A l'entrada del petit cementiri de Sant Pere Sallavinera, a l'arcada de la porta, hi ha un alt relleu amb el símbol de la bandera pirata: dos ossos encreuats formant una x, i al damunt una calavera. El cementiri està apartat del poble. La porta està tancada només amb un passador, de manera que no hi ha cap impediment per a entrar-hi, si vols.
Les làpides més antigues tenen menys de cent anys, són dels anys vint del segle passat, per tant, abans devien enterrar la gent a alguna altra banda, potser com a d'altres pobles, al cementiri que molts cops hi havia adossats a les esglésies, i que amb el pas del temps s'anaven quedant petits.
Tots els morts estan enterrats en nínxols, excepte un capellà. Aquest està enterrat a dins de la petita capella del cementiri, al peu de l'altar. Una bona llosa a terra, tota historiada, ho explica. Qüestió de categories: ja se sap que una cosa és el clero i una altra el poble, i s'han de conservar les distàncies, ni que sigui dins d'un cementiri tan petit, gairebé "casolà".
A banda de la bandera pirata (val a dir que dominada, damunt de l'arc de l'entrada, per una creu de pedra), un altre tret del cementiri que crida l'atenció és que en moltes làpides, a més del nom del mort o la morta (i l'any de defunció), també hi ha escrit el nom de casa: Cal Xandri, Cal Manel, Cal Morros...
Entre els morts, hi trobo aquests: Florentina Palomas Riera (1931), Jaume Palomas Puigdellívol (1941), E. Palomas (1976), Jaume Palomas Riera (1987), Jaume Palomas Sapera (1998), Maria Pou Palomas (2007), Soledat Palomas Sapera (2010). Tenen en comú que tots es diuen Palomas, un cognom que em sembla que no és gaire corrent, i que relaciono amb aquest territori, aquesta part de l'Anoia i el Bages.
Un dels meus besavis es deia Miquel Saumell Palomas, i de fet vivia relativament a la vora d'aquí, a una masia a uns cinc quilòmetres de Jorba. Mentre em miro les làpides penso que potser sóc parent d'algun d'aquests morts, a través d'algun avantpassat Palomas comú...
31 de jul. 2012
14 de jul. 2012
Més genealogies
"Al final del segle XVIII o començament del XIX, Josep Saumell i Maria Piquer van tenir dos fills, Joan Saumell Piquer i Josep Saumell Piquer. Joan Saumell Piquer es va casar amb Maria Palomas Rovira, filla de Pau Palomas i Maria Rovira. Van tenir quatre fills: Miquel, Gabriel, Maria i Josep Saumell Palomas. Miquel Saumell Palomas, el gran, es va casar amb Úrsula Soler, i van tenir cinc fills: Antònia, Maria, Josep, Miquel i Jaume Saumell Soler. El tercer, Josep Saumell Soler, fou el vostre picapedrer al pla del Magre."
A través d'un germà, m'arriba aquesta nota d'una besneta de l'Antònia Saumell Soler, la germana gran de Josep Saumell Soler, que a més de "picapedrer al pla del Magre", es veu que era el meu avi. Ho dic així perquè amb las geanologies per via masculina més val no jugar-s'hi cap dobler ni posar cap mà al foc...
I ja que hi som, pel que fa a les genealogies que segueixen la via femenina, en principi més fiables, no sempre és tot tan obvi, només cal seguir les notícies de compravendes de nadons que darrerament han anat sortint a la premsa. Bé, és clar, em refereixo a les paternitats "biològiques", diferents de les "socials" (les persones que al capdavall fan de pare o de mare, amb independència que hagin o no hagin contribuit a la configuració genética d'una determinada criatura).
Un punt que també ens obre una altra finestra, la dels pares o mares "oficials" (biològics o no), que de fet no exerceixen com a tals, i que per tant potser és una mica injust que figurin a les genealogies. I en paral.lel, el protagonisme genealògicament invisible d'aquelles persones que, sense ser ni pares ni mares, acaben fent, per les raons que siguin, aquesta funció paternal o maternal.
Però és clar, seria molt complicat intentar incorporar totes aquestes informacions a l'hora d'elaborar arbres genealògics, sobretot les "incidències" relatives a les infidelitats i els fills concebuts o engendrats fora del matrimoni, dels que en general, si es pot, se n'amaga discretament aquest origen "inconfessable".
Ep, ja sabem que "en principi aquestes coses només passen a les altres famílies", de cap manera a la pròpia, però diguem que si més no, com a "hipòtesi de treball", s'ha de contemplar aquesta possibilitat. I per tant també, l'eventual fragilitat de la veracitat de tot plegat.
Una altra cosa és que la veritat sigui realment rellevant. Perquè potser el més assenyat o convenient és aconformar-nos amb tenir un relat coherent, amb el que ens hi sentim a gust, tant si està basat en fets reals com inventats. En Martin A. Conway en parlava fa uns dies a La Vanguardia (9-7-2012): "La fidelitat als fets, per part de la memòria, se'm fa cada cop més irrellevant".
