De vegades, molt de tant en tant, veig un 600 pel carrer. Sempre m'emociona, perquè si veig un 600, sobretot circulant (és diferent si el veig aturat, per exemple en un garatge), em fa pensar en el meu pare.
Veig un 600 pel carrer i "el veig" a ell a dins; recordo quan el conduïa, tan satisfet, amb aquell cotxe tan petit i tan pràctic, movent-se per la ciutat amunt i avall, sobretot de casa al despatx i del despatx a casa...
Em passa avui. Estic a un bar, amb la Lívia, prenent un cafè. I veig que pel carrer passa un 600; tan menut que sembla una joguina, comparat amb els cotxes d'ara, tan grans. A sobre, resulta que el condueix un home de potser entre setanta i vuitanta anys. I em passa el que he dit, que associo l'escena amb el meu pare i el seu 600... I llavors, un record en porta un altre, es barregen, i em trobo submergit en una atmosfera de records relacionats amb el meu pare. No sempre els mateixos, depèn dels dies. En qualsevol cas, records amb els quals em sento a gust.
Un 600, a la gent de la meva generació, és habitual que ens porti records. Uns o altres, a cadascú els seus records. De vegades records molt emotius. Els meus són d'aquest tipus, relacionats amb ell. Fa vint-i-vuit anys que va morir i segueix sent així.
Tinc també algun altre record relacionat amb altres 600, però ocupen un lloc molt marginal, al meu magatzem dels records.
