Els cafès

Des de fa temps, si algun dia vaig a prendre un cafè amb algú, sobretot si és de la família, si convido jo sempre procuro remarcar que no sóc jo qui paga, sinó que és el meu pare (i la meva mare), ja que els diners amb els quals pago són els que conservo de les herències familiars que em van tocar.

Abans de les herències, amb el que jo guanyava ni tan sols em podia permetre pagar cafès, de tan escurat com anava: llavors normalment només tenia el just per anar tirant amb molta austeritat (val a dir que ja m'estava bé, hi estava acostumat i no trobava a faltar res).

En relació amb els cafès i els bars, a banda del tema econòmic, la veritat sigui dita és que també tenia un altre problema, ideològic: m'empipava que la socialització, amb segons quines persones, de vegades semblava que només fos possible a través dels bars. 

Fins que va arribar un punt que em vaig adonar que potser havia de ser una mica menys integrista, pel que fa a aquest tema, i al cap d'un temps de l'arribada de les herències, vaig començar a comportar-me amb una mica més de "normalitat". 

Podria dir, en aquest sentit, que "el consumisme em va derrotar". Però fins a un cert punt: un cop decidit que entraria als bars "i prendria alguna cosa", quan vaig haver de triar el tipus de consumició, vaig decantar-me pels cafès. No perquè els preferís, perquè m'agradessin especialment (no n'havia pres mai), sinó només perquè era la consumició més barata que podia fer en un bar. 

Ara em puc permetre, econòmicament i mentalment, aquests cafès (i fins i tot alguna cervesa algun cop). Això sí, sempre cafès compartits, perquè són sempre amb algú, ja que, fins ara, no he entrat mai sol en un bar. Mai: per a mi, entrar en un bar és exclusivament un acte social, i la consumició, el cafè, és només una excusa. Què hi farem, cadascú té les seves rareses: "Onzè manament: no entraràs mai sol en un bar".

El cas és que, com que finalment m'he acabat incorporant al món dels bars i els cafès, ara hi ha qui em diu que hauria de fer el següent pas: apuntar-me a algun dinar. Però ep, això ja és diferent, i no ho veig gens clar. En primer lloc, perquè un dinar potser costa deu cafès, i la meva economia pot resistir cafès, però no cafès multiplicats per deu... I, en segon lloc, per problemes meus íntims diguem-ne "ètico-morals", però això si de cas ho deixo ja per a un altre dia (el resum seria aquest: és diferent suportar la contradicció d'un cafè que de deu).

De tota manera, el cas és que actualment sembla que sóc una persona una mica més normal. Gràcies als meus pares, gràcies a les seves herències, i gràcies al meu canvi parcial de mentalitat. I el resultat de tot plegat és que ara de vegades entro amb algú a algun bar, i llavors dic:

-Per a mi un cafè llarg, per favor! (sempre el demano llarg perquè, com que el preu és el mateix, ho aprofito).

El deu per cent

Després de la mort del meu pare, el dia de l'acceptació de l'herència, a cal notari, no tot va anar bé. L'hereva única era la meva mare i, sobre la legítima dels fills, el meu pare havia inclòs en el testament la "petició" que els fills dediquéssim el deu per cent de la nostra part a l'Església. 

He dit que no tot va anar bé perquè allí, a cal notari, hi va haver una petita discussió, que va provocar que la meva mare acabés plorant. En aquell incident jo vaig tenir-hi un protagonisme important. Però ara no en donaré més detalls, volia només exposar just el que he exposat.

Jo, per descomptat, de la meva part de l'herència no tenia la més mínima intenció de donar-ne res a l'Església, malgrat la petició pòstuma del meu pare. 

El cas és que, ara (ell va morir el 1998, fa vint-i-quatre anys), pensant en el que he anat fent amb els diners que llavors vaig heretar (més els que després vaig heretar al morir la meva mare), m'adono que, sense haver-m'ho proposa mai, resulta que sí que he acabat donant a l'Església aquell deu per cent (o més) al qual el meu pare es referia en el seu testament.

El meu pare no va concretar a quina activitat de l'Església s'havien de destinar aquells diners i, per tant, això incloïa la possibilitat de destinar-los a la seva obra social. Per exemple, a Caritas, o a altres iniciatives a càrrec d'algunes de les diferents institucions i ordes de l'Església que, entre les seves activitats, inclouen el treball social.