A través d'un germà, m'arriba aquesta nota d'una besneta de l'Antònia Saumell Soler, la germana gran de Josep Saumell Soler, que a més de "picapedrer al pla del Magre", es veu que era el meu avi. Ho dic així perquè amb las geanologies per via masculina més val no jugar-s'hi cap dobler ni posar cap mà al foc...
I ja que hi som, pel que fa a les genealogies que segueixen la via femenina, en principi més fiables, no sempre és tot tan obvi, només cal seguir les notícies de compravendes de nadons que darrerament han anat sortint a la premsa. Bé, és clar, em refereixo a les paternitats "biològiques", diferents de les "socials" (les persones que al capdavall fan de pare o de mare, amb independència que hagin o no hagin contribuit a la configuració genética d'una determinada criatura).
Un punt que també ens obre una altra finestra, la dels pares o mares "oficials" (biològics o no), que de fet no exerceixen com a tals, i que per tant potser és una mica injust que figurin a les genealogies. I en paral.lel, el protagonisme genealògicament invisible d'aquelles persones que, sense ser ni pares ni mares, acaben fent, per les raons que siguin, aquesta funció paternal o maternal.
Però és clar, seria molt complicat intentar incorporar totes aquestes informacions a l'hora d'elaborar arbres genealògics, sobretot les "incidències" relatives a les infidelitats i els fills concebuts o engendrats fora del matrimoni, dels que en general, si es pot, se n'amaga discretament aquest origen "inconfessable".
Ep, ja sabem que "en principi aquestes coses només passen a les altres famílies", de cap manera a la pròpia, però diguem que si més no, com a "hipòtesi de treball", s'ha de contemplar aquesta possibilitat. I per tant també, l'eventual fragilitat de la veracitat de tot plegat.
Una altra cosa és que la veritat sigui realment rellevant. Perquè potser el més assenyat o convenient és aconformar-nos amb tenir un relat coherent, amb el que ens hi sentim a gust, tant si està basat en fets reals com inventats. En Martin A. Conway en parlava fa uns dies a La Vanguardia (9-7-2012): "La fidelitat als fets, per part de la memòria, se'm fa cada cop més irrellevant".
5 de jul. 2012
El Chrysler
Després d'un Renault 4CV (un "cuatre-cuatre", tal com s'anomenaven llavors), a l'anar augmentant la fillada el meu pare es va comprar un Chrysler de segona mà, crec que devia ser un Saratoga de 1941 (1), amb canvi semi automàtic (això del canvi ho recordo bé). Era un cotxe que feia la mar de patxoca, negre, gran, semblant als que surten a algunes pel.lícules de gàngsters americans.
Jo el recordo com un cotxe sòlid, indestructible, una percepció amplificada i consolidada pel fet que el conduïa el meu pare. El meu pare era un home molt segur d'ell mateix: transmetia aquesta seguretat amb la manera com gestionava totes les coses, i més llavors i en relació a mi, tenint en compte que jo era petit. El resultat era la meva percepció de que a dins del Chrysler i amb el meu pare de conductor era impossible que anant per les carreteres ens passés res de dolent.
Recordo un viatge de nit: poc abans d'arribar a casa, en un semàfor, el meu pare va topar amb el cotxe del davant. A nosaltres no ens va passar res, i a la gent de l'altre cotxe tampoc. Però el seu cotxe, que era més petit i més fràgil que el Chrisler, va quedar tot rebregat del darrere, a causa de l'impacte dels grans i sòlids para-xocs del Chrysler, al que per cert no li va passar res.
Aquell incident va reforçar la meva confiança absoluta en la indestructibilitat del Chrisler i en la perícia del meu pare com a conductor: l'important no era xocar o no xocar, sinó que, si xocaves, a tu no et passés res (i que si de cas, si algú rebia fos l'altre). I amb aquell Chrisler no calia patir, era com un tanc.
Però el record més divertit i alhora didàctic del Chrisler és d'uns anys més tard, quan ja feia temps que el meu pare se l'havia venut i llavors per casa anaven desfilant altres cotxes, primer els diferents "delfins" (els Renault Dauphine i Ondine), i més tard els Siscents, no se quants, uns i altres conduits pel meu pare, mentre que la meva mare entre setmana feia servir el Vauxhall (un Victor FB familiar), i més endavant el Seat 1430 familiar. Els caps de setmana, quan anàvem tota la família sencera amb el cotxe gran, llavors el conductor del Vauxhall o del 1430 era sempre el meu pare; ni es plantejava que llavors la conductora pogués ser la meva mare.
Però tornem al Chrisler. Aquest record que esmento, de fet és el record d'un germà més petit. Explicava aquests germà, "perquè ho recordava perfectament", que quan ell devia tenir potser un cinc anys, un dia havia vist com el meu germà gran (si el petit en tenia cinc aquest en devia tenir deu), conduïa el Chrisler carrer avall pel mig de Barcelona. I malgrat que tots li dèiem que allò no era possible, que era un record inventat, aquest germà petit va insistir durant molts anys que ell ho havia vist i que segur que era cert.
