Una persona explica als seus germans que, quan eren petits, el jardí de la casa on estiuejaven el cuidava un jardiner. Afegeix que aquest jardiner havia tingut un ajudant i, alhora que ho explica, ensenya una foto d'un noi vestit de ciclista. Pregunta si algú recorda si l'ajudant era aquell ciclista (no explica qui és el ciclista, ni d'on ha sortit la foto).
Un dels germans diu que recorda alguna vegada algun ajudant jove, però que no pot donar-ne més detalls.
Un altre diu que no recorda cap ajudant.
Un altre diu que ell tenia entès que era al revés, que el suposat jardiner principal era l'ajudant.
Un altre diu que el jardiner era un gran aficionat al ciclisme, un admirador del gran Federico Martín Bahamontes, guanyador d'un Tour de França.
Un altre diu (són molts germans) que també hi va haver un jardiner molt més gran, sense ajudant, i que es dedicava a plantar cols a un extrem del jardí.
Són records de fa bastants anys, uns cinquanta. Sembla que hi ha un consens, no absolut però molt general, sobre qui era el jardiner principal. Després, ja és tot bastant boirós: si tenia o no ajudant i, en cas que sí, si era ciclista, si hi havia hagut un altre jardiner que plantava cols...
Quan només una persona recorda i escriu sobre uns fets del passat que altres desconeixen, no hi ha problemes: expliqui el que expliqui, probablement no hi haurà confrontacions, es donarà per bo, sigui el relat ben fidel a la realitat, o més o menys amanit, enriquit, subjectiu... o potser del tot inventat.
En aquest cas, el jardiner era "el senyor Pere", el jardí, el de la Villa Maria de Vallvidrera, i els germans, els meus germans i jo.
Les eventuals conclusions que es puguin treure d'aquesta història d'avui ja són cosa de cadascú.
