Quan era petit la parròquia que ens tocava era la de Santa Agnès (1), però em sembla recordar que a la meva mare el rector no li acabava de fer el pes, i preferia anar a missa a la Pau Vella. La meva mare era de missa diària, i el meu pare, de diumenges i festius. Vivíem al carrer de Muntaner, a l'alçada de la plaça d'Adrià, i tant Santa Agnès com la Pau Vella quedaven molt a la vora.
De més gran vaig saber que Santa Agnès i la Pau Vella, durant la Guerra Civil, van ser convertides, respectivament, en les txeques de Sant Elies i Vallmajor. Poc abans de morir la meva mare també vaig saber que a la de Sant Elies, a més, hi havíem tingut una parenta tancada, la mare de la Benita, que per sort en va sortir viva (de fet a qui buscaven era el seu marit, acusat de ser el que avui en diríem "un emprenedor", una cosa, en aquells temps, molt mal vista per la gent més abrandada de les esquerres).
Ara, quan passo per Barcelona, m'aixuplugo (m'aixopluguen), a un pis del carrer de les Santjoanistes. Encuriosit, busco els orígens del nom i aclareixo que les Santjoanistes són (o eren) una congregació de religioses, i que al número 77 del carrer de Saragossa hi tenien un convent, al lloc on ara hi ha un solar, gairebé fent cantonada amb el carrer de les Santjoanistes. Busco més i m'assabento que durant la Guerra Civil també va ser una txeca, controlada pel SIM (el Servei d'Intel.ligència Militar). Des de Santa Agnès fins al solar de les Santjoanistes hi ha quatre passes, ni cinc minuts, i de Santa Agnès a la Pau Vella, igual. En molt poc espai, en aquell temps de barbàrie, la concentració del terror va ser molt elevada.
Quan passo pel davant del solar del carrer de Saragossa, o pel davant de la parròquia de Santa Agnès o la Pau Vella, sempre recordo les històries sòrdides de les txeques, covades en el brou d'odis atàvics, esperits de revenja, dogmatismes, estupidesa, violència i crueltats materialitzades en uns protocols d'empresonament i tortura brutals i perversos, o en les execucions sumàries que s'hi decidien i executaven.
Com que sóc una persona més aviat anticlerical (contrària a la ingerència del clergat en la cosa pública), m'agrada, em sembla necessari, recordar aquests episodis, quan per anticlerical s'entenia sovint, de forma exclusiva, l'odi envers el clergat i la voluntat del seu extermini. Encara més: considero que les persones anticlericals hauríem de ser les més actives recordant els horrors que s'han comés, al llarg de la història, en nom d'aquest anticlericalisme agressiu i violent.
--
(1) Llavors el nom de la parròquia era "Santa Inés", i la plaça del costat de casa "Adriano", però aquesta ja és una altra història...