En general, i altres cops ja ho he dit, confio bastant en la serietat, l'honestedat i l'eficiència d'aquestes iniciatives socials vinculades a l'Església, i això ha fet que quan m'ha semblat que amb els diners que disposava (fos quin fos el seu origen) havia de fer o podia fer alguna aportació a alguna iniciativa solidària, alguna vegada em decidís per alguna d'aquestes obres socials de l'Església. (1)

El resultat és que al final, sense haver-m'ho proposat en cap moment, resulta que he acabat complint el desig del meu pare. Però és que encara he fet una altra cosa, una que no hauria dit mai que jo pogués arribar a fer-la. Perquè l'última contribució meva a una obra de l'Església la vaig fer "sense respectar els meus criteris" de contribuir només a obres socials, però no a apostolats, finançament de cultes, temples, etc. 

Me'ls vaig saltar, els meus criteris, quan per primera vegada (i segur que última), vaig donar uns diners pensant només que, en aquell cas, "allò era el que el meu pare hauria fet", si hagués viscut. I ho vaig fer sense que em preocupés gens, llavors, que aquells diners s'acabessin gastant (potser, no ho sé), en alguna iniciativa proselitista, evangèlica, etc. I a sobre, vaig estar ben content.

(Si algú espera ara que doni més detalls d'aquest cas o excepció, doncs no cal que s'esperi, perquè de les històries no cal explicar-ho sempre tot, només faltaria)

D'altra banda, al marge d'aquest cas concret, en general crec que aquest tipus d'actituds pel que fa a l'ús dels diners, tenen molta relació amb el solatge que m'ha quedat de l'educació familiar que vaig rebre. Perquè els meus pares em van ensenyar, sobretot amb l'exemple, que els diners no havien de ser només per satisfer les pròpies necessitats i desitjos, sinó que, si se'n tenen, també es tenen obligacions socials, de diferents envergadures segons l'envergadura dels diners que es disposen.

De manera que si avui penso en el meu pare quan escrivia aquella part del seu testament, o en el malestar i les llàgrimes de la meva mare aquell dia a cal notari, alhora també penso que, si ells existeixen a algun lloc (ser un descregut impenitent no és un impediment per, de vegades, fer volar una mica la fantasia), i potser miren per un foradet què fan els seus fills, al capdavall potser no estaran del tot descontents, del que jo he anat fent amb la meva vida... i del que he fet amb els seus diners. 

Potser no n'estaran del tot descontents, encara que alhora els disgusti (com abans els disgustava), que jo segueixi sent un descregut i, de vegades, fins i tot un poca-solta anticlerical.

-
(1) En aquests casos, sempre he procurat separar la poca simpatia, fins i tot animadversió, que sento cap a l'Església com a institució alienant, dogmàtica, fonamentalista, amb aspectes reaccionaris, misògina, etc., de les seves implicacions en iniciatives de caràcter estrictament social. O més ben dit, d'aquestes implicacions seves "quan no són instruments al servei del seu apostolat", ja que llavors, malgrat la seva part de benefici social, no vull contribuir-hi de cap manera.

Preguntes no fetes

De les moltes preguntes que m'hauria agradat fer-li al meu pare, les que em sap més greu no haver-li fet (quan ell encara era absolutament lúcid), són aquestes:

- Si la vida se't complica, ¿com t'agradaria morir? ¿Voldries que es fes sempre el màxim per conservar-te la vida, fos quina fos la teva qualitat de vida? ¿Ho voldries, si t'afectés una demència, i seguir vivint impliqués que fossis una persona absolutament dependent en tots els sentits? ¿Ho voldries si, afectat per una demència creixent, arribés un dia que t'ho haguessin de fer tot, absolutament tot, també posar-te i treure't bolquers, i rentar-te el cul? ¿Ho voldries?

Però quan jo vaig començar a pensar en la importància d'aquestes preguntes, fer-les-hi a ell ja no era possible, perquè ja s'havia iniciat "la seva  gran catàstrofe".

Remarco que les preguntes es refereixen només a "desitjos", no n'hi ha cap sobre hipotètiques actuacions vinculades als desitjos eventualment expressats, aquest ja és un altre tema en el qual avui no entraré (ja n'he parlat altres vegades, sobretot, de la mort afavorida pel "deixar de fer", més que pel fer).

Ja que aquesta conversa no va existir, si ara me la imagino, m'és impossible imaginar que el meu pare llavors m'hagués contestat que sí, a aquestes preguntes. És a dir, que estava disposat a acceptar-ho tot, fos el que fos. 