Potser el meu germà petit havia vist un dia com, amb el cotxe parat i aparcat, el meu germà gran, agafat al volant, feia veure que conduïa el cotxe... i a partir d'aquí havia anat embellint la història. A mi m'agrada aquesta anècdota, perquè m'ajuda a relativitzar la fiabilitat de qualsevol dels meus records, i també els dels altres. Sovint penso que molts episodis personals o familiars que donem per certs de vegades tenen una relació amb la realitat tan precària com la d'aquesta anècdota.
Tanmateix, si el resultat és més o menys entretingut, potser no cal capficar-s'hi massa, perquè en la mesura que tots necessitem una història potser no és massa important que sigui del tot verídica. Si més no, si les històries són més o menys neutres i les eventuals distorsions no afecten d'altres relats en aspectes claus i realment importants dels seus protagonistes.
--
(1) Pel que fa al model del Chrisler, com que llavors no parlàvem de models o versions, només "del Chrisler", m'he basat en les imatges d'aquesta adreça:
http://www.allpar.com/cars/chrysler/chrysler-cars.html
El model anterior al Saratoga va ser el New Yorker, també amb una forma semblant d'escarabat morrut, però a mi em sona més el perfil del Saratoga...
Pel que fa al Vauxhall:
http://www.oldclassiccar.co.uk/victor.htm
Jo el recordo com un cotxe sòlid, indestructible, una percepció amplificada i consolidada pel fet que el conduïa el meu pare. El meu pare era un home molt segur d'ell mateix: transmetia aquesta seguretat amb la manera com gestionava totes les coses, i més llavors i en relació a mi, tenint en compte que jo era petit. El resultat era la meva percepció de que a dins del Chrysler i amb el meu pare de conductor era impossible que anant per les carreteres ens passés res de dolent.
Recordo un viatge de nit: poc abans d'arribar a casa, en un semàfor, el meu pare va topar amb el cotxe del davant. A nosaltres no ens va passar res, i a la gent de l'altre cotxe tampoc. Però el seu cotxe, que era més petit i més fràgil que el Chrisler, va quedar tot rebregat del darrere, a causa de l'impacte dels grans i sòlids para-xocs del Chrysler, al que per cert no li va passar res.
Aquell incident va reforçar la meva confiança absoluta en la indestructibilitat del Chrisler i en la perícia del meu pare com a conductor: l'important no era xocar o no xocar, sinó que, si xocaves, a tu no et passés res (i que si de cas, si algú rebia fos l'altre). I amb aquell Chrisler no calia patir, era com un tanc.
Però el record més divertit i alhora didàctic del Chrisler és d'uns anys més tard, quan ja feia temps que el meu pare se l'havia venut i llavors per casa anaven desfilant altres cotxes, primer els diferents "delfins" (els Renault Dauphine i Ondine), i més tard els Siscents, no se quants, uns i altres conduits pel meu pare, mentre que la meva mare entre setmana feia servir el Vauxhall (un Victor FB familiar), i més endavant el Seat 1430 familiar. Els caps de setmana, quan anàvem tota la família sencera amb el cotxe gran, llavors el conductor del Vauxhall o del 1430 era sempre el meu pare; ni es plantejava que llavors la conductora pogués ser la meva mare.
Però tornem al Chrisler. Aquest record que esmento, de fet és el record d'un germà més petit. Explicava aquests germà, "perquè ho recordava perfectament", que quan ell devia tenir potser un cinc anys, un dia havia vist com el meu germà gran (si el petit en tenia cinc aquest en devia tenir deu), conduïa el Chrisler carrer avall pel mig de Barcelona. I malgrat que tots li dèiem que allò no era possible, que era un record inventat, aquest germà petit va insistir durant molts anys que ell ho havia vist i que segur que era cert.
Potser el meu germà petit havia vist un dia com, amb el cotxe parat i aparcat, el meu germà gran, agafat al volant, feia veure que conduïa el cotxe... i a partir d'aquí havia anat embellint la història. A mi m'agrada aquesta anècdota, perquè m'ajuda a relativitzar la fiabilitat de qualsevol dels meus records, i també els dels altres. Sovint penso que molts episodis personals o familiars que donem per certs de vegades tenen una relació amb la realitat tan precària com la d'aquesta anècdota.
Tanmateix, si el resultat és més o menys entretingut, potser no cal capficar-s'hi massa, perquè en la mesura que tots necessitem una història potser no és massa important que sigui del tot verídica. Si més no, si les històries són més o menys neutres i les eventuals distorsions no afecten d'altres relats en aspectes claus i realment importants dels seus protagonistes.
--
(1) Pel que fa al model del Chrisler, com que llavors no parlàvem de models o versions, només "del Chrisler", m'he basat en les imatges d'aquesta adreça:
http://www.allpar.com/cars/chrysler/chrysler-cars.html
El model anterior al Saratoga va ser el New Yorker, també amb una forma semblant d'escarabat morrut, però a mi em sona més el perfil del Saratoga...
Pel que fa al Vauxhall:
http://www.oldclassiccar.co.uk/victor.htm
Subscriure's a:
Missatges (Atom)