Durant la primavera, de vegades a l'amanida hi afegeixo flors de saüc. No una gran quantitat, perquè encara que són raonablement bones, fan una olor molt especial, no del tot agradable: si domina massa damunt del conjunt de l'amanida, no l'afavoreix.
Acabo de llegir que un dels diferents noms en gallec del saüc és sabugueiro. Sabugueiro per a mi fins ara només era el cognom d'una minyona gallega que va tenir durant uns quants anys la meva mare: la Carmen Sabugueiro. Va ser la darrera minyona (així les anomenàvem llavors) que va estar vivint a casa dels meus pares. Després van venir "les dones de fer feines", però aquestes ja no dormien a casa: venien, feien les hores que fossin i marxaven a casa seva.
Amb la Carmen Sabugueiro a la meva mare se li va acabar la paciència d'haver de conviure les vint-i-quatre hores del dia amb una forastera. Va dir que no en tornaria a tenir cap més en aquelles condicions, i així va ser. De fet, la Carmen va començar fent de minyona i va acabar fent de dona de fer feines; la meva mare va arribar a un acord amb la veïna perquè la Carmen visqués a casa d'ella. A partir de llavors, durant uns anys més, la Carmen va seguir venint unes hores a casa. Fins que un dia crec que va fer un viatge al seu poble, amb motiu d'algun problema familiar, i ja no va tornar.
Les minyones anteriors (ara de memòria me'n surten quatre) crec que totes van marxar quan es van casar, i amb algunes la meva mare hi va conservar el contacte. No va ser el cas de la Carmen; la meva mare li va perdre la pista, no sé si perquè la Carmen no va voler mantenir el contacte, o perquè la meva mare no va demostrar prou interès per mantenir-lo. Ho dic així, "prou interès", perquè estic convençut que la meva mare com a mínim una mica d'interès si que el devia demostrar, perquè amb les minyones sempre s'hi implicava, les tractava amb consideració i afecte.
La Carmen era d'un llogarret aïllat, petit i pobríssim, no recordo de quina zona de Galícia. Parlava un castellà amb accent gallec. Et mirava amb una barreja d'inseguretat i de lleu ironia. Quan parlaves amb ella, no sabies mai "si anava o venia", i els seus pensaments i sentiments eren del tot impenetrables. Si més no, jo la recordo així. Era de complexió robusta però no grassa; te la podies imaginar perfectament tot el dia dallant els prats i recollint l'herba pel bestiar, silenciosa, incansable. Els seus orígens rurals eren manifestos.
Per a mi era una dona misteriosa, però d'un misteri que llavors no em despertava curiositat, suposo que perquè aleshores aquestes subtileses em preocupaven molt poc; jo ja tenia prou feina gestionant la meva vida com per encuriosir-me amb la dels altres. Quan hi penso ara, la imatge que en tinc és la d'una dona molt sola, en tots els sentits. Ves a saber què se n'haurà fet, si encara és viva...
Amb la Carmen em passa una cosa estranya: en tinc records sense emocions, però que s'omplen d'emocions quan els recupero i els revisc. Tinc la sensació que és la meva mirada d'avui (sobre aquells fets passats que vaig viure amb poca empatia) la que embolcalla amb una boira de melangia aquells records...
30 de jul. 2013
8 de jul. 2013
La Guerra Civil i el meu pare - 2
Els fragments que venen a continuació estan trets de l'article "Amagats", de Núria Escur (La Vanguardia, 22-6-2013). Fan referència al documental i al llibre "Emboscats", d'Esther Miralles. Al final dels fragments explico per què els reprodueixo.
"Amb prou feines tenien 17 o 18 anys, eren adolescents que havien cridat a files, 'quintats' que patien la pressió del reclutament."
(...)
""Qui més qui menys tenia un parent que s'havia amagat durant la guerra... deien en veu baixa allò d''estar desat' i així ho mantenien, com un secret familiar, durant anys, entre el temor i la covardia.""
(...)
"Polititzats o no, allò que va unir tots aquests joves desertors va ser la por."
(...)
"Els veïns de les masies sabien perfectament on eren els 'emboscats'; la xarxa de solidaritat que els va protegir va afectar més gent: els familiars que els portaven el menjar, les dones que dissimulaven davant la guàrdia d'assalt, els enllaços, la fidelitat dels masovers que s'hi jugaven la pell. Alguns van perdre la vida en aquest paper."
(...)
"L'octubre del 1937 el subcomissari general de Guerra de l'Exèrcit, Crescencio Bilbao, envia un extens informe secret sobre la qüestió de les desercions (...) El subcomissari adjuntava diversos documents amb denuncies de diversos alcaldes. Segons aquests, a molts dels pobles la meitat dels joves que s'havien incorporat a files marxaven a l'estranger, i en alguns eren gairebé tots els que no es presentaven, però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes. L'informe advertia que "la situació no pot durar" i suggeria diverses sancions. Per exemple, "que es fiquin a la presó el pare i alguns familiars perquè serveixi d'exemplaritat als altres.""
(...)
"El juny de 1938 Negrín dictava una nova ordre que disposava, entre altres coses, que "un dels familiars de primer grau i sexe masculí del desertor ocuparà el seu destí militar.""
--
Reprenent les divagacions de fa uns dies sobre el que va fer el meu pare durant els anys de la Guerra Civil, em són útils els fragments anteriors per posar en relleu alguns aspectes ja comentats abans i per afegir-ne algun de nou. D'una banda, queda clar que el del meu pare no va ser cap cas excepcional, ja que sembla que, especialment en segons quines comarques, van ser molts els joves que o be no es van presentar quan els van cridar a files o bé van desertar quan ja hi estaven incorporats.
Tal com es diu a l'article, un tret comú d'aquells pròfugs o desertors tan joves devia ser la por a morir al front, i un cop emboscats, la por a ser atrapats, i en tots els casos, la por a les represàlies sobre els familiars. I un cop passada la guerra, el temor a parlar de l'època emboscada.
Una de les coses que em crida l'atenció de l'article és aquesta referència: "marxaven a l'estranger (...) però davant de la impossibilitat de quedar-se a França s'amagaven a les muntanyes". D'això dedueixo (ja que no conec el tema i no ho puc contrastar) que llavors a França potser no era fàcil estar-s'hi, sobretot si eres un "no ningú" com el meu pare, sense contactes ni diners. De manera que, quan el meu pare va arribar a França un any i mig després de l'inici de la guerra, tant podia ser que ja dugués al cap la idea d'anar-se'n amb els nacionals com que, a la vista de les dificultats per romandre a França, decidís sobre la marxa fer el que va fer, passar a la zona nacional. I que tan si ja ho tenia decidit com si ho va decidir llavors, és probable que en la seva decisió influís la constatació dels avanços militars dels nacionals i la previsió que serien ells finalment els vencedors.
Potser d'entrada el meu pare no tenia cap ganes d'anar a la guerra (en cap bàndol), i si quan després d'un any i mig emboscat va acabar allistant-se amb els nacionals, potser va ser més el resultat d'un seguit d'atzars que no d'una decisió presa amb fermesa des del primer moment.
Tanmateix, per què va fer el que va fer ja és impossible saber-ho. Però del que no tinc cap dubte és que durant aquells anys devia patir molt pel que els podia passar als seus pares i a les seves germanes, tenint en compte l'afecte que els tenia. Sobretot, pel que fa al que li podia passar al seu pare, a la vista de les iniciatives dels esmentats Crescencio Bilbao (el 1937) i Negrín (el 1938).
5 de jul. 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)