El marit de la Maria / 2

El dia que quedo amb la Maria vaig pensant que, a més del que ja vaig explicar, li vull parlar també d'un altre tema. Abans ho he comentat amb el seu fill, i m'ha dit que, d'això altre, a la seva mare també li aniria molt bé, que n'hi parles.

Li dic que, en el cas del meu pare (això ja ho he explicat moltes vegades), a mi em pesa, ja em pesava llavors, que quan ja estava molt deteriorat, algunes ocasions que es podrien haver aprofitat per facilitar que, potser, pogués morir, no es van aprofitar. I al no morir, es va seguir allargant la seva degradació.

Va seguir patint, al final immòbil, llagat, fins i tot amputat a causa de la gangrena... i algunes altres calamitats.

Li explico això, i li dic que potser estaria bé, que ella pensés en aquest tema. Que pensés quines decisions prendria, si es trobés en una d'aquestes situacions: permetre llavors que potser el marit mori a causa d'una complicació, o fer el que sigui (o el que diguin els metges) perquè segueixi vivint. 

A més, ella té l'avantatge que, en els moments de lucidesa, el seu marit, de tant en tant, diu que no vol seguir vivint, que la seva vida, la seva dependència, el seu "sentiment d'humiliació", se li fan insuportables. Que el que hauria de fer és morir-se.

Això també és diferent del cas del meu pare. Quan a causa de la seva malaltia jo vaig tornar a casa dels pares, ell ja no tenia la capacitat de raonar aquestes coses. "Ja havia desaparegut", en aquest sentit. El que pensava el meu pare, si és que encara pensava, o el que en algun moment de la seva vida hagués pensat sobre aquest tema, era un misteri. O si més no, per a mi ho era, ja que no tenia cap indici (i segueixo sense tenir-lo) que mai n'hagués parlat, referint-se a ell mateix.

El marit de la Maria

De tant en tant veig el fill de la Maria. Quan ens veiem, m'explica com van les coses a casa dels seus pares. Últimament van malament.

Avui he quedat amb la Maria. Com que fa anys vaig viure una situació semblant a la de la seva família, l'última vegada que vaig veure el fill li vaig dir que, si ho considerava adequat, un dia podia quedar amb la seva mare. A ella també la conec, des de fa molt. De fet, la vaig conèixer abans que a ell. Llavors, ella també estava al cas de la història que jo vaig viure fa anys, una història, tal com he dit, amb punts en comú amb la seva d'ara.

Al marit de la Maria fa potser un any li van diagnosticar una demència. En poc temps, s'ha deteriorat molt, cosa que sembla que és una característica d'aquest tipus de demència (no és alzheimer). 

La Maria té l'ajuda d'algun fill, però aquestes ajudes puntuals no eviten que, en general, se senti molt desbordada, sobretot perquè el marit s'ha tornat molt dependent. Ja no el pot deixar mai sol. Té problemes d'inestabilitat, de tant en tant cau a terra... no són els seus únics problemes, també té problemes d'incontinència d'orina i fecal. I algun altre problema. En conjunt, una situació molt complicada. 

A més, al marit li ha canviat el caràcter. S'ha tornat molt exigent, queixós. Desconfia molt dels altres; per exemple, acusa la seva dona de robar-li. De vegades, a sobre, té reaccions irades, quan abans era una persona molt tranquil.la i respectuosa.

El dia que quedo amb ella, pot venir perquè un fill s'ha quedat amb el pare. 

Primer, em fa un relat de la situació, un relat en el qual va intercalant sovint que està molt cansada, que no pot seguir així. Al cap d'una estona llarga, quan ja s'ha pogut explicar i esplaiar el que ha necessitat, llavors li recordo la meva experiència de fa molts anys, de la que, tal com he dit, ella n'estava al corrent, en el seu moment. 

Li recordo el procés de degradació del meu pare, l'estat en què va anar quedant, com ho va portar la meva mare, les implicacions familiars que hi va haver. N'hi parlo d'una manera diferent de com normalment en parlo, perquè en aquest cas l'objectiu, l'únic objectiu, no és parlar de la meva família, del meu pare, sinó "a través de cas del meu pare", parlar del que, potser, li pugui ser útil a ella.

