"La gente ha perdido la memoria y no quiere recuperarla. (...) Te lo he dicho antes y ahora te lo digo con toda la mala hostia que llevo dentro desde hace tiempo. Pepiño, estamos rodeados." Bromuro (1)
"Mi familia tiene nueve fusilados en Paracuellos, pero eso no es Memoria Histórica." Bertín Osborne (2)
Li explico a un noi d'uns vint-i-cinc anys que si en el lloc on estem, fa 83 anys, uns homes armats haguessin disparat les escopetes amb què apuntaven un grup de quatre persones, ell ara no existiria, perquè una d'aquelles persones era un besavi seu.
Li dic que la mort del besavi hauria alterat completament la història d'aquella família, i per tant també la de la seva àvia, que llavors era una nena de només vuit anys. Li explico que allò va passar el 19 de juliol de 1936, i que els homes armats amb les escopetes eren milicians, i que si estaven a punt de matar el seu besavi era perquè el besavi era creient, de dretes i propietari d'una fàbrica, cosa que en aquells moments trasbalsats eren tres fets molt greus, per a algunes persones exaltades.
Li explico també que a principis de 1939, en un altre lloc, la dona d'aquell besavi va reunir els seus fills i els va dir que els venien a matar, quan va sentir que uns homes pujaven les escales cridant i començaven a clavar cops de culata a la porta de la casa per tal d'esbotzar-la i entrar (cosa que al final no van fer, ja que, fos pel que fos, van fer mitja volta i van marxar).
D'altra banda, gairebé segur que aquells homes no tenien cap intenció de matar ningú, sinó només de rampinyar alguna cosa, abans de fugir de la ciutat davant la imminent arribada de l'exèrcit franquista. Però la dona del besavi llavors estava aterrida i ben convençuda del que deia.
Li explico això a aquest noi i, encara no he acabat d'explicar la segona escena, s'afegeix a la conversa un home gran, molt catalanista, i diu que ell creu que aquells homes (els de la primera i els de la segona anècdota), és possible que fossin "infiltrats franquistes", i que actuaven d'aquella manera per tal de perjudicar la imatge de la República.
Una norma d'urbanitat és que s'ha de respectar la gent gran, però és clar, una cosa és respectar-la i una altra és respectar les seves opinions, sobretot quan són veritables despropòsits. De manera que li dic a aquest noi, i a aquest home, que allò és una pura invenció sense cap mena de fonament.
Menteix aquest home? Honestament, jo crec que no: no diu la veritat, però no menteix, perquè es creu el que diu. Per això he titulat aquest petit escrit "Obsessions, distorsions i invencions", perquè és un procés força habitual: una il.lusió, un desig, poden convertir-se en una obsessió, i una ment obsessiva pot ser incapaç de reconèixer la realitat. Com que es nega a acceptar-la, "la transforma mentalment": se n'inventa una d'alternativa. I llavors creu que aquella ficció és veritat. I ho creu cada cop d'una manera més ferma, ja que per tal d'anar consolidant la invenció i fer-la indestructible, la va apuntalant amb noves distorsions i invencions. D'aquesta manera crea un món alternatiu, "virtual", que li forneix seguretat i tranquil.litat, ja que tot li encaixa.
De les dues anècdotes que he exposat (una del principi i l'altra del final de la Guerra Civil), ja n'havia parlat, per això ara no en dono més detalls (3).
Aquesta vegada, el rellevant (la novetat), és la segona part, amb l'exemple d'aquesta reinterpretació, o pura invenció, dels fets esdevinguts.
Passen sovint, aquestes coses, no és cap fet aïllat. I sigui dit de passada: no és difícil posar també exemples semblants de signe contrari, amb protagonistes de tendències ideològiques oposades. Si avui he posat aquest exemple concret és només perquè aquesta conversa és bastant recent, perquè n'he sigut testimoni directe, i perquè jo també pertanyo a la família protagonista d'aquests fets. (4)
Una família d'altra banda "ambivalent", també amb amnèsies i distorsions notables pel que fa al paper (durant la guerra i la postguerra) d'alguns dels seus membres partidaris dels militars revoltats. D'això ja n'he parlat també altres vegades.
--
(1) "El delantero centro fue asesinado al atardecer", Manuel Vázquez Montalbán, Planeta, 1988 (p. 33)
(2) 20 Minutos, 24/10/2019. No li tinc gens de simpatia, al Bertín Osborne, però el comentari em sembla prou adequat (fins i tot en el cas que la xifra de morts no sigui la que diu, cosa factible tenint en compte que es veu que no sempre ho explica igual).
(3) Els milicians:
https://passavolant.blogspot.com/2014/11/els-milicians.html
Ens vénen a matar:
https://passavolant.blogspot.com/2015/03/ens-venen-matar.html
(4) Sigui dit també de passada, per tal de completar la informació: si al principi de la Guerra Civil aquelles quatre persones van salvar la vida, de la mateixa branca familiar n'hi va haver unes altres tres que no van tenir tanta sort, i que pels mateixos motius, aquells dies i en llocs diferents van morir assassinades. Un "detall" que encara fa més inoportuna la hipòtesi d'aquell home gran...
