"La gente ha perdido la memoria y no quiere recuperarla. (...) Te lo he dicho antes y ahora te lo digo con toda la mala hostia que llevo dentro desde hace tiempo. Pepiño, estamos rodeados." Bromuro (1)
"Mi familia tiene nueve fusilados en Paracuellos, pero eso no es Memoria Histórica." Bertín Osborne (2)
Li explico a un noi d'uns vint-i-cinc anys que si en el lloc on estem, fa 83 anys, uns homes armats haguessin disparat les escopetes amb què apuntaven un grup de quatre persones, ell ara no existiria, perquè una d'aquelles persones era un besavi seu.
Li dic que la mort del besavi hauria alterat completament la història d'aquella família, i per tant també la de la seva àvia, que llavors era una nena de només vuit anys. Li explico que allò va passar el 19 de juliol de 1936, i que els homes armats amb les escopetes eren milicians, i que si estaven a punt de matar el seu besavi era perquè el besavi era creient, de dretes i propietari d'una fàbrica, cosa que en aquells moments trasbalsats eren tres fets molt greus, per a algunes persones exaltades.
Li explico també que a principis de 1939, en un altre lloc, la dona d'aquell besavi va reunir els seus fills i els va dir que els venien a matar, quan va sentir que uns homes pujaven les escales cridant i començaven a clavar cops de culata a la porta de la casa per tal d'esbotzar-la i entrar (cosa que al final no van fer, ja que, fos pel que fos, van fer mitja volta i van marxar).
D'altra banda, gairebé segur que aquells homes no tenien cap intenció de matar ningú, sinó només de rampinyar alguna cosa, abans de fugir de la ciutat davant la imminent arribada de l'exèrcit franquista. Però la dona del besavi llavors estava aterrida i ben convençuda del que deia.
Li explico això a aquest noi i, encara no he acabat d'explicar la segona escena, s'afegeix a la conversa un home gran, molt catalanista, i diu que ell creu que aquells homes (els de la primera i els de la segona anècdota), és possible que fossin "infiltrats franquistes", i que actuaven d'aquella manera per tal de perjudicar la imatge de la República.
Una norma d'urbanitat és que s'ha de respectar la gent gran, però és clar, una cosa és respectar-la i una altra és respectar les seves opinions, sobretot quan són veritables despropòsits. De manera que li dic a aquest noi, i a aquest home, que allò és una pura invenció sense cap mena de fonament.
Menteix aquest home? Honestament, jo crec que no: no diu la veritat, però no menteix, perquè es creu el que diu. Per això he titulat aquest petit escrit "Obsessions, distorsions i invencions", perquè és un procés força habitual: una il.lusió, un desig, poden convertir-se en una obsessió, i una ment obsessiva pot ser incapaç de reconèixer la realitat. Com que es nega a acceptar-la, "la transforma mentalment": se n'inventa una d'alternativa. I llavors creu que aquella ficció és veritat. I ho creu cada cop d'una manera més ferma, ja que per tal d'anar consolidant la invenció i fer-la indestructible, la va apuntalant amb noves distorsions i invencions. D'aquesta manera crea un món alternatiu, "virtual", que li forneix seguretat i tranquil.litat, ja que tot li encaixa.
De les dues anècdotes que he exposat (una del principi i l'altra del final de la Guerra Civil), ja n'havia parlat, per això ara no en dono més detalls (3).
Aquesta vegada, el rellevant (la novetat), és la segona part, amb l'exemple d'aquesta reinterpretació, o pura invenció, dels fets esdevinguts.
Passen sovint, aquestes coses, no és cap fet aïllat. I sigui dit de passada: no és difícil posar també exemples semblants de signe contrari, amb protagonistes de tendències ideològiques oposades. Si avui he posat aquest exemple concret és només perquè aquesta conversa és bastant recent, perquè n'he sigut testimoni directe, i perquè jo també pertanyo a la família protagonista d'aquests fets. (4)
Una família d'altra banda "ambivalent", també amb amnèsies i distorsions notables pel que fa al paper (durant la guerra i la postguerra) d'alguns dels seus membres partidaris dels militars revoltats. D'això ja n'he parlat també altres vegades.