No m'ho puc imaginar, això, perquè el meu pare era molt independent, i orgullós, i gelós de les seves diferents intimitats. Però és clar, que ell fos així (dubto que hi hagi algú que ho qüestioni), no canvia el fet que el que jo ara em pugui imaginar sigui només això: una imaginació, una especulació meva. 

El cas és que quan més endavant ell va quedar completament desvalgut i indefens, jo, només amb l'argument "de la meva imaginació", no tenia cap pes, de cara a oposar-me a decisions que llavors es van prendre. I qui en va pagar les conseqüències va ser ell, amb un final de vida innecessàriament llarg, torturat i humiliant. 

També és veritat que ignoro si, quan el meu pare encara era del tot lúcid, en el cas que s'hagués presentat l'ocasió, jo hauria sabut trobar les paraules per parlar amb ell d'aquest tema de manera adequada i, en cas que sí, si llavors ell s'hauria avingut, o s'hauria atrevit, a parlar-ne. No ho sé, l'únic que sé és que això no va passar. En primer lloc, perquè "la meva distància en relació amb la seva vida" era molta, a causa tant de la meva llunyania física (i en part mental), com a causa de la meva immaduresa, de les meves limitacions, de les moltes coses que llavors encara havia d'aprendre.

I tampoc sé si, en el cas que haguéssim parlat d'aquest tema, i ell m'hagués contestat les preguntes, i les hagués contestat de la manera que jo m'imagino, hauria servit de res, hauria canviat alguna cosa, donada la situació familiar. Però aquesta ja és també una altra història.

El jardiner i la memòria

Una persona explica als seus germans que, quan eren petits, el jardí de la casa on estiuejaven el cuidava un jardiner. Afegeix que aquest jardiner havia tingut un ajudant i, alhora que ho explica, ensenya una foto d'un noi vestit de ciclista. Pregunta si algú recorda si l'ajudant era aquell ciclista (no explica qui és el ciclista, ni d'on ha sortit la foto).

Un dels germans diu que recorda alguna vegada algun ajudant jove, però que no pot donar-ne més detalls.

Un altre diu que no recorda cap ajudant.

Un altre diu que ell tenia entès que era al revés, que el suposat jardiner principal era l'ajudant.

Un altre diu que el jardiner era un gran aficionat al ciclisme, un admirador del gran Federico Martín Bahamontes, guanyador d'un Tour de França.

Un altre diu (són molts germans) que també hi va haver un jardiner molt més gran, sense ajudant, i que es dedicava a plantar cols a un extrem del jardí.

Són records de fa bastants anys, uns cinquanta. Sembla que hi ha un consens, no absolut però molt general, sobre qui era el jardiner principal. Després, ja és tot bastant boirós: si tenia o no ajudant i, en cas que sí, si era ciclista, si hi havia hagut un altre jardiner que plantava cols...

Quan només una persona recorda i escriu sobre uns fets del passat que altres desconeixen, no hi ha problemes: expliqui el que expliqui, probablement no hi haurà confrontacions, es donarà per bo, sigui el relat ben fidel a la realitat, o més o menys amanit, enriquit, subjectiu... o potser del tot inventat.

En aquest cas, el jardiner era "el senyor Pere", el jardí, el de la Villa Maria de Vallvidrera, i els germans, els meus germans i jo.

Les eventuals conclusions que es puguin treure d'aquesta història d'avui ja són cosa de cadascú.

Lliçons de caminar

De vegades dic que de la meva tia Rosa la lliçó més valuosa per a mi va ser la seva forma de caminar. Sembla una broma, però no ho és.

La Rosa tenia un caminar pausat, suau, i alhora constant, incansable; feia la sensació que feia molt poc esforç, quan caminava. D'aquesta manera era capaç de caminar grans distàncies. De vegades suportant elevades temperatures i molta humitat.

Jo la veia durant alguna de les vegades que venia de vacances, cada uns quants anys. És clar, no té res a veure caminar per corriols de la selva que pels carrers d'una ciutat, però a mi de tota manera em cridava l'atenció, com ella caminava pel carrer; m'hi fixava, em tenia meravellat.

De vegades el contrast encara era més acusat, o divertit, si resultava que caminava al costat de la meva mare: tot allò que en el caminar de la Rosa era suau i pausat, en la meva mare era apressat. I a sobre, aquest contrast encara era més evident quan potser anava acompanyat dels comentaris de l'una i de l'altra.