El que li dic, resumit, és això. La idea que, en aquests casos, el malalt és important, però les persones que s'ocupen d'ell també. Que tothom ha de viure. És a dir, que per tal que la vida dels cuidadors no es vagi complicant massa, tothom ha de conservar alguns espais. Vaja, que ningú "s'ha d'immolar", a causa del malalt, a causa de l'atenció que requereix. I que això vol dir, és clar, que per al malalt pot ser que no tot pugui ser sempre com li agradaria que fos, o com "en teoria" estaria bé que fos. 

Últimament, ella i els fills s'han plantejat que el marit, el pare, vagi unes hores a un centre de dia. Però ell s'hi oposa; resulta que té estones de raonable lucidesa, i llavors diu això, que no vol anar de cap manera a un centre de dia. No vol anar a un centre de dia, però alhora, vol la seva dona sempre al seu costat. I a sobre, la reclama sense parar: "Maria això", "Maria allò altre"... Sovint peticions i queixes reiterades munts de vegades, fora de lloc a causa de la desmesura, o de l'absurditat, amb el resultat que ella acaba esgotada.

En resum, li subratllo que, com que tothom ha de viure, ella també. Que ha de tenir espais per respirar una mica. Com l'estona aquesta que estem junts al bar. O temps per anar a comprar sense el neguit de tornar corrent cap a casa. O temps per fer el que sigui que li vingui de gust.

És veritat que en el seu cas és més complicat, que en el cas del meu pare. Perquè en el nostre cas, la situació familiar i els recursos disponibles eren molt diferents. Tot era molt més fàcil. 

Cada història és una història diferent, però el resum d'aquests tipus d'històries és el que he dit, que ningú s'ha d'immolar. I que reconèixer-se aquest dret, a més de necessari i saludable, és del tot legítim.

Carles Lladó

 

La Vanguardia, 12/5/2026

Conèixer, pensar, entendre, explicar

Volia conèixer, pensar y entendre millor, i alhora, poder explicar més bé. Poder explicar o "deixar explicat": que existís l'explicació (la meva explicació), per si algú, potser, ara o quan fos, la volia tenir en compte.

Volia això perquè, d'una banda, fer-ho em semblava un reconeixement, un acte justificat i necessari. I d'una altra banda, pensava, segueixo pensant, que parlar del passat pot servir per millorar el present.

Si penso quin dels dos objectius em sembla més important, considero que els dos. Els dos, ni l'un ni l'altre més.

Parlo del passat i del present perquè unes persones desapareixen, i te n'envolten de noves. Sí, les persones canvien, però les històries, algunes històries, de vegades són semblants, potser molt semblants. De vegades, malauradament massa semblants, quan la semblança són biografies amb ferides que es visibilitzen a través d'estats d'ànim complicats. Uns estats que, els "entesos", qualifiquen com a "malalties".

Conèixer més, buscar, llegir, preguntar, pensar, ordenar. Sense presses. Intentant, en la mesura del possible, no ser racionalment parcial, no ser massa emocionalment subjectiu. Dic "massa" perquè l'emocionalitat i la subjectivitat, en aquests casos, en aquests processos, és inevitable. L'únic que pots intentar és que no se't desbordin, que no acabin fent que no tingui sentit el propòsit que et mou.

Torno a parlar del mateix, de la mateixa història? "De la història de sempre"? Sí, un cop més segueixo parlant de la mateixa història. Perquè per a mi, d'alguna manera, aquesta història és "l'origen de totes les històries", de totes les històries d'aquesta part de la meva vida. Perquè és a partir d'ella, que neix, es va construint, el meu interès per les ferides biogràfiques i tot això que en diuen malalties mentals.

No només es construeix això, aquest interès, sinó que alhora "em construeixo jo", ja que, avui, sense aquesta dimensió meva, no sabria reconèixer-me: crec que "em seria desconegut per a mi mateix".

Per això, per tot això que dic, m'afecta poc quan algú em diu, potser em repeteix, que sóc una persona obsessiva, a causa d'aquesta manera de ser i de fer. D'aquest "etern retorn" que, a alguns, els sembla excessiu, obsessiu.