--
(1) "El delantero centro fue asesinado al atardecer", Manuel Vázquez Montalbán, Planeta, 1988 (p. 33)
(2) 20 Minutos, 24/10/2019. No li tinc gens de simpatia, al Bertín Osborne, però el comentari em sembla prou adequat (fins i tot en el cas que la xifra de morts no sigui la que diu, cosa factible tenint en compte que es veu que no sempre ho explica igual).
(3) Els milicians:
https://passavolant.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
Ens vénen a matar:
https://passavolant.blogspot.com/2015/03/ens-venen-matar.html
(4) Sigui dit també de passada, per tal de completar la informació: si al principi de la Guerra Civil aquelles quatre persones van salvar la vida, de la mateixa branca familiar n'hi va haver unes altres tres que no van tenir tanta sort, i que pels mateixos motius, aquells dies i en llocs diferents van morir assassinades. Un "detall" que encara fa més inoportuna la hipòtesi d'aquell home gran...
27 d’oct. 2019
17 d’oct. 2019
Derrotes i lluernes
Si es pogués enviar cartes al Cel, un dia a la meva mare potser li enviaria aquesta poesia de la Maria-Mercè Marçal:
T'he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota. (1)
Però com que em sembla molt contundent i desolada, potser massa, a la carta segurament hi afegiria aquesta altra poesia, també de la Maria-Mercè Marçal:
Lluna, lluerna
d'atzeituní,
clivella
la nit de cor
de xarol! (2)
I així, entre derrotes i lluernes d'atzeituní, amb paraules d'aquestes de colors diferents, tirant a grises unes i a virolades les altres, potser allò expressat s'acostaria més a allò que hauria volgut expressar.
Potser...
--
(1) Raó del cos, Edicions 62, 2009
(2) Cau de llunes, Edicions Proa, 1998
T'he negat
mare
tres cops
i cent.
I cap gall no cantava
defora.
Són cegues, sordes, mudes
les nostres traïcions.
I la derrota. (1)
Però com que em sembla molt contundent i desolada, potser massa, a la carta segurament hi afegiria aquesta altra poesia, també de la Maria-Mercè Marçal:
Lluna, lluerna
d'atzeituní,
clivella
la nit de cor
de xarol! (2)
I així, entre derrotes i lluernes d'atzeituní, amb paraules d'aquestes de colors diferents, tirant a grises unes i a virolades les altres, potser allò expressat s'acostaria més a allò que hauria volgut expressar.
Potser...
--
(1) Raó del cos, Edicions 62, 2009
(2) Cau de llunes, Edicions Proa, 1998
16 d’oct. 2019
Ell en té la culpa
Dos matrimonis han quedat per anar junts a dinar. Entren al restaurant primer els dos homes i, després, una mica separades d'ells, les dues dones. No es coneixen, ni els homes ni les dones; és el primer cop que es veuen (abans només han parlat alguna vegada per telèfon).
Mentre entren, una de les dues dones li diu a l'altra: "Tu ja saps el que em passa a mi?" L'altra primer dubta, indecisa, i després li diu que sí, que en sap alguna cosa. Llavors la primera li diu: "Doncs tot el que em passa és culpa d'ell", i assenyala el seu marit.
El que li passa, i que en part l'altra ja coneix, és que de tant en tant cau en estats depressius. Uns estats depressius severs que arriben de manera inesperada i, de manera també imprevista, al cap d'un temps se'n van. I ella creu que aquestes oscil.lacions emocionals estan causades pel tipus de relació amb el seu marit: "ell en té la culpa". Sigui o no versemblant l'atribució que ella fa, en aquell moment ella ho expressa així.
La dona dels episodis depressius era la meva mare i, per tant, "el presumpte culpable", el meu pare (quan no ens sentim bé, és fàcil que busquem algú a qui considerar l'origen dels nostres malestars; trobar un "causant" sembla que ens alleuja, malgrat que sovint les coses són més complicades).
Llavors la meva mare tenia 50 anys. Patia episodis depressius des de feia uns 20 anys. Aquell pensament de la meva mare sobre la causa de les seves depressions, aquella atribució, ¿va aparèixer en aquella època, o venia ja d'abans? Ella de vegades es queixava, de la seva condició de subordinada, dins del matrimoni, però això és una cosa, i una altra diferent és fer un altre pas i relacionar la subordinació amb la depressió.