Recordo aquest cas, un bon exemple. Anaven a agafar un autobús urbà, es dirigien a la parada, i la meva mare, que sempre estava alerta, va veure que en venia un i, de manera automàtica, va accelerar, per tal que no se'ls escapés. Però la Rosa no es va immutar, va seguir al seu pas, suau, lent, i li va dir: "No et preocupis, després d'aquest autobús en passarà un altre".

Potser aquesta reflexió és la segona gran lliçó que vaig poder aprendre de la meva tia, "que després d'un autobús, més aviat o més tard, en ve un altre".

Quan penso en la meva tia Rosa són les dues coses que més sovint em venen al cap: la seva forma de caminar, i aquest comentari. I m'agrada, sento que és una herència bonica i útil que ella m'ha deixat.

D'altra banda, sé que aquesta economia a l'hora de desplaçar-se no reduïa l'eficàcia de la molta feina que feia la meva tia (fos quin fos el seu destí, a un poblat de la selva, fent algun treball social a alguna ciutat, etc.). Al contrari, suposo que si era una persona tan efectiva i incansable (i sens dubte ho era), en bona part era gràcies a això, a què tenia incorporada aquesta forma de caminar. 

Aquesta forma de caminar pels camins... i de caminar "a través de la vida".

Apunts sobre la vida a les missions

La meva tia, per la seva feina de mestra als poblats de la selva, cobrava un sou que li pagava el bisbat. El bisbe feia la funció de "delegat d'ensenyament" en aquelles zones a les quals, a causa del seu aïllament, només hi arribaven les missions. És a dir, que el sou de la meva tia el pagava l'Estat, però a través del bisbe, cosa que era molt pràctica per a l'administració de l'Estat, ja que així no s'havia de responsabilitzar directament d'aquells territoris del país tan difícils, de poblats dispersos, allunyats els uns dels altres i mal comunicats.

En aquests poblats, les monges no assumien només les responsabilitats educatives. La meva tia, com altres monges de la seva orde destinades a missions, prèviament s'havien format per poder fer front "a qualsevol necessitat" que es pogués presentar en llocs aïllats com aquells.

Per descomptat, en aquells llocs de metges no n'hi havia, de manera que l'atenció mèdica també entrava dins de les competències de les monges. La companya de la meva tia, amb la qual va compartir diferents destins (la María Jesús, amb la que actualment mantinc el contacte), es va especialitzar en l'atenció sanitària. Ella també rebia un sou del mateix tipus que el de la meva tia, a través del bisbe, en tant que donava un servei, en el seu cas mèdic, que en cas contrari no hauria donat ningú. 

De fet, en aquells llocs tan apartats, les monges tocaven pràcticament totes les tecles. Menys la "d'agents de l'autoritat". I aquesta que no tocaven, sovint no la tocava ningú, de manera que si hi havia problemes grans calia anar molt lluny (de vegades le monges tenien una ràdio-telèfon, però funcionava quan funcionava...).

Una de les feines més habituals d'aquesta monja-metgessa, la María Jesús, havia sigut, a alguns dels poblats, els dies de borratxeres, cosir les ferides que els borratxos, aquests dies, es feien quan es barallaven. Sovint, talls de molta envergadura. I això es repetia cada setmana: cada setmana, a causa de l'alcohol i les baralles, de nit la María Jesús havia de llevar-se, enfilar l'agulla i, amb la llum d'una espelma, cosir els talls i esvorancs que amb els ganivets o matxets es feien els homes borratxos. S'emborratxaven amb un alcohol fet a partir de la canya de sucre, aspre i fort, d'una considerable graduació.

La María Jesús de vegades també havia hagut d'enfrontar-se a casos de tifus, de còlera i de malària. La malària a alguns poblats era endèmica; una vegada, en un de cent cinquanta habitants, quan ella hi era van acabar coincidint, alhora, cinquanta persones malaltes de malària.

De vegades potser la venien a buscar d'un poblat que estava a tres o quatre hores de camí. Després de la caminada, a l'arribar, es podia trobar qualsevol cosa, que ella havia d'enfrontar equipada amb els seus coneixements mèdics apresos en cursets, junt amb la seva intuïció, i amb una farmaciola de medicaments molt limitada. L'atenció mèdica era gratuïta, però els medicaments no, els havien de pagar les famílies i, aquí, sovint, hi havia problemes, un cop el malalt o malalta havia estat atès. Però d'una manera o una altra, no deixaven ningú sense atendre.