Però és que si fos com a algú li sembla que hauria de ser, no seria qui sóc. I crec que m'agradaria poc, aquest "algú altre".

Punt i seguit.

El 600

De vegades, molt de tant en tant, veig un 600 pel carrer. Sempre m'emociona, perquè si veig un 600, sobretot circulant (és diferent si el veig aturat, per exemple en un garatge), em fa pensar en el meu pare.

Veig un 600 pel carrer i "el veig" a ell a dins; recordo quan el conduïa, tan satisfet, amb aquell cotxe tan petit i tan pràctic, movent-se per la ciutat amunt i avall, sobretot de casa al despatx i del despatx a casa...

Em passa avui. Estic a un bar, amb la Lívia, prenent un cafè. I veig que pel carrer passa un 600; tan menut que sembla una joguina, comparat amb els cotxes d'ara, tan grans. A sobre, resulta que el condueix un home de potser entre setanta i vuitanta anys. I em passa el que he dit, que associo l'escena amb el meu pare i el seu 600... I llavors, un record en porta un altre, es barregen, i em trobo submergit en una atmosfera de records relacionats amb el meu pare. No sempre els mateixos, depèn dels dies. En qualsevol cas, records amb els quals em sento a gust.

Un 600, a la gent de la meva generació, és habitual que ens porti records. Uns o altres, a cadascú els seus records. De vegades records molt emotius. Els meus són d'aquest tipus, relacionats amb ell. Fa vint-i-vuit anys que va morir i segueix sent així.

Tinc també algun altre record relacionat amb altres 600, però ocupen un lloc molt marginal, al meu magatzem dels records.

Cartes

Al llarg de la vida de tant en tant he anat llençant coses; de les que he llençat, moltes no em dol gens haver-ho fet. Al contrari, en general n'estic content, d'haver anat llençant, això, allò... M'ha ajudat a anar una mica més lleuger per la vida.

De vegades dic que la meva memòria (com la de tothom) té diferents "extensions": per exemple, els llocs evocadors, les olors, els sons (les músiques)... Una de les memòries més importants, en el meu cas, són els papers. I entre els papers, les cartes.

Com que temps enrere sovint em sentia més còmode llençant que conservant, de molts anys de la meva vida conservo ben poca memòria d'aquesta: la memòria continguda en les cartes guardades, en concret. 

Després, vaig anar canviant. Em vaig anar tornant "conservador". Però de molts anys, tal com he dit, el buit és molt gran. I de vegades trobo a faltar el que tindria a l'abast de la meva memòria, si no hi hagués aquest buit, si no hagués llençat tant.

Per exemple, o sobretot: una d'aquestes coses que vaig llençar i que m'agradaria no haver llençat són les cartes que m'escrivien la meva mare i el meu pare durant els anys que vaig viure molt desvinculat d'ells. Em sembla que no en conservo cap, i avui se'm fa estrany, aquest nul interès meu, temps enrere, per conservar-les.

Depressions

https://horitzontal.blogspot.com/2026/04/depressions.html

Les llibretes

Eren de diferents colors, cada llibreta dedicada a un fill. La nostra mare, des que naixíem, hi anava apuntant coses: informacions, dades, opinions.

Sembla que, pel que explica cada un dels germans, el contingut de les llibretes era bastant diferent. És comprensible: suposo que una cosa és començar la llibreta del primer fill, tota una novetat (el fill i la llibreta), i una altra les següents. Entremig, anaven passant coses. N'hi anaven passant i, com a tothom, l'afectaven: quan va néixer l'últim fill, ella era, en part i inevitablement, "una altra persona", en relació amb aquella mare del primer fill. I per tant era normal, que quedés reflectit d'alguna manera en les llibretes.

Sens dubte, l'alteració més gran en la seva vida de casada va ser l'aparició de les seves oscil.lacions emocionals, al cap d'uns anys d'haver-se casat. És fàcil imaginar que, durant les etapes de depressions severes, li fos molt difícil, potser impossible, escriure la més mínima frase. I en moments d'accelereració, a causa de l'estat eufòric, potser no pensava en dedicar-se alguna estona a les llibretes. Els moments més favorables és normal pensar que fossin els d'estabilitat, una estabilitat que podia durar poc. 