Sé que llavors jo feia poc que havia començat a ser conscient de les seves oscil.lacions emocionals (fins aleshores, als fills se'ns havien ocultat, o no les havíem volgut veure). Recordo que llavors les depressions van començar a ser el tema, de vegades, de les cartes que ens escrivíem (aquells anys jo vivia lluny). Recordo bé que els meus comentaris de vegades incloïen també aquesta perspectiva "causal": el tipus de relació d'ella amb el meu pare i l'aparició de les depressions.
Podria ser que els meus comentaris tinguessin alguna relació amb l'inici de les seves atribucions en aquest sentit? O va ser al revés, que algun comentari seu va iniciar els meus comentaris? O van ser processos paral.lels?
Durant els anys següents, fins que la meva mare va morir (als 77 anys), de tant en tant ella feia referència, ja fos escrivint o parlant, a aquella "causalitat". Alhora, altres vegades es rebatia o contradeia ella mateixa, i deia que no hi havia cap relació entre les seves oscil.lacions emocionals i la seva relació amb el meu pare.
14 anys després de la mort de la meva mare m'assabento de la conversa que he explicat al principi (una conversa d'ara fa 41 anys). Qui me l'explica és la seva interlocutora d'aquell dia; s'havien trobat perquè el motiu d'aquell dinar conjunt era que les dues parelles es coneguessin, ja que la previsió era que aviat fossin consogres.
Com que des d'aleshores ha passat tant temps, també miro de contextualitzar aquesta informació. ¿El que va passar aquell dia va passar com ara se m'explica? Sé que és molt probable que el pas del temps hagi distorsionat poc o molt el record, i ves a saber en quin sentit:
"No hay ningún recuerdo original que pueda extraerse del cerebro intacto. Nuestros recuerdos se reimaginan con el tiempo. En neurociencia la palabra es 'reconsolidación'. Cada vez que recuperamos un recuerdo, se somete a cambios." Siri Hustvedt (1)
Sí, cal ser sempre cautelosos, amb els records, sobretot si corresponen a fets tan llunyans... De tota manera, fos o no ben bé així, a mi em sembla que és un indici que llavors, probablement, en algun moment, si més no "ja hi havia alguna cosa" (alguna consciència, algun pensament) d'aquest tipus, sobre aquesta eventual causalitat, en la ment de la meva mare.
A més, tal com ja he dit, el record de la consogra coincideix molt amb el meu record de les converses epistolars d'aquella època amb la meva mare. (2)
--
(1) 20 Minutos, 14/10/2019
(2) Malauradament, no conservo cap d'aquelles cartes, ja que llavors no els donava cap valor, i les llençava.
Mentre entren, una de les dues dones li diu a l'altra: "Tu ja saps el que em passa a mi?" L'altra primer dubta, indecisa, i després li diu que sí, que en sap alguna cosa. Llavors la primera li diu: "Doncs tot el que em passa és culpa d'ell", i assenyala el seu marit.
El que li passa, i que en part l'altra ja coneix, és que de tant en tant cau en estats depressius. Uns estats depressius severs que arriben de manera inesperada i, de manera també imprevista, al cap d'un temps se'n van. I ella creu que aquestes oscil.lacions emocionals estan causades pel tipus de relació amb el seu marit: "ell en té la culpa". Sigui o no versemblant l'atribució que ella fa, en aquell moment ella ho expressa així.
La dona dels episodis depressius era la meva mare i, per tant, "el presumpte culpable", el meu pare (quan no ens sentim bé, és fàcil que busquem algú a qui considerar l'origen dels nostres malestars; trobar un "causant" sembla que ens alleuja, malgrat que sovint les coses són més complicades).
Llavors la meva mare tenia 50 anys. Patia episodis depressius des de feia uns 20 anys. Aquell pensament de la meva mare sobre la causa de les seves depressions, aquella atribució, ¿va aparèixer en aquella època, o venia ja d'abans? Ella de vegades es queixava, de la seva condició de subordinada, dins del matrimoni, però això és una cosa, i una altra diferent és fer un altre pas i relacionar la subordinació amb la depressió.