Un cas curiós: durant un brot de malària, un malalt no es podia empassar el medicament, i si aconseguia empassar-se'l, el vomitava (la cloroquina, efectiva en aquests casos). Ella, veient que si no feia alguna cosa l'home probablement moriria, va anar barrinant i, al final, va tenir una idea: va triturar la pastilla, va fer un embut, li va posar al cul i, d'aquesta manera, li va entaforar el medicament als budells. I va funcionar: el cap de poc el malalt va millorar, li va poder començar a donar les pastilles per la boca, sense que les vomités, i es va salvar.

Tot i que no era la seva feina, la meva tia de vegades també havia hagut d'assumir responsabilitats mèdiques, quan no hi havia la monja que en principi se n'ocupava, i que, per tant, tenia més experiència.

Tots això només són pinzellades. Naturalment, sobre la vida de la meva tia monja i la de les seves companyes, se'n podrien explicar centenars, milers d'anècdotes i històries. Jo només n'explico algunes, les poques que sé, perquè quan la meva tia vivia i encara tenia el cap clar, no vaig pensar que havia d'aprofitar per fer-li preguntes.

Fotos i estampes

El dia que quedo amb la germana María Jesús em dóna un sobre amb fotos i estampes que havien sigut de la meva tia Rosa. 

De fotos n'hi ha poques, unes cinc de familiars, quatre més amb la fundadora de la seva orde, i tres d'ella en algun dels seus destins missioners. Algunes fotos estan plastificades, per tal de retardar el seu deteriorament a causa de la humitat dels llocs on vivia la Rosa.

Una altra cosa que hi ha al sobre són els recordatoris de la mort dels seus pares (la mare va morir el 1958, als 65 anys, i el pare el 1966, als 78 anys). Als recordatoris, ella hi havia afegit petites fotos de les cares d'ells, i picats a màquina, els noms i les dates de naixement dels pares dels seus pares.

A dins del sobre hi ha també, en un sobre més petit, un penjoll, una insígnia i un clauer, els tres amb la bandera de Catalunya. I les estampes, set, totes són de la Mare de Déu de Montserrat. Una de les estampes té impresa, a una cantonada, la bandera de Catalunya, i dues més tenen enganxades un tros de cinta estreta, també amb la bandera

Miro el contingut del sobre quan encara estic amb la María Jesús, i li dic que em sorprenen, tantes Maresdedeus de Montserrat, i tantes banderes. I ella em diu que la Rosa era així, que tenia molt arrelada aquesta vinculació amb Catalunya. Em diu també que la Rosa era molt cantadora, i que li agradava molt cantar el Virolai i la Santa Espina. 

Suposo que el sobre que em dóna la Maria Jesús és una selecció que ha fet ella, de coses de la Rosa que ha pensat que em podien fer gràcia a mi. Però no faig cap comentari sobre això de la selecció, per tal que no sembli que faig "algun tipus de reclamació". Ja és molt, que hagi tingut aquest detall, de dur-me des de Colòmbia aquest sobre.

Els lligams de la Rosa amb Catalunya eren del tot compatibles amb els seus lligams amb Colòmbia, normals i inevitables deprés de tants anys vivint-hi. Per exemple, recordo que alguna vegada m'havia dit que era una seguidora del Atlético Nacional, un club de Medellín, tot un referent del futbol colombià (com el Barça o el Madrid aquí). Quan feien partits de l'Atlético Nacional per la tele, no se'n perdia ni un. Això, és clar, quan va començar a viure a llocs on hi havia electricitat, teles i cobertura televisiva, perquè al mig de la selva, per descomptat, no hi havia res de tot això: allí, quan es feia fosc, funcionaven amb espelmes.

Dels partits de l'Atlético Nacional també li agradava llegir-ne les cròniques dels diaris. I després dels partits li agradava parlar-ne: que si aquest jugador això, que l'altre allò, que quina barra l'àrbitre... Quan estava a la selva, és clar, les cròniques li arribaven bastant tard, quan potser els arribava algun diari, de potser feia un mes...

Abans d'acomiadar-me de la María Jesús, li dono les gràcies per triplicat. Per la conversa, pel sobre, i perquè també m'ha dut un paquet de cafè colombià: "Juán Valdez. Selección Premium".