"La fe són 24 hores de dubtes i un minut d'esperança." (1)
Segueixo amb el que vaig explicar sobre les visites conjuntes amb l'Elisabet a la capella del Santíssim, ella tan devota i jo tan descregut. (2)
Sembla que a una persona com jo li hauria de ser difícil, fer aquest tipus d'acompanyament (a causa de la meva falta absoluta de fe religiosa), i en canvi no m'ho és gens. De la mateixa manera que no em costa tampoc acompanyarla, "estar amb ella", durant les converses (quan és el cas) sobre aquests temes mentre prenem un cafè en un bar.
L'objectiu d'aquests moments òbviament és només un, procurar fer-li la vida més fàcil. I per tant, només té sentit mirar de reforçar en ella el que l'ajuda, els aspectes més "maternals", tranquil.litzadors i compassius d'aquest Déu en el qual creu (i alhora, treure importància als aspectes més culpabilitzadors i desempoderadors de la versió severa d'aquest Déu de dues cares).
Un d'aquests dies que acompanyo l'Elisabet a l'església, alhora que penso en tot això, penso també en la meva mare. Penso en ella, la meva mare, per primera vegada d'aquesta manera. Penso que hauria sigut bonic que amb ella hagués pogut tenir també, pel que fa al tema religiós, una relació semblant a la que tinc amb l'Elisabet.
Sé, d'altra banda, que hauria sigut del tot impossible, perquè la meva mare, a diferència de l'Elisabet, era una proselitista permanent, incansable, les 24 hores del dia, els 365 dies de l'any. Sentia que era "la seva obligació", aquest apostolat insistent i invasiu, per mica que es presentés l'ocasió.
Déu "esperava això d'ella", de manera que era obligada la seva actitud evangelitzadora; calia rescatar els no creients (i amb més motiu els fills!) de la seva vida extraviada, etc. Si no ho feia, no era una bona cristiana. Era el que li havien ensenyat, i ella ho havia assimilat fins al moll de l'os. De manera que era imprescindible establir entre els dos "una zona de seguretat", com a mesura d'autoprotecció (en benefici mutu).
D'altra banda, amb ella aquesta complicitat també hauria sigut impossible per un altre motiu: jo llavors no hauria sigut capaç de fer el que faig ara amb l'Elisabet, perquè llavors em faltaven encara molts aprenentatges. No naixem ensenyats, i jo no sóc cap excepció: els meus aprenentatges m'han costat anys i esforços continus.
Llavors no en sabíem prou, ni ella ni jo. Però hauria sigut bonic... De la mateixa manera que van ser bonics, de vegades molt bonics, altres espais i complicitats que sí vam compartir aquells últims anys.
--
(1) Las inocentes (Agnus Dei), Anne Fontaine, 2016
(2) http://passavolant.blogspot.com/2019/11/la-visita-al-santissim.html
(2) En altres moments ja he parlat, fins i tot extensament, dels efectes ambivalents d'aquestes creences seves, ja que per una banda donaven un sòlid sentit a la seva vida, i per un altre també la hi complicaven, sobretot pel que fa a les relacions familiars, o a una part d'aquestes relacions.