Sé que llavors jo feia poc que havia començat a ser conscient de les seves oscil.lacions emocionals (fins aleshores, als fills se'ns havien ocultat, o no les havíem volgut veure). Recordo que llavors les depressions van començar a ser el tema, de vegades, de les cartes que ens escrivíem (aquells anys jo vivia lluny). Recordo bé que els meus comentaris de vegades incloïen també aquesta perspectiva "causal": el tipus de relació d'ella amb el meu pare i l'aparició de les depressions.
Podria ser que els meus comentaris tinguessin alguna relació amb l'inici de les seves atribucions en aquest sentit? O va ser al revés, que algun comentari seu va iniciar els meus comentaris? O van ser processos paral.lels?
Durant els anys següents, fins que la meva mare va morir (als 77 anys), de tant en tant ella feia referència, ja fos escrivint o parlant, a aquella "causalitat". Alhora, altres vegades es rebatia o contradeia ella mateixa, i deia que no hi havia cap relació entre les seves oscil.lacions emocionals i la seva relació amb el meu pare.
14 anys després de la mort de la meva mare m'assabento de la conversa que he explicat al principi (una conversa d'ara fa 41 anys). Qui me l'explica és la seva interlocutora d'aquell dia; s'havien trobat perquè el motiu d'aquell dinar conjunt era que les dues parelles es coneguessin, ja que la previsió era que aviat fossin consogres.
Com que des d'aleshores ha passat tant temps, també miro de contextualitzar aquesta informació. ¿El que va passar aquell dia va passar com ara se m'explica? Sé que és molt probable que el pas del temps hagi distorsionat poc o molt el record, i ves a saber en quin sentit:
"No hay ningún recuerdo original que pueda extraerse del cerebro intacto. Nuestros recuerdos se reimaginan con el tiempo. En neurociencia la palabra es 'reconsolidación'. Cada vez que recuperamos un recuerdo, se somete a cambios." Siri Hustvedt (1)
Sí, cal ser sempre cautelosos, amb els records, sobretot si corresponen a fets tan llunyans... De tota manera, fos o no ben bé així, a mi em sembla que és un indici que llavors, probablement, en algun moment, si més no "ja hi havia alguna cosa" (alguna consciència, algun pensament) d'aquest tipus, sobre aquesta eventual causalitat, en la ment de la meva mare.
A més, tal com ja he dit, el record de la consogra coincideix molt amb el meu record de les converses epistolars d'aquella època amb la meva mare. (2)
--
(1) 20 Minutos, 14/10/2019
(2) Malauradament, no conservo cap d'aquelles cartes, ja que llavors no els donava cap valor, i les llençava.
15 d’oct. 2019
Els rols assignats - 2
A la meva mare, a casa, al col.legi, i a la parròquia, la van educar d'acord amb el model que li tocava. El model femení clàssic, històric, mil.lenari, reforçat llavors pel nacionalcatolicisme de quan es van casar: el de la dona dedicada a la família, a la casa, i per descomptat subordinada al marit.
Ella va interioritzar aquell model, però no el va integrar de forma tan monolítica com el meu pare el seu de cap de clan (figura autoritària, protectora i proveïdora). En la interiorització de la meva mare hi havia alguna fissura, alguna dissonància. Per exemple, la meva mare, durant l'adolescència, a més de moltes lectures "cultes" (i de les preceptives lectures religioses), va llegir també (en general d'amagat), moltes novel.letes roses, romàntiques. Unes novel.letes de fons també patriarcal, però amb algunes diferències "en el col.lorejat", amb ingredients fantasiosos.
Quan es van casar, la meva mare a dins seu tenia una consciència clara de les seves obligacions matrimonials (en consonància amb l'educació familiar, escolar i religiosa rebuda), i alhora, barrejades pel mig, pinzellades d'aquelles fantasies literàries romàntiques.
Amb aquells models (el d'ell i el d'ella), era bastant inevitable que tinguessin dificultats, i que apareguessin dosis de frustració per ambdues bandes. I per això també cada un va pagar el preu que va pagar per aquesta falta de realisme (no es tracta ara de quantificar i comparar "els dos preus", sinó només de posar en relleu "que hi va haver aquests preus", és a dir, aquests sofriments).