Vaja, que tenint presents aquests canvis i oscil.lacions seus, sembla del tot normal, que a les diferents llibretes s'hi pugui veure un contingut diferent, tant pel que fa a l'extensió, com al to i el tipus de consideracions que hi anotava.

Tenint en compte tot això, crec que té poc sentit, o gens, fer comparacions entre el contingut de les llibretes dels diferents germans. Crec, això sí, que aquestes llibretes són un testimoni, potser parcial, però alhora rellevant, sobre aspectes del fill (més o menys detallats, objectius, etc.). I alhora, crec que també poden ser un testimoni "silenciós", ocult, no explícit, dels seus canviants estats d'ànim. Una altra cosa és que potser no sigui fàcil descobrir aquests indicis ocults...

Pels dos motius, per a mi aquestes llibretes són valuoses. I com que ho són, trobo que també té el seu interès, què n'ha fet cadascú. D'entrada, si l'ha conservat o no. I en cas que no, per quins motius. I tant si l'ha conservat com si no, quina valoració en fa, del contingut de la seva llibreta (i si no l'ha conservat, quin record en té).

Parlo d'aquestes llibretes només des del punt de vista d'aquestes curiositats, sense el més mínim pensament valoratiu, en relació amb el que n'ha fet cadascú. I de l'eventual opinió que en pugui tenir o en va tenir, del que hi va trobar quan la nostra mare la hi va donar, crec que, en general, quan ens independitzàvem.

De la meva llibreta, el que sí que puc dir és que estic content d'haver-la guardat, i de tenir ara la possibilitat de llegir el que ella hi va escriure. Per a mi, té dues utilitats: és un agafador per a pensar en ella i, alhora, em serveix per ajudar-me a entendre algunes parts o aspectes de la meva vida.

Per aquests dos motius, estic agraït a la meva mare per la seva dedicació a les llibretes.

La novel.la familiar històrica

La novel.la familiar històrica és una variant de la novel.la històrica. Si el text és curt, llavors es pot considerar un conte familiar històric. Com tots els relats històrics novel.lats, els familiars poden tenir diferents proporcions de realitat, distorsió i fantasia. De vegades, com quan un pastisser fa un pastís, els autors d'aquests relats són conscients de les proporcions del seu pastís literari. Altres vegades, en són menys conscients. Algunes vegades, gens. Això últim de fet pot passar amb facilitat, perquè la memòria (la memòria "guardada només a les neurones") és molt fràgil. I a causa de la seva fragilitat, de vegades enganyosa, o tramposa. Per acabar-ho d'embolicar, en general, tots tenim la tendència, en general, de voler oferir, de voler compartir, relats que encaixin amb la idea que tenim de nosaltres mateixos, que no ens qüestionin gaire, que no posin en perill la nostra imatge i la nostra tranquil.litat... En definitiva, que siguin relats que ens afavoreixin. Quan els relats tenen ingredients importants de "deficiències de realitat", si no hi ha més testimonis dels fets relatats, no és fàcil qüestionar-los. I llavors pot ser que quedin com a relats de referència, com la veritat sobre allò explicat. En la mesura que és així, que aquesta realitat existeix, com a mínim és bo tenir-ho present. Novel.les històriques familiars, contes familiars històrics... Escrits, parlats o només pensats. Propis o de tercers. En general, la majoria de persones i famílies n'estem envoltats o contaminats.

Records de pedalades / 2

"Todo el mundo tiene derecho a tener sus propias opiniones, pero no sus propios hechos." Randall Lane (1)

Vaig dir, en relació amb uns records meus i d'un germà, de quan érem petits i anàvem en bicicleta, que té poca importància, si els records d'aquest tipus d'un i l'altre no coincideixen. 

En canvi, en casos d'altres records, sí que pot ser important, si hi ha divergències. I llavors, els records de fets intranscendents, com els d'anar en bicicleta quan érem petits, si s'afegeixen a altres divergències de records, de la infantesa o posteriors, poden adquirir un sentit, una importància diferent. Perquè aquestes divergències es poden convertir en un avís, un recordatori, que si un record de fets intranscendent es pot alterar fins a convertir-se en un relat poc realista, això també pot passar en relació amb records sobre coses més importants.

