Volia conèixer, pensar y entendre millor, i alhora, poder explicar més bé. Poder explicar o "deixar explicat": que existís l'explicació (la meva explicació), per si algú, potser, ara o quan fos, la volia tenir en compte.
Volia això perquè, d'una banda, fer-ho em semblava un reconeixement, un acte justificat i necessari. I d'una altra banda, pensava, segueixo pensant, que parlar del passat pot servir per millorar el present.
Si penso quin dels dos objectius em sembla més important, considero que els dos. Els dos, ni l'un ni l'altre més.
Parlo del passat i del present perquè unes persones desapareixen, i te n'envolten de noves. Sí, les persones canvien, però les històries, algunes històries, de vegades són semblants, potser molt semblants. De vegades, malauradament massa semblants, quan la semblança són biografies amb ferides que es visibilitzen a través d'estats d'ànim complicats. Uns estats que, els "entesos", qualifiquen com a "malalties".
Conèixer més, buscar, llegir, preguntar, pensar, ordenar. Sense presses. Intentant, en la mesura del possible, no ser racionalment parcial, no ser massa emocionalment subjectiu. Dic "massa" perquè l'emocionalitat i la subjectivitat, en aquests casos, en aquests processos, és inevitable. L'únic que pots intentar és que no se't desbordin, que no acabin fent que no tingui sentit el propòsit que et mou.
Torno a parlar del mateix, de la mateixa història? "De la història de sempre"? Sí, un cop més segueixo parlant de la mateixa història. Perquè per a mi, d'alguna manera, aquesta història és "l'origen de totes les històries", de totes les històries d'aquesta part de la meva vida. Perquè és a partir d'ella, que neix, es va construint, el meu interès per les ferides biogràfiques i tot això que en diuen malalties mentals.
No només es construeix això, aquest interès, sinó que alhora "em construeixo jo", ja que, avui, sense aquesta dimensió meva, no sabria reconèixer-me: crec que "em seria desconegut per a mi mateix".
Per això, per tot això que dic, m'afecta poc quan algú em diu, potser em repeteix, que sóc una persona obsessiva, a causa d'aquesta manera de ser i de fer. D'aquest "etern retorn" que, a alguns, els sembla excessiu, obsessiu.
Però és que si fos com a algú li sembla que hauria de ser, no seria qui sóc. I crec que m'agradaria poc, aquest "algú altre".
Punt i seguit.