Crec que la meva mare, quan es va anar fent gran, es va anar adonant d'aquestes trampes. Si més no d'algunes, o en alguna mesura. En canvi, el meu pare "va morir abans de morir", a causa de la demència, de manera que no va tenir l'opció de fer, eventualment, aquesta reflexió.
Si el meu pare no hagués tingut la mala sort de la demència, no sé si hauria pogut arribar a fer algun tipus de procés en aquesta direcció. Crec que, si l'hagués pogut fer, segurament ell n'hauria estat content, perquè era una persona intel.ligent, i alhora bona.
De tant en tant, amb petites variacions, retorno a aquest tema. Potser de mica en mica el vaig perfilant millor. Per a mi, parlar-ne avui segueix tenint sentit. Per la raó que sempre exposo, i repeteixo, una vegada i una altra: té sentit pensar sobre el passat "en la mesura que ens pot ajudar a viure els reptes del present". En cas contrari, per descomptat és una pèrdua de temps, i és possible que fins i tot una estupidesa.
M'agrada pensar (però no tinc garantit que sempre sigui així), que quan escric sobre aquest tema (per exemple avui), aconsegueixo evitar els perill de la banalitat...
Ella va interioritzar aquell model, però no el va integrar de forma tan monolítica com el meu pare el seu de cap de clan (figura autoritària, protectora i proveïdora). En la interiorització de la meva mare hi havia alguna fissura, alguna dissonància. Per exemple, la meva mare, durant l'adolescència, a més de moltes lectures "cultes" (i de les preceptives lectures religioses), va llegir també (en general d'amagat), moltes novel.letes roses, romàntiques. Unes novel.letes de fons també patriarcal, però amb algunes diferències "en el col.lorejat", amb ingredients fantasiosos.
Quan es van casar, la meva mare a dins seu tenia una consciència clara de les seves obligacions matrimonials (en consonància amb l'educació familiar, escolar i religiosa rebuda), i alhora, barrejades pel mig, pinzellades d'aquelles fantasies literàries romàntiques.
Amb aquells models (el d'ell i el d'ella), era bastant inevitable que tinguessin dificultats, i que apareguessin dosis de frustració per ambdues bandes. I per això també cada un va pagar el preu que va pagar per aquesta falta de realisme (no es tracta ara de quantificar i comparar "els dos preus", sinó només de posar en relleu "que hi va haver aquests preus", és a dir, aquests sofriments).
Crec que la meva mare, quan es va anar fent gran, es va anar adonant d'aquestes trampes. Si més no d'algunes, o en alguna mesura. En canvi, el meu pare "va morir abans de morir", a causa de la demència, de manera que no va tenir l'opció de fer, eventualment, aquesta reflexió.
Si el meu pare no hagués tingut la mala sort de la demència, no sé si hauria pogut arribar a fer algun tipus de procés en aquesta direcció. Crec que, si l'hagués pogut fer, segurament ell n'hauria estat content, perquè era una persona intel.ligent, i alhora bona.
De tant en tant, amb petites variacions, retorno a aquest tema. Potser de mica en mica el vaig perfilant millor. Per a mi, parlar-ne avui segueix tenint sentit. Per la raó que sempre exposo, i repeteixo, una vegada i una altra: té sentit pensar sobre el passat "en la mesura que ens pot ajudar a viure els reptes del present". En cas contrari, per descomptat és una pèrdua de temps, i és possible que fins i tot una estupidesa.
M'agrada pensar (però no tinc garantit que sempre sigui així), que quan escric sobre aquest tema (per exemple avui), aconsegueixo evitar els perill de la banalitat...
14 d’oct. 2019
Els rols assignats
"Esto es muy desconcertante para nuestro esforzado miembro de supertribu. Ha obedecido todas las reglas, pero algo ha marchado mal." Desmond Morris (1)
Al meu pare el van educar segons un model d'home i de marit que ell va interioritzar i al qual va procurar ser fidel. I estava tan convençut de la bondat d'aquell model que crec que en cap moment va arribar a pensar que potser no era el més adequat. Per això, suposo, quan en el seu matrimoni no tot li va sortir com havia pensat que havia de sortir (sobretot, al veure el difícil que era que la meva mare fos, en tots els aspectes, "com ell considerava que havia de ser"), i també quan alguns fills li van sortir desafiants, contestataris, suposo que va tenir una sensació de desconcert: Què havia passat? Què fallava?
