquella antiga precarietat i misèria. (1)
Si jo hagués sigut més espavilat, aquella experiència m'hauria d'haver servit perquè no em tornés a passar res de semblant, però com que, pel que fa a aquest tema, es veu que no ho he sigut gaire, d'espavilat, al llarg de la vida he tornat a ensopegar alguna altra vegada amb aquella mateix pedra. Què hi farem, cadascú té el suc de cervell que té, i el meu de vegades es veu que està una mica aigualit.
Torno a aquella visita. Quan fa poc ens vam trobar amb A i vam estar parlant de moltes coses, també va sortir la història d'aquella visita dels meus pares. I a mi, recordar-la, explicada per ell una altra vegada, em va agradar. Perquè aquest record és una imatge bonica d'ells. I més tenint en compte que tenien un munt de fills, cosa que no els impedia, com en aquest cas, sobretot quan els sembla que calia, dedicar una atenció especial a algun dels fills. Encara que, oficialment, el fill ja s'hagués emancipat, com era el meu cas llavors.
(1) Ho vaig explicar ja fa uns anys: "En una altra ocasió, després de passar-me uns quants dies cada vegada més debilitat i amb febre, veient la mala pinta que feia, un amic em va carregar al seu cotxe i em va dur a casa dels meus pares. Amb l'orgull un altre cop a la butxaca, ho vaig haver d'acceptar. I d'agrair. Aquella vegada van fer venir un metge a casa, i va dir que tenia una malaltia que ja no existia, que era pròpia de la postguerra, de la misèria. No en recordo el nom, sé que jo tenia una llaga al coll, febre i molt cansament. Crec que em vaig estar tres o quatre dies a casa dels meus pares, fins que em vaig veure amb cor de marxar (...) Quan vaig necessitar el meu pare, sempre va estar disponible. I la meva mare per descomptat que també."
El meu pare - Estereotips i matisos, 28/6/2015.
https://passavolant.blogspot.com/2015/06/el-meu-pare-estereotips-i-matisos.html
