La meva tia, per la seva feina de mestra als poblats de la selva, cobrava un sou que li pagava el bisbat. El bisbe feia la funció de "delegat d'ensenyament" en aquelles zones a les quals, a causa del seu aïllament, només hi arribaven les missions. És a dir, que el sou de la meva tia el pagava l'Estat, però a través del bisbe, cosa que era molt pràctica per a l'administració de l'Estat, ja que així no s'havia de responsabilitzar directament d'aquells territoris del país tan difícils, de poblats dispersos, allunyats els uns dels altres i mal comunicats.
En aquests poblats, les monges no assumien només les responsabilitats educatives. La meva tia, com altres monges de la seva orde destinades a missions, prèviament s'havien format per poder fer front "a qualsevol necessitat" que es pogués presentar en llocs aïllats com aquells.
Per descomptat, en aquells llocs de metges no n'hi havia, de manera que l'atenció mèdica també entrava dins de les competències de les monges. La companya de la meva tia, amb la qual va compartir diferents destins (la María Jesús, amb la que actualment mantinc el contacte), es va especialitzar en l'atenció sanitària. Ella també rebia un sou del mateix tipus que el de la meva tia, a través del bisbe, en tant que donava un servei, en el seu cas mèdic, que en cas contrari no hauria donat ningú.
De fet, en aquells llocs tan apartats, les monges tocaven pràcticament totes les tecles. Menys la "d'agents de l'autoritat". I aquesta que no tocaven, sovint no la tocava ningú, de manera que si hi havia problemes grans calia anar molt lluny (de vegades le monges tenien una ràdio-telèfon, però funcionava quan funcionava...).
Una de les feines més habituals d'aquesta monja-metgessa, la María Jesús, havia sigut, a alguns dels poblats, els dies de borratxeres, cosir les ferides que els borratxos, aquests dies, es feien quan es barallaven. Sovint, talls de molta envergadura. I això es repetia cada setmana: cada setmana, a causa de l'alcohol i les baralles, de nit la María Jesús havia de llevar-se, enfilar l'agulla i, amb la llum d'una espelma, cosir els talls i esvorancs que amb els ganivets o matxets es feien els homes borratxos. S'emborratxaven amb un alcohol fet a partir de la canya de sucre, aspre i fort, d'una considerable graduació.
La María Jesús de vegades també havia hagut d'enfrontar-se a casos de tifus, de còlera i de malària. La malària a alguns poblats era endèmica; una vegada, en un de cent cinquanta habitants, quan ella hi era van acabar coincidint, alhora, cinquanta persones malaltes de malària.
De vegades potser la venien a buscar d'un poblat que estava a tres o quatre hores de camí. Després de la caminada, a l'arribar, es podia trobar qualsevol cosa, que ella havia d'enfrontar equipada amb els seus coneixements mèdics apresos en cursets, junt amb la seva intuïció, i amb una farmaciola de medicaments molt limitada. L'atenció mèdica era gratuïta, però els medicaments no, els havien de pagar les famílies i, aquí, sovint, hi havia problemes, un cop el malalt o malalta havia estat atès. Però d'una manera o una altra, no deixaven ningú sense atendre.
Un cas curiós: durant un brot de malària, un malalt no es podia empassar el medicament, i si aconseguia empassar-se'l, el vomitava (la cloroquina, efectiva en aquests casos). Ella, veient que si no feia alguna cosa l'home probablement moriria, va anar barrinant i, al final, va tenir una idea: va triturar la pastilla, va fer un embut, li va posar al cul i, d'aquesta manera, li va entaforar el medicament als budells. I va funcionar: el cap de poc el malalt va millorar, li va poder començar a donar les pastilles per la boca, sense que les vomités, i es va salvar.
Tot i que no era la seva feina, la meva tia de vegades també havia hagut d'assumir responsabilitats mèdiques, quan no hi havia la monja que en principi se n'ocupava, i que, per tant, tenia més experiència.
Tots això només són pinzellades. Naturalment, sobre la vida de la meva tia monja i la de les seves companyes, se'n podrien explicar centenars, milers d'anècdotes i històries. Jo només n'explico algunes, les poques que sé, perquè quan la meva tia vivia i encara tenia el cap clar, no vaig pensar que havia d'aprofitar per fer-li preguntes.
