Al llarg de la vida de tant en tant he anat llençant coses; de les que he llençat, moltes no em dol gens haver-ho fet. Al contrari, en general n'estic content, d'haver anat llençant, això, allò... M'ha ajudat a anar una mica més lleuger per la vida.
De vegades dic que la meva memòria (com la de tothom) té diferents "extensions": per exemple, els llocs evocadors, les olors, els sons (les músiques)... Una de les memòries més importants, en el meu cas, són els papers. I entre els papers, les cartes.
Com que temps enrere sovint em sentia més còmode llençant que conservant, de molts anys de la meva vida conservo ben poca memòria d'aquesta: la memòria continguda en les cartes guardades, en concret.
Després, vaig anar canviant. Em vaig anar tornant "conservador". Però de molts anys, tal com he dit, el buit és molt gran. I de vegades trobo a faltar el que tindria a l'abast de la meva memòria, si no hi hagués aquest buit, si no hagués llençat tant.
Per exemple, o sobretot: una d'aquestes coses que vaig llençar i que m'agradaria no haver llençat són les cartes que m'escrivien la meva mare i el meu pare durant els anys que vaig viure molt desvinculat d'ells. Em sembla que no en conservo cap, i avui se'm fa estrany, aquest nul interès meu, temps enrere, per conservar-les.