De fet, això és el que em passa de vegades amb algunes persones. De vegades.

D'altra banda, aquests embolics relacionats amb els records em serveixen per recordar-me a mi mateix que jo també puc ser víctima, i segur que de vegades ho sóc, de trampes de la meva memòria. Algunes vegades, sobre fets intranscendents, i altres vegades, sobre fets més delicats.

Per això procuro tenir, amb ella, "amb la meva memòria", una relació de prudent desconfiança. Perquè sé que, de manera silenciosa i traïdora, em pot fer alguna mala passada amb molta facilitat, en qualsevol moment.

--

(1) Citat per Daniel Fernández, La Vanguardia, 13/1/2023

Records de pedalades

"La historia es la certeza que se produce cuando se cruzan las imperfecciones de la memoria con las insuficiencias de la documentación." Adrian Finn (1)

Un germà m'explica que, quan tenia dotze o tretze anys, havia anat alguna vegada des de la casa on passàvem els estius, a la casa on els passava la nostra àvia, una tirada llarga, molts quilòmetres. Entenc que m'ho explica com un exemple de com anaven les coses a la família, de la llibertat que teníem i dels riscos que podíem córrer sense que els nostres pares es preocupessin excessivament: marxàvem en bicicleta quan teníem dotze o tretze anys, fèiem un munt de quilòmetres per una carretera nacional molt transitada, arribàvem a la casa de l'àvia, una casa sense telèfon, de manera que no podíem avisar que havíem arribat bé... I els nostres pares se suposa que tan tranquils.

Li faig un petit comentari, mínim, sobre que no ho veig vaire clar, això que diu, però com que ell insisteix, assegurant-me que ho recorda bé, prefereixo no insistir. Entre altres coses, perquè no és la primera vegada que a mi em sorprenen alguns records seus.

Uns dies després, ho comento amb una tia i una cosina que, durant aquells anys, passaven els estius a la casa de la nostra àvia. Em diuen que no en tenen cap record, del que m'ha explicat el meu germà, i que a més no ho veuen gaire versemblant. Tenint en compte que, de la gent de les dues famílies que als estius s'aplegaven a la casa de la nostra àvia, segurament eren les dues persones amb qui el meu germà tenia més relació, considero que el que em diuen té bastant pes.

El curiós, a més, és que fa bastants anys, potser deu, amb aquest germà un dia ja vam parlar de les anades en bicicleta a la casa de la nostra àvia. Però la conversa, segons el meu record, va ser diferent.

Va anar així. No sé per quin motiu, però el cas és que li vaig explicar que, quan jo tenia quinze anys, una vegada havia anat en bicicleta des de la casa on nosaltres passàvem els estius, a la casa on les passava la nostra àvia, i que després, el mateix dia havia tornat a la nostra casa d'estiueig. Ell, llavors, em va dir que alguna vegada també havia anat en bicicleta la casa de l'àvia, però més protegit: amb la nostra mare seguint-lo amb el cotxe, per si de cas. Jo no ho recordava, però em va semblar del tot versemblant. (2)

Quan ara fa poc m'explica la nova versió, no li explico aquest record meu, de la conversa amb ell de fa uns anys. Suposo que a ell li agrada més aquest nou record, i alhora està convençut que és un record fidel a la realitat... Doncs molt bé, no passa res. Al capdavall, només són històries de pedalades de fa molts anys...

--

(1) A la peli 'El sentido de un final' (Ritesh Batra, 2017)

(2) Als quinze anys, jo potser no anava molt en bicicleta, però ja m'entrenava regularment com a corredor de fons, de manera que, una excursió en bicicleta com aquella, a mi no em suposava cap repte desmesurat. En el seu cas, en canvi, i a sobre amb només uns dotze anys, no està ni de bon tros tan clar.

La Villa Maria, una altra vegada

https://senseseny.blogspot.com/2026/01/la-villa-maria-una-altra-vegada.html