El meu pare era un bon "cap de clan" (segons la terminologia de Desmond Morris). D'una banda havia tingut uns quants fills, de manera que havia complert amb el mandat biològic de la reproducció. I d'una altra banda era un bon "proveïdor": vetllava de manera efectiva per la família que havia format i la protegia. Ambdues coses les feia molt bé.
A més, no es va limitar a això. Alhora, va estimular els fills perquè tinguessin la màxima formació possible i fossin capaços d'independitzar-se i ser autònoms. I els va procurar transmetre, amb la paraula i amb l'exemple, uns valors "èticament consistents": atenció, esforç, perseverança, compromís, solidaritat, lleialtat, afecte, generositat...
És a dir, va ser un bon proveïdor, un bon protector, un bon referent i un bon estimulador. Però malgrat tot això, alguns fills el criticaven i, alhora, la seva dona, que en general l'admirava, de vegades també li feia retrets.
Eren uns retrets que suposo que ell no els devia entendre, perquè precisament "tot ho havia fet i ho estava fent bé", d'acord amb el model que li havien inculcat.
De fet, li va passar el mateix que els va passar a molts marits de la seva generació: educats segons el model social imperant llavors (marits caps de clan, amb una dona subordinada per designi diví i social, etc.), sovint es van desconcertar quan, tot i fer "el que els havien dit que havien de fer" (i fer-ho sovint amb una gran dedicació i inversió d'energies), després van ser criticats. Amb unes crítiques que, a més, en alguns aspectes, de vegades eren desmesuradament dures i injustes.
--
(1) El zoo humano, Plaza & Janés, 1973 (p. 57)
Al meu pare el van educar segons un model d'home i de marit que ell va interioritzar i al qual va procurar ser fidel. I estava tan convençut de la bondat d'aquell model que crec que en cap moment va arribar a pensar que potser no era el més adequat. Per això, suposo, quan en el seu matrimoni no tot li va sortir com havia pensat que havia de sortir (sobretot, al veure el difícil que era que la meva mare fos, en tots els aspectes, "com ell considerava que havia de ser"), i també quan alguns fills li van sortir desafiants, contestataris, suposo que va tenir una sensació de desconcert: Què havia passat? Què fallava?
El meu pare era un bon "cap de clan" (segons la terminologia de Desmond Morris). D'una banda havia tingut uns quants fills, de manera que havia complert amb el mandat biològic de la reproducció. I d'una altra banda era un bon "proveïdor": vetllava de manera efectiva per la família que havia format i la protegia. Ambdues coses les feia molt bé.
A més, no es va limitar a això. Alhora, va estimular els fills perquè tinguessin la màxima formació possible i fossin capaços d'independitzar-se i ser autònoms. I els va procurar transmetre, amb la paraula i amb l'exemple, uns valors "èticament consistents": atenció, esforç, perseverança, compromís, solidaritat, lleialtat, afecte, generositat...
És a dir, va ser un bon proveïdor, un bon protector, un bon referent i un bon estimulador. Però malgrat tot això, alguns fills el criticaven i, alhora, la seva dona, que en general l'admirava, de vegades també li feia retrets.
Eren uns retrets que suposo que ell no els devia entendre, perquè precisament "tot ho havia fet i ho estava fent bé", d'acord amb el model que li havien inculcat.
De fet, li va passar el mateix que els va passar a molts marits de la seva generació: educats segons el model social imperant llavors (marits caps de clan, amb una dona subordinada per designi diví i social, etc.), sovint es van desconcertar quan, tot i fer "el que els havien dit que havien de fer" (i fer-ho sovint amb una gran dedicació i inversió d'energies), després van ser criticats. Amb unes crítiques que, a més, en alguns aspectes, de vegades eren desmesuradament dures i injustes.
--
(1) El zoo humano, Plaza & Janés, 1973 (p. 57)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)